Banner Top

La moral del geni

Article publicat a l'Ara Balears (24/02/2014)
 
Les últimes acusacions de pederàstia llançades sobre Woddy Allen han reobert el debat sobre la relació entre geni i moral. Dylan, la filla adoptiva de 28 anys que el cineasta novaiorquès té amb la seva ex parella, l’actriu Mia Farrow, ha tornat a treure a la llum els suposats abusos sexuals que patí per part del seu pare quan ella tenia 7 anys. Al seu dia, però, aquestes acusacions, que el director de Blue Jasmine –candidata ara a tres Òscars- sempre ha negat, foren investigades i arxivades. La justícia nord-americà considerà que la menor no sabia distingir entre realitat i fantasia a causa de la influència d’una mare consumida llavors per la ira en assabentar-se que un Allen de 56 anys se n’havia anat a viure amb Soon-Yi, de 19 anys, una altra filla adoptiva de l’actriu fruit d’una relació anterior. Per aquells que l’acusen de depravat per haver-se acabat casant amb una dona molt més jove que ell –amb qui té dos fills més adoptats-, el maldestre antiheroi de Hollywood recorda que quan Mia Farrow va contreure matrimoni per primera vegada amb Frank Sinatra, ella també tenia 19 anys i el cantant de My Way més de 50.
 
Un cas similar al d’Allen és el de Roman Polanski. El cineasta francès d’origen polonès sí que té, en canvi, causes pendents amb la justícia. Després que el 1977 es reconegués culpable de violar una nina californiana de 13 anys que prèviament havia drogat i emborratxat, el director de Chinatown fugí d’EUA per evitar complir condemna. Aleshores, no va veure afectat el seu prestigi, però encara continua sense poder trepitjar sòl americà; el 2002 es quedà amb les ganes de recollir l’Òscar per a El pianista. Imbuït pel complex de Pigmalió, Polanski, com Allen, també s’acabaria casant amb una dona gairebé quaranta anys més jove que ell.
 
La història és plena de grans creadors de conductes reprovables. Caravaggio, considerat un dels genis de la pintura del segle XVI, contínuament es veié involucrat en baralles amb la policia i fins i tot matà un home. Louis-Ferdinand Céline, un dels escriptors més influents del segle XX, va ser declarat “desgràcia nacional” a França per col·laboracionisme amb el règim nazi i el 2011 se li va negar un homenatge institucional. Dalí, el màxim exponent del surrealisme, i el filòsof Ortega y Gasset, autor de la cèlebre frase “jo sóc jo i la meva circumstància”, varen coquetejar amb el franquisme. Picasso, un dels grans innovadors de la història de l’art del segle XX, mantingué un comportament molt destructiu amb les seves dones, a qui considerava “màquines de sofrir”. L’ombra de la misogínia també plana sobre l’existencialista francès Jean-Paul Sartre i el mag de l’animació Walt Disney, ja prou vilipendiat aquest últim pel seu antisemitisme.
 
Woddy Allen, al costat de l'estàtua aixecada en honor seu a Oviedo
Woddy Allen, al costat de l'estàtua aixecada en honor seu a Oviedo


El poeta xilè Pablo Neruda és un altre geni amb un passat fosc. El 1943 va tenir una filla del seu primer matrimoni amb l’holandesa María Antonieta Hagenaar. La nina va néixer amb una hidrocefàlia severa, que li féu créixer desproporcionadament el cap fins a provocar-li la mort als 8 anys. L’autor de Veinte poemas de amor y una canción desesperada no va voler saber res de la seva petita; no li dedicà ni un sol vers. Per contra, la seva obra, d’una gran sensibilitat, fou guardonada el 1971 amb el premi Nobel de Literatura. L’argentí José Luis Borges, en canvi, mai no el rebria, entre d’altres motius, per la seva connivència amb les dictadures llatinoamericanes. En l’àmbit de la creació femenina, el 1957 l’escriptora britànica de novel·la negra Anne Perry va ajudar una amiga seva de la infància a assassinar la seva mare –la història és recreada en la pel·lícula Criatures celestials.
 
Separar, doncs, persona i obra pot ser molt complicat. A vegades ens podem dur una gran decepció en conèixer un artista a qui admiram. Els genis, però, no tenen per què ser líders morals, ja que l’objectiu de l’art  no és educar èticament. Per suposat, seria més fàcil que els nostres ídols tenguessin conductes exemplars. Així podríem adorar-los sense remordiments de consciència. Que l’opinió pública o les institucions condemnin un creador pel seu comportament és comprensible. Això, amb tot, no ha de minar el seu talent.
 
Moltes coses ens perdríem si el valor de les obres radicàs en la qualitat ètica de la vida dels seus autors. Ara la infàmia persegueix de bell nou Woody Allen qui, tanmateix, mai no ha estat acusat formalment de pederàstia. Està per veure si, en la gala del proper 2 de març, Hollywood farà més judicis morals que no pas artístics respecte a les tres nominacions de la darrera pel·lícula de l’home que tants bons moments ha regalat al setè art.

Per acabar, unes reflexions de Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987), que tenia un visió diferent dels genis: “Els valors espirituals i els de l’alta cultura han d’anar junts. Tota cultura sense noblesa d’ànima és vanitat, si no petitesa. Tant és així que jo crec com a cosa certa que tot art gran no pot sortir més que d’una ànima gran”.


Aquestes són algunes de les reflexions de Woody Allen sobre la vida.

Aquest article  de l'Ara Balears de Melcior Comes també parla sobre la moral del geni. Es titula "Sexe i poder".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (08/12/2017), reflexion sobre la doble faceta dels genis:


 
Aquí teniu un interessant vídeo sobre Woody Allen:



I per acabar, aquí teniu l'excel·lent monòleg de Woddy Allen al principi d'Annie Hall (1997), tota una declaració d'intencions de la filosofia de vida del cineasta novaiorquès:


Etimocefalàlgia

Des de fa uns anys estic inoculant un virus contagiós: l'etimocefalàlgia. Es manifesta amb un maldecap terrible de tant de pensar en etimologies. Va ser un exalumne meu de Campos, en Miquel Àngel Adrover, qui em va ajudar a encunyar el terme. Ho va fer a partir de les següents arrels gregues: τυμος ("vertader"), κεφαλή ("cap") i λγος ("dolor"). Per conèixer més detalls d'aquesta patologia, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (08/12/2012). En Miquel Àngel també hi surt.



L'etimocefalàlgia és un gran instrument per conèixer la història de la humanitat a través del lèxic. No debades, l'etimologia és la biografia de les paraules o la porta que se’ns obre a l’ànima de les paraules. També, però, podem dir que l’etimologia és la genètica dels mots, ja que ens ofereix informació privilegiada del significat primigeni de cadascun d’ells. I si consideram l'etimologia com l'ADN dels mots, la façana constituiria la seva pell; la fonètica, la seva musculatura; i la sintaxi, el seu esquelet.  

Per fer-nos una idea de la càrrega històrica que arrosseguen totes les paraules agafarem un fragment del llibre El candidato melancólico (Madrid, RBA 2006) de Juan José Millán:

“Les paraules d’una llengua porten rastres que es remunten a mil·lennis enrere, connexions ocultes amb altres llengües, vives o desaparegudes, històries de contactes de conquestes i d’invasions, de guerres i d’influències, d’invencions i de destruccions. La història de les paraules és la història del món”. 

El poeta valencià Vicent Andrés Estellés també té un preciós vers sobre les històries que amaguen les paraules: “Dins un mot, quanta gent que hi viu!” (Primer llibre de les odes, 1972). Ja ho diu un famós palíndrom: “un nom, un món”.

Molt entusiàstiques també són les reflexions sobre l’etimologia fetes pel filòsof Xavier Antich a un article publicat al diari Ara (16/08/2015) amb el títol Les paraules, restes d’una població estranya:

“No hi ha amor per la veritat sense amor per les paraules. Emilio Lledó ho deia a la seva manera: no s’és filòsof sense alhora ser també filòleg. I no és una qüestió de títols, sinó d’amor. L’amor pel coneixement i per la veritat comença amb l’amor per les paraules: un amor que té a veure amb el respecte pel que diuen, amb la capacitat d’acostar-se als racons més amagats del seu sentit i escoltar-ne la remor (“le bruissement de la langue ”, que deia Barthes, el murmuri de la llengua). Estimar-se cadascuna de les paraules de la llengua pròpia és un acte de gratitud per aquest corrent que ens preexisteix i en el qual la nostra minsa existència s’inscriu provisionalment; estimar-se les paraules de les llengües altres, tantes com en siguem capaços, és contribuir a preservar una riquesa cultural aclaparadora […]”.

L’etimologia al llarg de la història
Els gramàtics grecs ja havien considerat l’etimologia com una part essencial de l’estudi de la llengua, juntament amb la morfologia i la sintaxi. L’etimologia era vista com la ciència (λόγος) que permetia la recerca del sentit “veritable” (τυμος) dels mots, els quals es veien com a símbols esgotats pel pas del temps, que no significaven allò que sempre havien significat. Aparegué, per tant, una actitud més o menys mística de cercar la significació originària via etimologies amb el benentès de la famosa màxima del filòsof presocràtic Heràclit: παντα ρει (“tot flueix”). Ja al segle I aC l’historiador Sal·lusti, a La conjuració de Catilina (cap. LII) fa dir això a Marc Porci Cató:

“Certament fa molt de temps que hem perdut els vertaders noms de les coses. I per això a la prodigalitat amb els béns aliens l’anomenam generositat i a la gosadia per fer el mal l’anomenam valor [...]”.

Heràclit (Escola d'Atenes)
Heràclit (Escola d'Atenes)

Laura Borrás, professora de Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona, insisteix que el temps també passa factura a les paraules. Ho diu l’assaig Per què llegir els clàssics, avui?

“Perquè les paraules són com les pedres de riu, que van essent modelades pel fregament de l’aigua i l’erosió de les roques del llit del riu. Les paraules, doncs, com les pedres, rodolen pel riu dels segles i modifiquen la seva forma, o potser el seu contingut. De vegades s’omplen de significats nous, de vegades en perden”.

El caràcter augural dels mots
A pesar que la terminologia és d’origen hel·lena, la preocupació per esbrinar el sentit i l’origen de les paraules no fou pas patrimoni dels grecs. Els hebreus també ja s’hi interessaren. A la Bíblia trobam una mena d’obsessió per la motivació dels noms propis o pel caràcter augural de molts d’ells (com tan bé els llatins reflectirien en un joc de paraules: nomen est omen, “el nom és un auguri”). És el cas de la llarga llista de noms compostos amb –el (“déu”) com Daniel (“Déu és el meu jutge”), Rafael (“Déu ha sanat”), Miquel (“Qui és com Déu”) o Emmanuel (“Déu que està entre nosaltres”); i tants d’altres com Moisès (“l’he tret de l’aigua”), Abraham (“pare d’una multitud de pobles”), David (“estimat”), Susanna (“lliri”), Sara (“princesa”), Raquel (“ovella”), Noemí (“la meva delícia”) o Dèborah (“abella”).

A l’antiga Grècia, el primer tractat d’etimologia el trobam al Cràtil de Plató (segle IV aC). En aquesta obra, dos filòsofs atenesos, Cràtil i Hermògenes, discuteixen sobre l’origen dels mots amb dues postures enfrontades. Cràtil manté que els noms són exactes “per naturalesa” perquè “s’ajusten a la realitat”; no debades –diu- contenen certs sons que expressen l’essència d’allò que designen, tal com passa amb les onomatopeies.

Hermògenes, en canvi, defensa que els noms són un simple “pacte” o “consens” (homología), consagrat després per l’ús o “costum” (ethos). Hermògenes demana a Sòcrates que intervengui en la discussió. Però el pare de la filosofia no es mostra d’acord amb cap de les dues postures. Amb tot, reconeix la dificultat de posar nom a les coses: “Sembla, doncs, Hermògenes, que la feina de posar noms no és, com tu trobes, una feina fàcil, ni d’homes senzills ni del primer que passi pel carrer “.

El gran lingüista suís Saussure (1857–1913) ja deixà clar que els noms són signes arbitraris, és a dir, el significat originari que adquireix un mot és del tot convencional. Així doncs, en contra del que postulava Cràtil, el nom no fa la cosa -si fos així, però, totes les coses tendrien el mateix nom en tots els idiomes, la qual cosa no és el cas en aquest babèlic món; no per conèixer el nom d’una cosa coneixem la mateixa cosa.

Torre de Babel (Pieter Bruegel)
Torre de Babel (Pieter Bruegel)


En época moderna, el filòsof alemany Friedrich Nietzsche, filòleg clàssic de formació, també es posicionà a favor de la teoria convencionalista defensada per Hermògenes al diàleg de Plató. En l’opuscle titulat Sobre veritat i mentida en sentit extramoral (1873) manté que l’home és un ésser moral des del moment que ha aconseguit domesticar el món amb el llenguatge. Posant nom a les coses –una de les primeres coses que féu Adam segons el Gènesi-, prenem possessió de conceptes com “bo” o “dolent” i, amb aquest convencionalisme del tot subjectiu, els dotam d’una forta càrrega moral. És així com hem acabat essent presoners dels prejudicis que nosaltres mateixos hem construït amb el do més profund que se'ns ha dotat com a espècie, la parla.

La polémica platónica també seria evocada per l’escriptor argentí Jorge Luis Borges en el seu poema El Golem (1958):

“Si (como afirma el griego en el Cratilo)
el nombre es arquetipo de la cosa,

en las letras de “rosa” está la rosa
y todo el Nilo en la palabra “Nilo” “.

El poder taumatúrgic de la paraula
Un altre gran escriptor modern que mantingué viva la polèmica fou el poeta català Salvador Espriu (1913-1985) en dir “Si m’anomenes, existeixo”. És el poder taumatúrgic de la paraula, que permet la creació del món en tants i tan bells mites literaris antics.

Tanmateix, a l’antiga Grècia no faltaren els autors que defensaven la concepció màgica del llenguatge. És el cas del gramàtic Melamp, que al segle VII, en els seus comentaris a la Tékhne Grammatiké de Dionís de Tràcia, escrigué: “[...] etimologia és com si es digués ἀληθινολογία (“estudi de la veritat”), ja que les paraules gregues no foren en el seu origen disposades a cada cosa a l’atzar, sinó que, mitjançant l’anàlisi del sentit, descobrim per què tal cosa s’anomena de tal manera”.

Quan al segle I aC Ciceró va voler traduir al llatí l’expressió grega, etymología, s’inventà una altra forma: veri-loquium (“el que diu la veritat”), és a dir, que és verí-dic. Per això, l’etimologia fundada d’una paraula constitueix el seu veredicte (“allò dit que conté la veritat”). Amb tot, Ciceró, en lloc de veriloquium, era més partidari d’emprar el terme notatio (“anotació”), ja que considerava que les paraules en realitat són notes o, tal com va postular Aristòtil al segle IV aC, senyals (σῆμα). Un coetani de Ciceró, Marc Terenci Varró, fou un altre estudiós de les etimologies. Amb tot, el més entusiasta de tots fou un hispà, Sant Isidor de Sevilla, que al segle VI, en la seva enciclopèdica obra Etimologies, deia: “Quan veus d’on prové un nom, de seguida entens la seva força”.

Al segle XVIII, el gran naturalista suec Linneu, pare de la nomenclatura binomial –que recull el gènere i l'epítet de l'espècie- digué: Nomina si nescis, perit et cognitio rerum (“Si ignores els noms, mor també el teu coneixement de les coses”). Vendria a dir que si desconeixes l’origen de les paraules, realmente no les coneixes a fons. A Linneu l’anomenaren metafòricament “el segon Adam”. I és que, si el primer va posar en el Paradís un nom comú a totes les coses segons el bell relat de la Bíblia, ell va posar un nom científic als éssers vius coneguts aleshores i, sobretot, inventà un sistema eficaç d’anomenar els que s’anassin descobrint en el futur. Un compatriota seu, Strindberg, escrigué: “Linneu era en realitat un poeta que es convertí en naturalista”.

Linneu
Linneu


Seria al segle XIX quan l’etimologia es constituiria com una disciplina científica amb un mètode de recerca propi. Aniria de la mà de la semàntica, concepte encunyat pel lingüista francès Michel Bréal (1832-1915) a partir del grec σῆμα (“senyal”) i basant-se en la teoria del signe lingüístic apuntat per Saussure. La semàntica estudia el significat de les paraules des d’un punt de vista sincrònic (en un moment determinat) o diacrònic (a partir de la seva evolució al llarg del temps).

La fal·làcia etimològica
L'etimologia també pot ser considerat un oracle que ens parla de la vida secreta de les paraules. Tot i el caràcter revelador d’aquesta disciplina, no hem d’oblidar, però, que, seguint Saussure, les paraules, són signes arbitraris. Així doncs, l’etimologia no ens descobreix exactament la “veritat” que amaga la llengua, però sí ens dóna una perspectiva privilegiada de la seva evolució. En aquest sentit, al·ludint a Sòcrates, podem dir que la etimologia té una funció “maièutica”, la de treure a la llum el nucli fecund d’una paraula.

Aquesta idea equivocada de creure que l’etimologia ens proporciona el sentit original i gairebé màgic de la paraula es coneix com a fal·làcia etimològica. És un argument que sovint sol ser emprat per defensar certs postulats inamovibles. No debades, hi ha qui, tirant de diccionari, afirma que matrimoni ve de mare i que, per tant, un matrimoni sense mare no pot ser considerat com a tal. Per tant, aquest argument també ens impediria anomenar plomes a les estilogràfiques, atès que ja no es fan amb l’ala de cap oca.

Borges, fidel com sempre a la seva ironia, considera l’etimologia com una disciplina interessant, encara que inútil per a l’aclariment de conceptes. Així ho manifestà en el seu escrit “Sobre los clásicos” (1952):

Escasas disciplinas habrá de mayor interés que la etimología: ello se debe a las imprevisibles transformaciones del sentido primitivo de las palabras, a lo largo del tiempo. Dadas tales transformaciones, que pueden lindar con lo paradójico, de nada o de muy poco nos servirá para la aclaración de un concepto el origen de una palabra. Saber que cálculo, en latín, quiere decir piedrecita y que los pitagóricos las usaban antes de la invención de los números, no nos permite dominar los arcanos del álgebra; saber que hipócrita es actor, y persona, máscara, no es un instrumento valioso para el estudio de la ética. Parejamente, para fijar lo que hoy entendemos por lo clásico, es inútil que este adjetivo descienda del latín classis, flota, que luego tomaría el sentido del orden”.

Suposat retrat de Safo de Lesbos trobat a Pompeia
Suposat retrat de Safo de Lesbos trobat a Pompeia


A pesar d’aquesta consideració borgiana, no hi ha dubte que l’etimologia ens pot ajudar a recapturar la imatge concreta subjacent en paraules abstractes com definir (< finis, “fi”), eliminar (< limen, “llindar”), recordar (< cor, “cor”), revelar (< velum, “vel”), desastre (< astrum, “astre”). L’estudi dels mots també, però, ens permet conèixer la carrega ideològica que arrosseguen paraules com patrimoni (pater, “pare” + munus, “càrrega”, “deure”), matrimoni (“tasca de la mare”) o virtut, que està relacionada amb vis (“força”) i vir (“mascle”).

Els avatars de l’etimologia
Hi ha etimologies que demanen poca indagació. Per exemple, cap ve simplement del llatí caput. En canvi, més interessant i laboriós és conèixer la història d’alguns derivats seus. Per exemple, precipitar-se incorpora el prefix prae- (“davant”), de manera que significa “llançar-se amb el cap per davant”. D’altra banda, missió ve del verb mitto (enviar) i submissió significa, literalment, estar sota la "missió", sota les ordres d'algú altre.

En llatí, nina és pupilla. Aquesta paraula ens donà pubilla (filla única, hereva) i pupil·la en al·lusió, de manera metafòrica, a la nineta dels ulls. No debades, quan dues persones estan en front una de l’altra, cadascuna pot veure la seva figura en forma de “nineta” en els ulls de l’altra. Així doncs, un cert coneixement etimològic ens ajuda entendre millor algunes paraules. En aquest sentit, podem dir que l’etimologia ens permet veure la llengua en tres dimensions.

El món de les paraules
El món de les paraules


En les ciències i en les humanitats, les etimologies estan present en tot moment. En les humanitats permeten construir els termes necessaris per expressar una nova idea. El vocabulari de la filosofia, per exemple, es nodreix de les llengües clàssiques. Agnosticisme (α + γνῶσις, “no coneixement”) i hedonisme (< ἥδονή,“plaer”) provenen del grec, mentre que fal·làcia (< fallere, “enganyar”) i racionalisme (< ratio, “raó”) ho fan del llatí. El mateix succeeix en les ciències. Per exemple, la psicologia i la medicina designen anorèxia a un trastorn alimentari, provocat per raons psicològiques, que es caracteritza per la falta de gana. El terme s’encunyà a partir de les arrels gregues α (“no”) i ὀρξις (“gana”).

En alguns casos l’estudi de l’etimologia requereix el coneixement d’altres disciplines. N’és un exemple el mot basílica. Procedeix del grec βασιλική (“relatiu a rei”, βασιλευς). Si recorrem a la història sabrem que d’un edifici civil semblant per grandària o majestuositat a un palau reial se’n va arribar a dir basílica per comparació. Al final de l’imperi romà, molts d’aquests edificis que servien de mercat o per administrar justícia quedaren abandonats. Aleshores, alguns foren ocupats pels cristians per celebrar les seves cerimònies, de manera que la planta d’aquests edificis seria imitada en les esglésies de nova construcció.

La ictiologia, la ciència que estudia els peixos (ἱχθύς), també presenta etimologies curioses. N’és un bon exemple el Quetsémper. El nom d’aquest peix té per base una frase llatina de la pregària del gloriapatri. Abans, el rosari es resava en català, però quan s'arribava al gloriapatri es feia en llatí: Gloria Patri, et Filio, et Spiritui Sancto. Sicut erat in principio, et nunc, et semper, et in sæcula sæculorum. Amen. Aquest et nunc, et semper (“ara i sempre”), no se sap ben bé per què, va acabar donant nom un peix que, semblant al lluç, pot atènyer 35 cm de llargada i, com a característica, presenta una línia lateral groga sota la qual té taques ovalades blau cel.

Les metamorfosis de les paraules
Hi ha etimologies que són autèntiques metàfores, com exemple la del terme múscul. Els antics romans creien que quan treiem múscul és com si tenguéssim un ratolí enfonyat dins del braç. No debades, en llatí rata és mus, muris (“rata), que en grec equival a μῦς, μυός. També, per un procés metafòric, el llatí nebula (“boira”) donaria el mot patrimonial neula, full prim de pasta de farina, tan habitual en temps de Nadal.

Múscul ve de rata
Múscul ve de rata


En altres casos, l’evolució semàntica no respon a raons poètiques. El segle II dC el verb llatí minare, que volia dir “amenaçar”, es va especialitzar amb el significat d’amenaçar amb crits i bastons els animals (ovelles i ases) per tal de dur-los per un determinat lloc. Aviat, però, es va dir d’un carro. D’aquesta manera, en català no només es menen els animals i els carros, sinó també altres coses, com els negocis. Avui, però, aquest mot es troba en cert perill d’extinció. No debades, en passar dels carros als automòbils, el català ha preferit conduir per interferència del castellà “conducir” –el francès, en canvi, ha mantingut el verb mener. Curiosament, a les Balears són més de comandar que no pas manar.

En la majoria dels casos, les paraules solen arribar a mudar de significat fins al punt d'adquirir-ne un del tot diferent a l'embrionari. Aleshores tenim que hi pot haver un significat etimològic, real, que prové de l’origen de la paraula; i un significat adquirit, és a dir, aquell donat per l’ús. Així ha passat amb l'adjectiu oportú, que en un principi, en el llenguatge mariner romà, al·ludia al vent favorable que permetia arribar a bon "port" (portus). El mateix verb arribar també prové del llenguatge mariner, ja que antigament al·ludia a quan hom atracava a la riba (ripa), a la costa. D’altra banda, pena prové de poena (“càstig”) i pavelló de papilio (“papallona”) –en aquest cas, al segle XIII les teles de les tendes de campanya mogudes pel vent foren comparades amb les ales de la papallona. En canvi, tribulació (turment, gran aflicció moral) prové del verb llatí tribulare (“triturar”); al segle XV, però, adquirí el significat de “marcar petjades en un camí a força de freqüentar-lo”.

Un altre exemple d’emancipació semàntica és la paraula onanisme. Avui és sinònima de masturbació, però en els seus orígens al·ludia a uncoitus interruptus. El terme agafa el nom d'un personatge bíblic, Onan, el qual, en morir el seu germà, fou obligat per llei a casar-se amb la seva cunyada vídua i a donar-li fills. Per evitar-ho, interrompia sempre els coits. Αrxipèlag també és un mot que s'allunya dels seus orígens. En un principi, al·ludia al mar Egeu, considerat pels grec com el "mar" (πέλαγος) "principal" (ρχι) de la Mediterrània. Tractant-se aquest d'un mar ple d'illes, amb el temps la paraula adoptaria el significat actual de conjunt d'illes.

Mar Egeu (el primer arxipèlag)
Mar Egeu (el primer arxipèlag)


Plagi és una altra paraula que també ha sofert un canvi semàntic important. En llatí, plagium significava “segrest o robatori d’esclaus d’un altre”. Al segle I dC, en època de la família imperial dels Flavis, es promulgà la llei flàvia, també coneguda com allei plagàriaperquè els lladres solien ser castigatsad plagas, és a dir, a la pena de ser “assotats”. Plaga, d’on surt “llaga” en castellà, era en llatí “l’assot" o "el flagell” i també la ferida produïda pel fuet. La paraula deriva de l’arrel indoeuropea*plak-(“colpejar”). Aquest significat també el trobam en el mot plaga, sinònim de calamitat, pesta. Ja Marcial (segle I-II dC), el gran epigramista de Bílbilis (Calatayud), emprà la paraula plagi amb el sentit figurat de “còpia o apropiació d’una obra o idea aliena”. Tanmateix, aquest significat no s’imposaria fins al segle XIX.

Comerç d'esclaus a l'antiga Roma
Comerç d'esclaus a l'antiga Roma


També hi ha mots amb una evolució semàntica a mitges. Negar-se (“morir ofegat en aigua”) prové del llatí necare (“matar”). Amb el temps adquirí el significat de “matar per immersió”. Per desgràcia, avui aquesta paraula ha perdut vitalitat en benefici d’ofegar-se (< fauces, “gola”). El cultisme orb, sinònim de cec, també en seria un exemple. Deriva del llatí orbus, “privat de” (sobretot de pares).

Amb tot, hi ha canvis semàntics del tot misteriosos. Així ho manifesta el professor Jesús Tuson en el seu llibre Històries naturals de la paraula (Ed. Empúries, Barcelona 1998):

“Les paraules que són en boca de tots, les de la vida diària, són difícils de perseguir pels viaranys del temps, i més encara si el que volem investigar és com es produeixen els canvis de significat. ¿Com és que una paraula llatina com
ponere (“col·locar”) va veure restringit el seu abast i es va limitar a expressar allò que fa el Sol i el que fan les gallines amb els ous? ¿Per què no podem pondre un abric a l’armari o uns plats a la taula? Misteris de l’evolució lingüística que no ha deixat restes fòssils perquè, com sap tothom, les paraules se les enduu el vent, i el vent, malgrat el que diu la cançó, no ens en dóna cap resposta”. Un altre cas similar al de pondre és el de posar, derivat de pausare (“aturar-se”, “cessar de”).

Històries naturals de les paraules
Històries naturals de la paraula

 
També tenim paraules per referir-nos a una mateixa idea que deriven de dos mots llatins diferents. Així cavall ve de caballus, que en un principi era un cavall de càrrega. En canvi, equus donà equí o equitació -aquest mot llatí conté l’arrel indoeuropea *ekwo-, present també en el grec ἵππος, d’on deriva hípica.

Relacionat amb el món equí també tenim bidet, un moble de bany que avui gairebé ningú utilitza. En francès vol dir “cavallet”. Va rebre aquest nom perquè, en asseure’s a sobre, cal obrir les dues cames, com si muntessis el llom d’un cavall.

Epònims
Hi ha etimologies que parteixen d’epònims (ἐπί, “sobre” + ὄνομα, “nom”). Es tracta de personatges reals o ficticis el nom del qual designa un poble, una ciutat, país, tota una època o fins i tot un moviment literari, artístic, etc. És el cas del britànic John Montagu, marquès de Sandwich. Era un amant dels jocs de cartes. Hi estava tan enganxat que va demanar al seu cuiner que li ideàs un àpat que li permetés no deixar la partida. El resultat fou dues llesques de pa amb un tros de carn a dins. Fou així, doncs, com va néixer el sandvitx. Després, en honor seu, el Capità Cook, el famós explorador, donà el nom d’Illes Sandwitch a les que actualment es diuen Hawaii.

Cap a finals de l’edat mitjana els pagesos de França solien vestir una peça de tela que aviat fou adoptada per la resta de la població. Com que el nom propi més comú entre la pagesia era Jaume (Jacques), aquella peça passà a dir-se jacques, que derivà en jacquette i, en la nostra llengua, en jaqueta. D’altra banda, el capell pamela agafa el nom d’una novel·la homònima del segle XVIII, de Samuel Richardson. La seva heroïna portava un d’aquestes capells plans.

Enviliment i ennobliment semàntic
També hi pot haver casos d'enviliment semàntic, en què una paraula adopta un significat negatiu. N'és un exemple la paraula proxeneta. A l'antiga Grècia cada polis solia comptar amb un proxeneta, que era la persona encarregada de defensar els interessos dels ciutadans d'altres polis -el mot està compost de προ, "davant de", i ξενος, "estranger", d'on deriva també xenofòbia. Aquest càrrec públic era una espècie de mediador entre el ciutadà estranger i les autoritats, de manera que també s'utilitzà la paraula amb el sentit d' "intermediari, representant" -de fet, en grec modern un cònsol rep el nom de πρόξενος. No és d'estranyar, doncs, que d'aquest darrer significat es passàs al d' "intermediari en les relacions amb una prostituta".

El cap sempre bull de paraules
El cap sempre bull de paraules


L’adjectiu àlgid també és un altre exemple d’inversió semàntica. Deriva del verb llatí algeo (“tenir fred”). En un principi s’aplicà a les situacions de fred màxim, de manera que passà a significar el punt culminant d’un estat tèrmic, independentment de si era de fred o calor. Avui, però, s’utilitza en sentit figurat per indicar, per exemple, que una discussió ha arribat a ser molt acalorada. El mateix passa amb el verb enervar. En llatí volia dir “treure el nervi” i, per tant “debilitar-se” (< ex + nervus); per influència del francès, però, avui significa “posar-se nerviós”.

En castellà un cas també molt clarificador d'enviliment semàntic és l'adjectiu "hortera", que ara al·ludeix a una cosa de mal gust. En els seus inicis, però, una "hortera" era un tipus de palangana. El mot deriva del llatíoffertorium(recipient que serveix per oferir). Amb el temps, aquest utensili fou molt emprat pels ajudants de farmàcia, amb els quals els seus superiors marcaven distàncies. Fou així com aquesta actitud classicista féu que, per metonímia, “la hortera" passàs a designar els seus usuaris.

El fenomen contrari a l'enviliment semànticés l'ennobliment semàntic, en què una paraula adopta un significat positiu. És el cas de la paraula ocasió. Deriva del llatí occidere("morir", “caure”) i en un principi significava accident o succés greu. Res a veure, doncs, amb el seu significat actual.

Paraules tabú
Una idea es pot expressar diferent en llengües diferents. En català, per exemple, tenim ensinistrar, mentre que en castellà  “adiestrar”. Per què? Ensinistrar podria contenir l'adjectiu llatí sinister("esquerra”), antònim de dexter (“dreta”) i és dels pocs casos en què l'esquerra (“ma torta” en basc) té un significat positiu. Igual passa amb l'expressió "tenir mà esquerra", procedent del món taurí, sinònima de ser persona hàbil; en la resta de casos, però, l'esquerra conté una forta càrrega negativa: "aixecar-se amb el peu esquerre" o tenir un "sinistre”. Tanmateix, alguns estudiosos apunten a una altra etimologia. Defensen que ensinistrar és fruit de l’encreuament del llatí signum (“senyal”) i dexter (“dreta”). No debades una persona ben ensinistrada (molt destra) esdevé insigne justament per la seva destresa en algun camp. A més, de signum també prové “ensenyar”.

Tabús
Tabús


Curiosament, l’italià és de les poques llengües romàniques on s’ha conservat el sinister llatí per al·ludir a l’esquerra (“sinistra”). En aquest cas, doncs, “sinistra” no és considerada una paraula tabú. En les llengües occidentals aquest mot apareix per primera vegada el 1777 en el llibre Un viatge per l’Oceà Pacífic del capità britànic James Cook. Segons aquesta obra, en les llengües polinèsiques, concretament en l’illa de Tonga, tabú vol dir “prohibit”, “sagrat”.

Etimologia comparativa
Fer etimologia comparativa és un exercici ben curiós. El pronom indefinit castellà “nada” ve de la segona part de l'expressió llatina nulla res nata (“cap cosa nascuda”). El francès i el català, però, agafaren per negació la primera part de la locució amb les respectives formes “rien” i “res. En canvi, per a la forma substantivada (“el no-res”), el francès té la fórmula “néant”, que procedeix del llatinismene gentem(“ningú”) –el segon ètim d’aquest sintagma donà nom també a la policia francesa, la “Gendarme”, que és una contracció del gal·licismegent d’armes. És curiós també veure que el llatí res, rei (“cosa”) donà en castellà “res” (cap de bestiar) i en francès i en català “rien” i “res, respectivament, que en castellà signifiquen “nada”.

Un altre cas sorprenent és l’expressió llatina caseus formaceus, que significa “formatge fet amb un motllo”, ja que la llet es vessava sobre un recipient amb “forma”. El castellà n'agafà la primera part (“queso”), però els francesos, italians i catalans n'agafaren la segona (“fromage”, “formaggio”, “formatge”, respectivament).

Les sorpreses etimològiques no s'acaben aquí. En llatí, els fills del mateix pare i mare rebien el nom de fratri germani (“germans autèntics”) -aquest germanus, que està emparentat amb el mot germen, deriva del verb gignere(“engendrar”). De l’expressió llatina, el castellà i el català només n'heretaren la segona part (“hermano” i “germà”), respectivament. En canvi, el francès i l'italià n'heretaren la primera amb les respectives formes “frère” i “fratello”. Tanmateix, en català també tenim paraules com “frare” o amor “fraternal”.

El roto
El roto


En l’àmbit del parentiu, en llatí també hi havia l’expressió consobrinus primus(“cosí primer”). La segona part fou adoptada pel castellà (“primo”), i la primera, encara que amb una petita alteració, pel català (“cosí”), el francès i l’anglès (“cousin”) o l’italià (“cugino”).

Anem ara al món animal. En castellà tenim “merluza”, derivat del llatí maris lucius (“peix que fa llum en la foscor”). En català, però, només se'n conservà la segona part (lluç). D’origen grec és la paraula hipopòtam, literalment, “cavall (ππος)de riu” (ποταμός). Així anomenaren els grecs aquest animal en visitar Egipte –en alemany es manté, en certa manera, aquesta etimologia ja que hipopòtam és Nilpferd, és a dir, “cavall del Nil”. D’encunyació grega és també la paraula pop, que prové de πολύπους (“el de molts peus”). Concretament, aquests mol·luscs tenen vuit peus o tentacles, la qual cosa sí que és recollit en l’anglès “octopus”. 

Etimologies impossibles
Fora de l'àmbit científic, ens trobam amb etimologies populars, és a dir, etimologies fruit de l’especulació de la gent del carrer, mancades de tota base científica. És el cas de cadàver que s'ha volgut associar amb l'acrònimcaro data vermibus, "carn donada als cucs". El cert, però, és que el terme deriva del verb llatí cado ("sucumbir, caure en batalla"). Tanmateix, en aquest laberint del llenguatge també hi pot haver etimologies que es resistesquin a ser interpretades, a ser desxifrades. Així ocorr amb la de “téntol”, paraula que els  nins de Mallorca, quan juguen, fan servir per demanar una pausa. Una altra paraula de l'àmbit insular i també d'origen incert és guixa (melic).

Davant aquestes situacions de resolucions impossibles, parafrasejant la Bíblia, podem afirmar que sovint els camins de les etimologies, com els camins del Senyor, són insondables i inescrutables. Sovint, investigar, és a dir seguir la petjada (vestigium) de l’evolució d’una paraula no és una tasca fàcil. Convé, amb tot, no defallir en aquesta fantàstica tasca d'arqueologia lingüística. Sempre umpl de satisfacció la troballa d'una joia amagada entre les runes del llenguatge, el do més profund que se'ns ha donat com a espècie. 

Voler conèixer l'origen de les paraules és com voler saber d'on venim, saber qui són els nostres pares o els nostres padrins. Les etimologies són làpides des de les quals les paraules suposadament mortes ens criden que d’alguna manera continuen vives. Hem d’anar en compte, però, a l’hora de fer servir les paraules, que sovint poden ser autèntiques trampes. Així ho escrigué el poeta mexicà Octavio Paz a Árbol adentro: “Las palabras son puentes. También son trampas, jaulas, pozos [...] Las palabras son inciertas y dicen cosas inciertas. Pero igan esto o aquello, no dicen [...]”.

En aquest enllaç hi ha tots els meus articles d'etimologia.

En aquest enllaç teniu un llistat d'etimologies per camps semàntics. Aquest altre enllaç també és de gran ajuda.

I aquí teniu un llistat d'etimologies ben curioses.

Aquí teniu un enllaç que parla sobre el poder de l'etimologia popular.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/11/2017), reflexion sobre el poder de la paraula:



Articles del web relacionats:
Al principi existia la paraula
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules voladores
-
 Emparaular el món


Sobre l'autor

Vaig néixer a Mallorca el 1978 i vaig estudiar Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona (UB) amb l’objectiu d’entendre el present a partir del passat. Després vaig poder satisfer les meves ànsies comunicatives estudiant Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). En aquesta aventura vaig tenir la sort de guanyar un premi de periodisme d’investigació de la fundació Fundeso que, durant mig any, em va permetre fer unes pràctiques en un mitjà de comunicació de Xile.
 
En acabar la carrera, durant quatre anys vaig exercir el periodisme actiu a ‘Última Hora Punto Radio’. La meva gran decepció va ser descobrir que el món mediàtic, massa contaminat per la política, és una farsa. Aleshores em vaig decantar per la docència, que m’ha tornat la confiança en la condició humana. Ara faig de periodista del món clàssic a l’IES Pau Casesnoves d’Inca (Mallorca), seguint la màxima d'Horaci prodesse et delectare ("aprofitar i delectar"), és a dir, ensenyant entretenint. També, però, som fan d'una altra cita atribuïda a Ciceró: Si vis discere, doce ("Si vols aprendre, ensenya").

Així doncs, intent divulgar de la manera més amena possible unes matèries, el llatí i el grec, que tenen la mala fama de ser “llengües mortes”. Com a esquer faig servir l’etimologia, que m’ajuda a relacionar el món actual amb l’antiguitat clàssica. De fet, un alumne meu em va ajudar a posar nom a la meva obsessió per l’origen de les paraules: l'etimocefalàlgia
 
Aquesta voluntat de difondre el món clàssic m’ha portat a col·laborar en diferents mitjans escrits, com "Ara Balears", "Sàpiens", ‘El Temps’, ‘Historia y vida", "Clío", ‘Memoria’, ‘Presència’ i "Historia de Iberia Vieja" i en els programes radiofònics ‘Luces en la oscuridad’ (ABC Radio), ‘Balears fa ciència’ (IB3 Ràdio), "Gabinet de crisi" (IB3 Ràdio) i "Múltiplex" (IB3 Ràdio). Actualment, en aquest darrer programa, tenc una secció de filosofia moderna, titulada "Sapere aude", amb les següents intervencions.

Estic molt orgullós d'haver participat en la redacció de dos volums (el de Grècia i Roma) d'un projecte enciclopèdic molt ambiciós de la SÀPIENS: Història de la Humanitat i la Llibertat. Recentment també he elaborat una sèrie de píndoles sobre etimologia per a l'empresa de restauració catalana Viena.

No puc sentir-me més identificat amb aquests versos del poeta menorquí Ponç Pons: Vici secret, passió mortal,/ estic fet de paraules ("Dillatari", ed. Quadrens Crema, 2005). També però m'identific amb el vers de J.V.Foix: "M'exalta el nou i m'enamora el vell" (Sol, i de dol, 1947)

Igualment compartesc les paraules que va pronunciar el 2015 el gran filòleg Joan Veny i Clar (Campos, 1932) en rebre el 47è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2015):

“Em plau reiterar que sóc un enamorat de les paraules. Xalo amb el dring dels fonemes, em fascina la força potent d’un significat, em meravella la frondositat de geosinònims entorn d’un concepte, em fa respecte un arcaisme cobert per l’òxid dels segles, m’entristeix el desús, la mort d’una paraula, m’anima com a senyal de vida el naixement de noves unitats, especialment quan són productes genuïns, de la creativitat dels nostres parlants, però m’emociona especialment conèixer l’origen d’un mot.”

Aquí teniu les meves reflexions sobre la situació del Llatí i el Grec a les aules. I aquí teniu una entrevista que em varen fer al Punt Informatiu Pollença arran d'una conferència.

Aquest article meu, titulat "El grec, el pa nostre de cada dia", parla sobre la importància de la llengua d'Homer en les nostres vides. I aquest altre està dedicat al llatí: "Menys llatí i més esport".

Aquí teniu el llistat de totes les meves publicacions.

En aquest enllaç trobareu algunes de les meves intervencions radiofòniques.

Acabaré aquesta presentació amb un poema de Borges, que parla del plaer de descobrir una etimologia en aquest poema titulat "Los justos":

Un hombre que cultiva su jardín, como quería Voltaire. 
El que agradece que en la tierra haya música. 
El que descubre con placer una etimología. 
Dos empleados que en un café del Sur juegan un silencioso ajedrez. 
El ceramista que premedita un color y una forma. 
El tipógrafo que compone bien esta página, que tal vez no le agrada. 
Una mujer y un hombre que leen los tercetos finales de cierto canto. 
El que acaricia a un animal dormido. 
El que justifica o quiere justificar un mal que le han hecho. 
El que agradece que en la tierra haya Stevenson. 
El que prefiere que los otros tengan razón. 
Esas personas, que se ignoran, están salvando el mundo.



Aquí teniu el llistat de conferències que em dedic a impartir:


I aquí teniu una entrevista que em varen fer Elisa Moya i Francesc Xavier Gras, alumnes de l'IES Premià de Mar de Catalunya. El motiu va ser el seu treball de recerca "A cada passa referents clàssics", dirigit per Margalida Capellà.



Recentment, amb el meu company periodista Felip Palou i l'humorista Xavi Canyelles, he posat en marxa "Via Corrupta: la ruta de la rampa". Es tracta d'una ruta dramatitzada pels carrers de Palma relacionats amb la corrupció d'aquests darrers anys. Jo m'he encarregat principalment de relacionar la corrupció actual amb la de l'antiga Roma. Aquest és el nostre vídeo promocional:




Aquí teniu la conferència íntegra que vaig fer a l'OCB de Manacor (19/12/2016) sobre les arrels paganes de les festes de Nadal:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px