Banner Top

Utopies al món clàssic

Ja fa 500 anys que el britànic Thomas More va escriure la seva famosa obra Utopia (1516), una illa imaginària que havia d’acollir una societat perfecta. Aquest neologisme d’arrels gregues jugava amb l’ambigüetat etimològica: podia significar “no lloc” (οὐ + τόπος) o “lloc del bé” (εὖ + τόπος). More s’inspirà en l’Estat ideal que al segle IV aC esbossà Plató en el seu tractat República, coneguda en grec com a Πολιτεία.
 
La República platònica estava ordenada en tres classes socials: filòsofs governants, guerrers guardians de l’Estat i treballadors productius. Les dues primeres classes no podien tenir propietat privada per evitar que, per egoisme o per ambició, poguessin sorgir divisions entre elles. També imperava la igualtat de sexes –tota una revolució tenint en compte la misogínia imperant d’aquella època. Un dels motors del projecte platònic era la παιδεία (“l’educació”), il·luminadora d’una vida justa.

Plató confiava que els mals de la societat desapareixerien en ser governada per un rei que fos filòsof. La seva saviesa havia de redundar en el benestar ciutadà. La història, però, ens ha demostrat que aquesta utopia no és forçosament garantia d’èxit. Hi ha hagut polítics intel·lectuals molt ben formats que han estat una autèntica estafa. El bon governant no és qui en sap més, sinó qui té més seny i sentit comú per governar.


Estat platònic
Estat platònic
 
El deixeble de Sòcrates s’imaginà el seu Estat ideal en l’illa gegantina de l’Atlàntida, que havia conegut per fonts egípcies. En parlà en les seves obres Timeu i Crítias. Els seus habitants havien estat vençuts pels atenesos després d’haver volgut dominar el món. Com a càstig, els déus havien enfonsat l’illa.

Plató, tanmateix, s’entestà a fer realitat el seu ideari polític. Ho intentà el 388 aC a Siracusa, colònia grega de Sicília, on fou cridat pel tirà Dionisi I el Vell, gran amant de les arts. La seva frustració, però, va ser majúscula en ser-ne expulsat de seguida –més tard, hi tornaria dues vegades més amb idèntics resultats. El 387 aC, després de la seva primera fallida incursió siracusana, Plató havia aconseguit fundar a Atenes una escola de filosofia coneguda com a Acadèmia. Es deia així en honor a l’heroi mitològic Akadem –el centre sobreviuria a la seva mort, fins l’any 529 dC.

Al segle V aC Aristòfanes també recreà una utopia a la seva comèdia El ocells. L’anomenà Nefelocoquigia (“el lloc dels núvols i els cucuts). Era una mena de ciutat perfecta, creada a instàncies de dos atenesos que estaven farts de la deriva populista que havia adquirit una democràcia que encara no havia complert els cinquanta anys.

El jardí d’Epicur
Al segle IV aC, Epicur de Samos, el pare de l’hedonisme, continuaria somiant en una societat perfecta mitjançant una escola que creà el 306 aC a Atenes amb el nom d’ “El jardí d’Epicur”. A diferència de l’Acadèmia platònica o del Liceu aristotèlic, més que un centre d’ensenyament era un espai de reunions i converses amistoses.  Se li deia jardí (κῆπος), però en realitat era un hort. Hi eren admeses persones de tota condició social: homes, dones (incloses les cortesanes) i esclaus.

El Jardí d'Epicur
El Jardí d'Epicur

Epicur entenia la filosofia com a investigació de la felicitat humana, com a reflexió sobre els temors que paralitzen els homes (la por a la mort, als déus i al dolor). En conseqüència amb la seva màxima (“viu retirat”), Epicur preferia la companyia dels seus amics abans que l’aplaudiment públic.

El regne dels hiperboris
Tanmateix, en l’imaginari col·lectiu grec, el paradís per excel·lència era l'Hiperbòria o el Regne dels hiperboris. Estava situat al nord, a les muntanyes de Tràcia, al nord del mar Egeu. Es creia que era el lloc on habitava el bel·licós vent del nord Bòreas -l’etimologia del gentilici és (ὑπερ βορεία,  «més enllà del nord»). Εls seus habitants, els hiperboris, gaudien contents d’una llarga vida amb totes les comoditats del món. No coneixien les malalties ni els sentiments negatius de l’estirp humana. Era com una espècie de retorn a l’Edat d’Or, amb una terra ubèrrima i un clima benigne. El poeta Píndar, tanmateix, insistia que era un lloc inventat: 

«Ni amb vaixell ni a peu trobareu
el meravellós camí que mena
cap a la comunitat dels hipeboris.»

 

PeriplusAncientMap

Mapa d'Abraham OrteliusAmsterdam 1597: en el cantó superior de la dreta diu Hyper Borei i mostra un continent que ocupa tota l'àrea polar.

 
Utopia de Thomas More
En l'illa Utopia de Thomas More ni la propietat privada ni els diners existien; els béns es guardaven en magatzems per cobrir les necessitats de la població. Hi havia prop d’una cinquantena de petites ciutats, d’uns 6.000 habitants, i les cases no tenien pany. Dones i homes s’ocupaven de les mateixes tasques un mínim de sis hores al dia. Es menyspreava l’egoisme, la vanitat i  la supèrbia. Els ateus, que eren tolerats, estaven mal vistos perquè no creien en el més enllà i podien acabar sent massa individualistes. L’educació era universal i els càrrecs eren per elecció.

Mapa de l'illa Utopia
Mapa de l'illa utopia

A Utopia More feia una crítica de la societat anglesa de la seva època, tot denunciant la pobresa de bona part de la població i la concentració del poder. El 1535 l’escriptor britànic va ser condemnat a mort per la seva oposició a la separació de l’Església Anglicana.

Thomas More (Hans Holbein el Jove)
Thomas More (Hans Holbein el Jove)
 
La Declaració d’Independència dels Estats Units també va ser una utopia feta realitat. Va ser aprovada el 4 de juliol de 1776. El document, que bevia de l’esperit de la Il·lustració, recollia els següents postulats: “Tots els homes van ser creats iguals; van ser dotats pel seu creador de certs drets inalienables, entre els quals es compten els drets a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat; sempre que una forma de govern es faci destructora d’aquests principis, el poble té dret a reformar-la i abolir-la i a instituir un nou govern que es fonamenti en els dits principis”.
 
Distòpies i ucronies
A principis del segle XX la literatura de ciència-ficció inaugurà el gènere de les distòpies -el neologisme conté el prefix δυς-, que indica dificultat. Són novel·les que presenten un futur molt negre, per tant, gens utòpic. Les més famoses són Un món feliç (1932), d’Aldous Huxley, i 1984 (1949), de George Orwell. No s’han de confondre les novel·les distòpiques amb les ucròniques (οὐ, “no” + χρόνος, “temps”), que plantegen un futur a partir d’un passat alternatiu (per exemple, què hauria estat del món si els nazis haguessin triomfat?).

També es parla d’extropies per al·ludir a la confiança total en la tecnologia i en la intel·ligència humana -segons els seus defensors, es podrà allargar indefinidament la vida humana. Un altrer terme interessant és el d’ustopia, que permet visualitzar com una possibilitat real tot el que és per ara només un perill hipotètic -les ustopies són una reflexió crítica sobre les desviacions catastròfiques, inherents al món actual; n’és un exemple la novel·la El conte de la serventa (1985).

Avui encara hi ha gent que planta cara a les distòpies i a les ucronies. La seva aposta són les utopies. Així quedà demostrat a Espanya amb el moviment del 15-M, nascut el 2011. Tot, però, penja d’un fil. L'historiador Ferran Aisa, autor d’Utopia. Del somni igualitari al pensament únic (Icaria) feia el següent diagnòstic en un article de Jordi Nopca publicat al diari Ara (21/08/2016): “El problema és que el pensament únic actual, el neoliberalisme, assegura que les utopies, la ideologia i la història han mort. Ha acabat guanyant el bàndol que volia un món desigual”. Tanmateix, convé no ser pessimistes. Llarga vida a les utopies!

El gran mestre del periodisme esportiu, Joaquim Maria Puyal, té unes reflexions interessants sobre les utopies. Són unes reflexions extretes d’una entrevista que li va fer el 2011 Eva Piquer per al digital “Catorze”:

“Més que optimista, sóc possibilista. Potser en Guardiola no és optimista, però ha demostrat que parlar en català pel món és possible. No fa falta ser optimista per mirar de fer el que és possible. Viure és creure en alguna cosa i actuar segons la pròpia convicció. Potser no aconseguiràs mai del tot allò que persegueixes, però pots anar fent passes en aquell sentit”.

Us deix amb una sèrie de frases per a la reflexió:

  • “Voler l’impossible ens cal,/ i no que mori el desig” (Marià Villangómez)
  • “Cal oposar al pessimisme de la intel·ligència l’optimisme de la voluntat” (Antonio Gramsci)
  • “Sóc pessimista per intel·ligència, però optimista per voluntat” (Antonio Gramsci)
  • El repte de la modernitat és viure sense il·lusions i sense desil·lusionar-se” (Antonio Gramsci)
  • “Un optimista pot veure llum on no n'hi ha, però per què el pessimista ha de córrer a apagar-la?” (René Descartes)
  • “El món no serà destruït per aquells que fan el mal, sinó per aquells que s’ho miren sense fer res” (Albert Einstein)
  • “La cosa més important que hem de tenir sempre al cap és que no podem esperar mai ni un minut per començar a canviar el món” (Anna Frank)
  • “Si assumeixes que no existeix esperança, aleshores garanteixes que no hi haurà esperança. Si assumeixes que existeix un instint cap a la llibertat, aleshores existeixen oportunitats de canviar les coses” (Noam Chomsky)
  • "Sens dubte, cada generació es creu destinada a refer el món. No obstant això, la meva sap que no el refarà. Però el seu paper és potser major; aquest consisteix en impedir que el món es desfaci" (Albert Camus, 1959, en recollir el Premi Nobel de Literatura)
  • "Mai arribaràs al teu destí si t'atures a llençar pedres a cada gos que borda" (Winston Churchill)
  • "La llibertat no és fer el que vulguis; és no haver de fer allò que volen els altres" (Manuel de Pedrolo
  • “El futur té molts noms: per als dèbils és inabastable, per als porucs és desconegut, per als valents és una oportunitat” (Victor Hugo, 1802-1885)
  • “Sense un punt de passió, petit o gros, una ombra de fe, el mal d'aquest món és insuportable, i no s'arriba a fer mai res” (Josep Pla)
  • "Tot sembla impossible fins que es fa" (Nelson Mandela)

I aquí teniu un poema d’Anna Pena. Titulat “Sense retorn”, és una apologia de la il·lusió:


Dona’m una pàgina en blanc
i te l’ompliré de somnis.
Alguns se’ns trencaran pel camí, segur,
però en construirem d’altres tan perfectes
que ens costarà creure que en algun moment
haguem estat tan poderosos.
 
I aleshores ens abraçaran els ulls,
i ens escalfarem les ànimes.
I somriurem al futur,
per molt que el present ens declari la guerra.
 
Perquè tindrem una força
oculta en els nostres somriures.
I ens sentirem invencibles.
En el silenci dels nostres llençols.
En les carícies dels nostres batecs.
Perquè la ràbia dels nostres gemecs
ens porta lluny
i ens dona l’impuls per seguir.
 
Perquè un dia ens vam emborratxar d’il·lusió
i el somni continua.
Irreverent.
Incombustible.

 

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/10/2016), reflexion sobre les utopies:



Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (28/09/2013) per parlar sobre etimologies utòpiques.




Aquí teniu la canço Utopia dels Catarres:



I aquí teniu un utopia alternativa, sensacional:

I aquí teniu aquesta cançó de Joan Rovira, que es titula "Encara tenim temps":


Articles del web relacionats:
Estoics per resignació
Una mica d'hedonisme
La força de les utopies
Sobre acadèmies, liceus i ateneus
-
 La casta i el 15M a l'antiga Roma
La mort de les utopies?
La degradació humana
- L'origen dels vents
- A la recerca del paradís perdut
Cilindre de Ciros, la primera declaració de Drets Humans

Sobre l'autor

Vaig néixer a Mallorca i vaig estudiar Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona (UB) amb l’objectiu d’entendre el present a partir del passat. Després vaig poder satisfer les meves ànsies comunicatives estudiant Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra (UPF).  

En acabar la carrera, durant quatre anys vaig exercir el periodisme actiu a ‘Última Hora Punto Radio’. La meva gran decepció va ser descobrir que el món mediàtic, massa contaminat per la política, és una farsa. Aleshores em vaig decantar per la docència. Ara faig de periodista del món clàssic a l’IES Inca (Mallorca), seguint la màxima d'Horaci prodesse et delectareque es podria traduir com “ensenyar delectant”. Així, pretenc ensenyar entretenint i animant els alumnes a enfilar-se a les espatlles dels gegants de la nostra cultura, sense vertigen. També, però, som fan d'una altra cita atribuïda a Ciceró: Si vis discere, doce ("Si vols aprendre, ensenya"), o, dit d'una altra manera, Qui docet, discit (“Qui ensenya, aprèn”).

Intent, per tant, divulgar de la manera més amena possible unes matèries, el llatí i el grec, que tenen la mala fama de ser “llengües mortes”. Com a esquer faig servir l’etimologia, que m’ajuda a relacionar el món actual amb l’antiguitat clàssica. De fet, un alumne meu em va ajudar a posar nom a la meva obsessió per l’origen de les paraules: l'etimocefalàlgia

Col·laboracions periodístiques
Aquesta voluntat de difondre el món clàssic m’ha portat a col·laborar en diferents mitjans escrits, com "Ara Balears", "Sàpiens", El Temps’, Historia y vida", "Clío", ‘Memoria’, ‘Presència’ i "Historia de Iberia Vieja" i en els programes radiofònics ‘Luces en la oscuridad’ (Gestiona Radio), ‘Balears fa ciència’ (IB3 Ràdio), "Gabinet de crisi" (IB3 Ràdio) i "Múltiplex" (IB3 Ràdio), on des del 2016 fins al 2019 analitzava l'actualitat des de la filosofia des d'una secció  titulada "Sapere aude" (aqui teniu els 131 programes sencers). Des del 2018 també em dedic a escriure reportatges per a l'Ara Balears sobre la història del turisme a Balears i sobre memòria històrica. Ho faig a la secció titulada "Turista de coa d'ull".

Llibres:
- Mitologia per a profans. Manual per entendre la tradició clàssica d'Occident (Publicacions Abadia de Montserrat, 2020)
Grècia i el naixement de la democràcia (Història de la Humanitat i la Llibertat, Sàpiens Publicacions, 2015)
Roma i els fonaments del nostre món (Història de la Humanitat i la Llibertat, Sàpiens Publicacions, 2015)

Altres col·laboracions Premis
  • Premi "Miquel Duran i Saurina 2019" de comunicació de l'Obra Cultural Balear d'Inca.
  • Premi de periodisme d’investigació de la fundació Fundeso (2001). Aquest premi em va permetre, durant mig any, fer unes pràctiques en un mitjà de comunicació de Xile.

Referents
No puc sentir-me més identificat amb aquests versos del poeta menorquí Ponç Pons: Vici secret, passió mortal,/ estic fet de paraules ("Dillatari", ed. Quadrens Crema, 2005). També però m'identific amb el vers de J.V.Foix: "M'exalta el nou i m'enamora el vell" (Sol, i de dol, 1947)

Igualment compartesc les paraules que va pronunciar el 2015 el gran filòleg Joan Veny i Clar (Campos, 1932) en rebre el 47è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2015):

“Em plau reiterar que sóc un enamorat de les paraules. Xalo amb el dring dels fonemes, em fascina la força potent d’un significat, em meravella la frondositat de geosinònims entorn d’un concepte, em fa respecte un arcaisme cobert per l’òxid dels segles, m’entristeix el desús, la mort d’una paraula, m’anima com a senyal de vida el naixement de noves unitats, especialment quan són productes genuïns, de la creativitat dels nostres parlants, però m’emociona especialment conèixer l’origen d’un mot.”

Joan Veny també té clar com d'emocionant és la ciència de l'etimologia: "Arribar a les arrels d’un mot i resseguir-ne les seves mutacions formals i semàntiques és de les grans emocions que pot experimentar un lingüista empeltat de diacronista".

També em qued amb una cita del dramaturg irlandès Samuel Beckett (1906-1989): “Les paraules són tot el que tenim”.

A l'hora de definir el meu estat d'ànim, prenc unes paraules del filòsof italià Antonio Gramsci (1891-1937): “Sóc pessimista per intel·ligència, però optimista per voluntat”.

El 2015, amb el meu company periodista Felip Palou i l'humorista Xavi Canyelles, vàrem posar en marxa "Via Corrupta: la ruta de la rampa". Es tracta d'una ruta dramatitzada pels carrers de Palma relacionats amb la corrupció d'aquests darrers anys. Jo m'he encarregava principalment de relacionar la corrupció actual amb la de l'antiga Roma. 

 

Al 2020, també amb en Felip Palou, també hem posat en marxa "Via Guiri, un viatge al fetge turístic de Mallorca". Es tracta sobre una reflexió crítica sobre l'evolució del turisme de masses a casa nostra. Aquí teniu la crònica que ens feu el programa "Els dematins", d'IB3 TV.

Aquí teniu les meves reflexions sobre la situació del Llatí i el Grec a les aules. I aquí teniu una entrevista que em varen fer al Punt Informatiu Pollença arran d'una conferència.

Aquest article meu, titulat "Tots som grecs a l'exili", parla sobre la importància de la llengua d'Homer en les nostres vides. I aquest altre està dedicat al llatí: "Menys llatí i més esport".

Aquí teniu el llistat de totes les meves publicacions.

En aquest enllaç trobareu algunes de les meves intervencions radiofòniques.

Aquí teniu una entrevista que em va fer Pere Estelrich al seu programa "El crespúcle encén estels". És a partir del minut 29. 

Acabaré aquesta presentació amb un poema de Borges, que parla del plaer de descobrir una etimologia en aquest poema titulat "Los justos":

Un hombre que cultiva su jardín, como quería Voltaire. 
El que agradece que en la tierra haya música. 
El que descubre con placer una etimología. 
Dos empleados que en un café del Sur juegan un silencioso ajedrez. 
El ceramista que premedita un color y una forma. 
El tipógrafo que compone bien esta página, que tal vez no le agrada. 
Una mujer y un hombre que leen los tercetos finales de cierto canto. 
El que acaricia a un animal dormido. 
El que justifica o quiere justificar un mal que le han hecho. 
El que agradece que en la tierra haya Stevenson. 
El que prefiere que los otros tengan razón. 
Esas personas, que se ignoran, están salvando el mundo.


En la meva tasca docent també tenc present aquest poema de Bertolt Brecht titulat “Mestre, aprèn!” (traducció de Feliu Formosa):

No diguis massa sovint que tens raó, mestre!
Deixa que ho reconeguin els deixebles!
No violentis massa la veritat: 
No ho tolera. 
Escolta quan parles! 



Aquí teniu el llistat de conferències que em dedic a impartir:
Per què llegim en silenci? Una història de la lectura
- Semper dolens: reflexions filosòfiques sobre el suïcidi
Amor i sexe al món clàssic
- Les arrels occidentals de la misogínia: la història d'un estigma
La vida secreta de les paraules: el fantàstic món de les etimologies
Dimonis, del món clàssic a l'actualitat
La meravellosa història de les llengües del món
L'origen dels noms i cognoms catalans
Mitologia i astronomia. Les històries que amaguen les estrelles
Les arrels paganes de les festes de Nadal
- Mites grecs, una llavor immortal

Aquí teniu el vídeo de la xerrada "La meravellosa història de les llengües del món" que vaig fer a la sala de plens del Consell de Mallorca (19/03/2019):

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/06/2018), reflexion sobre el sentit de les humanitats en l'actualitat:


I aquí teniu una entrevista que em varen fer Elisa Moya i Francesc Xavier Gras, alumnes de l'IES Premià de Mar de Catalunya. El motiu va ser el seu treball de recerca "A cada passa referents clàssics", dirigit per Margalida Capellà.



Aquí teniu la conferència íntegra que vaig fer a l'OCB de Manacor (19/12/2016) sobre les arrels paganes de les festes de Nadal:



Aquí teniu una altra conferència meva. Va ser a l'Escola Municipal de Mallorquí de Manacor (11/01/2018). Hi vaig parlar sobre "Dimonis, del món clàssic a l'actualitat":

 

En aquesta altra xerrada parl sobre "Amor i sexe al món clàssic" (25/11/2019):

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px