Banner Top

Indíbil i Mandoni, els primers independentistes catalans?

Una de les últimes rebel·lions iberes va ser protagonitzada el 205 aC pels ilergets Indíbil i Mandoni. En funció, però, dels seus interessos, ambdós líders varen pactar tant amb els cartaginesos com amb els romans, els quals finalment els varen sotmetre. Avui la seva figura és recordada amb un conjunt escultòric de bronze a la plaça Agelet i Garriga de Lleida.
 
En el transcurs de la segon guerra Púnica, Indíbil s’havia aliat amb Cartago per assegurar l’autonomia d’Ilerda. Els cartaginesos, però, l’obligaren a lliurar elevades quantitats de plata i importants ostatges, entre ells, les seves filles. Davant aquesta situació, l’ilerget no va dubtar a pactar amb el nou capitost romà, Publi Corneli Escipió, conegut per la seva magnanimitat.

Mapa de la romanització d'Hispània
Mapa de la romanització d'Hispània
 
Aquella aliança, però, tampoc no va funcionar i el 208 aC Indíbil es va tornar a enfrontar amb Roma. Escipió, amb tot, dotat d’un gran talent militar, sempre el vencia. Desesperat, el 207 l’hispà va enviar Mandoni  –germà seu segons alguns autors- a demanar clemència al general romà. Aquest, però, el va ignorar.
 
El 205 aC Indíbil organitzaria una nova rebel·lió, aconseguint reunir, segons les fonts clàssiques, 30.000 soldats d’infanteria i 4.000 de cavalleria. L’ilerget, tanmateix, va perdre novament el pols contra la totpoderosa Roma. Va morir en el camp de batalla, mentre que Mandoni va ser capturat i executat. La mort dels dos herois ilergets marcaria l’inici del domini romà a la major part de la península ibèrica. El 140 aC, seixanta-cinc anys després, moriria a Lusitània (Portugal) un altre líder rebel, Viriat.

Articles del web relacionats:
Catalunya encadenada
"Antes roja que rota!"
El múscul foner

Eneas a les portes d'Europa

Article publicat a l'Ara Balears (20/01/2017)

Eneas torna a trucar a les portes d’Europa. Avui milers de refugiats sirians encarnen el paper del mític heroi troià. El protagonista de l’Eneida de Virgili també arribà amb la seva família a les costes d’Itàlia, fugint d’una guerra ocorreguda al segle XIII aC al nord-oest de Turquia. Ròmul, un dels seus descendents, es convertiria en el fundador de Roma, la primera gran potència civilitzadora d’Occident.
 
Avui, però, Europa ja s’ha oblidat d’un dels seus grans mites fundacionals. Actua com el sobirà grec Agamèmnon a la guerra de Troia. De manera irresponsable, instigat per la cobdiciosa indústria armamentística, sembra el caos en territoris llunyans, escenari d’interminables guerres tribals, mentre criminalitza les seves víctimes. El recentment desaparegut Zygmunt Bauman ja posà el dit en la nafra en el seu últim llibre Desconeguts a la porta de casa (editorial Arcàdia).

Eneas fuig de Troia (Federico Barocci, 1598)
Eneas fuig de Troia (Federico Barocci, 1598)
 
El nonagenari sociòleg polonès, autor de la cèlebre expressió “societat líquida”, sabia de què parlava. Primer, com a jueu que era, va ser expulsat de la seva Polònia natal ocupada pels nazis. Després, en tornar, el règim comunista el tragué de la universitat de Varsòvia, on havia estat vint anys exercint de professor. L’exili el portà fins a Anglaterra, on s’esforçà per radiografiar una Europa que, al seu parer, anava a la deriva a causa de la seva “ceguesa moral”.
 
Al seu llibre, Bauman recorda que les migracions massives no són un fenomen nou. Certament, la humanitat ha estat nòmada la major part del temps. En l’actual, però, era global, l’allau de persones que fugen dels camps de la mort s’afegeix al flux constat de migrants econòmics, que busquen oxigen lluny de les seves terres ermes. La Unió Europea calcula que aquest 2017 en rebrem 3 milions.
 
Davant d’aquests nous Eneas, Europa s’estremeix i, presa pel populisme, reacciona amb brots de xenofòbia. Sota la maniquea etiqueta de “nosaltres” i “ells”, atia el discurs de la por en defensa del malmenat estat del benestar. Així, la solució política passa per una operació de confusió coneguda com a “segurització”: immigrants i refugiats són presentats com un problema de seguretat, com si tots fossin potencials terroristes. A tots se’ls deshumanitzats, de la mateixa manera que en altres èpoques vàrem deshumanitzar negres o jueus.

Eneas i Anquises, Carle van Loo, 1729
Eneas i Anquises, Carle van Loo, 1729
 
Hi ha dades, però, que desmenteixen tanta indecència i humiliació. Bauman posa l’exemple de França, on viuen prop d’un milió de joves musulmans. D’aquest nombre, la policia només n’ha detectat uns 1.000 de sospitosos d’estar vinculats a xarxes jihadistes. Tanmateix, per a l’opinió pública francesa, tots els musulmans són culpables d’un crim abans que el puguin cometre. Es converteixen així en un boc expiatori per canalitzar les pors i la ràbia públiques. En tot cas, vistes les bosses de marginalitat que s’han creat en ciutats com París, alguna cosa deu haver fallat en les polítiques d’integració.
 
Segons el pensador polonès, la “segurització”, que es manifesta en deportacions i aixecaments de murs, amaga una trista intenció: fer callar la mala consciència occidental davant les persones que pateixen els efectes de la seva nefasta política exterior. Tot plegat propicia l’aparició de líders que prometen a les classes mitjanes precaritzades i angoixades falses solucions de prestidigitador.  És el cas de Trump als Estats Units, Le Pen a França, els defensors del Brèxit a Anglaterra o Orban a Hongria – curiosament Desconeguts a la porta de casa va ser escrit abans de la victòria de Trump.
 
Bauman adverteix que, amb la “segurització”, la solidaritat és una pantomima. No debades, actualment, la UE ofereix als sirians l’esperança del paradís (Alemanya) si abans, havent pagat algú sense escrúpols, arrisquen la seva vida a la Mediterrània, coneguda ja com a “Mare Mortum”. No es pot parlar, doncs, de cap rescat, sinó d’un homicidi amb premeditació i traïdoria.  

Quanta raó!
Quanta raó!
 
Com a alternativa a l’hostilitat i al cinisme que presideix l’actual crisi humanitària, el ja traspassat sociòleg polonès invoca l’hospitalitat que va propugnar fa dos segles Kant per a la seva famosa “pau perpètua”. Es tracta del “dret d’un estranger a no ser tractat com un enemic quan arriba a la terra d’un altre”. L’hospitalitat kantiana, però, no hauria de derivar en el pervers discurs multiculturalista “bonista”, amb el qual sovint els nouvinguts s’obliden de les seves obligacions en el país d’acollida. Mentrestant, els nous Eneas es demanen, desesperats, què fan trucant a les portes d’una Europa totalment fracassada en la recerca de la seva nova identitat en uns temps tan líquids.


Aquí teniu el famós vídeo amb les pintures de l'artista sirià Abdalla Al Omari. Deixa en evidència els dirigents occidentals:


Aquí teniu unes reflexions del sociòleg portuguès Boaventura de Sousa Santos (Coïmbra, 1940), fetes al diari Ara (05/03/2016):

"La crisi de refugiats és una herència del colonialisme europeu, d’un colonialisme mal resolt. I no oblidem que s’ha deixat de banda la idea mítica i romàntica de després de la Segona Guerra Mundial d’una Europa identificada com un continent de pau i solidaritat, en contraposició a l’arrogància bèl·lica dels Estats Units. En l’última dècada, Europa va perdre aquesta concepció, i ara els immigrants s’han convertit en refugiats. Milers de persones que es consideren com a subhumans.

El concepte d’humanitat a Europa sempre ha estat molt selectiu: ho van ser les dones, els obrers, els esclaus…, col·lectius que tenien més deures que drets. I per això el valor de la vida és molt desigual: la vida d’un ciutadà val més que la de un no-ciutadà. És la lògica de les lleis d’estrangeria i asil. I fins i tot s’ha creat la idea que no tots els ciutadans són iguals, perquè les segones generacions d’immigrants nascuts aquí tampoc són considerats iguals. I la vida no té el mateix valor per a tothom: un soldat nord-americà val tant com 5.000 iraquians. Aquesta desigualtat, aquesta violència que destrueix la humanitat de l’altre, que la degrada, és una experiència històrica d’Europa que ara arriba a les nostres portes”.

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla de cinc èxodes de refugiats amb motiu del 20 de Juny, dia mundial dels refugiats.

Mapa de les migracions a Europa
Mapa de les migracions a Europa

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (07/02/2017), reflexion sobre l'emigració:



Articles del web relacionats:
- Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Prejudicis inextirpables
- Les Meduses de la indiferència
- A la recerca de la terra promesa
- Machado a Macedònia
L'era de la societat líquida
La mort de les utopies?
El rapte d'Europa

Clients que s’inclinen

A l’antiga Roma, en un principi els clients eren els estrangers que anaven a Roma per millor la seva qualitat de vida. A la capital del Laci es posaven sota les ordres d’un patrici, l’anomenat patronus, que els oferia principalment protecció econòmica a canvi de determinats serveis. Els esclaus que eren alliberats també solien passar a ser clients dels seus anteriors propietaris.
 
Entre el client i el patró hi havia una relació de fides-pietas (“fidelitat”-“devoció”), que s’havia de visibilitzar amb la salutatio matutina. Era la “salutació matinal”  que cada matí, a primera hora, feia el client al seu protector. Atès aquest respecte reverencial, no és d’estranyar que client derivi del verb inclino (“inclinar-se”), present també en paraules com declinar, declivi, procliu o reclinatori. 

Del seu homòleg grec κλίνω tenim clínica (derivat concretament de κλινή, “llit”), clímax (moment culminant d'un procés) i clima, (conjunt de condicions normals que caracteritzen l'atmosfera d'un lloc determinat; des d’un punt de vista etimològic, el clima és la inclinació del cel, de la qual depenen les diverses temperatures).


Patró rep la
Patró rep la "salutatio matutina" (Gustave Boulanger)
 
Durant la República, a causa d’un empobriment de part de la plebs, molts plebeus arruïnats també es veren forçats a convertir-se en clients de ciutadans rics. En aquest cas, el patró que es dedicava a la política els mantenia a canvi d’obtenir el seu vot. Així, com més clients, més vots. D’aquesta manera, en l’àmbit polític s’aplicava la màxima religiosa do ut des (“jo et don perquè tu em donis”). En l’actualitat la política clientelar es continua basant en aquest tipus de relació corrupta, en la qual el polític fa favors a canvi de vots.
 
Avui tots som clients d’una botiga, d’un bar o d’una companyia telefònica. S’han invertit, però, els papers. Són ells qui s’han d’inclinar davant nosaltres. No debades, tenint en compte l’etimologia del terme, ens han de tractar amb exquisidesa si volen la nostra protecció econòmica, o sigui, que els paguem! Una altra cosa és que el client sempre tengui la raó.

En aquest enllaç trobareu informació sobre l'esclavitud a l'antiga Roma.

Articles del web relacionats:
Llatí per a corruptes
Que corruptes que són, aquests romans!
Les arrels clàssiques de la corrupció
- Corruptes amb el cor romput
Si Ciceró aixecàs el cap
"Chao", esclavitud?

El polèmic origen romà de la salutació feixista

La salutació romana consistia a aixecar lleugerament el braç, amb la palma cap avall, formant un angle indeterminat cap a dalt. No està del tot clar, però, el sentit d’aquest gest. Tampoc està clar que fos molt habitual. A la Columna de Trajà de Roma trobam legionaris saludant l’emperador. Amb tot, en sentit contrari també tenim emperadors que empren la mateixa salutació. És el cas de las famoses estàtues d’Octavi August o de Marc Aureli.

Relleu de la Columna de Trajà
Relleu de la Columna de Trajà
 
Al segle XVIII la salutació romana fou recuperada en la pintura. En ple auge de la Il·lustració, els intel·lectuals revaloraren les institucions de l’antiga República romana. Enmig d’aquest furor, es volgué donar un significat cívic o heroic al gest d’alçar el braç. Això quedà molt ben reflectit en el quadre El Jurament dels Horacis, de Jacques-Louis David, una de les icones de la pintura neoclàssica.

Estàtua d'Octavi August
Estàtua d'Octavi August

Estàtua eqüestre de Marc Aureli
Estàtua eqüestre de Marc Aureli
 
El Jurament dels Horacis
Jacques-Louis David pintà El Jurament dels Horacis el 1784, cinc anys abans de la Revolució francesa. Ho féu per encàrrec del rei Lluís XVI de França. El monarca volia que fos una al·legoria sobre la lleialtat a l’estat i, per tant, a la seva figura. El tema de l’obra és el compliment del deure per damunt de qualsevol sentiment personal.

El jurament dels Horacis
El jurament dels Horacis
 
La història se situa al segle VII aC, durant el regnat del tercer rei romà, Tul·li Hostili, en què l’expansió de Roma xocà amb la ciutat Alba Longa, que dominava el Laci. Per evitar una gran batalla romans i albans preferiren dirimir el conflicte mitjançant un duel individual. Cada ciutat elegiria tres guerrers, que lluitarien cos a cos. Els tres elegits per Roma foren els germans Horacis, i els d’Alba Longa, altres tres germans, els Curiacis.
 
El quadre recrea el moment en què els germans Horacis presten jurament davant el seu pare abans d’iniciar la batalla. S’hi representa la salutació romana, amb el braç estès i la palma cap avall.  El drama rau en el fet que una de les germanes dels Curiacis, Sabina, estava casada amb un dels Horacis, mentre que una de les germanes dels Horacis, Camila, era la promesa d’un dels Curiacis.
 
A pesar dels llaços familiars, el pare dels Horacis exhortà el seus fills a lluitar contra els Curiacis. De la lluita només en sobrevisqué un dels Horacis. En tornar a Roma fou elogiat per tothom, excepte per la seva germana Camila, que li retragué haver mort el seu estimat. Tanmateix, la matà, acusant-la de falta de patriotisme i per aquest fet fou portat davant dels jutges.
 
En el judici, el pare dels Horacis féu una defensa aferrissada de l’honor enfront de l’amor, de manera que el seu únic fill supervivent fou declarat innocent. A causa de la lectura política que es desprenia de la pintura, El Jurament dels Horacis fou considerada una declaració de defensa del rei Lluís XVI. Tanmateix, anys més tard, el seu autor treballà al servei de la Revolució francesa i, després, fou un adepte al règim de Napoleó.

Jurament del Joc de la Pilota, Jacques-Louis David
Jurament del Joc de la Pilota, Jacques-Louis David
 
L’evolució de la salutació romana
Hipnotitzats per una idealitzada Roma, els revolucionaris francesos també adoptaren la salutació romana com a gest de lleialtat. El mateix faria després Napoleó. A Itàlia, Mussolini també se l’apropià i amb ell ja quedaria estigmatitzada com a símbol del feixisme.

El bany de masses de Mussolini
El bany de masses de Mussolini

En el cas d’Alemanya, però, els nazis volgueren atribuir un origen germànic a la salutació romana. El mateix Hitler afirmava haver-la vist per primera vegada el 1921 en una bodega de Bremen. La considerava un vestigi de l’antiga forma de salutació dels nobles medievals, que, a diferència dels seus súbdits, no es treien humilment el capell. Durant la seva dictadura el Führer la féu acompanyar amb la versió alemanya del Ave Caesar (“Salut Cèsar!”) romà: Heil Hitler! (“Salut, Hitler”!).

La salutació de Hitler
La salutació de Hitler

August Landmesse, l'home que no va voler fer la salutació nazi
August Landmesse, l'home que no va voler fer la salutació nazi
 
El falangisme tampoc no dubtà a adoptar la salutació romana. Amb tot, també hi hagué gent que defensà l’origen iber del gest. El diferenciaven dient que no era tan horitzontal com la salutació nazi ni tan rígid com la salutació feixista. En tot cas, en la seva versió espanyola, el seu tret més distintiu fou  l’expressió amb la qual s’acompanyà: "¡Arriba España!".

La salutació franquista
La salutació franquista
 
Els qui tampoc no s’oblidaren de la salutació romana i de l’autoritarisme de l’antiga Roma foren els feixistes romanesos. Representats des de 1927 per la Guàrdia de Ferro, els seus membres foren coneguts com “els legionaris”, en clara al·lusió al disciplinat exèrcit dels antics romans. Actualment, en molts països, la salutació romana està prohibida, ja que és un símbol massa estigmatitzat.

Articles del web relacionats:
Esparta, el mirall del nazisme
El feixisme i l'antiga Roma
Iconografia romana a la Falange espanyola
- Roma com a justificació del colonialisme modern
-
 Roma, història de la humanitat i la llibertat
-
 Dictadors contradictoris
- És realment fascinant
Triomfs a la romana

Esperant l'Apocalipsi

Vist que el món va tan malament, només ens queda esperar la nostra fi. Per preparar-nos-hi, convé que comencem a repassar l’Apocalipsi. En grec, apocalipsi significa “revelació”. Compost per la preposició ἀπό (“lluny”) i el verb καλύπτω (“ocultar”, “cobrir”), literalment voldria dir “treure el vel”. Aquest és el nom que rep l’últim llibre del Nou Testament, que conté les revelacions escrites pel profeta Joan (no confondre amb Joan l’evangelista) sobre la fi del món, judici final inclòs. 
 
L’Anticrist i la Parusia
L’Apocalipsi, per tant, ens parla de la fi de la Història. L’evangelista Joan (no l’autor de l’Apocalipsi) afirma que abans d’aquest cataclisme hi haurà un personatge perseguidor del cristianisme, l’Anticrist (serà Donald Trump?) -l’apòstol sant Pau també en fa referència com a «un seductor o impostor que fa apostatar els creients i impedeix als qui encara no ho són d'abraçar la fe».

Anticrist i el diable. Fragment del fresc Predicació de l'Anticrist (c.1501) a la catedral d'Orvieto
Anticrist i el diable. Fragment del fresc Predicació de l'Anticrist (c.1501) a la catedral d'Orvieto

Amb l’arribada de Jesús, vist com el Messies, els jueus consideraven que la humanitat havia encarrilat el seu tram final. Tot s’acabaria amb la Segona arribada de Crist a la Terra, la coneguda com a Parusia (παρουσία, “presència”). Així la descriu Sant Mateu (24, 29-31):
 
“Tot seguit, després de la tribulació d'aquells dies, el sol s'enfosquirà i la lluna ja no farà claror; les estrelles cauran del cel i els estols celestials trontollaran. Aleshores apareixerà en el cel el senyal del Fill de l'home: tots els pobles de la terra faran grans planys quan vegin el Fill de l'home venint sobre els núvols del cel amb gran poder i majestat. 31 Ell enviarà els seus àngels que, al so d'una trompeta potent, reuniran els seus elegits des dels quatre vents, d'un extrem a l'altre del cel”.
 
Sant Mateu també descriu de la següent manera el dia del judici final que es produirà amb la Parusia (25, 31, 46)
 
Quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà en el seu tron gloriós. Tots els pobles es reuniran davant seu, i ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra. Aleshores el rei dirà als de la seva dreta:
 
- Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; 36 anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm.
 
Llavors els justos li respondran:
- Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?
 
El rei els respondrà:
- Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu.
 
Després dirà als de la seva esquerra:
-Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar.
 
Llavors ells li respondran:
- Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir?

Ell els contestarà:
- Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi.
 
I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna”.
 
Els quatre genets de l’Apocalipsi
L’Apocalipsi és un dels escrits més extens del Nou Testament, juntament amb els quatre Evangelis i el llibre dels Fets dels Apòstols. Es creu que va ser escrit a la segona meitat del segle I dC, en temps de l’emperador Domicià. En els seus primer versos, Joan, el seu autor, indica que es tracta d’una obra dirigida a set esglésies situades a Àsia Menor. La redacta des de Patmos, una petita illa del mar Egeu on les autoritats romanes deportaven certs condemnats. Joan assegura que un diumenge experimentà l’aparició de Crist, el qual li ordenà posar per escrit un conjunt de visions (1, 4-11). Jesús, mitjançant Joan, anuncia a les diverses comunitats que executarà un judici sobre elles si prèviament no fan un canvi d’actitud.

Els quatre genets de l'Apocalipsi
Els quatre genets de l'Apocalipsi
 
A la primera part del capítol sisè de l’Apocalipsi apareixen quatre cavallers coneguts com els Quatre Genets de l'Apocalipsi. El capítol parla d'un pergamí a la mà dreta Déu que està tancat amb set segells. Jesús obre els primers quatre segells dels set, amb la qual cosa allibera quatre genets que munten en diferents cavalls, de color blanc, roig, negre i cendrós. Es tractaria d’al·legories de la victòria, la guerra, la fam i la mort, respectivament, encara que només a aquest últim se'l designa amb aquest nom.
 
La Bèstia i la batalla d’Armagedon
La persecució del poble de Déu és representat com una dona a la qual persegueix Satanàs, simbolitzat per un drac (12, 1-5). En no aconseguir-lo aniquilar, Satanàs recorre a una Bèstia de set caps que sorgeix de la mar i que porta el número 666. Tanmateix, aquesta vegada Satanàs tampoc no se surt amb la seva. Aleshores Joan anuncia que Babilònia, descrita com la “gran prostituta” aliada de la Bèstia, serà destruïda.
 
Finalment es produeix l’enfrontament de l’Anyell (Crist) contra Bèstia i els seus serfs a la batalla d’Armagedon. Amb la victòria de l’Anyell, Satanàs és fermat durant mil anys. En acabar aquest mil·lenni de suplici, Satanàs cobrarà de bell nou la vida i tornarà a fer de les seves. Una altra vegada, però, serà condemnat al fracàs.

Pintura del Judici Final de Miquel Àngel a la Capella Sixtina.
Pintura del Judici Final de Miquel Àngel a la Capella Sixtina.
 
A continuació, es produeix la resurrecció dels morts i el judici de tots els éssers humans davant del tron de Déu (20, 11-15):
 
“Després vaig veure un gran tron blanc, i Déu que hi seia. Davant d'ell la terra i el cel van fugir, i perderen el lloc que ocupaven.  Llavors vaig veure els morts, tant els qui havien estat poderosos com els qui havien estat febles, drets davant el tron, i foren oberts uns llibres. Van obrir també un altre llibre: el llibre de la vida. Els morts foren jutjats segons les seves obres, tal com es trobaven escrites en aquells llibres. La mar va tornar els morts que tenia, i també els retornaren la mort i el seu reialme, i tots van ser jutjats segons les seves obres. Després la mort mateixa i el seu reialme van ser llançats a l'estany de foc, que és la segona mort. I tots els qui no eren escrits en el llibre de la vida també foren llançats a l'estany de foc”.
 
Després del judici universal, es veu un cel nou una terra nova, sobre la qual descendeix la nova Jerusalem. Llavors, una veu imponent irromp amb les següents paraules:
 
“Aquest és el tabernacle on Déu habitarà amb els homes. Ells seran el seu poble i el seu Déu serà `Déu que és amb ells’. Eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment. Perquè les coses d'abans han passat.
 
I el qui seu al tron va afirmar:
- Jo faig que tot sigui nou.

I afegí:
- Escriu aquestes paraules, perquè són veritat i dignes de tota confiança.

Després em va dir:
- Ja s'han complert! Jo sóc l'Alfa i l'Omega, el principi i la fi. Als qui tinguin set, jo els concediré que beguin a la font de l'aigua de la vida sense pagar res.  Els qui surtin vencedors posseiran tot això en herència. Jo seré el seu Déu, i ells seran fills meus.Però els covards, els descreguts, els corromputs, els homicides, els immorals, els malèfics, els idòlatres i tots els falsaris tindran la seva part a l'estany de foc atiat amb sofre, que és la segona mort”.

Influència de l’Apocalipsi
A pesar del seu caràcter marcadament críptic, l’Apocalipsi ha tengut una gran influència en la Història. Expressions com apocalíptic, el dia de la Bèstia, mil·lenarisme, Armagedon, quatre genets i un llarg etcètera han passat a formar part del nostre patrimoni lingüístic. Amb tot, moltes vegades en han arribat amb un significat distorsionat.
 
Els primers cristians consideraven que, en l’Apocalipsi, Joan havia predit l’aliança entre Babilònia (Jerusalem) i la Bèstia (Roma) per perseguir els cristians. També es volgué interpretar que Jerusalem (Babilònia) seria arrasada per la Bèstia (Roma), tal com feren les tropes de Titus l’any 70. Tanmateix, fonamentalment parla del conflicte intrínsec de la Història: l’eterna lluita entre el Bé i el Mal. Al segle XIX, per a Karl Marx, la Història també era la lluita de la classe obrera contra la capitalista.

Us deix amb la gran escena de la pel·lícula Apocalypsis Now, de Francis Ford Coppola (1979). És una adaptació lliure de la novel·la de Joseph Conrad, El cor de les tenebres. En l'obra l'acció està ambientada a l'Àfrica de finals del segle XIX; en la pel·lícula, a la Guerra de Vietnam. Aquesta és la famosa escena amenitzada amb la música "La cabalgada de les Valquíries", de Richard Wagner:



Articles del web relacionats:
Realment existeix l'infern?
Etimologies de la mort
- Vade restro, Satanàs!
Memento mori
- Companyies infernals
El cant de la sibil·la
- Càstigs infernals
-
 Els orígens del cristianisme
-
 L'ultratomba a l'Odissea

Bascos irreductibles?

Aquí teniu l'extracte en català del reportatge "Roma contra el País Vasco" que m'han publicat a la revista "Historia de Iberia Vieja" (octubre 2016, Núm, 136).

En contra del que es creu, els bascos no plantaren cara a Roma com feren els gals de l’aldea fictícia d’Astèrix i Obèlix. Així ho constaten l’arqueologia i les fonts clàssiques. Lluny de ser un poble irreductible, els euscalduns col·laboraren en tot moment amb els seus invasors. Això explicaria en part que, a diferència del que passà amb altres tribus hispanes, la seva llengua sobrevisqués a la romanització.  

Dins l’imaginari col·lectiu existeix el mite que els bascos foren l’únic poble d’Hispània que es resistí a la romanització. El mateix escut de Guipúscoa conté el lema llatí Fidelissima Bardulia nunquam superata (“La fidelíssima Bardúlia, mai conquerida”). Segons una tradició romàntica, una de les muntanyes d’aquesta regió, l’Ernio, va acollir una famosa batalla on al segle I aC els bascos, liderats per Lartaun, feren front a les tropes de l’emperador August en el transcurs de les guerres càntabres. Les fonts clàssiques, però, no ens parlen de cap batalla durant els prop de sis segles de presència romana per terres basques. La realitat és que més aviat predominà una convivència pacífica.
 
La versió de David contra Goliat d’Euskadi ja ha quedat desmentida gràcies sobretot a una troballa feta el 2013 per l’equip del documental Euskara jendea, una superproducció audiovisual basca basada en el llibre homònim de Carlos Etxegoien. Durant la seva filmació, es va redescobrir en un magatzem del Museu del Louvre de París una làpida funerària que s’havia trobat a Roma molts anys enrere. Aleshores se sabia de la seva existència, però no on es trobava.

Pobles de Bascònia durant l'imperi romà
Pobles de Bascònia durant l'imperi romà
 
L’epitafi de la làpida descriu el cursus honorum o carrera política del pretor Caius Mocconius Verus. Precisa que, entre els segles I i II dC, Mocconius elaborà el cens de 24 ciutats vascones i vàrdules. La xifra coincideix amb la que aporta el geògraf grec Ptolomeu en la seva obra datada més o menys en la mateixa època. Es tracta d’un testimoni d’un valor incalculable. A més de ser un dels més antics, ens posa sobre la pista dels pobles de l’àrea basca.

En aquest article trobareu més informació sobre el basc i les llengües preromanes.

I aquest vídeo de "Redes" parla de les llengües indoueropees i l'excepció que suposa en aquest mapa lingüístic l'euskera:

  • Publicat a Altres

El mite dels toros

Article publicat a l'Ara Balears (28/08/2016)

Segurament aquest estiu serà el darrer amb corrides de toros a Mallorca -a Menorca i a Eivissa ja no se’n celebren. Està previst que a la tardor el Parlament aprovi una proposició de llei que prohibirà definitivament qualsevol mena d’espectacle de maltractaments d’animals a totes les illes. Aquest setembre, per tant, també es presenta com l’últim per al famós Correbou de Fornalutx.

La normativa balear serà més valenta que la que aprovà el 2010 Catalunya a través d’una Iniciativa Legislativa Popular. La seva deixava al marge de la prohibició els denigrants espectacles de toros embolats, amb foc a les banyes. Les associacions taurines ja han posat el crit al cel davant el que consideren un atemptat contra una tradició convertida en “marca España”. Ja el 1991 Canàries fou la primera comunitat a prohibir les corrides de toros. Aleshores, però, els espanyolistes més furibunds no s’ofengueren tant.

Zeus raptant Europa
Zeus raptant Europa

El toro, tanmateix, forma part del mite fundacional d’Occident. Zeus adoptà la forma d’aquest animal quan raptà la princesa fenícia Europa. Se l’emportà fins a Creta, el bressol de la cultura grega, on s’hi uní carnalment. Després de convertir-la en sobirana de l’illa, el nom d’aquella donzella serviria per batiar tot el Vell Continent. Creta sempre romandria lligada a la figura del toro, que, igual que altres cultures de l’antiguitat, era venerat com a símbol de fortalesa i fertilitat. Ho constaten les nombroses pintures descobertes amb escenes de taurocatàpsia, on homes i dones apareixen fent temeràries acrobàcies sobre un toro. Amb tot, aquest animal també seria objecte de l’agressivitat humana, tal com reflecteix el mite del minotaure, un ésser monstruós fruit de la unió d’un toro amb Pasífae, muller del rei de l’illa. Tancat dins el laberint de Cnossos a l’espera de carn fresca, seria mort per l’atenès Teseu, que així s’erigí en el primer torero de la Mediterrània amb més testosterona.

Taurocatàsia a Creta
Taurocatàpsia a Creta

La violència, però, gratuïta amb els toros seria institucionalitzada en els amfiteatres de Roma en les conegudes com a venationes. Es tractava d’espectacles on feres del tot exòtiques s’enfrontaven entre elles o lluitaven amb uns individus anomenats bestiarii, que generalment eren presoners de guerra. Si aconseguien sortir-ne vius eren aclamats pel poble com a autèntics herois. Aquests espectacles, juntament amb els combats de gladiadors, foren durament criticats per personatges tan il·lustres com Ciceró o Sèneca a causa de la seva crueltat.

Al segle XII, per influència visigòtica, Espanya recolliria el testimoni de Roma en la seva devoció per la tauromàquia. La seguirien Amèrica Llatina (sobretot Mèxic), Portugal i el sud de França. Desgraciadament, en època moderna una munió d’artistes donaria una aureola d’intel·lectualitat a un despietat ritu on l’espectador es recrea amb l’acarnissament en directe d’un pobre animal. Entre ells hi havia Goya, Federico García Lorca, Picasso o Orson Wells, que veren en les corrides de toros una bella dansa amb la mort, la lluita suprema de l’antic heroi contra la bèstia ferotge, el triomf del bé sobre el mal.

Qui és l'animal?
Qui és l'animal?

El publicista taurí més famós, però, fou l’escriptor nord-americà Ernest Hemingway, que el 1923 recalà a Pamplona atret per la festa dels sanfermines. L’ambient que s’hi trobà li inspirarien les seves obres Mort a la tarda, Festa i Un estiu sagnant. El premi Nobel de Literatura de 1954, masclista confés, seria víctima de les seves paraules: “Caço i pesco perquè m’agrada matar, perquè si no matés animals em suïcidaria”. I així ho va fer el 1961 pegant-se un tret a la boca amb la seva escopeta. “El cel seria per a mi una plaça de toros amb dues entrades vitalícies i un riu de truites al costat”, havia dit també en vida.

Sembla que a França testimonis com el de Hemingway encara tenen molt de pes en la defensa de la tauromàquia. No debades, a la pàtria de la Il·lustració les corrides de toros són “patrimoni cultural immaterial” en base a un estudi del tot surrealista que diu que els toros no pateixen. Paradoxalment, aquesta declaració contradiu el propi codi penal francès que preveu penes de fins a dos anys de presó i multes de fins a 30.000 euros per a aquells que atemptin contra la dignitat i la integritat física dels animals. 

Hemingway a Pamplona
Hemingway a Pamplona

Al país gal s’ho haurien de fer mirar. Una pràctica tan sanguinària no té defensa possible, per molts d’anys de tradició que tengui al darrere. Ara a casa nostra només cal esperar que les places de toros esdevinguin museus d’antigues carnisseries que incomprensiblement alguns encara s’entesten a considerar cultura. Ja ho diu l’escriptor Manuel Vicent: “Si les corrides de toros fossin art, el canibalisme seria gastronomia”. Tanmateix, dins el caspós imaginari espanyol el toro Osborne és una figura massa potent. De reüll el mira un altre toro més rebel, el de Zeus, que no atura d’esbufegar, esperant el dia que el deixaran en pau en aquesta Europa que tant s’estimà.
Els toros són cultura?
Els toros són cultura?

En aquest article del filòleg Gabriel Bibiloni podreu trobar més informació sobre la història dels toros.

Aquí teniu un interessant article de Natza Farré titulat "La mort del toro".

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre la influència del món taurí en el nostre vocabulari.

Aquí teniu una campanya francesa contra les corrides canvia toros per dinosaures:



I aquí teniu la cançó d'Albert Pla, "Papa, jo vull ser torero":




Articles del web relacionats:
Teseu, el primer torero de la Mediterrània
El rapte d'Europa
- Gladiadors, la història d'una manipulació

Armini, el Bin Laden de l’antiga Roma

Ja fa cinc anys (el 2 de maig de 2011) que Estats Units matà Ussamma Bin Laden, el líder terrorista d’Al-Qaida. El 2001 Bin Laden es convertí en l’enemic número u dels EUA després dels atemptats a les Torres Bessones. Fins aleshores, però, havia estat un fidel aliat seu. La relació entre ambdós s’inicià el 1979 quan la CIA reclutà un jove saudí de 22 anys perquè gestionàs les operacions dels serveis secrets americans a Afganistan: havia d’aconseguir fons, atreure fonamentalistes islàmics i armar-los per combatre l’exèrcit de la Unió Soviètica, que acabava d’envair el país en suport del govern prosoviètic del Partit Democràtic Popular d’Afganistan (PDPA).

Ussamma Bin Laden
Ussamma Bin Laden
 
La CIA invertí 2.000 milions de dòlars en aquelles operacions. El seu únic objectiu era aconseguir el fracàs de la URSS en plena Guerra Freda i reduir la seva influència l’Àsia Central. El 1988, davant el previsible èxit de la resistència antisoviètica, Bin Laden, graduat en Administració d’Empresas, va crear a Pakistan una bases de dades amb informació detallada dels 35.000 voluntaris mujahidins, de 40 nacions diferents, que havien lluitat en la guerra afgana. Aquell fitxer es batià com a Al Qaida («la base», en àrab) i donà nom a la xarxa terrorista islàmica que tretze anys després atacaria el cor dels Estats Units. Bin Laden, doncs, fou ensinistrat per la potència que després seria víctima seva. El mateix passà a Roma al segle I dC amb el jove germànic Armini.
 
Armini, el botxí de Roma
Armini era el príncep de la tribu dels queruscs. Havia estat portat a Roma per adoptar ràpidament els costums de les forces invasores. Un cop aconseguida la ciutadania romana, es va introduir en l’exèrcit del caput mundi per ser ensinistrat en les tàctiques militar més sofisticades. Mentrestant, els seus compatriotes ja havien conegut el tarannà dèspota del nou governador de Germània, Publi Quintili Varus. Va ser així com, en tornar a la seva terra,  Armini, de 27 anys, no va dubtar a posar en pràctica el que havia après dels seus enemics.

Armini s'acomiada de Thusnelda, pintura de Johannes Gehrts (1884)
Armini s'acomiada de Thusnelda, pintura de Johannes Gehrts (1884)
 
El setembre de l’any 9 Armini va aconseguir acorralar tres legions romanes en l’espès i fangós bosc de Teutoburg (avui Kalkriese, a la localitat nòrdica d’Osnabrück). L’escomesa va durar tres dies, enmig de pluges intenses, i va suposar la massacre de 25.000 homes de Varus, qui, humiliat per la derrota, es va suïcidar. A pesar que hi enviaria més efectius per venjar aquell desastre, des d’aleshores Roma fixaria definitivament la frontera del seu Imperi en el Rin.

Mapa de les fronteres de l'imperi romà
Mapa de les fronteres de l'imperi romà
 
Conta l’historiador Suetoni que, d’ençà de la derrota de Teutoburg, l’emperador August era una ànima en pena. No s’afaitava ni es tallava els cabells. Sovint es colpejava el cap contra les parets i cridava: “Varus, Varus, torna’m les meves legions!”

Hermannsdenkmal, monument dedicat a Armini al bosc de Teutoburg
                  Hermannsdenkmal, monument dedicat a Armini al bosc de Teutoburg

Per conèixer més la història d'Armini no us podeu perdre aquest programa de "Cronos" de TV3 titulat "La batalla contra Roma".

La batalla de Teutoburg és considerada el Vietnam de Roma. Aquest article en parla.

Aquí teniu un article d'Iván Giménez sobre els 10 enemics més temuts per Roma.

Tampoc no us podeu perdre la pel·lícula "La noche más oscura", que relata l'operació americana que acabà amb la mort de Bin Laden. Aquí en teniu el tràiler:




Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px