Banner Top

La lliçó mortal de Gilgameix

Article publicat a l'Ara Balears (01/11/2015)

Avui dia de Tots Sants, en què recordam els nostres difunts, la lliçó mortal de Gilgameix se’ns torna a fer oportuna. Gilgameix és considerat un dels primers grans herois de l’antiguitat. Era un poderós rei d’Uruk, ciutat de Mesopotàmia. Un dia se li morí el seu amic de l’ànima, Enkidu. Desconsolat, el monarca sumeri no aturava de lamentar-se de la terrible fi que a ell també li esperava. Així, ple de temor, intentà esbrinar com podia assolir la vida eterna de la qual gaudien els déus. De seguida pensà en Utnapishtim, un dels seus avantpassats que havia aconseguit aquest preuat do com a recompensa per haver estat, juntament amb la seva dona, l’únic supervivent del Diluvi universal decretat per la ira divina. Aleshores Gilgameix decidí anar a visitar el seu familiar.
 
Després d’haver-se enfrontat a tota mena de bèsties i dificultats, l’heroi sumeri finalment arribà a la morada de l’Eternitat. Allà Utnapishtim li tirà per terra totes les seves esperances. Li digué que els déus, en crear la humanitat, determinaren que la mort seria el seu destí inevitable. Així doncs, els homes no tenien més remei que aprendre a conviure amb ella. Gilgameix prengué bona nota d’aquella lliçó. Tornà a casa amb les mans buides, tan mortal com sempre, però una mica més savi.

Eurípides i la mort
Eurípides i la mort
 
Des dels seus inicis la ciència s’ha conjurat per fer realitat el somni de Gilgameix. La gent ja no es mor perquè els déus ho decretin, sinó, a no ser que sigui un accident, a causa d’alguna “falla tècnica” o d’un “error de la naturalesa”: un atac de cor, un càncer o una malaltia degenerativa com el Parkinson o l’Alzhéimer. La medicina fa passes de gegant per combatre totes aquestes deficiències. Ja es parla d’un nou moviment, el transhumanisme, que defensa que el desenvolupament tecnològic s’ha de centrar en la superació dels nostres límits biològics per poder així allargar la vida al màxim.
 
Una de les manifestacions més notables de l’actual revolució científica seria la criogenització biològica. Consisteix a congelar un cadàver a l’espera que en un futur la medicina hagi avançat tant que permeti la seva resurrecció. Si això arribàs a passar, segur que el difunt afectat quedaria més descol·locat amb el seu salt en el temps que el protagonista de la saga “Retorn al futur”, la primera part de la qual acaba de complir trenta anys. Sens dubte, la immortalitat seria insuportable. Freud, el pare de la psicoanàlisi, ho tenia clar: "Si vols poder suportar la vida, has d'estar disposat a acceptar la mort".

La Parca actual
La Parca actual
 
Per molt que ens hi obstinem operant-nos, posant-nos cremes antiarrugues o fent peses, tanmateix, prest o tard arribarà l’hora de la nostra Parca. Memento mori (“recorda que has de morir”), deien els llatins. La pròpia existència humana ve donada per la consciència de la mort i del pas del temps. L’1 de novembre, dia de Tots Sants, és l’únic dia del calendari en què ho assumim públicament visitant els cementeris. La resta de l’any, però, vivim d’esquena a la mort, demostrat així una actitud del tot infantil, immadura. Serà, però, per una qüestió de salut mental, de supervivència.
 
Parlar de la finitud humana és un tabú, quelcom morbós que aixafa la nostra fràgil felicitat. Preferim autoenganar-nos i pensar en vides edulcorades, exitosos i eternament joves, lluny de qualsevol patiment o fracàs. El dol per la pèrdua de les nostres éssers estimats ens aterra. Com a aliats a aquesta gran mentida ja tenim els mitjans de comunicació, els quals també, paradoxalment, poden banalitzar la mort fins a límits del tot grotescos. “És més digne que els homes aprenguin a morir que a matar”, assegurà al segle I dC el filòsof romà Sèneca.
 
És tanta l’aversió que tenim a la mort que hem optat per una paraula d’origen grec i no pas llatina per designar la sala on vetlam els morts: tanatori, derivada de thánatos (“mort”). Aquest terme, més eufemístic perquè ens resulta més desconegut, ens permet espantar millor els mals esperits. Si, però, temem tant la mort –la nostra única certesa- és perquè d’ella ho ignoram tot. Curiosament aquesta percepció contrasta amb els testimonis positius de les persones que han viscut una experiència de mort clínica temporal.

El túnel després de la mort
El túnel després de la mort
 
Per ventura, doncs, la lliçó de Gilgameish pot no ser tan traumàtica. La mort ens convida a viure més intensament les nostres vulnerables existències. L’altra opció és pensar com Woody Allen: "No és que tengui por de morir. El que no vull és ser-hi quan això passi". Tanmateix, assumir la nostra pròpia data de caducitat és tot un acte d’humilitat. Ja ho diu una famosa frase atribuïda a Georges Clemenceau, un metge i polític francès de principis del segle XX:  “Tots els cementiris del món són plens de persones que es creien imprescindibles”.

El doctor, la chica y la muerte (
El doctor, la jove i la mort ("Der Arzt"), Ivo Saliger, 1920


Per acabar aquí teniu una reflexió del filòsof estoic Sèneca (segle I dC): “En tres temps es divideix la vida: en present, passat i futur. D'aquests, el present és brevíssim; el futur, dubtós; el passat, cert”.

No us podeu perdre aquest article d'El Temps, d'Anna Sarsanedas, titulat "Ciència i filosofia de la vida eterna".

També és interessant aquest article "La muerte es opcional".

Us recoman la intervenció del filòsof Xavier Antich a la secció "El racó de pensar". Reflexiona sobre com afrontar una mort sobtada. Del mateix autor també és recomanable l'article "Cada cop única, la fi del món" (Diari Ara, 09/10/2016).

Articles del web relacionats:
Etimologies de la mort
Halloween versus Tots Sants
Memento mori
Ubi sunt?
El silenci i la mort
Realment existeix l'infern?

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (01/11/2016), reflexion sobre el misteri de la mort:



En aquest vídeo ofereixen més reflexions sobre la mort:




Per acabar, aquí teniu la fantàstica cançó de Queen "Who Wants To Live Forever", que va ser la banda sonora de la pel·lícula "Els immortals":


L’ABC de l’alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres

Extracte del reportatge publicat l'abril de 2008 a la revista Sàpiens (Núm. 66) amb l’assessorament del catedràtic de Lingüística de la UB, Jesús Tuson.

L’alfabet és el sistema d’escriptura més utilitzat arreu del món. Els seus inventors, els fenicis, culminaren un llarg procés que iniciaren fa cinc mil anys els sumeris a Mesopotàmia. De l’escriptura de milers de dibuixos es passà a una escriptura d’una trentena de signes fonètics que no tenien res a veure amb la realitat que representaven. Tota una revolució! 
 
El miracle es produí fa 3700 anys. Fins aleshores l’antiguitat només havia conegut dos tipus d’escriptura: la pictogràfica i la sil·làbica. La pictogràfica –de la qual deriva l’escriptura jeroglífica que el 1822 desxifrà Champollion amb la pedra Rosetta (vegeu Sàpiens núm, .. )- emprava dibuixos que imitaven la realitat: l’ordi es representava amb una espiga, la cervesa amb una gerra i els animals amb un cap de bestiar. Aquest sistema aviat es quedà curt. D’una banda, requeria d’un nombre molt elevat de signes per al·ludir a milers de realitats diferents; d’altra, impedia representar noms de lloc, de persona i nocions abstractes.

Donades aquestes limitacions, aparegué l’escriptura sil·làbica, de caràcter fonètic, on cada signe valia per una síl·laba. Així, per exemple, si nosaltres ara empréssim un sil·labari hauríem d’escriure la paraula piràmide de la següent manera: P R M D; i per a sacerdot, S C D. Però el nombre de signes –prop del centenar- continuava essent elevat. A més, hi havia el problema de l’ambigüitat: la combinació d’uns signes per a una determinada paraula podia ser la mateixa per a una altra.

L'evolució de l'alfabet
L'evolució de l'alfabet
 
El 1700 aC. a la Península del Sinaí, allà on l’actual canal de Suez toca amb Egipte, els fenicis s’espolsaren de damunt tants maldecaps. Un signe com podia ser alfa deixà de significar “bou” per passar a representar el primer so de la paraula, és a dir, l’A. Atès que cada so quedava representat per una lletra i que, com a norma general, una llengua pot arribar a disposar d’entre 20 i 40 sons, l’escriptura assolí el seu nivell màxim de simplificació. Havia nascut l’alfabet. Amb ell desaparegué la casta privilegiada dels escrivans, els únics dipositaris fins aleshores d’uns signes que, donada la seva varietat, havien d’aprendre en escoles especialitzades. Eren moltes les prerrogatives de què gaudien per exercir aquesta tasca: alts ingressos econòmics, exempció d’impostos i elevada posició social que es veu reflectida en la quantitat d’escultures amb les seves figures que s’han trobat.

Però amb l’aparició de l’alfabet els escrivans ja no tenien res a fer. Ara l’art d’escriure ja pogué estar a l’abast de qualsevol, sense que es requerís d’un llarg procés d’aprenentatge. Però, des de la perspectiva d’altres llengües, el nou sistema gràfic plantejava un problema important: l’alfabet originari de l’antiga Península del Sinaí no representava cap vocal, ja que, degut a les característiques sonores pròpies de les llengües semítiques, no li calia. La solució l’aportarien els grecs deu segles més tard.
 
El sedàs de Grècia
L’alfabet no fou l’única forma d’escriptura que conegueren els grecs. Abans, n’havien utilitzat altres dues, de caràcter sil·làbic, que el famós arqueòleg britànic Sir Arthur Evans  –el descobridor el 1900 del palau de Cnossos a Creta- anomenà Lineal A i B. Al 1952 el desxiframent d’aquest últim a càrrec de l’anglès Michael Ventris va ser una de les fites més importants de l’arqueologia, només superada al segle XIX quan Champollion desentranyà els jeroglífics egipcis. No debades, aquestes escriptures corresponien a l’època de la gloriosa Troia i a l’ambiciós rei de Micenes Agamèmnon. Després d’aquesta època, però, el món hel·lènic s’havia immers en quatre-cents anys d’absolut silenci. És el que es coneix com l’Època Fosca (segles XII-VIII aC.), de la qual no ens ha quedat cap vestigi gràfic.

Pedra Rosetta
Pedra Rosetta
 
Va ser en sortir d’aquest túnel de la desmemòria quan els grecs adoptaren l’alfabet, incorporant-hi les vocals A, E, I, O, U. Algunes d’elles es reciclaren. És el cas de l’A (l’alfa), que en fenici corresponien al so d’una consonant. L’actual direcció de l’escriptura també fou una aportació dels grecs. Al principi practicaren l’escriptura “bustrofèdica”: començaven en una direcció i, un cop acabada la ratlla, no tornaven al principi com fem nosaltres ara, sinó que continuaven a sota en direcció contrària, fent una ziga-zaga contínua, a l’estil dels bous que llauren un camp (boustrophedon, en grec, vol dir “el gir dels bous”). Després, es passà a escriure de la dreta cap a l’esquerra -com encara es fa en àrab i hebreu. Amb el temps, per algun motiu desconegut, s’imposà l’orientació inversa, és a dir, d’esquerra a dreta.
 
Els grecs sempre valoraren, i molt, l’enginy dels creadors del sistema que els permeté transcriure els seus dos grans poemes orals, la Ilíada i l’Odissea. No debades, batejaren l’alfabet amb l’expressió de phoinikeia grammata (“lletres fenícies”). A més, van conservar el nom de cadascuna de les grafies. Alfa, beta, gamma són paraules que en grec no tenien cap significació, però en les llengües semítiques volien dir “bou”, “casa” i “cantonada”, respectivament.

Per continuar llegint, cliclau aquí.
Carta d'un escriba d'Egipte al seu fill (2100 aC)
Carta d'un escriba d'Egipte al seu fill (2100 aC)


Tot torna
Tot torna

L'ortografia com a actitud
L'ortografia com a actitud

Per a més informació, també podeu escoltar l'àudio del programa "En guàrdia" d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a l'epigrafia romana. Aquest altre està decicat a la pedra de Rosetta. I aquest als jeroglífics egipcis.

Aquí teniu més informació sobre la descoberta de la pedra Roseta. És una informació del bloc "El vaixell d'Odisseu". I aquest article també parla de la pedra de Rosetta.

En aquest enllaç trobareu informació sobre l'origen dels signes de puntuació.

Aquí teniu un article molt interessant de Xavier Antich titulat "El somni de la tecnologia monstres". Hi trobareu reflexions de Plató sobre la irrupció de l'escriptura.

Avui els més puristes s'escandalitzen amb l'ús del llenguatge que fan servir els joves en les noves tecnologies. No n'hi ha, però, per a tant. Ens recorda Jesús Tuson en una entrevista per al diari Ara:

"Sé que hi ha especialistes en normativa lingüística clàssics, tradicionals, carcoides, que pensen que els joves estan fent malbé la llengua amb uns SMS sense hacs, tot amb k, sense accents, i que això és la destrucció de la llengua. I no ho és! Senyors rancis: els copistes medievals, que vostès admiren tant, tenien més de tres-cents abreujaments! Per què? Perquè el pergamí era molt car i s'havia d'encabir tant text com fos possible. És el mateix que fem ara: missatges escrits de pressa i amb pocs caràcters perquè si no et cobren el doble".

Tampoc no us podeu perdre el testimoni de Damià Rotger, un menorquí apassionat de la tipografia:



Aquí teniu una entrevista a Jesús Tuson, l'encarregat d'assessorar-me aquest reportatge:



Articles del web relacionats:
El glamur de les lletres
L'origen medieval de l’@

Topònims, entre la realitat i la ficció

La humanitat va ser durant molt de temps nòmada, paraula que es creu que els grecs formaren a partir dels habitants de Numídia, un antic territori del nord d’Àfrica ocupat actualment per Algèria i Tunísia. Quan els homes es cansaren de donar tombs per la terra, varen tenir la necessitat de posar nom als llocs concrets on ens s’establiren. Avui la ciència encarregada d’estudiar aquests noms es diu toponímia (τόπος, “lloc” + ὄνομα, “nom”). En paraules de l’insigne filòleg mallorquí Gabriel Bibiloni, autor del llibre Els carrers de Palma, “els topònims són un bocí de la història concentrada en una paraula”.

A l’hora d’estudiar els topònims, cal anar en compte amb els tautopònims (+ ταὐτό, “un mateix”), que, en el seu propi nom, ja contenen l’accident geogràfic que designen. Així, dir el pont d’Alcàntara és una redundància perquè al-qantara ja significa “pont” en àrab. El mateix passa amb el desert del Sahara, ja que aquesta paraula en àrab significa “deserts”. També són coneguts els rius que comencen per guad- (de l’àrab wadi, “riu”): Guadalquivir, Guadiana...

Relacionats amb els topònims tenim els gentilicis, que indiquen en lloc de procedència d’una persona –la paraula deriva del llatí gens, gentis (“llinatge”, “estirp”), que al·ludia a un grup familiar amb un antecessor comú. Pot passar que, per referir-se als habitants d’un mateix lloc, hi hagi un gentilici modern (els astorgans per als habitants d’Astorga, l’antiga Asturica Augusta) o un de culte, més relacionat amb la seva arrel (asturicenses).
 
Tot i que la toponímia és una ciència recent, ja des de l’antiguitat molts autors varen sentir una forta curiositat per esbrinar l’origen onomàstic d’alguns llocs importants. Moltes vegades els romans varen adoptar els que ja existien entre els pobles preromans, és a dir, ibers, celtes, fenicis, grecs i cartaginesos. Amb tot, entre els topònims d’origen grec i romà es poden distingir els següents:
  1. Relacionats amb algun accident natural del terreny: Finisterre (< finis terrae, “fi de la Terra”).
  2. Relacionats amb la vegetació: Lugo (< Lucus Augusti, “bosc d’August”), Llucmajor (< lucus maior, “bosc gran”).
  3. Commemoratius d’un fet històric: Lleó (< legio, “legió”, unitat principal de l’exèrcit romà), Colònia (en al·lusió a la colonia romana fundada en territori alemany per Agripa), València (< valeo, “ser fort”), Nàpols (< Νεάπολις, “nova ciutat”).
  4. Importants per alguna activitat: Empúries (< Ἐμπόριον, “mercat”); a Anglaterra tots els topònims que acaben en –cester o –chester (Cloucester, Leicester, Manchester, Dochester) procedeixen del llatí castra (“campament”), la qual cosa evidencia que aquestes ciutats es construïren sobre un antic jaciment romà.
  5. Relacionats amb noms de personatges. Són els més nombrosos. En honor a Octavi August hi ha Mèrida (< Emerita Augusta), Saragossa (< Caesar Augusta), Astorga (< Asturica Augusta) o Badajoz (< Pax Augusta). En al·lusió a altres personatges tenim: Pamplona (< Pompaelo < Pompeu), Dènia (< Dianium < deessa Diana) o Montjuïc ( < Mons Iovis, “muntanya de Júpiter”) 
Altres topònims beuen de la tradició oral, que en alguns casos es mesclava amb l’etimologia popular, mancada de tota base científica. Així era molt habitual atribuir el nom d’una ciutat, o fins i tot d’un país, a un personatge llegendari, com ara la Roma de Ròmul, l’Atenes d’Atena o l’Europa de la princesa fenícia homònima. Aquest recurs onomàstic es diu epònim (επι, sobre + ὄνομα, “nom”).
 
La princesa dels Pirineus
Un epònim interessant és el relacionat amb els Pirineus. Durant l’edat mitjana molts historiadors recorren a la mitologia clàssica per dotar d’un passat gloriós les principals capitals d’Europa –aquest corrent fou seguit durant el Renaixement. Així sorgí la llegenda de Pirene, una princesa de la península ibèrica. En passar per casa nostra, Hèracles (Hèrcules llatí) s’enamorà d’ella. Aquell amor, però, durà poc ja que la donzella morí inesperadament. Desconsolat, l’heroi grec l’enterrà, cobrint el seu cos amb grans pedres fins a formar una immensa muralla de roques que anava des del mar Cantàbric fins al Mediterrani. En honor a la difunta, l’anomenà Pirineus. Després d’una tasca tan feixuga, Hèrcules va arribar fins als peus de Montjuïc per sadollar la seva set. Fascinat pel lloc, es va fer el propòsit de fundar-hi una ciutat quan les seves ocupacions li ho permetessin. I així va ser.

Pirene i Hèracles
Pirene i Hèracles
 
Barcelona i les nou naus
Passat un temps, Hèracles va salpar de Grècia amb nou naus per fer realitat el seu somni. A mitja navegació, va desencadenar-se un temporal que provocà la desaparició d’una embarcació. Finalment la resta de l’expedició va poder arribar a la plana de Montjuïc. Allà es trobaren amb l’agradable sorpresa que els companys que donaven per perduts ja feia temps que estaven fent els fonaments de la ciutat anhelada pel seu capitost.
 
Hèracles, contentíssim dels seus fidels col·laboradors, en record d’aquella gesta va batejar la nova ciutat amb el nom de BARCA-NOVA (“barca novena” en llatí), termes que el pas del temps ha confós fins a esdevenir el nom de Barcelona. Aquesta, amb tot, és tan sols una etimologia popular –el vertader origen onomàstic de Barcelona encara és una incògnita.
 
A part de Barcelona, hi hagué altres ciutats d’Espanya que, ja des de l’antiguitat, adoptaren Hèracles com a fundador dels seus nuclis urbans. És el cas de Sevilla, Cadis, Segòvia, Toledo, Alacant i Tarragona. No deixa de ser curiós que part d’aquest itinerari donàs la coneguda com a Via Heraclea, la mateixa que, amb alguns canvis, construirien els romans: la Via Augusta, la gran calçada que recorria la costa mediterrània d’Hispània des dels Pirineus fins a Cadis.

 
Un altre topònim català d’origen llatí és Tibidabo, la muntanya de la serra de Collserola, a Barcelona. Aquest nom li donaren al segle XVI els monjos del Monestir de Sant Jeroni. Recordava el cim on Satanàs portà Jesus durant la seva estada en el desert. Aleshores, segons la traducció llatina de Sant Mateu (4:9), el fill de Déu fou temptat de la següent manera: Haec omnia viderunt tibi dabo si cadens adoraveris me (“Tot això et donaré si, prostrant-te, m'adores”).

La Corunya d’Hèrcules
Galícia també és un territori molt relacionat amb Hèracles. Segons la llegenda, el gran heroi grec va enterrar a Corunya el monstre Geríon. A sobre hi va aixecar un torre per commemorar la seva victòria. Aquest, per tant, podria ser l’origen de la famosa torre d’Hèrcules que funcionà a l’antiguitat de far. Així, en al·lusió a aquesta imponent construcció (de 57 metres d’alçada), Corunya provindria del llatí cruna o crunnia (“columna”).

Torre d'Hèrcules
Torre d'Hèrcules

Tanmateix, si ens cenyim a la història, la torre d’Hèrcules fou construïda al segle I dC pels romans en un lloc proper a aquell Finis Terrae (“la fi de la terra”), que tant devia atemorir els navegants de l’època. Té el privilegi de ser l'únic far romà del món que roman en funcionament avui en dia.

Fills de Troia
Roma també va tenir la necessitat de dotar-se d’un passat gloriós. Al segle I aC el poeta Virgili va rebre l’encàrrec d’escriure l’Eneida. Creada per vanagloriar l’emperador August, l’obra també va servir per ressaltar els orígens divins del caput mundi. Per a l’ocasió, Virgili va recórrer a un personatge de la guerra de Troia, Eneas, fill de la deessa Venus amb un mortal, Anquises. En el nou relat l’heroi troià fugia de l’incendi de la mítica ciutadella liderant una expedició en direcció al Laci, la regió on temps després els seus descendents fundarien Roma –el fill d’Eneas, Iulius, donaria origen al gentilici Iulius, d’on procedia Juli Cèsar i el seu fill adoptiu, August.

Eneas sortint de Troia amb la seva família
Eneas sortint de Troia amb la seva família

Després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident al segle V dC, sorgiren noves identitats nacionals a Europa. Aleshores, imitant el model llatí, diversos monarques medievals es consideraren descendents dels troians a partir d’una dubtosa interpretació dels autors clàssics. D’aquesta manera, es constatava el deute de la nova Europa envers la cultura clàssica.
 
D’acord amb aquestes suposicions, seguint el model d’Eneas, un grup de supervivents també s’hauria dispersat per les valls del Danubi i del Rin. A França s’hi hauria establert un tal Francus, que, segons algunes versions, era fill del propi Hèctor, el llegendari príncep de Troia mort per Aquil·les. Els britànics també arribaren a creure que Londres era una Nova Troia en atribuir la seva fundació a un descendent d’Eneas, anomenat Brutus, que donà nom a l’illa, Britannia.
 
Madrid troiana
Madrid tampoc no volgué ser menys. El seu heroi troià elegit fou Ocno Bianor, el qual havia creat la capital de Castella en honor a Metragirta. Coneguda també amb el nom Cíbele, Metragirta, originària de Frígia (el cor de Turquia), era deessa de la naturalesa i la fertilitat -en la mitologia grega s’associà amb Gea. A l’antiga Roma també era coneguda com a alma mater (“mare nodridora”), un sobrenom que després s’assignà a la universitat.

Cíbele, antigament Metragirta
Cíbele, antigament Metragirta

La ciutat on s’establí Ocno Bianor fou batejada amb el nom de Metragirta, que amb el pas dels segles es convertí en Magerit i, més tard, en Madrid. Segons la llegenda, Ocno Bianor fundà Madrid el 879 aC. El valor propagandístic d’aquesta data és evident, atès que situa la fundació de la capital de l’Estat espanyol en un moment anterior a la de Roma (753 aC).

Portugal i els argonautes
Segons una llegenda, el topònim de Portugal estaria relacionat amb Cales, un dels argonautes que acompanyà Jàson a la recerca del toisó d’or. Aquest personatge hauria arribat a l’extrem d’Europa, a un punt de la costa atlàntica de la península ibèrica, on fundà un assentament comercial.

Les condicions d’aquell lloc, però, no eren molt propícies per a la navegació, de manera que, molts segles després, els romans traslladaren l’assentament sobre la ribera nord del riu Duero. Allà construïren un port fluvial que anomenaren Portus Cale. Avui aquesta ciutat rep el nom d’Oporto, Porto en portuguès. Com diuen en italià,  Se non è vero è ben trovato (“Si no és veritat, ben trobat sigui”).

 

Aquí teniu una interessant informació sobre l'etimologia dels principals sistemes muntanyosos d'Espanya.

I aquí teniu un enllaç que parla sobre l'etimologia de diferents països d'Europa.

En aquest altre enllaç trobareu l'etimologia d'algunes capitals europees. Amb la mateixa informació teniu aquest altre enllaç.

I en aquest enllaç hi ha l'etimologia de topònims d'arreu del món. Aquest web també aporta informació al respecte.

En aquest altre teniu topònims grecs molt presents en el nostre vocabulari.

Aquest article parla sobre l'origen del noms de les províncies espanyoles. I aquí teniu l'origen de les banderes de les comunitats autònomes.

Aquí teniu una article sobre paraules amb denominació d'origen.

Al gimnàs s'hi va en pèl

De tota la vida, al gimnàs sempre s’hi ha anat en pèl. Ja ho diu l’etimologia del terme: γυμνός (“despullat”). A l’antiga Grècia el γυμνάσιον era tota una institució pedagògica masculina. Els joves no només hi exercitaven la ment amb assignatures com música o matemàtiques, sinó també el cos, en aquest cas, però, tal com Déu els portà al món. Avui, a països com Alemanya, Àustria i Suïssa el Gymnasium encara conserva el seu antic significat de centre intel·lectual. És el nom que reben els instituts o escoles d’ensenyament preuniversitari –a França equival al Lycée. A la resta d’indrets del món el gimnàs només fa referència a un espai on només es practica esport, ara, però, amb una roba del tot sofisticada –és el temple dels nous deixebles d’Adonis.

Discòbol (Miró, segle V aC)
Discòbol (Miró, segle V aC)


Les Balears, un autèntic gimnàs
Les nostres illes, en temps dels foners, també foren un autèntic gimnàs. De fet, els grecs batiaren Mallorca i Menorca com les Gimnèsies (Γυμνήσιαι) –un nom més poètic que Ba’lé yaroh, que, en antic púnic, segons la teoria més acceptada, vol dir “els qui llancen”. Aquest apel·latiu, però, no fa referència a l’escassa roba dels nostres il·lustres avantpassats, sinó als seus útils de guerra (una fona i sovint una llança i un escut). Per als grecs, per tant, els foners formaven part dels soldats d’infanteria lleugera (els gimnetes) en contraposició als hoplites, d’armament pesant. A part de Gimnèsies, els fills d’Homer també es referien al nostre arxipèlag com a Choirádes, derivat de χοιράς (“escull”). El terme al·ludia a la quantitat d’escull que s’hi trobaven, tan perillosos per a les embarcacions.

Gimnèsies (Guillemn d'Efak)
Gimnèsies (Guillemn d'Efak)
 
Des d’un punt de vista històric, les Gimnèsies gregues i les Balears púniques són topònims que només s’aplicaven a Mallorca i Menorca, que foren terra de foners. Eivissa i Formentera, en canvi, que no desenvoluparen la cultura talaiòtica i que estigueren sota l’òrbita de Cartago, reberen el nom de Pitiüses. El nom, en tot cas, també és d’encunyació grega i vol dir “terra del pins” (πίτυς). El sufix -oussa és present en tots els noms imposats pels grecs a les illes o territoris que fitaven les seves rutes per la Mediterrània. Així, Formentera era coneguda com a Ofioussa (“terra de les serps”); Mallorca com a Κromioussa (“terra de les cebes”); i Menorca com a Meloussa (terra del “bestiar”).
 
No va ser fins l’època romana que el topònim de Balears es va fer extensiu a tot l’arxipèlag. Tanmateix, els romans també varen distingir entre Baliaris maior i Baliaris minor, que posteriorment donarien lloc a Maiorica (“major”) i Minorica (“menor”). Pel que fa a les Pitiüses, Eivissa mantingué el seu nom de la dominació púnica, Ibusim (“l’illa dels adoradors de Bes”, l’equivalent al Dionís grec, el déu del vi i la festa). En canvi, l’apel·latiu grec d’Ofioussa va ser substituït pel de Frumentum, en al·lusió al blat que hi hauria a l’illa –una altra teoria diu que l’illa agafa el nom de promontorium (“promontori”).

Articles del web relacionats:
El múscul foner
Foners, els soldats d'elit de l'antiguitat
Les arrels clàssiques dels Jocs Olímpics
 

Penèlope no tenia cap síndrome!

Novament ens trobam davant un altre atemptat a la mitologia. Avui, en l’àmbit de la reproducció assistida, es parla de la síndrome de Penèlope per al·ludir al mal que pateixen les dones que posposen la maternitat fins després dels 40 anys per motius sentimentals, laborals o econòmics. Aquesta síndrome, que posà de moda un grup de metges italians, afecta el trenta per cent de les espanyoles que acudeixen a una clínica de fertilitat. El seu nom, però, no fa justícia a la dona del protagonista de l’Odissea, que durant vint anys esperà el seu marit Odisseu (Ulisses llatí). No debades, abans que aquest se n’anàs a lluitar a Troia, Penèlope ja havia infantat Telèmac.
 
Penèlope sempre ha estat criticada pel feminisme pel seu paper de dona abnegada i fidel. Segons el poema homèric, en veure que passaven els anys i no retornava el seu marit, el seu palau d’Ítaca va ser ocupat per un grup de pretendents. Per treure-se’ls de sobre, els va prometre que es casaria amb un d'ells quan acabàs de teixir el sudari per al seu sogre Laertes, que encara vivia. La proposta, però, tenia trampa. Mentre, de dia, teixia el sudari, de nit el desfeia, i així l'obra restava interminable. Arran d’aquest ardit, a l’antiguitat alguns volgueren fer derivar el nom de Penèlope de πήνη (“teixit”) i de λέπω (“arrancar”). D’altres, en canvi, l’associaren amb πηνέλοψ (“ànega feréstega” en grec), animal de costums monògams, que s’adiu amb la proverbial fidelitat de la reina d’Ítaca.

Penèlope i els seus pretendents (Waterhouse)
Penèlope i els seus pretendents (Waterhouse)
 
Tanmateix, Odisseu finalment acabaria fent acte de presència. Després d’haver estat a la cort d’Alcínous, un grup de mariners el va deixar dormit a la platja d’Ítaca. En despertar-se, Atena ideà una estratagema per comprovar què havia estat de l’illa durant la llarga absència del seu rei. Aleshores transformà el seu protegit en un vell captaire mal vestit. Odisseu només revelaria la seva vertadera identitat al seu fill Telèmac. En arribar a palau, els únics que el reconegueren foren el seu ca Argos i la seva antiga serventa Euriclea –aquesta, gràcies a una cicatriu que veié en rentar-li els peus.
 
Mentrestant, una serventa va descobrir l’enganyifa del teixit de Penèlope. Aquesta, doncs, no tingué més remei que accedir a casar-se amb un pretendent. Per a l’elecció organitzà una prova: es casaria amb aquell que fos capaç de tensar l’arc d’Odisseu i de fer passar una fletxa per l’ull de dotze destrals clavades a la soca d’un arbre. L’afortunat va ser un disfressat Odisseu, qui, després, amb l’ajuda de Telèmac i el seu pare Laertes, va matar els seus adversaris.

Ulisses matant els seus adversaris
Ulisses matant els seus adversaris
 
Mentrestant, Penèlope, després de vint anys, es resistia a creure que aquella persona que tenia al seu davant fos el seu marit. Per posar-lo a prova, va demanar a un criat que baixàs el llit d’Odisseu a la sala, perquè ella no dormiria amb ell. Odisseu li va respondre que allò era impossible perquè el seu llit estava fixat a una olivera que ell mateix havia plantat. Aleshores s’esvaïren tots els dubtes de Penèlope i Atena allargà la nit perquè la parella pogués gaudir més temps del seu retrobament. Aquest és un dels happy end més espectaculars de tota la literatura clàssica.

Ulisses i Penèlope
Ulisses i Penèlope
 
Fora de l’àmbit de la reproducció assistida, també es parla del complex de Penèlope per referir-se a aquelles dones que esperen casar-se amb l’amor de la seva vida després que aquest passi una temporada llarga a l’estranger per motius laborals. Amb tot, sovint aquesta espera s’allarga més del compte i acaba amb un adéu definitiu. 

Alcestis o l’exemple d’amor conjugal
Juntament amb Penèlope, un altre exemple de dona abnegada és Alcestis, que esdevé tota una heroïna de l’amor conjugal. Ella, però, de moment, no té cap complex o síndrome que la recordi. Alcestis era una bella jove filla de Pèlias, rei d’Iolcos (Tessàlia). Davant la multituds de pretendents que tenia, el seu pare decretà que atorgaria la mà de la seva filla a qui fos capaç d’arribar a la seva cort amb un carro tirat per un lleó i un senglar. Qui ho aconseguí va ser Admet, rei de Feres, no sense, però, l’ajuda d’Apol·lo.

Alcestis, amb Admet i Hèracles, amb pell de lleó
Alcestis, amb Admet i Hèracles, amb pell de lleó


El dia del casament Admet s’oblidà de fer un sacrifici a Àrtemis. La deessa de la caça es venjà d’aquell descuit condemnant-lo a mort. Desconhortada, Alcestis oferí la seva vida a canvi de la del seu marit. S’enverinà i baixà al Tàrtar. Davant aquella prova d’amor, de seguida va entrar en acció Hèracles, antic company d’Admet. L’heroi grec baixà a l’inframón i aconseguí tornar a la vida Alcestis. Una altra versió, però, diu que qui la restituí va ser  Persèfone, la sobirana de l’Hades, que quedà del tot impressionada per l'abnegació d'Alcestis.

La casta i el 15M de l'antiga Roma

L’antiga Roma també tingué la seva pròpia casta i el seu propi 15M. La casta era constituïda pels patricis, anomenats així perquè suposadament descendien dels patres, és a dir, els pares fundadors de Roma. Segons l’historiador Tit Livi, Ròmul havia triat un centenar de caps de família perquè l’ajudassin a construir la que esdevindria la caput mundi (“la capital del món”). Atès que es consideraven els amos naturals de la Urbs, posseïen les millors terres, grans fortunes i monopolitzaven el poder polític. No debades, el patricis també foren coneguts com a optimates (optimus, com el grec αριστός, era el superlatiu de “bo”). També acabaren constituint la classe dels que tenien més reputació, és a dir, dels nobles (nobiles), mot que deriva de nosco (“conèixer”) –els nobles d’avui tan sols viuen de rendes.

El repòs dels patricis (1881), de Henryk Siemiradzki
El repòs dels patricis (1881), de Henryk Siemiradzki
 
Al segle XVII, la noblesa originaria a les universitats angleses d’Oxford i Cambridge un altre nom: esnob. En aquestes facultats la majoria d’alumnes eren d’origen noble. Amb el temps, però, també hi hagué plebeus becats. A l’hora de formalitzar la matrícula s’emplenaven dues columnes: una amb el nom i l’altre amb el títol dels pares. Com que en aquest cas els alumnes no posseïen cap títol nobiliari, a la columna corresponent l’encarregat dels tràmits escrivia snob (esnob en català), que és un acrònim de l’expressió llatina sine nobilitate (“sense noblesa”). Avui en dia un esnob és una persona que imita els costums, maneres o opinions de la classe alta, amb la intenció d’aparentar ser com ells.

Família romana
Família romana
 
Abans que els nobles es convertissin en esnobs, els plebeus ja els havien donat molta de guerra –el sobrenom deriva de l’arrel indoeuropea peld-1, que indica abundància, multitud. Integrants de la classe dels populares (<populus, “poble”, que en anglès donà people), eren originaris de poblacions de l’interior de la península itàlica. Es dedicaven al camp, l’artesania i al petit comerç. Aquells plebeus, l’única riquesa dels quals eren els fills, reberen el nom de proletarii (derivat de proles, “descendència”).

Els proletaris foren molt importants a l’antiga Roma, ja que eren els principals proveïdors de soldats. Estaven exempts de pagar imposts i eren protegits i mantinguts per l’Estat. Al segle XIX el marxisme creà, a partir de la paraula proletari, el terme proletariat per definir la classe social sorgida del capitalisme, formada per tots aquells que no posseïen propietats i que, per tant, havien de vendre la seva mà d’obra per subsistir.
 
El 15-M romà
Els plebeus foren els grans ignorats de la República romana, nascuda a finals del segle VI aC. I això, a pesar que el seu lema era SPQR, és a dir, Senatus populusque Romanus (“el senat i el poble romà”). El 494 aC, cansats del tracte de favor que sempre rebia la casta privilegiada dels patricis, els plebeus varen protagonitzar una de les primeres vagues generals (secessio plebis, “secessió de la plebs”) de la història. Atès el seu contingut contestatari, bé podria ser considerada el primer 15M de l’antiguitat. Una nodrida representació dels plebeus es va retirar al mont Sacre amb l’amenaça de separar-se de Roma. Davant noves hordes enemigues traient el cap des dels Apenins, el Senat no va parar d’enviar-hi ambaixadors per dissuadir aquells insurrectes. 

Qui ho va aconseguir va ser el cònsol Agripa Meneni, conegut pels seu caràcter conciliador i pels seus grans dots d’oratòria. És famosa la paràbola que va fer servir: els va parlar de l’home, els braços i cames del qual es queixaven perquè tots els seus esforços eren només per servir l’estómac, un òrgan mandrós que només esperava ser alimentat. Aleshores, els membres varen decidir deixar de treballar. I com que ja no li procuraven aliment, l’estómac va finar, arrossegant, però, també tot el cos cap a la mort.

La Secessió del poble al Mons Sacer, B. Barloccini, 1849
La Secessió del poble al Mons Sacer, B. Barloccini, 1849
 
Sembla que la lliçó del cònsol va tenir els seus efectes. Els plebeus varen tornar a la ciutat, però, en contrapartida, el Senat els va concedir, per fi, una magistratura pròpia, els tribuns de la plebs. Amb ella el poble va tenir un altaveu més potent. Els plebeus elegien els seus representants en unes noves assemblees anomenades concilia plebis tributa, on el vot s’emetia individualment, i no pas agrupant els individus en classes, com passava abans; així, tots els vots valien el mateix. Les seves deliberacions, conegudes com a plebiscits, acabarien esdevenint lleis. Es tractava de la primera conquesta del proletariat romà. 

Referèndums amb quòrum
Al marge d’aquesta conquesta, la vox populi (“la veu del poble”) també es podia fer sentir mitjançant els referèndums. I és que, quan volia, el Senat sotmetia les seves consultes ad referendum. D’aquí ve la nostra paraula referèndum, que és el gerundiu del verb refero, “tornar a dur” –A qui? Al poble, que se suposa que és l’únic dipositari de la sobirania.  Per indicar que hi ha els membres suficients d’un organisme o col·lectiu per prendre acords vàlids encara es diu quòrum, que literalment significa “dels quals”, atès que és el genitiu plural del pronom relatiu qui, quae, quod.  La paraula, però, és una abreviació de la frase llatina quorum praesentia sufficit (“la presència dels quals és suficient”).

Aquí teniu un documental que parla sobre l'eròtica del poder.

I per acabar, una fantàstica reflexió del gran Groucho Marx, res a veure amb el Marx que popularitzà el terme proletariat, avui "precariat".

Groucho Marx
Groucho Marx


Articles del web relacionats:

La República és cosa de tots

Talents castrats

Article publicat a l'Ara Balears (14/07/2014)
 
Una societat que castra els seus talents està condemnada a la mediocritat. A l’antiguitat el talent fou un moneda originària del Pròxim Orient –en un principi τάλαντον volia dir, en grec, “plat de la balança”. El seu significat actual prové d’una paràbola relatada a l’Evangeli de sant Mateu (25, 14-30). Abans d’emprendre un llarg viatge, un home va reunir els seus tres servents. A un li va donar cinc talents, a l’altre, dos, i al tercer, un. Al cap d’un temps, en tornar, aquell home va voler passar comptes amb els seus súbdits. Tots havien aconseguit doblar la quantitat de talents, menys el tercer, el qual, empès per la por i la peresa, havia enterrat la moneda. Molest per la seva falta d’iniciativa, l’amo el maleí enviant-lo a la tenebra. Fou així com el talent associat a “doblers que fructifiquen” passà a significar “habilitat innata de fer certes coses” –en femení, talent també pot significar gana.

El talent d'Einstein
El talent d'Einstein
 
Tots arribam al món amb un talent especial, que manifestam ja des de ben petits. El problema, però, és que sovint l’escola no es preocupa d’explotar-lo. N’és un exemple el nord-americà Thomas Edison (1847-1931), un dels inventors més prolífics de la història –patentà més de mil invents, entre ells la bombeta. De jove patí la rigidesa d’un col·legi que l’expulsà per manca d’interès. Aleshores fou la seva mare qui s’encarregà d’estimular en aquell infant una curiositat sense límits pels experiments, la qual esdevindria la font de la seva genialitat. Tanmateix, darrere tants d’èxits hi hagué una descomunal capacitat de feina, motivada principalment pel fet de dedicar-se a una cosa que l’apassionava. Així ho reflecteix la frase atribuïda a Edison: “El geni és 10 per cent inspiració i 90 per cent transpiració”. La seva actualització arribaria amb Picasso: “Quan arribi la inspiració que em trobi treballant”.

El talent de Disney
El talent de Disney

Els antics tenien un concepte ben diferent de la creativitat vinculada al talent. Els grecs parlaven de l’ “alè diví”, que, en els sacerdots, es manifestava a través de l’entusiasme (“posseït per la divinitat”). Perquè això es produís primer calia assolir un nivell d’alienació mental conegut com a èxtasi (“aixecat fora del cos”) que solia ser provocat per la ingesta d’herbes o la inhalació de gasos. Amb aquesta mena de delirium tremens el sacerdot parlava de manera solemne, però expressant ((φημί) coses incomprensible que un profeta (“parlar per boca de”) havia de desxifrar. Una consideració etimològica semblant trobam en el món musulmà, on la gent es reunia al voltant de la persona “posseïda” al crit d’allah (“Oh, Déu!”) –quan els àrabs ocuparen el sud d’Espanya la pronúncia d’aquesta exclamació passaria a “olé” per referir-se a una cosa magnífica semblant a una acció divina.

Sibil·la de Delfos (Collier)
Sibil·la de Delfos (Collier)
 
En el cas dels poetes grecs, l’entusiasme arribava per mitjà de les Muses, les nou filles de Mnemòsine (“memòria”) que inspiraven les diferents branques del saber. La resta de mortals, en canvi, es deixaven dur pels δαίμονες, una mena d’esperits divins que amb el cristianisme adoptaren un sentit malèfic (dimonis) -el mateix Sòcrates, el pare de la filosofia, feia responsable a un d’ells de la seva saviesa.

El Parnàs i les muses (Mantegna, 1495-1497)
El Parnàs i les muses (Mantegna, 1495-1497)
 
En la religió romana el δαίμων grec fou associat amb el genius (de gigno, “procrear”). Tot allò que feia un individu, i que el diferenciava de la resta, era atribuït a aquesta espècie d’àngel de la guarda. El geni, doncs, servia al creador d’antídot per a qualsevol excés de narcisisme –també, però, responia dels seus fracassos. Amb el Renaixement tot va canviar. Els déus foren desbancats i l’ésser humà es col·locà al centre de l’univers. Ja no hi hagué espai per a criatures incorpòries que seguien dictats divins. Es començà a creure que la creativitat sortia del mateix home, el qual, en lloc de tenir un geni, passava a ser considerat directament un geni.

Cal mimar els talents
Cal mimar els talents
 
Imbuïts pel caràcter sobrenatural que l’envoltava a l’antiguitat, avui continuam pensant que el talent és un do propi d’una reduïda elit de genis i ens oblidam que en realitat cadascú de nosaltres és un geni en potència. Hem arribat a aquesta trista conclusió per culpa d’un coercitiu i obsolet sistema educatiu. Així ho denuncia l’educador britànic Ken Robinson al llibre El elemento (Debolsillo, 2011). Considerat pels més escèptics com un telepredicador de la pedagogia alternativa, Sir Ken constata que, als primers anys de vida, tota criatura és una olla desbordant d’imaginació que va desplegant perquè no té por a equivocar-se. Amb tot, aquest brillant potencial, que connecta de ple cada individu amb el món i que Sir Ken anomena l’ “element”, es veu castrat irònicament per un sistema que penalitza el risc creatiu. I això es contradiu amb la consigna d’innovar que contínuament es llança des de les altes institucions.

El talent segons Schopenhauer
El talent segons Schopenhauer

Avui l’escola es dedica a clonar a estudiants sota la premissa que tots estam tallats pel mateix patró. S’estigmatitza l’error i, en canvi, s’incentiva la passivitat i el conformisme. Per desgràcia hi ha massa gent que mai no ha descobert els seus vertaders talents naturals i, per tant, no és conscient del que en realitat és capaç de fer. Molts pares donen per fet que els seus fills han de seguir els camins convencionals per obrir-se pas a la vida. Tanmateix, en un món tan exigent com l’actual i que canvia a una velocitat vertiginosa, l’única forma d’afrontar amb èxit les incerteses del futur és potenciant les forces creatives de cadascú. Ara més que mai, doncs, com en la paràbola evangèlica, hem de saber fer fructificar els nostres talents. No necessitam l’alè de cap divinitat. Basta creure en els petits déus que som.

Escola, màquina de clonar
Escola, màquina de clonar

Reflexions interessants
Reflexions interessants
 

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (11/10/2016), reflexion sobre la pregunta "Mata l'escola la creativitat?"



Cal tenir present una frase llatina: Non scholae sed vitae discimus (“Aprenem no per a l’escola, sinó per a la vida”). Al segle I aC, però, Sèneca va invertir aquesta frase per criticar l’ensenyament donat aleshores a Roma: Non vitae sed scholae discimus (“Aprenem no per a la vida sinó per a l’escola”).

Aquí teniu reflexions de Jean Piaget sobre l'escola i la creativitat.

Aquí teniu quinze famoses cites sobre la creativitat.

Aquí teniu un article molt interessant de Manuel Vicent sobre la inspiració.

Aquí teniu un article interessant de Llorenç Valverde titulat "Elogi del fracàs".

Paraula d'Aldous Huxley
Paraula d'Aldous Huxley

Per reflexionar més sobre aquest tema, aquí teniu un capítol de “Redes” que inclou una entrevista amb Sir Ken.



Tampoc no us podeu perdre l'excel·lent programa de TV3 "Economia en colors" dedicat a l'educació.


Aquí teniu la creativitat en aforismes.

Us deix amb una reflexió sobre l’educació. Rita Pierson, mestra durant 40 anys, una vegada va escoltar un col·lega de professió dient: “No em paguen per estimar els nins”. La seva resposta va ser: “Els nins no aprenen de la gent que no els agrada”.





Sobre la història de la creativitat al llarg del temps, aquí teniu una xerrada de l'escriptora Elizabeth Gilbert a les jornades TED:





I sobre el poder dels introvertits, aquí teniu un vídeo de Susan Cain, també de TED:



Per a més informació, aquí teniu un interessant àudio del programa "En guàrdia", d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a la història de l'educació.

Articles del web relacionats:
Jo adoctrín
L'efecte Pigmalió

I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (16/11/2013) per parlar d'etimologies inspiradores:

La degradació humana

Article publicat a l'Ara Balears (05/05/2014)
 
La degradació de la condició humana és present en moltes cultures de l’antiguitat. Ja al segle VIII aC, el grec Hesíode, en la seva obra Els treballs i els dies, parla de les cinc edats de l’home. Cada edat rep el nom d’un metall que al·ludeix a la seva progressiva decadència. Comença, doncs, amb la idíl·lica edat d’or, moment en què déus i homes convivien feliçment, i acaba amb l’edat de ferro, de grans suplicis per a mortals. La penúltima edat, la dels herois, suposa un parèntesi en l’imparable procés de degradació. Tal com apunten altres fonts literàries per influència mesopotàmica, ja abans, en l’edat de bronze, Zeus havia enviat un gran diluvi per destruir la perversa i corrupta raça humana. Només se’n salvaren Deucalió i Pirra. Havent-se refugiat dins d’una arca, aquesta piadosa parella fou l’encarregada de repoblar la terra seguint els consells d’un oracle.

El diluvi universal (Capella Sixtina, Miquel Àngel)
El diluvi universal (Capella Sixtina, Miquel Àngel)
 
En la tradició bíblica, també trobam una providència desconhortada amb la malícia humana. Caín, fill d’Adam i Eva, no pogué consentir que el seu germà Abel fos la nineta dels ulls del Senyor. És per això que el matà. Després d’aquest fratricidi –tan recurrent al llarg de la nostra història-, els homes continuaren donant mostres de la seva roïna naturalesa. Déu, penedit d’haver-los creat, considerà que calia tornar a començar des de zero, de manera que també els envià un diluvi. En aquest cas, una altra arca serviria d’aixopluc per a Noè i la seva família, els elegits per fundar la nova estirp. El 1974 Manuel de Pedrolo revisitaria el mite. En la seva cèlebre novel·la Mecanoscrit del segon origen, la regeneració de la humanitat cau en mans de dos joves, Dídac i Alba, supervivents d’un atac extraterrestre.

Mafalda i el món
Mafalda i el món
 
Des de sempre l’home ha tengut grans esperances en l’evolució, que ha volgut associar amb el progrés. Aquests relats, però, demostren tot el contrari. I per carregar-nos de més raons, podem recórrer a l’etimologia. La paraula evolució deriva del verb llatí evolvere compost del sufix ex-, que recull la idea de sortir, i de volvere (“girar”). En l'antiguitat clàssica aquest mot només s'aplicava al món de la lectura. Un dels primers suports de l'escriptura foren els rotlles, els quals, per ser llegits, havien de ser desenrotllats, és a dir, “evolucionats” o “desenvolupats”.
 
No seria fins al segle XVIII quan el terme evolució agafà protagonisme en el llenguatge científic per indicar els canvis experimentats per un organisme durant la seva vida. Aquestes mutacions, però, no necessàriament implicaven un progrés. De fet, el britànic Charles Darwin, autor de L’origen de les espècies (1859), era més partidari de l'expressió descent with modification (“descendència amb modificació”). Tanmateix, evolució acabà essent sinònim de canvi progressiu. Per als canvis regressius s'encunyà el mot involució.

Evolució o involució?
Evolució o involució?
 
Al llarg de la història, hem volgut progressar a costa d’un derivat d’evolució, revolució (“tornar a girar”). Es tracta d’una paraula nascuda durant l’edat mitjana en l’àmbit de l’astronomia per designar les voltes que fa un cos celeste. Fora d’aquest entorn, al·ludiria a una reforma important que, segons la mentalitat tradicionalista de l’època, havia de suposar un retorn al passat i no una transició a una situació nova. Seria a partir de la Revolució Francesa (1789) quan el terme adquiriria el significat de canvi cap endavant.
 
A pesar de les il·lusions dipositades en la revolució de la “igualtat, fraternitat i legalitat”, un segle abans el filòsof anglès Thomas Hobbes ja havia alertat que la humanitat no tenia remei a causa del seu esperit depredador. En el llibre Leviatan, ho il·lustrà reactualitzant una famosa cita del comediògraf romà Plaute (segle II aC): Homo homini lupus est (“L’home és un llop per a l’home”). Aquesta màxima, contrària a la visió més optimista que al segle XVIII aportaria Rousseau (“l’ésser humà és bo per naturalesa”), ens condemna, doncs, a la bellum omnium contra omnes (“la guerra de tots contra tots”), en paraules del mateix Hobbes.

Nietzsche i l'home
Nietzsche i l'home

Són massa els fets que demostren que el nostre gen altruista viu en etern conflicte amb el nostre gen egoista. Les atrocitats del passat es continuen cometent a pesar que el 1948 s’aprovàs la Declaració Universal dels Drets Humans. Les conquestes socials, que tant costaren, perillen i la mateixa naturalesa també es veu amenaçada pels excessos de l’home -els darrers informes sobre el canvi climàtic són apocalíptics.

Paraula de Mandela
Paraula de Mandela
 
Davant aquest panorama tan desolador només cal esperar un nou diluvi i donar-nos així una altra oportunitat. Amb tot, el càstig de Sísif ens persegueix. Com el mític personatge grec, ingènuament ens esforçam per empènyer la roca de la filantropia, que, un cop al cim de la muntanya, tornarà a caure. Nihil novum sub sole (“res de nou sota el sol”), ens recorda tristament l’Eclesiastès. Tanmateix, la constatació tan frustrant d’aquest déjà vu no ens ha d’animar al derrotisme. Per pair millor la vida, conhorta més pensar que, tal com deia Albert Camus, cada generació està cridada a refer el món, és a dir, a restaurar un novus ordo saeculorum (“una nova sèrie de segles”), parafrasejant Virgili.

Aquí teniu una frase de Joseph Conrad (1857-1924), autor d’El cor de les tenebres: «Tota època és nodreix d'il·lusions. Si no, els homes renunciarien aviat a la vida i aquest seria el final del gènere humà.»

I aquesta és el que pensava Einstein del progrés: “El progrés només és el canvi dels nostres conflictes i incomoditats per uns altres conflictes i incomoditats molt més perfeccionats. Les noves incomoditats són tan incòmodes com les antigues, però els conflictes són cada dia més difícils de resoldre”.

Nen geopolític observant el naixement de l'home nou (Dalí, 1943)
Nen geopolític observant el naixement de l'home nou (Dalí, 1943)

L’escriptor Melcior Comes considera que el “progrés és la religió atea de la modernitat”. Aquí teniu un fragment d’un article seu publicat a l’Ara Balears (09/09/2016):

“Ens agrada pensar que el món millora. ‘El progrés’ és la religió atea de la modernitat; la creença lluminosa que anem dirigits –a poc a poc i amb vacil·lacions– cap a un lloc millor: unes societats més justes, riques, cultes i igualitàries”.


Articles del web relacionats:

On són avui les utopies?
El sentit tràgic de la història

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/01/2017), reflexion sobre si l'home és bo o dolent per naturalesa:



Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (12/04/2014) per parlar sobre etimologies diluvials.



I per acabar, aquí teniu una deliciosa cançó dels Beatles: "Across the Universe". La lletra, que apareix substitulada, és sensacional:



I no us podeu perdre aquestes reflexions del filòsof Emilo Lladó:




Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px