Banner Top

Patriotisme versus nacionalisme

Article publicat a l'Ara Balears (10/11/2017)

La definició la va donar fa uns dies el periodista Iñaki Gabilondo en una entrevista a Catalunya Ràdio: “Anomenam patriotisme el nacionalisme dels països que tenen Estat, i nacionalisme el patriotisme dels països que no tenen Estat”. L’etimologia ens pot il·luminar una mica més. Nació ve del llatí “nascor” (néixer) i pàtria de l’expressió “terra patria”, és a dir, la terra dels pares, dels avantpassats. Així doncs, molts de nosaltres naixem essent nacionalistes en la terra que també ha vist néixer els nostres pares.
 
Hi va haver un temps en què la gent moria per la pàtria. Al segle I aC Horaci digué: Dulce et decorum pro patria mori (“Dolç i decent és morir per la pàtria”). La mateixa idea guarda l’antic lema franquista de la Guàrdia Civil encara present en algunes casernes: “Todo por la patria”. Davant tanta vehemència identitària, la pàtria pot ser un invent fruit de la nostàlgia. Ho deia el 1997 l’actor argentí Federico Lupi, recentment desaparegut, a la pel·lícula “Martín (Hache)”: “El que se siente patriota, el que cree que pertenece a un país es un tarado mental. La patria es un invento. ¡Qué tengo que ver yo con un tucumano o con un sarteño! Son tan ajenos a mí como un catalán o un portugués [...] Uno se siente parte de muy poca gente. Tu país son tus amigos. ¡Y eso sí se extraña, pero se pasa!”.

Qui és nacionalista dels tres?
Qui és nacionalista dels tres?
 
Al segle XIX, tanmateix, el concepte pàtria es vinculà amb la llengua. En el cas català, la veu cantant la portà el moviment cultural de la Renaixença. El 1833, des de Madrid, l’escriptor Bonaventura Carles Aribau féu un cant d’enyorança a Catalunya en la seva famosa “Oda a la Pàtria”: “[...] En llemosi [català] soná lo meu primer vagit,/ quant del mugró matern la dolça llet bebia;/ en llemosi al Senyor pregaba cada dia,/ e cántichs llemosins somiaba cada nit [...]”.
 
La importància que Aribau donava a la seva llengua estava en sintonia amb el pensament de Johann Herder, el pare del nacionalisme cultural. Aquest prussià nascut el 1744 visqué en una Europa que es començaria a fragmentar en estats-nació. Ell, però, diferenciava clarament aquests dos conceptes. Mentre un estat és una organització política, una nació és una espècie d’organisme biològic amb  “esperit col·lectiu” (Volksgeist, en alemany), que es manifesta en una mateixa llengua, història i tradició cultural. Herder, però, ressaltava la llengua com a fet diferencial: «Una llengua és un tot orgànic que viu, es desenvolupa i mor com un ésser vivent; la llengua d’un poble és, per dir‐ho així, l’ànima mateixa d’aquest poble, feta visible i tangible.»
 
Segurament avui Herder no compartiria la frase que etziba qualsevol patriota espanyol des de la superioritat moral: “El nacionalisme es cura viatjant”. És precisament en viatjar quan prenem plena consciència dels nostres trets d’identitat. Lluny de ser excloent i provincià, el nacionalisme de Herder també reivindicava les arrels per estar oberts al món, és a dir, per ser cosmopolites. Es feia seves així unes paraules que al segle I dC pronuncià el filòsof estoic Sèneca: Patria mea totus hic mundus est (“La meva pàtria és tot aquest món”).

Patriotes espanyols
Patriotes espanyols
 
Aquesta visió local amb vocació universal ja compta amb un  nou terme: “globolocal”. A casa nostra en tenim un bon exemple amb Joan Mascaró Fornés. Nascut a Santa Margalida el 1897, gràcies al banquer Joan March, Mascaró es traslladà a Cambridge on es convertí en tota una eminència en llengües orientals. El seu sentiment nacional estava amarat d’amor cap a la resta de cultures: "Jo estim totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia".
 
Herder propugnava el diàleg cultural de les nacions i deia  que un món, on tots perdéssim els orígens i tots fóssim iguals, seria molt pobre. És el que ja ens passa amb la globalització, que conjuram cantant Raimon: “Qui perd els orígens per la identitat”. A l’altre extrem de Herder trobam el bretó Renan, que va néixer el 1823, vint anys després de la mort del pensador prussià. Ell plantejava que l’existència d’una nació es basa en un “referèndum diari”, és a dir, en la consciència i en les ganes de “ser nació” d’un grup humà, que s’han de renovar any rere any. Així doncs, per a Renan la identitat seria una passió constant de “ser nació”, de persistir per existir.

Paraula de Sèneca
Paraula de Sèneca
 

Ara la nació de Catalunya no es cansa de persistir per existir. No vol quedar aixafada per la totpoderosa i rància Espanya, que d’ençà de l’1-O ha embogit. Incapaç de fer autocrítica, l’ “statu quo” de Madrid creu que el nacionalisme català és una malaltia vírica que s’ha estès i que s’ha d’aturar a qualsevol preu. Ja arriben, però, massa tard. Sorprèn el tarannà d’ambdues parts. Mentre el nacionalisme espanyol -perdó, volia dir patriotisme constitucional- defensa la democràcia des de la intolerància i la repressió, el “sediciós” nacionalisme català reivindica valors tan europeus com el diàleg i el civisme.
 
Espanya, corejada per la ultradreta feixista, té un problema seriós amb ella mateixa. Fins que no es tregui de sobre els tics autoritaris de quaranta anys de dictadura no podrà ser una democràcia normal. Mentrestant, l’anticatalanisme és una cortina de fum perfecta per amagar les vergonyes d’un Estat encara en transició. La presó ja no està reservada per a corruptes, sinó per a nacionalistes. Si no, que ho demanin a Rato, Urdangarin o Matas, grans patriotes.

Globolocals
Globolocals
 Aquí teniu un article interessant que parla sobre la cismogenesi. El concepte al·ludeix a conflictes crònics que, en no ser resolts, augmenten l'espiral de violència entre ambdues parts.
 
Per a l’ocasió és molt recomanable aquest text de Carles Capdevila. Es titula “Gent normal i problemes reals” (Diari Ara, 19/01/2001)
 
Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial. Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a sobre es pensa que té dret a decidir què és la normalitat, i curiosament la normalitat és ell, i no jo.
 
Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo. Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre'ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües.
 
Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi acusar llengües perseguides de ser les perseguidores. Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de la seva. Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplexar-me perquè parlo amb naturalitat la llengua dels meus pares. Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento compromès amb els que l'han salvat perquè jo la pugui ensenyar als meus fills. I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant d'amenaces que jo consideri reals. I sempre, però sempre, plantaré cara.
 
 
I per acabar, una reflexió de Musa Anter, escriptor i activista kurd: “Si la meva llengua fa trontollar els ciments del teu Estat, significa que has construït el teu Estat sobre la meva terra”.

I aquí teniu el gag del Polònia de Mario Vargas Llosa, nacionalista espanyol que rebutja els altres nacionalismes:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/11/2017), reflexion sobre què vol dir ser nacionalista:



Articles del web relacionats:
L'exemple de Joan Mascaró
La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
I, tanmateix, és català!
"¡Antes roja que rota!"
El problema de ser espanyol
País, pàtria, nació

Catalunya segons Tucídides

Article publicat a l'Ara Balears (27/10/2017)

La mà estesa del president Puigdemont no ha servit de res. El govern de Rajoy ja té en marxa el temut article 155. Al crit d’ “¡A por ellos!” vol actuar com una autèntica màquina piconadora sobre Catalunya. És la mateixa actitud arrogant que exhibí fa vint-i-cinc segles l’imperialista Atenes en la guerra del Peloponès, la primera guerra civil del món grec. L’atenès Tucídides va ser l’historiador que s’interessà per estudiar a fons les causes d’un conflicte de terribles conseqüències.
 
La majoria de les polis, liderades per Esparta, s’havien rebel·lat contra una Atenes amb l’orgull inflat d’ençà del seu paper decisiu en les Guerres Mèdiques, que enfrontaren grecs i perses. Contemporani dels fets, Tucídides enriquí el seu relat amb reconstruccions aproximades del que pogueren dir els seus protagonistes. El diàleg més emotiu, del tot actual, es produí l’estiu del 416 aC. Apareix al final del llibre V de la Història de la guerra del Peloponès.

Tucídides
Tucídides
 
Després de quinze anys de conflicte, la capital de l’Àtica havia fixat la seva atenció en l’illa de Melos, una petita illa al sud-oest del mar Egeu. Tot i ser una colònia d’Esparta, fins aleshores els seus habitants s’havien mantinguts neutrals. Els atenesos, però, no es fiaven d’ells. Volien que se sotmetessin a les seves ordres. Amb aquesta intenció hi enviaren un grup d’emissaris.
 
L’intercanvi d’impressions amb una delegació de melis estigué marcat per la prepotència atenesa: “Nosaltres [els atenesos] no farem ara un d’aquests discursos que fan servir boniques paraules, com ara que la nostra hegemonia és justa perquè hem derrotat els perses, o que hem decidit d’atacar-vos en aquest moment perquè hem rebut un greuge de part vostra [...]. Volem arribar a un acord possible, tenint en compte les veritables intencions dels uns i dels altres. Sabeu tan bé com nosaltres que en el pensament dels homes el concepte de `justícia´ és dóna entre dues forces iguals; el concepte de `possible´ es dóna, en canvi, quan els poderosos actuen i els febles s’hi avenen”.

Melos en el mapa
Melos en el mapa
 
Els dirigents melis tenien les idees clares: “Seria d’una gran baixesa i covardia de part nostra si, essent encara lliures, no fem tot allò possible per no caure en l’esclavitud”. Com a resposta, els atenesos apel·laren al seny: “Si deliberen bé, vostès evitareu aquest situació [ser arrasats] i admetran que no és indigne sotmetre’s a la ciutat més poderosa quan aquesta els ofereix condicions mesurades: convertir-se en aliats, conservant la seva pròpia terra, però pagant tributs”. Els melis, tanmateix, insistien: “Intentarem salvar-nos. Mentrestant els demanem que reflexionin, que ens permetin ser els seus amics i que es retirin del nostre país una vegada celebrem un tractat que ens satisfaci a ambdues parts”.
 
Melos confiava en la mediació d’Esparta, la metròpoli. Per desgràcia seva, l’ajuda mai no va arribar. Després d’un breu setge, l’illa va capitular. L’enemic no tingué contemplacions amb la població local: els homes foren degollats i les dones i les criatures venudes com a esclaus. Amb tot, finalment els atenesos també patirien la humiliació de la derrota. No debades, acabaren essent vençuts pels espartans.

 
És molt fàcil fer una interpretació moderna del famós diàleg de Melos. Nietzsche ja considerà que amb Tucídides havia nascut la “història crítica”. El seu mèrit va ser cercar les lleis universals de comportament humà vàlides per a qualsevol època i lloc. La conclusió de l’historiador atenès fou clara: els forts fan el que poden mentre que els febles pateixen el que els pertoca. Ara, per tant, mutatis mutandis, podem identificar l’illa de Melos amb la perseverant i irreductible Catalunya; Atenes amb l’autoritària i altiva Espanya; i Esparta amb la ineficaç i impassible Unió Europea -encara estam esperant també que mogui fitxa.
 
Espanya (Atenes), sorda i incapaç de seduir, vol aniquilar Catalunya (Melos) amb l’aplicació de l’article 155. El PP, emparat pel Rei i crescut amb el servilisme del PSOE i Ciutadans, ja amenaça d’estendre la perversa mesura contra altres tres comunitats díscoles: Navarra, País Basc i Castella-la Manxa. Amb Catalunya, doncs, s’obre la veda a les autonomies més dissidents. A l’exèrcit de “piolins” se’ls acumula feina. Mentrestant, el dret de Conquesta és aplaudit per un periodisme bel·licista de mirada maniquea. Es parla poc ja del judici per corrupció del cas Gürtel, on aquesta setmana la fiscal ha assegurat que els fets delictius imputats a dirigents del PP "van atemptar contra l'estat de dret".

Odi mediàtic indigne d'una democràcia
Odi mediàtic indigne d'una democràcia
 
La fera espanyola, desbocada, vol morir matant. L’arrogància ha alimentat la seva ineptitud. Es comporta igual que quan perdé Cuba i Filipines. No té miraments a l’hora de deshumanitzar un enemic que, tanmateix, no té por a res. L’ingrés a la presó i l’escarni públic dels “Jordis” ha estat un avís per a navegants. És massa la ràbia de constatar el ridícul estrepitós d’uns serveis d’intel·ligència que foren incapaços d’interceptar milers d’urnes per evitar un referèndum.
 
Després de tal humiliació, l’statu quo respon al diàleg amb més repressió contra una ciutadania en peu de pau. Sens dubte, la demostració de força que implica l’article 155 no és més que un signe de debilitat. Fa vint-i-cinc segles Atenes ja seguí el mateix camí i acabà malament. Ara Espanya, llançada a l’abisme de la seva pròpia desintegració, hauria de prendre bona nota de les reflexions de Tucídides sobre la llei dels més fort.

Aquí teniu la ressenya d'Ignasi Aragay del llibre Les lliçons polítiques de la història (Acontravent), de Vicenç Pedret.

En aquest article el periodista Toni Soler també estableix la metàfora del maltractador en la relació d'Espanya amb Catalunya. Es titula "Les raons del maltractador" (Diari Ara, 12/11/2017).

Aquí teniu un àudio del professor Pep Campillo parlant sobre el diàleg de Melos a la secció "Maremàgnum" de Radio Mallorca (Ser).

Aquí teniu el gran gag del Polònia sobre l'aplicació de l'article 155:



Aquest altre vídeo també és molt bo:




Articles del web relacionats amb el tema:

La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
I, tanmateix, és català!
"¡Antes roja que rota!"
El problema de ser espanyol
Les guerres Mèdiques, el primer xoc de civilitzacions

El problema de ser espanyol

Article publicat a l'Ara Balears (13/10/2017)

Tenc un bon amic de Salamanca que viu amb neguit la seva espanyolitat. En Jorge no es pot avenir del comportament tan agressiu que aquests dies té el nacionalisme espanyol amb el català. Ens vàrem conèixer fa vint anys a Barcelona, on compartírem pis amb un lleidatà i un extremeny. Va ser una convivència molt profitosa. Aconseguírem desmuntar molts de prejudicis que ens entelaven les nostres respectives mirades territorials.
 
Al seu dia en Jorge em confessà que, abans de conèixer la realitat catalana, ell també es molestava quan sentia parlar català per la Península. Sense saber-ho, era víctima de la maquinària mediàtica estatal, que, amarada de franquisme sociològic, sempre s’ha dedicat a atiar l’anticatalanisme. En trepitjar Barcelona, el meu amic salmantí se sentí enganat. Res era com li havien fet creure que era.

Imatge prou eloqüent
Imatge prou eloqüent de concentració unionista a Barcelona
 
En Jorge està cohibit a l’hora de manifestar el seu sentiment nacional. No debades, Espanya té un problema seriós amb els seus símbols. La bandera encara put de franquisme i el seu himne, una marxa militar amb tres segles de vida, no ha aconseguit vèncer les discrepàncies internes per poder tenir lletra pròpia. Dir “¡Viva España!” també ens transporta a èpoques d’infaust record.
 
Sens dubte, Espanya necessita una bona operació d’imatge. No basten els èxits de la selecció nacional de futbol. El periodista Vicent Partal també en parlava en un dels seus últims articles a “Vilaweb”: “I és per això que la bandera espanyola ha presidit sempre les concentracions contra els gais o contra l’escola pública, contra els emigrants o contra els catalanistes. Senzillament perquè és la bandera que encarna no un país sinó una manera d’entendre’l. És la bandera dels ‘fatxes’”.

El diàleg d'Espanya
El diàleg d'Espanya
 
A en Jorge se li ha caigut la bena dels ulls. Dóna la raó a Miguel de Unamuno, que definí la cultura política espanyola com de “mentalidad de cuartel y sacristía”. Li costa creure que hagin passat quaranta-dos anys d’ençà de la mort del dictador. La prova és que, amb el referèndum català, ha surat el pòsit feixista de “la Constitución  que se nos dio”, com agrada dir amb fervor religiós als defensors de la transició fallida -sempre s’oblida que fou una Constitució tutelada per l’exèrcit. Ara ja sabem que el “¡A por ellos!” anava de bon de veres. El PP, amb la complicitat del PSOE, donà el tret de sortida l’1-O amb les càrregues policials, beneïdes després pel rei Felip VIè, el gran estendard del franquisme.
 
La bèstia estava adormida. De sobte, empesos per declaracions institucionals del tot incendiàries i irresponsables, han aparegut grups d’ultres amb el braç aixecat i cantant “Cara al sol”. Per l’opinió pública, la culpa sempre és del catalans. Ho resumia molt bé recentment una piulada a Can Twitter: “Esto de culpar a los catalanes del auge del fascismo me suena a tápate el escote que vas provocando”.
 
A Palma dissabte passat vàrem poder veure tot un professor d’universitat, Joan Font Rosselló, portaveu de la Fundació Jaume III, col·laborant en la destrossa de la paradeta de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca. Des de València, dilluns ens arribaren imatges que farien empegueir qualsevol democràcia que es consideràs normal. La policia no féu res per impedir les agressions d’uns grupuscles neonazis a joves que participaven en la Diada del País Valencià. Evidentment totes aquest imatges foren maquillades per les servils televisions estatals -si les agressions haguessin estat a la inversa, el relat mediàtic hauria estat ben diferent.

 
A en Jorge el molesta molt que espanyolitat s’hagi convertit en sinònim de prepotència i agressivitat. Dissabte passat es moria de ganes de participar a Barcelona en la marea blanca que demanava diàleg en la qüestió catalana. Al dia següent, tanmateix, a la mateixa ciutat comtal, s’imposà l’orgull patri ibèric en la manifestació a favor de la unitat d’Espanya protagonitzada per una riuada de gent arribada principalment de fora de Catalunya. S’hi pogueren veure banderes amb eslògans prou eloqüents: “La unidad de España no se vota, ni se negocia, ¡se defiende!”. Un altre cop el NODO silencià els gestos falangistes d’alguns dels seus assistents i agressions a periodistes de TV3. Sort que tenim la premsa internacional per denunciar que a Espanya, , no és cap delicte fer apologia del feixisme.
 
La corrupció no resta vots; la catalanofòbia, en canvi, en dóna. És trist constatar que vivim en un país que basa la seva identitat en l’odi i en la humiliació del poble català. El patriotisme espanyol és tan curt de mires que no contempla ni la diferència ni el dret a discrepar. Es comporta com un maltractador. Criminalitza la víctima (propietat seva) perquè el “provoca” i l’anul·la com a entitat física independent. I ja sabem que els maltractadors difícilment es poden rehabilitar. Sempre els perdrà la seva vena violenta, intolerant i autoritària. Aquest és el problema de ser espanyol que té el meu amic de Salamanca. Tenint la identitat segrestada, en Jorge em confessa que ara, d’esperit, se sent més català que espanyol.

Molt recomanable és aquest article de Francesc-Marc Álvaro. Es titula "¿Qué españolidad?"

Aquí teniu un article interessant de Mònica Planas sobre la catalanofòbia mediàtica.

No fa falta dir res més
No fa falta dir res més

En aquest vídeo el gran Wyoming parla sobre el franquisme sociològic a Espanya:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/11/2017), reflexion sobre què vol dir ser nacionalista:



Articles del web relacionats amb el tema:

La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
I, tanmateix, és català!
"¡Antes roja que rota!"

Posteducació

Article publicat a l'Ara Balears (15/09/2017)

El prefix post- ja s’ha convertit en una autèntica plaga. Vivim en l’era de la postmodernitat, la postveritat, la postcensura, però també de la “posteducació”, en la qual l’educació és entesa com un espectacle. Ho podem llegir a l’assaig “La sociedad gaseosa” (Plataforma Editorial, 2017), d’Alberto Royo, professor de música a un institut de Navarra. El títol està en sintonia amb la famosa «societat líquida» amb la qual Zygmunt  Bauman al·ludí a la dissolució dels principis tradicionals considerats fins ara estables.
 
Royo aplica les tesis del pensador polonès al món educatiu: “La mateixa cultura ha deixat de ser un conjunt consolidat de sabers per passar a rendir-se a la fugacitat i, finalment, a la vaporositat. La immediatesa, la recerca de la rendibilitat, la falta d’exigència i autoexigència, el menyspreu per la tradició, l’obsessió innovadora, el consumisme, l’educació placebo, l’arraconament de les humanitats i de la filosofia, l’autoajuda, la mediocritat assumida i la ignorància satisfeta fan trontollar allò que pensàvem que era més consistent”.

Alberto Royo
Alberto Royo (Foto de Diario de Navarra)
 
L’autor de “La sociedad gaseosa” reivindica la formació intel·lectual dels professors a partir de la cita clàssica Primum discere, deinde docere (“Primer aprèn, després ensenya”). A més, insisteix que només aquella persona que s’apassiona amb allò que ha estudiat és capaç de transmetre-ho amb entusiasme. Els alumnes, però, no han d’oblidar que aprendre implica esforç i que no sempre és divertit.
 
Sens dubte, el camí cap a la bellesa del coneixement es pot aplanar. Amb tot, Royo, sense ser tecnòfob, lamenta l’ “homeopatia pedagògica” dels nous corrents educatius, que es preocupen més per entretenir que no pas per ensenyar. A infantil i a Primària, té tot el sentit del món l’aprenentatge lúdic. A Secundària, en canvi, cal més disciplina acadèmica. No debades, és l’etapa en la qual s’ha d’aprofundir en els continguts i s’ha de vetlar més per la maduració intel·lectual de l’alumne.
 
La radiografia de Secundària que fa aquest professor de música és bastant alarmant: amb la rebaixa del nivell d’exigència s’incrementa el percentatge d’alumnes mediocres. Mentrestant, els més brillants són els grans damnificats d’una “posteducació” que ha convertit els instituts en centres terapèutics de la felicitat i no del coneixement. Royo manté que totes les persones han de tenir la mateixa oportunitat per accedir a l’educació. Recorda, però, que no totes arribaran al mateix punt.


La sociedad gaseosa
 

Les reflexions de l’autor de “La sociedad gaseosa” em provoquen sentiments contraposats. A Secundària he pogut observar en persona els fruits del treball cooperatiu, de la feina per projectes. El grau d’implicació dels seus professors responsables és d’admirar. Celebr molt que ara, a les aules, es parli d’intel·ligència emocional i que les matèries s’enfoquin més des de la transversalitat per afavorir la promiscuïtat intel·lectual. La meva educació, en canvi, va estar presidida per l’individualisme, la rigidesa mental i el pensament acrític.
 
Jo també, però, com Royo, desconfii dels cants de sirena de la neoopedagogia, presidida per uns gurús abonats a un relativisme del tot estèril. Constat que s’han perdut els hàbits d’estudi, de concentració i d’estar en silenci. També trob a faltar la cultura de l’esforç i de la paciència, tan necessaris per assaborir els grans plaers del coneixement. El drama és quan els professors hem de desertar del nostre paper de transmissors de cultura davant d’uns alumnes massa sobreprotegits no només, però, per la família, sinó també pels mateixos educadors.
 
Hi ha sessions d’avaluació que fan empegueir. “La vida et suspèn o t’aprova una sessió d’avaluació”, vaig llegir fa poc a Can Twitter mentre discutíem si aprovar un alumne de segon de batxillerat. La culpa, tanmateix, no és nostra, sinó d’un sistema educatiu que va a la deriva amb constants reformes que només responen a interessos partidistes i no pedagògics. No s’albira cap debat polític seriós sobre la preparació i l’aptitud tant de docents com d’alumnes. Les oposicions, així com estan plantejades, deixen molt a desitjar.

"Contra la nueva educación" (primera part de "La sociedad gaseosa")
 
Enmig d’aquest desgavell ens trobam amb una societat que desconfia dels professors, però a la vegada delega en ells tota l’educació dels seus fills. Ara les escoles no només han d’ensenyar, sinó també educar. En temps de la “posteducació” cal, doncs, més seny i implicació per part de tothom. Ja ens ho riu Royo a “La sociedad gaseosa”: “Si entenem que a través de l’educació, del bon periodisme, dels bons llibres podem millor la societat, faríem bé de protegir-la d’aquesta postmodernitat decadent”.

En aquest enllaç trobareu alguns capítols del llibre "La sociedad gaseosa".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (11/10/2016), en motiu del Dia Mundial dels Docents (5 d'octubre), reflexion sobre la pregunta "Mata l'escola la creativitat?"



Aquí teniu una entrevista a Alberto Royo:



Articles del web relacionats:
Jo adoctrín
Talents castrats
La mort del mestre
-
 Paraules amb coneixement
L'era líquida

A classe amb fills d'Al·là

Article publicat a l'Ara Balears (01/08/2017)

Dues setmanes després dels atemptats jihadistes a Catalunya encara no em puc treure del cap les cares imberbes dels seus quatre autors abatuts pels Mossos. Eren joves àrabs d'entre desset i vint-i-quatre anys, plenament integrats a la seva terra d'acollida.  Les fotografies que la Policia distribuí d'ells just després de la barbàrie eren extretes de la llista de classe de l'Institut Abat Oliba de Ripoll i del club de futbol del poble. En conèixer la identitat dels botxins, els seus professors i entrenadors es portaren les mans al cap. I no foren els únics. També podrien haver estat alumnes meus.
 
La primera persona a manifestar la seva ràbia i impotència va ser Raquel Rull, l'educadora social que treballà amb els futurs fanàtics. Ho féu mitjançant una carta que de seguida és féu viral a les xarxes: “Què estem fent malament? Hem d'aturar això. Hem de fer alguna cosa. I jo que creia que ho estava fent bé, que havia contribuït amb el meu granet de sorra....”.
 
La carta d'aquesta educadora social de Ripoll em féu recordar la meva primera experiència docent amb el col·lectiu musulmà. Va ser fa nou anys a l'institut Can Peu Blanc de Sa Pobla. Es tracta d'un dels pobles de Mallorca amb més immigració àrab. Em tocà fer classes de reforç a nins de quinze anys. Gràcies a ells vaig aprendre a pronunciar bé la “ll” de Mallorca. La seva integració lingüística al poble era total. Al pati, però, hi havia guetos. Poblers i musulmans anaven al seu aire. Cadascú tenia clar quin era el seu espai vital. Tant per una part com per l’altra no hi havia el més mínim interès per interactuar.

Pare d'un nin de 3 anys, mort a l'atropellament de La Rambla, abraça un iman (Fotografia d'El Periódico/ JORDI COTRINA)
Pare d'un nin de 3 anys, mort a l'atropellament de La Rambla, abraça un iman (Fotografia d'El Periódico/ JORDI COTRINA)
 
Mai no oblidaré una escena que em deixà astorat. A la sortida de l'institut em vaig trobar una alumna àrab discutint amb un compatriota seu. Per despatxar-lo, li etzibà amb un català impol·lut: “Tu calla, puta moro”. Amb aquest comentari racista, la jove àrab expressava la seva voluntat de distanciar-se de l'estigma que arrossega la seva comunitat per les nostres contrades. És un estigma  que, segons els experts, respon principalment a una dada objectiva: la majoria dels immigrants musulmans són analfabets que provenen de les zones més depauperades i retrògrades del Marroc. A l'escola, però, els fills d'aquests immigrants tenen l'oportunitat de conèixer nous horitzons. Alguns l'aprofiten amb èxit, sobretot les al·lotes que, a casa, tenen la sort de comptar amb un clima no tan coercitiu; d'altres, en canvi, es queden pel camí.
 
Els professors treballam amb material sensible i, tractant-se d'alumnes àrabs, molt més. Nedam a contracorrent. Els ensenyam uns referents socioculturals que sovint contrasten del tot amb els del seu microcosmos familiar. Intentam treure el millor d'ells sense caure, però, en el pervers paternalisme, que l'únic que fa és estigmatitzar-los encara més. Tanmateix, hi ha aspectes de seu món interior que se'ns escapen. Així ha quedat demostrat amb els autors de la massacre de Barcelona i Cambrils. Ser tan joves i viure en un entorn secularitzat els féu vulnerables a doctrines islamistes criminals d'un imam radicalitzat que tirà pel terra tota la feina feta per la comunitat educativa. Així, abduïts per una estètica fundada sobre la violència i el nihilisme, aquells inofensius al·lots de l'Institut Abat Oliba de Ripoll perderen la por a morir i foren capaços de matar en nom d'un Al·là desconcertant a la seva terra d’acollida.

Musulmanes protesten contra els atemptats a Barcelona (Redes)
Musulmanes protesten contra els atemptats a Barcelona (Redes)
 
Entenc perfectament la perplexitat dels antics professors dels assassins de Catalunya. Independentment de la seva nacionalitat, els docents sempre patim quan ens trobam amb un alumne conflictiu, de conducta disruptiva. Passam pena pel seu futur encaix en la societat. No era el cas, però, dels jihadistes catalans. Tothom destaca el seu tracte exquisit. A més, sense viure en una situació d'extrema exclusió social, gràcies al programa d'Ocupació Jove de la Generalitat, havien aconseguit trobar un bon agombol en el mercat laboral. Res, doncs, feia presagiar la tragèdia.
 
Els joves terroristes de Catalunya han estat víctimes del fanatisme de la seva pròpia religió. L'escola no es pot sentir culpable del fracàs social que representen. Llevat de comptades excepcions, la nostra incidència en les vides dels joves àrabs és relativament minsa. Sempre pesarà més l'autoritat paterna o la d'un imam disposat a menjar-los el cervell. Ara, per tant, qui s'ha de rebel·lar contra tanta ofuscació i odi ha de ser la pròpia població musulmana resident de bona fe. Ja ho ha fet en aquest darrer atemptat. Especialment emotiu va ser el manifest que llegí entre llàgrimes la germana de dos dels jihadistes de Ripoll abatuts pels Mossos.

Manifestació a Barcelona (Font: ValenciaPlaza)
Manifestació a Barcelona (Font: ValenciaPlaza)
 
Lluny de resignar-nos, a l’escola els docents tan sols podem continuar vetlant per la bona convivència. Cal, però, no ser ingenus i tenir en compte la crua realitat. Mentre lamentam sentir-nos amenaçats pel fonamentalisme, deixam que els nostres polítics europeus i clubs de futbol continuïn essent còmplices de règims islàmics fonamentalistes. Ja podem cridar als quatre vents “No tenc por”. Jo, però, sí que tenc por de veure les conseqüències de tanta desídia i hipocresia institucional.

Aquí teniu el reportatge del programa "30 minuts" titulat "Entre nosaltres". Parla de l'entorn a Ripoll dels jihadistes dels atemptats de Catalunya.

Us recoman aquesta entrevista a Francesc Serés, antic professor d'immigrants musulmans.

També és interessant aquest article d'Antoni Puigverd titulat "Nihilismo".

Aquest vídeo de TV3 parla de la doble vida de l'imam de Ripoll.

Articles del web relacionats
Protàgores i l'islam
A l'escola, fora vel!
Prejudicis inextirpables
El fracàs de Serveis Socials

Mai més sol

Article publicat a l'Ara Balears (18/08/2017)

Fa trenta-vuit anys ens començàrem a aïllar del món. El 1979 Sony presentava el seu primer Walkman, un dispositiu del tot revolucionari que permetia escoltar música a qualsevol lloc i en qualsevol moment. “Mai més sol”, resava un seus eslògans. Segons una versió, el president de la companyia nipona, gran amant de l’òpera, volia que els seus viatges no fossin tan avorrits. D’aquest desig nasqué la idea de dissenyar un lector de cassete amb piles que es pogués portar a sobre connectat a uns auriculars.
 
El Walkman ens féu il·lusionar amb la llibertat. Tots poguérem sortir al carrer amb la nostra pròpia banda sonora. Tanmateix, fou l’inici del nostre entotsolament. Amb els cascos posats, ens anàrem oblidant de la nostra condició d’animals gregaris. Tinguérem l’excusa perfecte per ignorar la gent. Davant del retret, dèiem: “Perdona, és que duc el Walkman a tot volum”. I si volíem ser diplomàtics, bastava una salutació ràpida amb la mà o amb el cap per poder tirar milles al ritme d’una música interior que ens sonava celestial.

Anunci de Walkman
Anunci de Walkman
 
Aviat aparegueren el Discman i l’Mp3, un altre nivell de sofisticació. Després, a part d’escoltar, també poguérem parlar en moviment amb una nova pròtesi tecnològica concebuda igualment per combatre la nostra solitud: el telèfon mòbil. Havia nascut la societat de la ubiqüitat. Des de qualsevol lloc i a qualsevol hora pogueren estar localitzables. Tanmateix, el gir copernicà comunicatiu el protagonitzaria l’Smartphone, el mòbil intel·ligent amb Internet incorporat. Era el somni del progrés: amb el món encapsulat en una mà la nostra ment es globalitzà.
 
L’ús de Smartphone es generalitzà sobretot fa uns dotze anys. Abduïts pel seu poder de seducció, encara no som prou conscients del seu impacte sociològic i psicològic. Al segle passat l’aparició de la ràdio i la televisió ja substituí l’ancestral acte col·lectiu d’asseure’s al voltant del foc. Ara aquest espai sociabilitzador s’ha atomitzat. Vivint vides “empantallades”, ens hem convertit en autistes digitals.

L'Smartphone i l'entotsolament
L'Smartphone i l'entotsolament
 
No m’agraden els discursos apocalíptics. Som el primer a aplaudir les bondats de la telefonia mòbil. Hi ha, però, aspectes d’aquest invent diabòlic que m’inquieten. Em preocupa que haguem perdut la batalla a la gestió del temps davant tanta sobreestimulació digital. Em fa por que la nostra capacitat de concentració lectora disminuesqui a marxes forçades per culpa d’una atenció dispersada i mutilada per foteses.
 
M’atabala que el bombardeig indiscriminat d’imatges i de sons repercutesqui negativament en la qualitat de la nostra educació emocional i sensorial. Em neguiteja que cada cop ens costi més separar el gra de la palla d’una actualitat informativa abassegadora. M’alarma que només ens quedem en la superfície de quatre titulars o de quatre piulades espasmòdiques. Em dol que el temps s’hagi convertit en un element més de consum que devoram com a golafres en nom de la distracció. Em sobta topar-me amb zombis capcots, narcotitzats per bellumes que els permeten aplacar el pànic de les incòmodes hores mortes.

I si el Titànic s'hagués enfonsat en l'era de l'Smartphone?
I si el Titànic s'hagués enfonsat en l'era de l'Smartphone?
 
Em rebenta que ens haguem convertits en éssers insaciables, impacients i addictes a l’ego, més pendents de figurar que de ser un mateix. M’intranquil·litza que ja no disposem de cap esfera sagrada per a la intimitat. Em desespera que haguem perdut el contacte visual amb la gent que ens parla mentre culejam un mòbil. M’entristeix constatar que ja no sabem què és mantenir una conversa cara a cara.
 
Em desconcerta que els sentiments s’hagin reciclat en emoticones i que sempre estiguem cercant l’aprovació dels demés amb un reconfortant “M’agrada”. M’indigna que donem més importància a les relacions digitals que a les reals, que sempre són més complicades i porten més feina. I m’esvera que visquem alienats del món real i que ens creem falses expectatives de la vida a partir de la visió edulcorada i festiva que inunda la Xarxa.

Escena quotidiana al carrer
Escena quotidiana al carrer
 
Sovint em pregunt si la victòria de la tecnologia és, en realitat, una victòria pírrica, amb més pèrdues que guanys. Resulta curiosa la paradoxa: estam connectats al món des de la desconnexió del nostre redol i ja esperam més de la tecnologia i menys dels altres. Avui escarrufa veure com ha degenerat el “Mai més sol” del primer Walkman de Sony. No debades, els seus succedanis digitals ens alimenten la il·lusió d’una companyia sense, però, l’exigència de l’amistat. I aquesta companyia ens està sortint molt cara: som víctimes d’una hiperconnexió que ens manté en mode multitasca les vint-i-quatre hores via Facebook, Instagram o Washapp.
 
Sens dubte, la revolució tecnològica que encetà fa trenta-vuit anys el Walkman ha posat al descobert la nostra vulnerabilitat existencial. El gran repte del segle XXI és saber administrar bé la nostra nova condició de Phono Sapiens. Abans, però, haurem d’assumir que una mica de solitud i de silenci a la vida també és bo i absolutament necessari. Permet moments terapèutics per a la introspecció i la reflexió assossegada. No sé, però, si això avui interessa.

En aquest article un extreballador de Google explica com els mòbils estan dissenyats per fer perdre el temps.

Joan Fuster té un article titulat “Contra la Música” (Sagitari, 1984), on ja parla sobre l’impacte del Walkman:

¿No es produirà, qualsevol dia, una reacció a favor del silenci? Trobe que anem pel camí d’una saturació alarmant. Mai, la gent –les multituds- no havien tingut accés a la música sinó de tard en tard, i amb motius de festa religiosa o profana. Les classes altes, potser una mica més, però tampoc no gaire. Inventaren el gramòfon i els seus discos primitius, i això ja fou una mena de “democratització”. Amb els transistors i els altres trucs més o menys electrònics, la música ha esdevingut l’aliment sistemàtic de l’orella humana. En els bancs, en les botigues, en els cementeris civilitzats, en els bars, en els trens, a tot arreu, la música us acompanya.

Pel carrer, veieu individus que caminen amb els auriculars posats, i els conductors de cotxes engeguen, amb el vehicle, la seua ràdio-cassette. I no cal ni parlar dels locals especialitzats: les discoteques, per exemple. Ara no importa quina música siga: Bach o els Rolling, Mantovani o Peret, una “cobla” o un “corrido” de Placido Domingo. Cadascú, probablement, s’ajusta a les seues preferències, i que Déu Nostre Senyor ens faça a tots sants. El cas és que, vulguem-ho o no, naveguem permanentment enmig d’un “discurs sonor” qualsevol. Com que és molt fàcil de fer-ho, podríem atribuir-ne la culpa a les “multinacionals” del ram. I no ens equivocaríem...¿Un retorn al silenci? Serà difícil. En les àrees urbanes, el silenci no existeix. I, de més a més, ¿per a què el silenci? Hem abandonat els usos de la conversa gratuïta, i tenim por de la soledat. Tot va lligat. El problema és que “sentim” música, i no l’ “escoltem”...

En aquesta xerrada TED  Sherry Turkle reflexiona sobre la incidència de les noves tecnologies en la nostra manera de relacionar-nos amb els altres.

Aquí teniu imatges del fotògraf Babycakes Romero que retrata la mort de la conversa.

No us podeu perdre la carta al seu mòbil que va escriure Carles Capdevila.

Aquí teniu un article interessant de Melcior Comes titulat "Només és un telèfon".

Igual d'interessant és aquest reportatge que porta per títol "Omniconnectats".

Aquí teniu un reportatge titulat "Desconectados", que parla de gent que decideix viure sense mòbil.

I aquí teniu unes imatges de la companyia de publicitat xinesa Ogilvy titulada "La barrera telefònica, la malaltia del segle XXI".

No us podeu perdre aquest curtmetratge titulat "Look Up":



Articles del web relacionats
Atletes ascetes
El silenci i la mort
Esclaus de l'horror vacui
Benvinguts a l'era Narcís

La mort de la conversa

Article publicat a l'Ara Balears (04/08/2017)

És quan conversam que hi veim clar. Bé ho sabia al segle V aC Sòcrates, el pare de la filosofia. El seu art, la maièutica, consistia a donar a llum idees a través del diàleg. La conversa, però, com a eina civilitzadora, s’institucionalitzà a França a principis del segle XVII. Aquesta és una gran història que podem resseguir en el llibre “La cultura de la conversación” (Editorial Siruela), de la professora italiana de llengua i cultura francesa, Benedetta Craveri.
 
Va ser l’aristocràcia de l’Antic Règim qui, reunida en els sumptuosos salons de Versalles i París, començà a veure en la dialèctica un bon joc per distreure’s. Per a l’ocasió dotà aquell art d’unes regles precises que havien de garantir l’elegància i el respecte per l’altre. Havent acabat les guerres de religió, el millor aleshores no era qui utilitzava un arma, sinó qui parlava amb més educació i sabia seduir l’interlocutor sense recórrer a la vehemència verbal. Allò important era convèncer i no vèncer.

"La cultura de la conversación"
 
Convertida en tot un ritual, a poc a poc la conversa s’obrí a la introspecció i a la reflexió intel·lectual i política. Un dels grans escriptors de l’època va dir: “Quan parlo amb vosaltres, em sento molt més intel·ligent, m’animeu a pensar”. Amb aquest gran pòsit, en arribar la Revolució Francesa, els representants de la noblesa a l’Assemblea Constituent seguiren distingint-se per seu to assossegat i per la seva capacitat de mediació.
 
Avui, per desgràcia, ja ens hem oblidat d’aquest ideal de la conversa nascut fa quatre segles a França i que estava lligat a la tolerància i a la recerca de la veritat a partir de l’intercanvi harmoniós d’idees. Avançant-se als francesos, el nostre Ramon Llull també ens ho advertí: “En el diàleg, qui reconeix la veritat no és vençut, sinó que aprèn”. Així, les antigues tertúlies eren interessants més pel civisme que exhibien que no pas pel seu contingut. Es tractava d’un exercici exemplar de convivència.

Benedetta Craveri
Benedetta Craveri
 
En el llibre “La cultura de la conversación” podem trobar les quatre condicions bàsiques de la conversa: educació, interès pels altres, capacitat d’escoltar-los i inhibició de l’ego. Tot plegat, però, es redueix a l’empatia i la humilitat, les dues crosses de la intel·ligència emocional, de la qual estan mancats moltes eminències erigides avui en líders d’opinió, ja siguin polítics o tertulians.
 
En l’actual societat del renou i del bram testicular, el debat d’idees s’empobreix amb gent autoreferencial, encantada d’haver-se conegut, que només s’escolta a si mateixa i que es tanca en banda davant el que pensa l’altre. Amb les xarxes socials, el coneixement s’ha democratitzat, però alhora s’ha aïllat per culpa de la nostra ofuscació mental. Ja no dialogam, sinó que discutim amb l’única intenció de reafirmar-nos en les nostres pròpies idees.

Cal menjar paraules (Il·lustració del diari
Cal menjar paraules (Il·lustració del diari "La Vanguardia")
 
La reflexió ha donat pas a l’exaltació de l’ego i a la desqualificació del proïsme. Insolents amb la dissidència, som autosuficients i vanitosos perquè pensam que la visió de l’altre no ens pot aportar cap matís interessant sobre la complexa realitat. Oblidam que si volem dialogar, hem d’estar disposats a acceptar que l’altre pot tenir raó. I això requereix saber escoltar, un acte que és el primer pas per al coneixement mutu, l’amistat i l’amor. Hem de fer cas a Madame de Sevigné, escriptora francesa del segle XVII: “Si hem nascut amb dues orelles i una sola llengua és perquè s’ha d’escoltar dues vegades abans de parlar.” Sens dubte, el talent per escoltar sempre és més apreciat que el talent per parlar.

Cal, per tant, recuperar l’art civilitzador de la conversa per mitigar tanta agressivitat i afavorir el consens i la cohesió social. Hem d’exorcitzar dels nostres gens l’extravagància expressiva, la incontinència verbal i l’arrogància intel·lectual. Només així podrem evitar la mort de la conversa i, amb ella, la mort d’un dels nostres trets distintius com a Homo Sapiens. Abans, però, de caure en el catastrofisme, donem-nos el plaer de deixar-nos dur, un altre cop, per l’intercanvi harmoniós de paraules que ens llegaren els francesos de l’Antic Règim. El diàleg és molt gratificant: reanima esperits i sacseja consciències.

Llibre de Francesc Torralba
Llibre de Francesc Torralba

Aquí teniu una entrevista a Francesc Torralba sobre el seu llibre "L'art de saber escoltar".

Aquí teniu un vídeo de la conferència Benedetta Craveri a la Fundació Joan March de Madrid. I aquí teniu una còpia del seu llibre.

A l'hora de conversar hem de tenir en compte el llenguatge no verbal de les diferents cultures.

Aqui teniu l'entrevista d'Antoni Bassas a Benedetta Craveri per al diari Ara.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/10/2017), reflexion sobre l'art del diàleg:


Aquest article d'Irene Vallejo també parla sobre la mort de la conversa:

Article d'Irene Vallejo
Article d'Irene Vallejo

Aquí teniu una sèrie d'imatges del fotògraf Babycakes Romero que parlen sobre la mort de la conversa

Aquí teniu un interessant article de Mònica Planas sobre l'origen de l'espectacle mediàtic dels tertulians. Aquí teniu la segona part d'aquest article.

Articles del web relacionats:
Tertulians en catarsi
Al principi existia la paraula
-
 Mots que es xiuxiuegen
Paraules voladores
-
 Emparaular el món
Esclaus de l' "horror vacui"

Hedonisme cognitiu

Article publicat a l'Ara Balears (21/07/2017)

La mentida disfressada de veritat no atura de regalar-nos nous termes. El darrer és “hedonisme cognitiu”. L’ha encunyat Jordi Ibáñez, professor d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Ibáñez acaba de coordinar el llibre “En la era de la posverdad”  (Calambur), on catorze autors, entre ells els mallorquins Andreu Jaume i Valentí Puig, reflexionen sobre l’art de la manipulació de masses en la ja coneguda com a “era de Pinotxo”.

La postveritat i l'era de Pinotxo
La postveritat i l'era de Pinotxo
 
L’ “hedonisme cognitiu” al·ludeix a una percepció de la realitat que no respon a la racionalitat sòlida i contrastada, sinó al desig que les coses siguin d’una manera i no d’una altra. En seria un bon exemple el debat televisat que el 2008 varen mantenir Pedro Solbes, ministre d’Economia i Hisenda de Zapatero, amb Manuel Pizarro, número dos del PP en les eleccions estatals d’aquell mateix any. El dirigent socialista va vendre les bondats de la banca espanyola i va minimitzar la crisi amb l’eufemisme “desacceleració econòmica”. El popular, en canvi, augurà el desastre que vendria. Segons les enquestes, a pesar de mentir, Solbes va ser qui guanyà el debat perquè els espanyols triaren creure allò que desitjaven creure.
 
Avui ja s’ha perdut la vergonya a allò fals. Ningú ja no dimiteix per mentir. Queda lluny el testimoni del president nord-americà Richard Nixon. El 8 d’agost de 1974 el dirigent republicà va haver de deixar la Casa Blanca després d’haver faltat a la veritat en el cas Watergate, el cas d’espionatge al Partit Demòcrata. Eren un temps en què els mitjans de comunicació gaudien del respecte d’una ciutadania que encara no estava intoxicada per tant de renou ambiental. En l’era de l’espectacle de la informació, ja costa destriar la veritat de la demagògia. Ho deia Josep Pla: “És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. Així doncs, tot el món opina”.

"En la era de la posverdad"
 
Per desgràcia avui el periodisme s’ha oblidat de la màxima de l’historiador romà Tàcit: sine ira et studio (“sense ira i sense parcialitat”). La informació s’ha convertit en opinió, la qual juga amb un material sensible que són els sentiments, la base de l’ “hedonisme cognitiu”. I vet aquí el drama de l’actual democràcia. Davant un “quart poder” del tot desacreditat, els polítics saben que la gent no vol conèixer la veritat. No debades, aferrats als nostres prejudicis, preferim viure atrinxerats en miratges que ens reconforten i que ens eviten haver d’afrontar-nos amb la complexa realitat.
 
Tanmateix, l’ “hedonisme cognitiu” també es pot aplicar fora de l’àmbit de la perniciosa postveritat. En la nostra vida quotidiana només escoltam o llegim allò que ens proporciona plaer. I això demostra una gran peresa mental. Si tan sols feim cas d’allò del que ja estam convençuts, correm el perill de tenir només un punt de vista que potser que no sigui el correcte. La discrepància ens horroritza. Canviar d’opinió està prohibit. La dicotomia marca la nostra naturalesa des del moment que tenim dues mans amb les quals destriam els bons dels dolents. Les mitges tintes no valen.

L'ofuscació del fanatisme
L'ofuscació del fanatisme
 
L’ “hedonisme cognitiu” és narcisisme en estat pur. En una mostra de superioritat moral ple de cinisme, volem pensar que només nosaltres tenim la raó. Així, gaudim en veure ratificades les nostres opinions en els mitjans, mentre que ens escandalitzam i ens divertim alhora quan l’ “enemic” diu “barbaritats”. Consideram que una notícia és falsa quan no combrega amb els nostres postulats. Bé ho sap Donald Trump, que veu fake news (“notícies falses”) pertot arreu.
 
Instal·lats permanentment en la zona de confort, patim de miopia intel·lectual. Com a éssers gregaris que som, cercam aduladors i ens movem per consignes que alimenten el nostre fanatisme ideològic. Percebem com sentim. Així, tenim una visió simplificada d’una realitat del tot polièdrica que només acceptam quan s’ajusta als nostres desitjos. Per higiene democràtica i personal, faríem bé d’eixamplar horitzons i de treure’ns de sobre tants de prejudicis. En el fons l’ “hedonisme cognitiu” és pobresa cognitiva.

No us podeu perdre aquest article de Josep Ramoneda titulat "Periodisme nínxol".

Articles del web relacionats:
La maleïda postcensura
Paraules adulterades
Twitter i l'humor negre
La invasió dels idiotes
Les llavors de la discòrdia
La veritat de la mentida
On és la veritat?
Per què ja no dialogam?
La postveritat segons Aristòtil
Una mica d'hedonisme, per favor!
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px