Banner Top

Posteducació

Article publicat a l'Ara Balears (15/09/2017)

El prefix post- ja s’ha convertit en una autèntica plaga. Vivim en l’era de la postmodernitat, la postveritat, la postcensura, però també de la “posteducació”, en la qual l’educació és entesa com un espectacle. Ho podem llegir a l’assaig “La sociedad gaseosa” (Plataforma Editorial, 2017), d’Alberto Royo, professor de música a un institut de Navarra. El títol està en sintonia amb la famosa «societat líquida» amb la qual Zygmunt  Bauman al·ludí a la dissolució dels principis tradicionals considerats fins ara estables.
 
Royo aplica les tesis del pensador polonès al món educatiu: “La mateixa cultura ha deixat de ser un conjunt consolidat de sabers per passar a rendir-se a la fugacitat i, finalment, a la vaporositat. La immediatesa, la recerca de la rendibilitat, la falta d’exigència i autoexigència, el menyspreu per la tradició, l’obsessió innovadora, el consumisme, l’educació placebo, l’arraconament de les humanitats i de la filosofia, l’autoajuda, la mediocritat assumida i la ignorància satisfeta fan trontollar allò que pensàvem que era més consistent”.

Alberto Royo
Alberto Royo (Foto de Diario de Navarra)
 
L’autor de “La sociedad gaseosa” reivindica la formació intel·lectual dels professors a partir de la cita clàssica Primum discere, deinde docere (“Primer aprèn, després ensenya”). A més, insisteix que només aquella persona que s’apassiona amb allò que ha estudiat és capaç de transmetre-ho amb entusiasme. Els alumnes, però, no han d’oblidar que aprendre implica esforç i que no sempre és divertit.
 
Sens dubte, el camí cap a la bellesa del coneixement es pot aplanar. Amb tot, Royo, sense ser tecnòfob, lamenta l’ “homeopatia pedagògica” dels nous corrents educatius, que es preocupen més per entretenir que no pas per ensenyar. A infantil i a Primària, té tot el sentit del món l’aprenentatge lúdic. A Secundària, en canvi, cal més disciplina acadèmica. No debades, és l’etapa en la qual s’ha d’aprofundir en els continguts i s’ha de vetlar més per la maduració intel·lectual de l’alumne.
 
La radiografia de Secundària que fa aquest professor de música és bastant alarmant: amb la rebaixa del nivell d’exigència s’incrementa el percentatge d’alumnes mediocres. Mentrestant, els més brillants són els grans damnificats d’una “posteducació” que ha convertit els instituts en centres terapèutics de la felicitat i no del coneixement. Royo manté que totes les persones han de tenir la mateixa oportunitat per accedir a l’educació. Recorda, però, que no totes arribaran al mateix punt.


La sociedad gaseosa
 

Les reflexions de l’autor de “La sociedad gaseosa” em provoquen sentiments contraposats. A Secundària he pogut observar en persona els fruits del treball cooperatiu, de la feina per projectes. El grau d’implicació dels seus professors responsables és d’admirar. Celebr molt que ara, a les aules, es parli d’intel·ligència emocional i que les matèries s’enfoquin més des de la transversalitat per afavorir la promiscuïtat intel·lectual. La meva educació, en canvi, va estar presidida per l’individualisme, la rigidesa mental i el pensament acrític.
 
Jo també, però, com Royo, desconfii dels cants de sirena de la neoopedagogia, presidida per uns gurús abonats a un relativisme del tot estèril. Constat que s’han perdut els hàbits d’estudi, de concentració i d’estar en silenci. També trob a faltar la cultura de l’esforç i de la paciència, tan necessaris per assaborir els grans plaers del coneixement. El drama és quan els professors hem de desertar del nostre paper de transmissors de cultura davant d’uns alumnes massa sobreprotegits no només, però, per la família, sinó també pels mateixos educadors.
 
Hi ha sessions d’avaluació que fan empegueir. “La vida et suspèn o t’aprova una sessió d’avaluació”, vaig llegir fa poc a Can Twitter mentre discutíem si aprovar un alumne de segon de batxillerat. La culpa, tanmateix, no és nostra, sinó d’un sistema educatiu que va a la deriva amb constants reformes que només responen a interessos partidistes i no pedagògics. No s’albira cap debat polític seriós sobre la preparació i l’aptitud tant de docents com d’alumnes. Les oposicions, així com estan plantejades, deixen molt a desitjar.

"Contra la nueva educación" (primera part de "La sociedad gaseosa")
 
Enmig d’aquest desgavell ens trobam amb una societat que desconfia dels professors, però a la vegada delega en ells tota l’educació dels seus fills. Ara les escoles no només han d’ensenyar, sinó també educar. En temps de la “posteducació” cal, doncs, més seny i implicació per part de tothom. Ja ens ho riu Royo a “La sociedad gaseosa”: “Si entenem que a través de l’educació, del bon periodisme, dels bons llibres podem millor la societat, faríem bé de protegir-la d’aquesta postmodernitat decadent”.

En aquest enllaç trobareu alguns capítols del llibre "La sociedad gaseosa".

Aquí teniu una entrevista a Alberto Royo:



Articles del web relacionats:
Jo adoctrín
Talents castrats
La mort del mestre
-
 Paraules amb coneixement
L'era líquida

A classe amb fills d'Al·là

Article publicat a l'Ara Balears (01/08/2017)

Dues setmanes després dels atemptats jihadistes a Catalunya encara no em puc treure del cap les cares imberbes dels seus quatre autors abatuts pels Mossos. Eren joves àrabs d'entre desset i vint-i-quatre anys, plenament integrats a la seva terra d'acollida.  Les fotografies que la Policia distribuí d'ells just després de la barbàrie eren extretes de la llista de classe de l'Institut Abat Oliba de Ripoll i del club de futbol del poble. En conèixer la identitat dels botxins, els seus professors i entrenadors es portaren les mans al cap. I no foren els únics. També podrien haver estat alumnes meus.
 
La primera persona a manifestar la seva ràbia i impotència va ser Raquel Rull, l'educadora social que treballà amb els futurs fanàtics. Ho féu mitjançant una carta que de seguida és féu viral a les xarxes: “Què estem fent malament? Hem d'aturar això. Hem de fer alguna cosa. I jo que creia que ho estava fent bé, que havia contribuït amb el meu granet de sorra....”.
 
La carta d'aquesta educadora social de Ripoll em féu recordar la meva primera experiència docent amb el col·lectiu musulmà. Va ser fa nou anys a l'institut Can Peu Blanc de Sa Pobla. Es tracta d'un dels pobles de Mallorca amb més immigració àrab. Em tocà fer classes de reforç a nins de quinze anys. Gràcies a ells vaig aprendre a pronunciar bé la “ll” de Mallorca. La seva integració lingüística al poble era total. Al pati, però, hi havia guetos. Poblers i musulmans anaven al seu aire. Cadascú tenia clar quin era el seu espai vital. Tant per una part com per l’altra no hi havia el més mínim interès per interactuar.

Pare d'un nin de 3 anys, mort a l'atropellament de La Rambla, abraça un iman (Fotografia d'El Periódico/ JORDI COTRINA)
Pare d'un nin de 3 anys, mort a l'atropellament de La Rambla, abraça un iman (Fotografia d'El Periódico/ JORDI COTRINA)
 
Mai no oblidaré una escena que em deixà astorat. A la sortida de l'institut em vaig trobar una alumna àrab discutint amb un compatriota seu. Per despatxar-lo, li etzibà amb un català impol·lut: “Tu calla, puta moro”. Amb aquest comentari racista, la jove àrab expressava la seva voluntat de distanciar-se de l'estigma que arrossega la seva comunitat per les nostres contrades. És un estigma  que, segons els experts, respon principalment a una dada objectiva: la majoria dels immigrants musulmans són analfabets que provenen de les zones més depauperades i retrògrades del Marroc. A l'escola, però, els fills d'aquests immigrants tenen l'oportunitat de conèixer nous horitzons. Alguns l'aprofiten amb èxit, sobretot les al·lotes que, a casa, tenen la sort de comptar amb un clima no tan coercitiu; d'altres, en canvi, es queden pel camí.
 
Els professors treballam amb material sensible i, tractant-se d'alumnes àrabs, molt més. Nedam a contracorrent. Els ensenyam uns referents socioculturals que sovint contrasten del tot amb els del seu microcosmos familiar. Intentam treure el millor d'ells sense caure, però, en el pervers paternalisme, que l'únic que fa és estigmatitzar-los encara més. Tanmateix, hi ha aspectes de seu món interior que se'ns escapen. Així ha quedat demostrat amb els autors de la massacre de Barcelona i Cambrils. Ser tan joves i viure en un entorn secularitzat els féu vulnerables a doctrines islamistes criminals d'un imam radicalitzat que tirà pel terra tota la feina feta per la comunitat educativa. Així, abduïts per una estètica fundada sobre la violència i el nihilisme, aquells inofensius al·lots de l'Institut Abat Oliba de Ripoll perderen la por a morir i foren capaços de matar en nom d'un Al·là desconcertant a la seva terra d’acollida.

Musulmanes protesten contra els atemptats a Barcelona (Redes)
Musulmanes protesten contra els atemptats a Barcelona (Redes)
 
Entenc perfectament la perplexitat dels antics professors dels assassins de Catalunya. Independentment de la seva nacionalitat, els docents sempre patim quan ens trobam amb un alumne conflictiu, de conducta disruptiva. Passam pena pel seu futur encaix en la societat. No era el cas, però, dels jihadistes catalans. Tothom destaca el seu tracte exquisit. A més, sense viure en una situació d'extrema exclusió social, gràcies al programa d'Ocupació Jove de la Generalitat, havien aconseguit trobar un bon agombol en el mercat laboral. Res, doncs, feia presagiar la tragèdia.
 
Els joves terroristes de Catalunya han estat víctimes del fanatisme de la seva pròpia religió. L'escola no es pot sentir culpable del fracàs social que representen. Llevat de comptades excepcions, la nostra incidència en les vides dels joves àrabs és relativament minsa. Sempre pesarà més l'autoritat paterna o la d'un imam disposat a menjar-los el cervell. Ara, per tant, qui s'ha de rebel·lar contra tanta ofuscació i odi ha de ser la pròpia població musulmana resident de bona fe. Ja ho ha fet en aquest darrer atemptat. Especialment emotiu va ser el manifest que llegí entre llàgrimes la germana de dos dels jihadistes de Ripoll abatuts pels Mossos.

Manifestació a Barcelona (Font: ValenciaPlaza)
Manifestació a Barcelona (Font: ValenciaPlaza)
 
Lluny de resignar-nos, a l’escola els docents tan sols podem continuar vetlant per la bona convivència. Cal, però, no ser ingenus i tenir en compte la crua realitat. Mentre lamentam sentir-nos amenaçats pel fonamentalisme, deixam que els nostres polítics europeus i clubs de futbol continuïn essent còmplices de règims islàmics fonamentalistes. Ja podem cridar als quatre vents “No tenc por”. Jo, però, sí que tenc por de veure les conseqüències de tanta desídia i hipocresia institucional.

Aquí teniu el reportatge del programa "30 minuts" titulat "Entre nosaltres". Parla de l'entorn a Ripoll dels jihadistes dels atemptats de Catalunya.

Us recoman aquesta entrevista a Francesc Serés, antic professor d'immigrants musulmans.

També és interessant aquest article d'Antoni Puigverd titulat "Nihilismo".

Aquest vídeo de TV3 parla de la doble vida de l'imam de Ripoll.

Articles del web relacionats
Protàgores i l'islam
A l'escola, fora vel!
Prejudicis inextirpables
El fracàs de Serveis Socials

Mai més sol

Article publicat a l'Ara Balears (18/08/2017)

Fa trenta-vuit anys ens començàrem a aïllar del món. El 1979 Sony presentava el seu primer Walkman, un dispositiu del tot revolucionari que permetia escoltar música a qualsevol lloc i en qualsevol moment. “Mai més sol”, resava un seus eslògans. Segons una versió, el president de la companyia nipona, gran amant de l’òpera, volia que els seus viatges no fossin tan avorrits. D’aquest desig nasqué la idea de dissenyar un lector de cassete amb piles que es pogués portar a sobre connectat a uns auriculars.
 
El Walkman ens féu il·lusionar amb la llibertat. Tots poguérem sortir al carrer amb la nostra pròpia banda sonora. Tanmateix, fou l’inici del nostre entotsolament. Amb els cascos posats, ens anàrem oblidant de la nostra condició d’animals gregaris. Tinguérem l’excusa perfecte per ignorar la gent. Davant del retret, dèiem: “Perdona, és que duc el Walkman a tot volum”. I si volíem ser diplomàtics, bastava una salutació ràpida amb la mà o amb el cap per poder tirar milles al ritme d’una música interior que ens sonava celestial.

Anunci de Walkman
Anunci de Walkman
 
Aviat aparegueren el Discman i l’Mp3, un altre nivell de sofisticació. Després, a part d’escoltar, també poguérem parlar en moviment amb una nova pròtesi tecnològica concebuda igualment per combatre la nostra solitud: el telèfon mòbil. Havia nascut la societat de la ubiqüitat. Des de qualsevol lloc i a qualsevol hora pogueren estar localitzables. Tanmateix, el gir copernicà comunicatiu el protagonitzaria l’Smartphone, el mòbil intel·ligent amb Internet incorporat. Era el somni del progrés: amb el món encapsulat en una mà la nostra ment es globalitzà.
 
L’ús de Smartphone es generalitzà sobretot fa uns dotze anys. Abduïts pel seu poder de seducció, encara no som prou conscients del seu impacte sociològic i psicològic. Al segle passat l’aparició de la ràdio i la televisió ja substituí l’ancestral acte col·lectiu d’asseure’s al voltant del foc. Ara aquest espai sociabilitzador s’ha atomitzat. Vivint vides “empantallades”, ens hem convertit en autistes digitals.

L'Smartphone i l'entotsolament
L'Smartphone i l'entotsolament
 
No m’agraden els discursos apocalíptics. Som el primer a aplaudir les bondats de la telefonia mòbil. Hi ha, però, aspectes d’aquest invent diabòlic que m’inquieten. Em preocupa que haguem perdut la batalla a la gestió del temps davant tanta sobreestimulació digital. Em fa por que la nostra capacitat de concentració lectora disminuesqui a marxes forçades per culpa d’una atenció dispersada i mutilada per foteses.
 
M’atabala que el bombardeig indiscriminat d’imatges i de sons repercutesqui negativament en la qualitat de la nostra educació emocional i sensorial. Em neguiteja que cada cop ens costi més separar el gra de la palla d’una actualitat informativa abassegadora. M’alarma que només ens quedem en la superfície de quatre titulars o de quatre piulades espasmòdiques. Em dol que el temps s’hagi convertit en un element més de consum que devoram com a golafres en nom de la distracció. Em sobta topar-me amb zombis capcots, narcotitzats per bellumes que els permeten aplacar el pànic de les incòmodes hores mortes.

I si el Titànic s'hagués enfonsat en l'era de l'Smartphone?
I si el Titànic s'hagués enfonsat en l'era de l'Smartphone?
 
Em rebenta que ens haguem convertits en éssers insaciables, impacients i addictes a l’ego, més pendents de figurar que de ser un mateix. M’intranquil·litza que ja no disposem de cap esfera sagrada per a la intimitat. Em desespera que haguem perdut el contacte visual amb la gent que ens parla mentre culejam un mòbil. M’entristeix constatar que ja no sabem què és mantenir una conversa cara a cara.
 
Em desconcerta que els sentiments s’hagin reciclat en emoticones i que sempre estiguem cercant l’aprovació dels demés amb un reconfortant “M’agrada”. M’indigna que donem més importància a les relacions digitals que a les reals, que sempre són més complicades i porten més feina. I m’esvera que visquem alienats del món real i que ens creem falses expectatives de la vida a partir de la visió edulcorada i festiva que inunda la Xarxa.

Escena quotidiana al carrer
Escena quotidiana al carrer
 
Sovint em pregunt si la victòria de la tecnologia és, en realitat, una victòria pírrica, amb més pèrdues que guanys. Resulta curiosa la paradoxa: estam connectats al món des de la desconnexió del nostre redol i ja esperam més de la tecnologia i menys dels altres. Avui escarrufa veure com ha degenerat el “Mai més sol” del primer Walkman de Sony. No debades, els seus succedanis digitals ens alimenten la il·lusió d’una companyia sense, però, l’exigència de l’amistat. I aquesta companyia ens està sortint molt cara: som víctimes d’una hiperconnexió que ens manté en mode multitasca les vint-i-quatre hores via Facebook, Instagram o Washapp.
 
Sens dubte, la revolució tecnològica que encetà fa trenta-vuit anys el Walkman ha posat al descobert la nostra vulnerabilitat existencial. El gran repte del segle XXI és saber administrar bé la nostra nova condició de Phono Sapiens. Abans, però, haurem d’assumir que una mica de solitud i de silenci a la vida també és bo i absolutament necessari. Permet moments terapèutics per a la introspecció i la reflexió assossegada. No sé, però, si això avui interessa.

En aquest article un extreballador de Google explica com els mòbils estan dissenyats per fer perdre el temps.

Joan Fuster té un article titulat “Contra la Música” (Sagitari, 1984), on ja parla sobre l’impacte del Walkman:

¿No es produirà, qualsevol dia, una reacció a favor del silenci? Trobe que anem pel camí d’una saturació alarmant. Mai, la gent –les multituds- no havien tingut accés a la música sinó de tard en tard, i amb motius de festa religiosa o profana. Les classes altes, potser una mica més, però tampoc no gaire. Inventaren el gramòfon i els seus discos primitius, i això ja fou una mena de “democratització”. Amb els transistors i els altres trucs més o menys electrònics, la música ha esdevingut l’aliment sistemàtic de l’orella humana. En els bancs, en les botigues, en els cementeris civilitzats, en els bars, en els trens, a tot arreu, la música us acompanya.

Pel carrer, veieu individus que caminen amb els auriculars posats, i els conductors de cotxes engeguen, amb el vehicle, la seua ràdio-cassette. I no cal ni parlar dels locals especialitzats: les discoteques, per exemple. Ara no importa quina música siga: Bach o els Rolling, Mantovani o Peret, una “cobla” o un “corrido” de Placido Domingo. Cadascú, probablement, s’ajusta a les seues preferències, i que Déu Nostre Senyor ens faça a tots sants. El cas és que, vulguem-ho o no, naveguem permanentment enmig d’un “discurs sonor” qualsevol. Com que és molt fàcil de fer-ho, podríem atribuir-ne la culpa a les “multinacionals” del ram. I no ens equivocaríem...¿Un retorn al silenci? Serà difícil. En les àrees urbanes, el silenci no existeix. I, de més a més, ¿per a què el silenci? Hem abandonat els usos de la conversa gratuïta, i tenim por de la soledat. Tot va lligat. El problema és que “sentim” música, i no l’ “escoltem”...

En aquesta xerrada TED  Sherry Turkle reflexiona sobre la incidència de les noves tecnologies en la nostra manera de relacionar-nos amb els altres.

Aquí teniu imatges del fotògraf Babycakes Romero que retrata la mort de la conversa.

No us podeu perdre la carta al seu mòbil que va escriure Carles Capdevila.

Aquí teniu un article interessant de Melcior Comes titulat "Només és un telèfon".

Igual d'interessant és aquest reportatge que porta per títol "Omniconnectats".

Aquí teniu un reportatge titulat "Desconectados", que parla de gent que decideix viure sense mòbil.

I aquí teniu unes imatges de la companyia de publicitat xinesa Ogilvy titulada "La barrera telefònica, la malaltia del segle XXI".

No us podeu perdre aquest curtmetratge titulat "Look Up":



Articles del web relacionats
Atletes ascetes
El silenci i la mort
Esclaus de l'horror vacui
Benvinguts a l'era Narcís

La mort de la conversa

Article publicat a l'Ara Balears (04/08/2017)

És quan conversam que hi veim clar. Bé ho sabia al segle V aC Sòcrates, el pare de la filosofia. El seu art, la maièutica, consistia a donar a llum idees a través del diàleg. La conversa, però, com a eina civilitzadora, s’institucionalitzà a França a principis del segle XVII. Aquesta és una gran història que podem resseguir en el llibre “La cultura de la conversación” (Editorial Siruela), de la professora italiana de llengua i cultura francesa, Benedetta Craveri.
 
Va ser l’aristocràcia de l’Antic Règim qui, reunida en els sumptuosos salons de Versalles i París, començà a veure en la dialèctica un bon joc per distreure’s. Per a l’ocasió dotà aquell art d’unes regles precises que havien de garantir l’elegància i el respecte per l’altre. Havent acabat les guerres de religió, el millor aleshores no era qui utilitzava un arma, sinó qui parlava amb més educació i sabia seduir l’interlocutor sense recórrer a la vehemència verbal. Allò important era convèncer i no vèncer.

"La cultura de la conversación"
 
Convertida en tot un ritual, a poc a poc la conversa s’obrí a la introspecció i a la reflexió intel·lectual i política. Un dels grans escriptors de l’època va dir: “Quan parlo amb vosaltres, em sento molt més intel·ligent, m’animeu a pensar”. Amb aquest gran pòsit, en arribar la Revolució Francesa, els representants de la noblesa a l’Assemblea Constituent seguiren distingint-se per seu to assossegat i per la seva capacitat de mediació.
 
Avui, per desgràcia, ja ens hem oblidat d’aquest ideal de la conversa nascut fa quatre segles a França i que estava lligat a la tolerància i a la recerca de la veritat a partir de l’intercanvi harmoniós d’idees. Avançant-se als francesos, el nostre Ramon Llull també ens ho advertí: “En el diàleg, qui reconeix la veritat no és vençut, sinó que aprèn”. Així, les antigues tertúlies eren interessants més pel civisme que exhibien que no pas pel seu contingut. Es tractava d’un exercici exemplar de convivència.

Benedetta Craveri
Benedetta Craveri
 
En el llibre “La cultura de la conversación” podem trobar les quatre condicions bàsiques de la conversa: educació, interès pels altres, capacitat d’escoltar-los i inhibició de l’ego. Tot plegat, però, es redueix a l’empatia i la humilitat, les dues crosses de la intel·ligència emocional, de la qual estan mancats moltes eminències erigides avui en líders d’opinió, ja siguin polítics o tertulians.
 
En l’actual societat del renou i del bram testicular, el debat d’idees s’empobreix amb gent autoreferencial, encantada d’haver-se conegut, que només s’escolta a si mateixa i que es tanca en banda davant el que pensa l’altre. Amb les xarxes socials, el coneixement s’ha democratitzat, però alhora s’ha aïllat per culpa de la nostra ofuscació mental. Ja no dialogam, sinó que discutim amb l’única intenció de reafirmar-nos en les nostres pròpies idees.

Cal menjar paraules (Il·lustració del diari
Cal menjar paraules (Il·lustració del diari "La Vanguardia")
 
La reflexió ha donat pas a l’exaltació de l’ego i a la desqualificació del proïsme. Insolents amb la dissidència, som autosuficients i vanitosos perquè pensam que la visió de l’altre no ens pot aportar cap matís interessant sobre la complexa realitat. Oblidam que si volem dialogar, hem d’estar disposats a acceptar que l’altre pot tenir raó. I això requereix saber escoltar, un acte que és el primer pas per al coneixement mutu, l’amistat i l’amor. Hem de fer cas a Madame de Sevigné, escriptora francesa del segle XVII: “Si hem nascut amb dues orelles i una sola llengua és perquè s’ha d’escoltar dues vegades abans de parlar.” Sens dubte, el talent per escoltar sempre és més apreciat que el talent per parlar.

Cal, per tant, recuperar l’art civilitzador de la conversa per mitigar tanta agressivitat i afavorir el consens i la cohesió social. Hem d’exorcitzar dels nostres gens l’extravagància expressiva, la incontinència verbal i l’arrogància intel·lectual. Només així podrem evitar la mort de la conversa i, amb ella, la mort d’un dels nostres trets distintius com a Homo Sapiens. Abans, però, de caure en el catastrofisme, donem-nos el plaer de deixar-nos dur, un altre cop, per l’intercanvi harmoniós de paraules que ens llegaren els francesos de l’Antic Règim. El diàleg és molt gratificant: reanima esperits i sacseja consciències.

Llibre de Francesc Torralba
Llibre de Francesc Torralba

Aquí teniu una entrevista a Francesc Torralba sobre el seu llibre "L'art de saber escoltar".

Aquí teniu un vídeo de la conferència Benedetta Craveri a la Fundació Joan March de Madrid. I aquí teniu una còpia del seu llibre.

A l'hora de conversar hem de tenir en compte el llenguatge no verbal de les diferents cultures.

Aqui teniu l'entrevista d'Antoni Bassas a Benedetta Craveri per al diari Ara.

Aquest article d'Irene Vallejo també parla sobre la mort de la conversa:

Article d'Irene Vallejo
Article d'Irene Vallejo

Aquí teniu una sèrie d'imatges del fotògraf Babycakes Romero que parlen sobre la mort de la conversa

Aquí teniu un interessant article de Mònica Planas sobre l'origen de l'espectacle mediàtic dels tertulians. Aquí teniu la segona part d'aquest article.

Articles del web relacionats:
Tertulians en catarsi
Al principi existia la paraula
-
 Mots que es xiuxiuegen
Paraules voladores
-
 Emparaular el món
Esclaus de l' "horror vacui"

Hedonisme cognitiu

Article publicat a l'Ara Balears (21/07/2017)

La mentida disfressada de veritat no atura de regalar-nos nous termes. El darrer és “hedonisme cognitiu”. L’ha encunyat Jordi Ibáñez, professor d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Ibáñez acaba de coordinar el llibre “En la era de la posverdad”  (Calambur), on catorze autors, entre ells els mallorquins Andreu Jaume i Valentí Puig, reflexionen sobre l’art de la manipulació de masses en la ja coneguda com a “era de Pinotxo”.

La postveritat i l'era de Pinotxo
La postveritat i l'era de Pinotxo
 
L’ “hedonisme cognitiu” al·ludeix a una percepció de la realitat que no respon a la racionalitat sòlida i contrastada, sinó al desig que les coses siguin d’una manera i no d’una altra. En seria un bon exemple el debat televisat que el 2008 varen mantenir Pedro Solbes, ministre d’Economia i Hisenda de Zapatero, amb Manuel Pizarro, número dos del PP en les eleccions estatals d’aquell mateix any. El dirigent socialista va vendre les bondats de la banca espanyola i va minimitzar la crisi amb l’eufemisme “desacceleració econòmica”. El popular, en canvi, augurà el desastre que vendria. Segons les enquestes, a pesar de mentir, Solbes va ser qui guanyà el debat perquè els espanyols triaren creure allò que desitjaven creure.
 
Avui ja s’ha perdut la vergonya a allò fals. Ningú ja no dimiteix per mentir. Queda lluny el testimoni del president nord-americà Richard Nixon. El 8 d’agost de 1974 el dirigent republicà va haver de deixar la Casa Blanca després d’haver faltat a la veritat en el cas Watergate, el cas d’espionatge al Partit Demòcrata. Eren un temps en què els mitjans de comunicació gaudien del respecte d’una ciutadania que encara no estava intoxicada per tant de renou ambiental. En l’era de l’espectacle de la informació, ja costa destriar la veritat de la demagògia. Ho deia Josep Pla: “És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. Així doncs, tot el món opina”.

"En la era de la posverdad"
 
Per desgràcia avui el periodisme s’ha oblidat de la màxima de l’historiador romà Tàcit: sine ira et studio (“sense ira i sense parcialitat”). La informació s’ha convertit en opinió, la qual juga amb un material sensible que són els sentiments, la base de l’ “hedonisme cognitiu”. I vet aquí el drama de l’actual democràcia. Davant un “quart poder” del tot desacreditat, els polítics saben que la gent no vol conèixer la veritat. No debades, aferrats als nostres prejudicis, preferim viure atrinxerats en miratges que ens reconforten i que ens eviten haver d’afrontar-nos amb la complexa realitat.
 
Tanmateix, l’ “hedonisme cognitiu” també es pot aplicar fora de l’àmbit de la perniciosa postveritat. En la nostra vida quotidiana només escoltam o llegim allò que ens proporciona plaer. I això demostra una gran peresa mental. Si tan sols feim cas d’allò del que ja estam convençuts, correm el perill de tenir només un punt de vista que potser que no sigui el correcte. La discrepància ens horroritza. Canviar d’opinió està prohibit. La dicotomia marca la nostra naturalesa des del moment que tenim dues mans amb les quals destriam els bons dels dolents. Les mitges tintes no valen.

L'ofuscació del fanatisme
L'ofuscació del fanatisme
 
L’ “hedonisme cognitiu” és narcisisme en estat pur. En una mostra de superioritat moral ple de cinisme, volem pensar que només nosaltres tenim la raó. Així, gaudim en veure ratificades les nostres opinions en els mitjans, mentre que ens escandalitzam i ens divertim alhora quan l’ “enemic” diu “barbaritats”. Consideram que una notícia és falsa quan no combrega amb els nostres postulats. Bé ho sap Donald Trump, que veu fake news (“notícies falses”) pertot arreu.
 
Instal·lats permanentment en la zona de confort, patim de miopia intel·lectual. Com a éssers gregaris que som, cercam aduladors i ens movem per consignes que alimenten el nostre fanatisme ideològic. Percebem com sentim. Així, tenim una visió simplificada d’una realitat del tot polièdrica que només acceptam quan s’ajusta als nostres desitjos. Per higiene democràtica i personal, faríem bé d’eixamplar horitzons i de treure’ns de sobre tants de prejudicis. En el fons l’ “hedonisme cognitiu” és pobresa cognitiva.

No us podeu perdre aquest article de Josep Ramoneda titulat "Periodisme nínxol".

Articles del web relacionats:
La maleïda postcensura
Paraules adulterades
Twitter i l'humor negre
La invasió dels idiotes
Les llavors de la discòrdia
La veritat de la mentida
On és la veritat?
La postveritat segons Aristòtil
Una mica d'hedonisme, per favor!

El fracàs de Serveis Socials

Article publicat a l'Ara Balears (07/07/2017)

Saïda és un nom fictici, però la seva història és ben real. Té 28 anys i prové del Marroc. Fa vuit anys va arribar a Mallorca amb tres criatures de 3, 2 i 1 any, respectivament. Submisa per educació, seguia les ordres del seu marit, que volia provar sort a casa nostra, animat pels seus compatriotes. Es varen establir a Inca en un pis de lloguer bastant assequible.
 
A pesar de la seva precarietat econòmica, Saïda es va deixar embarassar tres cops més pel seu marit. Cansada de patir i de callar, fa un any s’omplí de coratge i denuncià el seu marit per maltractaments. Ara ell, que no va arribar a trobar cap feina solvent, té prohibit acostar-se a la seva dona -només pot veure els seus fills al parc. Saïda ha fet una passa important en rebel·lar-se contra el patriarcat de la seva religió musulmana. Se sent, però, totalment desbordada amb sis menors d’edat al seu càrrec. És analfabeta i la seva única ajuda són els Serveis Socials, que li paguen totes les despeses, lloguer inclòs.

La multiculturalitat està condicionada pel discurs políticament correcte
La multiculturalitat està condicionada pel discurs políticament correcte
 
Saïda només té ulls per subsistir en el seu dia a dia. No és prou conscient del futur que espera als seus sis fills. Alguns es beneficiaran del miracle de l’educació i seran clars exemples de resiliència i d’integració social. D’altres, en canvi, incapaços de sortir de la bossa de la pobresa on per desgràcia els ha tocat néixer, acabaran flirtejant amb la cara fosca de la societat, ja sigui amb les drogues o amb la delinqüència. La culpa, però, no serà seva, sinó de Serveis Socials, que mai no s’ha atrevit a abordar amb valentia el tema de la immigració. Ha pogut més el discurs “bonista”, que, per contra, ha accentuat les diferències socials amb la creació de guetos –a Inca, durant massa temps, de forma irresponsable, la Conselleria i l’ajuntament han permès l’educació “guetitzada”.
 
Quan Saïda va arribar a Mallorca amb tres criatures, ningú de Serveis Socials li va exigir que, atesa la seva vulnerabilitat econòmica, no en podia tenir més. Per ventura, però, el toc d’atenció hauria d’haver estat per al seu marit, que era qui tallava el bacallà en aquella casa. Ara aquesta negligència ens costa cara a tots els contribuents. Saïda és víctima d’una caritat institucional mal entesa. Sobreviu com pot amb les ajudes socials, que, tanmateix, no es preocupen d’atacar l’arrel del problema. Diferent és l’esperit solidari que exhibeix Jaume Santandreu, responsable a Palma de l’institut contra l’exclusió social Can Gazà. El seu lema és prou eloqüent: “La dignitat d’un pobre exigeix que, quan s’assegui a taula, pugui dir ‘aquest plat calent no me l’han regalat, me l’he guanyat'”.

Jaume Santandreu a Can Gazà
Jaume Santandreu a Can Gazà
 
El súmmum de tot aquest despropòsit institucional va arribar amb el xec nadó del president José Luis Rodríguez Zapatero. Qualsevol família, independentment de la seva renda, va percebre 2.500 euros per dur al món una criatura. La mesura es va implantar sense cap control, de manera que hi va haver pares que varen aprofitar aquests doblers per a altres assumptes més banals. Sens dubte, hauria estat millor invertir una partida pressupostària tan important en subvencionar escoletes o en millorar la reconciliació de la vida familiar i laboral. Zapatero, però, gran amant del discurs políticament correcte, no sabia més que improvisar.
 
Comença a ser hora d’obrir un debat seriós sobre les polítiques socials que es duen a terme tant amb la gent de fora com amb la d’aquí. No és una qüestió de xenofòbia. No debades, el cas de Saïda podria ser el cas de qualsevol illenca de soca-rel que també navega enmig d’una indigència sense sortida, mitigada tan sols per pedaços caritatius.

Cal abordar un debat seriós sobre l'exclusió social
Cal abordar un debat seriós sobre l'exclusió social
 
A  Balears, Serveis Socials fa una tasca essencial per protegir els més desvalguts, que són els grans damnificats d’un model capitalista massa inhumà. No només els ofereix suport econòmic, sinó també conhort moral. Sovint, però, aquesta ajuda es fa des del paternalisme i la beneficència cristiana, males companyes de viatge per gestionar el bé comú.
 
Mentre enarboram la bandera de la tolerància, consentim que nines de quinze anys abandonin a la força l’escola per ser casades o que, durant el Ramadan, arribin a classe gairebé sense forces. I aquest és el fracàs de Serveis Socials. No hi pot haver barra lliure d’ajudes sense condicions. A casa nostra hi ha uns drets que s’han de respectar i unes obligacions que s’han de complir per tothom. A veure si ja posam fil a l’agulla i deixam enrere el perniciós discurs “bonista”. Per ventura, Saïda, que ja s’ha desfet del jou masclista del seu marit, ho hauria agraït abans de tenir tants de fills, ara amb un futur del tot precari.

Articles del web relacionats
Protàgores i l'islam
A l'escola, fora vel!
Prejudicis inextirpables

Prejudicis inextirpables

Article publicat a l'Ara Balears (09/06/2017)

El nostre subconscient és ple de prejudicis que ens ofusquen la mirada. El gran repte en aquesta vida és saber-los extirpar a mesura que ens feim grans. És una tasca titànica. Ja ens ho advertí Einstein: “És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici”. Aquesta frase bé la podrien haver subscrit els mateixos grecs de l’antiguitat, tal com constata la paraula bàrbar que ens llegaren. L’encunyaren a partir d’una onomatopeia ben curiosa: “bar.. bar... bar”. Era el so inintel·ligible que, al seu parer, feien tots aquells parlants d’altres llengües. Es tractava d’un terme carregat de prepotència cultural. Només el feien servir per a aquells pobles que consideraven inferiors o menys avançats.

Paraula d'Einstein
Paraula d'Einstein
 
El que els grecs detestaven més dels pobles bàrbars era la hybris, l’excés, la desmesura. No casava gens amb la seva ètica, un concepte que al·ludeix als bons costums (êthoi) o hàbits que la tradició ha consagrat com a norma de vida. Els romans traduïren aquesta idea per moralia a partir del terme mos, que també vol dir costum. En l’actualitat, però, aquests dos conceptes, a pesar de tenir etimologies semblants, signifiquen coses diferents. Així, la moral és un conjunt de judicis relatius al bé i al mal, destinats a dirigir la conducta dels humans. L’ètica, en canvi, és una reflexió sobre la moral; es pregunta, per tant, per què una cultura considera vàlids un i no altres comportaments.
 
Avui a Occident, davant una societat tan multicultural coartada pel terrorisme islàmic, l’ètica té molta de feina per reflexionar sobre la moral dels nouvinguts. Cal, però, introduir un altre concepte en el debat, encara no recollit per cap diccionari: “aporofòbia”. És el rebuig al pobre (áporos en grec). El neologisme ha estat creat per Adela Cortina, catedràtica d’Ètica i Filosofia Política de la Universitat de València, autora del llibre “Aporofobia, el rechazo al pobre. Un desafio para la democràcia” (Editorial Paidós).

Adela Cortina, autora del terme
Adela Cortina, autora del terme "aporofòbia"
 
Cortina ressalta que no tots els estrangers són tractats per igual. Als turistes i als forans adinerats els rebem amb els braços oberts, però als refugiats i als immigrants de butxaques buides els posam mil impediments. Així, Donald Trump va guanyar les eleccions americanes no amb un discurs xenòfob, sinó “aporòfob”. Amb tot, la professora universitària recorda que inconscientment totes les persones som “apòrofes”. No debades, al seu parer, tendim a unir-nos als individus que ens són més semblants, mentre que, des de la nostra òrbita classista, desconfiam dels desconeguts o dels que pertanyen a una classe social inferior.
 
Una altra intel·lectual preocupada per l’odi que impera en l’actual aldea global és l’alemanya Carolin Emcke, corresponsal de guerra durant catorze anys. Acaba de publicar “Contra el odio” (Taurus), convertit en un autèntic best seller al seu país. En una recent entrevista al diari El País, Emcke feia la següent radiografia: “S’ha obert la veda. Ara la gent exhibeix amb orgull el seu rebuig cap als estrangers. A la televisió i al carrer, el racisme ha arribat al centre de la societat. S’ha trencat el tabú”. Amb aquest brou de cultiu, la perversa dicotomia del “nosaltres” envers els “ells” (bàrbars) cristal·litza en forma d’antisemitisme, homofòbia o islamofòbia.

La pobresa, estigmatitzada
La pobresa, estigmatitzada
 
L’escriptora alemanya assegura que ara l’odi és més virulent que mai gràcies a Internet, una eina amb un poder de propagació colossal que, però, se’ns ha girat en contra: “La il·lusió que la Xarxa és un lloc d’emancipació i solidaritat s’ha acabat. No pot ser una zona extraterritorial on la gent pugui fer el que li doni la gana”. Sens dubte, l’odi se’ns ha escapat de les mans.
 
Els populismes actuals ens recorden que vivim en societats hipocondríaques, que temen contaminar-se constantment dels altres. Així, som abduïts per la por i pels discursos simplistes, que ens infantilitzen a tots. El desconcert és absolut. Paguen justos per pecadors. Hi ha, però, qui ingènuament, des de l’ètica, defensa el relativisme cultural, que dóna per bo, dins del seu context, qualsevol costum, des de l’ablació fins al canibalisme. No volen sentir a parlar l’etiqueta de “bàrbars” que ens llegaren els grecs. Tanmateix, no hem de mesclar ous amb caragols. Sense caure en l’arrogància cultural, cal no defugir mai l’esperit crític.

Prejudicis
Els prejudicis ens entelen la mirada
 
Fa dues setmanes, a Portland (EUA), dos homes moriren a ganivetades en intentar aturar una agressió d’un fanàtic xenòfob a dues dones musulmanes. El president Trump es torbà tres dies per condemnar el terrible succés que ell mateix ha alimentat de manera irresponsable amb el seu tribal crit “America first”. La realitat és trista d’assumir. En l’era del terror global, tants de prejudicis semblen impossibles d’extirpar. Hi haurà qui encara cregui en el miracle de l’educació. Altres, en canvi, es resignen desgraciadament a donar la raó a Einstein: “És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici”.

Aquí teniu una interessant entrevista a Adriana Cabeceran, "agent antirumor" que es dedica a desmuntar prejudicis entorn al racisme.

Aquest article parla sobre diversitat i democràcia.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/09/2016), parl sobre els orígens del racisme:


Articles del web relacionats:
Eneas a les portes d'Europa
Protàgores i l'islam
Realment Ulisses tenia una síndrome?
- Les Meduses de la indiferència
- A la recerca de la terra promesa
- Machado a Macedònia
Racisme: l'origen d'un estigma
El fracàs de Serveis Socials

On són els artistes de la “ceja”?

 
Article publicat a l'Ara Balears (03/03/2017)

L’estamenejada és important i els antics artistes progres de la “ceja” de Zapatero callen per vergonya de tot un país. Trenta-sis anys després del 23-F, s’ha tornat a consumar un altre cop d’Estat contra la democràcia espanyola. Fa set dies, la setmana de l’efemèride del “todo el mundo al suelo” de Tejero, ens vàrem haver de llançar de bell nou al terra, presos per la indignació i la humiliació. Encara ens n’estam recuperant.
 
A l’espera de la sentència del Suprem, l’Audiència de Palma ha deixat en llibertat sense fiança el corrupte Iñaki Urdangarin, condemnat a sis anys i mig de presó pel cas Nóos. L’exduc “empalmado” ja és a Ginebra comptant els dies per al desenllaç feliç al costat de la seva estimada infanta, de supina ignorància tal com reconegué ella mateixa davant del jutge. Mentrestant, tots nosaltres pagam a la infame parella el seu daurat exili devora del riu Roine amb l’incondicional patrocini de La Caixa.

La infanta i Iñaki es riuen de nosaltres
La infanta i Iñaki es riuen de nosaltres
 
La Justícia és benèvola amb els poderosos i implacable amb els més dèbils. Les comparacions no són odioses. Fa tres anys l’Audiència de Palma no esperà el dictamen del Suprem i envià directament a la presó l’expresidenta d’Unió Mallorquina, Maria Antònia Munar, condemnada a sis anys sense llibertat pel cas Can Domenge. La corrupció, doncs, és qüestió de casta.
 
El darrer a rebre ha estat Valtònyc. Un dia abans que la Urdangarin retornàs tot xalest al seu refugi reial, el rapper mallorquí rebia la notificació de la resolució del judici emprès contra ell per Jorge Campos, el president ultradetà del Círculo Balear. El veredicte fa feredat: tres anys i mig de presó per injuriar la Corona i per fer enaltiment del terrorisme en les seves cançons. És gairebé la mateixa pena que ha caigut a l’expresident Jaume Matas per haver ajudat el cunyat del rei a saquejar les nostres arques públiques. Encara és ben hora que la Justícia perseguesqui amb el mateix ímpetu altres manifestacions anticatalanistes, feixistes, xenòfobes, homòfobes i misògines que cada dia circulen per Internet.

Valtònyc (foto de l'Última Hora)
Valtònyc (foto de l'Última Hora)
 
Per dissimular la seva parcialitat, el mateix dia que es comunicava la sentència del cas Nóos, la Justícia pontificava amb “severitat” sobre el cas de les targetes black. Els expresidents de Caja Madrid i Bankia, els “pulcres” Miguel Blesa i Rodrigo Rato, s’enfronten, respectivament, a 6 anys i 4 anys i mig de presó per haver sostret, amb les seves targetes, una doblerada d’unes entitats rescatades amb els nostres impostos. També, però, està per veure si la seva condemna serà rebaixada pel Suprem. En qualsevol cas, es tracta d’una pena baixa tenint en compte els tres anys de presó que passà l’exuemita Bartomeu Vicens per una causa menor: haver pagat al seu comptable 12.000 euros de doblers públics per un informe plagiat d’Internet.

El
show, però, continua. El veredicte del cas Noós i de les targetes Black coincidí en el dia amb una altra sorpresa escandalosa: l’anunci de la Fiscalia General de l’Estat de fer una renovació a fons de 35 llocs clau en el ministeri fiscal. Entre les víctimes d’aquesta “purga” hi ha Manuel López Bernal, que acaba de denunciar greus pressions durant la seva investigació al president de Murcia, Pedro Antonio Sánchez, del Partit Popular. Mariano Rajoy ha dit prou després de conèixer la primera sentència del cas Gürtel sobre finançament irregular del PP. Tres dels seus antics acòlits, Francisco Correa, Pablo Crespo i Álvaro Pérez el Bigotes, ja són a la presó per complir una condemna de tretze anys.

Els grans corruptes, Rato i Blesa
Els grans corruptes, Rato i Blesa
 
Per tapar les seves pròpies vergonyes i les de la monarquia, ara el PP fa servir tota l’artilleria judicial contra el procés sobiranista català. Qualsevol estratègia és vàlida per preservar la unitat d’Espanya en plena crisi econòmica i moral. Bé ho sap l’exministre d’Interior, Jorge Fernández Díaz. Basta recordar les seves perverses maniobres amb l’exdirector de l’Oficina Antifrau de Catalunya per cercar casos de corrupció d’ERC i CDC.
 
El PP actua a lloure amb la complicitat d’un esmaperdut PSOE, a qui la corrupció també toca de ben a prop a l’Andalusia de la patriota presidenciable Susana Díaz. Fa un mes la jutgessa instructora dels seus casos, Mercedes Alaya, ja va denunciar la greu pèrdua d’independència del gremi de la judicatura. Espanya es riu a cara alta de la famosa separació de poders de Montesquieu.


Munar i Matas, tractats de diferent forma per la Justícia
Munar i Matas, tractats de diferent forma per la Justícia
 
La deessa Iustitia, ja sense la bena la ulls i amb la balança pel terra, se sent violada. Ja no té ningú que li compongui cap cançó protesta, ni Serrat, ni Sabina, ni Bosé, ni Víctor Manuel, ni Ana Belén. S’han quedat afònics d’ençà que el 2008 s’entusiasmaren amb l’ edulcorada Espanya de Zapatero. Avui clama al cel el mutisme dels antics artistes progres de la “ceja” davant la flagrant instrumentalització de la justícia. Abans, es manifestaran a favor de l’alliberació dels presos polítics de Veneçuela. Dels suposats intel·lectuals espanyols, millor no parlar-ne. Fa temps que, ofuscats per una catalanofòbia recalcitrant, s’han begut l’enteniment. Qui pot sentir-se orgullós d’aquesta Espanya de democràcia tan minsa i castradora? Qui pot trempar encara amb ella?

No us podeu perdre aquesta intervenció de Luis Pastor, demanant-se on són avui els cantautors:



I aquí la cançó "Poetas andaluces" del grup "Aguaviva" (1970) feta a partir d'unes paraules de Rafael Alberti contra la dictadura:



Articles del web relacionats:
Corruptes amb el cor romput
Llatí per a corruptes
Les arrels clàssiques de la corrupció
Tots som Lucrècia
-
 La infanta no sap llatí
- Si Ciceró aixecàs el cap
Ave, Caesar Matas
La justícia, l'art que ens fa iguals?
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px