Banner Top

Adéu, “España, camisa blanca de mi esperanza”

Article publicat a l'Ara Balears (25/05/2018)

Ja fa temps que el somni del president Pasqual Maragall s’ha esvaït. El 1992, essent batle de Barcelona, a Tenerife, en passar la torxa dels Jocs Olímpics, va dir:  “Nunca deberíamos confundir España con el centro y el centro confundirse con España, a riesgo de perderla. Es más, o cada uno acepta que cualquier otro puede representarla con toda dignidad, que la parte es lo único interesante, real, vivo y concreto del todo, o el todo será una ficción sin vida y sin alma”. 

Un cop a la Generalitat, el fracàs de la reforma de l’Estatut féu despertar Maragall del seu somni: definitivament una altra Espanya no era possible. El dirigent socialista no pogué més que subscriure unes paraules de Josep Pla: “Res se sembla tant a un espanyol de dretes, com un espanyol d'esquerres”. Avui, davant l’esclat del Procés català, l’ España, camisa blanca de mi esperanza, com la cantava Ana Belén, s’ha cenyit la camisa del patriotisme més barroer i desacomplexat.

Ja sembla lluny la concòrdia nacional que es visqué durant els Jocs Olímpics de Barcelona. Ara ha tornat a brotar la vertadera essència de l’Estat espanyol (és a dir, el conjunt de les seves administracions), que no s’ha de confondre amb Espanya, amb els seus ciutadans. I és que, són els polítics de la Meseta qui, en lloc de fer política de bon de veres, s’encarreguen, de manera irresponsable, d’atiar i de magnificar la catalanofòbia d’una minoria de ments obtuses -així ho vull creure jo a partir d’amistats que tenc a la Península.

Qui novament ens ofereix llum a l’actual atzucac és el politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca, que acaba de publicar l’assaig La confusión nacional. La democracia española ante la crisis catalana (Catarata). Aquest professor de la Universitat Carlos III de Madrid recorda que, des de ja fa quasi dos segles, Espanya no s’ha vist involucrada en guerres internacionals. Així doncs, el seu vertader enemic no és a l’exterior, sinó a l’interior i se’l caracteritza com l’ “anti-Espanya” (“rojo-separatista durant el franquisme, i “separatista” durant la democràcia).

llibre

Curiosament el nacionalisme espanyol no s’ha enarborat per agitar el rebuig envers l’immigrant. I això, malgrat que siguem un dels països europeus on la immigració ha crescut amb més velocitat. Per Sánchez-Cuenca, el nacionalisme espanyol només treu la seva pitjor cara quan s’enfronta a la demanda de reconeixement nacional per part del País Basc i Catalunya. Llavors és quan realment es transforma i menysprea els seus valors cívics. Per desgràcia -assegura el politòleg-, aquesta exaltació nacional, fruit de la inseguretat i d’un orgull ferit, sembla haver anestesiat la sensibilitat democràtica de bona part de la societat civil.

Entre la població espanyola -o els mitjans de l’statu quo- ha calat a fons la idea que els nacionalistes catalans mereixen un escarment per haver incomplit el marc legal del Règim del 78, que -cal no oblidar-ho- fou tutelat pels militars. Així, a l’hora d’exigir responsabilitats als acusats, l’Estat de Dret té absoluta barra lliure. No debades, els jutges poden fer el que vulguin perquè se saben protegits per una opinió pública -o més aviat, diria jo, publicada- amb set de càstig.

Malgrat les bufetades que no aturen de rebre de la justícia europea, els magistrats del Suprem es mantenen fidels al camí traçat inicialment per la Fiscalia. No els preocupa haver anat massa enfora en inventar-se un delicte de rebel·lió per tapar una crisi constitucional. Hi ha hagut desobediència, però no aixecament ni violència.

referendum

Diferència entre Espanya i Gran Bretanya

Sánchez-Cuenca insisteix que la solució a la qüestió catalana passa per establir un compromís entre el principi constitucional i el principi democràtic. Així ho féu, per exemple, el Tribunal Suprem de Canadà davant la demanda d’independència de la província francòfona del Quebec, que finalment, en els referèndums de 1980 i 1995, no comptà amb el suport esperat. Costa pensar, però, que Espanya seguesqui les mateixes passes. Aquí el conservadorisme de les elits judicials, polítiques i mediàtiques no es cansen d’inocular el seu discurs intransigent i castrador en l’esfera pública. És la constatació que l’ombra de Franco encara és molt allargada i que la Transició va ser tan sols un miratge.
 
Definitivament la cançó España, camisa blanca de mi esperanza ja descansa en el bagul dels records d’un país fallit que confiava en una “paloma buscando cielos más estrellados/ donde entendernos sin destrozarnos/ donde sentarnos y conversar”. Ara Marta Sánchez ens anima a cantar a la sagrada unitat d’Espanya, convertida en un afer teològic: “Rojo, amarillo, colores que brillan en mi corazón/ y no pido perdón./ Grande España, a Dios le doy las gracias por nacer aquí,/ honrarte hasta el fin”. I enmig d’aquesta nova ofensiva, esvaït el somni de Maragall, convé recordar les paraules del valencià Joan Fuster: “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”.

Aquí teniu la fantàstica paròdia del Polònia de Marta Sánchez i Albert Rivera:

 

Articles del web relacionats amb el tema:
Patriotisme versus nacionalisme
La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
I, tanmateix, és català!
"¡Antes roja que rota!"
El problema de ser espanyol
País, pàtria, nació

“Sigau realistes, demanau l’impossible”

Article publicat a l'Ara Balears (11/05/2018)

“Voler l’impossible ens cal,/ i no que mori el desig”. Amb aquests versos el 1948 el poeta eivissenc Marià Villangómez revisitava el tòpic de la utopia com a motor de vida. És el mateix tòpic que presidí fa cinquanta anys la revolta del Maig del 68 a París. “Sigau realistes, demanau l’impossible”, deia un dels seus eslògans més emblemàtics. Aquell moviment juvenil, que durà dos mesos, va ser la primera gran rebel·lió ideològica que visqué la conservadora Europa de després de la Segona Guerra Mundial.

El 1968, a França, s’hi respirava un ambient molt rígid i opressor. Des de feia 10 anys governava el veterà general De Gaulle, un dels grans herois nacionals. Els que s’atreviren a plantar-li cara varen els universitaris, que, malgrat la prosperitat econòmica de la postguerra, continuaven essent una minoria dins la societat francesa. No debades, eren gent de casa bona que es podien permetre el luxe d’estudiar cinc o sis anys mentre els seus pares els mantenien. Al març, ja havien alçat la veu contra la Guerra del Vietnam i contra l’augment de taxes universitàries.

descargfer

Manifestació al carrer el Maig del 68

La gota, però, que va fer vessar el tassó va ser un assumpte aparentment banal. A la Universitat de Nanterre, als afores de París, a finals d’aquell mateix mes, un grup de joves ocuparen la residència femenina. Exigien la lliure circulació de sexes, és a dir, que els al·lots poguessin entrar lliurament a les habitacions de les al·lotes. Tanmateix, darrere d’aquella reclamació hi havia la necessitat de rebel·lar-se contra el paternalisme autoritari que presidia tots els àmbits de la societat francesa: la família, la feina i el sistema educatiu. Era la mateixa actitud combativa que ja havien mostrat pocs anys enrere els hippies de Califòrnia.

La universitat de Naterre va ser tancada i, al cap d’un mes, els estudiants ocuparen la universitat de La Sorbona de París. El 3 de maig es produí el primer gran desplegament policial que se saldà amb 600 detinguts i centenars de ferits. Aleshores la tensió es traslladà al barri Llatí, on es cremaren cotxes i s’aixecaren barricades. De cop hi volta la capital de la Il·lustració s’inundà de pasquins amb lemes del tot subversius: “Prohibit prohibir”; “Sota les llambordes hi ha la platja”; “El tedi és contrarevolucionari”, “Sona el despertador: primera humiliació del dia”; “La imaginació al poder”; “L'emancipació de l'home serà total o no serà”.

Aquells dies molts universitaris es varen creure que un altre món era possible. Amb tot, en un principi no comptaren amb l’aprovació ni de la classe obrera ni dels partits d’esquerra, que els consideraren uns fills de papà il·lusos i anarquistes. Una frase il·lustra a la perfecció aquest menyspreu. La pronuncià un dramaturg romanès, Eugène Ionesco, des del balcó de la seva casa a Montparnasse: “Per allà van els futurs notaris”.

ImaginationQuotePicFamós lema del Maig del 68

Tanmateix, aquelles veus tan reticents acabaren sumant-se a la causa utòpica. Les vagues foren multitudinàries i aconseguiren paralitzar tot el país. De Gaulle, que fins aleshores havia infravalorat la protesta, decidí moure fitxa. Va decretar un històric increment del 35% del salari mínim i va pactar amb els sindicats una setmana laboral de 40 hores. I per dissipar dubtes sobre la seva autoritat, al juny convocà unes eleccions generals, que guanyà àmpliament.

Políticament, per tant, el Maig del 68 va ser un fracàs. Tot i que dimití al cap d’un any, De Gaulle en sortí reforçat a les urnes. Després de dos mesos d’ocupar els carrers, al juny els estudiants s’hagueren de posar a estudiar per aprovar els exàmens. Tanmateix, es retiraren amb els deures fets. No debades, més que transformar el món, aconseguiren canviar la vida, la mentalitat individual d’Europa.

Abans tot es basava en la hipocresia. S’havien de mantenir les formes. Així el Maig francès afavorí la llibertat sexual, l’autonomia de cada persona, la igualtat de la dona, la lluita contra la desigualtat i un canvi radical de relacions en l’àmbit familiar i universitari. També a partir d’aleshores es va potenciar el moviment a favor de l’avortament i la reclamació del divorci per mutu acord.

imagesfarfg

Foto icònica del Maig del 68

El 2011, quaranta-tres anys després, Espanya visqué el seu propi Maig del 68. “Si no ens deixau somiar, no us deixarem dormir”, exhortava un dels lemes del 15M manllevat de Shakespeare. A diferència, però, de la revolta francesa, aquell moviment dels indignats, del tot intergeneracional, responia al malestar provocat per una implacable crisi econòmica. A més, finalment va tenir una traducció política en la formació de “Podemos”. Un altre tret distintiu important és que els joves parisencs de fa 50 anys sabien que viurien millor que els seus pares. En canvi, els joves del 15M tenen menys esperances en el futur que els seus antecessors. Formen part dels “perdedors emocionals” d’una globalització que els ha beneficiat com a consumidors, però que els ha perjudicat com a ciutadans.

La resignació, tanmateix, no porta enlloc. Per mantenir viva la flama de la utopia, és millor fer cas a Noam Chomsky, una de les actuals veus més crítiques amb el capitalisme: “Si assumeixes que no existeix esperança, aleshores garanteixes que no hi haurà esperança. Si assumeixes que existeix un instint cap a la llibertat, aleshores existeixen oportunitats de canviar les coses”.

Aquí teniu un documental molt interessant de "La Sexta columna" sobre el Maig del 68.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (11/05/2018), reflexion sobre l'herència del Maig del 68:

 

Articles del web relacionats:
- Utopies al món clàssic
- El valuós llegat utòpic dels hippies
Estoics per resignació
La força de les utopies
-
 La casta i el 15M a l'antiga Roma
La mort de les utopies?
La degradació humana

La contraproduent superioritat moral de l’esquerra

Article publicat a l'Ara Balears (27/05/2018)

Normalment s’utilitza l’expressió “superioritat moral de l’esquerra” com un insult o com un retret d’arrogància. Cal, però, una major profunditat en la qüestió. És el que fa Ignacio Sánchez- Cuenca en el seu darrer assaig La superioritat moral de la izquierda. Aquest professor de Ciència Política a la Universitat Carlos III de Madrid torna a posar el dit a la nafra ideològica després d’haver criticat la ineficiència dels intel·lectuals espanyols al llibre La desfachatez intel·lectual.

Avui les ofertes polítiques es plantegen com a opcions de consum. Votam esquerra o dreta igual que compram una marca o altra d’esportives. Això, segons el professor universitari, és una aberració intel·lectual. Al seu paper, les opcions polítiques tenen unes fortes arrels morals. Així, l’esquerra està abonada als principis d’empatia, justícia social i pacifisme, mentre que la dreta aposta per l’autoritat i l’ordre.

Tanmateix, al llarg del segle XX, l’esquerra també va cometre grans crims. Els més sonats es produïren a la Unió Soviètica i a la Xina. Fins i tot, però, en aquests casos sinistres hi hagué -afirma l’assagista per a sorpresa de molts- una finalitat moral: fer un gran sacrifici de vides humanes amb el propòsit d’aconseguir un ordre social més just. Una altra llosa que arrossega l’esquerra és el de la seva incoherència. No s’han de mesclar, però, ous amb caragols. “Una cosa és la superioritat moral de certes idees i una altra ben distinta les persones que les adopten”, llegim a les primers pàgines de La superioritat moral de la izquierda

descarga ferfer

 

En un moment en què la distinció entre esquerra i dreta sembla borrosa, Sánchez-Cuenca està convençut que les idees de l’esquerra són èticament més elevades que les de la dreta. Amb tot, insisteix que aquesta superioritat és, en realitat, la seva condemna. Ho és perquè, en la seva obsessió per imaginar un món millor que està per arribar, les forces progressistes desatenen el món present. El politòleg recalca que és un error pensar que un obrer de dretes és algú alienat, amb una falsa consciència social. I és que poden ser individus que, tot i combregar amb les ideals dels partits d’esquerra, els consideren un mals gestors o incapaços de comprendre els seus problemes reals. En aquest sentit -puntualitza l’autor-, no deixa de ser curiós que ens sorprengui més la figura de l’obrer de dretes que no pas la d’un progre amb doblers.

L’esquerra, segons Sánchez-Cuenca, es divideix en dues famílies: els revolucionaris i els reformistes. Per als revolucionaris, els reformistes són uns traïdors; i per als reformistes, els revolucionaris són un il·lusos. Cadascú té una visió contraposada del que significa posar en pràctica les seves idees. Els revolucionaris són inoperatius perquè estan més pendents d’un futur utòpic. I els reformistes, un cop immersos en el sistema, s’enfronten a una sèrie de resistències que els fan tocar amb els peus a terra. En ambdós casos es produeixen frustracions importants. Aquesta dificultat, en canvi, no la té la dreta, que només es preocupa de gestionar l’inqüestionable statu quo i de conservar, per tant, els privilegis d’uns pocs.

izq

L’autor de La superioritat moral de la izquierda recorda que un dels principals problemes endèmics de l’esquerra són les seves constants divisions internes per qüestions ideològiques. Això no passa a la monolítica dreta, que tan sols es baralla entre si per qüestions d’ambició política. A més, l’esquerra peca sovint d’elitisme democràtic i de narcisisme. Reclosa dins la seva torre d’ivori, mira per damunt l’espatlla les classes populars per la seva suposada manca de sofisticació intel·lectual. A tot això hi hauríem d’afegir que els partits pogres també son víctimes del discurs políticament correcte. No s’atreveixen a parlar clar sobre temes polèmics com la immigració per por a ser titllats de racistes o populistes.

Atesos tots aquests condicionants, es pot entendre que la superioritat moral de l’esquerra no doni els rèdits electorals esperats. Amb tot, també hi ha un grup de ciutadans de dretes, generalment majors, que no es poden desferrar dels seus prejudicis. Així, quan l’esquerra arriba al poder i es beneficien de les seves mesures, no es veuen amb cor de votar-los perquè la seva mentalitat els ho impedeix. És una qüestió de principis. El repte, doncs, de l’esquerra és fer valer amb contundència la seva solvència per aconseguir el millor dels mons possibles. A Espanya, tanmateix, en qüestions nacionals, lamentablement sembla que l’esquerra sigui un clon de la dreta.

Aquí teniu una escena de la pel·lícula "Martín Hache" sobre l'esquerra progre:

 

Articles del web relacionats:
- Intel·lectuals insolvents
"Antes rota que roja"
- L'esquerra i l'optimisme
Intel·lectuals destronats

Guium, el mirall de la corrupció

Article publicat a l'Ara Balears (01/03/2018)

Una societat és madura quan es mira al mirall i afronta els seus propis tabús. Fa dos anys el Palma Arena, la icona de la corrupció de l’era Matas, va acollir una edició de microteatre centrat en la corrupció i l’esport. Coincidí amb Via Corrupta, una espectacle itinerant pels carrers de Ciutat que pretenia oferir una visió més antropològica i còmica de la nostra principal xacra com a societat.  
 
Ara l’espai de reflexió es veu ampliat amb un punyent thriller a la mallorquina. És Guium o la ciutat dormida, una coproducció del Teatre Principal de Palma, La Fornal Espectacles i Tau Teatre. L’obra, del dramaturg i actor manacorí Toni-Lluís Reyes, centra el seu focus en la complicitat amb la cleptocràcia que, durant molts d’anys de borratxera urbanística, han mostrat, per por, alguns funcionaris.

Presentació de Guium
Presentació de Guium

Guium o la ciutat dormida no ha aturat de rodar d’ençà que el 2015 va guanyar el Premi Micalet de Teatre. Dirigida pel director català Víctor Muñoz Calafell, està molt ben interpretada pel propi Reyes, Eva Barceló i Enka Alonso. L’acció se situa en un arxiu municipal d’un poble de Mallorca. Un dia en Pep, un dels seus funcionaris, apareix mort. Presumptament s’ha suïcidat. El seu substitut, en Jordi, és un jove ple d’empenta obsessionat a continuar amb la tasca del seu antecessor: catalogar, analitzar i estudiar tota la documentació que va ser expropiada durant la guerra civil. Na Marta, la seva veterana companya de despatx, se’l mira amb recel.
 
En jubilar-se, na Marta és substituïda per na Fina, una al·lota que, com en Jordi, també té moltes ganes de menjar-se el món. Els dos segueixen, intrigats, la pista d’una nota trobada dins d’un llibre que havia deixat escrita en Pep abans de suïcidar-se. No acaben d’entendre què passa. Sembla que hi ha arxius que han desaparegut. La sorpresa arriba quan finalment descobreixen la investigació que tenia entre mans el difunt arxiver. Havia trobat informació relativa a la ubicació de Guium, una de les famoses ciutats romanes perdudes que citen les fonts clàssiques.

El mal de la corrupció
El mal de la corrupció

Tot, però, s’estronca quan en Jordi i na Fina topen de morros amb la crua realitat: damunt els terrenys de Guium s’hi està construint un macrocomplex hoteler amb camps de golf. Aleshores es proposen denunciar-ho als diaris locals. Na Marta, però, l’antiga companya jubilada, coneixedora de l’escabrós assumpte, els treu la idea del cap. Aviat els dos joves funcionaris perden la innocència. Davant les extorsions que pateixen, comencen a lligar caps: en Pep ja havia volgut fer d’heroi i, en l’intent de denunciar, havia trobat misteriosament la mort.
 
Els protagonistes de Guium o la ciutat dormida s’adonen dels perills que suposa trencar, a casa nostra, l’omertà, la llei del silenci. Les coaccions fan que la valentia acabi mutant en silenci i resignació. Qüestió de supervivència. Som davant d’una obra teatral que qüestiona un model salvatge  de creixement territorial que, a l’empara del turisme de masses, s’ha basat en la corrupció i l'especulació. La festa de la immoralitat.
 
Mai arribaren a saber quantes irregularitats urbanístiques no s’ha atrevit a destapar l’Administració per culpa del xantatge exercit per intocables grups empresarials. En una societat tan familiar on tothom sap qui es qui, encara pesa la xarxa clientelar entre polítics i els seus valedors. La fidelitat per fer-se amb el botí de la roqueta sempre s’ha servit amb la fórmula de la religió romana Do ut des (“Et don perquè tu em donis”). És la nova fe de la corrupció. El 2005 el periodista Andreu Manresa féu la radiografia d’aquesta putrefacció en el seu llibre “Baleares, S.A”. Aleshores encara esperàvem l’actuació implacable dels fiscals.

Documental sobre la corrupció
Documental sobre la corrupció

Enguany el Govern ha posat en marxa la polèmica Oficina Anticorrupció, un complement    -diuen- a la feina de la Fiscalia. Haurem de veure si els seus funcionaris trobaran l’altra urbs romana perduda, Tucis, i si, com passa a Guium o la ciutat dormida, no diran res per por a represàlies i continuaran així dormint sota els efectes de la forçada i insana indiferència.
 
La realitat esvera. Amb tots els detalls tan mafiosos que ens està regalant el cas Cursach, sembla que ja hem deixat de ser la guillemfronteriana  “Sicília sense morts” per esdevenir definitivament la germana petita de Sicília. Ara només cal esperar que algun director s’atrevesqui a fer la pel·lícula o la sèrie del nostre particular “crematori”. La catarsi està garantida.

Aquí teniu un fragment de l'obra:




Aquí teniu un reportatge de Miquel Payeras, del setmanari "El Temps", que parla de la trama Cursach.

Aquest altre reportatge parla sobre la corrupció a Mallorca.

Articles del web relacionats:


Analfabetisme il·lustrat

Article publicat a l'Ara Balears (16/02/2018)

"Tots els humans, per naturalesa, desitgen saber”. Avui la postmodernitat ha portat fins al límit aquestes paraules que al segle IV aC escrigué Aristòtil a l’inici de la seva Metafísica. Abduïts per una falsa percepció de llibertat de premsa, no aturam de surfejar per l’epidermis de l’actualitat. Només, però, espipellam. La superficialitat no ens deixa veure la profunditat d’una convulsa i complexa realitat sempre tristament esbiaixada per interessos empresarials. A cop de clic, actuam com a golafres de la informació, convençuts que el saber no ocupa lloc. Tanmateix, tanta dispersió mina la qualitat i la força del coneixement. Són els efectes de la “infoxicació”, que amaga un drama pitjor: la docilitat ciutadana davant d’un poder depredador.
 
Qui ja ha posat el crit al cel és Marina Garcés. En el seu darrer assaig Nova il·lustració radical (Anagrama), la filòsofa catalana ha trobat un nom per a la impotència dels nous temps d’estrès informatiu: analfabetisme il·lustrat. Al seu parer, vivim en societats altament escolaritzades, però cada cop més crèdules al discurs totalitzador de l’statu quo, que vol “humans estúpids en un món intel·ligent”.

Els mals de la infoxicació
Els mals de la infoxicació
 
Paradoxalment, les mateixes tecnologies que ens permeten acumular saber ens estan convertint en individus cada cop més ignorants. Tanta hiperconnexió ens ha cegat. La utòpica Societat del Coneixement ha mutat en la distòpica Societat del Desconeixement, on preferim que els altres pensin i actuïn per nosaltres. És curiosa l’evolució de la humanitat. Abans, acatàvem una  norma o decisió des de la ignorància, és a dir, des l’absència de coneixements. Avui, però, l’acatam incapaços d’assimilar tants de coneixements.
 
El “tecnoptimisme” se’ns ha girat en contra. Ens pensam que ho sabem tot, però, tanmateix, tenim la sensació que no hi podem fer res. Davant la decepció en el futur, ens hem venut a la resignació, l’opció més fàcil. Així doncs, enterrades les grans ideologies, només contemplam com a únic escenari un present capitalista perpetu i de consumisme alienant. Garcés ens avisa: “Som a les portes d’una rendició. La rendició del gènere humà quant a la tasca d’aprendre i d’autoeducar-se per viure més dignament. Davant d’aquesta rendició, proposo pensar una nova il·lustració radical”.

Nova Il·lustració radical
Nova Il·lustració radical
 
La nova proposta de la pensadora barcelonina exigeix “poder exercir la llibertat de sotmetre qualsevol saber i qualsevol creença a examen, vinguin d’on vinguin i els formuli qui els formuli, sense pressupòsits ni arguments d’autoritat”. “Saber -continua l’assagista- ja no és accedir a les veritats eternes de Déu, sinó millorar la nostra pròpia comprensió i la relació amb el món que ens envolta. Els il·lustrats no creien cegament en el progrés”.
 
L’autora d’una Nova il·lustració radical ens refresca una mica la memòria: “Hem constatat, històricament, que saber més i tenir més educació i més informació no ens fa més lliures ni èticament millors. Tampoc ha contribuït a forjar societats més emancipades. D'aquí la profunda desproporció que ens assalta i que fa de nosaltres analfabets il·lustrats”.

Marina Garcés
Marina Garcés
 
Perquè la cultura sigui profitosa cal un apoderament individual crític, tant científic com humanístic. Garcés insisteix: "Ja aleshores, a mitjan segle XVIII, es temia la saturació de les biblioteques, l'acumulació de coneixement inútil i la impossibilitat de relacionar-se adequadament amb el saber. Sense l'exercici de la crítica, el coneixement tendeix a tornar-se inútil perquè encara que accedim als seus continguts no sabem com ni des d'on relacionar-nos-hi”.
 
Al cap i a la fi, la nostra manca de capacitat crítica no és més que una altra cara de la nostra ignorància creixent. Urgeix, doncs, un rearmament moral de la ciutadania per lluitar contra la verinosa propaganda institucional dels mitjans de comunicació tradicionals.

Paraula de Chomski
Paraula de Chomsky

Haurem de saber trobar noves fonts d’informació més contrastades i fiables que ens permetin pensar i viure en la crítica per a dir “No us creim”. Si no, l’alternativa és la nostra fi com a Homo Sapiens, com a individu pensant, en una democràcia abocada a convertir-se en una “mentecràcia”. I quan l’Estat domini les nostres ments ja ens haurem convertit, definitivament, en súbdits analfabets il·lustrats. Haurà nascut l’Homo Seruus, l’home esclau.

Aquí teniu una entrevista a Marina Garcés parlant del seu llibre.

Articles del web relacionats:
Eternament precaris
El capitalisme que ens decapita
Sapere aude?
- Resignau-vos!

Apologia del dubte

Article publicat a l'Ara Balears (02/02/2018)

En temps de veritats absolutes és bo reivindicar el dubte com a instrument clarificador de la complexa realitat. “Sóc humà i hi ha moments que també jo dubto”, ha dit el president Puigdemont davant la filtració d’un missatge privat seu on reconeixia el triomf de la Moncloa en el procés català.
 
Al segle V aC, Sòcrates, el pare de la filosofia, afirmà que el dubte és consubstancial al coneixement. “Només sé que no sé res”, etzibava als seus interlocutors per animar-vos a desfer-se dels seus prejudicis a l’hora de tractar una qüestió. El primer màrtir de la democràcia atenesa insistia en la necessitat de fer-se preguntes: “Una vida sense examen és indigna de ser viscuda”. Seguint el seu mestratge, Aristòtil també féu una cura d’humilitat intel·lectual amb unes quantes cites per emmarcar: “Saber dubtar és el principi de la filosofia”; “L’ignorant afirma; el savi dubta i reflexiona”; "Els grans coneixements provoquen els grans dubtes". Cal no defallir. “Sempre cerca la veritat”, ens esperonava al segle II dC el filòsof Diògenes Laerci.

Quin gran nom! Aquesta és la seva història.
Quin gran nom! Aquesta és la seva història.
 
Al segle XVII Francis Bacon, el tòtem de l’empirisme britànic, tampoc s’està d’enarborar la bandera de la hesitació: "El dubte és l'escola de la veritat"; “Si un comença amb certeses, acabarà amb dubtes, però si es conforma de començar amb dubtes, aconseguirà acabar amb certeses”. Un coetani seu, el francès Descartes, convertí fins i tot el dubte en el seu mètode filosòfic: Cogito ergo sum (“Pens, per tant, existesc”). Amb aquesta premissa, la veu cantant del racionalisme constatà que l’única certesa que tenim és que, des del moment que pensam, existim. Sí que podem dubtar, en canvi, del que percebem a través dels sentits. És el tòpic literari del  ludibrium oculorum (“l’engany dels ulls”), reversionat pel mateix Descartes com a De omnibus dubitandum (“De tot s’ha de dubtar”).
 
Al segle XVIII la Il·lustració es proposà treure l’ésser humà de la seva minoria d’edat al crit de Sapere aude (“atreveix-te a saber!”). El filòsof alemany Immanuel Kant havia rescatat de l’oblit la punyent cita horaciana amb la intenció de sacsejar les consciències més conformistes i acrítiques de la seva època. Un col·lega seu, el francès Voltaire, apostà pel dubte científic: “La ignorància afirma o nega rotundament; la ciència dubta”. La ignorància és atrevida, deim avui; i no té sentit del ridícul, hi podríem afegir.
 
Aprenem gràcies a qui ens contradiu. Així doncs, les veritats absolutes inapel·lables són ben poc enriquidores. El poeta nord-americà Charles Bukowski, mort el 1994, féu el següent diagnòstic d’una societat que, de manera incondicional, s’aferra a sòlides conviccions en l’era líquida de Bauman: “El problema amb el món és que les persones intel·ligents estan plenes de dubtes, mentre que els imbècils estan plens de certeses”.

Paraula de Charles Bukowski
Paraula de Charles Bukowski
 
És a l’escola on la vacil·lació és imprescindible, tant per part dels alumnes com per part dels docents. “Aprendre a dubtar és aprendre a pensar”, afirmava Octavio Paz. “Sempre que ensenyis, ensenya alhora a dubtar del que ensenyes”, recalcava Ortega y Gasset. L’escola ha de ser un espai de rebel·lió intel·lectual. És l’únic reducte que ens queda per combatre l’homogeneïtzació mental que ens vol imposar l’ statu quo mitjançant els seus ressorts mediàtics i judicials.
 
Un acèrrim defensor del dubte pedagògic i honest és el professor Xavier Díez. Així de clar s’expressa des del seu combatiu blog “Espai de dissidència”: “La filosofia, les humanitats serveixen per generar-nos dubtes, que és una manera de convertir-nos en éssers humans en la profunda dimensió de l’ànima, i allunyar-nos de la foscor de la ignorància. [...] Com a professor, crec que és una obligació inocular el virus del dubte als nostres alumnes, a entrenar el seu escepticisme, a desconfiar del poder, a inspirar hostilitat respecte a les grans idees i a promoure el menyspreu contra aquell poder que requereix de la por i la repressió per assegurar-ne l’obediència. [...] Em plau la gent que dubta, perquè viure en el dubte és preferible a arrossegar-se sota les grans mentides que, dia sí, dia també, tracten d’imposar-nos”.
 
El pes de pensar d'
El pes de pensar d' "El pensador"

En els clàssics ja trobam grans apologies del dubte. És el cas de la tragèdia “Antígona” de Sòfocles (segle V aC). Hèmon, promès de l’heroïna tebana, adreça les següents paraules al seu pare, el tirà Creont:
 
"No t'obstinis a tenir una sola opinió irremovible: que només és correcte allò que tu dius, i no res més. Aquell, doncs, qui creu que és l’únic que pensa assenyadament o que té una llengua o una ànima com ningú, quan és posat a prova, tothom el troba buit. No és cap vergonya que un home, per savi que sigui, aprengui incessantment i que no mostri excessiva intransigència. Mira els arbres que hi ha en la llera dels rius torrencials: els que es dobleguen salven les seves branques, mentre que els que oposen resistència són arrencats de soca-rel [...]. Apaivaga, doncs, la teva ira i muda el teu parer”.
 
Per dubtar és imprescindible saber riure’s dels nostres propis dogmes terapèutics. Cap idea és sacrosanta. "Desconfia de qui no riu mai. No són persones serioses", diu una cita atribuïda a Juli Cèsar. I mentre dubtam sobre tot plegat amb un bon somriure a la cara, podem taral·lejar Raimon: “L’única seguretat, l’arrelament dels meus dubtes”.

Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?"



Articles del web relacionats:
El pes de pensar
- Sapere aude?
-
 Els matemàtics són els millors aprenents
-
 Escèptics a l'expectativa
-
 Estoics per resignació
Paraules amb coneixement
Per què l'òliba és el símbol de la filosofia?

Mascaró, el gran mallorquí “globolocal”

Article publicat a l'Ara Balears (16/12/2017) dins el dossier especial sobre Joan Mascaró Fornés amb motiu del 120 aniversari del seu naixement.

Sempre m’ha fascinat la figura de Joan Mascaró Fornés, el mallorquí “globolocal” per excel·lència, un home local amb mentalitat global. El seu testimoni s’erigeix en el millor antídot contra l’autoodi i el provincialisme que massa sovint estameneja la nostra comunitat: "Jo estim totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia”.
 
Des de Cambridge estant, Mascaró no es cansà de fer proselitisme del seu universalisme iniciat a l’hort d’en Degollat de Santa Margalida el 1897: "És una veritat gran, universal [...], que l'home gran s'arrela dins el seu idioma i cultura i poble, i s'enfila dins els valors universals i, fins i tot, dins l'infinit". El margalidà, imbuït d’un forta espiritualitat, sabia bé el que deia. Sense abandonar la seva llengua materna, per terres britàniques esdevingué tota una eminència en llengües orientals i un dels conradors no natius més brillants de la llengua de Shakespeare. Avui encara no s’aturen de reeditar traduccions seves a l’anglès de les obres més importants de l’hinduisme com els Upanishads, el Bhagavad Gita o el Dhammapada. “Són llànties de foc que cremen a la glòria de Déu”, escrigué.
 
El nostre intel·lectual mallorquí més conegut al món anglosaxó insistia que tot comença pel coneixement profund del nostre entorn: “Els estudis d´idiomes i literatura han de començar pels propis, com també la geografia, la història i la vida. Sempre s´ha d´anar d´allò conegut a allò desconegut [...]. Jo crec que tot d´una que el nostre poble desperti sentirà l´alegria de trobar-se; i a la seva cultura natural hi anirà afegint elements d´altres cultures, sempre amb harmonia [...]. Els infants han de començar a estimar els ocells, flors, plantes, arbres, mar, cel, terra, muntanyes, història, vida, llengua i tradicions de Mallorca abans d´anar a les altres illes, a Catalunya, València, Castella i resta d´Espanya, Europa i tot el món. És la intensitat d´amor que ens fa universals, i aquesta intensitat s´obté anant de les coses de prop a les d´enfora”.

Joan Mascaró amb el seu fill Martí
Joan Mascaró amb el seu fill Martí
 
Mascaró tenia una visió bonhomiosa de la multiculturalitat: “[...] És quan sentim un gran amor per totes les cultures, manifestacions de l’esperit universal de l’home, que podem defensar amb força la nostra. El problema cultural de les nostres terres em preocupa”. En aquest sentit, les seves reflexions sobre la salut de la nostra llengua sonen ben actuals: "Gràcies a Déu que la nostra Catalunya, la gran, té una força del poble que parla l'idioma de Ramon Llull, i la gran força de sa literatura d'ençà de la Renaixença. Però hi ha molt a fer. Hi ha molt a fer: a la família, a l'església, a l'escola, a la vida social, a fer comprendre que l'amor, comprensió i estudi de l'idioma de les Illes, idioma català, és font d'alegria i cultura”.
 
Aquest mallorquí poliglot empeltat de cultura britànica tenia clara la seva identitat nacional: “La nostra tradició, la nostra ànima, la nostra cultura viva del poble, la nostra terra, no és castellana, ni andalusa, ni gallega, ni murciana: és mallorquina. Jo sent un gran amor per Castella i la llengua castellana, estim i admir el seu gran valor, Castella podrà ésser més o més poc que Mallorca, però un fet és evident: no és ni pot ésser mai la mateixa cosa. Hi ha moltes de mares en el món, cada persona té la seva, totes són dignes del nostre respecte, de la nostra simpatia i del nostre amor en Déu, però tenim o hem tengut una mare, única. Voler dir que entre ella i nosaltres no hi ha una relació també única és enganyar-nos, és anar contra la veritat, i tot art i vida noble és veritat”.
 
L’universalisme de Mascaró no estava mancat d’esperit crític: “La cultura no augmenta, sinó que disminueix. Vivim en els començaments bàrbars d’un temps de ciència on els valors morals, espirituals i de bellesa compten per ben poc. Per això és més i més urgent conservar el foc sagrat de la gran tradició humana i espiritual. Els homes d’ara dominen la naturalesa en lloc d’estimar-la, com fa el poeta; dominen la matèria, però dominen ben poc llur esperit; d’això vénen lluites, egoismes i totes les fonts del mal. Vivim en temps on ens manca fe, en lloc de fanatisme; visió espiritual, en lloc de negacions i intoleràncies; un sentit gran i universal de la vida, en lloc de petiteses humanes i inhumanes” .

Joan Mascaró, de jove
Joan Mascaró, de jove
 
L’intel·lectual de Santa Margalida, gran admirador del talant pacifista de Gandhi, no entenia la cultura sense compromís ètic: “Els valors espirituals i els de l’alta cultura han d’anar junts. Tota cultura sense noblesa d’ànima és vanitat, si no petitesa [...]. La humilitat absoluta, que no vol dir humiliació, és el fonament absolut de tota grandesa, i sobretot de la grandesa espiritual. Els fonaments dels grans edificis sempre són en terra plana”. Fidel a aquests principis, Mascaró, de mirada lluminosa, intentà predicar amb l’exemple: “El meu ideal en la vida és bo i noble. No anhel riqueses materials, ni pompa ni vanitats: però sí del més íntim del meu esperit anhel augmentar els meus coneixements perquè, ajudats pels meus propis pensaments i emocions, pugui publicar alguns llibres que siguin útils i contribuir amb el meu granet de sorra al benestar de la humanitat”.
 
L’educació era, per Mascaró, l’únic camí per a la salvació de l’home. És per això que criticà durament els analfabèsties del seu temps, individus que bravegen sense complexos de la seva ignorància: “Diuen que un batle del nostre poble, de Santa Margalida, quan volien fer una escola va dir: ‘¿Per què una escola? Jo no sé llegir ni escriure i m’he fet ric!’ Això, li haurien pogut dir, és una filosofia de solls de porcs. T’has fet ric. De què? De diners? Això és ben poca cosa. Hi ha lladres que també se n’hi han fet. ¿T’has fet ric de bondat, d’amor, de veritat, de servici als altres, de cultura, d’amor a Déu? Perquè si tu et penses que ésser ric de diners és ésser ric, vas ben equivocat”.

Joan Mascaró
Joan Mascaró
 
Cent-vint anys després del seu naixement, cal reivindicar la figura “globolocal” de Mascaró. La seva amplitud de mires ens han de servir perquè aquest petit país nostre deixi de ser una païssa. Necessitam referents intel·lectuals i espirituals com el seu per dignificar una cultura avui massa acomplexada i ridiculitzada per culpa d’un mallorquinisme amarat d’un folklore ranci que només sap defensar “lo nostro” des d’un servilisme acrític envers Madrid. I perquè els estudiants prenguin bona nota de l’universalisme de Mascaró, ja comença a ser ben hora que l’institut del seu poble porti el seu nom. És de justícia!

Aquí teniu la resta d'articles del dossier especial.

Aquí teniu una entrevista a Gonçal López Nadal, professor titular d’Història i Institucions Econòmiques al departament d’Economia Aplicada de la Universitat de les Illes Balears. Va ser amic de Mascaró.

Articles del web relacionats:
- L'exemple de Joan Mascaró
Joan Mascaró, el guia espiritual mallorquí dels Beatles

Aquí teniu el fantàstic documental dedicat a Joan Mascaró Fornés. Es titula "Llànties de foc":


I què MÉS?

Article publicat a l'Ara Balears (22/12/2017)

Hi ha una consigna que diu que l’esquerra no es pot permetre el luxe d’autoflagelar-se. No cal fer llenya de l’arbre caigut. Pitjor ho fa el PP. Així doncs, qualsevol equivocació de l’esquerra és perdonable perquè ja sabem que l’alternativa fa por. Aquesta consigna, però, és un insult a la intel·ligència, anul·la l’esperit crític i alimenta l’estèril autocomplaença i el pervers discurs de la superioritat moral dels polítics progressistes.

És una pena veure com MÉS està gestionant la seva victòria electoral de 2015. Gràcies als quatre anys del talibà espanyolista José Ramón Bauzá, el partit ecosobiranista assolí els seus millors resultats (nou diputats). Hi havia moltes esperances dipositades en els acords per a la governabilitat que signà el partit del dimissionari Biel Barceló amb el PSIB de Francina Armengol. Molts creiem que el tercer Pacte de Progrés havia après dels errors del passat. Era el moment de posar en marxa un nou projecte nacional més transversal, lluny del vell PSM de mestres i capellans.


 

Tanmateix, dos anys i mig després del catàrtic ball de la conga, la il·lusió s’ha esvaït i ha donat pas a la desídia. Mai tant de vots s’havien dilapidat d’una manera tan irresponsable. Primer va ser el “show” esperpèntic de Podemos amb les seves “díscoles” Huertas i Seijas. I ara l’ha seguit MÉS. El ja exvicepresident i conseller de Turisme pregava per marxar d’ençà de la crisi dels contractes a dit del seu estrateg electoral, Jaume Garau, i de la imputació de la seva número dos, Pilar Carbonell, en el cas de corrupció Cursach.
 
Després de la sagnia de dimissions o destitucions a la Conselleria de Cultura, Transparència i Esports, ara ha tocat a la de Turisme. A Barceló el càrrec li ha vengut gros en ple debat sobre la saturació turística a les illes i davant les contínues crítiques de la combativa entitat ecologista “Terraferida”. Fa vuit mesos, en compareixença parlamentària, el dirigent econacionalista ja deixà entreveure el seu futur: “Són moments molt durs i els puc dir que estaria millor a casa meva, en la meva plaça de funcionari”. Aleshores, com un heroi tràgic turmentat pels seus remordiments de consciència, el líder del partit de la transparència i honestedat no pogué evitar rompre a plorar.
 
Ara l’artífex de MÉS ha trobat l’excusa perfecta per tirar la tovallola. Sabia que no tenia defensa possible el seu viatge privat a Punta Cana sufragat pel grup turístic Globalia amb motiu de la seva participació al programa esportiu “Fora de Joc” del Canal 4 Televisió. Barceló no és cap passerell en política. Segurament darrere un error tan pueril hi ha la vanitat de l’eròtica del poder. Sorprèn el tarannà distès i alleugerit que exhibí fa una setmana, el dia de l’anunci de la seva dimissió. ¿Era conscient del preu tan car que pagarà el seu partit per tanta irresponsabilitat i incompetència? Els votants d’esquerra, tan exigents, no perdonen. El PP del Biel Company de la llagosta a Cabrera ja s’està fregant les mans. Ja ha començat a caminar per l’estora vermella de camí al Consolat de Mar el 2019.
 
Biel Company ja es prepara
Biel Company ja es prepara

Amb el seu “hara kiri”, Barceló ha deixat amb el cul enlaire els seus. MÉS només tenia Bel Busquets, professora de català, per ocupar el seu lloc al capdavant de vicepresidència i de la conselleria de Turisme. Quina autoritat té una persona aliena al món turístic i sense la més mínima experiència per fer-se valer? Des de la seva crònica superioritat moral, al seu dia la formació ecosobiranista ja criticà a Bauzá que la seva consellera “Trepitja” d’Educació i Cultura fos una agent immobiliària que bravejava de la seva ignorància en la matèria.
 
Així doncs, una vegada “MÉS” s’imposen les quotes de partit per damunt la preparació tècnica, l’experiència o el coneixement de l’àmbit a gestionar. Sense ser elitista, ¿es pot tolerar tal grau de banalització de la política? Per desgràcia aquest trist diagnòstic eclipsa altres mesures ben meritòries de l’actual Govern progressista, com l’ecotaxa o la llei de fosses comunes. A molts, però, ens hauria agradat que MÉS tengués un paper més digne i estable com el que està tenint el seu homòleg Compromís al País Valencià.

Francina té una
Francina té una "busca més" a l'ull

Al final, molt a pesar meu, hauré de donar per bona una frase que sempre em repeteix un amic: el Govern balear és patrimoni exclusiu de la dreta que només de manera puntual gestiona una esquerra poruga i acomplexada. N’hi ha, però, qui, al·lèrgics a l’autocrítica, prefereixen atacar el mitjà que ha destapat les misèries de MÉS. Quan aquest mateix mitjà destapà tots els casos de corrupció del PP, bé que l’aplaudien. Què més hem d’esperar d’un MÉS segrestat per un obtús PSM? Amb l’amenaça de l’ultradreta a la vista, és un autèntic drama que un partit del tot necessari com l’ecosobiranista no hagi estat a l’altura d’un poble amb una autoestima tan vulnerable.

Aquí teniu un article d'Antoni Trobat que repassa la història de MÉS.
Imatge fantàstica de l'Última Hora
Imatge fantàstica de l'Última Hora


Aquí teniu una article molt interessant sobre la maleïda superioritat moral de l'esquerra, de Max Pradera.

Articles del web relacionats:
- L'esquerra i l'optimisme
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px