Banner Top

El maleït mite de la cultura

Article publicat a l'Ara Balears (09/12/2016)

En nom de la cultura es diuen autèntics dois: “la cultura és el millor antídot contra la barbàrie”; “la incultura als Estats Units ha propiciat la victòria de Trump”; o “si la gent llegís els clàssics, avui no hi hauria corrupció”. D’això se’n diu elitisme cultural miop. A la universitat vaig tenir professors, eminències catedralícies, que es feien dir humanistes i mostraven ben poca humanitat amb els seus alumnes. Els podia més el seu ego i la seva prepotència intel·lectual.
 
Llegir no ens fa necessàriament millors persones, de la mateixa manera que viatjar no ens garanteix una mentalitat més oberta. Això també ho he pogut comprovar amb rodamóns que es fan dir cosmopolites sense voler sortir de la presó de les seves pròpies idees obtuses. Ells, però, ni se’n temen. D’aquesta manera, Mario Vargas Llosa, home de món i tot un premi Nobel de Literatura, pot arribar a dir que, si Catalunya assoleix la independència, serà un “paisito muy menor, muy marginal y gobernado por fanáticos”.

Paraula d'André Malraux
Paraula d'André Malraux
 
Va ser la Il·lustració del segle XVIII qui ens va vendre l’enganyifa del mite de la cultura com a panacea a tots els mals de la humanitat. Tanmateix, la bena dels ulls se’ns va caure sobretot amb el nazisme. Els més incrèduls basta que llegesquin l’interessant llibre El misterioso caso alemán. Un intento de comprender Alemania a través de sus letras (Alba, 2007). La seva autora, la germanista catalana Rosa Sala, ens parla de la complicitat d’una part de la intel·lectualitat alemanya amb les atrocitats del Tercer Reich. Friedrich Wilhelm Ruppert fou un home d’una extraordinària formació humanística i pare modèlic de família nombrosa. De servei en el camp de Dachau va tenir l’ocurrència de mullar amb benzina la barba d’un reclús i de calar-li foc amb un foguer. La paradoxa també es complí amb Heydrich, un refinat violinista conegut per ser un dels artífexs de la Solució Final.
 
En els Judicis de Nuremberg, hi hagué advocats que es resistiren a creure que la cultura pogués anar de la mà de la iniquitat moral. Fou el cas de l’advocat del governador d’Àustria, Seyss-Inquart, responsable de la deportació de milers de jueus als camps d’extermini. En defensa del seu client, un melòman empedreït, digué: “I jo sempre he pensat que algú que és capaç de parlar amb tanta finor de Bach, Mozart, Beethoven i Bruckner no pot ser cap monstre, ni, per descomptat, un criminal cruel i sanguinari, doncs, ¡l’amor per la naturalesa i la música només pot trobar agombol en el cor d’una bona persona!”

Paraula de Mercedes Sosa
Paraula de Mercedes Sosa
 
El nazisme deixà al descobert les vergonyes d’Alemanya, el país de l’alta cultura per excel·lència. “Afortunadament -conclou Rosa Sala-, continua havent-hi poesia després d’Auschwitz; el que passa és que ja no ens parla des del pedestal. Hem adquirit una dolorosa consciència de les limitacions de l’art, un ídol al qual ja no podem rendir culte com ho feren els nostres avantpassats més il·lustres”.
 
Cal, doncs, desmitificar la cultura i dotar-la de més humanitat, de més ètica. Nulla aesthetica sine ethica (“Cap estètica sense ètica”), escrigué el catedràtic d’Estètica de la Universitat de Barcelona, José María Valverde, qui el 1965 va deixar la seva plaça en solidaritat amb companys seus expulsats per la seva oposició a Franco. 

Nietzsche parlava dels bildungsphilisters, “beneits cultes” o “mediocres erudits” que bravegen de títols acadèmics i de moltes lectures, però que, per la seva manca de modèstia, no assoliran mai la vertadera saviesa. Al segle VI aC el grec Heràclit també féu servir un concepte similar, πολυμαθίη (“saberut”), per criticar la pedanteria estèril de pensadors com Pitàgores o Hesíode. Per desgràcia encara avui hi ha massa gent que té una idea elitista de la cultura. La fan servir com a refugi per alimentar el seu ego i no pas el seu esperit. Amb aquesta actitud és fa difícil transmetre a la resta de mortals la bellesa contagiosa del món.

Paraula de Nietzsche
Paraula de Nietzsche
 
Hi ha analfabets que tenen més senderi que alguns lletraferits de ment ofuscada. I és que llegir molt dóna erudició, però no necessàriament cultura, que no entén ni de vanitat ni d’esnobisme, sinó d’empatia. Cultura és despertar la curiositat, fomentar la promiscuïtat intel·lectual, la libido sciendi (“el desig de saber”), el diàleg envers l’altre i tenir la capacitat de fer-se preguntes sobre coses que ens transcendeixen. En aquesta tasca, evidentment, ajuda molt conèixer l’extraordinari llegat literari dels nostres avantpassats.
 
L’objectiu és tenir una vida més completa amb instruments que ens permetin entendre i apreciar millor els matisos i el context històric de les nostres efímeres i complexes existències. La sensibilitat, però, s’educa des de la humilitat i no des de la superioritat moral. La primera passa per no banalitzar la cultura és encomanar-la amb un esperit més engrescador i constructiu, fora de qualsevol actitud beatífica i de discursos paternalistes.

Us deix amb una reflexió de Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987): “La cultura sense altruisme, sense bondat és vanitat buida”.

Aquí teniu unes reflexions de Jesús Quintero sobre els "analfabèsties":

 

En aquest vídeo Marina Garcés parla sobre el concepte de cultura.

En aquest reportatge del programa "Quan arribin els marcians", de TV3, es parla sobre si la cultura dona la felicitat.

Paraula d'Unamuno
Paraula d'Unamuno



Tipologia d'intel·lectuals
Tipologia d'intel·lectuals


Aquí teniu un article de Manuel Cruz, titulat "Saber y ser sabido".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (25/04/2017), reflexion sobre el concepte cultura.

No us podeu perdre aquest programa, "El sopar", de TV3, dedicat a la cultura:



Articles del web relacionats:
La fi de la cultura

Sapere aude?
La invasió dels idiotes
La banalitat del mal
L'ombra d'Auschwitz
Intel·lectuals destronats
-
 La utilitat de la inutilitat
La hipocresia de les humanitats

La docta ignorància

Article publicat a l'Ara Balears (25/11/2016)

L’efecte Trump ja és aquí. José Ramón Bauzá ha tornat a la terra que el va defenestrar. Reapareix amb l’ego extraviat després de no haver pogut ser ministre de Rajoy. No es treu del cap el que ha passat als Estats Units. Enarborant la bandera de l’anticatalanisme, ara el farmacèutic de Marratxí assegura que té la fórmula màgica per reconquerir el Consolat de Mar el 2019. Per desgràcia, l’amenaça de la docta ignorància torna a fer acte de presència en unes illes de memòria massa fràgil. En la passada legislatura el nostre senador senil del Círculo Balear ja va presumir de la seva malaptesa. Si Trump nega el canvi climàtic, Bauzá nega la unitat de la llengua catalana. Sens dubte, la banalitat és la gran epidèmia de l’era moderna.

El Senat, destí dels grans doctes ignorants
El Senat, destí dels grans doctes ignorants
 
La docta ignorància va ser una expressió encunyada al segle XV pel teòleg alemany Nicolau de Cusa. La paradoxa era un cant a la humilitat acadèmica, a saber-nos petits davant de l’univers infinit de coneixements del món. Ara, però, personatges com Trump o Bauzá han revertit el sentit originari de la docta ignorància. Amants de certeses absolutes, ells ja formen part de la casta dels “analfabèsties”, gent que braveja sense complexos de la seva incultura. Sovint, però, hi ha més mala fe que no pas incultura. El drama és quan aquests individus arriben al poder amb discursos del tot demagògics, és a dir, tergiversats, però efectius a l’hora de captar vots pusil·lànimes. Al segle IV aC Aristòtil ho tenia clar: “La demagògia és la forma corrupta o degenerada de la democràcia. El demagog és un adulador del poble”.

Paraula de Pío Baroja
Paraula de Pío Baroja
 
La barbàrie de la ignorància no coneix límits. S’aprofita de les ments mandroses. En l’actual cultura del fast food impera la llei del mínim esforç, de conseqüències terribles. Per moments, la nostàlgia ens tempta amb aforismes dels grans clàssics: Χαλεπὰ τὰ καλά (“Les coses belles són difícils”) o Per aspera ad astra (“A través de les dificultats als estels”). Avui l’única certesa la trobam en els mercats. Descartes al·lucinaria. Del Cogito ergo sum (“Pens, per tant existesc”)  hem passat al “Consumesc, per tant existesc”.

La docta ignorància
La docta ignorància
 
Mancats de memòria, el presentisme actual ens té anul·lat l’esperit crític. N’és un bon reflex el nostre sistema educatiu: set reformes en quaranta anys de democràcia. L’actual LOMQE és la culminació de tanta ineptitud institucional que condemna a la indigència intel·lectual les futures generacions. La mediocritat, que rebutja l’autocrítica, pot fer que, durant un instant, trontolli una cultura de segles. I, mentrestant, els referents mediàtics que triomfen són Belén Esteban i companyia. L’excel·lència no té cap reconeixement i és aixafada per mediocres que es retroalimenten. Estam tan avesats a la mediocritat que hem acabat per acceptar-la com l’estat natural de les coses.
 
La docta ignorància pot resultar esquizofrènica. Lamentam la mort de la darrera víctima per violència de gènere, però donam audiència a programes de televisió que fan apologia del masclisme. L’Estat espanyol persegueix les estelades, però no actua contra el vicepresident de la Fundación Francisco Franco, que acaba de dir que El Caudillo “només afusellà 23.000 persones i no va ser caprici”. Quaranta-un anys després de la mort del dictador el seu llegat és més viu que mai.

Paraula d'Erasme de Rotterdam
Paraula d'Erasme de Rotterdam
 
Aquest panorama tan desolador preocupa molt el gran pensador polonès Zygmunt Bauman. En el seu darrer llibre, Ceguera moral, el pare de la societat líquida recorre a un altre terme d’arrel grega per definir millor el nostre progressiu deteriorament moral.  És “adiàfora”. Al·ludeix a la indiferència amb què observam comportaments humans del tot deplorables. Així, al ulls d’una ciutadania passiva i alienada pel consumisme, la corrupció, la mentida i la grolleria acaben convertint-se en el mal menor de la política. L’anestèsia se serveix amb un lacònic “i, tanmateix”. En una societat sense ètica els doctes ignorants tenen l’èxit garantit. Bé ho saben Trump, José Ramón Bauzá i tota la seva colla d’aduladors.
 
Perseguida per la justícia, l’exbatlessa de València Rita ja ha passat a millor vida amb un sentit homenatge al Congrés de Diputats en forma de minut de silenci. Ningú ja no es recorda de quan la fallera major es reia de les víctimes de l’accident del metro de València ocorregut el 2006. Obrim els ulls! No haurem sortit de la crisi fins que no haguem acabat amb tanta indecència.

Cal tenir en compte les paraules de John Stuart Mill (1806-1873): “És millor ser una persona insatisfeta que un porc satisfet”.

Igual d’assenyades són les paraules de Joan Fuster (1922-1992): “No faces de la teua ignorància un argument”.

Per acabar, és molt recomanable aquest article titulat: "La recerca de la satisfacció insatisfeta"

I aquest altre article parla sobre "l'empoderament dels idiotes".

Gran
Gran "meme"

 

Fal·làcies
Fal·làcies

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (08/11/2016), reflexion sobre l'estupidesa humana:



Articles del web relacionats:
- El poder de la fal·làcia
Mediocres sota la síndrome de Procust
Quan la mediocritat estava ben vista
Compte amb els estúpids!
Els fills bords de Warhol
Per aspera ad astra
L'era líquida
Paraules amb coneixement

Feministes "femmes fatales"

Article publicat a l'Ara Balears (28/10/2016)

Les feministes encara són víctimes del mite misogin de la femme fataleque les presenta com a dones seductores i destructives alhora. Tot i el seu origen francès, el terme va néixer a l’Anglaterra de la segona meitat del segle XIX amb els primers moviments feministes de la Revolució Industrial. Els homes se sentiren amenaçats per aquella New Woman, que reclamava igualtat d’oportunitats en tots els àmbits. Es desfermà així el que els mitjans denominaren “guerra de sexes”. Tanmateix, hi havia un altre motiu per témer l’atrevit i pervers gènere femení. La proliferació de malalties venèries associades amb la prostitució, sobretot la sífilis, deixava cada any centenars de morts. “La malaltia és una dona”, sentencià l’admirat poeta Maurice Rollinat –en tot cas, les prostitutes, més que responsables, n’eren les víctimes.

Vinyeta dels primers moviments feministes
Vinyeta dels primers moviments feministes
 
Pensadors del moment també s’encarregaren de combatre el mite de la femme fatale. Mentre Nietzche posava èmfasi en la superioritat viril del seu Superhome, Schopenhauer assegurava que “només infonent-les temor es pot mantenir les dones dins els límits de la raó”. Al seu parer, elles, per culpa de la seva “miopia intel·lectual”, eren incapaces “de produir una obra perdurable”. Els novel·listes, per la seva part, preferiren apostar per personatges femenins adúlters, com Madame Bovary (Flaubert) o Anna Karènina (Tolstoi), que lluitaven contra les convencions patriarcals de la seva època.
 
En el món de la pintura el mite de la femme fatale es recreà a partir de personatges del món antic com Helena de Troia, Pandora, Lilith, Salomè o Judith. La preferida, però, fou Eva, la causant, segons la Bíblia, dels mals de la humanitat i de la perdició de l’home. Totes elles eren representades amb uns mateixos trets físics. Havien de tenir una bellesa ambigua i inquietant, cabellera llarga i solta, generalment pèl-roja, llavis carnosos i pits abundants. Amb tals atributs desprenien una energia sexual incontrolable i una personalitat fascinant. Així doncs, aquests redescoberts vampirs sexuals no tenien res a veure amb la figura romàntica de la dona malaltissa, dèbil, fidel, submisa, casta i pudorosa.

Helena, femme fatale (Anthony Frederick Augustus Sandys, 1829)
Helena, femme fatale (Anthony Frederick Augustus Sandys, 1829)
 
La femme fatale s’acabaria convertint en tot un mite sexual masculí. Deu ser per això que avui molts homes no acaben de veure amb bons ulls que les dones exercesquin el seu poder “letal” extramurs. El camí s’inicià quan se’l reconegué el dret al sufragi, que a l’Estat espanyol no fou fins el 1931, durant la II República. De llavors ençà no han aturat de rebre atacs en forma d’etiquetes del tot despectives com misàndriques o “feminazis” en al·lusió a la seva suposada aversió als homes.

Judith I (Gustav Klimt, 1901)
Judith I (Gustav Klimt, 1901)

La dona, doncs, encara arrossega com una llosa l’estigma de ser una femme fatale. Se sent incompresa davant un terme, el feminisme, que alguns segueixen considerant sinònim de masclisme, però al revés. Tanmateix, aquesta ideologia no propugna la superioritat de la dona sobre l’home, sinó simplement l’equiparació de drets entre els dos gèneres -per a la superioritat femenina ja es reivindica, en castellà, el terme “hembrismo”.
 
Les dones estan més que cansades d’haver-se de justificar en una societat, hereva d’una mentalitat misògina ancestral, que té en la violència de gènere la seva pitjor cara. Fins ara, però, no ens ho hem pres seriosament. Bé ho sap el nostre expresident autonòmic Gabriel Cañelles. El 1996, en assabentar-se per ràdio de la notícia d’una nova víctima mortal, digué en antena: "Vuit ganivetades? Mira que són males de matar, ses dones... Es devia resistir".

Paradoxes impossibles de Zenó
Paradoxes impossibles de Zenó
 
L’emancipació femenina, tant moral com econòmica, és una de les principals causes de l’actual crisi del model tradicional de parella, que els més retrògrades s’entesten a no acceptar.  Les dones no volen ser homes, sinó estar en igualtat de condicions enmig d’un món de micromasclismes constants i d’estereotips femenins hipersexualitzats.

Davant tanta fal·locràcia, moltes s’esforcen per treure’s de sobre el gen de la culpabilitat. Rebutgen les quotes de poder per discriminació positiva (ha d’imperar -diuen- la meritocràcia, independentment del gènere), la pornografia que atempta contra la seva dignitat, el castrador amor romàntic i la tirania de la bellesa. I no només defensen l’avortament sinó també el dret a no acatar l’asfixiant convenció social que és, al seu parer, la maternitat. La revolució ja ha començat. El segle XXI serà el segle de les dones, almanco a Occident.

Dibuix molt bo de la il·lustradora mallorquina Margalida Vinyes
Dibuix molt bo de la il·lustradora mallorquina Margalida Vinyes

Aquí teniu l'obra The Dinner Party (1979), de l'artista feminista Judy Chicago. És considerada la primera obra d'art feminista èpica. Hi trobam 39 serveis disposats al llarg d'una taula en forma triangular. Les comensals són 39 dones cèlebres, pertanyents a la mitologia o a la història. Així entre les convidades hi trobem noms com GeaSafo de LesbosSusan B. AnthonyVirginia Woolf o Sojourner Truth.

The Dinner Party (1979)
The Dinner Party (1979)

Aquí teniu una entrevista a Mary Nash, especialista i directora d’un grup de recerca de multiculturalisme i gènere a la Facultat de Geografia i Història de la UB.

Aquí teniu una entrevista a la mediàtica britànica Mary Beard, filòloga clàssica. Diu: "Les dones que no destaquen en la història no són dones". 

Aquí teniu un poema recitat per Marta Fornés que parla de "Qué gran maestro fuiste, Walt Disney". Molt recomanable.

Aquí teniu un article que parla sobre el masclisme dels grans filòsofs de la història.

Aquí teniu un reportatge del blog "Ab origine" dedicat a la història del feminisme. I aquests és la segona part. 

Aquest article de la revista Sàpiens també parla sobre la història del feminisme.

Aquest article es titula "Jo també sóc adúltera". Para sobre com es va despenalitzar l'adulteri a Espanya.

Aquí teniu els còmics de la campanya "Mallorca té nom de dona", del Consell de Mallorca.

Aquí teniu un article de Marina Subirats titulat "Ideologia de gènere".

Aquí teniu un enllaç que conté un diccionari feminista.

Aquí teniu articles del blog "Històries d'Europa" dedicat a històries del feminisme.

Aquest article parla sobre el feminisme i la sororitat.

En aquest article Xavier Domènch repassa la lluita feminista al llarg de la història. Fa una menció especial a Olympe de Gouges, una dona de la revolució francesa. A la seva 'Declaració dels drets de la dona i la ciutadana', de Gouges començava amb una pregunta clau: “Home, ets capaç de ser just? Una dona et fa aquesta pregunta...” 

Aquest article parla sobre la història del vot femení a Espanya, el 19 de novembre de 1933. I aquest altre també en parla.

Aquí teniu una entrevista a Marta Segarra, catedràtica de literatura francesa i d’estudis de gènere a la Universitat de Barcelona, i cofundadora i directora del Centre Dona i Literatura. Parla de dona i desig.

Aquí teniu un article que parla sobre la veritat oculta sobre per què se celebra el Dia de la Dona el 8 de març.

Aquí teniu reflexions de l'activista feministes nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie, extretes de la seva xerrada TED We Should All Be Feminists:



Aquest article de Mònica Planas parla sobre la dictomia entre blau i rosa en el gènere masculí i femení.  Aquest altre article de la mateixa autora parla del moviment feminista a Islàndia.

També són recomanables aquests articles del dossier especial del diari Ara (05/03/ 2017) amb motiu de dia Internacional de la Dona:
Quan tot gira al voltant d'uns sostenidors
La rebel·lió de la dona aparador
L'hora de treure les modesl dels podis i dels pàdocs
Els homes també ens hem de rebel·lar

Aquests articles també són d'un altre dossier especial:
- L'hora de les dones
- Els drets de les dones al món
- El feminisme com a revolució del pensament
- Entrevista a Iria Marañón, autora del llibre ‘Educar en el feminismo’ i del blog feminista ‘Comecuentos Makers’

Amb motiu del Dia Mundial de la Dona (8 de març), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir: “No es neix dona, s'arriba a ser-ho”:





Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:

 

Aquest vídeo parla del masclisme en els contes infantils. És el cas del conte de la Caputxeta Vermella:



Aquí teniu una xerrada TED de Chimamanda Ngozi Adichie (Enugu, Nigèria, 15 de setembre del 1977). Es titula We Should All Be Feminists:





Aquí teniu la campanya ‘We are #WomenNotObject’ que critica el masclisme a la publicitat:



Aquest vídeo és sobre el terme "feminazi":

Aquí teniu la canÇó "I tu, sols tu", del Diluvi, basat en el versos de de Maria Mercé Marçal: "A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida".



Aquí teniu un monòleg de la feminista Patricia Sornosa:



A vegades, el mascle alfa no pot consentir que la dona el deixi. Ho lamenta Jacques Brel en aquesta punyent cançó "Ne me quitte pas":




Aquí teniu la cançó Les criades del grup tarragoní "Roba estesa":



Us deix amb les reflexions del tot masclistes i la cançó "Las chicas son guerreras" de la pel·lícula "El otro lado de la cama":



Aquí teniu anuncis sexistes amb motiu del Dia Internacional de la dona:



Aquí teniu un vídeo de 40 dones que han fet història:



I aquí teniu un vídeo sobre 33 coses que inventaren les dones:


Aquí teniu la gran cançó d'Ana Belén "Desde mi libertad":



Articles del web relacionats:

-
 L'ofuscació del feminisme
- La guerra de sexes
Femme fatale, l'origen del mite
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
Tragèdies femenines
Realment la dona va néixer d'una costella?
Les noves amazones
-
El seductor cant de les sirenes

La mort de les utopies?

Article publicat a l'Ara Balears (07/10/2016)

Cinc-cents anys després, encara estam cercant la Utopia de Thomas More. El 1516 el teòleg britànic s’inventà aquest concepte per batiar l’illa escenari de la seva novel·la homònima. Era un mot d’arrels gregues que jugava amb l’ambigüetat etimològica: podia significar “no lloc” (ou + tópos) o “lloc del bé” (eu + tópos). More s’inspirà en l’Estat ideal que al segle IV aC esbossà Plató en el seu tractat Politeia (República). Ell, però, pretenia fer una crítica a la societat anglesa de la seva època, tot denunciant la pobresa de bona part de la població i la concentració del poder.
 
En l’illa Utopia ni la propietat privada ni els doblers existien; els béns es guardaven en magatzems per cobrir les necessitats de la població. Hi havia prop d’una cinquantena de petites ciutats, d’uns 6.000 habitants, i les cases no tenien pany. Dones i homes s’ocupaven de les mateixes tasques un mínim de sis hores al dia. Es bandejava l’egoisme, la vanitat i  la supèrbia. Els ateus, tot i que eren tolerats, estaven mal vistos perquè no creien en el més enllà i podien acabar sent massa individualistes. L’educació era universal i els càrrecs eren per elecció.

Illa Utopia de Thomas More
Illa Utopia de Thomas More
 
Amb la seva obra, More donà el tret de sortida a somiar. No debades, les utopies han estat el motor de la humanitat. S’han erigit en el nostre millor antídot contra la resignació i el fatalisme. La il·lusió en un món millor atià la Independència dels Estats Units, la revolució francesa i les grans revolucions del segle XIX. Altres vegades, les utopies es quedaren en simples ideals irrealitzables. Ara, però, sembla que l’optimisme ha donat pas al pessimisme. La utopia de More ha estat substituïda per la “retrotopia”. Aquest és el nom del proper llibre de Zygmund Bauman, autor de la famosa “societat líquida” dels temps actuals mancats de tota mena de compromís.

Paraula de Mohamet Alí
Paraula de Mohamet Alí
 
El prestigiós sociòleg polonès ha tengut la necessitat de crear un altre concepte per definir el rumb que ja ha pres el món. La “retrotopia” és la tornada al passat, presidit per la resignació i la nul·la esperança en un futur més decent. En certa manera, el terme estaria en sintonia amb la distopia, que amb el prefix dis-, indicador de dificultat, presenta un futur del tot negre, ben retratat en les novel·les Un món feliç (1932), d’Aldous Huxley, i 1984 (1949), de George Orwell.

Gran Bauman
Gran Bauman

En una recent entrevista al setmanari El Temps, Bauman s’explicava de la següent manera: “Els joves d’Europa i probablement també a Alemanya no esperen guanys en el futur, sinó pèrdues. Són la primera generació des de la Segona Guerra Mundial que tem que no assolirà ni mantindrà les condicions i la qualitat de vida dels seus pares. Pel que sembla, França és el país més pessimista d’Europa. A una gran majoria li preocupa que el futur sigui pitjor que el present. Increïble!” Als 90 anys, el pensador polonès ja no té forces per ser optimista: “En comptes d’un temps sense preocupacions, vivim una catàstrofe rere l’altra: terrorisme, crisi financera, una economia estancada, atur, precarietat”.
 
Fa temps que Bauman ha deixat de creure en el mite del progrés, nascut al segle XVIII amb la Il·lustració. No debades, els fets ens demostren que els avenços tecnològics no ens ha fet millors persones. Al segle XVII el filòsof anglès Thomas Hobbes no es cansà d’advertir-nos que l’home és dolent per naturalesa. Ho exemplificà amb una frase de Plaute: Homo homini lupus est (“L’home és un llop per a l’home”). En aquesta línia, l’autor de Retrotopia insisteix: “El sentiment general de precarietat, que ha arribat amb el procés de desregulació econòmica, dilueix els llaços entre persones i atia la desconfiança de tots contra tots. El progrés representa l’amenaça a través de la transformació constant. Tota persona és un contrincant i un adversari potencial per als altres. Això és molt intranquil·litzador”. Tanmateix, enmig d’aquest panorama tan desolador només ens queda exclamar: “Una mica d’impossible, que m’ofeg”. I pels que, com Bauman, auguren la mort de les utopies, cal una mica més d’Einstein: “El món no serà destruït per aquells que fan el mal, sinó per aquells que s’ho miren sense fer res”.

Utopia segons Eduardo Galeano
Utopia segons Eduardo Galeano

I per acabar unes reflexions d’Albert Camus:

“Si el somni no ens permetés anticipar un món diferent; si la fantasia no fes possible aquesta capacitat una mica miraculosa que l’ésser humà té de clavar els ulls més enllà de la infàmia; què podríem creure?, què podríem esperar?, què podríem estimar? Per què, en el fons un estima el món, a partir de la certesa que aquest món, trist món, esdevingut un camp de concentració, conté un altre món possible... O sigui que l’horror està embarassat de meravella. Si no, no tindríem aquesta certesa, a prova de bales, a prova de desencants i traïcions... Què seria de nosaltres? En el fons, l’acte de viure és un acte sagrat de bogeria”.

Aquí teniu una gran intervenció de l'expresident d'Uruguai José Mújifca: "El hombre es un animal utópico":



Aquest vídeo parla de "Mouseland":



Us recoman aquest article del filòsof Daniel Gamper titulat "Somnis utòpics i advertències distòpiques".

També és recomanable aquest article de Xavir Antich: "L'estranya virtut de la perseverança".

Aquí teniu la canço del valencià Pau Alabajos titulat "Viure":




I aquesta altra cançó també està relacionada amb el tema. Es titula Utòpics, idealistes, ingenus:




A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/10/2016), reflexion sobre les utopies:



Articles del web relacionats:
Etimologies utòpiques
La degradació humana
L'era líquida
-
 La força de les utopies
- Utopies al món clàssic

Mentrestant, seguirem somiant en la "Utopia" dels Catarres:


Despostisme il·lustrat

Article publicat a l'Ara Balears (25/09/2016)

La democràcia, vestida de populisme, comença a preocupar 2.500 anys després del seu naixement a Atenes. En les passades eleccions generals, a pesar de tots els escàndols ventilats, la corruptocràcia del PP va treure múscul i tornà a deixar en evidència la nostra síndrome d’Estocolm: per molt que ens robin, els tornarem a votar. “I, tanmateix, jo també faria el mateix si estigués en el seu lloc”, degué pensar més d’una ment ofuscada pels estralls de la crisi. La corrupció, doncs, s’ha convertit en pecata minuta. Tristament hem arribat a aquest nivell d’indecència moral.

Corruptocràcia
Corruptocràcia
 
Davant l’amenaça d’unes terceres eleccions, cobren força les paraules que pronuncià al segle I aC el gran orador romà Ciceró: “Res és més inconstant que el poble, res més impenetrable que la voluntat dels homes, res més fal·laç que la resposta dels comicis”. A la segona meitat del segle XVIII alguns monarques europeus s’entestaren a actuar amb seny pels seus súbdits. Fou el que es conegué com  a despotisme il·lustrat. Sense renunciar a la seva condició de sobirans absoluts, pretenien posar en pràctica les idees de la revolucionària Il·lustració. Així, pel bé de la ciutadania, la seva consigna fou “tot per al poble, però sense el poble”.
 
Dèspotes il·lustrats, com ara Maria Teresa d’Àustria, Frederic II de Prússia, Lluís XVI de França o Carles III d’Espanya, desenvoluparen una política de reformes ambicioses en diversos àmbits: educació, economia, justícia, agricultura, llibertat de premsa o tolerància religiosa. Tanmateix, aquells reis absoluts, convertits per a l’ocasió en “reis filòsofs”, varen tenir poca capacitat per a transformar la societat. De res serví que fossin assessorats per intel·lectuals de la talla de Voltaire o Diderot. No debades, els seus plans progressistes toparen aviat amb els privilegis de la noblesa i el clergat, a qui tant necessitaven per a mantenir l’ordre social. A mitjà termini, doncs, el despotisme il·lustrat es va revelar inviable. Quedava aplanat així el camí cap a la Revolució francesa i les grans revolucions del segle XIX.

Frederic II de Prússia i Voltaire al palau alemany de Sans-Souci, segons Adolph von Menzel.
Frederic II de Prússia i Voltaire al palau alemany de Sans-Souci, segons Adolph von Menzel.
 
Tal com ja apuntà Ciceró, deixar determinades decisions en mans del poble pot ser molt perillós. A l’espera de les conseqüències que pot tenir el Brexit, un altre cas prou il·lustratiu és la regulació de la pena de mort als Estats Units. El 2012 Califòrnia aprovà per referèndum mantenir-la. El 2009, en canvi, a Nou Mèxic, el Governador Bill Richardson la commutà per la cadena perpètua, sense consultar-ho als ciutadans. Tot és molt discutible. Quan els resultats electorals no són del nostre gust, ens atrevim a dir que la gent no sap votar o que és fàcil de manipular per uns mitjans de comunicació omnipotents. Aleshores alguns sospiren un altre cop pel despotisme il·lustrat en forma de tecnocràcia. La dicotomia és ben senzilla: experts versus sonats il·luminats. Amb les eleccions nord-americanes a la volta de la cantonada, mig món ja tremola davant una possible victòria del bufó Donald Trump, que es convertiria així en el Neró dels nous temps.
 
Al segle IV aC Plató i Aristòtil ja criticaren durament la pionera democràcia atenesa, que, tanmateix, tenia poc a veure amb la nostra -entre d’altres coses, només hi votava el 10 per cent de la població i vetava la participació de les dones i estrangers. Aquell “govern del poble”, nascut per combatre les oligarques, era qui havia condemnat a mort el gran mestre Sòcrates, “el més savi de tots els homes” segons l’oracle de Delfos. Ambdós filòsofs lamentaren que un projecte polític tan engrescador s’hagués pervertit per culpa dels demagogs, els agitadors de masses. Avui, la nostra democràcia torna a estar estamenejada pels mateixos falsos profetes de l’Atenes clàssica. A l’hora de la veritat, es riuen de la separació de poders que al segle XVIII propugnà Montesquieu per garantir l’èxit del “menys dolent dels sistemes polítics”, en paraules de Churchill. L’actual manca de talant democràtic dels nostres dirigents serà el que acabarà per esgotar la veu del poble. En asseure’s per formar govern, ningú no vol moure fitxa, convençut que la ciutadania s’ha equivocat triant el partit contrari.

Paraula de Saramago
Paraula de Saramago

Ens cas que es convoquin unes terceres eleccions, cada cop sembla menys fantasiosa la novel·la de José Saramago,  Assaig sobre la lucidesa. Parla d’una ciutat on la majoria dels ciutadans decideix votar en blanc. En repetir-se els comicis, la tendència va en augment. Aleshores el govern, desconcertat, es posa a cercar els culpables d’una rebel·lió pacífica nascuda d’un poble cansat de la insolvència dels seus polítics. Vist l’actual bloqueig institucional i la desídia ciutadana que genera, per ventura seria més ràpid que l’Estat convocàs ja oposicions a tots els estaments. La meritocràcia hauria de ser el nou despotisme il·lustrat amb els seus oportuns mecanismes de control. Tanmateix, no hem de ser il·lusos. Com ja passà al segle XVIII, els entrebancs vendrien igualment dels poders fàctics. Així doncs, quina alternativa ens queda?

Paraula de Montesquieu
Paraula de Montesquieu


Per acabar, us recoman aquest article del filòsof Josep Ramoneda: "Adéu, democràcia". Aquest altre, del mateix autor, parla de la guerra dels referèndums.

Articles del web relacionats:
Si Ciceró aixecàs el cap
La mort del mestre
Democràcia obsoleta
- L'esperançadora democràcia digital

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (25/10/2016), reflexion sobre el sentit de l'actual democràcia:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (14/09/2018) reflexion sobre els populismes:

Emparaular el món

Article publicat a l'Ara Balears (11/09/2016)

L’ésser humà és un ésser de paraules, un animal gramatical. Ja ens ho diu el nostre gran tòtem Toni Gomila a Acorar: “Les paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream. Expliquen el nostre món i la nostra esquizofrènia; ens expliquen, a nosaltres. I si canviam de paraules, canviam de món. I el món, per bé o per mal, sempre canvia, i els forts guanyen. I si amb una debilitat covarda descuidam els mots... quan moren els mots moren els conceptes. I llavors la vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren els pobles si moren les paraules. És la paraula l’ànima d’un poble”.

Acorar, de Toni Gomila
Acorar, de Toni Gomila
 
Corren, però, mals temps per a les paraules. El mateix Gomila ho il·lustra a la perfecció amb el següent exemple: “El jovent sap destriar entre un Golf GTI o GTX, si és un iphone 3 o un iphone 4, un PC o un Mac. Ho saben tot de les coses efímeres, de les coses que es venen com a imprescindibles i que en pocs anys passen de moda i formen part del record [...]. De les coses permanents, de les que transcendeixen el nostre efímer pas per la vida, no els interessa res, ni el seu nom. I amb un genèric l’humilien. No destrien pomeres, pereres, cirerers, alzines ni oms; només diuen arbres. No destrien un mussol, una òliba, un tord, una mèrlera, un pinsà o un sebel·lí; només diuen ocells. I d’aquesta ignorància en basteixen una seguretat ben falsa”.
 
Ara més que mai, doncs, cal emparaular el món. L’autor d’aquesta expressió és el català Lluís Duch, antropòleg i monjo de Montserrat. El seu punt de partida són les reflexions de Ludwig  Wittgenstein ("Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món"), de George Steiner (“El que no s’anomena no existeix”) i de Walter Benjamin (“El llenguatge és un mitjà per crear i modificar la realitat”). No hi ha dubte que pensam en funció de les paraules que coneixem. Naixem sense paraules i a través de les paraules ens ubicam al món i comprenem la realitat.

Lluís Duch
Lluís Duch
 
En l’actual era de la imatge narcotitzant, Duch reivindica l’Homo loquens davant l’Homo Videns, víctima d’un empobriment lingüístic galopant, d’un “desemparaulament”. I això es produeix en el marc d’una “adolescentització” de la societat. Així ho acaba de manifestar en una entrevista en el darrer número de la revista Sàpiens: “Evidentment no tinc res en contra de l’adolescència com a edat, però el que la caracteritza és ser una etapa de trànsit, i per tant s’hi manifesten les inseguretats més fortes i la falta de referències i de criteris sòlids. Això ho aprofita el sistema en què vivim (un sistema neoliberal que ha tingut i té conseqüències nefastes d’una manera absoluta), per apoderar-se de l’ànima del moment, per dir-ho així. I veiem que la gent de setanta anys vol vestir i vol viure com si fossin nois i noies de vint anys”. En aquesta línia, el monjo de Montserrat considera que la decadència de les Humanitats a l’ensenyament ja va bé als poders establers, interessats en societats crèdules que no es qüestionin el que fan.
 
La societat actual, desarmada de paraules, viu en una espècie de corda fluixa. Duch insisteix que “l’accelaració del temps impedeix que digerim les novetats, i ara estem amb una indigestió absoluta, instal·lats en una provisionalitat sense fi”. Aquesta provisionalitat es veu agreujada per una manca de consciència històrica, sobretot entre les noves generacions. Molts no se saben ubicar en el trajecte de la humanitat i obliden que som éssers de memòria i de tradició. Volen obrir-se pas pel món, ignorant un  passat ben necessari per saber qui som i cap a on anam. Ningú no diria ja que som hereus de la Revolució francesa i de la Il·lustració.

Emparaular el món
Emparaular el món
 
La memòria ens fa persones i ens dóna les eines per a establir un codi ètic. Avui, però, arrossegats per reduccionismes i atrapats per la tecnolatria, assistim a marxes forçades cap a una societat de l’oblit, on la banalització de la paraula va en detriment de la capacitat crítica dels individus. Abans hi havia l`èpica de ser conscients que l’home estava fent història. Ara, totalment descontextualitzats i extraviats, d’actors hem passat a ser espectadors. Sembla com si les utopies ja no anassin amb nosaltres. S’ha imposat la “hictopia”, la veneració de l’ara i aquí (hic, en llatí).
 
Duch té clar que sense paraules ens estam deshumanitzants i posant en perill la convivència. Així doncs, sepultada la nostra condició d’ésser semiòtics, cada cop serà més difícil establir ponts de diàleg per desxifrar la complexa realitat. L’homogeneïtzació mental que ha duit la globalització acabarà amb el polifonisme tan propi dels humans. Només ens queda una solució: tornar a emparaular el món. Haurem de tenir en compte el testimoni de Lao-Tse, un llegendari filòsof xinès del segle IV aC. Quan el senyor del seu territori li va encarregar formar govern, li va preguntar quina mesura adoptaria primer. I la resposta va ser: “La renovació, la curació de la paraula”. Estaria bé que en prenguessin nota el nostres governants.

Lluís Duch també deia que l'ésser humà és un animal logomític. Ho explica A. Chillón en aquest article.

Aquí teniu el famós fragment d'Acorar sobre l'actual pobresa lingüística:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/11/2017), reflexion sobre el poder de la paraula:





Aquí teniu un homenatge a la paraula de la mà de Miquel Martí i Pol. És el poema Paraules al vent (1954): 

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
si voleu, ordenades amb altiva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.

Ens nodrim de paraules
i, algunes vegades, habitem en elles,
així en els mots elementals de la infantesa,
o en les acurades oracions
dedicades a lloar l'eterna bellesa femenina,
o, encara, en les darreres frases
del discurs de la vida.

Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.

I nosaltres som els pobladors d'aquest bosc.
I més d'un cop en hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d'una pintura antiga, 
i hem restat indecisos
com aquell que descobreix la ciutat que visita.

Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraules
a les coses inconcretes.
Elevar-les a la llum amb els braços de l'expressió viva
peruè triomfem en elles.
Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.
Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.


El mite dels toros

Article publicat a l'Ara Balears (28/08/2016)

Segurament aquest estiu serà el darrer amb corrides de toros a Mallorca -a Menorca i a Eivissa ja no se’n celebren. Està previst que a la tardor el Parlament aprovi una proposició de llei que prohibirà definitivament qualsevol mena d’espectacle de maltractaments d’animals a totes les illes. Aquest setembre, per tant, també es presenta com l’últim per al famós Correbou de Fornalutx.

La normativa balear serà més valenta que la que aprovà el 2010 Catalunya a través d’una Iniciativa Legislativa Popular. La seva deixava al marge de la prohibició els denigrants espectacles de toros embolats, amb foc a les banyes. Les associacions taurines ja han posat el crit al cel davant el que consideren un atemptat contra una tradició convertida en “marca España”. Ja el 1991 Canàries fou la primera comunitat a prohibir les corrides de toros. Aleshores, però, els espanyolistes més furibunds no s’ofengueren tant.

Zeus raptant Europa
Zeus raptant Europa

El toro, tanmateix, forma part del mite fundacional d’Occident. Zeus adoptà la forma d’aquest animal quan raptà la princesa fenícia Europa. Se l’emportà fins a Creta, el bressol de la cultura grega, on s’hi uní carnalment. Després de convertir-la en sobirana de l’illa, el nom d’aquella donzella serviria per batiar tot el Vell Continent. Creta sempre romandria lligada a la figura del toro, que, igual que altres cultures de l’antiguitat, era venerat com a símbol de fortalesa i fertilitat. Ho constaten les nombroses pintures descobertes amb escenes de taurocatàpsia, on homes i dones apareixen fent temeràries acrobàcies sobre un toro. Amb tot, aquest animal també seria objecte de l’agressivitat humana, tal com reflecteix el mite del minotaure, un ésser monstruós fruit de la unió d’un toro amb Pasífae, muller del rei de l’illa. Tancat dins el laberint de Cnossos a l’espera de carn fresca, seria mort per l’atenès Teseu, que així s’erigí en el primer torero de la Mediterrània amb més testosterona.

Taurocatàsia a Creta
Taurocatàpsia a Creta

La violència, però, gratuïta amb els toros seria institucionalitzada en els amfiteatres de Roma en les conegudes com a venationes. Es tractava d’espectacles on feres del tot exòtiques s’enfrontaven entre elles o lluitaven amb uns individus anomenats bestiarii, que generalment eren presoners de guerra. Si aconseguien sortir-ne vius eren aclamats pel poble com a autèntics herois. Aquests espectacles, juntament amb els combats de gladiadors, foren durament criticats per personatges tan il·lustres com Ciceró o Sèneca a causa de la seva crueltat.

Al segle XII, per influència visigòtica, Espanya recolliria el testimoni de Roma en la seva devoció per la tauromàquia. La seguirien Amèrica Llatina (sobretot Mèxic), Portugal i el sud de França. Desgraciadament, en època moderna una munió d’artistes donaria una aureola d’intel·lectualitat a un despietat ritu on l’espectador es recrea amb l’acarnissament en directe d’un pobre animal. Entre ells hi havia Goya, Federico García Lorca, Picasso o Orson Wells, que veren en les corrides de toros una bella dansa amb la mort, la lluita suprema de l’antic heroi contra la bèstia ferotge, el triomf del bé sobre el mal.

Qui és l'animal?
Qui és l'animal?

El publicista taurí més famós, però, fou l’escriptor nord-americà Ernest Hemingway, que el 1923 recalà a Pamplona atret per la festa dels sanfermines. L’ambient que s’hi trobà li inspirarien les seves obres Mort a la tarda, Festa i Un estiu sagnant. El premi Nobel de Literatura de 1954, masclista confés, seria víctima de les seves paraules: “Caço i pesco perquè m’agrada matar, perquè si no matés animals em suïcidaria”. I així ho va fer el 1961 pegant-se un tret a la boca amb la seva escopeta. “El cel seria per a mi una plaça de toros amb dues entrades vitalícies i un riu de truites al costat”, havia dit també en vida.

Sembla que a França testimonis com el de Hemingway encara tenen molt de pes en la defensa de la tauromàquia. No debades, a la pàtria de la Il·lustració les corrides de toros són “patrimoni cultural immaterial” en base a un estudi del tot surrealista que diu que els toros no pateixen. Paradoxalment, aquesta declaració contradiu el propi codi penal francès que preveu penes de fins a dos anys de presó i multes de fins a 30.000 euros per a aquells que atemptin contra la dignitat i la integritat física dels animals. 

Hemingway a Pamplona
Hemingway a Pamplona

Al país gal s’ho haurien de fer mirar. Una pràctica tan sanguinària no té defensa possible, per molts d’anys de tradició que tengui al darrere. Ara a casa nostra només cal esperar que les places de toros esdevinguin museus d’antigues carnisseries que incomprensiblement alguns encara s’entesten a considerar cultura. Ja ho diu l’escriptor Manuel Vicent: “Si les corrides de toros fossin art, el canibalisme seria gastronomia”. Tanmateix, dins el caspós imaginari espanyol el toro Osborne és una figura massa potent. De reüll el mira un altre toro més rebel, el de Zeus, que no atura d’esbufegar, esperant el dia que el deixaran en pau en aquesta Europa que tant s’estimà.
Els toros són cultura?
Els toros són cultura?

En aquest article del filòleg Gabriel Bibiloni podreu trobar més informació sobre la història dels toros.

Aquí teniu un interessant article de Natza Farré titulat "La mort del toro".

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla de quan Espanya va prohibir les corregudes de toros.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre la influència del món taurí en el nostre vocabulari.

Aquí teniu una campanya francesa contra les corrides canvia toros per dinosaures:



I aquí teniu la cançó d'Albert Pla, "Papa, jo vull ser torero":




Articles del web relacionats:
Teseu, el primer torero de la Mediterrània
El rapte d'Europa
- Gladiadors, la història d'una manipulació

Sant Mateu contra l'Església

Article publicat a l'Ara Balears (17/07/2016)

A Mallorca tenim un periodista molt valent que no es cansa de denunciar les nostres misèries com a societat. És Mateu Ferrer, del Diario de Mallorca. Avui en Mateu s’ha convertit en un dels flagells més indomables de la corrupció. Ja de jovenet no tenia por a res, ni de l’Església, que va conèixer de ben a prop quan feia de catequista al seu poble, Santa Margalida. Fa devuit anys va presenciar un fet que el va horroritzar. En obrir la porta de la rectoria de Can Picafort, es va topar amb el capellà Pere Barceló, de 45 anys, damunt d’una nina de deu anys mig despullada, na Maria, que per aquell temps li feia d’escolaneta.
 
En un primer moment, en Mateu, pres per la por, optà pel silenci. Això va ser aprofitat pel capellà per continuar amb les seves diabòliques pràctiques antievangèliques. Finalment, però, el catequista s’animà a denunciar els fets a Fiscalia i al Bisbat. “Fes el que vulguis. En tot cas, guanyarem nosaltres”, li va etzibar el vicari episcopal de Mallorca enmig d’una monumental esbroncada.

Maria Serra, a la sortida del judici
Maria Serra, a la sortida del judici
 
Certament, aleshores va guanyar l’Església. La justícia va arxivar el cas. En prestar declaració, na Maria ho va negar tot, amenaçada pel seu agressor. Mentrestant, en Mateu hagué de suportar les mirades de rebuig de la gent del seu poble, que, entabanada per tants d’anys de nacionalcatolicisme castrador, preferia continuar reverenciant aquell monstre de Déu. El 2010, però, dotze anys després, l’antic catequista convertit en tenaç periodista tornà a senyalar amb el dit el capellà pederasta. Ho féu en un documental sobre abusos sexuals de TV3, Els monstres de casa meva. En veure’l, a na Maria, ja adulta, se li regiraren tots els mals records que fins aleshores havia intentat neutralitzar per una qüestió de supervivència. Va rompre a plorar quan relatà als seus pares que aquell ésser tan afable li havia robat la infància. Així, carregada de coratge, es disposà a denunciar-lo.
 
El 2013 s’imposà la política de tolerància zero contra la pederàstia impulsada pel papa Benet XVI arran dels escàndols que esquitxaven a capellans de mig món. Abans que es pronunciàs la justícia ordinària, el Tribunal Eclesiàstic de Mallorca va expulsar del sacerdoci Barceló per ser culpable d’uns “gravíssims delictes”. El Bisbat tenia damunt la taula les denúncies d’altres dues nines que també havien estat abusades pel clergue en la seva anterior destinació, Cala Ratjada. A més, hi havia unes queixes sobre abús sexual d’una monja que havia coincidit amb ell al Burundi en la seva etapa com a missioner.
 
Na Maria, igual que en Mateu, tampoc no s’escapà de ser acusada de mentidera. Pere Fiol, company d’hàbits de l’agressor, va arribar a dir que ella i la resta de denunciants eren “persones gens cohibides, gent de món, que ja han tengut unes quantes parelles”. “Estam en crisi, i per ventura hi ha hagut doblers pel mig”, hi insistí. Ara Barceló s’ha quedat ben tot sol. Acaba de reconèixer que, durant dos anys, abusà i violà en diverses ocasions la seva antiga escolaneta. A l’Audiència de Palma ha exhibit el seu somriure burleta de sempre que na Maria, ara de 28 anys, mai no oblidarà. És el mateix que li dedicà dies abans del judici quan se’l trobà en un bar, en l’últim Madrid-Barça. Passà per davant d’ella i se la quedà mirant, sabedor de la seva suposada impunitat eclesiàstica.
 
L’exrector de Can Picafort ha sabut jugar bé les seves cartes amb la justícia.  Per haver confessat, la seva condemna inicial de 42 anys de presó s’ha vist rebaixada incomprensiblement a sis. Na Maria encara rovega amb ràbia tanta injustícia. Per sort, però, el seu cas no ha prescrit, com sí que ha passat amb altres menors abusats per indignes servidors de Déu. L’exescolaneta ha deixat de ser creient. No entén com l’Església de Mallorca ha pogut estar tants d’anys encobrint conscientment els seus pederastes i humiliant les seves víctimes. Representants del Bisbat ja li han demanat perdó. En canvi, no sap res de l’anodí bisbe Xavier Salinas.

El bisbe Xavier Salinas i el silenci
El bisbe Xavier Salinas i el silenci
 
Ara, tanmateix, na Maria se sent alliberada. Tres dies després del judici, la vaig veure passejant pels carrers de Palma. Vaig estar temptat d’acostar-m’hi per donar-li l’enhorabona. Va poder més, però, la meva vena de mallorquí reservat i contingut. Amb la paraula a la boca, la vaig deixar partir. Semblava contenta i amb ganes de menjar-se el món. Vaig lamentar no haver-li fet una abraçada de suport, la mateixa que en el seu moment va rebre d’en Mateu. Sens dubte, ell és el veritable heroi d’aquesta deplorable història, la veu dels desvalguts que mai no es cansà de clamar en el desert. Ell és el sant que avui ha convertit la valentia i la modèstia en la seva professió. “Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel!”, diu una de les Benaurances segons sant Mateu.

Aquí teniu el programa de "Dues Voltes" d'IB3TV dedicat a les atrocitats de Pere Barceló:



I aquí teniu el documental sobre la pederàstia "Els monstres de casa meva". A partir del minut 25 trobareu les declaracions de Mateu Ferrer sobre Pere Barceló.

Finalment el Bisbat ha reconegut, vint anys després, que, en el cas de l'exrector de Can Picafort, va voler mirar cap a una altra banda.  Aquest és un dels grans pecats de l'Església de Mallorca. L'altre, la seva implicació en la repressió franquista durant la guerra civil. Ho explic en aquest article

Articles del web relacionats:

La pederàstia a la Grècia clàssica
-
 Paraula de Déu

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px