Banner Top

La fi de la cultura

Article publicat a l'Ara Balears (19/06/2016)

Per ventura aquest segle XXI, de canvis vertiginosos, assistirem a la fi de la cultura. Així ho intueix Joaquim Garcia, el propietari de la tenda palmesana “Tot Clàssic”. La setmana passada va tancar les portes d’un local que, durant setze anys, s’havia convertit en el punt de trobada de tots els melòmans de Mallorca. Garcia no només venia discos, sinó que també assessorava els clients amb els seus vastos coneixements musicals. La seva era l’única tenda en aquesta especialitat que quedava a Espanya i de les poques que hi havia al sud d’Europa. “Tot Clàssic” no ha pogut fer front a l’envestida d’Internet. Recentment, però, en una entrevista a “Diario de Mallorca”, Garcia lamentava que el problema de fons és que la música clàssica ja no interessa a la gent jove.
 
Fora de l’àmbit musical, el futur també pinta ben negre. No es tracta de ser catastrofistes ni elitistes, sinó realistes. Per sort, tot canvia, però correm el risc de viure una nova era sense cultura. Malgrat els alts nivells d’alfabetització que tenim, les estadístiques ens diuen que l’hàbit lector ha caigut. Ara, en la nostra societat del cansament, el que està de moda és veure sèries televisives. A més, els editors alerten que la majoria de llibres que es llegeixen són d’una pèssima qualitat. Abunden els best sellers de prosa simple i els pamflets d’autoajuda de gurus extraviats.

Paraula d'El Roto
Paraula d'El Roto
 
Sens dubte, les noves tecnologies fa que tenguem la possibilitat de tenir un major accés al coneixement. La mirada, però, se’ns ha dispersat. Ara llegir amb deteniment s’ha convertit en un acte gairebé impossible. En qüestió de segons passa’m d’un enllaç a un altre sense saber ben bé què volem i pressionats per trobar la darrera novetat més sensacional. Vivim a cops de piulades i de titulars de notícies. Enxarxats en les xarxes socials, som incapaços de desxifrar la realitat. Deim que estam informats, quan en realitat estam infotoxicats.
 
Fa uns mesos, en un article al diari El País, el filòsof Rafel Argullol apuntava que el pseudolector actual defuig les cinc condicions mínimes inherents a l’acte de llegir: complexitat, memòria, lentitud, llibertat i solitud. Allò complex que requereix concentració és qualificat d’insuportable; la memòria és bandejada perquè, per a això, ja tenim un munt de màquines; com que el temps és or, no cal tudar-lo en floritures literàries; i ningú no s’atreveix a fer ús de la seva llibertat per triar, en la solitud que tant de pànic provoca, un text que ens ajudi a transcendir la realitat.

Paraula de Cató
Paraula de Cató
 
Així doncs, l’Homo Sapiens reconvertit en Homo Videns ja no està en condicions d’afrontar-se al seu valuós llegat humanístic. Stephen Hawkings, en un llibre titulat Sobre les espatlles de gegants, recorda que la ciència contemporània ha necessitat l’acumulació històrica de coneixement per arribar a l’altura del present. Talment ho va reconèixer Newton en una carta a Robert Hooke: “Si he pogut veure més lluny, és perquè anava a coll de gegants”. Ara, però, narcotitzats per multiestímuls, caminam capcots. Ens fa peresa albirar més enllà i dialogar amb el nostre passat que tant ens ha fet créixer. La supèrbia fa que donem l’esquena a la tradició, és a dir, a allò que, segons l’etimologia llatina del concepte, ens ve donat de generació en generació.
 
Avui, buits de paraules i de pensament, vivim abduïts per la imatge, omnipresent i omnipotent. En aquest cas, però, la cultura del “fast food” també ja ens passa factura en forma de pseudoespectadors. No debades, la gent dedica més temps a fer fotos que no pas a observar amb els seus propis ulls. Així, als museus, el nostre patrimoni artístic també és ignorat i invalidat. Sempre hi ha una bona excusa per a una “selfie” terapèutica. Tanmateix, els nostres smartphones tenen emmagatzemats milers d’imatges que no podrem veure ni amb set vides. Són les paradoxes de vides que volen ser viscudes al màxim, però amb baixa qualitat sensorial. Veim, però no miram; sentim, però no escoltam.

Situació habitual als museus
Situació habitual als museus
 
L’amnèsia s’ha imposat en un present per on navegam a la deriva. Res ja no té cap significat que ens connecti amb el passat i ens contextualitzi dins la història de la humanitat. No hi ha temps per al Sapere aude (“atreveix-te a saber”) de Kant. L’esperit crític ja no va amb nosaltres. Ens evadim per por a pensar. Entrebancats en la superfície de les coses, el camí està més que aplanat per acabar essent uns analfabets culturals. En paraules d’Argullol, serà una vida sense cultura. El filòsof insisteix: “Igual la vida sense cultura és molt més feliç. O pot ser que no: pot ser que la vida sense cultura no sigui ni tan sols vida sinó un pobre simulacre, un joc que sigui avorrit de jugar”.

Mafalda i la cultura
Mafalda i la cultura

Aquí teniu una article interessant de Carme Riera Sanfeliu titulat "Llegir (i viure) en diagonal"

Aquí teniu un article de la filòsofa Marina Garcés titulat "El desig i la dificultat". I aquest és de Rafael Narbona. Es titula "La muerte de la filosofia".

Articles del web relacionats:
Sapere aude?
La invasió dels idiotes
L'era líquida
Esclaus de l'horror vacui
Intel·lectuals destronats
-
 La utilitat de la inutilitat
La hipocresia de les humanitats
-
 El maleït mite de la cultura

La Feixina com a símptoma

Article publicat a l'Ara Balears (05/06/2016)

Són molts els símptomes que demostren que Espanya encara no sap assumir les vergonyes del seu passat feixista. Un d’ells és la controvèrsia generada al voltant del monòlit de la Feixina de Palma dedicat al “Baleares”, un creuer franquista que el 1938 va ser enfonsat davant les costes de Cartagena per l’armada republicana. Les prop  de 800 persones que hi moriren –molts eren joves mallorquins enrolats a la força- foren homenatjades amb un monument sufragat per subscripció popular. El mateix Franco es desplaçà en persona fins a la capital balear per inaugurar-lo el 1947 enmig d’un entusiàstic acte multitudinari que immortalitzà el NODO.

Franco en la inauguració de La Feixina
Franco en la inauguració de La Feixina
 
El 2010 la batlessa socialista Aina Calvo aprovà reciclar el monument de la discòrdia en un maniobra que alguns consideraren poc valenta. Aleshores se’n retiraren els símbols franquistes i s’hi col·locà una inscripció per a “no oblidar mai els horrors de les guerres i les dictadures”. Ara, però, el nou consistori presidit pel socialista José Hila, antiga mà dreta de Calvo, troba que aquella acció va ser del tot insuficient. És per això que està decidit a esbucar el polèmic monòlit. El Consell de Mallorca, tanmateix, li acaba d’aturar  els peus de manera temporal a l’espera que es resolgui el recurs interposat per l’Associació de Veïnats i Amics de Santa Catalina contra l’acord pres per la Comissió insular de Patrimoni Històric. Aquesta comissió es negà a declarar Bé d’Interès Cultural l’obra feixista que presideix la badia de Palma per falta de valors patrimonials.
 
La suspensió cautelar de la demolició de la Feixina ha coincidit aquesta setmana amb una altra notícia relacionada amb la memòria històrica. Els ciutadans de Tortosa (Tarragona) han aprovat en una consulta popular “mantenir, reinterpretar i contextualitzar” el monument franquista que commemora la victòria del bàndol nacional a la Batalla de l’Ebre. Els més crítics amb la decisió no han dubtat a evocar les paraules de Buenaventura Durruti, anarquista lleonès mort el 1936 en esclatar la Guerra Civil: "Al fascismo no se le discute, se le destruye."
 
Monument franquista a Tortosa
Monument franquista a Tortosa

Tot plegat passa quaranta-anys després de la mort del dictador, que avui descansa en un altre monument del tot polèmic, el Valle de los Caídos, construït per presoners republicans. A Alemanya, el búnker on se suïcidà Hitler fou destruït durant els bombardejos de les forces alidades. D’altres construccions del règim, en canvi, es preservaren. És el cas l’estadi olímpic de Berlín, que en els Jocs de 1936 serví d’exaltació de la “raça ària”, o la Tribuna Zeppelin, a Núremberg, des d’on el Fürher arengava les masses els anys previs a la Segona Guerra Mundial. En aquests casos, però, se n’eliminaren les esvàstiques o qualsevol altre símbol nazi com les àguiles imperials.
 
No fou fins el 2007 quan Espanya començà a plantar cara a la seva incòmode herència franquista. Aleshores el govern socialista de Rodríguez Zapatero aprovà la Llei de Memòria Històrica, que només salva de la purga aquells vestigis feixistes que tenguin un cert valor arquitectònic o artístic. Tractant-se, però, d’una norma que no comptà amb el vistiplau de totes les forces polítiques, la seva aplicació fins al moment ha estat bastant irregular.
 
Tanmateix, la contestació a certs punts de la Llei de Memòria Històrica no només ve dels hereus del franquisme que pilotaren la transició. També hi trobam intel·lectuals de la talla de l’hispanista anglès Paul Preston, gens sospitós de ser un nostàlgic del règim. Preston és partidari de mantenir les restes feixistes “com a instruments d’educació”, sempre i quan comptin amb una placa explicativa del que representen. Al seu parer, aquesta operació ha d’estar regida per un procés complet de “desfranquització”. No debades, a Espanya tristament encara s’autoritzen manifestacions de grups neonazis exhibint banderes feixistes. Així ho estableix el Codi Penal “si [aquesta conducta] no va acompanyada d’una conducta activa pròpia d’un crim d’odi”. A Alemanya, on els feixistes perderen la guerra, tal despropòsit es castiga amb penes de presó.
 
Tot plegat és prou simptomàtic de la democràcia tan acomplexada que tenim. Per ventura,  seguint l’exemple d’Alemanya, el manteniment de monuments franquistes com el de la Feixina seria una bona forma de començar a assumir, amb esperit crític, la tragèdia que suposa una guerra civil. Ara, per sort, a casa nostra, el relat dels fets s’acabarà de completar amb l’obertura de les fosses comunes on hi ha un gran nombres de desapareguts del bàndol dels vençuts. A la fi les víctimes oblidades de tanta ignomínia ja podran descansar en pau. Ens queda, però, una assignatura pendent: encetar un debat social seriós sobre el nostre trist passat perquè així les noves generacions no s’atrevesquin a banalitzar-lo.

Així va cobrir el NODO la inauguració del monument de la Feixina:

 

Aquí teniu el programa de "Memòria i oblit d'una guerra" dedicat al buc "Baleares".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/12/2018) reflexion sobre la importància de la memòria històrica i sobre les pedres de la memòria, les Stolpersteine:

 

Aquest vídeo és molt interessant. Para sobre què s'ha de fer amb monuments com el del Valle de los Caídos. És del programa "Quan arribin els marcians", de TV3.

Aquí teniu un enllaç d'arquitectura nazi que s'ha mantingut com a recordatori dels horrors.

Aquest article és molt interessant. Parla sobre una iniciativa curiosa a Itàlia sobre la gestió dels monuments feixistes. Aquest altre article reflexiona sobre el mateix tema.

Aquest article parla de monuments a dictadors en països democràtics.

En aquest enllaç podeu veure el vídeo del programa documentarl "Memòria i oblit d'una guerra" dedicat al creuer Baleares.

Aquest article també és interessant. Es titula: "Les violacions dels aliats".

Aquí teniu un reportatge de la revista Sàpiens que parla de la pervivència a Espanya de Franco, quaranta-dos anys després de la seva mort.

L’escriptor Narcís Comadira fa la següent reflexió sobre la memòria història en un article, "La memòria", publicat al diari Ara (22/10/2016):

“I si Paul Ricoeur va dir que un excés de memòria és tan dolent com un excés d’oblit, en el cas del franquisme hem pecat per un excés d’oblit i no pas per un excés de memòria. N’hem de fer molta encara, de memòria del franquisme, hem de fer entendre què va significar i, sobretot, què significa encara per a les nostres consciències. Els joves d’ara potser es pensen, com que no en saben res, que ells són immunes al virus franquista, però se’ls hauria de fer comprendre que en una atmosfera tan contaminada de franquisme com és la que encara ens envolta, sobretot, però no únicament, la que ens ve de la part de ponent, la immunitat només s’aconsegueix amb el coneixement, un coneixement seriós que només dóna una memòria viva i ben estructurada”.


Articles del web relacionats:
L'odi soterrat
- Francoland

Països Catalans en el divan

Article publicat a l'Ara Balears (24/04/2016)

El polèmic concepte de Països Catalans torna estar en el divan de la nostra consciència nacional. El darrer a psicoanalitzar-lo ha estat el valencià Joanjo Aguar Matoses, autor d’un article que s’ha convertit en viral a la xarxa. Es titula “¿I si anomenem Marènia als Països Catalans? Solució al conflicte dels noms”. Aguar proposa un terme ple de bellesa per combatre la catalanofòbia i per seduir els més escèptics. S’inspira en la mar Mediterrània, l’antiga Mare Nostrum dels romans, una immensitat d’aigua que ens uneix a illencs, valencians, catalans i algueresos. A més, evoca el famós “Pont de Mar Blava” que cantà Lluís Llach a partir d’un poema de Miquel Martí i Pol.
 
Aguar considera que “Països Catalans” és un concepte massa estigmatitzat  que “impedeix la construcció efectiva de la realitat política i social a què aspirem”. Es troba documentat per primera vegada en un llibre de la segona meitat del segle XIX titulat “Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia”. Era escrit per Benvingut Oliver, un valencià no especialment catalanista. Tanmateix, la popularització del terme arribaria el 1962, en ple franquisme, amb els assajos del valencià Joan Fuster Nosaltres, els valencians i Qüestió de noms.

Joan Fuster
Joan Fuster
 
Per a l’intel·lectual de Sueca, “Països Catalans” tan sols era un concepte estrictament lingüístic, a l’espera que es produís la unificació nacional dels territoris de parla catalana, que haurien de dir-se “Catalunya”. A casa nostra, aquesta fórmula ja havia estat utilitzada anys enrere per l’escriptor palmesà Gabriel Alomar (1873-1941), que diferenciava entre la “Catalunya continental” i la “Catalunya insular”.
 
El 1985 un altre valencià, Josep Guia, recolliria el testimoni de Fuster amb la publicació d’És molt senzill: digueu-li Catalunya.Hi ha qui diu –escrivia Guia- que és prematur, al sud, introduir ja el mot “Catalunya”. Fins quan hem d’esperar? Fins que no quedi ningú amb qui connectar? Fins que s’hagi consumat el canvi de “català” per “valencià” (pel que fa a l’idioma), el de “País Valencià” per “Comunitat Valenciana” i el de “Països Catalans” per “comunitats veïnes”? Decididament, no hi altre remei que actuar-hi de forma urgent i contundent”.
 
Tanmateix, al llarg del temps la nació catalana s’ha intentat reconstruir amb altres denominacions.  A principis del segle XX també un valencià, Nicolau Primitiu, suggerí Bacàvia a partir de la unió de BA, de Balears, CA, de Catalunya, i VIA, de València. La proposta, però, no reeixí. El mateix ha passat per a molts amb el concepte fusterià de “Països Catalans”, víctima segurament del “subconscient torturat” dels catalanoparlants, en paraules del polític artanenc Josep Melià, autor de “La nació dels mallorquins” (1967).
 
El perquè de tot plegat arrenca al segle XIII amb la conquesta de Jaume I, que suposà la creació de dos regnes independents: el de Mallorca i el de València. A la pràctica, ambdós territoris eren una continuïtat humana, cultural i lingüística amb Catalunya, però sobre el paper, prenien cossos jurídics diferents. Del que no hi havia dubte, però, era de la seva catalanitat. Ja Ramon Llull, en els seus viatges, es presentava com a “català de Mallorca”. Tampoc ens ha d’estranyar que el cronista medieval Ramon Muntaner, nascut a Peralada el 1265, digués dels valencians que “són vers catalans, e parlen del bell catalanesc del món”.

Mapa polític explicatiu NO OFICIAL d’Espanya (1852)
Mapa polític explicatiu NO OFICIAL d’Espanya (1852)
 
Tanmateix, l’existència de dos regnes siamesos al Principat de Catalunya però amb personalitat pròpia aniria construint una consciència pròpia que desembocà en la creació d’uns gentilicis privatius, en concurrència amb el de català. Així, amb el temps, dir-se i reconèixer-se com a “valencià” o “mallorquí” ja no era una simple puntualització jurídicoadministrativa, sinó que implicava un punt d’orgull. Aquesta esquerda disgregadora s’acabaria d’aprofundir amb esdeveniments històrics posteriors. El punt d’inflexió fou el Decret de Nova Planta, del Borbó Felip V. L’ordre de 1717 era clara: “que se procure mañosamente ir introduciendo la llengua castellana en aquellos pueblos”.
 
Fuster, mort el 1992, lamentava la dissort de la nació catalana. “Per no tenir sort, no n’hem tinguda ni en la possessió d’un nom comú”. I aquí s’aferren avui els grups més espanyolistes hereus del franquisme testosterònic per negar la seva existència. Així ja ho aprovà en seu parlamentària l’ofuscat govern de José Ramón Bauzá, d’indigne record. Ara hi haurà gent qui, en comptes de “Països Catalans”, preferirà parlar directament de “Països Espoliats”.

Per saber més sobre el concepte Païso Catalans, us recoman aquest article d'Antoni Rubio, periodista i filòleg.

I aquí teniu un interessant article de Marc Pons sobre l'origen de la catalanofòbia.

Articles del web relacionats:
La desnacionalització dels mallorquins
Quan les illes eren independents
- L'origen del terme català
Catalunya encadenada
La mare llibertat
Països Catalans: ens coneixem, ens entenem?
Ramon Llull, el doctor il·luminat
Siau qui sou

Intel·lectuals insolvents

Article publicat a l'Ara Balears (10/04/2016)

L’actual decadència d’Espanya és el reflex de la decadència dels seus intel·lectuals. Aquesta és la conclusió que es pot extreure del darrer llibre del politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca, La desfachatez intel·lectual. Escritores e intelectuales ante la política (Catarata). Sánchez-Cuenca, professor a la Universidad Carlos III de Madrid, carrega durament contra una casta d’intel·lectuals que es mostren insolvents quan intervenen en l’esfera pública. Entre ells hi ha Mario Vargas Llosa, Antonio Muñoz Molina, Fernando Savater, Félix de Azúa, Javier Cercas, Arturo Pérez-Reverte o Jon Juaristi.
 
Es tracta de firmes habituals de les pàgines d’opinió d’El País i l’ABC, que es forjaren als anys noranta del segle passat, amb la fi del període felipista i l’ímpetu antiterrorista i espanyolista d’Aznar. Segons l’autor del llibre, tots ells comparteixen elements comuns: aprofiten el prestigi públic que els atorga la seva trajectòria literària per pontificar amb total impunitat, des de la supèrbia i des de la trinxera antinacionalista. No els importa sembrar la discòrdia amb idees simplistes i superficials que no estan a l’altura de la capacitat d’anàlisi que demostren en les seves obres.
 
Sánchez-Cuenca ha tirat d’hemeroteca per confirmar les seves tesis. Un dels que surt més mal parat és Vargas Llosa, tot un Premi Nobel avui reconvertit, de la mà d’Isabel Preysler, en una celebritat de la premsa rosa –practica tot allò que va criticar fa quatre anys en el seu assaig sobre la frivolitat de l’època moderna, La sociedad del espectáculo. Al seu moment la ploma estrella del grup Prisa va arribar a comparar Esperanza Aguirre amb la “Juana de Arco del liberalismo”. D’ella digué que si hagués governat, Espanya hauria evitat un fenomen d’àmbit global com és la crisi econòmica. Poc importa a l’escriptor peruà la vinculació de la baronessa dels populars amb la trama corrupta Gürtel o amb el “tamayazo”, el transfuguisme de dos diputats socialistes que el 2003 catapultaren Aguirre a la presidència de la Comunitat de Madrid.
 
Darrerament Vargas Llosa tampoc no s’ha estat d’atacar el procés sobiranista català amb sentències totalment lapidàries: "Ni siquiera una alta cultura vacuna a la sociedad contra la peste del nacionalismo" o “Una Cataluña independiente sería un país marginado, gobernado por mediocres fanáticos". El mateix pensa el novel·lista català Félix Azúa, que acaba d’entrar a la Real Academia Española. Fa quatre anys, davant la seva imminent paternitat, decidí “exiliar-se” a Madrid perquè no volia que la seva filla es criàs en el “totalitarisme” català. Al seu parer, “l’educació a Catalunya està en mans de talibans i consisteix a ensenyar odi a Espanya”. Per Azúa, la llengua catalana “ha deixat d’existir” des que és “una llengua d’imposició”.

 
Al filòsof basc Fernando Savater tampoc no li sap greu fer gala de la seva frivolitat intel·lectual. En un entrevista al diari El español de Pedro Jota Ramírez, considerà que el principal problema dels espanyols és “sin lugar a dudas, y desde hace tiempo, el nacionalismo catalán”.  Aquesta resposta, segons l’autor de La desfachatez intelectual, és una “barbaritat poc documentada” tenint en compte la forta crisi econòmica que pateix el país. Qui peca del mateix és el novel·lista Arturo Pérez Reverte, que recentment ha emprat Twitter per atacar Gabriel Rufián, diputat d’ERC al Congrés dels Diputats: “La España que sentó en el Parlamento a ese joven merece irse al carajo”.

Tots aquests intel·lectuals, convertits en mediàtics intocables encantats d’haver-se conegut, no es cansen de dir que el nacionalisme es cura viatjant. En el seu llibre, però, Sánchez-Cuenca recorda que hi ha nacionalistes acèrrims a Catalunya amb una trajectòria molt més cosmopolita que ells. Fora del debat sobre el procés català, també podem trobar la mateixa pobresa argumentativa. És el cas de Jon Juaristi, columnista de l’ABC, que, davant la colpidora foto d’un nin ofegat en una platja de Turquia, va criticar que els refugiats sirians emprin els seus fills per apel·lar al sentimentalisme europeu.

L’autor de La desfachatez intelectual lamenta que a Espanya el debat d’idees sigui tan pobre en comparació, per exemple, amb el món anglosaxó, on l’opinió dels periodistes especialitzats té més pes que la dels intel·lectuals clàssics. Tanmateix, Sánchez-Cuenca assegura que els veterans opinadors mercenaris de l’statu quo espanyol poc tenen ja a fer en un moment en què la premsa tradicional està en crisi. Ara, gràcies a Internet, molts dels seus disbarats poden ser rebatuts des de qualsevol plataforma amb més rigor informatiu. Llarga vida, doncs, a Internet!

És molt recomanable aquest article de Sebastià Alzamora al Diari Ara (19/09/2017). Es titula "Mil intel·lectuals d'esquerra".

Us deix amb una cita de Noam Chomsky: "La responsabilitat dels intel·lectuals és dir la veritat i exposar les mentides".

Aquí teniu una entrevista a Sánchez-Cuenca.

Articles del web relacionats:
"Antes rota que roja"
La mare llibertat
Catalunya encadenada
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Intel·lectuals destronats
On són els artistes de la "ceja"?

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (29/09/2017), reflexion sobre el paper de l'intel·lectual en l'era de la postmodernitat:


I per acabar amb un somriure, aquí teniu la intervenció estel·lar d'Arturo Pérez Reverte al programa de sàtira política de TV3 "Polònia":

Una muntanya ben màgica

Article publicat a l'Ara Balears (08/02/2016)

Per la seva salut, Thomas Mann faria bé de no ressuscitar. Molt ha canviat Davos, l’escenari de la seva cèlebre novel·la La muntanya màgica, publicada el 1924. Des de 1991 aquesta diminuta ciutat dels Alps suïssos, la més alta d’Europa a 1,560 metres sobre el nivell de la mar, acull anualment, a finals de gener, unes pomposes trobades del Fòrum Econòmic Mundial. Els seus convidats són les grans fortunes i els polítics més influents del planeta. Res a veure, doncs, amb els protagonistes de l’obra del premi Nobel alemany.
 
La muntanya màgica ens parla de Hans Castorp, un jove enginyer d’Hamburg que viatja fins a un balneari de tuberculosis de Davos, un lloc avui més famós per les seves luxoses estacions d’esquí. La seva intenció inicial és passar-hi tres setmanes de vacances al costat d’un cosí seu que s’hi troba ingressat. Tanmateix, la visita es converteix en una estada de set anys, durant els quals Castorp s’imbueix de les reflexions existencials de dos mentors del tot antitètics, Settembrini i Naphta.
 
Enguany els prop de 2.500 assistents de més de 100 països que s’han reunit a Davos també no han aturat de fer-se reflexions existencials. En el seu cas, però, giraven més aviat al voltant de la defensa d’un sistema capitalista que, aparentment sense alternativa possible, ja ha decapitat massa gent. El terratrèmol, de repercussions globals, s’inicià el 2008 després de la pinxada de la de bombolla immobiliària nord-americana. L’únic lloc, però, on no han arribat les seves saquejades és el sempre plàcid cim de Thomas Mann. Qui ho sap bé és el periodista anglès Andy Robinson, autor del llibre Un reportero en la montaña màgica. Cómo la élite econòmica de Davos hundió el mundo. (Editorial Ariel, 2013).

Robinson denuncia que, parapetat dalt del sostre d’Europa, el Fòrum Econòmic Mundial continua planificant estratègies per obtenir més beneficis enmig de l’actual crisi econòmica mundial. Tot plegat, però, es vesteix sota un discurs de la filantropia abanderat per celebritats convidades. Enguany l’actriu britànica Emma Watson ha presentat un programa per eliminar les diferències de gènere. Un altre actor, Leonardo DiCaprio, ha estat premiat per la seva lluita contra el canvi climàtic. I el cantant d’U2, Bono, hi ha celebrat el desè aniversari d’una campanya que lidera per combatre la sida a nivell mundial.
 
Un reportero en la montaña màgica desemmarca una monumental farsa on la plutocràcia intenta netejar la seva imatge al costat d’estrelles mediàtiques. És el que ja és conegut com a “filantrocapitalisme”. En aquest idíl·lic racó d’un dels paradisos fiscals preferit pels nostres corruptes el papa Francesc també s’hi ha volgut fer sentir per tercer any consecutiu. Així d’ingenu es manifestava en la seva darrera missiva: “No s’oblidin dels pobres! Aquest és el principal repte que tenen vostès com a líders en el món dels negocis”.
 
Robinson lamenta que la indignació ciutadana provocada per l’orgia financera d’aquests últims anys no hagi acabat amb la impunitat de les elits econòmiques de Davos. Apunta que la culpa, en part, és d’uns mitjans de comunicació que se senten emmordassats. I és que només uns quants periodistes elegits tenen accés directe a unes reunions on es discuteix el futur de l’economia mundial. Tanmateix, aquesta minoria acaba essent abduïda per a la causa. “Això –diu el reporter britànic- és el que passà a La rebel·lió dels animals d’Orwell. Cada vegada els porcs s’assemblaven més als que suposadament eren els seus enemics”.
 
En la seva muntanya màgica, Thomas Mann va voler descriure, des de la distància d’un sanatori dels Alps, la decadència moral de la burgesia europea als anys anteriors a la Primera Guerra Mundial. Al final de l’obra els tambors de guerra comencen a pertorbar l’harmoniosa pau dels interns d’aquell microcosmos. El seu protagonista, Hans Castorp, pressent l’apocalipsi que s’acosta: “Tenia por. Li semblava que tot allò no podia acabar bé, que acabaria amb una catàstrofe [...], amb una gran tempesta que ho devastaria tot [...] i que el període del malson seria seguit d’un terrible judici final”.
 
Avui, gairebé un segle després de la publicació de l’obra del premi Nobel alemany, sembla que els crits eixordadors de les víctimes del capitalisme encara no han arribat a les orelles dels nous habitants de la muntanya màgica de Davos. Si qualque dia els desmunten de veres el seu preuat sistema, l’autor d’Un reportero en la montaña màgica té clar quina serà la seva reacció. Cita una frase del geògraf britànic David Harvey: “El capitalisme mai no resol els seus problemes; simplement els desplaça a un altre lloc”.

Aquí teniu una ressenya de "La mutanya màgica" feta pel professor Xavier Díez.

Per saber més sobre què es cuina a Davos, no us podeu perdre aquests vídeos:





Articles del web relacionats:
Les Meduses de la indiferència
El capitalisme que ens decapita

Si Ciceró aixecàs el cap

Article publicat a l'Ara Balears (25/01/2016)

Si avui Ciceró, més de dos mil anys després de la seva mort, aixecàs el cap de la seva tomba, segur que pensaria que no ha passat el temps. Fins i tot s’atreviria a desdir-se de la seva famosa cita historia magistra vitae (“la història és la mestra de la vida”). I és que, en moments tan convulsos per a la Cosa Pública, poc hem après d’un dels genis polítics i literaris més grans que donà Roma al segle I aC. Qui ho sap bé és Philip Freeman, professor nord-americà d’Història Clàssica, autor del llibre Cómo gobernar un país. Una guía antigua para políticos modernos (Ed. Crítica). Es tracta d’una selecció dels passatges més emblemàtics de l’obra ciceroniana centrada en atacar la corrupta República romana.
 
“No hi ha –escrigué Ciceró- vici més execrable que la cobdícia, sobretot entre els pròcers i els qui governen la nació, doncs servir-se d’un càrrec públic per a l’enriquiment personal resulta no ja immoral, sinó criminal i abominable”. Avui aquest retret deixa en evidència antics personatge honorables, ja manifestament corruptes per a la justícia, com Luis Bárcenas, Rodrigo Rato o Jaume Matas. El polític romà tenia clar quin era l’Estat ideal: “és aquell en el qual els millors cerquen la glòria i l’honor i eviten la ignomínia i el descrèdit, i, si no fan el mal, no és tant per por als càstigs que imposen les lleis com per la vergonya que ha donat a l’home la naturalesa i que ens fa témer la crítica justificada”. Un altre avís per a navegants.

Ciceró en el Senat
Ciceró en el Senat
 
Per sort la política ja s’ha començat a orejar amb la irrupció de noves formacions que es disposen a trencar el gangrenós bipartidisme. La foto de la recent presa de possessió dels seus representants al Congrés dels Diputats és prou reveladora. Els partits de la casta  s’han vist descol·locats per la nova estètica d’uns antagonistes a qui abominen amb la satànica etiqueta d’ “antisistema”, com si ells no s’haguessin preocupat prou de carregar-se el nostre sistema d’estat del benestar. Les “rastes” incomoden massa a corbates i americanes, tradicionals símbols de puresa i honestedat, avui més que qüestionats.
 
Encara és massa prest per valorar si els nous actors polítics estaran a l’altura de les expectatives creades amb el seu “empoderament ciutadà”. Ja diuen que de governar se n’aprèn governant. Caldrà tenir en compte l’opinió del periodista català Francesc-Marc Álvaro sobre què és un bon governant. Així ho explicava recentment en un dels seus escrits a La Vanguardia: “La primera i pitjor de totes les corrupcions és la incom­petència, però l’incompetent no genera tanta indignació com el que fica la mà a la caixa, potser perquè els seus efectes formen part d’un paisatge general d’inoperàncies i mediocritats”.
 
Ciceró ja va ficar el dit dins la nafra de la corrupció del seu temps. El 63 aC, essent cònsol, davant del Senat denuncià el noble Luci Sergi Catilina de preparar una conspiració per fer-se amb el poder. Quosque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? (“Fins quan abusaràs, Catilina, de la nostra paciència? ), li etzibà. L’historiador Sal·lusti descrivia amb les següents paraules l’ambient corrupte que presidí aquella conjuració: “Així doncs, primer va créixer l’avidesa de diners, després de poder: això fou quasi la font de tots els mals. En efecte, l’avarícia subvertí la confiança, l’honradesa i les virtuts restants; en el seu lloc féu sortir la supèrbia, la crueltat, el menysprear els déus, el considerar venals totes les coses. L’ambició obligà molts mortals a tornar-se falsos  […]”.

Conjuració de Catilina
Conjuració de Catilina
 
A pesar d’haver estat assenyalat per Ciceró, Catilina continuà amb els seus plans. Un any després, però, seria mort juntament amb la resta de conspiradors. La decisió d’aquell assassinat, presa de manera unilateral, no va agradar gens a l’oligarquia de l’entorn del cònsol romà, que, al cap de cinc anys, un cop deixat el càrrec, fou enviat com a càstig a l’exili. En tornar, el 43 aC la veu de Ciceró es tornà a alçar contra un altre polític ple de vanitat, Marc Antoni, que pretenia proclamar-se successor del difunt Juli Cèsar.
 
El nostre cicerone pagà car el seu atreviment. Fou executat enmig d’un gran escarni públic. El seu cap i les seves mans quedaren exposats en el fòrum. En la ment de molts del seus conciutadans retronava una altra de les seves cèlebres frases que pronuncià contra Catilina: O tempora! O mores! (“Quins temps aquests! Quins costums!”), tota una crítica a la corrupció de la seva època. Avui, amb tantes esperances col·lectives generades, els nous polítics farien bé de llegir Ciceró per no perdre el nord.

Reflexió ben actual
Reflexió ben actual

I per acabar aquí teniu unes reflexions de l’escriptor i politòleg Manuel Monereo (Jaén, 1950), extretes d’una entrevista a l’Ara Balears feta pel filòsof Miquel Àngel Ballester:

La política és l’ètica del col·lectiu. Si volem salvar-nos, l’única manera de fer-ho és col·lectivament, és a dir, convertint la proposta ètica en una proposta política. En segon lloc, s’hauria de fer aportant a aquest moviment ciència i coneixement, plausibilitat, raonabilitat, capacitat de convèncer i argumentar, a més de veracitat. Manolo sabia que per canviar el món calia conèixer-lo. I que per conèixer-lo necessitam dotar-nos de coneixements rigorosos que ens ajudin a veure el món com és, més enllà de les nostres posicions.

Aquí teniu 14 famoses reflexions de Ciceró

I aquí teniu l'entrevista que em varen al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (12/05/2014) per parlar sobre la corrupció a l'antiga Roma:




Articles del web relacionats:
Llatí per a corruptes
Sobre mentors i cicerones
Compte amb els púnics!
Que corruptes que són, aquests romans!
Les arrels clàssiques de la corrupció
- Corruptes amb el cor romput
Tots som Lucrècia
-
 La infanta no sap llatí

Tots som Lucrècia

Article publicat a l'Ara Balears (17/01/2016)

Iñaki Urdangarin ens ha tornat a recordar que tots som Lucrècia. L’historiador Tit Livi ens explica aquest mite fundacional de la república romana situat a finals del segle VI aC. Lucrècia era la dona d’un prohom de la noblesa romana. La seva bellesa va cridar l’atenció de Sext Tarquini, fill del rei, qui no dubtà a emprar el seu estatus social per violar-la. Ella, ferida en el seu orgull, es va suïcidar després de relatar els fets al seu marit. Això va desencadenar una revolta popular que va aconseguir enderrocar la monarquia. Així, l’Estat deixà de ser cosa d’una sola (monos) persona per esdevenir una cosa (res) pública, és a dir, una República.

Violació de Lucrècia (Ticià)
Violació de Lucrècia (Ticià)
 
Avui nosaltres, com Lucrècia, també ens hem sentit violats per Urdangarin. Comportant-se com un nou Sext Tarquini, el gendre i cunyat reial ens ha ficat mà a les butxaques aprofitant-se de la seva casta. El 2005 l’expresident balear Jaume Matas, amant de personatges reverencials, no li va poder dir que no. Així, amb els ulls clucs, va concedir al marit de la infanta Cristina un milió dos-cents mil euros dels nostres impostos per organitzar un fòrum que havia de servir per estudiar l’estrambòtic binomi turisme i esport. Aquell acte va ser presentat enmig de grans fastos per concloure que sí, que és molt interessant fer esport quan vas de turisme.
 
Tal com assegura Diego Torres, exsoci d’Urdangarin, aquella violació comptà en tot moment amb l’aprovació de la Casa Reial, que ara vol carregar el mort sobre les amples espatlles del pobre exjugador de voleibol. Ell només intentava guanyar-se la vida com podia, seguint la dinàmica del seu entorn familiar. Li varen dir que podia demanar el que volia perquè gaudia de total impunitat. A Urdangarin, però, li va faltar la intel·ligència amb què batià en grec la seva associació Nóos. Es tractava d’una entitat sense ànim de lucre, res més lluny del seu vertader ànim.

La infanta, la llesta
La infanta, la llesta
 
A Mallorca, terra de descans reial, podem estar orgullosos d’haver desemmascarat una monarquia que ja no sap com justificar la seva raó de ser en ple segle XXI. La llebre la féu saltar el 2006 el diputat socialista Antoni Diéguez en preguntar en seu parlamentària sobre els negocis tèrbols d’Urdangarin. Després, el cas seria instruït pel jutge Castro, que no s’ha acoquinat en destapar les misèries de la nostra reialesa.
 
Ara, amb l’inici del judici del cas Nóos, és l’hora de saber si, com presumeix el rei Felip VI, tots som iguals davant la llei. La seva germana, la infanta Cristina, acusada de frau fiscal, confia a sortir-ne exonerada gràcies a l’aplicació de la doctrina Botín. Ella, llicenciada en Ciències Polítiques i directora de l’àrea Internacional de l’Obra Social La Caixa a Ginebra, ja va dir davant Castro que no feia els comptes al seu marit perquè li tenia plena confiança. L’amor la tenia ofuscada. El mateix argument esgrimí la cantant Isabel Pantoja, avui a la presó per blanqueig de capitals per haver anat també a remolc de la seva exparella i exbatle de Marbella, el corrupte Julián Muñoz.

Hisenda som tots?
Hisenda som tots?
 
La maquinària institucional ja s’ha engegat per salvar la infanta. L’advocada de l’Estat nega que tots nosaltres, els contribuents, siguem víctimes de les pràctiques fraudulentes de la filla i germana de rei. Fins i tot, tal com ja ha criticat Castro, ens pren per beneits en assegurar que l’expressió “Hisenda som tots” tan sols és un lema publicitari. Ni en l’època feudal hi havia tant de sarcasme.
 
De moment, tanmateix, el cas Nóos ja s’ha cobrat una primera víctima. Atès el galopant desprestigi de la Corona, fa més d’un any el rei Joan Carles va haver d’abdicar a favor del seu fill Felip. Sol davant del perill, ara l’única opció que té el flamant monarca per reivindicar-se és vetlar per la unitat d’Espanya. No és d’estranyar que s’hagi negat a rebre la presidenta del Parlament català, que l’havia d’informar sobre la investidura del nou president de la Generalitat. Com a Borbó que deu el càrrec a un dictador, Felip VI té al·lèrgia a la democràcia. Ell mateix ja ha escenificat la desconnexió entre Espanya i Catalunya.

Inaki Urdangarin es mereix un monument
Inaki Urdangarin es mereix un monument
 
El nostre cap d’Estat té motius per estar preocupat. Ja res no tornarà a ser igual. Ara només cal esperar que la violació que hem patit a mans del seu cunyat, amb la complicitat de la seva germana, tengui les mateixes conseqüències que la que, segons la llegenda, protagonitzà fa més de 2.500 anys el fill del darrer rei de Roma. El crit de “Tots som Lucrècia” ens ha de tornar a marcar el camí cap a la República. Que en prenguin bona nota els nins que cada any participen en el carrincló concurs “¿Qué es un rey para ti? La resposta és clara: un vividor que té els dies comptats.

En aquest article de Meritxell Blay podeu trobar més informació sobre Lucrècia.

Si voleu conèixer més sobre el cas Noos, no us podeu perdre aquest vídeo de "Cuatro", "Cintora, a pie de calle".

Articles del web relacionats:
Ave, Caesar Matas
- Lucrècia, la primera veu #MeToo (#EgoQuoque)
La República és cosa de tots
Rectificar és de reis
-
 La infanta no sap llatí

Paraules letals

Article publicat a l'Ara Balears (04/01/2015)

A l’antiga democràcia atenesa ja existien els demagogs, aquells que, gràcies a la seva portentosa oratòria, arrossegaven (ágo) el poble (demos) més dòcil. Eren encantadors de serps, bons coneixedors del poder hipnotitzador de la paraula. Al segle XIX el filòsof alemany Arthur Schopenhauer no s’està d’advertir-nos que el llenguatge pot ser una autèntica arma de destrucció massiva. En el seu irònic opuscle “L’art de tenir sempre raó” ens oferí unes pautes per aconseguir que les nostres idees triomfin, malgrat que siguin inconsistents o falses.
 
Ara tenim al nostre abast una altra obra que és un nou avís a navegants: “En aquesta gran època... els punys són paraules” (Edicions del 1979). El seu autor, el filòleg català  Jordi Martí i Font, reflexiona sobre com el poder establert s’ha apropiat del pensament col·lectiu subvertint el significat primigeni de les paraules. És una manera sibil·lina d’endormiscar la població i anul·lar qualsevol dissidència. Tot plegat s’aconsegueix principalment a través dels eufemismes, paraules que suavitzen una realitat desagradable. D’exemples, no en falten.

Eufemismes que confonen
Eufemismes que confonen
 
Ja fa temps que els conflictes armats han passat a dir-se “guerres preventives” o “humanitàries” amb víctimes conegudes com a “danys col·laterals”. Quan el capitalisme esgotà les seves cohartades i començà a ensenyar la seva pitjor cara, fou rebatejat amb el nom de “globalització”. Per preparar-nos psicològicament davant l’arribada de la crisi, el president Zapatero exorcitzà la seva ineptitud parlant de “desacceleració econòmica”. Aleshores se’ns exigí una baixada de sous sota l’etiqueta de “devaluació competitiva dels salaris”. Els acomiadaments i les retallades foren simples “reformes” o “ajustaments econòmics” i l’amenaça del rescat bancari es disfressava d’ “operació de finançament extern”. La pujada de l’IRPF consistia en un “recàrreg complementari temporal de solidaritat” i el copagament en la sanitat pública tan sols era un “tiquet moderador sanitari”.  Mentrestant, les amnisties fiscals per als rics eren vistes com a “mesures excepcionals per incentivar la tributació de rendes no declarades”. Per digerir tants de despropòsits, les nostres penes s’han convertit en “sacrificis necessaris”.
 
Aquest és l’efecte anestèsic dels eufemismes, que en realitat són paraules letals si s’empren de manera perversa i cínica per vendre veritats irrefutables. El franquisme ja en féu un abús. El seu règim es presentà com una “democràcia orgànica”, les vagues eren “conflictes laborals” i els partits polítics, “associacions”. El nazisme tampoc no s’està d’enverinar ments dotant de valor positiu idees del tot repulsives. Fou famosa l’expresió “solució final” per referir-se a l’extermini sistemàtic de la població jueva. El ministre de Propaganda, Joseph Goebbels, s’esforçà molt a vendre bé el producte.
 
Amb la restauració de la democràcia, el poder es tornà a abonar a la manipulació lèxica. Tanmateix, per molt que ens intentin enganar, les hipotètiques bondats dels eufemismes per maquillar situacions crítiques tan sols són a curt termini. Al final, si no s’aborden els problemes, la veritat s’acaba imposant. La gent no és tan beneita, sobretot en una època tecnològica en què podem sortejar els mitjans de comunicació tradicionals que actuen d’altaveus del govern de torn.

El mal del llenguatge políticament correcte
El mal del llenguatge políticament correcte
 
No hi ha dubte que l’opressió institucional s’exerceix també a través del llenguatge. Els governants que nomenen la realitat controlen la nostra percepció del món. El mateix fan els pares amb els seus fills quan els imposen un lèxic concret. Convé, però, que deixem de ser tractats com a eterns menors d’edat. Fa 2.500 anys, a Atenes, la democràcia es pervertí per culpa dels demagogs, que s’aprofitaren de la seva dialèctica per manipular les masses més indefenses. Avui tornam a patir el mateix mal. Estam entabanats amb  paraules aparentment innòcues, carregades de bones intencions, que, realment, però, ens conviden a la resignació.
 
Des de fa ja massa temps el nostre pensament està segrestat per les mentides del llenguatge políticament correcte. Comença a ser hora que ens rebel·lem contra tantes aberracions semàntiques que ens distorsionen la mirada. Només essent amos de les nostres paraules podrem afrontar amb garanties un futur esperançador com a persones i com a col·lectiu. La història de la humanitat és la història de la seva emancipació lingüística.

Convé tenir presents les paraules del gran periodista polonès Ryszard Kapuscinki (1932-2007): “La guerra no comença amb el primer tret. La guerra comença amb el canvi de llenguatge”.  En aquest sentit, el traductor xilè Adan Kovacsics explica a Guerra i llenguatge com durant la I Guerra Mundial l’exèrcit austro-hongarès va crear una oficina de premsa des d’on un exèrcit d’escriptors treballava per donar nous significats a velles paraules. L’objectiu era proveir de fervor patriòtic els joves que anaven a la guerra.

Per reflexionar més sobre la força de les paraules aquí teniu extracte d’un article del filòsof Josep Ramoneda (Diari Ara, 21/05/2016):

“Vaig veure Victòria al TNC i em vaig quedar amb una idea que un mestre republicà deixa anar després de patir detenció i tortura: no saber què volen dir les paraules és el pitjor que pot passar. Vaig pensar en vides injustament allargades que, en no comprendre el sentit dels mots, es troben fora del món fins i tot abans de marxar-ne.

La dissolució de les paraules té també significació col·lectiva. Se sol donar de dues maneres: perquè un sistema de dominació fa seves les paraules que tenen més càrrega simbòlica utilitzant-les en sentit contrari del que signifiquen (que és el que lamenta el mestre republicà); o perquè les coses van més de pressa que les idees i hi correm al darrere posant-los noms que no ens diuen res sobre elles. Quan el franquisme parlava d’ estado de derecho era un eufemisme d’ estat d’opressió, que ens ha deixat com a herència un correlat, imperio de la ley, que alguns encara utilitzen amb incomprensible frivolitat”.

Aquí teniu la fantàstica canço de Quimi Portet "Putes paraules":


I per acabar, dues frases per reflexionar:

  • “El llenguatge és el bé més preuat, i alhora el més perillós que se li ha donat a l’home” (Holdërlin)
  • «Les paraules, com és ben sabut, són les grans enemigues de la realitat» (Joseph Conrad)

Articles relacionats:
Al principi existia la paraula
Mots que es xiuxiuegen
Democràcia obsoleta
-
 La veritat de la mentida
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
-
 Apologia de la paraula
- Paraules voladores
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px