Banner Top

Les llavors de la discòrdia

Article publicat a l'Ara Balears (06/12/2015)

La deessa Eris fa temps que no ens deixa viure en pau. Passa gust sembrant discòrdia entre nosaltres. Ella és, segons la mitologia grega, la personificació d’aquest mal. Ja en filosofia trobam el concepte erística associat al mètode que, en els debats, fan servir els qui pretenen la victòria a tota cosa, independentment de la veritat o falsedat de les seves tesis. Al segle IV aC Plató emprava el terme despectivament per referir-se a la manera d’actuar dels sofistes, els mestres ambulants de la paraula. El contraposava a la dialèctica, el vertader art del diàleg que cerca el coneixement de la veritat i que ja havia propugnat Sòcrates, el pare de la filosofia.


 
Avui no són pocs els mitjans de comunicació que també s’han abonat al mètode de l’erística. Ho fan seguint la trista màxima periodística: “No deixis que la realitat t’espenyi un bon titular”. Basta recordar la portada de La Razón de l’estiu passat on es podia llegir que la flamant batlessa de Madrid, Manuela Carmena, passava unes “vacances de luxe” en una vil·la que costava 4.000 euros a la setmana. Després va resultar que la primera edil compartia aquelles despeses amb tres inquilins més i que, en tot cas, els doblers havien sortit de la seva pròpia butxaca i no de les arques públiques. El novembre de 2012, a pocs dies de les eleccions catalanes, el diari El Mundo també va acusar l’aleshores batle de Barcelona, Xavier Trias, de tenir milions d’euros a Suïssa. I un altre cop la informació va ser falsa. Ambdues capçaleres acabaren matisant o rectificant, encara que amb lletra petita, el seu periodisme pamfletari. Tanmateix, s’havien sortit amb la seva: calumnia que alguna cosa queda.

 


Tots aquests titulars malintencionats responen al que l’italià Umberto Eco ha anomenat la “màquina del fang” en la seva darrera novel·la Número Zero. L’expressió fa referència a la capacitat que tenen alguns mitjans de crear notícies tòxiques, sovint falses, amb l’objectiu de danyar la reputació de determinats personatges. És la cara fosca del quart poder en mans d’empresaris, que estan més interessats en els rèdits econòmics que no pas en l’ètica periodística. “No són les notícies les que fan el diari, sinó el diari el que fa les notícies”, diu el director del rotatiu de l’obra d’Eco, un perfecte home de palla.
 
Aquest periodisme sense escrúpols ja va ser retratat el 1974 en la magistral pel·lícula Primera Plana, de Billy Wilder, que oferia una visió còmica del funcionament de la redacció d’un diari de Chicago de 1920. Anys abans, el 1941, a Ciutadà Kane, el director Orson Welles ja havia traçat el perfil de William Randolph Hearst, el creador de la premsa sensacionalista, també coneguda com a groga. El 1898 aquest magnat nord-americà no dubtà a promoure la guerra de Cuba per poder vendre més diaris. També va ser el primer a crear un gran imperi mediàtic que aprofità per enfonsar els seus enemics i afavorir la seva pròpia carrera política.


 



Ara el periodisme, tot i haver viscut alguns moments gloriosos, torna a sucumbir a la  “màquina del fang”. Els seus sequaços, que s’erigeixen en herois de la informació, recorren a l’erística dels sofistes de l'antiga Grècia. Per tal de cobrar, també són capaços de dir qualsevol barbaritat. Molts d’ells, encotillats en les pàgines dels diaris, s’apunten a fer de tertulians de ràdios i televisions per tenir un altaveu més potent des d’on continuar atiant el foc de la crispació. És una conducta del tot irresponsable, indigne de qui es fa dir periodista. I, mentrestant, la ciutadania amb poques ganes d’esprémer-se el cervell ho dóna tot per bo. I aquests són, segons Eco, els pitjors efectes de la “màquina del fang”: la passivitat dels consumidors davant tantes notícies tergiversades.

 
Així doncs, el quart poder, que havia de ser el garant de la democràcia, està més desacreditat que mai. No falten els periodistes que actuen com a polítics i polítics que intenten fer de periodistes. Sort que avui, en l’era tecnològica, tenim més canals d’informació que ens permeten tenir una visió més calidoscòpica d’una realitat del tot complexa.

Malcom X
Malcom X
 
El protagonista de la novel·la d’Eco ens acaba donant la raó quan exclama que “els periòdics no estan fets per difondre, sinó per encobrir notícies”. En aquest sentit no deixa de ser curiós el silenci mediàtic que a casa nostra, en època de vaques grasses, imperà sobre els casos de corrupció. Ara, amb l’inici de la campanya electoral, la deessa Eris es prepara per continuar sembrant les llavors de la discòrdia. I no tendrà clemència amb un poble, que tot i sortir de la seva letargia, continua mig entabanat.

Aquí teniu el documental "Las cloacas de Interior", que parla de la guerra bruta de l'Estat contra l'independentisme català i altres herbes.

Aquí teniu un interessant article sobre el llenguatge com a arma de destrucció massiva.

Aquí teniu un interessant article de Carles Capdevila sobre el paper dels diaris com a nous baluards de la religió. Es titula "Crisis de fe en la religió de les notícies" (Diari Ara, 22/06/2014)

Aquest article de Melcior Comes parla de la perversa relació entre periodisme i política. Es titula "Els favors i els favorits".

Amb motiu del 3 de maig, Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, aquí teniu una entrevista a la veterana periodista Rosa Maria Calaf.

Per acabar, aquí teniu el gran discurs del periodista Edward Murros a la pel·lícula Good Night, And Good Luck (2005), de George Clooney. Defensa la televisió com a un gran mitjà de comunicació, sempre que sigui ben gestionat:


Articles del web relacioants:
La veritat de la mentida
Paraules adulterades
Heròdot, el primer periodista de la història

I aquí teniu fragments de la gran pel·lícula Primera plana:





I aquest és el tràiler de Ciutadà Kane:

 

Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?

Reportatge publicat el maig de 2008 al suplement "Presència"  (Núm. . 1.904) del diari El Punt/Avui.

Sovint el nacionalisme català, sobretot des del Principat, al·ludeix al concepte de Països Catalans sense tenir prou en compte els seus parlants ni les seves diferents realitats socials. Dóna per sobreentès que la germanor ens ve pel fet de compartir una mateixa llengua, cultura i història. Encara queden, però, molts de tòpics, prejudicis i actituds prepotents per desterrar. Així ho constaten testimonis recollits per PRESÈNCIA de catalans, andorrans, valencians, mallorquins i rossellonesos que viuen fora de casa seva, a un altre punt de la nostra geografia. 

El català té més força dels que molts pensen. I això, a pesar de no comptar amb l’aixopluc d’un estat sobirà –llevat d’Andorra- i a pesar dels períodes de repressió que ha patit. Actualment, segons dades de la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, els parlants dels Països Catalans superen els 9 milions. Aquesta xifra converteix el català en la setena llengua amb més pes demogràfic a Europa: més que els que té el finès o danès, i més o menys els mateixos que té el suec o el portuguès al nostre continent. Si eixamplem la vista ens trobem que, de les prop de sis mil llengües que hi ha al món, el català ocupa el 88è lloc en el rànquing de les més parlades. A més, el català no té res a envejar a les llengües considerades com a majoritàries. Disposa d’un ampli ventall de diccionaris i està emparat per una llarga i important tradició literària. El nacionalisme català, doncs, té motius més que suficients per fer sentir la seva veu. El problema, però, és que, de tant reivindicar-se a Espanya i a Europa, s’ha oblidat de fer pedagogia a casa. Basta que ens movem per la nostra geografia per adonar-nos que no ens coneixem ni ens entenem prou.

Una qüestió d’actitud
Avui dia l’actor Joel Joan s’ha convertit en la icona del nacionalisme català. Des del Principat reivindica als quatre vents l’autodeterminació dels Països Catalans. Fora de Catalunya, però, el seu discurs pot sobtar i fins i tot molestar a gent que simpatitza amb les seves idees però no amb les seves formes. És el cas de Bea Solivellas, una mallorquina de 29 anys enamorada de l’ambient cosmopolita de Barcelona. Hi arribà fa onze anys per estudiar Història de l’Art. Ara treballa en una productora. Na Bea comparteix el concepte cultural del Països Catalans però critica el to tan bel·ligerant que sempre utilitza Joel Joan. Diu que parla des de la “prepotència”, en nom de tots i sense conèixer quina és la vertadera realitat social de cadascun dels nostres territoris. Na Bea creu que el nacionalisme català s’ha de “reciclar”. “Falta algú –diu- que comenci a crear conceptes nous i vincles nous”.

Per continuar llegint cliclau aquí.
Països Catalans 1
Països Catalans 2
Països Catalans 3
Països Catalans 4

Articles del web relacionats:
Quan les illes eren independents
Quan Mallorca era musulmana
Quan Menorca era britànica
- L'origen del terme català
Catalunya encadenada
La mare llibertat


I aquí teniu un vídeo interessant sobre qui són els valencians:

Topònims, entre la realitat i la ficció

La humanitat va ser durant molt de temps nòmada, paraula que es creu que els grecs formaren a partir dels habitants de Numídia, un antic territori del nord d’Àfrica ocupat actualment per Algèria i Tunísia. Quan els homes es cansaren de donar tombs per la terra, varen tenir la necessitat de posar nom als llocs concrets on ens s’establiren. Avui la ciència encarregada d’estudiar aquests noms es diu toponímia (τόπος, “lloc” + ὄνομα, “nom”). En paraules de l’insigne filòleg mallorquí Gabriel Bibiloni, autor del llibre Els carrers de Palma, “els topònims són un bocí de la història concentrada en una paraula”.
 
Relacionats amb els topònims tenim els gentilicis, que indiquen en lloc de procedència d’una persona –la paraula deriva del llatí gens, gentis (“llinatge”, “estirp”), que al·ludia a un grup familiar amb un antecessor comú. Pot passar que, per referir-se als habitants d’un mateix lloc, hi hagi un gentilici modern (els astorgans per als habitants d’Astorga, l’antiga Asturica Augusta) o un de culte, més relacionat amb la seva arrel (asturicenses).
 
Tot i que la toponímia és una ciència recent, ja des de l’antiguitat molts autors varen sentir una forta curiositat per esbrinar l’origen onomàstic d’alguns llocs importants. Moltes vegades els romans varen adoptar els que ja existien entre els pobles preromans, és a dir, ibers, celtes, fenicis, grecs i cartaginesos. Amb tot, entre els topònims d’origen grec i romà es poden distingir els següents:
  1. Relacionats amb algun accident natural del terreny: Finisterre (< finis terrae, “fi de la Terra”).
  2. Relacionats amb la vegetació: Lugo (< Lucus Augusti, “bosc d’August”), Llucmajor (< lucus maior, “bosc gran”).
  3. Commemoratius d’un fet històric: Lleó (< legio, “legió”, unitat principal de l’exèrcit romà), Colònia (en al·lusió a la colonia romana fundada en territori alemany per Agripa), València (< valeo, “ser fort”), Nàpols (< Νεάπολις, “nova ciutat”).
  4. Importants per alguna activitat: Empúries (< Ἐμπόριον, “mercat”); a Anglaterra tots els topònims que acaben en –cester o –chester (Cloucester, Leicester, Manchester, Dochester) procedeixen del llatí castra (“campament”), la qual cosa evidencia que aquestes ciutats es construïren sobre un antic jaciment romà.
  5. Relacionats amb noms de personatges. Són els més nombrosos. En honor a Octavi August hi ha Mèrida (< Emerita Augusta), Saragossa (< Caesar Augusta), Astorga (< Asturica Augusta) o Badajoz (< Pax Augusta). En al·lusió a altres personatges tenim: Pamplona (< Pompaelo < Pompeu), Dènia (< Dianium < deessa Diana) o Montjuïc ( < Mons Iovis, “muntanya de Júpiter”) 
Altres topònims beuen de la tradició oral, que en alguns casos es mesclava amb l’etimologia popular, mancada de tota base científica. Així era molt habitual atribuir el nom d’una ciutat, o fins i tot d’un país, a un personatge llegendari, com ara la Roma de Ròmul, l’Atenes d’Atena o l’Europa de la princesa fenícia homònima. Aquest recurs onomàstic es diu epònim (επι, sobre + ὄνομα, “nom”).
 
La princesa dels Pirineus
Un epònim interessant és el relacionat amb els Pirineus. Durant l’edat mitjana molts historiadors recorren a la mitologia clàssica per dotar d’un passat gloriós les principals capitals d’Europa –aquest corrent fou seguit durant el Renaixement. Així sorgí la llegenda de Pirene, una princesa de la península ibèrica. En passar per casa nostra, Hèracles (Hèrcules llatí) s’enamorà d’ella. Aquell amor, però, durà poc ja que la donzella morí inesperadament. Desconsolat, l’heroi grec l’enterrà, cobrint el seu cos amb grans pedres fins a formar una immensa muralla de roques que anava des del mar Cantàbric fins al Mediterrani. En honor a la difunta, l’anomenà Pirineus. Després d’una tasca tan feixuga, Hèrcules va arribar fins als peus de Montjuïc per sadollar la seva set. Fascinat pel lloc, es va fer el propòsit de fundar-hi una ciutat quan les seves ocupacions li ho permetessin. I així va ser.

Pirene i Hèracles
Pirene i Hèracles
 
Barcelona i les nou naus
Passat un temps, Hèracles va salpar de Grècia amb nou naus per fer realitat el seu somni. A mitja navegació, va desencadenar-se un temporal que provocà la desaparició d’una embarcació. Finalment la resta de l’expedició va poder arribar a la plana de Montjuïc. Allà es trobaren amb l’agradable sorpresa que els companys que donaven per perduts ja feia temps que estaven fent els fonaments de la ciutat anhelada pel seu capitost.
 
Hèracles, contentíssim dels seus fidels col·laboradors, en record d’aquella gesta va batejar la nova ciutat amb el nom de BARCA-NOVA (“barca novena” en llatí), termes que el pas del temps ha confós fins a esdevenir el nom de Barcelona. Aquesta, amb tot, és tan sols una etimologia popular –el vertader origen onomàstic de Barcelona encara és una incògnita.
 
A part de Barcelona, hi hagué altres ciutats d’Espanya que, ja des de l’antiguitat, adoptaren Hèracles com a fundador dels seus nuclis urbans. És el cas de Sevilla, Cadis, Segòvia, Toledo, Alacant i Tarragona. No deixa de ser curiós que part d’aquest itinerari donàs la coneguda com a Via Heraclea, la mateixa que, amb alguns canvis, construirien els romans: la Via Augusta, la gran calçada que recorria la costa mediterrània d’Hispània des dels Pirineus fins a Cadis.

 
Un altre topònim català d’origen llatí és Tibidabo, la muntanya de la serra de Collserola, a Barcelona. Aquest nom li donaren al segle XVI els monjos del Monestir de Sant Jeroni. Recordava el cim on Satanàs portà Jesus durant la seva estada en el desert. Aleshores, segons la traducció llatina de Sant Mateu (4:9), el fill de Déu fou temptat de la següent manera: Haec omnia viderunt tibi dabo si cadens adoraveris me (“Tot això et donaré si, prostrant-te, m'adores”).

La Corunya d’Hèrcules
Galícia també és un territori molt relacionat amb Hèracles. Segons la llegenda, el gran heroi grec va enterrar a Corunya el monstre Geríon. A sobre hi va aixecar un torre per commemorar la seva victòria. Aquest, per tant, podria ser l’origen de la famosa torre d’Hèrcules que funcionà a l’antiguitat de far. Així, en al·lusió a aquesta imponent construcció (de 57 metres d’alçada), Corunya provindria del llatí cruna o crunnia (“columna”).

Torre d'Hèrcules
Torre d'Hèrcules

Tanmateix, si ens cenyim a la història, la torre d’Hèrcules fou construïda al segle I dC pels romans en un lloc proper a aquell Finis Terrae (“la fi de la terra”), que tant devia atemorir els navegants de l’època. Té el privilegi de ser l'únic far romà del món que roman en funcionament avui en dia.

Fills de Troia
Roma també va tenir la necessitat de dotar-se d’un passat gloriós. Al segle I aC el poeta Virgili va rebre l’encàrrec d’escriure l’Eneida. Creada per vanagloriar l’emperador August, l’obra també va servir per ressaltar els orígens divins del caput mundi. Per a l’ocasió, Virgili va recórrer a un personatge de la guerra de Troia, Eneas, fill de la deessa Venus amb un mortal, Anquises. En el nou relat l’heroi troià fugia de l’incendi de la mítica ciutadella liderant una expedició en direcció al Laci, la regió on temps després els seus descendents fundarien Roma –el fill d’Eneas, Iulius, donaria origen al gentilici Iulius, d’on procedia Juli Cèsar i el seu fill adoptiu, August.

Eneas sortint de Troia amb la seva família
Eneas sortint de Troia amb la seva família

Després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident al segle V dC, sorgiren noves identitats nacionals a Europa. Aleshores, imitant el model llatí, diversos monarques medievals es consideraren descendents dels troians a partir d’una dubtosa interpretació dels autors clàssics. D’aquesta manera, es constatava el deute de la nova Europa envers la cultura clàssica.
 
D’acord amb aquestes suposicions, seguint el model d’Eneas, un grup de supervivents també s’hauria dispersat per les valls del Danubi i del Rin. A França s’hi hauria establert un tal Francus, que, segons algunes versions, era fill del propi Hèctor, el llegendari príncep de Troia mort per Aquil·les. Els britànics també arribaren a creure que Londres era una Nova Troia en atribuir la seva fundació a un descendent d’Eneas, anomenat Brutus, que donà nom a l’illa, Britannia.
 
Madrid troiana
Madrid tampoc no volgué ser menys. El seu heroi troià elegit fou Ocno Bianor, el qual havia creat la capital de Castella en honor a Metragirta. Coneguda també amb el nom Cíbele, Metragirta, originària de Frígia (el cor de Turquia), era deessa de la naturalesa i la fertilitat -en la mitologia grega s’associà amb Gea. A l’antiga Roma també era coneguda com a alma mater (“mare nodridora”), un sobrenom que després s’assignà a la universitat.

Cíbele, antigament Metragirta
Cíbele, antigament Metragirta

La ciutat on s’establí Ocno Bianor fou batejada amb el nom de Metragirta, que amb el pas dels segles es convertí en Magerit i, més tard, en Madrid. Segons la llegenda, Ocno Bianor fundà Madrid el 879 aC. El valor propagandístic d’aquesta data és evident, atès que situa la fundació de la capital de l’Estat espanyol en un moment anterior a la de Roma (753 aC).

Portugal i els argonautes
Segons una llegenda, el topònim de Portugal estaria relacionat amb Cales, un dels argonautes que acompanyà Jàson a la recerca del toisó d’or. Aquest personatge hauria arribat a l’extrem d’Europa, a un punt de la costa atlàntica de la península ibèrica, on fundà un assentament comercial.

Les condicions d’aquell lloc, però, no eren molt propícies per a la navegació, de manera que, molts segles després, els romans traslladaren l’assentament sobre la ribera nord del riu Duero. Allà construïren un port fluvial que anomenaren Portus Cale. Avui aquesta ciutat rep el nom d’Oporto, Porto en portuguès. Com diuen en italià,  Se non è vero è ben trovato (“Si no és veritat, ben trobat sigui”).

 

Aquí teniu una interessant informació sobre l'etimologia dels principals sistemes muntanyosos d'Espanya.

I aquí teniu un enllaç que parla sobre l'etimologia de diferents països d'Europa.

En aquest altre enllaç trobareu l'etimologia d'algunes capitals europees. Amb la mateixa informació teniu aquest altre enllaç.

I en aquest enllaç hi ha l'etimologia de topònims d'arreu del món. Aquest web també aporta informació al respecte.

En aquest altre teniu topònims grecs molt presents en el nostre vocabulari.

Aquest article parla sobre l'origen del noms de les províncies espanyoles. I aquí teniu l'origen de les banderes de les comunitats autònomes.

Aquí teniu una article sobre paraules amb denominació d'origen.

Mestre en Gai Saber

Durant l’edat mitjana, en occità, llengua del sud de França, gai significava alegre. Segons algunes teories, la paraula podria derivar del llatí gaudium (“alegria”), d’on tenim goig, gaudi o gaudir. No deixa de ser curiós que un dels prenoms romans habituals fos Gaius, abreujat amb la lletra C. Es creu, però, que és d’origen osc –antiga llengua itàlica. Derivaria d’un ocell anomenat gaig (gaius); per tant, no tendria res a veure amb gaudium.
 
Va ser precisament a la ciutat de Toulouse on el 1324 es va crear una acadèmia de ciència poètica, coneguda com a Gaia Ciència o Gai Saber, és a dir, “Alegre Ciència” o “Alegre Saber”. El seu objectiu era revifar la somorta poesia trobadoresca. Això es féu fins el 1484 mitjançant un concursos literaris que reberen el nom de Jocs Florals –a l’antiga Roma aquests jocs, dedicats a Flora (Cloris grega), deessa de la primavera, tenien un caire llicenciós i sensual.

El 1393, sota l’aixopluc del rei Joan I, Barcelona també tendria els seus propis Jocs Florals, que es convocarien fins al segle XV. El 1859, quan foren restaurats, els seus guanyadors obtenien el títol de Mestres en Gai Saber –entre els guardonats hi hagué Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Costa i Llobera, Joan Alcover i Josep Carner. La guerra civil interrompé la celebració dels Jocs Florals de Barcelona. Els catalans exiliats reprengueren la tradició amb el nom de Jocs Florals de la Llengua Catalana. A partir de 1978 els Jocs es tornaren a celebrar a Barcelona.

Àngel Guimerà, mestre en gai saber
Àngel Guimerà, mestre en gai saber
 
La forta tradició que tingué a Europa la Gaia Ciència queda palesa en l’obra homònima que el 1883 publicà el filòsof Friedrich Nietzsche (en alemany, Die fröhliche Wissenschaft). En un principi, en la llengua de Shakespeare, partint del gaudium llatí, la paraula volia a dir “alegre”, “despreocupat”; després, passà a significar “homosexual” en clau eufemística (jove de vida alegre, és a dir, gai).

Per reivindicar la seva igualtat, molts gais angloparlants veien en aquest terme l’acrònim de Good As You (“tan bo com tu”). Avui gai s’empra sobretot per referir-se al col·lectiu homosexual masculí. En català, fonèticament es pot confondre amb el mascle de la gallina, el gall, que deriva també del llatí gallus –res a veure amb el gentilici singular dels antics francesos, gallus.

Dia de l'Orgull Gai
Dia de l'Orgull Gai
 
La primera pel·lícula que emprà la paraula gai amb el seu significat modern fou La fera de la meva nena (1938), de Howard Hawks. Es tracta d’una comèdia de l’absurd protagonitzada per Katharine Hepburn i Cary Grant. Aquí en teniu una seqüència:



Origen de la festa de l’Orgull Gai
La festa de l’orgull gai es remunta al 28 de juny de 1969. Aquell dia, a Nova York, varen tenir lloc els coneguts com a “disturbis de Stonewall”, un conegut bar d’ambient. La policia hi va fer una batuda que va acabar en incidents violents. Aviat el col·lectiu gai es va mobilitzar per aconseguir tenir llocs on poder estar lliurement sense por a ser detinguts. No debades, als anys seixanta, als Estats Units, els homosexuals estaven molt mal vistos i, fins i tot, eren perseguits amb penes de presó.

Putin, icona gai?
Putin, icona gai?

Els “disturbis de Stonewall” varen marcar l’inici de la lluita per als drets dels homosexuals. Al cap d’un any, el 28 de juny de 1970, varen tenir lloc a Nova York i a Los Ángeles les primeres marxes de l’Orgull gai per commemorar aquells incidents. A poc a poc s’hi sumaren altres ciutats d’altres punts del món. Avui es parla de la festa de l’Orgull Gai o del col·lectiu LGBT (lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals).

No us podeu perdre aquest article sobre Alan Turing, el científic britànic que el 1954 es convertí en tot un màrtir gai. La seva història escarrufa.

Aquest vídeo del programa "Món 3/24" parla de les conquestes aconseguides pel moviment homosexual.

Si voleu saber quin és l'origen de la bandera gai, llegiu aquest article.

Aquest article parla de la persecució dels gais a Espanya.

Aquí teniu el primer bes homosexual de la factoria Disney, de març de 2017:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/06/2017), reflexion sobre l'Orgull Gai:



Articles del web relacionats:
- Sant Sebastià, el polifacètic patró dels gais

En aquest enllaç trobareu l'origen de la paraula castella "bujarrón" com a sinònima de gai.

Aquí teniu un article que parla de les pseudoteràpies que ajuden a curar l'homosexualitat.

Aquí teniu un mapa de la discriminació homosexual al món:

Mapa de la discriminació homosexual al món
Mapa de la discriminació homosexual al món


No us podeu perdre aquest capítol del programa "La gent normal", de TV3, dedicat a l'homosexualitat:



En aquest àudio trobareu informació sobre l'homosexualitat a l'edat mitjana.

I aquí teniu un vídeo divertit sobre la famosa caverna de Plató, presentada com un antic local gai:



Sobre l'autor

Vaig néixer a Mallorca el 1978 i vaig estudiar Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona (UB) amb l’objectiu d’entendre el present a partir del passat. Després vaig poder satisfer les meves ànsies comunicatives estudiant Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). En aquesta aventura vaig tenir la sort de guanyar un premi de periodisme d’investigació de la fundació Fundeso que, durant mig any, em va permetre fer unes pràctiques en un mitjà de comunicació de Xile.
 
En acabar la carrera, durant quatre anys vaig exercir el periodisme actiu a ‘Última Hora Punto Radio’. La meva gran decepció va ser descobrir que el món mediàtic, massa contaminat per la política, és una farsa. Aleshores em vaig decantar per la docència, que m’ha tornat la confiança en la condició humana. Ara faig de periodista del món clàssic a l’IES Pau Casesnoves d’Inca (Mallorca), seguint la màxima d'Horaci prodesse et delectare ("aprofitar i delectar"), és a dir, ensenyant entretenint.

Així doncs, intent divulgar de la manera més amena possible unes matèries, el llatí i el grec, que tenen la mala fama de ser “llengües mortes”. Com a esquer faig servir l’etimologia, que m’ajuda a relacionar el món actual amb l’antiguitat clàssica. De fet, un alumne meu em va ajudar a posar nom a la meva obsessió per l’origen de les paraules: l'etimocefalàlgia
 
Aquesta voluntat de difondre el món clàssic m’ha portat a col·laborar en diferents mitjans escrits, com "Ara Balears", "Sàpiens", ‘El Temps’, ‘Historia y vida", "Clío", ‘Memoria’, ‘Presència’ i "Historia de Iberia Vieja" i en els programes radiofònics ‘Luces en la oscuridad’ (ABC Radio), ‘Balears fa ciència’ (IB3 Ràdio), "Gabinet de crisi" (IB3 Ràdio) i "Múltiplex" (IB3 Ràdio). Actualment, en aquest darrer programa, tenc una secció de filosofia moderna, titulada "Sapere aude", amb les següents intervencions.

Estic molt orgullós d'haver participat en la redacció de dos volums (el de Grècia i Roma) d'un projecte enciclopèdic molt ambiciós de la SÀPIENS: Història de la Humanitat i la Llibertat. Recentment també he elaborat una sèrie de píndoles sobre etimologia per a l'empresa de restauració catalana Viena.

No puc sentir-me més identificat amb aquests versos del poeta menorquí Ponç Pons: Vici secret, passió mortal,/ estic fet de paraules ("Dillatari", ed. Quadrens Crema, 2005).

També compartesc les paraules que va pronunciar el 2015 el gran filòleg Joan Veny i Clar (Campos, 1932) en rebre el 47è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2015):

“Em plau reiterar que sóc un enamorat de les paraules. Xalo amb el dring dels fonemes, em fascina la força potent d’un significat, em meravella la frondositat de geosinònims entorn d’un concepte, em fa respecte un arcaisme cobert per l’òxid dels segles, m’entristeix el desús, la mort d’una paraula, m’anima com a senyal de vida el naixement de noves unitats, especialment quan són productes genuïns, de la creativitat dels nostres parlants, però m’emociona especialment conèixer l’origen d’un mot.”

Aquí teniu les meves reflexions sobre la situació del Llatí i el Grec a les aules. I aquí teniu una entrevista que em varen fer al Punt Informatiu Pollença arran d'una conferència.

Aquest article meu, titulat "El grec, el pa nostre de cada dia", parla sobre la importància de la llengua d'Homer en les nostres vides. I aquest altre està dedicat al llatí: "Menys llatí i més esport".

Aquí teniu el llistat de totes les meves publicacions.

En aquest enllaç trobareu algunes de les meves intervencions radiofòniques.

Aquí teniu el llistat de conferències que em dedic a impartir:


I aquí teniu una entrevista que em varen fer Elisa Moya i Francesc Xavier Gras, alumnes de l'IES Premià de Mar de Catalunya. El motiu va ser el seu treball de recerca "A cada passa referents clàssics", dirigit per Margalida Capellà.



Recentment, amb el meu company periodista Felip Palou i l'humorista Xavi Canyelles, he posat en marxa "Via Corrupta: la ruta de la rampa". Es tracta d'una ruta dramatitzada pels carrers de Palma relacionats amb la corrupció d'aquests darrers anys. Jo m'he encarregat principalment de relacionar la corrupció actual amb la de l'antiga Roma. Aquest és el nostre vídeo promocional:




Aquí teniu la conferència íntegra que vaig fer a l'OCB de Manacor (19/12/2016) sobre les arrels paganes de les festes de Nadal:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px