Banner Top

Llistat de publicacions a El Temps

El Temps

Octubre 2008 Entrevista a Carles Molinet, director de l’ESADIB (Escola Superior d’Art Dramàtic de les Illes Balears). Núm. 1.269

Setembre 2008 La tragèdia dels francesos de Cabrera. Núm. 1.268

Setembre 2008 Entrevista a Margarita Castells, arabista de la UB autora del
diccionari àrab-català. Núm. 1.265

Setembre 2008 Entrevista a Cristina Ros, directora del museu Es Baluard de Palma. Núm. 1.265

Agost 2008 Entrevista a la filòloga Eulàlia Lledó. Núm. 1.263

Agost 2008 Entrevista al filòleg alemany Tilbert Dídac Stegmann. Núm. 1.262

Agost 2008 Entrevista a l’historiador mallorquí Pere Ferrer. Núm. 1.262

Agost 2008 Entrevista al científic mallorquí Lluís Quintana-Murci, director de la unitat de genètica evolutiva humana a l’Institut Pasteur de París. Núm. 1.260

Juliol 2008 Roma a través dels gestos. Núm. 1.256

Juny 2008 El Jovellanos catalanòfil més desconegut. Núm. 1.251

Abril 2008 El Carib: les altres Balears. Núm. 1.245

Març 2008 Joan Mascaró: el guia espiritual mallorquí dels Beatles. Núm. 1.240

Febrer 2008 L’arxiduc Lluís Salvador: el primer ecologista de les Balears.
Núm. 1.236

Febrer 2008 Entrevista a l’escriptor Valentí Puig. Núm. 1.234

Gener 2008 Entrevista al cineasta mallorquí Toni Bestard. Núm. 1.232

Desembre 2007 Deu anys sense Blai Bonet. Núm. 1.228

Desembre 2007 Entrevista al lingüista Joan Veny. Núm. 1.227

Novembre 2007 Josep Melià, la profecia feta realitat. 40 anys d’Els mallorquins. Núm. 1.221

Octubre 2007 Bernat Jofre i Roca, un mallorquí al servei dels Rockefeller. Nº 1.220

Setembre 2007 Entrevista a Gabriel Ramis, postulador de la causa de canonització de Ramon Llull. Núm. 1.215

Juny 2007 Les Balears com a plató de cinema. Núm. 1.201 (

Maig 2007 Entrevista a Canek Sánchez Guevara, nét del Che. Núm. 1.198

Març 2007 Mallorca, amb els ulls d’un Graves. Núm. 1.186

Novembre 2006 La gran aventura del Winnipeg. Núm. 1.170

La tragèdia dels francesos de Cabrera

Reportatge publicat el setembre 2008 en el setmanari El Temps (Núm. 1.268)

La guerra del Francès deixà una trista fita històrica per recordar. A les Balears, l’illa de Cabrera acollí fa dos-cents anys el primer camp de concentració de l’era moderna. Nou mil soldats de les tropes napoleòniques hi foren confinats durant cinc anys. 
 
En arribar a Cabrera costa imaginar que aquest parc natural d’aigües cristal·lines, situat a 17 kilòmetres del sud de Mallorca, va presenciar en el passat tant d’horror. Durant molts d’anys Cabrera va ser un nom maleït al nostre país veí. Fa dos segles l’opinió pública francesa es commocionà en saber que compatriotes seus havien estat els conills d’índies del primer camp de concentració de l’Europa contemporània. La tragèdia arrancà el 19 de juliol de 1808 a la famosa batalla de Bailén (Jaén). Allà les tropes napoleòniques van patir la seva primera derrota d’ençà que cinc mesos enrere havien travessat els Pirineus per ocupar la Península.
 
En un principi els presoners van ser traslladats a l’interior de vuit barcasses atracades al port de Santa María (Cadis). Les males condicions alimentàries aviat propiciaren l’aparició del tifus, l’escorbut o la ronya. Cada dia centenars de morts eren llançats per la borda. El pànic s’havia apoderat dels gaditans. La Junta Central decidí aleshores dur els reclusos cap a zones allunyades del conflicte, com ara les Balears i les Canàries. A Mallorca, però, no en volien saber res, d’aquella operació. L’illa es trobava immersa en una profunda crisi econòmica arran de la guerra i no es podia fer càrrec de tants de presoners. En un darrer intent desesperat, les autoritats mallorquines van proposar enviar-los a la desèrtica Cabrera. El castell de Bellver de Palma fou la destinació de tan sols uns quants oficials superiors.
 
L’illa infernal
Fins aleshores Cabrera, la major d’un conjunt de devuit illes, vivia aliena a qualsevol presència humana. Durant l’Edat Mitjana havia estat refugi de pirates com el temut Barba-roja, que des d’aquí vigilava les costes mallorquines. Va ser al segle XIV quan es construí el famós castell a l’entrada del port per acabar d’una vegada amb la pirateria. I va ser precisament aquesta fortificació el primer que veié la primera expedició de deportats francesos que atracà a l’illa el 5 de maig de 1809 –arribats de manera escalonada, en total sumaren 9.000. Però mirassin on mirassin, ja no hi havia res més. Tot el seu voltant eren arbustos. El clima àrid d’aquelles latituds ja no donava per a més.

Per continuar llegint cliclau aquí

Roma a través dels gestos

Reportatge publicat el juliol 2008 en el setmanari El Temps (Núm. 1.256)

Roma no parla només a través de la nostra llengua, sinó també a través dels nostres gestos. Un grup d’investigadors de la UIB i de la UB acaba de recollir 110 gestos de l’època romana que han perdurat fins a dia d’avui. 
 
Ser parlant d’una llengua també implica ser dipositari dels seus gestos. Sembla increïble, però la nostra llengua romànica, el català, porta incorporats els gestos que fa 2.000 anys ja feien els nostres avantpassats llatins. Així ho han pogut constatar un grup d’investigadors encapçalats per les filòlogues clàssiques Maria Antònia Fornés (UIB) i Mercè Puig (UB). En un projecte de recerca absolutament innovador, s’han passat gairebé set anys capbussejant en les fonts escrites de l’època romana.
 
El resultat ha estat una base de dades de 110 gestos documentats en més de 580 textos i que en molts casos apareixen també en testimonis artístics com una pintura o una escultura. Roma, però, no va ser la mare de tots aquests gestos. La doctora Fornés ho deixa clar: “N’hi ha molts que no els van inventar els romans. Els grecs ja els feien i a la Bíblia també els trobam. És evident que hi ha gestos naturals que són universals. D’altres, però, pertanyen a una cultura determinada, en aquest cas la llatina, que no es fan a altres llocs com al Japó”.
 
Un dels gestos més interessants que el grup d’investigació ha pogut documentar és el que feien els romans a l’hora d’afirmar o negar. En la seva obra Les metamorfosis, Apuleu (s. II dC) confirma que el d’aprovació és el que encara fem servir: moure el cap amunt i avall. El de la negació, en canvi, no té res a veure amb el nostre actual: es realitzava tirant el cap enrere. El més curiós és que aquest gest de negació encara és ben viu a la Itàlia meridional, al sud de Nàpols, a Sicília, a Malta, a Grècia i a Turquia. Tot apunta, doncs, que en aquest punt els romans imitaren els grecs.
 
Dits que parlen
Apuleu també dóna fe d’un gest que tenen ben present tots els culers. Era la temporada 1998-1999. El Barça guanyava per 2-1 al Madrid al Camp Nou. De sobte, al minut 86 Raúl va marcar el gol de l’empat i va ordenar callar el públic portant-se el dit índex de la mà dreta als llavis. Aquest gest, segons l’autor llatí, solia anar acompanyat de l’ordre de callar (tace) i sovint del so “chisss!”. Els romans, al igual que els grecs, tingueren fins i tot un déu propi del silenci, Horus, que havien adoptat dels egipcis. Amb el dit als llavis, que era com es representava, manava als iniciats guardar silenci sobre els misteris que els havien estat desvetllats.

Per continuar llegint cliclau aquí.

El Jovellanos catalanòfil més desconegut

Reportatge publicat el juny de 2008 en el setmanari El Temps (Núm. 1.251)

Fa dos-cents anys que Gaspar Melchor de Jovellanos, un dels majors exponents de la Il·lustració espanyola, sortí del Castell de Bellver de Palma després de sis anys de reclusió. A pesar de les penalitats que patí, l’experiència li serví per entrar en contacte amb una realitat lingüística i social que li era del tot desconeguda. Amb la seva ploma la donà a conèixer a la resta de l’Estat espanyol. 

De tot es pot aprendre, fins i tot de les experiències més dolentes. L’exemple el trobam en la figura de Gaspar Melchor de Jovellanos. Aquest polític però sobretot literat, nascut a Gijón el 1744, va mantenir una relació especial amb Mallorca. No conegué precisament l’illa en les seves millors circumstàncies personals. Hi arribà el 1801 per ordre de Manuel de Godoy que l’envià empresonar primer a la Cartoixa de Valldemossa i al cap d’un any al Castell de Bellver. Quedà en llibertat el 1808. Enrere deixà una ingent producció literària amb Mallorca com a protagonista. Aprofundí en la seva història, la seva gent i la seva llengua. Fou, en definitiva, una obra que, feta en les condicions més adverses, serví per combatre la visió unitària i homogènia que imperava en l’Espanya del segle XIX.

Personatge incòmode
Contemporani de Goya, Jovellanos fou un home compromès críticament amb el seu temps. Tingué clar que l’Espanya que li tocà viure només podia prosperar fent una aposta decidida per la cultura. No debades, esdevingué la personificació de l’enciclopedisme il·lustrat, entès com estimació i domini de totes les ciències i disciplines que interessen l’home. Predicà amb l’exemple. Llicenciat en Dret, fou autor d’una nombrosa obra literària que complementà amb estudis de caràcter humanístic, econòmic, jurídic i fins i tot botànic. El 1797 la seva carrera política féu un salt qualitatiu. Sota el regnat de Carles IV, el primer ministre Manuel Godoy li oferí la cartera de Gracia y Justicia. Des d’aquest càrrec Jovellanos intentà reformar la justícia i disminuir la influència de la Inquisició. Al cap de nou mesos, però, fou cessat per desavinences amb el govern. Tornà a la seva terra natal, on projectà la creació d’una Acadèmia Asturiana que tingué com a funció l’estudi de la història i la llengua asturiana, el bable.

Per continuar llegint cliclau aquí.

El Carib: les altres Balears

Extracte del reportatge publicat l'abril de 2008 en el setmanari El Temps (Núm. 1.245)

El boom turístic dels anys 60 del segle XX féu de Mallorca una cantera d’hotelers de primer ordre. Homes com Escarrer, Rius, Barceló o Fluxà revolucionaren després no només la indústria turística espanyola sinó també la internacional, convertint el Carib en una extensió més de l’arxipèlag balear. 
 
No hi ha any que no passi. Els huracans que cada setembre assoten el Carib assoten també les Balears. Gran part de l’atenció informativa illenca està posada en una regió que, a pesar de la distància, és com si formàs part de l’arxipèlag. I amb motiu. Són molts els interessos econòmics que hi ha en joc en aquelles platges paradisíaques des que fa més de vint anys hi aterraren els primers hotelers mallorquins. Aleshores, arran del boom turístic dels anys 60, Mallorca ja no donava més de si i s’hagueren de buscar nous llocs amb sol i platja els 365 dies de l’any per poder seguir els negocis. Després d’haver iniciat l’expansió cap a la península, en la ment de tots hi hagué el Carib, proper a grans mercats turístics d’un alt poder adquisitiu, com l’americà o el canadenc. Els avantatges fiscals i la mà d’obra barata que oferien aquells paratges acabaren de convèncer els empresaris illencs a fer el salt. Avui algunes de les principals cadenes mallorquines ja tenen gairebé la quarta part de la seva planta hotelera a l’altra banda de l’Atlàntic.
 
Escarrer
Nascut a Porreres el 1935, Gabriel Escarrer Julià tingué les idees clares ja des de ben jove. Amb desset anys va començar a treballar en agències de viatges i el 1956, amb vint-i-un, decidí llogar l’Hotel Altair, una modest edifici situat al barri residencial de Son Armadams de Palma. El porrerenc va saber jugar bé les seves cartes. Aviat es féu l’amo i senyor d’una cadena hotelera, Hoteles Mallorquines, en forta expansió no només a les Balears sinó també a la Península i a Canàrias. El 1976 canvià de nom per Cadena Sol, amb la qual el 1983 inicià la seva singladura internacional: fou el primer empresari del món a obrir un hotel, el Bali Sol (ara Melià Bali), a Indonèsia, un exòtic país gairebé desconegut aleshores, avui abundantment explotat turísticament.
 
El 1985 Escarrer complí una altra fita. Inicià la seva expansió a Mèxic, convertint-se així en la primera cadena espanyola a desembarcar al continent americà. Cada cop el grup s’anà fent més fort. El 1987 comprà la cadena Melià i, ja amb el nom de  Sol Melià, continuà la seva expansió per Europa, Amèrica Llatina, Sud-est asiàtic i Mediterrani. El 1990 fou un altre moment per a la història. Sol Melià va ser la primera empresa turística del món a entrar a Cuba gràcies a la bona sintonia que mantenia Escarrer amb Fidel Castro. Des d’aleshores, El Comandante sempre li demanaria assessorament a l’hora de permetre que nous inversors desembarquessin al país caribeny. Ara el de Porreres, amb 24 establiments, és el major hoteler de Cuba. El 1996 Sol Melià tornà a rompre esquemes: va ser la primera empresa hotelera d’Europa que cotitzà a la Borsa. Això va contribuir enormement al reconeixement internacional d’una marca que, amb més de 300 hotels distribuïts en 30 països, ja n’engloba d’altres com Tryp, Paradisus o Hard Rock. El 2004, però, el grup d’Escarrer escalà encara més alt en ser la primera cadena espanyola a irrompre al mercat nord-amercià, amb hotels a Nova York i Chicago.
 
A setanta-tres anys, Escarrer ja s’ha convertit en tota una institució. Amb una fortuna valorada en uns 2.700 milions de dòlars, no és només el capitost de la primera cadena hotelera espanyola. La seva és també la tercera d’Europa i la duodècima del món. Fa dos anys, amb motiu del cinquantè aniversari del grup, el porrerenc va rebre un autèntic bany de multituds en un acte al castell de Bellver de Palma on hi acudí la flor i nata del sector turístic internacional. No hi va faltar el Rei Don Joan Carles. El monarca no oblidava que Escarrer havia estat el 1997  un dels impulsors del mecenatge del iot real Fortuna, que reuní 30 aportacions de 600.000 euros. El futur de Sol Melià està en els dos fills varons del patriarca, Sebastià i Gabriel, avui vicepresident i conseller de l’empresa, respectivament [...].

“El femení en la llengua no és una qüestió de reivindicar, sinó de donar a conèixer”

Entrevista a la filòloga Eulàlia Lledó, estudiosa del llenguatge sexista, publicada l'agost de 2008 en el setmanari El Temps (Núm. 1.263)

La filòloga Eulàlia Lledó, investigadora dels biaixos sexistes de la llengua, parla per a EL TEMPS sobre la generalització del gènere femení en les paraules, una polèmica que encetà fa poc la ministra d’Igualtat, Bibiana Aído. 

Una llengua és una manera de veure el món. El problema, però, és que sovint aquest món només s’ha vist des de l’òptica masculina. Encara ressonen els “miembros y miembras” de la ministra d’Igualtat, Bibiana Aído. Aleshores no faltaren els homes que se li llançaren al coll per atrevir-se a “destrossar la llengua”. Però Eulàlia Lledó, doctora en Filologia Romànica, analitza la polèmica amb tranquil·litat. Col·laboradora de la Universitat Rovira i Virgili i de la Universitat de Lleida, el seu àmbit d’estudi són els biaixos sexistes i androcèntrics de la literatura i la llengua. És per això que té arguments de sobres per als més reticents als canvis. Valora molt que el lehendakari Ibarretxe adreci els seus discursos als “bascos i basques”. Lledó recorda, a més, que “els drets de la dona són drets humans” i que, per tant, “el feminisme és la defensa dels drets humans”.

La llengua, està massa masculinitzada? No és una qüestió ni de massa ni de poc. De la mateixa manera que les experiències dels homes queden reflectides en les formes gramaticals corresponents, les de les dones també poden quedar-hi. Si es parla en masculí d’un grup humà compost per homes i dones, el que es fa és que aquestes dones les deixem de veure i deixem de comptar amb elles.

Així doncs, el que no s’anomena no existeix? Jo el que diria és que el que no s’anomena existeix pitjor, té una vida més precària. En el camp simbòlic, la no designació és dolenta i és símptoma de donar una relativa importància a allò que no s’anomena.

Per continuar llegint cliclau aquí

La lingüista Carme Junyent té una opinió bastant diferent sobre el llenguatge sexista. Així ho manifesta en aquesta entrevista de Vilaweb.

Articles del web relacionats:
-
 Tragèdies femenines
Realment la dona va néixer d'una costella?
Les noves amazones
L'ofuscació del feminisme

Joan Mascaró: el guia espiritual mallorquí dels Beatles

Reportatge publicat el març de 2008 en el setmanari El Temps (Núm. 1.240)

A finals dels anys seixanta els Beatles s’imbuïren de la filosofia oriental. Darrere aquest nou rumb dels quatre rockers de Liverpool tingué molt a veure Joan Mascaró Fornés, un mallorquí exiliat a Anglaterra que, en ple auge del moviment hippy, esdevingué el major especialista en religions orientals. 

L’exili que provocà la guerra civil espanyola va ser una autèntica fuga de cervells. No debades, són molts els que reivindiquen el paper que van tenir els nostres intel·lectuals lluny de casa. I un d’ells fou el mallorquí Joan Mascaró Fornés, que des de Anglaterra s’arribà a convertir en un dels mentors espirituals del Beatles. Nascut a Santa Margalida el 1897, la seva vida canvià quan amb tretze anys un amic de l’escola li donà a conèixer una traducció al castellà del Bhagavad Gita, un poema hindú. La seva lectura l’impressionà tant que decidí estudiar de gran la llengua original –el sànscrit- per tal de poder llegir l’obra directament. Mentrestant estudià a consciència l’alemany i l’anglès. El seu domini en aquesta última llengua el portà a exercir de secretari del consolat britànic a Mallorca (1916-1920) i de professor a l’Escola de Comerç (1919-1921). El 1924 el conegut financer Joan March Ordinas, oriünd del seu poble, li proposà d’acompanyar el seu fill, Joan March Servera, a estudiar a l’estranger.

La formació del traductor
Després de diferents viatges per tota Europa, Mascaró va convèncer el banquer perquè tant ell com el seu fill es matriculassin a Cambridge. En aquesta universitat el de Santa Margalida inicià estudis d’anglès i de llengües orientals. El 1929, amb trenta-dos anys, n’obtingué la llicenciatura. Un any abans, la Universitat li havia concedit el premi extraordinari de sànscrit. El 1930 se n’anà a Sri Lanka per fer-se càrrec del departament d’anglès d’un col·legi. Més que la feina, el que cercava Mascaró era l’oportunitat d’estudiar llengües orientals sobre el terreny. El 1932, però, li arribà una proposta del seu país que no pogué rebutjar: fou nomenat professor de llengua i literatura angleses a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Per seguir llegint cliclau aquí.

Articles del web relacioants:

L'exemple de Joan Mascaró


L’arxiduc Lluís Salvador: el primer ecologista de les Balears

Reportatge publicat el febrer de 2008 en el setmanari El Temps (Núm. 1.236)

Les Balears deuen molt a l’imperi austríac. D’aquest reialme va sortir al segle XIX l’arxiduc Lluís Salvador, un navegant il·lustrat que quedà meravellat de la bellesa de les illes. De seguida es posà a comprar finques, a arreglar camins i a escriure llibres sobre la seva història i la seva gent. Avui molts consideren l’arxiduc com el primer ecologista de les Balears. 

El moviment ecologista a les Balears va néixer el juliol de 1977 per posar fre als estralls que estava provocant en el territori el boom turístic dels anys seixanta. Un centenar de joves ocupà l’illot de sa Dragonera, situat davant d’Andratx, per protestar contra la seva urbanització. El ressò mediàtic d’aquella acció fou abassegador. Ningú ja no pogué parar les mobilitzacions que es succeïren. El 1984 la justícia decretà la prohibició de la urbanització. Després, la pressió popular aconseguí altres mesures proteccionistes com, per exemple, la salvació des Trenc -una platja paradisíaca del sud de Mallorca-, la de Montdragó -a Manacor- o la de l’arxipèlag de Cabrera -davant del cap de Ses Salines.

De ben segur que avui l’arxiduc Lluís Salvador estaria ben content de totes aquestes iniciatives que malauradament no han bastat per aturar les tones de ciment i asfalt que s’han vessat a les illes aquests darrers anys. Ell, un estranger austríac, ja onejà a finals del segle XIX la bandera de l’ecologisme a l’arxipèlag. La bellesa de les seves costes i de les seves muntanyes el captivà de seguida. Des d’aleshores es dedicà en cos i ànima a protegir-les i a enaltir-les per escrit.

El navegant il·lustrat
Lluís Salvador va néixer el 1847 a Florència. Era fill dels grans ducs de Toscana, Leopold II d’Habsburg-Lorena i Maria Antonieta de Borbó-Dues Sicílies. Des de ben petit va haver de patir les convulses revolucions nacionalistes de l’època. El 1860 els seus pares foren desbancats definitivament del poder en el procés d’unificació nacional impulsat pel Rissorgimento, partidari de la casa italiana dels Savoia. La família tornà a les terres de l’imperi austríac, on continuava conservant els seus privilegis reials. Allà el jove Lluís Salvador, que arribà a aprendre catorze idiomes, es formà en totes les disciplines que l’apassionaven. A la Universitat de Praga no només estudià Dret i Filosofia, com estipulava la cort imperial vienesa, sinó també ciències de la naturalesa i arqueologia. Aviat també hagué de fer carrera militar, donat que era el tercer en la línia de successió al tron.

Per continuar llegint cliclau aquí.

Si voleu conèixer la història d'amor que va tenir S'Arxiduc amb la mallorquina Catalina Homar, escoltau aquest àudio de la secció "Carretònim", del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (13/10/2015):



Aquest programa d' "Un lloc amb història" (IB3 Televisió) està dedicat a l'arxiduc i a la finca de Miramar:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px