Banner Top

Llistat de publicacions a "Historia y vida"

Historia y vida

Febrer 2013  La guerra de los relojes. Iglesia y burguesía luchan por el tiempo. Nº 539

Juliol 2012 Las raíces olímpicas de los Juegos Olímpicos. Número especial sobre els Jocs Olímpics

Juliol 2012 Coubertin, el humanista olímpico. Número especial sobre els Jocs Olímpics

Juliol 2012 La guerra de los números . Nº 532

Abril 2011 Sócrates: el tábano de la democracia. Nº: 517

Abril 2011 Demóstenes: un antiglobalizador en la era clásica. Nº: 517

Novembre 2010 El fascismo y la antigua Roma. Nº: 512

Juliol 2010 El origen de la moneda. Nº 508

Gener 2010 Grecia, Roma: el traspaso de poderes. Nº 502

Per què canviam l'hora?

Avui en dia hi ha prop de setanta països del món que apliquen el canvi horari estacional per reduir el consum d’energia –gran part de l’hemisferi sud no canvia els seus rellotges ni tampoc ho fan algunes zones dels Estats Units i el Canadà. Amb l’avanç i el retard d’una hora a la primavera i la tardor, respectivament, s’ajusta l’horari oficial a l’horari solar, la qual cosa permet aprofitar més les hores de llum solar.

No obstant això, el primer canvi d’hora oficial es féu per motius econòmics. L’instaurà Alemanya durant la Primera Guerra Mundial amb l’objectiu d’estalviar carbó, un dels béns més preuats de l’època. Arran de la crisi del petroli (1973), la majoria de països industrialitzats s’apuntaren a la mesura.

Franco, el culpable
L'estat espanyol viu una situació curiosa respecte al canvi horari. Per casa nostra passa el meridià de Greenwich, que marca els fusos horaris mundials que cada país ajusta a la seva longitud geogràfica per optimitzar les hores de llum solar. Tot i així, nosaltres som més a prop de l'hora de Polònia que de la del Regne Unit i Portugal. Això és fruit d'un caprici de Franco.

Mapa amb els fusos horaris
Mapa amb els fusos horaris

Durant la Segona Guerra Mundial, el 16 de març de 1940 Franco va decidir que els rellotges d’Espanya marcassin la mateixa hora que els de l’Alemanya de Hitler, situada més a l'est i amb un fus horari diferent. La Gran Bretanya va fer el mateix, però el 1945 va endarrerir els rellotges una altra vegada una hora i va recuperar l’horari que li correspon. A casa nostra encara és hora que es faci aquest pas. Curiosament, en el decret franquista de 1940, a l'article 5, s'indicava que "oportunament s'assenyalarà la data en què hagi de restablir-se l'hora normal". No obstant això, aquesta tornada a la normalitat mai no es produiria, ni amb la restauració de la democràcia.

Així doncs, Franco encara es troba ben present fins i tot en les busques dels nostres rellotges. Per culpa del dictador, vivim amb l'hora canviada i desajustada respecte a les hores de llum i foscor naturals que ens corresponen. Ara hi ha iniciatives populars per acabar amb aquesta herència del franquisme. Cal recuperar l'horari del meridià de Greenwich!

Benjamin Franklin, l’ideòleg
Tanmateix, el primer a mencionar el canvi d’hora va ser el polític nord-americà Benjamin Franklin, el 1784. Fou, però, l’entomòleg neozelandès George Vernon Hudson qui, el 1895, va presentar una proposta a la Wellington Philosophical Society per obtenir un estalvi de llum de dues hores. Deu anys després, a Gran Bretanya, el constructor William Willet va arribar independentment a la mateixa conclusió i defensà un canvi horari en el seu país.

Atès que el canvi d’hora està directament relacionat amb la llum solar, el seu impacte és pràcticament nul en els països propers a l’equador de la Terra, de manera que en aquests països no s’aplica. No obstant això, cada vegada són més els experts que qüestionen els suposats beneficis econòmics i operatius dels canvis horaris. Tampoc no passen per alt els trastorns que provoquen aquests canvis en la salut de la població.

Font: El Punt Avui
Font: El Punt Avui


Aquí teniu més informació sobre el clàssic debat sobre el canvi d’hora. Aquest altre enllaç també és interessant.

A les Baleares ens hem pres seriosament la possibilitat de no canviar d'hora a la tardor. Aquí teniu més informació sobre aquesta proposta. I aquest altre enllaç també és interessant.

Aquest article també és interessant: "Per què alguns països no canvien l'hora el març de 2017?"

En aquest vídeo Sònia Moll recita el seu poema "A les tres seran les dues":



Hipòcrates, el pare de la medicina

Traducció al català del reportatge publicat el març de 2012 a la revista "Memoria, historia de cerca" (Núm. 43)

Fa 2.500 anys, des d’una petita illa grega del mar Egeu, Hipòcrates revolucionà la medicina occidental desposseint-la de tota creença mítica. No només la dotà d’una base científica, sinó que també li conferí un codi deontològic encara avui molt present.
 
Des de temps antics, l’home ha sentit la necessitat de curar els seus mals. Ja a la preshistòria trobam intervencions mèdiques com les trepanacions, perforacions en cranis de persones vives com a remei per a la bogeria, l’epilèpsia i el mal de cap. El desenvolupament de la medicina arribaria segles més tard amb els sumeris i, sobretot, amb els egipcis, a qui l’historiador Heròdot qualificà com el poble dels “saníssims”. No debades, posseïen un notable sistema sanitari, amb quasi un metge per a cada malaltia. Precisament és de la cultura egípcia d’on procedeix el primer gran tractat mèdic conegut, el papir Ebers, de 110 pàgines. Escrit al voltant de l’any 1.500 aC, al segle XIX un comerciant del país el va trobar entre les cames d’una mòmia en una tomba d’Assasif. Posteriorment va ser adquirit per l’egiptòleg alemany George Moritz Ebers, que li donà el nom. El tractat, que avui es conserva a la biblioteca universitària de Leipzig, està dividit en 877 seccions, en les quals es descriuen nombroses malalties i les seves corresponents prescripcions.
 
A pesar dels seus avenços, tant la cultura egípcia com la sumèria no van poder deixar de recórrer a la màgia i als déus. I el mateix passà a la seva veïna Grècia. En els seus inicis, la medicina grega girava al voltant del déu Asclepi, Esculapi per als romans. Segons la mitologia, era fill d’Apol·lo i de la nimfa Corònida. Aquesta, estant embarassada, li fou infidel amb un altre mortal. En descobrir l’engany, el déu l’ordenà cremar i, mentre es consumia a la pira, va aconseguir arrabassar-li del ventre el nin. Aleshores decidí deixar-lo en mans del centaure Quiró, el famós educador d’herois com Aquil·les, Teseu i Jàson. A Asclepi li ensenyà l’art de la medicina. Arribà a ser un alumne tan avantatjat que no només aconseguí salvar vides, sinó també ressuscitar els morts. Això no agradà gens a Hades, el déu de l’inframón, qui de seguida es queixà davant el seu germà Zeus. Atenent les seves súpliques, el patriarca olímpic el fulminà amb el seu potent raig. Com a venjança, Apol·lo matà els ciclops, artífexs dels rajos de Zeus.

Per continuar llegint cliclau aquí.

I aquí teniu un enllaç sobre etimologies del cos humà.

I aquí teniu un material elaborat per per Jaume Ripolls titulat "Grec mèdic: guia per identificar termes".

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre el llenguatge del cos i de la salut.

  • Publicat a Altres

La guerra de los relojes

Reportaje publicado en febrero de 2013 en la revista "Historia y vida" (Nº 539)

A partir del siglo XIV la Iglesia dejó de controlar el tiempo desde sus campanarios. La incipiente sociedad industrial requirió de nuevas pautas horarias no asociadas con el Sol. Entonces se inició una guerra no declarada entre la Iglesia y la burguesía por el control del tiempo. Fue así como las torres de los edificios civiles se llenaron de relojes mecánicos que posibilitaron un mayor aprovechamiento de la jornada laboral. 
 
Los cielos de Europa todavía son testigos de aquella guerra. El tañer de las campanas de las iglesias sigue rivalizando con el de los ayuntamientos. Ya casi nadie levanta la vista para comprobar la hora. Ahora los relojes de pulsera o el de los teléfonos móviles nos sacan de dudas, pero durante la Edad Media los relojes acústicos de las fachadas eran el único referente temporal de la gente. A partir del siglo XIV la burguesía, motor de la actividad económica del momento, se propuso arrebatar a la Iglesia el monopolio del tiempo. La nueva realidad laboral exigía un cómputo más riguroso de las horas.
 
Por aquel entonces la Iglesia había heredado parte de su sistema horario del mundo romano, donde las doce horas que marcaban los relojes de sol se dividían en cuatro partes iguales. Había la Prima, la primera hora desde el alba –que, dependiendo de la estación, podía ser a las 04.30h o a las 07:30h- hasta la tercera, a media mañana; la Tertia, hasta la sexta, al mediodía; la Sexta, hasta la novena, a media tarde –esta franja coincidía con el momento de más calor en que se aprovechaba para hacer la “siesta”; y la Nona, hasta la puesta de sol –en inglés el término afternoon remite a esta antigua franja horaria. Las doce horas de la noche también se dividieron en cuatro periodos conocidos como vigiliae, igualmente variables en función de la estación. Recibían el nombre de prima vigilia, secunda vigilia, tertia vigilia y  quarta vigilia.

Para seguir leyendo cliclad aquí.

És molt recomanable aquest article de Quim Curbet sobre les hores. Es titula "Les hores robades".

També és interessant aquest altre artcle del filòsof Xavier Antich titulat "La tirania dels rellotges" (Diari Ara, 26/02/2017)

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/03/2017), parl sobre com s'ha degradat avui el concepte de temps:


Artículos del web relacionados:
Fills de Cronos
-
 Hores a la romana
- Per què canviam l'hora?

Coubertin, el humanista olímpico

Reportaje publicado en julio de 2012 en el dossier especial de los Juegos Olímpicos de la revista "Historia y vida".

En abril de 1896 se inauguraron en Atenas los primeros Juegos Olímpicos de la era moderna. Su restauración tras quince siglos de olvido fue fruto del tesón de un hombre, el francés Pierre de Coubertin, que soñaba en conseguir el entendimiento mundial a través de la competición deportiva. Los hechos, sin embargo, le demostraron la dificultad de su empresa humanística. 
 
La historia de la restauración de los Juegos Olímpicos modernos es la historia de una utopía. Su impulsor, el aristócrata francés Pierre de Frédy, barón de Coubertin, vio en el deporte un elemento educativo renovador que, en caso de propagarse, ocasionaría una transformación de la sociedad. Fueron las circunstancias históricas de finales del siglo XIX las que llevaron a este parisino, nacido en 1863, a abanderar un proyecto tan revolucionario. Desde 1871 Francia había dejado de ser la principal potencia occidental tras caer derrotada ante Prusia. Ello había sumido al país galo en una profunda crisis política y social. Esta realidad no pasó desapercibida a un joven Coubertin que, poniéndose en contra a su familia, decidió dejar la carrera militar que le había estado reservada. Hacía tiempo que le perseguía una obsesión: cambiar la sociedad desde la educación.
 
Después de la guerra franco-prusiana, las grandes decisiones políticas se tomaban en Berlín, la cual se había convertido en el nuevo motor de la Segunda Revolución Industrial. Coubertin atribuyó este nuevo despuntar alemán a su sistema educativo. Sin embargo, los ambientes intelectuales antigermanos en los que se movía, le animaron a fijarse en la Gran Bretaña victoriana, poseedora entonces del mayor imperio colonial de todo el mundo.

Para seguir leyendo cliclad aquí.

És molt recomanable aquest article de Toni Padilla (diari Ara, 29/07/2016) titulat "Els grans pecats capitals dels Jocs Olímpics".

En aquest vídeo de "La noche temática de la 2" trobareu més informació sobre els Jocs Olímpics nazis de 1936. Aquest article parla del mateix.

No us podeu perdre aquest article sobre el racisme en els Jocs Olímpics moderns. Es titula "El tercer home".

Aquí teniu la meva intervenció a la secció de Sapere aude, del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/08/2016). Parl sobre "Tenen sentit avui els Jocs Olímpics?".

 

Les arrels clàssiques dels Jocs Olímpics

Traducció al català del reportatge publicat el juliol de 2012 al dossier especial sobre els Jocs Olímpics de la revista "Historia y vida".

A l’antiga Grècia l’esport contribuí a la formació intel·lectual i moral ciutadana. El seu vessant més religiós es plasmà en els Jocs Olímpics en honor a Zeus. Convertits en el principal acte aglutinador de la consciencia nacional hel·lena, les Olimpíades se celebraren durant dotze segles fins a la seva prohibició al segle IV dC pel cristianisme.
 
Tots els pobles de l’antiguitat han sentit la necessitat d’exercitar el seu cos, principalment per estar preparats en cas de guerra. Fou a la Grècia clàssica, amb tot, on naixé el terme modern d’esport a partir de l’ideal ètic-estètic  kalokagathía (“bell i bo”), segons el qual la bellesa física era un reflex de la bellesa interior. Els grecs, però, també veren en l’esport grans possibilitats medicinals. Al segle IV aC Aristòtil parla de l’euexia per referir-se al plaer que provoca l’exercici físic. També hi hagué qui li atribuí finalitats pedagògiques. Epictet, un altre filòsof del segle I dC, considerà que l’esforç, l’afany de superació i l’autodisciplina que requereix la pràctica esportiva és un excel·lent entrenament per a la vida.
 
Donades aquestes premisses, la formació física arribà a ser un dels tres pilars de l’educació grega, juntament amb la gramàtica i la música. El cos s’havia d’ensenyar en tot el seu esplendor, d’aquí que l’esport s’exercitàs despullat (gymnós) en uns recintes anomenats precisament gimnasos, un terme que, amb tot, també compartiria protagonisme amb el de palestra, derivat de paleíein (“lluitar”). No és d’estranyar, doncs, que el nu fos una invenció original de l’art grec del segle V aC –en l’art babilònic, egipci i romà el nu era considerat una irreverència.

Per continuar llegint cliclau aquí.

Aquí teniu informació sobre els Jocs Olímpics que organitzaren les dones a l'antiguitat.

I aquí teniu el treball de recerca dels alumnes de Margalida Capellà sobre els Jocs Olímpics. 

Per a més informació, també podeu escoltar l'àudio del programa "En guàrdia" d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat als Jocs Olímpics.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre paraules relacionades amb els Jocs Olímpics i amb l'esport en general.

Articles del web relacionats:
Al gimnàs s'hi va en pèl
Cornelius Atticus, el primer esportista conegut a Mallorca
-
 Coubertin, l'humanista olímpic
-
 La falsa llegenda de la marató

La guerra dels nombres

Traducció al català del reportatge publicat el juliol de 2012 a la revista "Historia y vida" (Núm. 532)

Fa sis segles Orient va guanyar una important batalla intel·lectual a Occident: els àrabs aconseguiren imposar els nombres hindús als romans. No fou una victòria fàcil. Les noves xifres suposaven una democratització de les matemàtiques. El poder establert, però, lluità per mantenir els nombres romans que, tot i la seva inoperància, feia inaccessible les seves finances a la majoria de la població. 

En l’actualitat les xifres romanes s’empren puntualment en els rellotges de sol, en l’enumeració de segles i capítols de llibres o per anomenar reis i Papes. Es tracta de restes d’una batalla perduda. Els temps gloriosos d’aquests nombres es remunten al segle VI aC. Aleshores els romans, per influència dels seus veïns del nord  –els etruscos-, van adoptar un sistema de numeració alfabètic de set xifres. En aquesta ocasió, les lletres, a diferència dels set numerals emprats inicialment pels grecs, no feien referència a la inicial de cap paraula: l’1 era un I; el 5, una V; el 10 una X; el 50, una L; el 100, una C; el 500, una D; i el 1.000, una M.

Algunes d’aquestes grafies podrien ser un vestigi de la manera de comptar amb els dits que s’utilitzà des de temps antics –no debades, les xifres encara són conegudes com a dígits, terme que prové del llatí dico (“dir”, “indicar”). Així, segons alguns estudiosos, l’1, el 2 i el 3 correspondrien a un, dos i tres dels dits aixecats, respectivament; la mà oberta amb el polze estirat significaria 5, i les dues mans obertes i creuades a l’altura del canell expressarien el 10.

Per continuar llegint cliclau aquí.

Nombres romans
Nombres romans

Per conèixer la història del número zero, aquest article us pot resultar interessant.

Aquí teniu un article que explica per què compten diferents els francesos.

I aquí teniu uns vídeos molt instructius del canal pedagògic edu3.cat sobre la història dels nombres:



El profeta dels números

Sócrates: el tábano de la democracia

Reportaje publicado en abril de 2011 en la revista "Historia y vida" (Nº 517)

Los griegos consideraban que la belleza física era el reflejo de la belleza interior. De acuerdo con esta premisa, Sócrates (470-399 aC) sería la excepción que confirma la regla. Quien fue proclamado por el oráculo de Delfos como el más sabio de todos los hombres, no destacó precisamente por tener un buen físico. De hecho, su pequeña estatura, vientre prominente y nariz respingona le granjearon el apodo del “sileno” en alusión al cabecilla de los sátiros, famoso por su fealdad.

Sócrates, sin embargo, hizo caso omiso a estas burlas. Su máxima preocupación fue sacudir consciencias en el período más esplendoroso de la democrática Atenas de Pericles. Esta preocupación, en cambio, no la trasladó a su ámbito personal. Su mujer lo denunció por desatender a sus tres hijos, los cuales, según una leyenda, terminaron siendo unos díscolos. La anécdota reflejaría la incapacidad que tienen los grandes genios por encauzar sus propias vidas.
 
A este pensador ateniense de espíritu inconformista le gustaba decir que su trabajo era hacer con las palabras lo que su madre, comadrona, hacía con las manos. En su caso, no ayudaba a parir cuerpos, sino ideas. De ahí que bautizara su método filosófico como mayéutica (“el arte de la comadrona”). Atizaba los diálogos con una ironía basada en su máxima “sólo sé que no sé nada” y en el lema délfico “conócete a ti mismo”: mediante la formulación de una retahíla de preguntas conseguía hábilmente que sus interlocutores se despojaran de cualquier tipo de prejuicio para asumir su ignorancia sobre un tema concreto. A partir de esta cura de humildad y haciendo caso a su daimon o “dios interior” –que hoy llamaríamos sentido común-, podían empezar a buscar la verdad, que, para el “sileno”, nunca sería absoluta, sino tan sólo una aproximación.

Para seguir leyendo cliclad aquí.

Aquí teniu un llistat de novel·les sobre la figura de Sòcrates.

Artículos del web relacionados:
- La mort del mestre
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px