Banner Top

Engrescats de bell nou

Article publicat a l'Ara Balears (22/05/2016)

Els docents tornam a estar engrescats. Hem recuperat la dignitat gràcies a l’extraordinària tasca de servei públic que, ara sí, fa IB3 amb programes com “Engrescats”. En temps de José Ramón Bauzá hauria esta impensable que la televisió autonòmica oferís un espai com aquest, en clau positiva, sobre el món educatiu. Encara ara ens estam recuperant de les pallisses verbals que patírem la legislatura passada pels acòlits més fanàtics del farmacèutic de Marratxí, entre ells, Ana Maria Aguiló i Antoni Camps. Fins i tot, en un Carnestoltes de Palma, vàrem presenciar estupefactes com un integrant d’una comparsa maltractava a potades un camiseta verda. Tristament aquest escarni públic va comptar en tot moment amb el suport institucional.
 
El sergent Bauzá, abandonat avui pels seus, actuà com un autèntic piròman. Mai un govern s’havia esforçat tant per desprestigiar l’escola pública. Mai s’havia creat un clima tan hostil contra uns professionals que tenen a les seves mans el futur de la nostra societat. Tanta irresponsabilitat i supèrbia va dinamitar equips directius ben avinguts. Els claustres, amb tot, varen saber convertir aquella mala maror en una marea verda que s’erigí en la defensora d’un ensenyament públic de qualitat presidit pel consens i no pels decrets llei.

Gran marea verda a Palma
Històrica marea verda a Palma (29 de setembre de 2013)
 
Als docents se’ns sol acusar de corporativistes. I certament pot ser així, com qualsevol, però, àmbit laboral. Sovint la gent només parla de nosaltres per retreure’ns que tenim massa dies de vacances. Tampoc no falten els qui de seguida ens col·loquen l’etiqueta de ganduls. Com pertot, tanmateix, hi ha bons i mals professionals en un sistema que sempre és millorable. Lluny, per tant, de qualsevol reduccionisme, IB3 Televisió ha decidit posar en valor l’educació en un moment en què s’està reformulant amb propostes del tot engrescadores, tal com indica el nom del programa.
 
Per desgràcia, l’ensenyament sempre ha estat vist com una arma política. Així ho demostren les set lleis en la matèria que s’han promulgat en els últims trenta anys a remolc de la ideologia del govern de torn. A l’espera d’un gran pacte per a l’educació, hi ha docents amb vocació de servei que intenten salvar el sistema com bonament poden. Molts no ho tenen gens fàcil amb unes aules massificades, del tot heterogènies, catalitzadores del drama social d’aquests terribles anys de crisi econòmica. No debades, és a les escoles on van a parar les restes del nostre naufragi com a societat: nins desemparats i desnortats, víctimes d’un entorn del tot advers (pares negligents que han desertat de la seva tasca educativa, familiars a l’atur, divorcis traumàtics, violència física i verbal, etc.). Amb aquestes circumstàncies, doncs, s’entenen perfectament certes conductes disruptives a les aules. Més que de fracàs escolar, hauríem de parlar de fracàs social.
 
La ciutadania desconeix el desgast mental que provoca gestionar tant de malestar. Hi ha, però, professors, que prefereixen combatre qualsevol derrotisme amb esperit constructiu. Són els “engrescats” que retrata tan bé el programa d’IB3. Sense caure en una visió edulcorada de la professió, sempre és millor destacar el paper positiu d’uns docents que durant el Govern Bauzá vàrem ser qualificats d’ “indecents”. Ara, amb l’ajuda de la televisió autonòmica tenim l’oportunitat de donar a conèixer una feina que, dissortadament, massa sovint ha estat estigmatitzada per tòpics barroers.

L'objectiu de l'educació
L'objectiu de l'educació
 
L’educació és cosa de tots. Ja ho diu un refrany africà: per educar una criatura fa falta la tribu sencera. I al capdavant de la tribu hi ha d’haver l’Estat. Per evitar nous fracassos com la darrera llei educativa, la LOMQE, seria bo que els nostres governants llegissin l’assaig Eduqueu els infants ben aviat en les lletres, que acaba d’editar per primer cop en català l’editorial Adesiara. El seu autor és Erasme de Rotterdam, un dels humanistes més importants del segle XVI. A pesar del temps transcorregut, és una obra d’absoluta vigència.
 
Erasme aposta per un Estat que tengui l’obligació d’oferir una escola pública regida per la meritocràcia. Al seu parer, l’objectiu és oferir una formació integral als futurs ciutadans, no basada només en l’utilitarisme més immediat. Així doncs, mentre la meritocràcia no arribi a les altes esferes polítiques, els “engrescats” del món educatiu continuaran amb la seva elogiable tasca de cimentar els fonaments d’una societat que avui sembla abocada a l’abisme.

Per conèixer quina és la realitat a les aules, no us podeu perdre aquest article d'Andreu Navarra titulat "Tres mesos a secundària".

I no us podeu perdre aquesta entrevista a Pilar Ugidos, directora de Miquel Bleach, al barri d'Hostafrancs. Es tracta d'una escola, reconeguda amb el premi Ciutat de Barcelona, que ha lluitat contra tots els prejudicis que ataquen la immigració i la pobresa.

Tampoc no us podeu perdre aquest article sobre els secrets de l'educació a Finlàndia.

Aquí teniu el primer capítol del programa "Engrescats" titulat "La passió per aprendre":



A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/10/2016), parl sobre la pregunta "Mata l'escola la creativitat?"



I aquí teniu Noam Chomsky reflexionant sobre l'objectiu de l'educació:



Aquí teniu una escena sensacional del professor de "La lengua de las mariposas":



Articles del web relacionats:

Jo adoctrín
Talents castrats
La mort del mestre
-
 Paraules amb coneixement

Les víctimes silenciades d'IB3

Article publicat a l'Ara Balears (27/09/2015)

El desè aniversari d’IB3 ha passat sense pena ni glòria, cosa que evidencia una vegada més la desídia dels seus gestors. És una vertadera llàstima que s’estigui desaprofitant un instrument de luxe per vertebrar una comunitat tan malmenada i acomplexada culturalment com la nostra. N’hi ha que, davant d’alguns programes del tot insultats o de pseudoperiodistes que bravegen de la seva mediocritat, en tenen suficient per demanar el tancament de l’ens autonòmic sense tenir en compte la professionalitat de la resta dels seus treballadors. Ells són, en realitat, les vertaderes víctimes silenciades d’un projecte que va néixer de la megalomania de l’expresident Jaume Matas i que ara, salvant comptats espais, s’ha reconvertit en un canal temàtic (“Canal Cocina”?), de servei impúdic, per culpa de la ineficàcia dels nostres polítics.

Durant
aquests deu anys els treballadors d’IB3 n’han vist de tots colors, tant amb governs del PP com del Pacte de Progrés. Ha imperat el discurs de la por per part de directius de nul·la intel·ligència emocional que, un cop consumada la seva política de terra cremada, han vist premiada la seva manifesta ineptitud amb altres càrrecs de responsabilitat que pagam tots nosaltres. I mentre tot això passava l’oposició callava a l’espera que arribàs el seu torn en aquest serial de “Can Boom”. Així, l’ens autonòmic ha esdevingut una païssa on cada partit ha col·locat els “seus” tan sols amb ànim propagandístic – tanmateix, això no ha servit de res atesos els tres canvis de govern que hi ha hagut aquesta dècada.

Ara els treballadors d’IB3 estan igual de desesperançats amb el nou de govern progressista, que, tres mesos després de les eleccions, continua sense donar senyals de vida –es deu haver quedat adormit amb les desfasades pel·lícules de l’oest de sobretaula que tant agraden a la nostra televisió pública. El crit d’alarma l’ha fet l’encara director general de l’ens, Josep Codony, digitat pel PP, que, atesa la seva dubtosa formació, mai no s’hagués imaginat guanyar tants de doblers amb els nostres impostos. Ha estat ell qui, davant tothom, ha deixat en ridícul els seus nous protectors, nomenant pel seu compte un nou director de la televisió, el realitzador Antoni Bauzá, “alma mater” de l’inoblidable programa “Nit de Bauxa”, de Canal 4.

IB3, la nova intereconomia balear
IB3, la nova intereconomia balear

Davant tal humiliació –Codony no vol dimitir per poder cobrar l’atur-, una poruga i anodina esquerra ja ha posat fil a l’agulla. Tot apunta, però, que la tan promesa redefinició de l’actual model audiovisual només suposarà el canvi de la cúpula directiva d’IB3. Ja ho recordava molt encertadament fa una setmana, a l’Ara Balears, el periodista Rafel Gallego: “Canviar-ho tot perquè no canviï res”, en al·lusió a una cèlebre frase de l’obra “Il Gattopardo”, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa.

La gestió d’IB3 és el millor exemple de la manca d’empenta d’aquest flamant govern, que tantes expectatives havia generat. El PSIB continua exercint de “casta” abonada al nepotisme, Més ja ha desertat de les seves funcions aclaparat per una responsabilitat inesperada i el novell Podemos encara no sap a què juga. Els grans damnificats de tanta deixadesa i incompetència són uns votants estafats i uns treballadors que, tanmateix, sempre s’han sentit maltractats mentre es dilapidaven milionades per alimentar la insaciable fera mediàtica. És ben hora que algú els comenci a valorar com pertoca. Hi ha massa paràsits que els anul·len!

Per recuperar la seva raó de ser –la de servei públic-, la nostra desprestigiada IB3 necessita està en mans de professionals de la comunicació i no de polítics servils –el moment més surrealista fou quan, en la passada legislatura, el vicepresident Antonio Gómez, guarda forestal de professió, hagué d’assumir de manera provisional el càrrec de director de l’ens. Si no hi ha un fort canvi de timó, el vaixell que ara tothom critica s’acabarà d’enfonsar i després tot seran lamentacions. Ara, però, sembla que la prioritat de l’executiu de Francina Armengol és crear una “imprescindible” facultat medicina –si s’ha de gestionar com IB3 estam ben arreglats! Així doncs, no ens queda altra que resignar-nos a ser, com alguns volen, unes illes de pandereta. El PP ja es torna a veure en el Govern d’aquí quatre anys. Els haurem de donar la benvinguda com es mereixen: “Uep! Com anam?”

Articles relacionats: Ànims, companys d'IB3! (Ara Balears, 13/10/2013)

El nepotisme papal del "PSOIB"

Article publicat a l'Ara Balears (17/08/2015)

La flamant presidenta del Govern, Francina Armengol, amb plens poders terrenals, té tots els punts per convertir-se en la primera papa dona de la història. No debades, es comporta com els antics successors de Sant Pere de finals de l’edat mitjana, que concedien càrrecs de confiança de la Cúria romana a parents seus. Els feien passar per nebots (del llatí nepos), quan en realitat, sovint, eren fills il·legítims seus. Va ser així com es va institucionalitzar el nepotisme.
 
Tanmateix, aquesta forma de corrupció que atempta contra la meritocràcia ja fou coneguda des de temps antics. Un del casos més cèlebres fou el que protagonitzà al segle I aC Pompeu, membre del Primer Triumvirat de la República romana. En el seu cas, el beneficiat fou el seu sogre Metel Escipió, el qual va obtenir el comandament de dues legions. La seva demostrada ineptitud militar féu que Marc Antoni, un dels crítics d’aquell tripartit, el denunciàs, sense èxit, davant del Senat.
 
Avui els millors representants d’aquesta tradició política en benefici de la família són els socialistes balears o “neposocialistes”, com ja són coneguts dins del gremi periodístic. De fet, ja han començat a canviar les sigles de seu partit: de PSIB han passat a dir-se “PSOIB” atès que, en un intent lloable d’aprimar l’administració pública, han assumit les competències del Servei d’Ocupació de les Illes Balears (SOIB).
 
Primer va ser la consellera de Salut, Patricia Gómez, que va nomenar la seva parella, Juli Fuster, com a director General de l’IB-Salut. Sembla que ambdós estan més que capacitats per ocupar aquests càrrecs de responsabilitat. Però l’estètica és important. Si no, que ho demanin a Carlos Delgado, exconseller de Turisme, que va rebre crítiques de per tot per haver contractat la seva companya sentimental, també d’experiència contrastada. Aleshores el PP va tenir més decència que avui el “PSOIB” perquè al final la féu dimitir.

Nepotisme
Nepotisme
 
Als “neposocialistes”, però, el que els molesta és que els enxampin. Ja se sap que els populars mai no s’han amagat de fer favors a la família. Que ho faci, per tant, el seu principal oponent, que sempre els ho ha retret, té més delicte. No s’entén que persones properes a la “summa pontífex” Francina Armengol defensassin la polèmica contractació de Jordan Thomas, que havia de fer d’assessor tècnic de la Conselleria. ¿Com pot cobrar un sou de 46.000 euros l’any un jove de 20 anys, sense experiència i que no va aconseguir entrar com a regidor a Santanyí,? ¿Aquesta és la millor manera que té el “PSOIB” de combatre el fracàs escolar? Per sort, davant el rebombori creat, Thomas renuncià –o li feren renunciar- al càrrec. Qui hauria de de ser destituït, però, és el seu valedor, Juli Fuster. Això, però, és una ingenuïtat tractant-se de la parella de la consellera de Salut. Tot queda a casa!
 
Quan, però, ens pensàvem que els “neposocialistes” havien après la lliçó, ens tornam a escandalitzar amb una altra de les seves digitacions. El vicepresident socialista del Parlament i exconseller de Salut, Vicenç Thomàs, gran assot de PP, acaba de col·locar un fill seu a la Conselleria de Treball com a assessor tècnic. És un jove de 28 anys amb tan sols un any i mig d’experiència en l’àmbit de la comunicació en un centre mèdic de Barcelona. Realment no hi ha gent més preparada que ell? I els funcionaris de la Conselleria, no poden assumir la feina d’aquests assessors “imprescindibles”?
 
Tanmateix, la principal responsable de tot plegat és la papal Francina Armengol juntament amb els seus indolents socis de Govern, que ara, davant la magnitud de tants de despropòsits, ja s’han compromès a supervisar la idoneïtat dels propers nomenaments –els que ja han pres possessió no es toquen. Segur, però, que hi haurà noves sorpreses. Tenint en compte d’on venim, no ens ha d’estranyar que aviat la cúpula directiva d’IB3 s’ompli de parents dels “neposocialistes”.
 
I, mentrestant, els treballadors de l’ens públic continuen més desconhortats que mai vista la deixadesa dels actuals membres de l’executiu autonòmic que, quan eren a l’oposició, els feren mil promeses. Els que no se’n saben a venir són Miguel Ángel Ariza o Agustín “el Casta” que, dos mesos després de les eleccions, no es cansen de riure’ns de nosaltres des de la seva trona mediàtica que pagam tots.

Ubi sunt?

Per molt immortals que ens considerem, prest o tard ens arribarà l’hora de la Parca. Ja en la literatura llatina ens trobam amb el tòpic literari Ubi sunt? (“On són?”). Es tractava d’una pregunta retòrica sobre la fugacitat de les glòries mundanes i la vanitat del poder. Avui s’empra per preguntar pels grans personatges històrics o per aspectes importants de la vida, com la bellesa o la joventut, que ja no tornaran.

Emparentat amb l’Ubi sunt? hi ha un altre llatinisme d’època medieval: Sic transit gloria mundi (“Així transcorre la glòria del món”). L’expressió s’emprava en la coronació dels papes com un memento mori (“recorda que has de morir”). Després de cremar una tira de lli, un monjo la pronunciava per recordar al Summe Pontífex que, a pesar de la pompa de la cerimònia, ell era mortal i, per tant, de vida efímera igual que la tira de lli que es consumia. Aquest ritual catòlic deixà de practicar-se el 1978 amb Joan Pau II, el qual renuncià a la tiara papal i a la cerimònia de coronació.

Sic transit gloria mundi
Sic transit gloria mundi

 

Finis gloriae mundi
Finis gloriae mundi

Respice finem
Respice finem

Som pols
Així doncs, no ens queda més remei que tocar amb els peus a terra. Ja ho diu la Vulgata: Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris, és a dir, "Recorda, home, que ets pols, i en pols et convertiràs". El sacerdot pronuncia aquesta frase el dimecres de cendra, el primer dia de Quaresma, mentre imposa damunt del front dels feligresos una creu amb cendra.


La pols de dimcres de cendra
La pols de dimecres de cendra

En consonància amb el tòpic del memento mori, l’esmentada sentència bíblica ens recorda que el destí de l’home és la terra (humus) que habita.  A final de l’imperi romà fou quan es generalitzà el sepeli (< sepelio, “enterrar”) o inhumació (< in “cap a dins” + humus, “terra”). En sentit contrari, per parlar de desenterrar un cadàver, tenim la paraula exhumació. Abans, era més habitual la incineració (< in ”en” + cinis, cineris “cendra”).
 
La pira, la foguera grega derivada de πῦρ, πυρός (“foc”), en llatí s’anomenava bustum, paraula formada a partir del verb comburo (“consumir”, “cremar totalment”), d’on tenim combustió. Amb el temps, bustum donaria bust per a anomenar les escultures només amb la part superior del cos que antigament decoraven els sepulcresAquesta paraula prové del verb (sepelio, “enterrar”), però una etimologia popular la feia derivar del prefix privatiu se- i de l’adjectiu pulchrum (“bell”). Així sepulchrum sonava com una cosa “no bella” a causa del seu caràcter lúgubre. En grec, sepulcre és τάφος, que al segle XIX donà la paraula cenotafi (+ κενός, “buit”) per referir-se a un monument sepulcral erigit a la memòria d'un personatge il·lustre, però que no en conté les despulles.

Cenotafi de Dante a la basílica de Santa Croce de Florència
Cenotafi de Dante a la basílica de Santa Croce de Florència
 
El conjunt de nínxols on es col·locaven les urnes cineràries rebia el nom de columbarium (“colomer”), que ens ha donat columbari. S’anomenava així per la seva semblança amb els nius de les columbae (“colomes”). Amb la inhumació, en canvi, al cap d’un temps els ossos dels esquelets eren recollits en una urna coneguda com a ossari.
 
Esquelet és una paraula que va néixer en època moderna a partir del grec σκέλλω (“assecar”). No té res a veure amb esquela, que prové del llatí schida (“full petit”), que alhora deriva del grec σχίζω (“separar”, “dividir”). Les esqueles són els fulls que anuncien la nostra marxa d’aquest món, és a dir, el nostre èxit (< exeo, “marxar”) o òbit (< obeo, “traspassar”). No deixa de ser curiós que encara avui, en els hospitals, es faci servir el cultisme exitus com a eufemisme de defunció (< defungor, “pagar un deute”, “acomplir”), que alhora és un eufemisme per parlar de la mort.

Un cop produïda la defunció, hi ha el que, en llenguatge mèdic, es diu el rigor mortis (“la rigidesa del mort”). És l’encarcarament que sobrevé al cadàver poc temps després de la mort i desapareix en començar el procés de descomposició. També es parla d’in articulo mortis (“en el moment de la mort”) com a sinònim d’in extremis (“en el darrer instant”) -la locució es fa servir sobretot al matrimoni celebrat quan un dels contraents està en perill de mort o hi estan tots dos. En el moment extrem de la vida la religió catòlica aplica als malalts el sagrament de l’extremunció (< extrema, “última” + ungere, “ungir”).

Cadàvers sarcàstics
Segons una etimologia popular, cadàver seria l'acrònim de caro data vermibus ("carn donada als cucs"). El cert, però, és que el terme deriva del verb llatí cado ("sucumbir, caure en batalla"), d’on tenim també  accident, caducitat, coincidència, reincidir, ocàs o ocasió (situació que “cau” davant un). No s’ha de confondre aquest cado amb caedo, que, a part de tallar (d’on tenim incisiu), significa “matar” i és l’arrel de paraules com homicidi o suïcidi. En llatí, matar també és perimo, d’on tenim peremptori, sinònim d’urgent. Igualment hi ha el verb occido (“morir”), d’on tenim Occident, és a dir, allò on “mor el Sol” en contraposició a Orient, “allà on neix (orior) el Sol”.

Autoretrat
Autoretrat amb esquelet per Lovis Corinth
 
Allà on sí que podem trobar carn és en els sarcòfags, arques sepulcrals, generalment de pedra, erigides sobre el sòl. En un principi aquest terme d’origen grec equivalia a la paraula llatina carnívor, ja que està composta per les arrels ἡ σαρξ, σαρκός (“carn”) i φάγειν (“menjar”). El seu actual significat prové suposadament d’un antic costum grec.
 
Segons una explicació iniciada per Eratòstenes (segle III aC) i recollida per Plini el Vell (segle I dC), els grecs construïen les tombes amb una pedra calcària extremadament porosa procedent de les canteres d’Assos, al nord-oest de Turquia. Dins d’aquesta pedra, coneguda com a λίθος σαρκοφάγος (“pedra que menja carn”), els cadàvers es descomponien i es desintegraven amb rapidesa. Més tard la paraula s’aplicà a les sepultures construïdes amb qualsevol tipus de pedra. Tot plegat no deixa de ser un sarcasme, és a dir, una ironia mordaç, que “penetra la carn”.
 
Sarcòfag dels esposos amb bust (món etrusc)
Sarcòfag dels esposos amb bust (món etrusc)

Els romans no enterraven els morts en taüts, paraula que prové de l’arab tābût  (“caixa”). Sí feien servir, però, una mena de llit anomenat feretrum (“carregador”), derivat de  ferre (“portar”), que servia per transportar el difunt fins a la pira on s’havia d’incinerar. I d’aquest feretrum tenim la nostra paraula fèretre per al·ludir a la caixa mortuòria, generalment de fusta.
 
Pompes fúnebres
L’etimologia de funeral també ens remet a l’època romana. Les comitives que acompanyaven les despulles del difunt solien portar uns funes –mot que significa “cordes”, però també “torxes”- amb els quals després prenien foc a la pira. El fet de seguir (exsequor) aquesta comitiva ens donaria la paraula exèquies com a sinònim de funeral. En grec, tal processó solemne rebia el nom de πομπή (“enviament”, “acompanyament”), derivat de πέμπω (“enviar”). D’aquí el servei de pompes fúnebres, la societat o organització encarregada del digne trasllat d'un difunt i de les activitats funeràries.

El funerals poden incloure una peça musical que es diu rèquiem (“descans” en llatí). La paraula concretament prové d’una frase que antigament es deia en començar la missa dels difunts: Requiem aeternam dona eis, Domine (“Dóna’ls, Senyor, el descans etern”).

Els funerals etruscs se solien celebrar amb jocs de gladiadors que s’amenitzaven amb música i dansa. En aquests espectacles destacava la figura de l’hister. En llatí, el terme donà histrió en al·lusió a l’actor bufó en contraposició a l’actor seriós de la tragèdia. No deixa de ser curiós que antigament un comediant intentàs posar una mica d’alegria a un acte tan trist o lúgubre (no confondre amb llòbrec, sinònim de fosc, tenebrós, que deriva de lubricus, “relliscós”, “llenegós”). Aquesta paraula deriva del llatí lugere (“plorar”, “afligir-se”), que també ens ha donat l'adjectiu luctuós i, en castellà, “luto” (dol en català) i “artilugio” (artefacte en català) -amb l’afegitó d’ars (“habilitat”), en un principi un “artilugio” era un plor fingit i més tard adquirí l’accepció de mecanisme artificiós. En llatí “plorar” també era fleo, d’on tenim feble.

Esquelet alegre trobat a Turquia
Esquelet alegre trobat a Turquia
 
Els elogis dels epitafis
En els cementeris romans –paraula agafada del grec κοιμάω, “dormir”-, les tombes (< τύμβος, “cúmul de terra”) eren presidides per una làpida, una placa de pedra (lapis, lapidis) amb un epitafi (<ἐπί, “sobre” + τάφος, “sepulcre”). Es tractava d’inscripcions generalment amb paraules d’elogi envers el difunt.
 
En un principi elogi tan sols significava “inscripció”. Es creu que aquest mot podria derivar del grec ἐλεγεῖον –paraula emparentada amb λογος (“paraula”)- o del llatí loqui (“parlar”). Ἐλεγεῖον designava un dístic, és a dir, una estrofa formada per dos versos (normalment un hexàmetre i un pentàmetre). Per això, d’aquí també tenim la paraula elegia com a composició poètica que expressa lament i dolor i que en origen s’escrivia en dístics.

Imatge de la mort segons Breugel
Imatge de la mort segons Breugel
 
En moltes làpides solia destacar la sigla llatina RIP, abreviatura de Requiescat in pace (“Que descansi en pau”). La ciència encarregada d’estudiar aquestes inscripcions funeràries és l’epigrafia ( < ἐπί, “sobre” + γράφω, “escriure”). Més d’un pensarà que tot plegat és molt macabre. I no s’equivoca perquè aquesta paraula està molt relacionada amb els morts. S’hauria originat al segle XIX a partir de l’expressió francesa danse macabré (“ball dels mort”), que és una alteració de Macabeus, els herois germans hebreus que moriren com a màrtirs –el llibre homònim és el primer testimoni bíblic de pregària pels difunts.

Un espai realment macabre són els dipòsits de cadàvers de gent desconeguda, que en castellà són coneguts com a “morgues”. És una paraula que arribà del francès. Al segle XVI s’emprava per referir-se a una “actitud arrogant i severa”. Després, però, passà a significar “entrada d’una presó, on els detinguts romanen un temps exposats, per tal que els guàrdies puguin mirar-los fixament per procedir-ne al reconeixement”. I al segle XVIII morgue ja adquiria l’actual significat.

Després de tot aquest repàs etimològic sobre la mort més pròxima, només ens queda pensar en la vida d’ultratomba, cosa que estudia l’escatologia (< ἔσχατός, “últim”). No confondre amb l’adjectiu escatològic (< σκῶρ, σκατός, “excrement”, “deixalles”), que fa referència a coses més desagradables –d’aquesta última arrel tenim també escòria, que en un principi feia referència a l’escuma resultant d’un metall en fusió. Així, com assegura el filòleg Albert Turull, un nihilista doblement escatològic diria que “al final, tot és una merda”. Tampoc es tracta, però, d’abonar-nos a la coprolàlia, a la tendència patològica de proferir (λαλέω) constantment obscenitats o paraules tan grolleres com la merda (κόπρος).

La dansa de la mort
A partir del segle XIV es va estendre per moltes poblacions de la península un espectacle procedent de França conegut com la dansa de la mort. Va néixer en el temps de les grans epidèmies o de les guerres devastadores i mortíferes.

Aquest ball macabre és una representació en tota regla del tòpic Memento mori (“Recorda que has de morir”). A Catalunya se celebra Dijous Sant principalment a Verges. Dos adults i tres infants o joves es vesteixen d’esquelets i van saltant pels carrers il·luminats amb torxes seguint el so d’un tabal. Un d’ells porta una dalla que sega la vida, i un altre, una bandera amb la frase llatina Nemini Parco (“No perdon ningú”). Dos dels tres nins duen uns platets amb cendra, un element que vol fer referència al que espera a tots els humans al final de la seva vida: “Ets pols i en pols et convertiràs”. Per últim, el tercer infant ensenya un rellotge sense busques en al·lusió al pas implacable del temps que acabarà amb tots nosaltres.


Nemini parco    La dansa de la mort
 Nemini parco                                                      La dansa de la mort




I per acabar, recordau una màxima llatina: De mortuis nihil nisi bonum (“Dels morts, només se n’ha de parlar bé”). És la traducció llatina d’una màxima recollida per l’historiador grec Diògenes Laerci. Pel que fa a nosaltres, convé saber que Mors certa, hora incerta (“La mort és certa, l’hora incerta”). I una dita popular ja diu “La vida és curta i la mort certa”.

En aquest vídeo Rafel Perelló, gran coneixedor de la cultura popular, parla sobre antics ritus relacionats amb la mort:

Aquí teniu un episodi del programa lingüístic "Téntol" d'IB3, presentat per Margalida Mateu, dedicat a la mort:

Aquí teniu un article que parla sobre la festa dels difunts dels romans.

Aquí teniu més informació sobre la dansa de la mort.

Aquí trobareu més informació sobre el tòpic literari ubi sunt.

Aquí teniu una aplicació per jugar amb el lèxic de la mort. I aquest enllaç parla del llatí en les inscripccions funeràries.

Aquí teniu la ressenya del llibre sobre epitafis curiosos de la periodista Nieves Concostrina titulat "...Y en polvo te convertirás".

Aquí teniu un article interessant de Míriam Díez sobre la mort en l'era 2.0. Es titula: "Làpida digital".

Sabíeu que antigament hi havia el costum de fer-se fotos amb els morts abans de ser enterrats? Aquí en trobareu més informació.

Aquest article parla sobre el necroturisme.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (01/11/2016), reflexion sobre el misteri de la mort:



Aquí teniu el final de la pel·lícula "Els dublinesos" (1987, John Huston), que parla del tòpic de l' "ubi sunt?":



Aquí teniu la fantàstica cançó de John Lennon, Instant Karma, que parla de la vida i la mort:



I aquí teniu la famosa "Marxa fúnebre" de Chopin, composta l'any 1837:



Us deix amb la peça més famosa del Rèquiem de Mozart:



Articles del web relacionats
Halloween versus Tots Sants
-
 La lliçó mortal de Gilgameix
Memento mori
Etimologies de la mort
El silenci i la mort
-Sapere aude?
Realment existeix l'infern?

Pobres Cariàtides

Article publicat a l'Ara Balears (24/03/2014)
 
A casa nostra la degradació de la democràcia compta amb unes convidades d’excepció: les Cariàtides. Segons la llegenda, les Cariàtides eren les dones de Cària, una ciutat propera a Esparta. Al segle V aC, durant les Guerres Mèdiques que enfrontaren grecs contra perses, aquesta ciutat es va aliar amb l’enemic bàrbar. Els grecs, un cop guanyaren la contesa, castigaren la traïció dels caris matant els homes i fent esclaves les dones, les quals veurien perpetuada la seva condemna a través de l’arquitectura. A l’Acròpoli d’Atenes els seus cossos serien estampats en sis columnes que, en clara al·lusió al pes de l’esclavitud que hagueren de suportar, encara aguanten amb el cap el pòrtic del temple de l’Erectèon.
 
En època moderna, el Neoclassicisme posaria de moda en molts edificis d’Europa les escultòriques Cariàtides. A Palma constituïren un dels principals elements de distinció del Círculo Mallorquín, el centre d’esbarjo de la burgesia mallorquina que s’erigí a mitjan segle XIX sobre l’antic convent de Sant Domingo. Amb la restauració de la democràcia, aquest emblemàtic edifici acolliria la seu del Parlament de les Illes Balears. Fou així com les quatre Cariàtides que avui decoren els laterals de l’hemicicle autonòmic passaren de ser testimonis d’antigues gresques aristocràtiques a ser-ho de gresques polítiques. Elles, però, amb el seu posat hieràtic, es fan creus de com s’ha pervertit la democràcia que varen veure néixer a Atenes fa més de dos mil cinc-cents anys. Ara la seva condemna és doble en haver de suportar cada dimarts els deplorables espectacles dels nostres representants polítics.
 
Cariàtides del Parlament de les Illes Balears
Cariàtides del Parlament de les Illes Balears


Fa poc el vicepresident del Govern, Antonio Gómez, fidel escuder popular, recriminà al seu excompany de files, el sempitern Antoni Pastor, ara diputat no adscrit, que era un “vividor de la política”. En aquell moment es va produir un incòmode silenci a la sala. Alguns dels presents, com el veterà Pere Rotger, que cobra més de 50.000 euros anuals amb gairebé una nul·la activitat parlamentària, no sabien on col·locar-se. Les Cariàtides fins i tot varen poder veure la presidenta de la cambra autonòmica, Margalida Durán, de currículum “exemplar”, acotant el cap. D’altres, en canvi, devien estar comptant els dies per cobrar el conegut com a nivell 33, el plus salarial vitalici de prop de mil euros mensuals de què gaudeixen aquells funcionaris que durant un mínim de dos anys han ocupat un alt càrrec polític –esperem que la llei de símbols acabi també amb aquesta prerrogativa, tot un símbol de la indecència política.
 
Si el Parlament és el reflex del poble, el nostre fracàs no pot ser més estrepitós. És molt trist constatar que democràcia no casa amb meritocràcia. L’actual partitocràcia ha donat ales a personatges de qüestionada talla intel·lectual i moral amb conductes del tot infantils. En algunes aules hi ha més educació que a la Casa del poble, on és habitual trobar diputats consultant, alegrement, els seus mòbils o tauletes digitals durant les intervencions dels seus col·legues.
 
Ja fa temps que l’hemicle que custodien les llegendàries dones gregues ha deixat de ser el temple de la paraula i del consens. Ara abunden els diàlegs de sords, els discursos demagògics, les desqualificacions barroeres, els “i tu més” i les mamballetes aduladores. Les discrepàncies s’ataquen amb estridents cops de mà sobre la bancada. I si la retòrica de qualque diputat és pobre, més ho pot ser encara el seu nivell lèxic. Basta sentir com destrossen, sense cap mena de pudor, la llengua dels nostres padrins. Els barbarismes són acceptats com a marca provinciana de “lo nostro”. En canvi, parlar un castellà ple de catalanades és motiu de befa. Amb tot, la llengua de Cervantes també és malmesa pels seus defensors més acèrrims. Recentment, el mateix Gómez, tot recordant possiblement algun vell conegut de quan era guarda forestal, rebatià l’“espada de Damocles” com l’“espada de Democles”. Exhibí així la mateixa ignorància que la consellera d’Educació i Cultura –és un dir-, Joana Maria Camps, amb el seu ja antològic informe Trepitja en al·lusió a l’informe Pisa.
 
Vista tanta mediocritat, ara ja sabem per què IB3 ha deixat de transmetre en directe les sessions plenàries del Parlament. Continua, però, la pantomima de les visites escolars a la cambra autonòmica, on s’oculta als nins el drama que han de suportar estoicament les Cariàtides. La nostra classe política, avui perniciosament professionalitzada i allunyada del món real, no pot romandre durant més temps al marge dels nivells de responsabilitat i competència que s’exigeix a qualsevol altre treballador. És de desitjar que el president Bauzá tengui en compte això a l’hora d’aplicar el seu famós ERO entre els actuals 59 diputats balears. Si és així, molts, oposició inclosa, ja deuen estar fent examen de consciència.


I per acabar de reflexionar sobre la nostra trista actualitat, aquí teniu aquest interessant vídeo:

 

La guerra propagandística

Article publicat a l'Ara Balears (01/12/2013)
 
Abans se li deia propaganda i ara comunicació. És la força dels eufemismes, que sovint maquillen mentides. La paraula propaganda apareix per primera vegada el 1622 en un document del papa Gregori XV que establia la creació de la Sacra Congregatio de Propaganda Fide (“Sacra Congregació per a la Propagació de la Fe”). Es tractava d’una oficina papal de la Contrareforma que havia de servir per combatre l’avanç del luteranisme. Aquest neologisme es creava a partir de la preposició llatina pro- (“cap endavant”) i de pagus (“llogaret”). A partir del segle IV, un cop el cristianisme es convertí en la religió oficial de l’imperi romà, els habitants d’aquells llogarets més apartats que es resistien a adoptar la nova doctrina havien passat a ser coneguts com a paganspaís i pagès també contenen el mateix ètim.
 
Tot i que es tracti d’un mot d’encunyació recent, des de l’antiguitat la propaganda ha estat al servei dels més poderosos. Un dels qui en sabé treure més partit fou Juli Cèsar. Aquest polític de la Roma republicana del segle I aC, que ha passat a la història amb eslògans com alea iacta est o ueni, uidi, uici, no dubtà a magnificar les seves gestes militars a través de textos com la Guerra de les Gàl·lies i la Guerra Civil. En una iniciativa sense precedents, també va aconseguir, amb el vistiplau del Senat, estampar la seva efígie en les monedes, la qual cosa, juntament amb l’erecció d’estàtues, li garantia una major presència “mediàtica” entre la població.
 
Els admiradors de Cèsar no dubtaren a parlar bé d’ell en qualsevol reunió. Fou així com tengueren sentit els discursos panegírics, paraula provinent del grec pan (“tot”) i d’agyris (“assemblea”). Amb aquesta fama, no és d’estranyar que alguns fins i tot el volguessin fer rei. Ja als llibres sibil·lins –premonitoris del destí de Roma- hi havia escrit que el poble iranià dels parts “només podria ser vençut per un rei”. Quedava clar, doncs, que a Roma, com abans a l’antiga Grècia, els oracles també podien estar al servei de la propaganda  –és el mateix que passa actualment amb les enquestes governamentals del CIS.
 
A pesar de tants d’esforços persuasius, Cèsar acabaria essent assassinat pels seus. Octavi August, tanmateix, en fou un digne successor. No debades, contractà Virgili perquè li escrigués l’Eneida, una obra del tot apologètica a la seva figura. L’historiador Tit Livi també li faria la gara-gara amb Des de la fundació de la ciutat. L’objectiu del llibre era enaltir els valors de la Roma d’August davant de les misèries dels pobles sotmesos. A més de lloar els valors patriòtics, la propaganda, però, també és un mitjà eficaç per difondre la mentida històrica. És el que passà amb l’emperador Tiberi. Dècades després de morir, la seva imatge pública fou destrossada pels historiadors Tàcit i Suetoni, que el presentaren com un vell sanguinari i pederasta.
 
En època moderna, la propaganda consolidaria la seva càrrega negativa amb el nazisme. Al ministre de propaganda de Hitler, Joseph Goebbels, se li atribueix la frase “una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat”. El seu ideari era així de clar: “No hi ha necessitat de dialogar amb les masses, els eslògans són molt més afectius. Actuen en les persones com ho fa l’alcohol. La multitud no reacciona com ho faria un home, sinó com una dona, sentimental en lloc d’intel·ligent”.
 
Joseph Goebbels, el pare de la propaganda nazi
Joseph Goebbels, el pare de la propaganda nazi
 
Hem de suposar que el Govern Bauzá també es fa seves aquestes paraules de Goebbels. Si no, no s’entén que cap dels seus incondicionals súbdits aduladors hagi volgut assistir a gairebé cap de les taules rodones sobre l’ensenyament públic que aquests darrers mesos s’han celebrat a gran part de pobles de Mallorca. Han preferit adoctrinar els seus en petit comitè i a porta tancada. I, per convèncer les díscoles masses que tanta por els infonen, IB3, l’altaveu de les consignes institucionals, ja s’ha encarregat de fer-los la feina.
 
La darrera ordre executada de franc per l’ens autonòmic ha estat l’emissió del vergonyós vídeo de la Fundació Jaume III titulat A Mallorca, en bon mallorquí. Estaria bé que aquests defensors de “lo nostro” també reivindicassin la figura de Francesc de Borja Moll, l’encarregat d’adaptar la gramàtica de Fabra a les modalitats insulars. Tem, però, que a ell també el considerin un “pancatalanista”. Ara tan sols hem d’esperar que TVE emeti aviat un altre vídeo: “En Andalucía, en buen andaluz”. A veure què en dirà la RAE. I mentre dura aquest renou ideològic la maquinària propagandística ja parla de brots verds. Al carrer, però, només s’hi veuen males herbes que delaten la ineptitud governamental.
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px