A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/06/2018), reflexion sobre el sentit de les humanitats en l'actualitat:
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (08/06/2018), reflexion per què és tan difícil viure en societat. Ho faig a partir de la cita d'Aristòtil: ὁ ἄνθρωπος φύσει πολιτικὸν ζῷον (“L’home és, per naturalesa, un animal polític”)
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/05/2018), reflexion sobre la següent pregunta amb motiu del Dia Mundial d'Internet (17/05/2018): realment Internet ens fa més lliures?
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/05/2018), reflexion sobre el sentit del treball a les nostres vides amb motiu de l'1 de Maig, Dia del Treballador:
I aquí teniu un article que parla sobre el pensament de Marx, 200 anys després del seu naixement.
L’historiador més proper, cronològicament parlant, a la figura de Jesús és Flavi Josef, un jueu nascut l’any 37. Així parla del natzarè a la seva obra Antiguitats jueves (18: 63), escrita a Roma vers l’any 95:
“En aquesta mateixa època (la de Pons Pilat: 26-36 dC) va viure Jesús, home savi, si realment és lícit anomenar-lo home. En efecte, era el responsable de fets extraordinaris, ensenyava als homes que acceptessin la veritat amb alegria i convencé molts jueus i molts grecs […]. Després que Pilat, havent escoltat les acusacions que en contra seva havien fet els prohoms del nostre poble, el condemnés a la creu, no va disminuir el nombre d’aquells que el seguiren des del primer moment. De fet, se’ls va aparèixer de nou al tercer dia –havia estat dit pels profetes divins això i moltes altres coses meravelloses sobre ell- i encara avui la tribu dels cristians, que pren el nom d’ell, no ha desaparegut”.
Flavi Josef
Avui en dia els historiadors no qüestionen l’existència de Jesús. Amb tot, sobre aquest paràgraf de Flavi Josef hi ha una ampli consens a acceptar que les al·lusions a la resurrecció i condició divina del natzarè van ser afegides per un autor cristià a principi del segle IV per tal d’enaltir la seva figura.
Pau, el globalitzador del cristianisme
A part de Flavi Josef, hi ha un altre personatge històric que confirmaria l’impacte que va tenir el Messies poc després de la seva mort. El seu nom és Pau (7-67), Saule en els seus orígens. Es tractava d’un ciutadà romà d’origen jueu nascut a Tars, una ciutat grega al sud de les actuals costes de Turquia.
De família farisea, de jove Saule havia estat un acèrrim perseguidor de cristians. Als vint-i-nou anys, però, mentre es dirigia a Damasc a reprimir un grup de cristians, tingué una revelació. Una veu sorgida d’una llum encegadora li formulà la següent pregunta: “Saule, per què em persegueixes?” (Els fets dels apòstols, 9).
La conversió de sant Pau (c. 1665, Murillo). Museu del Prado de Madrid
Des d’aleshores, rebatejat ja amb el nom de Pau, el propòsit d’aquest nou adepte fou escampar el missatge d’aquella fe emergent entre persones alienes a l’àmbit cultural jueu, com grecs i romans. D’aquí que se li assignàs el sobrenom de l’apòstol dels gentils – en els primers segles del cristianisme gentil era sinònim de pagà. La seva activitat evangelitzadora fou molt intensa. Visità diverses contrades de l’Àsia Menor i de Grècia, on creà les primeres comunitats cristianes.
Evangelistes passats pel sedàs
Cada comunitat cristiana estava dirigida per un bisbe (< ἐπίσκοπος, “vigilant”, “guarda”). Al 325 l’emperador Constantí, el vertader fundador del cristianisme, els convocà a tots al concili de Nicea (actual ciutat turca d’Iznik). L’objectiu era resoldre diverses controvèrsies teològiques que havien sorgit en el si de les comunitats.
Concili de Nicea
Fou en aquest concili on s’adoptà una fórmula de compromís, el famósCredo (“Crec en un sol Déu, Jesús Crist...”), i s’elaborà la primera llista d’escrits canònics (oficials) del Nou Testament. És el que es conegué com a Evangelis (< εὖ, “bo” + ἄγγελος, “missatge”), que es diferenciaven dels altres, dels falsos, dels apòcrifs (< ἀπό, preposició que indica allunyament + κρύπτω, “ocultar”).
'Papir 52', el manuscrit més antic conegut del Nou Testament
Diu una tradició que tots els evangelis foren col·locats en filera i que, després que els bisbes pregassin molt, els quatre evangelis «vertaders» —els de Mateu, Marc, Lluc i Joan— volaren i es posaren damunt l’altar. Tanmateix, no se sap ben bé quins criteris se seguiren per fer la tria d’aquests textos.
L’Església donà per bones les versions que feien dos apòstols de Jesús (Mateu i Joan) i altres dos, deixebles d’apòstols (Lluc, de Pau; i Marc, de Pere). Són obres que es confeccionaren a partir de tradicions orals de testimonis visuals i de textos anteriors sobre les paraules i accions del Messies. El consens general és que els quatre evangelis foren escrits originalment en grec, la lingua franca, de l'Orient de l'Imperi Romà. El primer Evangeli és el de Marc, datat entre els anys 70 i 71, i l’últim, el de Joan, redactat expressament vers el 100-110 per corregir alguns “errors” de perspectiva teològica dels anteriors.
Els quatre evangelistes de Jordaens
Des d’un punt de vista històric, els Evangelis presenten molts problemes, ja que mesclen tradicions contradictòries i no coincideixen entre si en temes fins i tot molt importants. En tot cas, els més coincidents són els de Mateu i Lluc, la qual cosa fa pensar als estudiosos que ambdós evangelistes es basaren en un mateixa font, la coneguda com a Font Q (en alemany Quelle significa “font”).
Els Evangelis no acceptats com a canònics, el apòcrifs, tampoc no proporcionen informacions fiables sobre Jesús. Foren compostos molts anys després, a vegades centenars, i són plens d’una increïble fantasia. Després de perseguir-los durant molt de temps, avui l’Església no veu en ells cap amenaça.
Text apòcrif
Aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (24/12/2014) per parlar sobre els orígens dels cristianisme i les arrels paganes de les festes del Nadal:
