Banner Top

Consumisme romàntic

Article publicat a l'Ara Balears (03/07/2016)

L’estiu ja ha quedat oficialment inaugurat amb el nou anunci d’Estrella Damm, tot un clàssic dels darrers anys. Una vegada més la nostra estimada illa és vista com un paradís que, amb una cervesa a la mà, ens convida a gaudir dels petits plaers, de “les petites coses”, tal com diu el títol de l’espot. És el “consumisme romàntic”, una expressió encunyada per l’escriptor israelià Yuval Noah Harari en el seu exitós llibre Sàpiens. Una breu història de la humanitat. El terme és del tot encertat per definir un dels mals més punyents dels temps moderns.
 
El romanticisme ens anima a esprémer les nostres efímeres existències tenint com més experiències diferents millors. És el carpe diem dels clàssics elevat al cub. L’amenaça de la Parca ens obliga a no perdre el temps. Bé ho saben les agències de viatges, que aprofiten l’època de vacances per vendre “experiències” que ens han de canviar la vida. Seduïts per aquests cants de sirena, trencam la nostra rutina diària i viatjam a terres llunyanes on suposadament serem més feliços exposats a tot un “Dragon Khan” de sensacions. A la recerca d’un present impossible que se’ns escapa, vivim llençats cap a falses expectatives.
 
Aquesta idea romàntica de la felicitat va de la mà del consumisme tan propi de l’actual societat capitalista. Els anuncis publicitaris de la televisió no paren de recordar-nos que si consumim un producte o un servei determinats la nostra vida serà millor. Ara, doncs, també viatjam com a golafres, disposats a consumir experiències catàrtiques que no dubtam a ventilar a les xarxes socials per no sentir-nos tan tots sols.
 
Ja queda molt enfora l’època dels Grand Tours. Eren els llargs viatges que, durant el segle XVIII, els joves de l’aristocràcia anglesa feien pels països del Mediterrani, acompanyats d’un tutor. L’objectiu era formar-se culturalment per poder esdevenir eficaços servidors de l’Estat en llocs de responsabilitat diplomàtica, militar o civil. Un segle més tard naixeria l’obsessió de viatjar per evadir-nos de la mà del britànic Thomas Cook, el pare del turisme de masses. El 1841 va noliejar un tren amb un grup de persones des de Harborough a Leicester  per a assistir a un congrés d'ajuda a alcohòlics. Aleshores, preveient que es tractava d’una activitat amb molt de futur, va decidir crear una agència de viatges, considerada la primera de la història i que encara avui és una de les més importants del sector.

Goethe durant el Grand Tour a Itàlia (1786-1788)
Goethe durant el Grand Tour a Itàlia (1786-1788)
 
Seria, tanmateix, a principis del segles XX quan s’imposà el concepte turisme per definir els nostres deliris viatgers –la paraula ens arribà a través del francès tour, “passeig”. Vista la dimensió que adquirí el fenomen, el 1967 l’ONU declarà l’Any Internacional del Turisme amb la lloable intenció de “contribuir a una major comprensió entre tots els pobles del món [...], per despertar una millor estimació dels valors propis de les diferents cultures i contribuir així a reforçar la pau en el món”. Avui tal ingenuïtat ha quedat del tot desvirtuada pel mite del consumisme romàntic.
 
En l’actual capitalisme depredador els problemes se solucionen comprant coses que ens injectin adrenalina al cor. I l’acte de veure món tampoc no s’escapa d’aquesta dinàmica tan alienadora. En el seu llibre Sàpiens, Yuval Noah ho il·lustra amb un bon exemple: “Un home ric de l’antic Egipte no hauria somiat solucionar la seva crisi matrimonial emportant-se la dona de vacances a Babilònia. En lloc d’això, potser li hauria construït la tomba sumptuosa que ella sempre havia desitjat”. 

Visca el turisme!
Visca el turisme!
 
Encara és ben hora que algú faci cas a Proust: “La vertadera felicitat no consisteix a trobar noves terres, sinó a veure amb altres ulls”. Qui també quedaria esborronat del perfil dels actuals rodamóns és Epicur, el gran teòric de l’hedonisme del segle IV aC. Seva és la frase: “El plaer és el principi i el fi de la vida feliç”. El filòsof grec, però, no es referia a un plaer material i immediat, sinó a un plaer més afectiu, lluny de qualsevol temor i dolor. Al seu parer, només béns com el saber o l’amistat proporcionen la vertadera tranquil·litat d’esperit, la tan cobejada ataràxia.
 
Mentrestant, incapaços d’enfrontar-nos a nosaltres mateixos i víctimes del consumisme romàntic, continuarem agafant avions amb destinació a una felicitat que mai no arriba. Per sort, per ofegar les nostres penes, sempre ens quedarà prendre una cervesa Damm en llocs de postal com la Mallorca dels anuncis. La nostra imatge de paradís, però, aviat es difuminarà en el record per culpa precisament d’un model turístic sobreexplotat. És el peix que es mossega la cua en aquest temps del Just do it! (“Fes-ho!”).

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/07/2016), parl sobre "Per què viatjam?" en relació al concepte de consumisme romàntic:




Articles del web relacionats:
Carpe diem
-
 El capitalisme que ens decapita
-
 Una mica d'hedonisme, per favor!
-
 A l'estiu, tothom a la "muntanya"!


Aquí teniu el curtmetratge de l'anunci d'Estrella Damm

Qui va ser Guillem Cifre de Colonya i Alberta Giménez?

Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (15/09/2015). Parl sobre l'origen dels noms de carrers i llocs de Balears. En aquest cas, amb motiu de l'inici del nou curs escolar, parl sobre docents il·lustres de les Balears: Guillem Cifre de Colonya (fundador de l'escola alternativa a Mallorca), Alberta Giménez (educadora que reactivar el col·legi "La Pureza"), Vicent Serra Orvay (intel·lectual eivissenc col·laborador de mossèn Alcover) i M. Àngels Cardona (insigne biòloga menorquina).



Articles del web relacionats:

Jo adoctrín
-
 Etimologies escolars

El Carib: les altres Balears

Extracte del reportatge publicat l'abril de 2008 en el setmanari El Temps (Núm. 1.245)

El boom turístic dels anys 60 del segle XX féu de Mallorca una cantera d’hotelers de primer ordre. Homes com Escarrer, Rius, Barceló o Fluxà revolucionaren després no només la indústria turística espanyola sinó també la internacional, convertint el Carib en una extensió més de l’arxipèlag balear. 
 
No hi ha any que no passi. Els huracans que cada setembre assoten el Carib assoten també les Balears. Gran part de l’atenció informativa illenca està posada en una regió que, a pesar de la distància, és com si formàs part de l’arxipèlag. I amb motiu. Són molts els interessos econòmics que hi ha en joc en aquelles platges paradisíaques des que fa més de vint anys hi aterraren els primers hotelers mallorquins. Aleshores, arran del boom turístic dels anys 60, Mallorca ja no donava més de si i s’hagueren de buscar nous llocs amb sol i platja els 365 dies de l’any per poder seguir els negocis. Després d’haver iniciat l’expansió cap a la península, en la ment de tots hi hagué el Carib, proper a grans mercats turístics d’un alt poder adquisitiu, com l’americà o el canadenc. Els avantatges fiscals i la mà d’obra barata que oferien aquells paratges acabaren de convèncer els empresaris illencs a fer el salt. Avui algunes de les principals cadenes mallorquines ja tenen gairebé la quarta part de la seva planta hotelera a l’altra banda de l’Atlàntic.
 
Escarrer
Nascut a Porreres el 1935, Gabriel Escarrer Julià tingué les idees clares ja des de ben jove. Amb desset anys va començar a treballar en agències de viatges i el 1956, amb vint-i-un, decidí llogar l’Hotel Altair, una modest edifici situat al barri residencial de Son Armadams de Palma. El porrerenc va saber jugar bé les seves cartes. Aviat es féu l’amo i senyor d’una cadena hotelera, Hoteles Mallorquines, en forta expansió no només a les Balears sinó també a la Península i a Canàrias. El 1976 canvià de nom per Cadena Sol, amb la qual el 1983 inicià la seva singladura internacional: fou el primer empresari del món a obrir un hotel, el Bali Sol (ara Melià Bali), a Indonèsia, un exòtic país gairebé desconegut aleshores, avui abundantment explotat turísticament.
 
El 1985 Escarrer complí una altra fita. Inicià la seva expansió a Mèxic, convertint-se així en la primera cadena espanyola a desembarcar al continent americà. Cada cop el grup s’anà fent més fort. El 1987 comprà la cadena Melià i, ja amb el nom de  Sol Melià, continuà la seva expansió per Europa, Amèrica Llatina, Sud-est asiàtic i Mediterrani. El 1990 fou un altre moment per a la història. Sol Melià va ser la primera empresa turística del món a entrar a Cuba gràcies a la bona sintonia que mantenia Escarrer amb Fidel Castro. Des d’aleshores, El Comandante sempre li demanaria assessorament a l’hora de permetre que nous inversors desembarquessin al país caribeny. Ara el de Porreres, amb 24 establiments, és el major hoteler de Cuba. El 1996 Sol Melià tornà a rompre esquemes: va ser la primera empresa hotelera d’Europa que cotitzà a la Borsa. Això va contribuir enormement al reconeixement internacional d’una marca que, amb més de 300 hotels distribuïts en 30 països, ja n’engloba d’altres com Tryp, Paradisus o Hard Rock. El 2004, però, el grup d’Escarrer escalà encara més alt en ser la primera cadena espanyola a irrompre al mercat nord-amercià, amb hotels a Nova York i Chicago.
 
A setanta-tres anys, Escarrer ja s’ha convertit en tota una institució. Amb una fortuna valorada en uns 2.700 milions de dòlars, no és només el capitost de la primera cadena hotelera espanyola. La seva és també la tercera d’Europa i la duodècima del món. Fa dos anys, amb motiu del cinquantè aniversari del grup, el porrerenc va rebre un autèntic bany de multituds en un acte al castell de Bellver de Palma on hi acudí la flor i nata del sector turístic internacional. No hi va faltar el Rei Don Joan Carles. El monarca no oblidava que Escarrer havia estat el 1997  un dels impulsors del mecenatge del iot real Fortuna, que reuní 30 aportacions de 600.000 euros. El futur de Sol Melià està en els dos fills varons del patriarca, Sebastià i Gabriel, avui vicepresident i conseller de l’empresa, respectivament [...].

Mallorca amb ulls d'un Graves

Reportatge publicat el març de 2007 en el setmanari El Temps (Núm. 1.186)

Mallorca ja no és el que era. Qui millor ho sap és en Guillem Graves, fill del conegut escriptor anglès Robert Graves. La Mallorca massificada i cosida per enormes carreteres on ara viu no té res a veure amb la Mallorca rural i paradisíaca que el 1929 va captivar el seu pare. En Guillem Graves explica per a EL TEMPS els canvis que ha patit els últims anys la que Santiago Rossinyol batejà com “l’illa de la calma”. 
 
Amb 66 anys en Guillem Graves és la viva imatge d’en Robert Graves. Té el seu mateix posat de gentleman britànic. Podria passar per un turista més. Però basta que obri la boca per saber que estem equivocats. El seu mallorquí és impecable. Està carregat de paraules que ja no es senten a dir entre la gent jove. El va aprendre als carrers de Deià. Hi arribà el 1946, quan només tenia cinc anys, de la mà del seu pare. Aquest cop no hi hauria més trasbalsos. Amb anterioritat, la Guerra Civil espanyola i la II Guerra Mundial havien obligat en Robert Graves a fer les maletes d’una illa on recalà per primera vegada el 1929 per recomanació de la poetessa nord-americana Gertrude Stein. Cansat de la rígida societat britànica d’aleshores i turmentat per problemes personals, l’autor de Jo, Claudi no s’ho pensà ni un minut en sentir: “Si pots suportar-ho, Mallorca és el paradís”.
 
I què ha quedat d’aquest paradís? Sens dubte, Deià, on des de 1985 descansen les restes del cèlebre escriptor anglès, continua essent un petit paradís perdut enmig de la Serra de Tramuntana. Penjat d’un pujol, besa la mar i respira l’aire pur del puig Teix. Les seves cases de pedra seca, escortades per oliveres centenàries, encara conserven el gust per l’antigor. No és d’estranyar que en Guillem Graves hagi fixat aquí també la seva residència. Ell sap, però, que és un privilegiat. Basta que vagi a qualsevol punt elevat de l’illa i estengui la mirada. Es sent horroritzat de veure com ha crescut, sobretot, Palma, situada a uns 30 kilòmetres de Deià.

Per continuar llegint cliclau aquí

Articles del web relacionats:

L'Arcàdia perduda

El cant de la sibil·la

Reportatge publicat el maig de 2012 al suplement "Presència"  (Núm. 2.002) del diari El Punt/Avui.

Cada nit de Nadal a les esglésies de Mallorca i l’Alguer ressona l’apocalíptic cant de la sibil·la. Aquest cant, que es representà a tot Europa durant l’Edat Mitjana, enfonsa les seves arrels en les profetesses de l’antiguitat clàssica. El seu ressorgiment vingué de la mà del cristianisme, que l’adaptà al seu credo. D’aquesta manera, la sibil·la es convertí en l’anunciadora del Judici Final. 
 
El futur sempre espanta. I si fem cas al cant de la Sibil·la, encara més. Ens hem de preparar pel pitjor: Ans del Judici l’Anticrist vindrà/ i a tot lo món turment darà,  se farà com Déu servir,/ i qui no el crega farà morir... Als mals dirà molt agrament: -Anau, maleïts, en el turment!/ anau-vos-ne en el foc etern amb vòstron príncep de l’infern! Els que s’han portat bé, en canvi, poden estar tranquils: Als bons dirà –Fills meus, veniu!/ benaurats posseïu/ el regne que us he aparellat/ des que lo món va esser creat! Des de l’Edat Mitjana i de manera ininterrompuda, a les esglésies de Mallorca i l’Alguer (Sardenya) cada nit de 24 de desembre estrofes com aquestes recorden als mortals el dia del Judici Final. Resulta paradoxal que un missatge tan catastrofista surti de la innocent veu d’un nen o nena d’uns dotze anys que, sense saber-ho, se sent dipositari del poder endevinatori de les profetesses de l’antiguitat clàssica. I és que el cant de la Sibil·la és un dels exemples més clars de l’apropiació d’una figura pagana per part de l’Església.
 
A l’antiguitat preclàssica s’atribuïa a la dona el do de la fertilitat no només humana sinó també agrària, donat que era ella qui tenia cura de l’hort familiar. En aquest context, algunes dones arribaren a adquirir coneixements bastant precisos dels fenòmens agraris, lligats als cicles solars i lunars. La repetició periòdica d’aquests cicles, en uns ritmes que només elles sabien, va fer que se’ls atribuís un poder d’endevinació sobrenatural. En el món grec aquest poder endevinatori quedà personificat en la figura de les sibil·les, éssers misteriosos i semidivins que vivien en boscos profunds o cavernes. Els primers escriptors grecs només parlen d’una sibil·la, suposadament la coneguda com a Heròfila, que profetitzà la guerra de Troia. Amb el temps, però, n’anaren sorgint d’altres, sempre amb el seu nom de procedència -al segle I, Varró va fer un catàleg de deu sibil·les gairebé oficials: líbia, dèlfica, cimèria, eritrea, sàmia, cumea, helespòntica, frígia, triburtina i pèrsica.

Per continuar llegint cliclau aquí: 
Sibil·la 1
Sibil·la 2
Sibil·la 3

Articles del web relacionats
La pèrfida sibil·la
Els orígens del cristianisme
-
 L'oracle de Delfos
Pare Noel o el triomf del màrqueting

No us podeu pedre el capítol 10 del programa "Aire" d'IB3 Televisió dedicat al cant de la sibil·la.


Amb motiu del cant de la sibil·la, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (07/12/2013) per parlar sobre etimologies sibil·lines.



I aquí teniu el cant de la sibil·la interpretat pel gran mestre Jordi Savall:

Serra de Tramuntana, Patrimoni de la Humanitat

Article publicat el 28 de juny de 2011 a l'edició digital de la revista Sàpiens.

El seu impressionant paisatge ha atret personatges il·lustres com Ramon Llull, Chopin o Robert Graves

La Unesco ha atorgat a la serra de Tramuntana de Mallorca la categoria de Patrimoni Mundial de la Humanitat pels seus valors paisatgístics, culturals, històrics i etnològics. Aquesta majestuosa serralada, que voreja les costes del nord de l’illa al llarg de 75 quilòmetres repartits en 30.745 hectàrees, no només destaca per la seva vegetació i orografia, sinó també pel seu patrimoni agrícola. 


De l’època islàmica daten les fabuloses xarxes hidràuliques. Es tracta d’autèntiques obres d’enginyeria igual d’impressionants que les compactes marjades amb les quals els antics pagesos mallorquins es volgueren assegurar les seves collites en uns indrets del tot abruptes. Les nombroses possessions —equivalents a les masies catalanes—, cases de neu, sitges i pous de calç són també testimonis d’aquesta ruralia ja desapareguda. Avui dia la Ruta de Pedra en Sec, que recorre la serra de punta a punta, és la millor alternativa per gaudir de tot aquest patrimoni. El seu guardià és el puig Major, de 1.445 m d’altitud, i la seva reserva espiritual, el monestir de Lluc.

Per continuar llegint clicau aquí.

I aquí teniun l'spot d'Estrella Damm dedicat a la Serra de Tramuntana:



I aquí teniu el programa d'IB3 "Això és mel" dedicat a la Serra de Tramuntana:

Articles del web relacionats:
L'Arcàdia perduda
Ramon Llull, el doctor il·luminat

Quan les illes eren independents

Extracte del reportatge publicat el juny 2007 a la revista Sàpiens (Núm. 56) amb l’assessorament de Pau Cateura, catedràtic d’Història Medieval de la UIB i membre de la Reial Acadèmia de la Història.

Hi va haver un temps en què les Balears van tenir una monarquia pròpia. El 1276, en morir el rei Jaume I, la corona catalanoaragonesa es repartí entre els dos fills del Conqueridor. Pere el Gran es quedà amb el tros més gran del pastís. Jaume II, amb el més petit, el Regne de Mallorca. Les intrigues familiars acabaren amb aquest reialme insular. Foren tan sols 73 anys d’independència però el seu llegat encara és molt present a l’arxipèlag. 

Sovint, a Mallorca, els qui volen marcar distàncies amb Catalunya evoquen amb orgull l’època d’esplendorosa independència que suposà el Regne de Mallorca (1276-1349). Fou en morir el rei Jaume I. Qui tant contribuí a fixar les bases de la corona catalanoaragonesa (veure Sàpiens núm. 50) deixà un testament que portaria cua. L’infant Pere, el major dels fills supervivents, rebé el que passà a ser la Corona d’Aragó integrada pel propi regne d’Aragó, el de València i el comtat de Barcelona. Jaume II, el fill petit, heretà el Regne de Mallorca. A part de l’illa major de les Balears, aquest regne incloïa les Pitiüses i Menorca com a illes adjacents, els comtats pirinencs del Rosselló, la Cerdanya i Conflent, la ciutat de Montpeller i els enclavaments de Carladès i Omeladès. La partició responia a un sol motiu: en una època plenament feudal, molts monarques consideraven els seus estats patrimoni personal i, com tal, a la seva mort, els repartien entre els seus descendents.
 
Intuint ja les ambiciones del seu primogènit, Jaume I deixà clar en el testament que el Regne de Mallorca havia de mantenir-se perpètuament, amb tota la seva integritat, sota l’autoritat dels seus monarques. No hi podia haver cap mena de submissió en forma de vassallatge als reis de la Corona d’Aragó. Dies abans de morir, el Conqueridor fins i tot féu cridar el seu fill Pere, oí missa amb ell i després, amb paraules emocionades, li encarregà que honrés i estimés el seu germà petit i que es conformés amb la seva part, ja que era el preferit en la distribució de l’herència. Tanmateix, Pere, que per alguna cosa ha passat a la història com “el Gran”, mai no acceptà de bon grat la voluntat del seu pare. No podia consentir que el seu germà es quedés amb uns territoris de vital importància per a la seva política expansionista tant cap al Mediterrani com cap a França.

Aquí teniu el capítol 5 del programa "La Increïble Història de les Illes Balears", d'IB3 Televisió, dedicat al Regne de Mallorca.

I el capítol 97 d' "Això és mel" també tracta aquest període històric de les nostres illes.


Xuetes, la tragèdia dels jueus mallorquins

Extracte del reportatge publicat el juliol de 2006 a la revista Sàpiens (Núm 45), amb l’assessorament del catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de les Illes Balears, Pau Cateura.


L’antisemitisme va ser una constant de la nostra societat medieval. A la Mallorca del segle XV, la introducció de la Inquisició va empitjorar les dures condicions de vida no només dels jueus sinó també dels seus descendents que s’havien convertit al cristianisme, coneguts despectivament com a xuetes. La fixació al segle XVII dels 15 cognoms considerats com els típicament xuetes ha perllongat fins no fa gaire a l’illa la seva discriminació social. 
 
La dels xuetes és una història de rancors i prejudicis ancestrals. La injustícia es va començar a covar al segle XIV. Al llarg de 1391 l’ambient d’antijudaisme que regnava a tot l’Estat espanyol havia provocat l’assalt de molts de calls, entre ells el de Palma. El de la capital balear s’esdevingué, però, enmig de circumstàncies especials. L’agost d’aquell mateix any el camp illenc estava inmers en una profunda crisi degut a les pestes i a les males anyades. La situació empenyé els pagesos de la Part Forana a aplegar-se davant les portes dels governants de ciutat per exigir solucions.
 
Les autoritats, amb tot, van preferir desentendre’s del problema desviant el malestar del poble cap al Call, on sabien que la pagesia tenia molts de deutes pendents. I és que els jueus, hàbils comerciants, eren els principals proveïdors dels camperols: els venien animals i llavors a preus alts que després cobraven en gèneres, un cop vinguda la collida; també els oferien préstecs de diners mitjançant el dipòsit de joies. Així doncs, els foravilers aprofitaren l’ocasió per acabar amb tants de maldecaps econòmics. I no tingueren miraments. L’assalt es cobrà la vida de tres-cents jueus.
 
El clima de persecució i amenaça que imperà després dels fets de l’agost de 1391 va obligar els israelians a batejar-se. Aquesta animadversió social s’accentuà amb la promulgació d’una sèrie d’ordenances repressives: els privaven de practicar la seva religió, de disposar de béns propis, de fer contractes de compra i venda, de tenir armes, etc. Així les coses, hi va haver jueus que van preferir marxar de l’illa, abans de sotmetre’s a tal humiliació. La resta va córrer cap a la Seu a rebre les benediccions apostòliques. L’abril de 1435 tingué lloc una de les conversions més massives que es recorden.  Per exhibir la seva nova fe i a fi d’evitar aldarulls, els conversos esculpien en els murs de les seves cases una creu, en substitució de la “mezuzá” jueva que consistia en un tros de pergamí emmarcat on es podien llegir els passatges bíblics més rellevants.


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px