Banner Top

Mots que es xiuxiuegen

En català, si volem xiuxiuejar, en comptes d’emprar paraules, podem recórrer als mots –el mateix poden fer  en occità i en francès. No debades, la seva etimologia ens porta al terme del llatí medieval muttum insert en l’expressió non muttum facere  (“no fer ni un xiuxiueig”) –muttum és un participi substantivat de muttio, “xiuxiuejar”. En castellà aquesta paraula es transformà en “mote”, sinònim de sobrenom.
 
El filòsof austríac Ludwig Wittgenstein (1889-1951) va dir: "Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món". És a dir, configuram el món a partir de la nostra competència lèxica (< λέξις, “parla”, “dicció”). El filòsof francés George Steiner (1929) aporta un nou matís sobre la força del llenguatge: “El que no s’anomena no existeix”. En tot cas, cal tenir en compte que les paraules no descriuen la realitat, sinó que la creen. Així doncs, podem dir que els mots mouen el món. En aquest cas, però, l’etimologia és un miratge. Certament muttum es pot confondre amb motum, participi de moveo (“moure”).

En qualsevol cas, moveo és un verb que tampoc no ens deixa indiferents amb la quantitat de derivats que ens ha donat: emoció, commoció, motiu, motivació, moment, motí, mòbil, moble,  immoble, mobiliari, motor, promoure, remoure, remot, locomotor, moto, automòbil, ciclomotor i en castellà “maremoto” (terratrèmol submarí en català). Tots aquests mots són una meravella! I xiuxiuejats a cau d’orella encara més! Basta escoltar la famosa cançó “Parole, parole”:


Reflexions al voltant dels mots
Salvador Espriu (1913-1985) va fer el millor homenatge als mots amb els seus famosos versos de l’Inici de càntic del temple (1965):

Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.

Els mots, doncs, són la nostra vida, per molt que algú ens vulgui empetitir, dient-nos que som el darrer mot del credo. No hi ha dubte que la capacitat de la parla és el que ens diferencia de la resta dels animals. Amb tot, l’escriptor nord-americà Mark Twain (1835-1910), autor de Les aventures de Tom Sawyer, ens avisa: “L’home és l’únic animal que menja sense tenir gana, beu sense tenir set i parla sense tenir res a dir”.

I si parlam, també se’ns pot escapar algun mot groller. Precisament, per combatre les blasfèmies i els mots grollers, el 1908 l’escriptor Ricard Aragó va fundar a Barcelona la “Lliga del Bon Mot”. Aleshores es féu una intensa campanya pels pobles, amb mítings, cartells i calendaris.  L’associació, que comptà amb el suport entusiasta del poeta Joan Maragall, es va mantenir viva fins el 1963.

Els pes de les paraules en la història de la humanitat és enorme. Així ho considerava l’escriptor Emili Teixidor (1933-2012),  autor de Pa negre, en una entrevista a La Vanguardia:

“La humanitat ha anat inventant instruments que faciliten la vida. La roda, per exemple, és una prolongació de les cames. Les ulleres ens donen visió. Doncs bé, les paraules són les ulleres o les rodes del cervell. Són l’únic instrument que té el cervell per progressar”.

Emili Teixidor també té paraules per definir l’acte de la lectura: “La lectura no és tan sols un joc intel·lectual, sinó que és l’única manera d’entendre el món, l’única que permet posar-se les ulleres de la complexitat en un món que tendeix a la simplicitat i la banalitat”.


També són interessants les reflexions de l'escriptor Biel Mesquida sobre la necessitat de llegir (Ara Balears, 29/05/2015):

"Hem de llegir perquè la vida no basta, i la lectura ens dóna moltes altres vides. Fa molt de temps que vaig dir que llegir fa tornar guapos, i ho mantenc, fa tornar guapos mentalment. La lectura és un medicament que dóna salut, sense contraindicacions ni efectes secundaris [...]. La lectura implica esforç; si no, no hi ha plaer en el llegir. Però per ser escriptor has de tenir una força titànica perquè has de creure molt en tu mateix, i això sempre m’ha preocupat molt. D’aquí que ens cal tenir lectors crítics, oberts i sincers".


Igual de suggeridors són els versos de Miquel Martí Pol (La fàbrica):

A trenc de mots em llevo,

m'adormo a trenc de mots.


Martí i Pol torna a retre un altre homenatge als mots al poema “A trenc de pell…”

A trenc de pell i a trenc d'ungles i dents
retruny la veu. Sense dir res, sospeso
la densitat dels mots, la consistència.
No n'escriuré ni un que no em complagui
profundament. Els mots són el relleu
d'aquest paisatge estricte que dibuixo
i han d'ésser plens, suggeridors, compactes.
Cal que si mai algú si aventura,
com ara jo, no es perdi per camins
massa intricats ni el venci la desesma.
No confeigeixo signes, displicent.
En cada mot m'hi jugo l'existència.


Aquí teniu un àudio del programa "L'ofici de viure" de Catalunya ràdio dedicat al poder de les paraules ("Les paraules no se les emporta el vent").

I no us podeu perdre aquests deliciosos articles del filòsof Xavier Antich sobre la força de les paraules publicats al diari Ara:

- "La paraula a la punta de la llengua" (31/05/2015)
- "La paraula justa, tot just una paraula" (14/06/2015)
- "Passar la paraula" (28/06/2015)
- "La paraula compartida" (12/07/2015)
- "La paraula i el cos" (19/07/2015)
- "El lloc de la paraula" (26/07/2015)
- "Paraules viatgeres" (02/08/2015)
- "Sóc lluny, però penso en tu" (09/08/2015)
Les paraules, restes d’una població estranya (16/08/2015)

Interessant també és aquest article de Carme Riera a El País titulat "La isla de las Palabras Perdidas".

Gustavo Martín parla sobre l'experiència única de la lectura en aquest altre article a El País titulat "Un lugar donde vivir".

Articles del web relacionats:
-
 Al principi existia la paraula
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules voladores
Apologia de la paraula

I per acabar, no us podeu perdre aquesta deliciosa cançó "Con toda palabra", de Lhasa de Sela, cantant mexico-americana morta el 2010 a l'edat de 37 anys.

 
Articles del web relacionats:
Al principi existia la paraula
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules voladores
-
 Emparaular el món

Alemany versus Heròdot

Article publicat a l'Ara Balears (08/09/2014)
 
L’excolumnista d’El Mundo, Antonio Alemany, de 75 anys, ja es troba a la presó mastegant les paraules que esgrimí en defensa seva fa dos anys davant l’Audiència Provincial de Palma: “He sido un periodista rabiosamente independiente y nunca he escrito al dictado de nadie”. El fiscal Horrach, tanmateix, li va haver d’abaixar els fums en la seva al·locució final d’acusació: “Es un gran periodista y rabiosamente independiente, como se autocalifica, excepto del dinero y del poder”. Anticorrupció deixà provat que Alemany lloava en el seu diari els discursos que prèviament havia escrit a l’ex president Matas durant la gestió corrupta del seu segon mandat (2003-2007). Ho feia a canvi d’importants honoraris i de suculentes subvencions per a les seves plataformes digitals, Libertad Balear i l’Agencia Balear de Noticias. Ara aquest periodista tan independent haurà de complir dos anys i tres mesos de presó.
 
Va ser l’eròtica del poder la que féu que Alemany s’oblidàs d’Heròdot, rebatejat com “el primer periodista de la història” pel gran periodista polonès Ryszard Kapuscinski (1932-2007). Tanmateix, Heròdot, nascut al 484 aC a Halicarnàs -una colònia grega de les costes de l’actual Turquia-, és més conegut per ser “el pare de la Història”, un sobrenom que li assignà al segle I aC l’escriptor llatí Ciceró. Heròdot es convertí en tot un referent per a Kapuscinski d’ençà que, de jovenet, la seva redactora en cap l’envià de corresponsal a l’estranger amb el llibre Història sota el braç. En aquesta obra el d’Halicarnàs intentà esbrinar les causes d’unes guerres que durant la primera meitat del segle V aC enfrontaren grecs contra perses. Es tracta de les Guerres Mèdiques, considerades el primer xoc de civilitzacions de l’antiguitat entre Orient i Occident.
 

Estàtua d'Heròdot a Viena
Estàtua d'Heròdot a Viena
 
Amb el títol de la seva obra, Heròdot s’agafà al peu de la lletra l’etimologia d’història, que en grec significa “indagació”. I aquest és, sens dubte, una de les motivacions del periodisme. Conscient que la primera víctima d’una guerra és la veritat, la seva vena de reporter el dugué a recollir informació en totes les zones del conflicte. Era el primer cop que un grec es disposava a conèixer seriosament uns veïns que des de la prepotència ridiculitzava amb l’etiqueta de “bàrbars” (“bar.., bar.., bar..,” al·ludia al so inintel.ligible que emetia qualsevol que no era grec). El d’Halicarnàs sempre intentà ser imparcial i objectiu, evitant qualsevol mena de posicionament personal. “El meu deure és informar de tot el que es diu, però no estic obligat a creure-ho tot igualment”. Vet aquí un dels principis de la deontologia periodística, que s’ha botat Antonio Alemany en homenatge a Maquiavel.
 
En la seva recerca de la veritat històrica, Heròdot s’esforçà per desenvolupar tots els sentits que se li suposa a un bon periodista: s’acostava a la gent amb la ment oberta, sense prejudicis i amb respecte. També procurà documentar-se bé a partir dels coneixements dels seus predecessors en l’àmbit de la historiografia. El d’Halicarnàs, però, s’obsessionà per donar una visió més global als fets que narrava. D’aquí el seu ús constant de digressions, que li permetien explicar tota mena de detalls i anècdotes des del punt de vista botànic, mitogràfic o etnogràfic. És som si s’hagués apropiat de la famosa cita que segles més tard encunyarien els romans: Nihil humanum mihi alienum est (“Res del que és humà em pot ser indiferent”), una altra màxima que honora la professió periodística.
 
Per poder-se finançar els seus viatges, Heròdot explicava les vivències recollides entre els seus interlocutors en una mena de vetlades literàries que organitzava en cadascuna de les polis per on passava. Com que el que li interessava era tenir un bon auditori que li deixàs doblers, recorria a comentaris sorprenents i novetosos, sense els quals el públic que l’escoltava s’hauria avorrit i hauria marxat a casa abans d’hora, deixant l’orador amb les butxaques buides -Alemany, en canvi, no tengué la necessitat de fer tantes filigranes atès que ja tenia garantida la bacina abans d’escriure els discursos a Matas. Així doncs, Heròdot, com s’escau a tot periodista, presentava els temes de la manera més atractiva possible. En aquesta línia, sovint es feia servir de mites, els quals, lluny d’anar en detriment de la veritat història, l’amenitzaven.
 
L’amplitud de mires del d’Halicarnàs li acabà passant factura. Els seus compatriotes, tan orgullosos, no li perdonaren la seva manifesta preocupació per entendre l’enemic. És per això que alguns el titllaren de “pare de la mentida” –res a veure, però, amb les mentides aduladores d’Alemany. Ara que tendrà temps estant a la presó, com a examen de consciència, l’autor dels discursos de Matas farà bé de llegir-se Història d’Heròdot. Per ventura, però, li escau millor la lectura d’Els cínics no serveixen per a aquest ofici, tota una lliçó de periodisme del gran Kapuscinski. Aleshores segurament entendrà per què en altres parts del món on la llibertat d’expressió està perseguida sí que hi ha a la presó “periodistes rabiosament independents”.

Aquí teniu una entrevista a Kapuscinski:



Sobre la feina de periodista, aquí teniu unes interessants reflexions de Jordi Évole:



Si voleu conèixer més sobre el perfit d'Heròdot com el primer periodista de la història, podeu consultar aquest article meu publicat a la revista Sàpiens (març 2010, Núm. 89) amb el títol Heròdot, el primer periodista de la història.

També podeu escoltar la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (02/09/2014)  sobre etimologies de "brotes verdes" i de periodistes.


Quan els noms volen

Cosme Aguiló i Antoni Mestre acaben d’enllestir l’‘Atles ornitonímic de les Balears’, una de les obres cabdals de la filologia catalana contemporània

La llengua catalana encara està per a romanticismes. A principi del segle passat, mossèn Antoni M. Alcover no es cansà de recórrer totes les àrees del domini català apuntant el màxim nombre de paraules. El resultat d’aquestes eixides, en què, tanmateix, tingué una xarxa important de col·laboradors, fou el Diccionari català-valencià-balear, l’empresa filològica més ambiciosa mai feta en la romanística. Ara el testimoni del nostre “apòstol de la llengua” és recollit per dos altres mallorquins, Cosme Aguiló i Antoni Mestre. S’espera que a finals d’any vegin publicada una obra que els ha duit 25 anys de feina intensa: l’ Atles ornitonímic de les Illes Balears.

Cliclau aquí per continuar llegint

I aquesta és la segona part del reportatge: "Els polítics no han de fer de lingüistes".

Articles del web relacionats:
Quina ganga d'ocells!

Llibres que ens fan lliures

Article publicat a l'Ara Balears (21/04/2014)
 
No deixa de ser curiós que dues paraules d’etimologies diferents compartesquin sonoritat. És com si en la nostra llengua el destí s’hagués conjurat per casar fonèticament llibre amb llibertat. Massa sovint el llibre ha estat vist com un objecte incòmode. Ja al segle V aC, el filòsof Protàgoras, autor de la cèlebre sentència “l’home és la mesura de totes les coses”, va ser desterrat d’Atenes, acusat d’impietat. Aleshores, les seves obres foren cremades a l’àgora.
 
Al segle III aC la ciutat egípcia d’Alexandria, esdevinguda el nou far cosmopolita de la cultura grega, s’alliberà de tota mena de prejudicis i féu construir una biblioteca amb la intenció de preservar la memòria de la humanitat. Al segle I aC patiria el seu primer incendi fortuït durant una batalla de Juli Cèsar. Al llarg dels segles vinents arribarien les ràtzies de cristians i pagans. Al segle VII dC el cabdill dels àrabs, el califa Umar I diria: “Si estan d’acord amb l’Alcorà, aquests llibres són innecessaris; si hi estan en desacord, millor serà cremar-los”.
 
Els cristianisme, però, també contribuiria a l’empobriment cultural d’Occident. Durant l’edat mitjana molts autors de l’antiguitat clàssica foren objecte de la censura dels copistes encarregats de la seva transcripció i, per tant, de la seva conservació per a la posteritat. L’Església considerà inacceptable assumir l’herència intel·lectual d’un món que no coneixia el Déu veritable. D’aquesta manera, a falta de noves còpies, els manuscrits originals se sotmeteren als estralls del temps.

Escriba
Escriba
 
Al segle XV els llibres es produïren de forma més ràpida i en grans quantitats gràcies a la impremta. Es tractava d’un mitjà molt poderós a l’hora de divulgar idees i d’influir en l’opinió pública. Sense ell no es podria entendre l’expansió al segle XVI del protestantisme de Luter a Alemanya i a altres indrets d’Europa. De seguida, tant les autoritats eclesiàstiques com estatals, conscients dels “perills” de l’invent de Gutenberg, varen començar a instituir formes de control i de censura. El 1542 l’Església Catòlica va crear la Congregació del Sant Ofici, amb la missió d’examinar i condemnar els llibres considerats herètics o immorals. A Espanya, aquesta institució reforçaria el paper de la Inquisició, que, en enviar els jueus a la foguera, també hi feia cremar els seus llibres talmúdics. D’altra banda, a França, el 1640, el cardenal Richelieu, primer ministre de Lluís XIII, va promoure la creació d’una impremta reial que garantia la publicació d’obres adequades als interessos de l’estat.
 
La Revolució Industrial dels segles XVIII i XIX comportà l’escolarització progressiva de la població infantil i, per tant, la democratització de la lectura. Aviat tothom s’imbuí de l’esperit de llibertat intel·lectual de la Il·lustració. Per satisfer aquestes inquietuds, es multiplicaren els diaris i sorgiren nous gèneres editorials com llibres pornogràfics i satírics on es criticava el govern i l’Església. Eren obres que es distribuïen de manera clandestina per esquivar els tentacles del poder.
 
La lectura privada, doncs, es convertí en sinònim de llibertat. El 1740, a Carolina del Sud (EUA) s’aprovà una llei que prohibia ensenyar a llegir els esclaus sota pena d’assot. Aterria la idea d’ “una població negra alfabetitzada” que pogués trobar en els llibres idees revolucionàries, fins i tot en la mateixa Bíblia. La llei va estar en vigor fins el 1865. En ple segle XX, però, el llibres continuaren essent un objecte incòmode. A Catalunya, els franquistes, al crit d’“¡Abajo la inteligencia!”, calaren foc a les biblioteques privades d’intel·lectuals com Pompeu Fabra i s’apropiaren de molts documents oficials que foren traslladats a Salamanca – el 1520 el conqueridor Hernán Cortés, en arribar a Mèxic, ja havia fet cremar tots els llibres asteques que poguessin recordar als natius el seu passat gloriós. 
 
L’any 1944 les tropes alemanyes, poc abans de deixar Polònia, també varen incendiar nombroses biblioteques en un intent d’extirpar la cultura nacional polonesa. Ja ho havia dit al segle XIX el poeta alemany Heinrich Heine: "Aquells que cremen llibres acaben tard o d'hora cremant homes" (Almansor, 1821). Tanmateix, després de la Segona Guerra Mundial, els aliats victoriosos ordenaren igualment la destrucció de tota literatura contagiada de nazisme. 

Una placa a terra, al mig de la Bebelplatz de Berlín, commemora la crema de llibres que hi va tenir lloc el 10 de maig de 1933. Es coneix com la Buecherverbrennung i es va estendre a la majoria de ciutats importants d'Alemanya.
Una placa a terra, al mig de la Bebelplatz de Berlín, commemora la crema de llibres que hi va tenir lloc el 10 de maig de 1933 (entre ells hi havia les obres de Heinrich Heine). Es coneix com la Buecherverbrennung i es va estendre a la majoria de ciutats importants d'Alemanya.
 
El 1981 el dictador xilè Augusto Pinochet prohibí el Quixot en considerar que era una obra que atemptava contra l’autoritat convencional. El 1989 fanàtics islàmics sentenciaren a mort Salman Rushdie per la seva novel·la Versos satànics, qualificada de blasfema. Ara l’escriptor italià Roberto Saviano està patint el mateix malson. Des que el 2006 va publicar Gomorra, on parlava dels truculents negocis de la màfia, viu permanentment amb escorta privada i sense poder trepitjar el seu país. A les Balears, esperem que enguany Sant Jordi vengui carregat de bons llibres que ens esperonin a ser més lliures i més forts per poder combatre tanta mediocritat institucional.

Per acabar, cal tenir present una frase de Plini el Vell (segle I dC): Multum legendum esse, non multa (“Cal llegir molt bé, no moltes obres”). En tot cas, però, cal llegir diferents llibres per tenir major capacitat d’anàlisi. En aquest sentit, una frase atribuïda a Tomàs d’Aquino diu: Timeo hominem unius libri (“Tem l’home d’un sol llibre”). Originàriament, en l’edat mitjana, es referia a la persona que, coneixedora a fons d’un sol llibre, era un adversari difícil de superar en una discussió. Avui, però, la frase significa tot el contrari. Al·ludeix a un fanàtic amb qui no pots discutir perquè ho interpreta tot a la llum del seu llibre, que interpreta al peu de la lletra.

La lectura segons Mafalda
La lectura segons Mafalda

Amb motiu del dia de Sant Jordi, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (27/04/2013) per parlar d'etimologies literàries.


Relacionat amb aquest tema aquí teniu unes sentides paraules d’Antoni Riera, articulista del diari Ara Balears (02/10/2015)

“[...] Què ens passa? Què ens ha passat? Des de Güttenberg, des de la invenció de la impremta, el llibre va esdevenir pare putatiu de la saviesa, pou d’on bevien els savis i els qui ho volien ser, cisterna de veritats ocultes, escriptura sagrada de la veritat. Allò que deien els llibres anava a missa. I allò que no hi sortia, idò com si no hagués existit mai. Els nazis, perquè sabien de la seva importància, els cremaven. El feixisme espanyol jutjava els rojos a partir de les seves biblioteques. Perquè llegir era cultura i la cultura ens feia lliurepensadors, i lliures. Després arribà la ràdio, i el cinema, i també la televisió. Avui ja tenim internet, i llibres que ja no són de paper, sinó que caben dins una posteta d’una mica més d’un pam i que podem traslladar d’aquí cap allà. Els graduats universitaris d’avui, fins i tot els més brillants, acaben els seus estudis sense haver hagut d’obrir un llibre durant tota la carrera, perquè ho tenen tot a la xarxa, ho tenen tot digitalitzat. El saber, avui, que torna a ser avui, ja no és tot al paper, i potser per això no el tenim amb la mateixa estima que el teníem [...]”.

També són interessants les reflexions del filòsof Xavier Antich sobre l’escriptura en un article titulat “El sentit que sempre ens manca” (Diari Ara, 14/02/2016):

“L’escriptura és com un rastre testimonial i esmicolat de la vida, un residu fragmentari i escapçat, un vestigi dèbil. Però, tot i la seva petitesa, per comparació amb la immensitat de la realitat, l’escriptura aporta allò que, a la realitat, li manca: la significació i el sentit. Perquè només les paraules ens acosten, poc o molt, al sentit de la realitat. Aquesta és una gran paradoxa: encara que les paraules empobreixen la realitat en la mesura que la redueixen, tanmateix l’enriqueixen perquè li aporten sentit. Curiosa batalla, la de les paraules, que sempre aspiren a apoderar-se de la realitat tot sabent que, al mateix temps, en cert sentit, la perden”.


Entrades del web relacionades:
- Per què llegim en silenci? La transformació del procés de lectura al llarg del temps. Revista Sàpiens (març 2009, Núm. 77).
Estimar té un preu
-
 "Tabula rasa" amb estil
Biblioteques, la memòria de la humanitat
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
Sant Jordi, un mite universal

No us podeu perdre aquesta entrevista que fa la periodista Anna Guitart, del programa "Tria33" al crític literari Bernard Pivot.

Aquest article sobre la lectura també és interessant.

Aquí teniu un article de Jordi Llovet titulat "La lectura". Aquest altre, del matei autor, reflexiona sobre els escriptors mediàtics. I aquest parla de les manies d'alguns escriptors.

Al llarg de la història també han estat censurades moltes cançons pel culpa de la seva lletra. Aquí teniu una selecció de 14 cançons prohibides.

Aquí teniu un llistat de llibres, fet pel diari Ara, relacionats amb cada moment històric.

Aquí teniu un llistat de 10 llibres que s'han prohibit al llarg de la història.

Aquí teniu una lliçó interessant de literatura per boca de Nabokov. Aques article de Luis Landero també és una convidada a llegir: "La ilusión de la immortalidad".

També es recomanable aquesta entrevista al filòsof Rafel Argullol: "Sense la lectura no viatgem cap al nostre interior". També és interessant aquest article de Narcís Comadira: "Llegir". I aquest altre de Xavier Antich: "Què resta, en nosaltres, dels llibres que hem llegit?

Aquí teniu un article del poeta menorquí Ponç Pons titulat "Hortum in biblioteca".

Aquí teniu un reportatge del diari Ara que parla sobre professors que inoculen el vici de la lectura.

La lectura també és una qüestió de gèneres. En aquest enllaç sabreu per què.

Aquí teniu el llistat de deu llibres que canviaren el món.

Diuen també que llegir, a part de fer-nos més lliures, ens fa més feliços. Aquest altre enllaç us ho explica.

Aquí teniu l'Alocución al pueblo de Fuente Vaqueros, el discurs que va fer Federico García Lorca amb motiu de la inauguració d'una biblioteca pública al seu poble natal.

I per acabar de reflexionar sobre el valor dels llibres aquí teniu un altre apunt històric interessant. El 1468 el cardenal Bessarió va enviar al dux grec Cristòfor Moro una emotiva carta que reflectia la importància de la seva donació a la Biblioteca Nazionale Marciana, a Venècia. Aquestes foren les seves paraules:

“Si no existissin els llibres, seríem tots rudes i ignorants, sense cap record del passat, sense cap exemple. No tendríem cap coneixement de les coses humanes i divines […]

Umberto Eco, en una conversa amb Jean-Claude Carrière a Nadie acabará con los libros, diu: “El llibre és com la cullera, el martell, la roda i les tisores. Un cop s’ha inventat ja no es pot millorar; ha superat la prova del temps”.

Sobre la literatura a l'ensenyament, heu de llegir aquest article titulat "En època d'exàmens", de Francesc Foguet.

També podeu llegir aquest article del filòsof Rafel Argullol titulat "Lectura i llibertat" i aquest altre de Xavier Antich titulat "Les lectures que ens fan aixecar la vista".

I en aquest enllaç trobareu els millors 37 inicis de la història de la literatura.

L'exemple de Joan Mascaró

 Article publicat a l'Ara Balears (16/09/13)
 
Ja fa temps que ha desaparegut la figura de l’intel·lectual com a ment il·luminadora del present. Ara els nostres referents són els esportistes i altres celebritats mediàtiques de paraules buides. Aquest panorama esdevé més desolador si escoltam segons quins polítics. És el cas d’Ana María Aguiló, la portaveu d’Educació del PP en el Parlament. Fa poc concedí una polèmica entrevista en un diari local. Aquesta fou la seva resposta quan el periodista li preguntà si cal espanyolitzar els alumnes mallorquins: “Cal espanyolitzar-los si no saben castellà. Som espanyols i tots hem de sentir-nos espanyols. I universals, ja està bé de roqueta”. Hem de suposar que a la senyora Aguiló li faltaren ganes per dir que ja està bé també de tant de frit mallorquí, de ball de bot, de cant de la sibil·la i de tantes altres “folklorismesdels “pobres indígenes” illencs. Als madrilenys i extremenys també els podria interpel·lar amb “més Europa i menys Espanya”.
 
Per ventura, l’eterna aspirant a consellera d’Educació del Govern Bauzá té la desgràcia de no conèixer un dels nostres mallorquins més universals, Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987). Seva és la frase: "És una veritat gran, universal, que l'home gran s'arrela dins el seu idioma i cultura i poble, i s'enfila dins els valors universals i, fins i tot, dins l'infinit". Aquesta premissa no anà gens malament a qui es convertí en un dels responsables del gir oriental que experimentaren els Beatles als anys 60.
 
De jove, gràcies a la seva facilitat pels idiomes, Mascaró havia estat secretari del consolat britànic a Mallorca i professor d’anglès a l’Escola de Comerç. Durant aquesta època descobrí una traducció al castellà del Bhagavad Gita, un poema hindú. La seva lectura l’impressionà tant que es proposà, en un futur, aprendre’n la llengua original –el sànscrit- per tal de poder llegir l’obra directament. L’oportunitat li vindria als vint-i-set anys de la mà d’un paisà seu, Joan March. El 1924 el conegut financer mallorquí li oferí acompanyar el seu fill, Joan March Servera, a estudiar a Anglaterra.
 
El 1929, a la universitat de Cambridge, Mascaró ja havia aconseguit llicenciar-se en llengües modernes i orientals. El 1932, després d’una temporada de formació a Sri Lanka, fou nomenat professor de llengua i literatura angleses a la Universitat Autònoma de Barcelona. El 1936, amb l’esclat de la guerra civil, decidí tornar-se’n cap a terres britàniques. Allà es dedicà amb cos i ànima a la traducció a l’anglès dels llibres sagrats de l’Orient amb els quals pretenia que Occident adoptàs actituds més reflexives. El reconeixement internacional li vendria el 1958 amb Lamps of Fire (“Llànties de foc”) -una tria dels pensaments espirituals de les grans religions del món-, i el 1962 amb Bhagavad Gita, l’obra que tant el colpí de jove. Encara avui les traduccions de Mascaró són les més venudes a Anglaterra.
 
Als anys seixanta aquestes versions dels textos sagrats casaren perfectament amb els ideals del moviment hippy que acabava d’irrompre als EUA. Així quedà palès el 1967 en una trobada que Mascaró, juntament amb altres experts, mantingué a la televisió britànica amb George Harrison i John Lennon. Els dos beatles quedaren atònics davant l’exquisida oratòria britànica del de Santa Margalida -aquest instant memorable es pot apreciar en el fantàstic documental titulat Llànties de foc que va fer fa dos anys la productora Quindrop. Des d’aleshores, Mascaró inicià una relació epistolar amb Harrison, ja fortament influït per la filosofia oriental. En una carta, el mallorquí animà el conegut com a “beatle místic” a continuar per aquest camí, fent-li arribar un exemplar de Lamps Of Fire. Un dels seus poemes li serviria de font d’inspiració per a la cançó The Inner Light (“La llum interior”), inclosa en el senzill Lady Madonna (1968). Després, ambdós perdrien el contacte.
 
Mascaró es convertiria en un convidat habitual dels mitjans de comunicació anglesos. A Espanya fou molt recordada la seva intervenció l’abril de 1979 al programa La clave per parlar sobre les religions. Eren temps en què a la televisió espanyola es podien sentir veus autoritzades sobre un tema que esperonaven a la reflexió –res a veure amb la cridòria, mancada de tot rigor intel·lectual, que impera ara. El de Santa Margalida no necessitava alçar la veu per convèncer; li bastava la força del seu discurs. Ell és tot un exemple de com ser universal a partir d’allò local. "Jo estim –deia- totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia".
 
Ara, a les Balears, ments assenyades com la de Mascaró són ignorades. Malauradament ens hem rebaixat al nivell intel·lectual i moral de gent com Ana María Aguiló que s’atreveix a infravalorar-nos com a poble. Em deman què pensarien d’aquest menyspreu altres prohoms nostres com Ramon Llull, mossèn Alcover, Francesc de Borja Moll o fins i tot el mateix arxiduc Lluís Salvador.

Articles del web relacionats:

Joan Mascaró, el guia espiritual mallorquí dels Beatles
 

Al principi existia la paraula

Ampliació de l'article publicat a l'Ara Balears (10/08/2013)

“Al principi, existia la Paraula i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era Déu […]. El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres […]”. D’aquesta manera tan semiòtica arranca l’Evangeli segons Sant Joan. Ja al Gènesi trobam que la creació es produeix precisament per l’acte de la parla: “Déu digué: que existesqui la llum. I la llum va existir [...]. Després que Iahvè designàs cadascuna de les realitats superiors (el dia i la nit, el cel i la terra...), l’home, Adam, fou l’encarregat de anomenar els animals: “Déu va modelar amb terra tots els animals salvatges i tots els ocells, i els va presentar a l’home, per veure quin nom els donaria”.
 
La nostra vida, per tant, no seria res sense les paraules. Si no, que ho demanin a l'escriptor colombià Gabriel García Márquez (1927-2014). Quan tenia dotze anys, el Premi Nobel de Literatura de 1982 va estar a punt de ser atropellat per una bicicleta. Se salvà gràcies a un capellà, que, en cridar “Alerta!”, va provocar la caiguda del ciclista. Aleshores aquell salvador li va dir: “Ja ha vist vostè què és el poder de la paraula”. El filòsof alemany Heidegger (1889-1976) insistí en el tema afirmant que  “el llenguatge és la casa del Ser”. No debades, la paraula és el principal element que ens distingeix de la resta d’animals; suposadament ens dóna seny.
 
Curiosament el grec de les Sagrades Escriptures empra el terme lógos (“enteniment”) per referir-se a la Paraula. La seva traducció al llatí cristià fou verbum. Aquest mot, tanmateix, acabaria essent desplaçat per un altre d’origen grec, parabolé, que en un principi volia dir, literalment, “llançament a un costat” i, després, “comparació”. Fou així com irrompé de forma proverbial en la nostra llengua la paraula. En aquesta evolució semàntica, la seva connotació original, lligada al cultisme paràbola, quedava reservat a l’àmbit de la geometria i de la literatura.
 
Per parlar, doncs, cal tenir paraules; en altres llengües romàniques, en canvi, es prefereix fer-la petar d’una manera més fabulosa. Així, el llatí fabulor (“conversar”) donà en castellà “hablar” i en portuguès “falar”. En qualsevol cas, som persones de paraula o faltam a la paraula donada. Demanam la paraula, la cedim, la prenem i, fins i tot, la retiram, sabent que tots som esclaus de les nostres paraules i amo dels nostres silencis. O, de la mateixa manera que, segons un famós lema publicitari, som el que menjam, també podem dir que som el que parlam.
 
Avui, però, assistim a un empobriment de la dialèctica. Les paraules han esdevingut crits. El que importa és vèncer i no convèncer, dissuadir i no persuadir. El raonament ha donat pas a l’atrofia mental del maniqueisme. Ara tot és blanc o negre. No existeix el gris. Opinió equival a dicotomia. Tenim misologia, aversió al raonament. Ens hem convertit així en éssers gregaris que, com un bestiar (grex, en llatí), ens congregam per evitar que ens segreguin. I els que sobresurten del bestiar, és a dir, els egregis, tenen els dies comptats perquè estan mancats de la força del grup. Per coherència, doncs, ens aferram (haero) a la cohesió tribal.

Els prejudicis segons Mafalda
Els prejudicis segons Mafalda

En la nostra societat tampoc ja no hi ha judicis, sinó prejudicis. Tothom es creu estar en possessió de la veritat absoluta i no es mou de la seva trinxera. No suportam (tolero) la tolerància. Som, per tant, fanàtics de les nostres idees. Les defensam amb els ulls embenats, sense escoltar i alçant la veu, perquè ens fa por desxifrar la complexitat de la realitat. També evitam argumentar, ja que això implica demostrar (arguo) els nostres principis arrogants no ratificats (< reor, “creure”) sovint per cap raó. Defugim el diàleg (“conversa”, en grec); ens pot més la violència de la paraula: el debat (<battuo, “colpejar”) i les discussions (< discuteo, “trencar”). Davant tal degradació, cobra sentit el vers de Blas de Otero: “Pido la paz y la palabra”.

La tribu segons Nietzsche
La tribu segons Nietzsche
 
Tampoc no volem sentir a parlar de l’objectivitat, és a dir, dels obstacles que se’ns llancen (iaco) davant (ob-) nostre i que ens podem provocar algun que altre ictus. La subjectivitat ens dóna més seguretat perquè ens permet tenir-ho tot més sota (sub-) control. Per descomptat, avui la ignorància és més atrevida que mai i ja no ens fa plorar. No enyoram (ignoro) el coneixement perquè, ja em permetran el barbarisme, som així de “xulos”. No debades, hem tornat a la nostra infància, a quan no podíem parlar (for) i, en italià, érem criatures irreverents (fanciullo), forma que es simplificà en ciullo.
 
Ara comunicam sense sentit comú i ens expressam pressionats per les majories. El llenguatge s’ha pervertit. Els tabús s’han convertit en autèntiques armes de destrucció massiva que cal evitar per salut mental. Així, alleujam la crisi amb l’eufemisme recessió i ens conhorten més les reestructuracions que no pas els acomiadaments. Tants d’eufemismes, però, no han aconseguit rebaixar la tensió verbal. La petulància fa que ens adrecem (peto) a la gent amb la mateixa impetuositat i competitivitat, mots d’ètim idèntic. Convé, doncs, tornar a dotar de contingut la famosa sentència de Ramon Llull: “La paraula és l’arma més poderosa”.

Per reflexionar més sobre el poder de la paraula, aquí teniu un article molt interessant, titulat Divines paraules, d'Àlex Rovira.

I sobre la societat tan maniquea que tenim, aquí teniu un article de Pérez Reverte.

El filòsof Emilio Lladó fa un elogi de la paraula:



I en aquest vídeo Nuria Pérez Paredes alerta de l'empobriment lèxic dels nostres fills:



I aquí teniu "L'elogi de la paraula" de Joan Maragall.

I aquí teniu una tertúlia del programa "La noche en vela" de RNE sobre el mal que poden fer les paraules.

Articles del web relacionats:
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules voladores
Apologia de la paraula
-
 Emparaular el món

Una confessió fatal

Article publicat a l'Ara Balears (04/09/2014)

La confessió del frau fiscal per part del president Pujol resulta fatal per al procés sobiranista. No debades, ambdues paraules provenen del verb llatí for, fari, fatus (“parlar”), un arrel etimològica que aquests dies no para de ser explotada pels ara decebuts amb qui ostentava el títol de Molt honorable. Més que decebuts, estan enfadats amb el fat, és a dir, s’han lliurat amb resignació al que, d’acord amb l’imaginari clàssic, estava “dit” pel destí, que, en aquest cas, ha estat fatídic -a l’antiga Roma el fatidicus (fatum + dicere, “dir”) era la persona que afirmava poder predir el futur –després, el terme adquirí una connotació negativa, igual que el seu derivat de fatal.
 
Seguint amb el fil etimològic que ens ocupa, el mea culpa entonat per Pujol després d’haver vist acorralat per la justícia podrà ser aprofitat per titllar-lo de fatu. Segons una teoria, a l’antiga Roma aquest adjectiu era assignat als sacerdots que, en assolir en cert nivell d’alienació mental, parlaven de manera solemne, però expressant (for) coses incomprensibles. Fou així com fatuus s’aplicà a una persona mancada d’enteniment, presumptuosa, de paraules buides i, per extensió, insípida. A falta de ser comprès pels seus, Pujol s’erigí en el profeta per antonomàsia, és a dir, en qui “parlava per boca” de l’altri, en aquest cas d’ell mateix –profeta és un mot d’origen grec on φημί està emparentat amb for. “Això no toca!” fou la seva cèlebre sentència oracular que etzibava als més inquisitius des de la seva boca (os, oris) avui tan confessional.
 
Davant una confessió digna d’infàmia, Pujol s’ha guanyat la fama de fantotxe, és a dir, de persona que és molt menys del que aparenta. Es tracta d’una paraula que, igual que el barbarisme “chulo” (< fanciullo), ens ha arribat a través de l’italià i que prové llatí infans –un infant és una criatura que no parla. L’actitud del president de “la feina ben feta” s’ha vista com una blasfèmia (βλάπτω, “ofendre” + φημί, “dir”), una ofensa als seus conciutadans que el tenien com el professor modèlic. Els primers professors de la història foren els primers cristians que manifestaren (for) davant (pro) tothom la seva entrega al Messies.
 
Curiosament, aquests primers cristians moriren defensant la seva causa, de manera que es convertiren en màrtirs, paraula que ve del grec μαρτυρέω (“testimoniar”). Ara sembla, però, que Pujol, als seus 84 anys i amb una conducta tan reprovable, haurà deixat de ser un màrtir del poble català, després haver-lo servit durant vint-i-tres anys. Amb tot, als seus 84 anys, com a bon cristià que és, ha sabut demanar perdó. Etimològicament parlant, en un principi perdó volia dir donar. Ara que està regularitzant el seu frau fiscal, segur que el president podrà donar més diners a Hisenda. No sabem, però, si la justícia el perdonarà i l’eximirà, per tant, de tota responsabilitat penal.
 
Qui no el perdona és la caverna mediàtica, que ja s’ha apropiat del flamant líder del PSOE, Pedro Sánchez. Després d’haver posat al mateix nivell violència de gènere i independentisme, la nova il·lusió socialista no s’ha estat de referir-se a Pujol com un hipòcrita que, a l’hora d’elegir entre pàtria i patrimoni, opta pel segon i s’ho emporta tot a un paradís fiscal. Certament, durant tots aquests anys el president s’ha comportat com un vertader hipòcrita, és a dir, com un actor, en el sentit etimològic del terme. I ha evidenciat una vegada més que, com a persones que som tots (del grec prósopon, “màscara”), el món, com diu la cançó, és pur teatre. La pàtria que Pujol ha governat com un patriarca totèmic ha perdut amb la seva confessió un patrimoni humà massa valuós en un moment clau per al sobiranisme. Haurem d’aprendre la lliçó i no idealitzar cap altre més líder.

Sobre la gran confessió del president Pujol, no us podeu perdre aquest reportatge del programa Via llibre de TV3:



Sobre aquest tema, podeu escoltar la meva intervenció al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (29/07/2014)



Mediterrani, un mar de llengües

El Mediterrani, tot i ser petit, és l’únic mar que comunica tres continents: Europa, Àfrica i Àsia. El terme, encunyat al segle V per l’erudit hispà Sant Isidor de Sevilla, ja indica la seva ubicació, “enmig” (medius) de dues “terres” (terrae). Aquest nostre mar (mare nostrum), però, també fou conegut com a mare magnum (“mar gran”), expressió que avui, reconvertida en maremàgnum, s’utilitza com a sinònima de confusió o abundància.
 
Tot i que els grecs i romans no foren els únics que solcaren les aigües de la Mediterrània, són les cultures que més han influït en la configuració lèxica de les vint-i-quatre llengües que es parlen en els més de vint països que la integren –al món se’n parlen sis mil. 

El llatí, en tot cas, és la llengua que més ens ha condicionat, ja que representa el 70% del lèxic català –la presència romana a la península ibèrica durà set segles (218 aC-476 dC). L’altre 30% del nostre vocabulari procedeix de distintes llengües com el grec clàssic, les preromanes (iber, celta, cartaginès, basc), l’àrab, les llengües germàniques, les llengües ameríndies i, fins i tot, les llengües romàniques veïnes.

Llatí, el bessó de les llengües romàniques
En les llengües romàniques no totes les paraules llatines experimentaren la mateixa evolució. Algunes donaren pas, en èpoques diferents, a doblets o al·lòtrops, formes dobles, una de culta (sense cap canvi formal) i una altra de popular o patrimonial (resultat de l’evolució experimentada pel llatí vulgar, és a dir, pel llatí parlat). Per exemple, de cathedra tenim càtedra (cultisme) i cadira (patrimonial); de volumen, volum (cultisme) i embalum (patrimonial); d’ignorare, ignorar (cultisme) i enyorar (patrimonial); de laborare, laboral o laboratori (cultisme) i llaurar (patrimonial).
 
Resulta ben curiós seguir l’evolució dels mots patrimonials en les diferents llengües romàniques. Així, manducare (“menjar com un golafre”, en català va donar menjar, en francès manger, en italià mangiare i en occità manjar. En canvi, en castellà i en portuguès, “comer” ve de comedere (“menjar-ho tot”). El llenguatge popular ressuscita alguna vegada la forma llatina manducare en frases com “És hora de manducar!” o “No tenim prou manduca per fer el sopar!”.
 
D’altra banda, un mateix derivat llatí pot canviar de significat en les diferents llengües romàniques. Per exemple, acostar (del llatí costa, “costella”) en català té el sentit de “posar a prop”, mentre que en castellà vol dir “ficar al llit”. O cercar (del llatí circo, “fer una volta), en català és sinònim de “buscar”, però en castellà d’ “envoltar”. També hi pot haver derivats llatins que només s’han donat en una llengua romànica. En català, és el cas de “conjuminar” i de “deler”. El fet que aquestes paraules no tenguin el seu corresponent en les altres llengües justifica la famosa expressió italiana traduttore, traditore (“el traductor és un traïdor”).
 
També tenim paraules llatines que en la nostra llengua han experimentat una metàfora important. És el cas de pel·lícula. Per als romans es tractava d’una pell prima. Nosaltres, en canvi, anomenam així els enregistraments d’imatges en moviment perquè aquestes es feien en acetat, un material similar en aparença a una pell molt prima.
 
Tot i que la nostra llengua mare no disposava d’articles, els nostres articles procedeixen de paraules llatines. Les formes normatives “el”, “la”, “els”, “les” vénen d’ille, illa (“aquell”). En canvi, les del parlar salat, “es”, “s”, “sa”, “es”, “ses”, de les Balears i d’alguns indrets de Catalunya com la Selva o l’Empordà, tenen llur origen en ipse, ipsa (“un mateix”).
 
El coneixement del llatí permet saber que, en català, l’expressió castellana “con pelos y señales” (és a dir,  “amb tot luxe de detalls”) equival a “amb tots els ets i uts”. Aquestes partícules –la conjunció copulativa et i la final ut- apareixien repetidament en textos litúrgics i notarials. El qui ha llegit en llatí adhuc amb un valor temporal de “fins ara” o “encara”, procurarà utilitzar bé aquest mot català –“àdhuc”-, que és un sinònim culte de “fins i tot”; per tant, no se li acudirà confondre’l amb la forma ad hoc, per a indicar una relació de finalitat amb una cosa.
 
Si sabeu llatí, tampoc no us ha d’estranyar que us insultin amb l’expressió “tros de quòniam”. Quoniam és una conjunció que significa “perquè”. L’expressió segurament va sorgir en ambients eclesiàstics. En les discussions escolàstiques alguns es llançaven a argumentar al crit de quoniam, sense saber després què dir. Així es podria dir que un quòniam es refereix a aquelles persones que inicien una crítica visceral sense saber com l'argumentaran; tanmateix, el seu l'ús més comú és el de ser un beneit.
 
 
Fonts de cultismes llatins
El cristianisme i el feudalisme varen ser dos dels focus generadors més importats de cultismes. D’origen cristià són capella, comunió, confessió, edificar, perdonar o predicar. En alguns casos tenim mots d’aquesta categoria que s’acabaren deslligant de la seva connotació religiosa, com per exemple lavabo. En arribar l’aigua corrent a les cases, la pica per rentar-se les mans rebé aquest nom  per una història ben curiosa: perquè permetia fer els mateixos gestos que feia el capellà a missa quan un escolà li abocava aigua als dits en una palanganeta, mentre el sacerdot recitava un salm que deia: Lavabo inter innocentes manus meas... ("Em rentaré les mans entre els innocents...").
 
Cultismes d’origen feudal són  homenatge (perquè qui jurava vassallatge al seu amo es convertia en el seu home). benefici, peatge, senyor, feu, comte, cavaller, marmessor (<manumissor), mainada (<mansionata, “conjunt de familiars que viuen en una casa o mansió”) o pagès (“home lligat al pagus o terra”). També alguns autors medievals, sobretot Ramon Llull, varen aportar a la llengua catalana gran nombre de cultismes com a conseqüència de la necessitat de donar noms a nous conceptes sorgits per l’avenç de la filosofia, de la ciència i de la cultura en general, les quals ja no s’expressaven en llatí, sinó en català. D’altra banda, a través de l’anglès també ens han arribat molts llatinismes com auditori, espònsor, fòrum, referèndum o índex.
 
Paraules sense fronteres
El català, tot i ser ja una llengua diferenciada, es nodriria de paraules pròpies de les llengües indígenes preromanes. Aquestes aportacions formen part del que es coneix com a substrat, és a dir, restes de llengües que, en un determinat territori, han estat substituïdes per una altra –en el nostre cas, serien restes de les llengües preromàniques. Així, de la cultura celta tenim paraules com blat, brossa, galta, camí, braga, carro, peça, cervesa, camisa, cabanya, vassall, banya, llauna o trencar. D’altra banda, paraules provinents del basc o euskera són: esquerra, samarreta, pissarra, estalviar, samarreta, xabola, carabassa, motxilla (el castellà en conserva d’altres com “cencerro” o “órdago”).
 
Paraules sense fronteres
Paraules sense fronteres
Igual de notable és en el català la presència del superstrat lingüístic de la Península ibèrica. El superstrat és constituït per aquelles llengües que, en un territori determinat, s’han introduït àmpliament dins l’àrea d’una altra i, sense arribar a substituir-la, hi han deixat algunes traces –en el nostre cas, serien les llengües posteriors a la romanització. Per exemple, els vuit segles de dominació musulmana a la Península en han deixat paraules com zero, xifra, aritmètica, àlgebra, alcohol, cotó,  xarop, ronda, duana, afalagar, mesquí, safata, rajola, racó, nuca, droga, arròs, fideus, barri, matalàs, màscara, mòmia, moneia, tarima, alicates, albarà, síndria, llimona, taronja, albergínia o magatzem.
 
Finalment, podem resseguir en el nostre lèxic els contactes que tingué o encara té el català amb les seves llengües veïnes o no tan veïnes És el que es coneix com a adstrat.
 
- Occitanismes: ambaixada, bacallà, empaitar, raspall, eina, foraster, faràndula, refrany, tatxa, perfil, joia, bosc, flauta, capatàs, al·lot (?).
- Gal·licismes: jardí, estendard, llinatge, covardia, batalla, xemeneia, hotel, maçoneria, debut, xofer, xalet, xandall, gabinet, fitxa, parc, somier, popurri, bricolatge, moda, arnès, claraboia, crema, turisme, maleta, sabotatge, sergent, equipatge, bitllet, etiqueta.
- Italianismes: artesà, alerta, macarró, novel·la, saldo, escopeta, sentinella, coronel, piano, soprano, cicerone, batuta, capritx, fiasco, camerino, porcellana, salsitxa, sobrassada, caputxa, guerxo, cartó, grotesc, milió, facècia, balcó, aquarel·la, caricatura.
- Lusitanismes: caramel, melmelada, bussejar.
- Castellanismes (normativitzats): preguntar, alabar, queixar-se, tarda, bodega, burro, postres, entregar, guapo, maco, broma, cabdill, curandero, llaga, bodes, resar
 
El castellà, per la seva banda, també ha rebut catalanismes com cantimplora, pincel, capicúa, añoranza, alioli, dátil, turrón, retrete, ensaimada, butifarra, faena, guante, sastre, esquirol, bajel, clavel, forastero, paella, salvaje,
 
El català també s’ha nodrit de paraules d’altres llengües no necessàriament romàniques i, en alguns casos, fora de l’àmbit mediterrani:
 
- Anglicismes: bistec, club, xut, míting.
- Del gaèlic: eslògan, clan
- Germanismes: amanir, blau, blanc, gris, estaca, tapa, botó, sala, banc, gana, roba, robar, guanyar, guarir, amanir, lleig, llesca, gaire, escuma, fang, esclatar, conrear, brot, falda, ric, alberg, sabó, esquena, bandera, banda, marca, treva, guerra, elm, guàrdia, espia, boig, estona, òliba, orgull, raspall, brossa, ganivet, gratar, tovallola, taca, arpa.
- Egipci: goma
- Del sànscrit: sucre, laca, parxís, karma
- Del turc tenim tulipa, turbant, divan, iogurt, quiosc, espinacs, caravana, tambor, paradís, almívar, nenúfar o sabata (el castellà en conserva d’altres con “chaleco”, “armilla” en català).
- Del caló (gitano): xabola, paio, pispar (d’altres no estan normativitzades, com “calés”, “jalar”, “chirona”, “pelluco”)
- Del txec: robot < robota (“treball”)
- De l’hindi: bengala, xampú, pijama.
- Del xinès: te
- Del japonès: bonsai, tsunami (“onada de port”); karate (“mans netes”); karaoke (“orquestra neta”); judo (“mitjà suau”).
- De les llengües ameríndies: cacau, huracà, cacic, alvocat, caiman, butaca, lloro, mico, xiclet, caníbal, tòtem, huracà, hule, mocassí, tobogan, canoa, hamaca, petaca, jaguar, tabac, tauró, piranya, patata, moniato, tomàquet, xocolata, barbacoa.
- De les llengües polinèsiques: tabú, biquini
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px