Banner Top

Per què en català deim vaga i en castellà “huelga”?

El mot català vaga prové del verb llatí vacare (“estar buit, ociós”), d’on deriven també altres paraules com vacacions, vacant o divagar. La mateixa arrel també té el mot castellà “vago” –en català, gandul prové d’una paraula àrab que vol dir “jove de classe mitjana que viu sense treballar”; en canvi, el seu sinònim dropo prové del grec ὑδρωπικός (“d’aspecte d’aigua”).

El “huelga” castellà, en canvi, té un origen diferent. Es tracta d’una forma derivada del verb “holgar”, el qual procedeix del llatí follicare (“esbufegar”), que alhora deriva de follis (“manxa”; en castellà “fuelle”).

Aquest curiós origen etimològic té una explicació. El so de la manxa recorda l’esbufec d’una persona. I, com que quan hom s’atura de treballar, esbufega, per tant, descansa i fa “huelga” -els que sempre estarien descansant serien els “holgazanes” (gandul, en català); i els que sempre estan de festa, esbufegant, són amics de les “juergas” (gresca, en català).

Amb l’associació d’idees abans esmentada, s’entén que follar també pogués derivar de follis. Amb tot, el gran mestre de l'etimologia, Joan Coromines, és de l'opinió que l'etimologia de follar és fullare ("batre"), que igualment tendria una forta càrrega metafòrica.

'El cuarto estado' de Giuseppe Pellizza da Volpedo
'El cuarto estado' de Giuseppe Pellizza da Volpedo (1901)

 

Altres formes de follar en català
En català tenim paraules més genuïnes per follar: copular (< cum, “amb” + apere, “lligar), fotre (< futuo, d’idèntic significat en llatí), boixar, que fa referència a l’acte de tapar un forat amb una boixa (< πύξις, “capsa”) o tros de fusta; i cardar (en al·lusió a l’acció de pentinar la llana o el cotó amb la carda o raspall per poder-la filar millor; carda alhora prové de card, nom aplicat a nombroses plantes herbàcies de fulles, de tija i de capítols generalment espinosos).

 9788499303680

Grève, la vaga arenosa dels francesos
En francès, vaga és grève. Aquesta paraula femenina fa referència a la sorra sobre la qual sembla que es plantaren els primers vaguistes del país gal. La sorra, però, també pot tenir una lectura política; no debades es tracta del lloc de disputa, el terreny de lluita.

Esquirols
Al qui no els agrada gens lluitar pels seus drets laborals són els esquirols. Aquesta paraula agafa el nom no del simpàtic animal que sempre tresca pels arbres, sinó d’una població barcelonesa. Situada a la comarca d’Osona, prop de Manlleu, també era coneguda com a Santa Maria de Corcó.

A finals del segle XIX els obrers de la indústria tèxtil de Manlleu estaven en vaga. Els patrons, per tal de substituir-los, decidiren contractar gent dels pobles veïnats. La majoria d’ells eren de L’Esquirol. D’aquesta manera, a partir d’aleshores el terme va passà a denominar, despectivament, el treballador que no secunda una vaga.

Aquí teniu la cançó "A la huelga" de Chicho Sánchez Ferlosio:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/05/2018), reflexion sobre el sentit del treball a les nostres vides amb motiu de l'1 de Maig, Dia del Treballador:

 

Aquí teniu un reportatge sobre la vaga de la Canadenca, que va instaurar les vuit hores laborals.

Articles del web relacionats:
La mort de les utopies?
La casta i el 15M a l'antiga Roma
Etimologies laborals i vacacionals
Resignau-vos!
Enternament precaris
El capitalisme que ens decapita
-
 Treballar és una tortura
"Chao", esclavitud?

Sobre dates i “fechas”

L’origen d’aquestes paraules es remunta a temps de l’edat mitjana. Aleshores, i fins ben entrat el segle XVIII, no hi havia un servei postal organitzat, diari o periòdic, de recollida i entrega de cartes o paquets. Al final de la carta  s’escrivia facta (< facio, “fer”) per indicar quin dia havia estat “feta”, escrita. Així tenim frases com  epistula o charta data die... ("epístola o carta donada el dia..."). Però és molt possible que el vaixell que havia de portar-la a destí no pogués salpar per culpa d’un contratemps. D’aquesta manera, després de facta, es col·locava data (“donada, entregada”) tal dia.

Encara, però, hi havia temps d’afegir-hi alguna cosa més en cas d’un nou retard o d’un oblit mentre s’havia escrit la carta. Així, rere l’afegit s’escrivia P.D. (posdata) o P.S. (post scripta). D’aquesta pràctica sorgirien en català les paraules “data” i “dada” i en castellà “fecha” i “dato”; curiosament, però, el castellà conserva de manera residual el verb “datar” –en la resta de llengües europees, també predomina l’opció del català per a “data”: date en anglès i en francès, data en galaico-portuguès, o datum en alemany.

Aquí teniu un enllaç sobre etimologies epistolars.

Articles del web relacionats:
Irremissiblement insubmisos

Posa un coach, és a dir, un “cotxe” a la teva vida!

Vehiculum en llatí era un carruatge. La paraula prové del verb vehere (“arrossegar”, “transportar”), d’on deriven també vehemència, vector, convex (sinònim de corbat), invectiva o l’adjectiu provecte, sinònim d’avançat en edat, en experiència. Tanmateix, els romans acabarien adoptant el terme carro dels gals. En anglès podem resseguir aquest ètim en paraules com car i en la nostra llengua tenim carretera, carruatge, carrossa, carrera, carrer, carril (d’on sorgí ferrocarril), carregar (en un principi “posar dins un carro”), encarregar (en un principi “detallar les coses que s’havien de posar dins el carro”), descarregar, carregar i càrrec.

L’etimologia de cotxe, en canvi, no té res a veure amb aquests termes. Agafa el nom d’una antiga ciutat hongaresa, Kocs, que avui, convertida Kósice, és la segona ciutat més important d’Eslovàquia. A partir del segle XVI es féu famosa per la fabricació d’uns carruatges amb un sistema de suspensió que feia que viatjar fos més còmode. D’aquesta manera, en hongarès, es començà a parlar de kocsi szeker o “carruatges de Kocs”. 

Quan a finals del segle XIX el motor d'explosió substituí els cavalls (que des d'aleshores són virtuals "cavalls de força") calgué inventar un nom nou que definís la idea de moure's per si sol. Fou així com el cotxe esdevingué automòbil. A partir dels anys 20 del segle XX, aquest nom s'abreujà i passà a ser simplement auto. Cap als 50-60 l'auto es tornà a dir cotxe -a Sud-amèrica li diuen carro per influència del car nord-americà.

En alemany, el terme kocsi es transformà en kutsche i en italià en cocchio. En anglès, en canvi, es mantingué car (< carro) i kocsi es transformà en coach per referir-se a les carrosses i als autocars. Avui, però, coach és en boca de tothom, però amb un altre significat, com a sinònim d’entrenador personal. Tanmateix, encara que no ho sembli, el terme guarda relació amb la seva etimologia originària. No debades, la funció d’un coach, com la d’un cotxe, és la de transportar individus d’un lloc a un altre, cap a un millor benestar professional i personal.

Sobre xòfers, busos i taxis
En certa manera, un coach també exerceix de xòfer (o xofer) de les nostres vides. La paraula procedeix del francès chauffeur, que significa “calefactor”, la qual cosa és fàcil de suposar si tenim en compte que, en els seus inicis, els cotxes eren autèntiques estufes de vapor que calia cuidar. I qui ho feia era conegut com a chauffeur, paraula derivada del llatí calefacere(“fer, mantenir la calor”). El nom de xòfer s'ha mantingut per als conductors dels cotxes actuals, tot i que ja no han de fer aquesta feina tan pesada i rutinària.

A falta de tenir un xòfer particular, sempre podem recórrer al xòfer d'un autobús, una altra paraula que traspua antigor. Prové de voiture ómnibus, una expressió híbrida -meitat francesa, meitat llatina- que significa "cotxe per a tothom" -ómnibus és l'ablatiu plural de l'adjectiu omnis, -e, "tot". Sembla que el primer voiture ómnibus es posà en circulació a finals del segle XVII a París, encara que la seva popularització no arribaria fins el primer terç del segle. Aleshores, l'expressió es va contreure en ómnibus i després en bus, que, amb l'afegitó del prefix grec auto-(un mateix), també es mudaria en autobús.

Si ens volem desplaçar per carretera, una altra opció, encara que més cara, és el taxi. Es tracta d'un mot que s'originà a Alemanya a finals dels segle XIX a patir d'una màquina que comptava l'extensió del trajecte i els doblers corresponents. En francès aquesta màquina s'acabà coneixent com a taximètre ("comptador de taxa"). Més tard d'imposà l'abreviatura taxi, que passà a denominar el mateix cotxe.

A priori hom pot pensar que la base de taxi és l’ètim grec τάξις (“ordre”) que donà paraules com sintaxi –no debades tots els taxis intenten circular de manera ordenada. Aquesta, però, és una interpretació temerària. La vertadera arrel etimològica d’aquest vehicle és el verb llatí taxare, que inicialment volia dir “tocar molt i fortament”, “palpar”, i després “estimar”, “avaluar” –d’aquí tenim les “taxes” que hem de pagar per la prestació d’un servei concret.

Els taxis avui són vehicles molt còmodes. Els antics carros, però, no ho eren. Amb el temps, quan adoptaren molles, permetien fer un viatge amb més diligència, és a dir, amb més comoditat, més atenció (la paraula prové del llatí lego, “seleccionar”). Fou així com a França aquestes carruatges acabaren essent coneguts com a diligències.

Sobre Audis i Volvos
L’any 1909 va néixer el cotxe de luxe per excel·lència, l’Audi. Es tracta de la traducció al llatí del cognom del seu fundador, August Horch, que en alemany significa “escolta”. Aleshores, en alemany aquest nom tan imperatiu ja estava registrat, de manera que Horch s’hagué de conformà amb la seva versió llatina. Els quatre famosos anells de la marca representen les quatre companyies que el 1932 s’uniren per fer front a les dificultats derivades de la Gran Depressió de 1929. Una altra marca alemanya, fundada per Hitler el 1937, és Volkswagen, que significa “cotxe popular”.

Audi
Audi


El llatí també es troba present en la marca sueca Volvo, nascuda el 1927. Es tracta de la primera persona del present d’indicatiu del verb llatí volvere (“girar”, “rodar”). Queda clar que amb aquest nom tot els va anar “rodat”. Tanmateix, sempre hi haurà gent que no vulgui anar ni amb Audis ni amb Volvos. Són els que tenen amaxofòbia, por (φόβος) a viatjar en un cotxe (ἀμαξα, “carro” en grec) o ser atropellats per un d’ells.

Aquí teniu un àudio que parla de paraules normatives relacionades amb el cotxe.

En aquest enllaç trobareu la història de set logos de marques de cotxes.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre la influència del món automobilístic en el nostre vocabulari.

El festival etimològic dels sentits

En plena primavera tots els nostres cincs sentits estan a flor de pell. Ara més que mai, doncs, podem apreciar la seva riquesa etimològica com a sentinelles que som de la vida –aquesta paraula, heretada de l’italià, prové del llatí sentire (“sentir”, “percebre”). 

Els sentits són una delícia (< delicio, “distreure”, “divertir”) i ens fan ser diletants de la vida, és a dir, ens fa ser persones conreadores d’una branca del coneixement sense una preparació seriosa prèvia.

Qui estan dotats d’una potència sensorial especial són els que tenen sinestèsia (σύν, “amb”, + αἰσθάνομαι, “percebre amb els sentits”). Es tracta d’una alteració de la percepció sensorial que fa que els sons tenguin un gust i els sons un color. La gent que pateix aquesta malaltia són artistes, intel·lectuals, músics, “capaços” de veure més enllà dels sentits bàsics.

D’αἰσθάνομαι també tenim anestèsia, manca (ἀ privativa) de sensibilitat acompanyada o no de pèrdua de consciència; estètica, doctrina sobre la belles, l’art i les sensacions en general; hiperestèsia, augment de la sensibilitat per sobre (ὑπέρ) del que és normal; bradiestèsia, lentitud (βραδύς, εῖα, ύ) en la percepció de les sensacions; al·loestèsia, trastorn en què els estímuls aplicats en un costat del cos se senten en l’altre (ἄλλος, η, ον); i poliestèsia, sensació tàctil en la qual un mateix objecte sembla sentit en molts (πολύς, πολλή, πολύ) llocs.

Gust
Un dels grans mals és patir agèusia, que és la pèrdua del sentit del gust (γεύω). No debades, aquest sentit ens permet tastar amb la boca els sabors de la vida. Curiosament, el llatí sapio significa tant saber com assaborir. D’aquesta mateixa arrel provenen les paraules saviesa, saborós, insípid o sapiència. No és casual, doncs, que el sabor es relacioni amb el bon judici. Per qualque cosa es diu, si no, que algú “té bon gust”. No hi ha dubte que el gust per la saviesa ens evitarà més d’un disgust. Ja ho digué Aristòtil: “L’ignorant afirma, el savi dubta i reflexiona”. Així doncs, mai millor dit, hem de passar gust de saber.

Les paraules sàvies i saboroses surten de la boca. En llatí, bucca, -ae acabà substituint gula, -ae –que donà glotó- i os, oris, d’on tenim oracle, òscul (besada al món romà), orador, oratòria, oració, adorar, oral, orifici i, en castellà orilla”, “bostezooperorata”. Un altre derivat seu és inexorable. Els romans aplicaven aquest adjectiu a una persona inflexible, a qui no es commovia ni amb precs.

Amb el sentit de cara o figura,
os, oris ens donà oscil·lar. A l’antiga Roma, un oscillum, -i era una màscara petita, sobretot de Bacus, que es penjava en un arbre fruiter com a ofrena a la divinitat per tal que el vent la fes moure. Avui el verb al·ludeix només al balanceig.

El gust, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)
El gust, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)


L’homòleg grec d’os, oris és το στόμα, -ατος, d’on tenim estómac (és la “boca” final del tub digestiu), estomatòleg (metge de les malalties de la boca) o cacostomia (+ κακός, “dolent”), que és el pudor de la boca –és un mal relacionat amb l’halitosi, mal alè, derivat d’halare, (“emetre”); un altre sinònim és ozostomia (+ ὄζω, “fer olor”).

Per tastar cal tenir una bona llengua (
lingua, -ae). El seu equivalent grec és ἡ γλῶσσα, ᾶς, que té una família ben nodrida de derivats:

  • Poliglot: persona que parla moltes (πολύς) llengües.
  • Diglòssia: situació en què dues (δύο) llengües no conviuen en igualtat de condicions.
  • Esquizoglòssia (+ σχίζω, “separar”): terme encunyat pel filòleg Gabriel Bibiloni, és un estat de confusió mental que fa que un parlant canviï de llengua, sense motiu aparent, davant un mateix interlocutor.
  • Isoglossa: línia imaginària que separa dues àrees dialectals i que marca la presència d’un mateix (ἴσος) tret dialectal.
  • Glosador: persona que es dedica a recitar gloses, tipus de composició oral molt famós a Mallorca.
  • Glossari: mena de diccionari de mots rars; i, en el llenguatge bíblic.

Hem d’anar en compte amb tot el que deim. “L’home és amo dels seus silencis i esclau de les seves paraules”, resa un famós aforisme. O “qui té boca s’equivoca”, expressió que en castellà equival a “Por la boca muere el pez”. A l’antiga Roma ja hi havia emperadors que moriren per la boca. No precisament, però, per culpa de les seves paraules, sinó d’aliments enverinats. Per evitar aquestes desagradables sorpreses es va instituir la figura del praegustator, un esclau encarregat de “provar prèviament” el menjar de l’emperador.

Relacionat amb el sentit del gust tenim en grec el verb λείχω (“llepar”), que donà liquen, nom donat a un tipus de fongs bastant llefiscosos. El seu homòleg llatí és lingo, que ens regalà cunnilingus per referir-nos a una fel·lació femenina (< cunnum lingere, “llepar el cony”)  -el terme ja es troba documentat en els epigrames de Marcial (segle I dC). Lingo també ens donà llengua i llenguado -el peix, de cos aixafat, adoptà aquest nom per la seva forma flexible.

Oïda
El sentit de l’oïda deriva del llatí audio (“sentir-hi”), d’on tenim obeir, inaudit o audiència. Sovint la gent sorda (< surdus, a, um) té la sort de no sentir la gran quantitat d’absurditats que es diuen –absurdusabsurdus volia dir “des de la sordesa” i inicialment al·ludia a un so discordat, desagradable; després, metafòricament, s’aplicà a alguna cosa irracional o inútil.

L’equivalent català de la cita castellana “A palabras necias, oídos sordos” és: A paraules vanes, orelles sordes”. La paraula orella deriva d’auris d’on tenim també auricular, auscultar i escoltar. La seva versió grega és το οὐς, ὠτός, que ens ha donat paraules com otitis (inflamació de l’orella), otorrinolaringòleg (+ ἡ ῥις, ῥινός, “nas” + ὁ λάρυγξ, λάρυγγος, “gargamella”), un metge del tot polifacètic, o paròtide, glàndula salivar col·locada “al costat” (παρα) de l’oïda i darrere la mandíbula inferior.

Les orelles ens permeten captar les sonoritats de la vida. De sono (“sonar”) tenim sonor, sonata, consonant, assonància, dissonància o ressonància. So, en grec, és ἡ ἠχώ, οῦς, que té una nodrida família de derivats: eco, reflexió d'ones sonores que dóna lloc a efectes de repetició dels senyals;  ecografia (+ γράφω, “escriure”), imatge que resulta de l’emissió d’ones ultrasòniques a través de la pell cap a l’òrgan a estudiar; catecisme ((+ κατα, “per avall”), instrucció oral d’una doctrina; o ecolàlia, repetició automàtica que alguns malalts mentals fan de les paraules o son pronunciats (λαλέω)  per l'interlocutor. 

En grec, sentir o escoltar és ἀκούω, d’on tenim acústica o acufen, que amb l’arrel φαίνω (“aparèixer”), fa referència a la sensació de sentir un so interior que no prové, per tant, de l’exterior. La gent que té dificultats per sentir-hi pateix de disecea (+ δυς-, indica dificultat).

L'oïda, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)
L'oïda, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)


Ja sabem que escoltar requereix prestar més atenció que no pas sentir-hi. De sentio (“sentir”, “pensar”, “opinar”) tenim sentència, sentiment, sentit, assentir, consens, sentinella, sensació, sensible o dissensió.

Tacte
El sentit del tacte es relaciona amb cura i mesura. Així ho reflecteix l’expressió “tenir tacte”. La seva arrel llatina és tango, tetigi, tactum (“tocar”), que ha originat una llarga descendència: tangencial, contacte, contagi, contaminació, contingent (sinònim d’eventual), contigu o integritat (no tocat per res, és a dir, complet); i, en castellà, “tañer” o “acontecer”.

Per tocar són necessaris els dits (<digitus), tan importants avui en plena era digital i en una democràcia representativa que s’ha convertit en una digitocràcia. A partir d’aquesta arrel, a través del francès, ens ha arribat la paraula prestidigitador com a sinònim d’il·lusionista, mag (té l’afegitó de l’adjectiu praestus, a, um, “ràpid”).

En grec, dit és ὁ δάκτυλος -ου, present en paraules com dàtil, fruit dit així per la seva semblança amb un dit; dactilolàlia, art que tenen els sordmuts de parlar (λαλέω) amb signes lingüístics convencionals fets amb els dits; dactiloscòpia, tècnica per a la identificació de les persones basada en l'observació (σκοπέω) i la classificació de les impressions digitals; o dactilografia, art d’escriure (γραφω) a màquina, sinònim de mecanografia.

El tacte, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)
El tacte, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)


El principal receptor del sentit del tacte és la pell, que en llatí es podia dir cutis, -is, d’on surt cutis (pell de la cara) i cutani, o pellis, -is. Curiosament, d’aquesta darrera arrel llatina tenim la paraula pel·lícula. Per als romans es tractava d’una pell prima. Nosaltres, en canvi, anomenam així els enregistraments d’imatges en moviment perquè aquestes es feien en acetat, un material similar en aparença a una pell molt prima.

L’equivalent grec de
pellis, -is és το δέρμα, ατος, d’on tenim dermatitis, dermatòleg, epidermis (capa exterior de la pell) o paquiderm, que al·ludeix a un animal de pell gruixada (παχύς), com l’hipopòtam. Els que tenen la pell sensible són propensos a tenir herpes ( < ἑρπετόν,  “rèptil", perquè ‘serpenteja’ per la pell), psoriasi (< ψώρα, “sarna”) o èczema (< εκ, “des de” + ζέω, “bullir”, que comparteix arrel amb poció). També han d’anar en compte amb l’ esclerodèrmia, l’enduriment (σκληρος) de la pell.

La pella assaonada (cuir) rebia el nom de διφθέρα, que ens donà diftèria, una malaltia caracteritzada per la formació de falses “membranes” en les mucoses, especialment a la gargamella. Una altra malaltia perillosa és la lepra, que cobreix la pell d’ “escates” (λεπίς).

Olfacte
Qui fa mala olor pateix de disòdia (< δυς-, indica dificultat + ὅζω, “fer olor”). El sentit de l'olfacte deriva d'olor, -oris i del verb facio ("fer"). Una variant d'olor és odor, -oris, d’on tenim l’adjectiu inodor per referir-nos a alguna cosa que no fa ni olor ni pudor. Els inodors, però, també són aparells que eviten les males olors. I, per al cos humà, tenim els desodorants. L’olor es relaciona amb la capacitat de predir el futur, descobrint sovint les claus del present. D’aquí prové l’expressió “això em fa mala olor”. El verb llatí per a “tenir un fi olfacte” era sagio, d’on tenim sagaç (sinònim d’astut) i presagi.

En català, ensumam gràcies a l’arrel grega ἡ ὀσμή, ῆς (“olor”). La gent que no (α) té sentit de l’olfacte pateix d’anòsmia. Les aromes també provenen del grec ἄρωμα, ατος. En canvi, les fragàncies i les flaires les devem al llatí frago (“exhalar molta olor”). El nostre nas també és d’herència romana (naris, -is) –idèntica procedència té l’anglès nose. Sense ell no podríem respirar, procedent de spiro (“bufar”), d’on tenim també aspirar, esperit, conspiració, aspirant, expirar, sospir o transpirar.

Si tenim problemes respiratoris o no ens agrada l’estètica del nostre nas sempre ens podem sotmetre a una rinoplàstia (< ἡ ῥις, ῥινός, “nas” + πλάσσω, “modelar”). Amb o sense rinoplàstia, els pets sempre ens perseguiran. La seva arrel pedo (expel·lir vent de l’anus) també la trobam present en petard, mot que ens ha arribat per via del francès.

L'olfacte, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)
L'olfacte, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)


Qui va saber explotar el sentit de l’olor va ser el protagonista de la novel·la de l’alemany Patrick Süskind, El perfum: història d’un assassí (1985). La paraula perfum vendria del llatí per (“a través de”) i fumare (“produir fum”); feia referència a la substància aromàtica que desprenia un fum fragant en ésser cremat. Segons el gran etimòleg Joan Coromines, aquest mot no existia en llatí. Amb el significat actual, hauria estat creat a la llengua catalana. França hauria estat l’encarregada d’estendre’l a altres llengües en convertir-se en un gran exportador de perfums. Al segle XVIII la ciutat alemanya de Colònia, que agafa el nom romà de Colonia Agrippina, fabricaria un perfum més suau conegut com a aigua de Colònia.

El perfum (Patrick Suskind)
El perfum (Patrick Suskind)

Vista
El sentit de la vista prové de video (“veure”), d’on tenim enveja (mirar amb mals ulls), vident, providència, prudent (el que hi veu amb anticipació < pro videntia), retrovisor, visitar (és a dir, anar a veure algú amb freqüència), visual, evident, previsió, improvisar (“sense previ avís”), revista, provisions, previsible, visat, entrevista, vis a vis (del francès vis-à-vis, “mirant-se”, “cara a cara”), evidentment, televisió, visionari, clarividència, divisar o avisar –veritat també estaria emparentada amb l’arrel de video

En llatí també existia el verb deponent mirari, que originàriament tenia el sentit de sorprendre’s amb el que es veu, idea que es conserva a admirar. D’aquí que una cosa sorprenent o meravellosa sigui un miracle (< miraculum).

La vista, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)
La vista, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)

Per mirar cal tenir ulls (< oculus, -i). D’aquí també ve “antojo” castellà (en català, rampell o caprici) o el terme científic inocular, que al·ludeix a l’acte d’introduir gèrmens en un organisme, d'una manera natural, voluntària o accidental. Aquesta paraula ve d’una curiosa metàfora que crearen els llatins: estengueren el significat d’oculus al capoll d’una flor. Així inoculare, en un principi, servia per a designar l’acte d’empeltar el capoll o una altra part d’una planta.

Els amants del grec, quan van a l’oculista, prefereixen dir oftalmòleg (ὁ ὀφθαλμός, “ull”). Aquesta arrel prové alhora de ἡ ὤψ, ὠπός (“vista”), emparentada amb ἡ ὄψις, εως, d’idèntic significat –ambdues paraules deriven d’ὁράω (“veure”), que ens ha donat panorama, visió total (πᾶς, πᾶσα, πᾶν) d’una escena o paisatge.

D’ὤψ tenim òpticasinopsi (+ συν, “amb”; resum), autòpsia (+ αυτος, “un mateix”), ciclop (+ κύκλος, “cercle”; gegant mitològic amb un sol ull al front), etíop (+ αἴθω, “cremar”; de rostre, vista cremada), miop (+ μύω, “tancar”; el que tanca una mica els ulls per veure-hi millor), hipermetropia (+ ὑπέρ, “excés” + μετρον, “mesura”; defecte de qui només hi veu de lluny), diòptria (+ δια, “a través de”; unitat de potència d’una lent) o antílop (+ ἄνθος, “flor”; animal, semblant al cérvol, d’ulls florits o bells).

Per a veure, els grecs tenien un altre verb, βλέπω, d’on tenim blefaritis (inflamació de de les parpelles) o ablèpsia (sinònim de ceguera). Realment els sentits són un autèntic festival etimològic.

Aquí teniu una entrada de l'intessant blog del dermatòleg Xavier Sierra dedicat al sentit del tacte.

Sobre l'autor

Vaig néixer a Mallorca i vaig estudiar Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona (UB) amb l’objectiu d’entendre el present a partir del passat. Després vaig poder satisfer les meves ànsies comunicatives estudiant Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). En aquesta aventura vaig tenir la sort de guanyar un premi de periodisme d’investigació de la fundació Fundeso que, durant mig any, em va permetre fer unes pràctiques en un mitjà de comunicació de Xile.
 
En acabar la carrera, durant quatre anys vaig exercir el periodisme actiu a ‘Última Hora Punto Radio’. La meva gran decepció va ser descobrir que el món mediàtic, massa contaminat per la política, és una farsa. Aleshores em vaig decantar per la docència, que m’ha tornat la confiança en la condició humana. Ara faig de periodista del món clàssic a l’IES Pau Casesnoves d’Inca (Mallorca), seguint la màxima d'Horaci prodesse et delectare ("aprofitar i delectar"), és a dir, pretenc ensenyar entretenint i animant els alumnes a enfilar-se a les espatlles dels gegants de la nostra cultura, sense vertigen. També, però, som fan d'una altra cita atribuïda a Ciceró: Si vis discere, doce ("Si vols aprendre, ensenya"), o, dit d'una altra manera, Qui docet, discit (“Qui ensenya, aprèn”).

Així doncs, intent divulgar de la manera més amena possible unes matèries, el llatí i el grec, que tenen la mala fama de ser “llengües mortes”. Com a esquer faig servir l’etimologia, que m’ajuda a relacionar el món actual amb l’antiguitat clàssica. De fet, un alumne meu em va ajudar a posar nom a la meva obsessió per l’origen de les paraules: l'etimocefalàlgia

Col·laboracions periodístiques
Aquesta voluntat de difondre el món clàssic m’ha portat a col·laborar en diferents mitjans escrits, com "Ara Balears", "Sàpiens", El Temps’, Historia y vida", "Clío", ‘Memoria’, ‘Presència’ i "Historia de Iberia Vieja" i en els programes radiofònics ‘Luces en la oscuridad’ (Gestiona Radio), ‘Balears fa ciència’ (IB3 Ràdio), "Gabinet de crisi" (IB3 Ràdio) i "Múltiplex" (IB3 Ràdio). Actualment, en aquest darrer programa, tenc una secció de filosofia moderna, titulada "Sapere aude", amb les següents intervencions

El 2015 vaig participar en la redacció de dos volums (el de Grècia i Roma) d'un projecte enciclopèdic molt ambiciós de la SÀPIENS: Història de la Humanitat i la Llibertat. El 2017 vaig elaborar una sèrie de píndoles sobre etimologia per a l'empresa de restauració catalana Viena. Durant el 2018 m'he encarregat de coordinar per al Consell de Mallorca una sèrie de xerrades amb la presència dels cineastes Laura Gost i Jaume Carrió (Premis Goya pel curtmetratge "Woody and Woody"), dels periodistes Antoni Bassas, Josep Ramoneda i dels psiquiatres Oriol Lafau i Aina Fernández, especialistes en el suïcidi.

Referents
No puc sentir-me més identificat amb aquests versos del poeta menorquí Ponç Pons: Vici secret, passió mortal,/ estic fet de paraules ("Dillatari", ed. Quadrens Crema, 2005). També però m'identific amb el vers de J.V.Foix: "M'exalta el nou i m'enamora el vell" (Sol, i de dol, 1947)

Igualment compartesc les paraules que va pronunciar el 2015 el gran filòleg Joan Veny i Clar (Campos, 1932) en rebre el 47è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2015):

“Em plau reiterar que sóc un enamorat de les paraules. Xalo amb el dring dels fonemes, em fascina la força potent d’un significat, em meravella la frondositat de geosinònims entorn d’un concepte, em fa respecte un arcaisme cobert per l’òxid dels segles, m’entristeix el desús, la mort d’una paraula, m’anima com a senyal de vida el naixement de noves unitats, especialment quan són productes genuïns, de la creativitat dels nostres parlants, però m’emociona especialment conèixer l’origen d’un mot.”

També em qued amb una cita del dramaturg irlandès Samuel Beckett (1906-1989): “Les paraules són tot el que tenim”.

Aquí teniu les meves reflexions sobre la situació del Llatí i el Grec a les aules. I aquí teniu una entrevista que em varen fer al Punt Informatiu Pollença arran d'una conferència.

Aquest article meu, titulat "Tots som grecs a l'exili", parla sobre la importància de la llengua d'Homer en les nostres vides. I aquest altre està dedicat al llatí: "Menys llatí i més esport".

Aquí teniu el llistat de totes les meves publicacions.

En aquest enllaç trobareu algunes de les meves intervencions radiofòniques.

Acabaré aquesta presentació amb un poema de Borges, que parla del plaer de descobrir una etimologia en aquest poema titulat "Los justos":

Un hombre que cultiva su jardín, como quería Voltaire. 
El que agradece que en la tierra haya música. 
El que descubre con placer una etimología. 
Dos empleados que en un café del Sur juegan un silencioso ajedrez. 
El ceramista que premedita un color y una forma. 
El tipógrafo que compone bien esta página, que tal vez no le agrada. 
Una mujer y un hombre que leen los tercetos finales de cierto canto. 
El que acaricia a un animal dormido. 
El que justifica o quiere justificar un mal que le han hecho. 
El que agradece que en la tierra haya Stevenson. 
El que prefiere que los otros tengan razón. 
Esas personas, que se ignoran, están salvando el mundo.


En la meva tasca docent també tenc present aquest poema de Bertolt Brecht titulat “Mestre, aprèn!” (traducció de Feliu Formosa):

No diguis massa sovint que tens raó, mestre!
Deixa que ho reconeguin els deixebles!
No violentis massa la veritat: 
No ho tolera. 
Escolta quan parles! 



Aquí teniu el llistat de conferències que em dedic a impartir:

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/06/2018), reflexion sobre el sentit de les humanitats en l'actualitat:


I aquí teniu una entrevista que em varen fer Elisa Moya i Francesc Xavier Gras, alumnes de l'IES Premià de Mar de Catalunya. El motiu va ser el seu treball de recerca "A cada passa referents clàssics", dirigit per Margalida Capellà.



Recentment, amb el meu company periodista Felip Palou i l'humorista Xavi Canyelles, he posat en marxa "Via Corrupta: la ruta de la rampa". Es tracta d'una ruta dramatitzada pels carrers de Palma relacionats amb la corrupció d'aquests darrers anys. Jo m'he encarregat principalment de relacionar la corrupció actual amb la de l'antiga Roma. Aquest és el nostre vídeo promocional:




Aquí teniu la conferència íntegra que vaig fer a l'OCB de Manacor (19/12/2016) sobre les arrels paganes de les festes de Nadal:



Aquí teniu una altra conferència meva. Va ser a l'Escola Municipal de Mallorquí de Manacor (11/01/2018). Hi vaig parlar sobre "Dimonis, del món clàssic a l'actualitat":

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px