Banner Top

Tertulians en catarsi

Article publicat a l'Ara Balears (01/06/2015)

Fa uns anys, quan treballava en una ràdio local, vaig descobrir la fauna dels tertulians. Eren persones omniscients, omnipresents i omnipotents que parlaven sense complexos sobre qualsevol tema. Fins i tot hi havia portaveus de les associacions més inversemblants que s’atrevien a ficar cullerada en política internacional. Sobretot, però, abundaven els comissaris polítics que, teledirigits, llançaven les consignes dels seus respectius partits.
 
Aquests pseudoopinadors a sou, de xerrameca barata, ja s’han convertit en una autèntica casta mediàtica, integrants d’un gènere conegut com a “infoentreteniment”. En un sol dia poden freqüentar més de dos platós o estudis de ràdio. Un dels seus representants amb més projecció és Miguel Ángel Rodríguez, antic portaveu del govern d’Aznar. Fa unes temporades, en el programa de “Salvados” de Jordi Évole, va reconèixer impunement que sovint feia afirmacions que sabia que eren falses. Deia que actuava així per tal de mantenir viva l’audiència. Aquest expolític encara avui es fa dir periodista.

Aristòtil ja parlava de tertulians!
Aristòtil ja parlava de tertulians!

Tertulians com Rodríguez, erigits en caricatures d’ells mateixos, recorden els sofistes de l’antiga Grècia. Es tractava de mestres ambulants de la paraula. Al segle V aC Sòcrates els va criticar durament, acusant-los de pervertir la democràcia. No debades, a canvi d’una bona remuneració, ensinistraven la ciutadania en l'art de persuadir sense tenir en compte la veracitat dels arguments. El nostre país, però, té una llarga tradició de debats on la paraula no sempre ha estat tan malmenada. Precisament el terme tertulià va néixer a Castella. A partir del segle XVII era habitual que intel·lectuals organitzassin trobades per parlar sobre l'obra de Tertulià, un teòleg cartaginès que va viure entre els segles I i II dC. De tant de parlar-ne acabaren agafant el seu nom.

Tertulià (160-220)
Tertulià (160-220)
 
Tanmateix, la tertúlia marca Espanya acabaria degenerant en cridòria. Així  la definia el 1956 el genial guionista Rafael Azcona en la revista satírica “La Codorniz”, sense referir-se ni tan sols a la televisió: “Una de las cosas que más le aburren al español es estar de acuerdo con el prójimo. Por eso ha sido capaz de crear eso que se llama entre nosotros ´la tertulia´ y que consiste en que unos cuantos señores se pasen la tarde discutiendo de cosas que no les importan: el caso es discutir [...] Discutir, discutirlo todo. Y si es a gritos, mejor”.
 
Cinquanta anys després, la radiografia d'Azcona sobre les tertúlies continua essent igual de vigent. En la present cultura de l'espectacle televisiu i radiofònic, de ritmes vertiginosos, predomina el periodisme de trinxeres, d'enfrontaments. La tertúlia ha deixat de ser un intercanvi assossegat d'idees per convertir-se en monòlegs de venes inflades. Està prohibit escoltar l'altre per intentar canviar d'opinió, de la mateixa manera que a ningú se li acudeix dir “Sobre això no sé res” o “M'he equivocat”.

Tertulians segons Forges
Tertulians segons Forges
 
Enmig del clamor d’aquest nou circ romà mediàtic, els xarlatans de torn pontifiquen sobre qualsevol tema des de la ignorància i des d’una superioritat moral que sovint amaga una profunda mediocritat. El seu fanatisme, alimentat de tòpics i prejudicis, els impedeix fer una anàlisi acurada d’una realitat del tot complexa. D’aquesta manera tan irresponsable escampen la discòrdia entre una població òrfena de veus sàvies i crítiques amb auctoritas.
 
Ara que a casa nostra, tal com diu el poeta, tot està per fer i tot es possible, esperem que les tertúlies dels mitjans de comunicació siguin més constructives i abandonin, per tant, postures caïnites i demagògiques. Les discrepàncies, tan necessàries per veure-hi clar, no poden estar presidides per la toxicitat i la visceralitat, sinó pel respecte i per sinergies sempre en positiu. Basta que cadascú s’ocupi de parlar del que sap. Només així iniciarem la nostra catarsi com a poble amb voluntat de futur.

Aquest article de Carles Capdevila sobre els tertulians és interessant.

Sàvies paraules de Tales de Milet
Sàvies paraules de Tales de Milet

Cita de Roosevelt
Cita de Roosevelt


Aquí teniu uns fantàstics vídeos del programa "Polònia" de TV3 sobre l'ofici de tertulià:





Sobre l'autor

Vaig néixer a Mallorca el 1978 i vaig estudiar Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona (UB) amb l’objectiu d’entendre el present a partir del passat. Després vaig poder satisfer les meves ànsies comunicatives estudiant Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). En aquesta aventura vaig tenir la sort de guanyar un premi de periodisme d’investigació de la fundació Fundeso que, durant mig any, em va permetre fer unes pràctiques en un mitjà de comunicació de Xile.
 
En acabar la carrera, durant quatre anys vaig exercir el periodisme actiu a ‘Última Hora Punto Radio’. La meva gran decepció va ser descobrir que el món mediàtic, massa contaminat per la política, és una farsa. Aleshores em vaig decantar per la docència, que m’ha tornat la confiança en la condició humana. Ara faig de periodista del món clàssic a l’IES Pau Casesnoves d’Inca (Mallorca), seguint la màxima d'Horaci prodesse et delectare ("aprofitar i delectar"), és a dir, ensenyant entretenint.

Així doncs, intent divulgar de la manera més amena possible unes matèries, el llatí i el grec, que tenen la mala fama de ser “llengües mortes”. Com a esquer faig servir l’etimologia, que m’ajuda a relacionar el món actual amb l’antiguitat clàssica. De fet, un alumne meu em va ajudar a posar nom a la meva obsessió per l’origen de les paraules: l'etimocefalàlgia
 
Aquesta voluntat de difondre el món clàssic m’ha portat a col·laborar en diferents mitjans escrits, com "Ara Balears", "Sàpiens", ‘El Temps’, ‘Historia y vida", "Clío", ‘Memoria’, ‘Presència’ i "Historia de Iberia Vieja" i en els programes radiofònics ‘Luces en la oscuridad’ (ABC Radio), ‘Balears fa ciència’ (IB3 Ràdio), "Gabinet de crisi" (IB3 Ràdio) i "Múltiplex" (IB3 Ràdio). Actualment, en aquest darrer programa, tenc una secció de filosofia moderna, titulada "Sapere aude", amb les següents intervencions.

Estic molt orgullós d'haver participat en la redacció de dos volums (el de Grècia i Roma) d'un projecte enciclopèdic molt ambiciós de la SÀPIENS: Història de la Humanitat i la Llibertat. Recentment també he elaborat una sèrie de píndoles sobre etimologia per a l'empresa de restauració catalana Viena.

No puc sentir-me més identificat amb aquests versos del poeta menorquí Ponç Pons: Vici secret, passió mortal,/ estic fet de paraules ("Dillatari", ed. Quadrens Crema, 2005).

També compartesc les paraules que va pronunciar el 2015 el gran filòleg Joan Veny i Clar (Campos, 1932) en rebre el 47è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2015):

“Em plau reiterar que sóc un enamorat de les paraules. Xalo amb el dring dels fonemes, em fascina la força potent d’un significat, em meravella la frondositat de geosinònims entorn d’un concepte, em fa respecte un arcaisme cobert per l’òxid dels segles, m’entristeix el desús, la mort d’una paraula, m’anima com a senyal de vida el naixement de noves unitats, especialment quan són productes genuïns, de la creativitat dels nostres parlants, però m’emociona especialment conèixer l’origen d’un mot.”

Aquí teniu les meves reflexions sobre la situació del Llatí i el Grec a les aules. I aquí teniu una entrevista que em varen fer al Punt Informatiu Pollença arran d'una conferència.

Aquest article meu, titulat "El grec, el pa nostre de cada dia", parla sobre la importància de la llengua d'Homer en les nostres vides. I aquest altre està dedicat al llatí: "Menys llatí i més esport".

Aquí teniu el llistat de totes les meves publicacions.

En aquest enllaç trobareu algunes de les meves intervencions radiofòniques.

Aquí teniu el llistat de conferències que em dedic a impartir:


I aquí teniu una entrevista que em varen fer Elisa Moya i Francesc Xavier Gras, alumnes de l'IES Premià de Mar de Catalunya. El motiu va ser el seu treball de recerca "A cada passa referents clàssics", dirigit per Margalida Capellà.



Recentment, amb el meu company periodista Felip Palou i l'humorista Xavi Canyelles, he posat en marxa "Via Corrupta: la ruta de la rampa". Es tracta d'una ruta dramatitzada pels carrers de Palma relacionats amb la corrupció d'aquests darrers anys. Jo m'he encarregat principalment de relacionar la corrupció actual amb la de l'antiga Roma. Aquest és el nostre vídeo promocional:




Aquí teniu la conferència íntegra que vaig fer a l'OCB de Manacor (19/12/2016) sobre les arrels paganes de les festes de Nadal:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px