Banner Top
Antoni Janer Torrens

Antoni Janer Torrens

Jueus i nazis a Mallorca

Aquí teniu la meva ponència sobre "Jueus i nazis a Mallorca", pronunciada en el marc de les II Jornades d'Estudis Locals sobre Memòria històrica organitzades per l'Ajuntament d'Eivissa (26/11/2020). És a partir del minut 40:

 

Article del web relacionats:

Etimologia de les tendències sexuals i les identitats de gènere

Heterosexualitat (+ ἓτερος, “l’altre”, sexus, -us). Atracció per persones del sexe oposat.
 
Homosexualitat (+ ὁμός, “igual”). Atracció per persones del mateix sexe.
 
Asexual (< alfa privativa). Dit de la persona que no manifesta cap atracció sexual cap a individu de qualsevol sexe o identitat de gènere. El terme també s’empra per al·ludir a la manca d’interès en la pràctica de relacions sexuals.
 
Demisexual (+ dimidium, i, “meitat). Dit de la persona incapaç de sentir una atracció sexual a no ser que prèviament hagi aconseguit crear un fort vincle emocional amb algú, que pot ser d’un sexe o de l’altre Se sol considerar que els demisexuals formen part de l’espectre asexual.
 
Bisexual (< adverbi llatí bis, “dues vegades”, + sexus, -us). Dit de l'individu que sent atracció física i/o sentimental cap a persones d’ambdós sexes. La bisexualitat és una forma de polisexualitat (< πολύς, “molts”).
 
Pansexual (+ πάν, “tot”). Dit de l’individu que sent atracció cap a persones independentment del seu sexe o gènere. La pansexualitat una variant de la bisexualitat.
 
Antrosexual (ἄνθρωπος). Dit de la persona que desconeix la seva pròpia orientació sexual i que, alhora, se sent atreta per qualsevol individu.
 
Lithsexual. Dit de la persona enamorada d’una altra (de qualsevol sexe o gènere), però que no té la necessitat de sentir el seu amor correspost. Sempre prefereix una amor idealista abans que una relació convencional.

banderas

 
Agènere (< alfa privativa + genus, generis, “estirp”). Persona que s'identifica amb no tenir gènere. La seva identitat de gènere no correspon a cap dels dos rols de gènere tradicionals, ni el femení ni el masculí, propis del binarisme de gènere.
 
Bigènere (+ adverbi llatí bis, “dues vegades”). Persona que s'identifica tant com a home com a dona, o bé que es mou entre les expressions de gènere masculí i femení, amb pocs matisos intermedis. 
 
Cisgènere (+ prep. cis, “d’aquest costat”) o cissexual. Persona que s’identifica amb el gènere amb què han nascut,  és a dir, amb la identitat, comportament o rol considerat apropiat al propi sexe de naixement. S'utilitza habitualment com a terme oposat a transgènere.
 
Transgènere (< prep trans, “a l’altra banda”). Persona que pateix disfòria (<δυσ-, “dificultat”, + φέρω, “portar”) de gènere, és a dir, no se sent conforme amb el seu gènere assignat i, per això, se sotmet a una transició mèdica a través d’un tractament hormonal, sense recórrer a la cirurgia.
 
Transsexual (< prep trans, “a l’altra banda” + sexus, -us). Persona que sent que ha nascut amb un cos equivocat i desitja sotmetre’s a una reassignació de sexe a través d’una intervenció quirúrgica.
 
Transvestit (+ prep trans, “a l’altra banda”). Persona que adopta vestits i habituds socials considerats propis del sexe oposat.

banderes2

 
Hermafrodita (< Hermafrodit, personatge de la mitologia, fill d’Hermes i Afrodita. El seu cos fou fusionat amb el de la seva pretendent, Salmacis). Persona que pateix malformació congènita en els genitals. Alguns prefereixen, però, el terme intersexualitat. El pateixen nadons que neixen amb dos genitals, un de masculí i un altre de femení. Aleshores els metges n’han d’extirpar un. Prèviament, però, s’encarreguen de confirmar, a través d’una sèrie de proves, el sexe real de la criatura per evitar que en el futur tingui un conflicte d’identitat.
 
Androgin (< ἀνήρ, “home”, + γυνή, “dona”). Persona que, físicament, juga amb la seva ambigüitat sexual. No necessàriament són transsexuals, és a dir, no són individus que senten que el seu sexe aparent és un error de la natura i, per tant, desitgen fer-se un canvi de sexe.

Aquí teniu una xerrada meva impartida a Manacor sobre "Amor i sexe en el món clàssic":

 
Al programa LGTBI "Fons d'armari" d'IB3Ràdio parl sobre homosexualitat i món clàssic amb el periodista Xisco Nadal:
 
 
Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/01/2017), reflexion sobre la identitat sexual.
 
Articles del web relacionats:
La guerra de sexes
-
 Orgies, crònica d'una mentida
-
 Qui gaudeix més del sexe?
Sobre dones i homes
- L'androgin i el mite de l'amor romàntic
- Hermafrodites avui en dia
- Sant Sebastià, el polifacètic patró dels gais
Els romans ja perdien oli
Homosexualitat i mitologia
La pederàstia a la Grècia clàssica
Mestre en gai saber
L'homosexualitat i el complex d'Aquil·les
-
 Sota el signe de Lesbos
-
 La vulgarització de l'amor platònic
El clítoris, quina gran descoberta!

La independència de Grècia

El 25 de març els grecs celebren la seva diada de la Independència. Un dia com aquell de 1821, al monestir d’Agia Lavra, al nord del Peloponès, es reuniren un grup de persones amb l’exèrcit i l’arquebisbe de Patras, Germanós III, el qual va beneir la revolució. Els fills d’Homer, influenciats per la Revolució Francesa  (1800–1815) i les Guerres Napoleòniques (1799-1802), es disposaven així a recuperar la seva autonomia després de gairebé cinc segles de dominació de l’Imperi otomà -el 1453 Constantinoble caigué sota el jou dels turcs. Aquesta és la proclamació de Independència que faria el 27 de gener de 1822 l’Assemblea Nacional Grega, reunida a la ciutat d’Epidaure:

“Nosaltres, descendents dels savis i nobles pobles de l’Hèl·lade, nosaltres que som els contemporanis de les il·lustres i civilitzades nacions d’Europa […] no podem continuar patint sense covardia i automenyspreu el jou cruel del poder otomà que ens ha sotmès des de fa més de quatre segles; un poder que no coneix més llei que la seva voluntat […].

Després d’aquesta esclavitud tan prolongada, hem decidit recórrer a les armes per venjar-nos i venjar la nostra pàtria contra una tirania terrible, l’essència de la qual és iniqua, un despotisme sense parangó […].

La guerra contra els turcs no està destinada a obtenir avantatges per una part del poble grec. És una guerra nacional, una guerra sagrada, una guerra que té com a objectiu reconquerir els drets de la llibertat individual, de la propietat civil i de l’honor, drets que els pobles civilitzats d’Europa, els nostres veïns, ja tenen avui dia […]”.

 independenciagreciaSetge de Missolonghi (1826). Pintura de Theodoros Vryzakis. 1853. Galeria Nacional, Atenes 

Filohel·lens
El govern otomà reaccionà a l’envestida amb una massacre indiscriminada. Aquella brutal repressió encara encengué més els ànims dels grecs i despertà la solidaritat d’una Europa, que, independentment dels seus interessos econòmics a la Mediterrània, interpretà aquella lluita com l’enfrontament de la cristiandat civilitzada enfront de l’Orient islamitzat i bàrbar. Va ser la gran època dels filohel·lens, els “amics dels grecs”.

A França, poetes com Hugo i Lamartine i artistes com Delacroix enaltiren el moviment grec. I a Anglaterra el gran defensor de la causa hel·lena va ser el poeta Lord Byron, que ja el 1812 somiava amb un alçament grec: "El dia en què la valentia de Lacedemònia es desperti, en què Tebes engendri un altre Epaminondes, en què els fills d’Atenes posseeixin un cor, [...] podràs trobar de bell nou la teva grandesa, però no abans". Byron fins i tot es traslladà a Grècia per organitzar l’ajuda europea. Moriria el 19 d’abril de 1824 a Missolonghi, víctima de la malària. Tenia 36 anys.

Lord Byron in Albanian dressLord Byron

El naixement d’un estat
El 1829 el sultà Mahmut II es va veure obligat a signar el tractat d’Adrianòpolis, que reconeixia la independència de Grècia, tot i que amb certes condicions. El 1830, després de nou anys de lluites, es constituïa oficialment el modern estat grec. La fita s’aconseguia tres dècades abans de la unificació d’Itàlia i quatre de la creació de l’Imperi Alemany. Aquella Grècia restaurada, però, comprenia només el 37% del país actual. El 1832 les principals potències europees (França, Gran Bretanya, Rússia) firmaven el Tractat de Londres. Amb ell rebutjaven la instauració d’un règim constitucional i imposaven una monarquia autoritària en la figura del príncep alemany Otón I Wittelsbach. L’objectiu era sotmetre el país als seus interessos. 

Expansió territorial

El 1864 Gran Bretanya cedia a Grècia la República de les Illes Jòniques. I el 1881 es produïa l’annexió de Tessàlia i una part de la regió d’Epir. Durant les Guerres Balcàniques (1912-1913) i sota el lideratge del polític cretenc Eleftherios Venizelos, el territori grec es va duplicar amb la incorporació de gran part de les illes del mar Egeu. 

L’últim rei de Grècia
L’últim rei de Grècia va ser Constantí II, germà de Sofia, la reina emèrita d’Espanya. El 1965 destituí el primer ministre Papandreu (1965), la qual cosa el feu enemistar amb el Parlament. L’abril de 1967, en produir-se un cop d’estat militar, intentà, sense èxit, un contracop el mateix any. Al desembre s’exilià a Roma, on continuà essent considerat rei. El juny del 1973, però, el règim dels coronels va deposar Constantí II i proclamà la República Hel·lènica (Ελληνική Δημοκρατία).

ConstantiFamília de Constantí II de Grècia

L’abolició de la monarquia fou ratificada en un referèndum nacional el desembre al 1974, un cop restablerta la democràcia (el 70% dels grecs votà a favor de la república). El 1994 el govern hel·lè desposseí el seu últim rei de la ciutadania grega i li confiscà les propietats. El 2013, després de quaranta-sis anys a l’exili a Anglaterra i d’un llarg calvari judicial, Constantí II va poder trepitjar la terra que el va veure néixer. Aquesta vegada, però, ho feu amb passaport danès.

Aquí teniu un interessant reportatge, de Jordi Bonvehí, del blog "Històries d'Europa", sobre com es va gestar la independència de Grècia el 1829.

Aquí teniu un vídeo que explica breument la història de Grècia:

Articles del web relacionats:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px