Banner Top
Antoni Janer Torrens

Antoni Janer Torrens

L’origen grec del maleït plàstic

El plàstic que inunda les nostres vides té poc més d’un segle de vida. Així ho recorda el periodista Víctor Farradellas en el reportatge El plàstic, miracle del segle XX, problema del XXI, aparegut al número 207 la revista Sàpiens (juny de 2019). La paraula plàstic va néixer a la segona meitat del segle XIX a partir del verb grec πλάσσω (“modelar”). La primera patent d’aquest material data del 1862 i correspon al químic anglès Alexander Parkes. Tanmateix, qui li va saber treure rèdit econòmic va ser el nord-americà John Wesley Hyatt.

El 1869 una empresa de Nova York va anunciar que oferia 10.000 dòlars a qui, en la fabricació de les bolles de billar, fos capaç d’aportar un substitut vàlid a l’ivori dels ullals d’elefant. Hyatt respongué a la crida amb un material fet de cel·lulosa. Aquell nou material no anava malament per fer bolles de billar, però tenia el defecte de ser molt inflamable. Calia, doncs, millorar-lo. El 1907 Leo Baekeland, un químic de Flandes nacionalitzat nord-americà, va idear la baquelita, el primer plàstic plenament sintètic.

billar

 

La baquelita va servir per fer tot tipus d'objectes, a part de bolles de billar: juguetes, aparells de telèfon i de ràdio, ornaments... Era un bon aïllant i un material resistent i ideal per a la producció en massa. Va anar molt bé sobretot per recobrir els cables elèctrics en un moment en què Estats Units s’estava electrificant a marxes forçades.

Durant la Segona Guerra Mundial el plàstic fou molt emprat per a material militar (paracaigudes, cordes, uniformes, cascs o finestres d’avions). Aquell invent oferia molts avantatges. Permetia preservar els recursos naturals de l’explotació massiva i a la vegada abaratia costos. D’altra banda, la seva eficiència era indiscutible. Els pilots abatuts que sobrevivien se sentien més segurs amb les finestres de plexiglàs que amb les de vidre.

Aliat de la societat de consum
Després de la guerra, el plàstic es convertí en un gran aliat de la nova societat de consum: entrà en la indústria automobilística com a substitut del ferro; en la paqueteria, desplaçà el paper i el vidre; i, en la decoració, els mobles ja no estaven fets de fusta. Amb els anys, però, el moviment ecologista declararia la guerra a aquell invent revolucionari. No debades, el problema principal que plantegen els residus plàstics és que la seva resistència i durabilitat fan que siguin necessaris segles per degradar-se. Així, tenim fenòmens com la gran illa artificial de plàstic, de la mida de l’estat de Texas, que flota a l’oceà Pacífic, davant les costes de Califòrnia (USA).

Els residus plàstics també poden tenir greus conseqüències en la nostra salut. Tanmateix, els plàstics continuen essent una part essencial de l’actual estat del benestar/consumisme. Sense ells no hi hauria mòbils, cables elèctrics i bona part dels instruments que ens poden salvar la vida en un quiròfan. Avui només es recicla un 9% del total del plàstic mundial.

Altres derivats de πλάσσω (“modelar”) són plasma, líquid amb què es forma l’ésser viu, i rinoplastia, reconstitució de l'apèndix nasal (ῥις) mitjançant una intervenció quirúrgica.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/11/2018) reflexion sobre la història de l'ecologisme:

 

Articles del web relacionats:
El despertar de la consciència ecologista (Secció "Turista de coa d'ull", Num. 8, 16/09/2018)
Paraules de la terra
Desitjos siderals
L'origen terrós de l'home
Etimologies botàniques

ETIQUETAT COM

Palimpsests, l’art de reciclar paper

Els copistes de l’Edat Mitjana ja es veieren obligats a reciclar paper. Ho feren, però, no per consciència ecològica (cosa d’època moderna), sinó per necessitats econòmiques. Aleshores molts de còdexs -antecedents dels nostres llibres- estaven fets de pergamí, un material que es popularitzà al segle III aC a la ciutat de Pèrgam, al nord-oest de Turquia, prop de la mítica Troia. S’obtenia de la pell d’animals, generalment bous, que era tractada amb substàncies especials per evitar la seva putrefacció.

El pergamí oferia més avantatges que el papir: era més resistent, permetia escriure a les dues cares del full i esborrar allò escrit. Per contra, era d’elaboració més lenta i massa car com per tirar-lo. Així, amb l’ajuda de ganivets, raspalls i pedaços, els monjos dels monestirs hi solien esborrar curosament els escrits antics i, en el seu lloc, hi escrivien el que els ordenaven copiar els seus superiors. Si la tinta original era prou sòlida, hi havia l’esperança de recuperar les petjades dels textos damunt dels quals s’havia escrit.

traducteur écrivant

Clergue a l'scriptorium d'un monestir copiant un manuscrit

Aquests pergamins reutilitzats, tan cobejats pels humanistes del Renaixement, reberen el nom de palimpsests, ja que eren manuscrits sobre els quals es raspava (ψάω) de nou (παλιν). Hi hagué troballes extraordinàries. De re republica de Ciceró ressorgí d’una transcripció de les meditacions de Sant Agustí sobre els Salms realitzada al segle VII. O l’única còpia que es conserva del llibre de Sèneca sobre l’amistat fou desxifrada sota el text d’un Antic Testament copiat a finals del segle VI.

Articles del web relacinats
L'ABC de l'alfabet
Llibres que ens fan lliures
Biblioteques, la memòria de la humanitat
- La guerra de les biblioteques de l'antiguitat
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px