Banner Top
Antoni Janer Torrens

Antoni Janer Torrens

Numerologia, la cara oculta dels nombres

Abans de l’aparició de les deu xifres hindús, pobles com el grec o l’hebreu feren servir totes les lletres de l’alfabet com a nombres. Aquesta ambivalència originà una superstició coneguda ja des de Pitàgores (s. VI aC) com a numerologia. Es basa en la creença que hi ha una relació mística entre els nombres, els éssers vius i les forces de la naturalesa. Una de les seves màximes manifestacions la trobem en la cultura judeocristiana, on la càbala (“tradició oral” en hebreu) intenta explicar el sentit ocult de les Sagrades Escriptures a partir, entre altres coses, de l’associació de lletres amb determinats nombres.

A Itàlia encara queden restes d’aquesta superstició. Hi ha molts hotels que no tenen l’habitació número desset i tampoc hi ha edificis amb un pis amb aquest número. Es passa directament del setze al devuit. El motiu és que, segons l’antiga numeració romana, el desset és XVII. Si s’altera l’ordre d’aquestes lletres-nombres el resultat és VIXI, que en llatí vol dir “jo he viscut”. Evitant, per tant, el desset es defuig la mort.

numero4

A la Xina els ascensors no tenen el número 4

A la Xina el número que provoca pànic és el quatre. Això és perquè la seva pronunciació (四, sì) és molt semblant a la de la paraula mort (死, sǐ). D’aquesta manera, és normal que en els ascensors també es passi directament del pis número tres al cinc. Al Japó, a més del quatre, un altre número maleït és el nou, perquè té el mateix so que la paraula per a “patiment”.

A Europa el número de la mala sort per excel·lència és el tretze. Hi ha moltes teories sobre el seu origen. La més acceptada és la que apunta als tretze convidats del darrer sopar de Jesús, entre els quals hi havia Judes, el traïdor.

Abracadabra, un conjur de base numèrica?
L’antic sistema de numeració grec ens llegà el famós conjur màgic abracadabra. Es tracta d’una paraula que al segle II adoptà la secta dualista dels gnòstics a partir d’αβραξας (Abraxas), el nom en grec d’un déu solar que representava el Bé i el Mal. Curiosament, segons el sistema numèric jònic, les seves lletres sumen 365, és a dir, la quantitat de dies que la terra triga en recórrer la seva òrbita.

Abracadabra triangle

Es creu que els agnòstics, com que no podien esmentar el nom d’aquest déu, recorrien a la fórmula esotèrica de abracadabra. La solien portar escrita en un talismà en forma de triangle, de manera que el terme apareixia onze vegades, cada vegada amb una lletra menys fins a acabar amb una a. A més d’aquesta etimologia numèrica, també n’hi ha una altra que vincula abracadabra amb l’expressió aramea abhadda kedabrah, que significa “desintegra’t (un mal o una malaltia) com aquesta paraula”.

Articles del web relacionats:
Els matemàtics són els millors aprenents
La guerra dels nombres
Eureka!
Etimologies primàries
- Com escrivien els nombres els grecs i els romans?
- Superstició a la romana

Súbdits reials

Article publicat a l'Ara Balears (31/07/2018)

Un any més Mallorca ha estat escenari d’una nova pantomima carregada de cinisme. La família reial ja ens ha regalat el seu tradicional posat d’estiu, enguany des del Palau de l’Almudaina. Cadascun dels seus gestos forçats ha estat fotografiat per una munió de cadells gràfics de l’statu quo. Les cròniques diuen que ha estat una escena molt entranyable.

“Está fastidiado porque tenía muchas ganas de venir y el médico le ha recomendado no moverse demasiado”, ha lamentat un poc convincent Felip VI sobre el rei emèrit, avui en el punt de mira després que la seva amant Corinna hagi revelat les seves suposades pràctiques fraudulentes. A continuació, les filles del monarca ens han relatat les seves fantàstiques vivències en un campament dels Estats Units. Ho han fet sota l’atenta mirada de la seva mare. La calculadora Letícia no tenia al davant la reina mare per tornar a fer el paperot que va protagonitzar a les portes de la Seu la passada Setmana Santa.

ensenyat

Miquel Ensenyat (president del Consell de Mallorca) i Felip VI

El nostre govern progressista ja s’ha apressat a anar a acotar el cap davant l’ínclit sobirà. Francina Armengol, Baltasar Picornell, Miquel Ensenyat i Antoni Noguera han hagut de complir amb el protocol. En una reunió de paraules buides, s’han dedicat a fer la garangola a qui sempre ha estat vist com el millor ambaixador turístic de les Balears. Per damunt del tot hi ha el respecte institucional, deuen pensar. Certament.

Poc importa, però, que la monarquia ens hagi faltat al respecte. Bé ho sap el convicte cunyat reial, Iñaki Urdangarin, que es lucrà a costa de tots nosaltres. Tanmateix, l’antic duc de Palma actuà seguint la dita castellanaDonde fueres, haz lo que vieres”. Avui, des de la presó d’Àvila estant, no pot més que mossegar-se la llengua en veure per televisió les imatges reials d’estiu que ell mateix compartí anys enrere. Té massa secrets per contar sobre una família en estat de descomposició i que durant massa temps ha gaudit de la benevolència pueril i servil dels estaments polítics i mediàtics.

antoni noguera

Antoni Noguera (batle de Palma) i Felip VI

La monarquia espanyola és l’única a Europa que ha estat restituïda per un dictador. Ara, amb el procés sobiranista, s’ha convertit en l’últim argument per defensar la unitat d’Espanya. La corrupció reial no pot ser motiu per frenar aquesta patriòtica missió. Per això, crida l’atenció el que vàrem viure fa cinc anys, quan va abdicar Joan Carles I arran de la cacera d’elefants a Botsuana i del cas Infanta. El PSOE, de tradició republicana, aleshores a l’oposició, trencava files al voltant del nou Cap d’Estat. Superada la Transició (és un dir), hauria estat el moment de demanar un referèndum sobre la continuïtat de la monarquia. Però era demanar massa en una democràcia tan precària com la nostra.
 
En ple desprestigi de la Corona, Felip VI necessitava un nou 23-F com el que el 1981 va tenir son pare per reforçar la seva figura davant l’opinió pública. I aquell 23-F va ser el passat 3 d’octubre amb el famós discurs de l’ “¡A por ellos!”. Qui, segons la sagrada de Constitució, ha d’exercir d’àrbitre es convertia així en el principal agitador de masses. Ja s’oblidava de les paraules que el 1990, essent príncep, pronuncià en una visita a la ciutat comtal: Cataluña será lo que los catalanes quieran que sea”.
 
rey pte parlament 20170728 01

Baltasar Picornell (president del Parlament balear) i Felip VI

Ara, però, Felip VI té al·lèrgia a les urnes. Li costa entendre que un altre país amb una monarquia parlamentària com Anglaterra permetés fa quatre anys un referèndum sobre la independència. Aleshores la reina Isabel II es va declarar neutral en l’assumpte escocès. Tanmateix, el nostre cap d’Estat viu en una perpètua contradicció: defensa la democràcia, però alhora ostenta un càrrec que ha heretat d’un dictador que, en morir, ho volia tenir “todo atado y bien atado”.
 
Després de la intervenció de Felip VI en el procés català, el president de la Generalitat, Quim Torra, ja ha anunciat que no assistirà a cap acte organitzat per la Casa Reial. Al nostre Govern li falta valentia per seguir les mateixes passes. Només per dignitat, amb el que ens ha robat Urdangarin, ja ho hauria de fer.
 
Mentrestant, continuarem amb la nostra humiliant condició de súbdits reials i un altre estiu ens alegrarem de veure com, a la badia de Palma, el nostre monarca es fa un homenatge a la Copa del Rei de Vela. Esperem que l’any vinent també puguem veure-hi el seu pare ja “recuperat” a bord del seu “Bribón” -el nom no pot ser més escaient. I, davant aquesta nova exhibició de glamur i de bonhomia, tornarem a dir que tenim una monarquia que no ens mereixem.

Articles del web relacionats:
- Tots som Lucrècia
Rectificar és de reis
-
 La infanta no sap llatí

Recordau amb el cor!

Antigament es creia que el cor era la seu de la memòria. Així ho reflecteix el nostre verb recordar que al·ludeix a l’acció de tornar (re-) a passar una idea pel cor (cor, cordis, en llatí).

En portuguès, saber una cosa de memòria és “conèixer-la de cor”; en francès, apprendre par coeur; en anglès, to learn by heart; i, en castellà, de manera residual, també es diu “saber algo de coro”. En romanès, en canvi, el cor rep el nom d’inima, és a dir, “ànima”.

En anglès, cal diferenciar entre memory i memento. Memory és el record del passat, llunyà; en canvi, memento és el record més immediat -deriva de l’imperatiu futur homònim llatí (“recorda”).

imagenes con frases sobre recuerdos

Paraules cordials
Cor, cordis té una família amplíssima de derivats: coratge, rècord, acord, concòrdia, cordial, discòrdia, acordió, incordi o misericòrdia (+ miser, “pobre”). I els que sou castellanoparlants deixau-vos dur amb “cordura” (= seny) per les vostres “corazonadas” (= pressentiments)! En grec cor és és καρδία, d’on tenim cardiòleg, cardiopatia, taquicàrdia o miocardi (part muscular del cor).  

coraz

Raó versus cor

M’heu de creure de tot cor. No debades, aquest verb comparteix amb el motor de les nostres constants vitals l’arrel indoeuropea *kerd-, que precisament significa “cor” i que també trobam present en l’anglès heart i en l’alemany Herz. Quan creim, per tant, el que feim és “posar el cor en quelcom”. Del llatí credo (“creure”) tenim crèdulcredencial, crèdit, creditor, creença i, en castellà “engreído” (hereu del verb de l’edat mitjana “encreerse”, és a dir, “creure’s superior”).

Si, en un moment de crisi existencial, no sabeu a qui creure, si al cor o a la raó, basta que tengueu en compte la frase que al segle XVII va pronunciar el filòsof i matemàtic francès Blaise Pascal: “El cor té raons que la raó no comprèn”.

A la seva famosa obra El Petit Príncep, Antoine de Saint-Exupéry també ens apel·la al cor: “Només s'hi veu bé amb el cor. L'essencial és invisible als ulls”.

cor rao 1

L'etern equilibri entre cor i raó

Molts d’anys amb estirada d’orelles
A part del cor, els romans consideraven que el lòbul de l’orella també era la seu de la memòria. A posta se’l tocaven quan volien no oblidar-se d’una cosa. I tocaven el d’una persona quan la volien felicitar el dia del seu aniversari. Era una manera de recordar-li el pas del temps. En tot cas, l’acte només implicava tocar el lòbul de l’altri amb dos dits, sense estirar. Avui, a més d’un l’orella li queda ben vermella davant la insistència dels seus suposats “amics”.

anivesari

El martiri dels anirversaris

A Alemanya, hi ha expressions que encara són més fidels al sentit memorístic que els romans donaren a l’orella. Una d’elles és Sich etwas hinter die Ohren schreiben, que significa “escriure’s alguna cosa darrere l’orella” per tal que no se n’oblidi.

Perquè us recordeu de tot plegat us deix amb una frase del gran filòleg Joan Veny, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de 2015: “El record és la memòria del cor”. Gabriel García Márquez matisà aquesta idea: "La memoria del corazón elimina los malos recuerdos y magnifica los buenos, y gracias a ese artificio, logramos sobrellevar el pasado”.

De tota manera, la millor definició de record és de Miquel Albero, el meu estimat company a l’IES Pau Casesnoves, que desgraciadament ja ens ha deixat:

“Perquè els records només són això, evocacions del que ens ha colpit, les imatges que ens resten a no sé quin indret de la memòria, a la part esquerra o a la part dreta del cervell... Tant fa! Els records, com la literatura, com aquest mateix text que escric, són ficció que pren forma gràcies al sortilegi de l’enyorança que ho entela tot amb la poeticitat que cadascú pot generar. Per tant, són literatura, ficció a la carta. Sovint recordem el que volem i ho vestim amb el tint que desitgem. Sovint no. Sovint el record és tan fort que ens abdueix involuntàriament i ens condueix al somni o al malson”.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (19/01/2018), reflexion sobre la cita de Pascal: "El cor té raons que la raó no comprèn".

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (11/04/2017), reflexion sobre els records:

 

Si teniu problemes de memòria no us podeu perdre la pel·lícula "Memento", thriller psicològic de Christopher Nolan (2000):

 

Aquí teniu el capítol del programa "Amb filosofia" dedicat a la memòria:

 

I aquí teniu la gran cançó de Barbra Streisand "Memory":

 

Articles del web relacionats:
-
 Muses inspiradores

Joan Mascaró i la grolleria turística

Article publicat al diari Ara Balears (20/07/2018)

Segurament avui un dels nostres mallorquins més universals, el margalidà Joan Mascaró Fornés (1897-1987), simpatitzaria amb grups crítics amb la massificació turística com “Arran” o “Palma Ciutat per a qui l’habita”. El podríem trobar en una concentració a l’aeroport, rebent els nouvinguts al crit de “Qui estima Mallorca, no la destrueix” o “Tourism kills the city”.

Des de Cambrigde estant, on es convertí en una eminència en llengües orientals, l’il·lustre viler es mostrà molt preocupat amb l’inici de l’explotació turística dels anys seixanta. Sempre que visitava seva terra natal, la nostàlgia el corprenia. Al pròleg de la seva obra pòstuma La Creació de la Fe es vanagloriava d’haver nascut “al lloc més bell de la terra. Era a començament del segle, quan el soroll dels cotxes encara no havia destorbat la pau de les carreteres i dels camins, i quan el clar blau del cel encara no havia estat profanat pel renou brutal dels aeroplans [...]. La majoria de gent no es pot imaginar el silenci d’aquells camps i d’aquells caminois”.

mascaro

Joan Mascaró

Mascaró no criticava el turisme en si, sinó la grolleria d’una indústria mancada de tota sensibilitat estètica i medioambiental. Així ho manifestava el 1960 en una carta a Miquel Forteza: “El turisme va matant Mallorca i va matant els mallorquins, molts d’ells vivint dins un egoisme brutal de fer diners. La destrucció de les platges de Mallorca és un crim internacional. Hotels grans fora de tota proporció damunt la platja. Cases grans, moltes de mal gust, casetes de bany, papers d’anuncis als arbres, anuncis monstruosos damunt roques i terres belles, i munt de papers, botelles rompudes i porqueria per les platges [...]. Generacions de gent de bon gust maleiran llur obra [...]”.
 
Aquesta descripció que feia Mascaró de la seva illa profanada ja comptava amb un terme propi: “balearització”. Avui és fàcil imaginar el de Santa Margalida atrapat en un dels nombrosos embossos típics ja de qualsevol carretera principal de Mallorca. Continuaria plorant recordant el lament que el 1974 compartí per escrit amb el seu amic Francesc de Borja Moll: “Les nostres illes no mereixen un turisme desenfrenat i egoista. La manca de seny ha estat desbordant [...]. Si fa 30 anys hi hagués hagut un home ric de milions i noble de cor i d’ànima, Mallorca s’hagués pogut salvar, fent un turisme digne de la bellesa gran de Mallorca”.

turismofobiaTurismofòbia?

El nostre intel·lectual insistia que el que necessitava la Mallorca del seu temps no era “Fomento de Turismo”, sinó un “Fomento de Cultura”. Aquesta és la confessió que el 1960 feia per carta a Francesc Moner, batle d’Andratx: “La destrucció de l’encant de Mallorca per manca de seny i cultura és terrible. Les cales meravelloses de Mallorca, amb arenes blanques i mar blava podien ésser llocs de bellesa, i la bellesa ens ensenya molt, més que mestres i llibres, i ens purifica. Hotels i cases s’havien d’haver construït almenys mig kilòmetre lluny, amb un bon gust; i no permetre cases, ni hotels, ni brutor i botelles rompudes vora les platges. El mal ja està fet. Sols queden alguns racons de roques on encara no ha arribat el turisme groller. Hi ha turistes que són gent de bon gust, i ells ploren tant o més com els millors mallorquins la destrucció de molta bellesa de Mallorca. I que vagin alerta els egoistes constructors d’hotels que no pensen més que en fer diners [...]."
 
Avui definitivament, gairebé seixanta anys després d’aquestes fatídiques consideracions, Mascaró no reconeixeria la seva estimada illa. Als seus ulls seria “Mallorcalàndia”, un parc temàtic patrocinat per “Airbnb” i presidit per un lema ja caduc robat a Jorge Luis Borges: “Mallorca es un lugar parecido a la felicidad”. Vivim del turisme, però el turisme ens ha restat qualitat de vida i ha despersonalitzat i extenuat el nostre ecosistema.
 
Som víctimes de la gentrificació, d’habitatges de preus prohibitius que expulsen els pobres oriünds de les seves ciutats; de creuers que provoquen rissagues humanes pels carrers de Palma; de tendes de souvenirs que han substituït comerços tradicionals; de carreteres col·lapsades que no aturen d’estressar-nos; de la contaminació acústica d’avions que ens sobrevolen cada minut; i de l’incivisme del “balconing” que embruta la nostra imatge a l’exterior. Tanmateix, no es tracta de “turismofòbia”, sinó de “capitalismofòbia”, una manera de protestar contra un dels mals de la globalització.

CtBsqpkWEAEsUVK

Creuers devastadors

Davant l’amenaça de l’Unesco de retirar-li la categoria de Patrimoni de la Humanitat, Venècia ja ha estrenat torns per controlar el flux d’accés dels turistes. A Lisboa, el 2014 un grup d’artistes llançà una campanya de cartells reivindicatius contra el danys que causa el turisme a la capital portuguesa. Aquella acció fou l’embrió del documental “Terramotourism”, que compara els efectes devastadors del gran terratrèmol de 1755 amb els que està provocant l’arribada massiva de turistes els darrers anys.
 
A Balears, per combatre el sisme turístic, el Govern ja ha regulat el lloguer vacacional i ha recuperat l’ecotaxa, unes mesures que, malgrat el rebombori inicial, ja fa temps que funcionen amb normalitat en altres indrets d’Europa. Amb tot, l’actual pressió turística requereix d’una planificació més a fons per evitar acabar donat la raó a Llorenç Villalonga, un altre dels nostres insignes literats: “No hi ha més paradisos que els perduts”. Bé ho sabia Mascaró.

Aquí teniu el documental Terramotourism:

 

Articles del web relacionats:
L'exemple de Joan Mascaró
Joan Mascaró, el guia espiritual mallorquí dels Beatles
- Mascaró, el gran mallorquí globolocal
- Adéu, paradís
L'Arcàdia perduda
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px