Banner Top
Antoni Janer Torrens

Antoni Janer Torrens

Tiró, el pare de la taquigrafia

Avui l'expressió «amb llums i taquígraf» s'empra per manifestar la transparència d'un assumpte. Això ho saben bé al Congrés dels Diputats, on és habitual veure, enmig de l’hemicicle, unes funcionàries capficades en el seu taquígraf. No poden badar ni un segon. L’escena sembla un anacronisme tenint en compte els actuals sistemes tan sofisticats de gravació d’imatge i so.

La taquigrafia és una paraula d’origen grec: prové de ταχύς («ràpid») i de γραφία («escriptura»). És, doncs, l'art d'escriure tan de pressa com es parla valent-se de signes especials. També és coneguda com a estenografia o escriptura estreta (στενός), la qual no s’ha de confondre amb l’estenotípia (< τύπος, «segell», «forma»), que permet transcriure síl·labes i paraules completes amb l’objectiu de reproduir també el discurs oral. Les modernes màquines d’estenotípia fins i tot permeten la gravació digital.

taquigrafia 765x510

Taquígraf

En l'escriptura taquigràfica les paraules s'escriuen com es pronuncien, sense tenir en compte la seva ortografia, com sí fa la mecanografia -els actuals taquígrafs poden superar les dues-centes paraules per minut. Així, la taquigrafia es diferencia de la braquigrafia (< βραχύς, «curt»), de la ciència que estudia les abreviatures, que són representacions reduïdes de paraules.

Tot i que al món grec l’historiador Xenofont ja emprava d’alguna manera el sistema taquigràfic, es considera que el seu artífex va ser Marc Tul·li Tiró, un romà del segle I aC que fou esclau de Ciceró, el gran orador de l'antiguitat. Tiró, que acabà essent llibert, s'encarregava d'apuntar tot el que deia el seu amo. Així, per poder-lo seguir, va inventar un corpus de signes especials que acabaria portant el seu nom: notae tironianae. Aquest sistema de transcripció estava format per uns quatre mil signes i s'utilitzà fins ben entrada l'Edat Mitjana. Al segle XVI s'aconseguí una major abreviació de signes de la mà de l'anglès Timothy Bright, autor de Characterie, An Arte of Shorte, Swifte and Secrete Writing by Character. A partir d'aquesta publicació, la taquigrafia es va estendre arreu d'Europa i s'adaptà a les diferents llengües.
 

Notas tironianas

 
L’origen del signe &
La llegenda diu que Tiró també va ser el pare la &. Aquest símbol seria el resultat d’una evolució gràfica una mica rara de la conjunció llatina et («i»). La & és un logograma: un símbol escrit corresponent a una paraula completa. Atorga una certa solemnitat als noms que acompanya. En català és coneguda com la «i comercial»; en anglès, ampersand (contracció de «and, per se, and»); i en francès, esperluette (contracció de «es per lo et»).

 ampersand evolution

Evolució del signe &

Articles del web relacionats
- L'origen medievla de l'@
- Sobre mentors i cicerones
L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres

Dafnis i Cloe, la descoberta de la sexualitat

La pel·lícula per antonomàsia de la descoberta de la sexualitat a l’adolescència és El llac blau, de 1980. Està basada en la novel·la The Blue Lagoon, de l’escriptor irlandès Henry De Vere Stacpoole, que volgué saltar-se la rígida moral de l’època victoriana de finals del segle XIX.

El film conta la història de Emmeline (Brooke Shields) i Richard (Christopher Atkins), dos cosins, de 10 i 12 anys respectivament, que sobrevivien a un naufragi juntament amb el cuiner d’un veler. Acaben essent arrossegats fins a una illa deserta del pacífic sud. Al poc temps, l’home mor i els nins no tenen més remei que cercar-se la vida enmig d’aquell paisatge idíl·lic.

El lago azul

Els protagonistes del Llac blau

Amb el pas del temps, els nins creixen comencen a experimentar de manera maldestra amb la seva sexualitat. El sexe acaba essent un fet quotidià en les seves vides a diferència de les restriccions de la societat victoriana. Un dia, però, Emmeline perd el desig sexual i, després de marejos i vòmits constants, descobreix que està embarassada. El 1991 arribà un remake de la cinta amb el títol Retorn al llac blau, protagonitzada per una joveníssima Milla Jovovich.

Dafnis i Cloe
La trama d’El llac blau ja la trobam present en la literatura clàssica, concretament en la novel·la Dafnis i Cloe, de Longus, un grec del segle II, de qui sabem ben poca cosa. Relata també la història d'amor de dos adolescents de l’illa de Lesbos, Dafnis («llorer» en grec) i Cloe («herba fresca»), de 15 i 13 anys, respectivament. Aquests són alguns fragments que parlen d’aquest enamorament en traducció de Jaume Berenguer:

«Després va demanar-li que es banyés altra vegada, i, mentre ell es banyava, Cloe el veié nu i després el va tocar i, tot anant-se’n, l’admirà de nou, i aquesta admiració va ser l’inici de l’amor. Noia jove criada al camp, i que mai no havia sentit a parlar d’amor, no sabia què li passava. L’angúnia li oprimia l’ànima, els ulls no l’obeïen i no tenia als llavis sinó el nom de Dafnis; no tastava res, passava les nits sense dormir, s’oblidava del seu ramat; ara veia, ara plorava; s’adormia i, tot seguit, es despertava amb un sobresalt; la seva cara empal·lidia i de seguida se li encenia de rojor. Ni la vedella picada pel tàvec se sent tan follament agitada (1, 13).

Quant a Dafnis, hauríeu dit que havia rebut no una besada, sinó una picada: tot seguit va entristir-se, tremolava, reprimia els batecs del cor; volia mirar Cloe i, quan la mirava, la cara se li envermellia. Aleshores, per primera vegada, admirà la rossor dels seus cabells, els seus ulls, grans com els d’una vedella, el seu rostre, més blanc que la llet de les cabres; s’hauria pogut dir que en aquell moment començava a veure i que, fins aleshores, no tenia ulls. Si prenia aliment, amb prou feines el tastava; si bevia, en cas de pura necessitat, a penes es mullava els llavis. Estava silenciós, ell que abans era més xerraire que les cigales; vagarós, ell que botava més que les cabres. S’oblidava del seu ramat, la seva flauta jeia abandonada per terra, la seva cara era més verda que l’herba en la bella estació. Només amb Cloe es tornava garlaire i, quan es trobava sol, lluny d’ella, s’anava dient així: ‘Què m’ha fet el bes de Cloe?....’” (I, 17).

Daphnis et Chloe

Dafnis i Cloe (Louise Marie-Jeanne Hersent-Mauduit)

Poesia bucòlica
La novel·la de Longus s’inspira en els Idil·lis de Teòcrit, un grec natural de Siracusa (Sicília) que visqué entre els segles IV i III aC. Ell és considerat el pare de la poesia pastoril o bucòlica, dita així perquè estava ambientada enmig del camp, on el bou (βοῦς) era el principal animal de pastura. La literatura bucòlica estava protagonitzada per pastors que es dedicaven a la poesia i a l’amor (o al desamor). Es tractava d’un gènere evasiu que propugnava un retorn al paradís perdut en contraposició a la vida urbana, artificiosa i corrupta.

En Teòcrit el paisatge apareix moltes vegades sota la forma del famós locus amoenus («lloc agradable») que Virgili popularitzà en diferents obres seves: la descripció d'un racó natural de bellesa ideal (arbres, prat, l'aigua provinent d'una font o un rierol i flors, brisa i animals amables...).

Tot i que Teòcrit va ser el pioner de la poesia bucòlica, va ser el poeta llatí Virgili qui al segle I aC, amb les Bucòliques o Èglogues, va donar categoria immortal al gènere. Com el poeta grec, Virgili ressalta les virtuts d’una vida rural privilegiada (obviant els feixucs treballs del camp) i com a font de la felicitat. Va ser Virgili qui també consagrà la imatge d’Arcàdia (regió muntanyosa del nord-est del Peloponès) com la terra ideal de goigs –la idealització d’aquesta regió començà un segle abans amb l’historiador grec Polibi. Al segle I aC Horaci igualment s’inspirà en Teòcrit per a alguns dels seus versos, com el famós beatus ille (“feliç aquell”), que canta la pau de la vida al camp i el benestar que sent l’ésser humà quan s’allunya del brogit de la ciutat i s’endinsa en la natura.

La poesia bucòlica en l’obra de Longus queda ben reflectida en fragments com aquest (1, 9):

«Començava la primavera i esclataven tota mena de flors, les del bosc, les dels prats i les de les muntanyes; ja se sentia el brumir de les abelles, el refilar dels ocells cantors; es veien saltar els anyellets acabats de néixer, i botre els moltons pels tossals; les abelles brumien pels prats, les garrigues ressonaven pels cants dels ocells. Veient que totes les coses sentien l’alegria de la nova estació, Dafnis i Cloe, tendres i joves, van posar-se a imitar el que sentien i veien. En sentir cantar els ocells, cantaven, en veure botre els anyells, saltaven àgilment, i, com imitant les abelles, anaven collint flors, posant-se les unes al pit i teixint amb les altres, petites corones que portaven a les Nimfes».

Dafnis e1418959916701

Dafnis i Cloe

Dafnis i Cloe descobriren com realitzar l’acte sexual a partir de les lliçons dels animals del seu entorn. Així es desprèn d’aquest passatge (3, 14):

«Però Cloe va preguntar-li què hi podia haver més que besar-se, abraçar-se i ajeure’s l’un al costat de l’altre, i què pensava fer quan s’haurien ajagut tots dos nus.
 
- El mateix -li respongué- que els marrans fan a les ovelles i els bocs a les cabres. ¿Veus com, després, elles ja no fugen i ells ja no es cansen anant-los darrera? Cada parella, com sadollada d’un plaer fruït en comú, ara pastura l’un al costat de l’altre. Cosa dolça, pel que es veu, és el que fan, i la seva dolçor venç l’amarguesa de l’amor.
 
- Però, ¿no veus, Dafnis, que els bocs i els marrans estan a peu dret quan fan això, i a peu dret també les cabres i les ovelles quan elles s’hi presten, els mascles muntant les femelles, i aquestes sostenint-los damunt l’esquena? I tu vols que m’ajegui amb tu a terra, i tota nua. ¿És que les cabres i les ovelles no van, tanmateix, més ben vestides amb la pell que no jo amb la meva túnica?
 
Dafnis li va donar la raó, va estirar-se al seu costat i així va restar força estona; després, no sabent com atènyer el que desitjava, la va aixecar i, imitant els boscs, l’abraçà per darrera. Però encara va créixer més el seu neguit; es va asseure i plora que plora, perquè entenia menys que els marrans en les pràctiques de l’amor».

800px Daphnis Chloe Cortot Louvre CC171Dafnis i Cloe de Jean Pierre Cortot(1824).

Finalment és una prostituta, Licènion, qui ensenya a Dafnis la pràctica de l’amor (3, 18):

«Licènion, veient-lo encara més innocent cabrer del que s’havia imaginat, començà a instruir-lo d’aquesta manera. Va manar-li d’asseure’s al seu costat, tal com anava, de besar-la de la mateixa manera i tantes vegades com feia a Cloe, i, tot besant-la, d’abraçar-la i d’ajeure’s a terra. Ell es va asseure, la va besar i es va ajeure, i ella, quan el va sentir a punt i turgent, l’aixecà una mica de la posició que tenia de costat, lliscà sota d’ell i, amb enginy, el va posar en el camí que fins aleshores havia buscat. Després, no fent altra cosa que el que s’acostuma, la mateixa naturalesa ja li va ensenyar el que calia fer».

A continuació, Licènion avisa Dafnis que Cloe ho passarà malament en perdre la virginitat (3, 19):

«Cal que sàpigues encara una cosa, Dafnis. Jo era ja una dona, i ara no m’has fet mal perquè ja fa temps que un altre home m’havia instruït, i el preu de la lliçó va ser la meva virginitat. Però quan Cloe sostindrà amb tu aquesta lluita, cridarà, plorarà, sagnarà com si l’haguessis morta; però tu no tinguis por d’aquesta sang, i quan l’hagis persuadida que se’t doni, porta-la aquí per tal que, si crida, ningú no la senti; si plora, ningú no la vegi; si sagna, que es renti en aquesta font. I recorda’t que jo t’he fet home abans que Cloe».

Aquí teniu el tràiler de la pel·lícula El llac blau:

Articles del web relacionats:

Ars amandi, el primer manual per lligar

Ars amandi (“L’art d’estimar”), datat de l’any 2 aC, és el primer manual per lligar de l’antiguitat. El seu autor és Ovidi, també conegut per les seves Metamorfosis. Aquesta obra va suposar un punt d’inflexió en la sexualitat femenina romana. Per primera vegada es deia que la dona havia de tenir plaer en les relacions sexuals. Amb tot, alguns dels seus fragments són del tot masclistes. Aquí els teniu en traducció de Teresa Puig:

“Que cada una es conegui a si mateixa. Segons el cos que tingueu, agafeu determinades postures. Una mateixa posició no s’adapta a totes les dones. La que sigui bonica de cara, que jegui cara amunt. Les que estiguin contentes de la seva esquena, que es mostrin d’esquena [...]. La dona que hagi de ser admirada pels seus amples malucs, que es posi de genolls sobre el matalàs flexionant suaument el cap enrere. Si les cuixes de la dona són juvenils i els pits no tenen cap defecte, l’home s’estarà dret i ella s’ajaurà en un llit inclinat”.

Ovidi també diu que la dona ha de fingir en l’acte sexual:

“Que la dona, deixant-se anar, senti plaer des del moll de l’os i que els amors agradin a tots dos igual. Que no cessin les paraules tendres ni els dolços murmuris. No calleu les expressions excitants enmig dels jocs. Fins i tot tu, aquí la natura t’ha negat sentir el plaer de Venus, fingeix dolços plaers amb crits falsos. Infeliç la dona que té insensible la part amb què tots dos, home i dona, han de gaudir conjuntament! Quan fingeixis, vigila només que no se’t descobreixi: fes-ho creïble amb el moviment i amb els ulls mateixos. Que les teves paraules i el teu panteix li demostrin com t’agrada [...]. No deixis entrar llum a la teva cambra amb les finestres ben obertes: és millor que moltes parts del teu cos quedin ocultes”.

L’autor d’Ars amandi, també conegut com a Ars amatoria, assegura que les dones que millor practiquen el sexe són les de més edat. Ho argumenta de la següent manera:

“Elles arreglen amb refinament els desperfectes del pas dels anys, es cuiden per no semblar velles i fan l’amor amb mil postures, al teu gust: cap pintura mostra més modalitats. Amb elles s’experimenta plaer sense provocar-lo; l’home i la dona han de gaudir del plaer per igual. Odio aquelles unions que no els satisfan a tots dos [...]. Odio la que s’entrega a l’home perquè toca i, seca com està, va pensant en les labors. Aquest plaer que es dóna per obligació no m’agrada: que cap dona s’uneixi per obligació.

M’agrada escoltar els seus crits que delaten plaer, que em demani que vagi més a poc a poc o que em retingui; m’agrada veure els ulls vençuts de l’estimada fora de si; que defalleixi i que no vulgui que l’acaroni més. Aquests béns la natura no els ha concedit a la primera joventut, sinó que solen venir després dels set lustres”.

1507 1 e1548363012359


A l’hora de lligar, tanmateix, Ovidi s’apropia de l’actual perfil del “mascle alfa”:

“Potser primer es resistirà i et dirà `pocavergonya’. Però per més que lluiti, ella voldrà ser vençuda. Això sí, procura que la teva fogocitat no danyi els seus llavis delicats i vigila que no es pugui queixar de duresa [...].

Encara que l’anomenessis violència, aquesta violència agrada a les dones. El que els agrada, desitgen donar-ho sovint per la força. Qualsevol que és violada amb un sobtat atac de passió, gaudeix i considera un regal aquesta vilesa. En canvi, aquella que, podent haver estat forçada, en surt intacta, encara que fingeixi alegria en el seu rostre, estarà trista”.

Exili
Ovidi va patir la nova política moralista de l’emperador Octavi August. L’any 8 dC, amb cinquanta anys, va ser condemnat a l’exili, a Tomis, a la riba del mar Negre, a l’actual Constança, Romania. En els seus escrits, el poeta romà n'explica les raons amb dos mots: carmen et error ("un poema i una equivocació").

Els estudiosos creuen que el carmen (“poema”) va ser l’Ars amandi, clarament contradictori amb els valors de regeneració moral propugnats per August. Amb tot, el poema s’havia publicat set anys abans. Allà on no hi ha unanimitat, en canvi, és en la interpretació de l’error d’Ovidi que el va portar a l’exili. Una possibilitat és que el poeta fos còmplice d'un adulteri escandalós de Júlia, la néta d'August que també fou castigada amb el desterrament. La resolució implacable de l’emperador fou renovada pel seu successor, Tiberi.

Ovidi

Estàtua d'Ovidi a Constànça (Romania)

Després de deu anys d’exili, Ovidi moriria el 18 dC lluny de la seva pàtria, consumit per la nostàlgia. Tenia 61 anys. De res serviren les súpliques i les adulacions primer a August i després a Tiberi amb l’esperança d’aconseguir el perdó i poder tornar a la capital. A l’exili l’autor d’Ars amandi va escriure alguns dels versos més bells de la literatura llatina, que va recollir en les obres Tristia (“Tristes”) i Ex Ponto (“Pòntiques”). És molt colpidor l’inici de Tristia:
 
Cum subit illius tristissima noctis imago,                
qua mihi supremum tempus in urbe fuit,
cum repeto noctem qua tot mihi cara reliqui,
labitur ex oculis nunc quoque gutta meis.
 
“Quan m’assalta el tristíssim record d’aquella nit,
en la qual vaig viure el meu últim instant a la ciutat,
quan recordo la nit en la que vaig abandonar tot el que estimava,
encara avui una llàgrima rellisca dels meus ulls”.

Recentment s’ha novel·lat el conflicte que va tenir Ovidi amb August arran de la publicació de la seva Ars amandi. El periodista i escriptor català Víctor Amela ho ha fet magistralment en el llibre “Amor contra Roma” (Ediciones B, 2014). Aquí teniu un tast d'aquesta obra:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (08/02/2019) reflexion sobre el poliamor en l'actual societat líquida:

Aquí teniu un article del divulgador Xavier Sierra que parla de l'art d'estimar d'Ovidi.

També és recomanable aquest article titulat "Sexe, mentides i cites d'Ovidi".

Aquest article parla sobre els set secrets del sexe a l'antiga Roma.

Articles del web relacionats:
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px