Banner Top
Antoni Janer Torrens

Antoni Janer Torrens

Anau a fer punyetes amb les impugnacions!

Així com funciona la justícia, fan ganes d’enviar-la a fer punyetes. I mai millor dit. Les punyetes són els punys de les camises dels advocats, magistrats i jutges, fetes amb brodats i puntetes. Són una autèntica obra d’art, ja que antigament la seva confecció portava molta de feina i es duia a terme en llocs apartats. D’aquí vendria, per tant, l’origen de l’expressió Vés a fer punyetes per dir-li a algú que deixi de molestar. És com si l’enviàssim algú a un lloc apartat perquè s’entretingui amb qualsevol cosa.
 
Amb tot, el diccionari Alcover-Moll ens recorda que “originàriament la locució ‘fer-se la punyeta’ significava ‘masturbar-se’.” Precisament, en portuguès l’expressió fazer punheta vol dir «vés a masturbar-te». En català, avui la paraula punyeta la feim servir sobretot per referir-nos a una cosa que molesta, que no té cap utilitat.

Les punyetes que fan les punyeta
Les punyetes que fan les punyeta
 
El puny de la punyeta és present en el verb llatí pugno, que significa “lluitar” i que alhora prové de l’arrel indoeuropea *peug- (“colpejar”).  No debades, lluitam amb els punys. És un ètim amb una nodrida família de derivats: pugna (sinònim de lluita), impugnar (que implica “lluitar” contra una decisió considerada injusta), propugnar (defensar amb els “punys”), repugnar (sentir fàstic), compungir, púgil, inexpugnable (inconquistable), punyent o punyeter.

Articles del web relacionats:
La justícia, l'art que ens fa iguals?
-
 L'hora d'Antígona
Dret a la romana

El poder de la fal·làcia

En l’era de la postveritat hem d’anar molt en compte amb les fal·làcies, amb els arguments enganyosos, falsos (fallaces, en llatí). Quan no tens raons de pes per rebatre el discurs de l’altre, aleshores passes a l’atac insultant la mateixa persona. Li retreus un defecte físic o una manera de ser. És el que es coneix com a fal·làcia ad hominem (“a l’home”). En seria un clar exemple la següent afirmació: "Els ecologistes diuen que consumim massa energia; però no en facis cas perquè els ecologistes sempre exageren".
 
En la dialèctica trobam moltes altres fal·làcies. Aquí en teniu unes quantes:
  • Fal·làcia ad Hitlerum (“a Hitler”). Per fer-los callar, s’acusa els adversaris de totalitaris o de nazis, tot i que manifestament no ho siguin. És una particularització de la fal·làcia ad hominem.
  • Fal·làcia ad baculum (“al bastó”). Es recorre a l'amenaça, a la força o a la por. És un argument que permet vèncer, però no convèncer. Exemple: "No atenguis el públic de la botiga portant aquest piercing; recorda que qui paga, mana”.
  • Fal·làcia tu quoque (tu també). S'acusa l'acusador d'allò mateix. Exemple: "Tu que fumes m’estàs aconsellant que jo no fumi?"
  • Fal·làcia ad verecundiam (“al respecte”). Utilitzant el respecte que es té a una persona o institució, s'apel·la a l'autoritat per demostrar una conclusió. Exemple: “Com que ho va di Ciceró, això va a missa”.

Fal·làcia ad verecundiam
Fal·làcia ad verecundiam

  • Fal·làcia ad populum (“al poble”). S'exposen raons adreçades a despertar les emocions del públic. Forma part de la demagògia. Exemple: "Hem de prohibir que vingui gent de fora. Què faran els nostres fills si els estrangers els roben la feina i el pa?"
  • Fal làcia "ex populo" (“des del poble”). Es defensa determinat punt de vista al·legant que tothom o molta gent està d'acord amb aquesta opinió. Exemple: “M'has de deixar sortir fins a les dues, tots els pares dels meus amics els ho deixen fer”.

Fal·làcia ad populum
Fal·làcia ad populum

  • Fal·làcia ad ignorantiam (“a la ignorància”). Es pretén defensar una tesi a partir del fet que no es pot demostrar el contrari. Exemple: "No es pot provar la innocència d'una persona relacionada amb un crim, per tant, és el culpable". 
  • Fal·làcia post hoc ergo propter hoc (“després d’això, per tant a causa d’això”). Consisteix a atorgar validesa a una causa insuficient o errònia. És molt típica del pensament supersticiós. Exemple: “Vàrem guanyar el partit perquè portava la corbata verda que em dóna sort. Si me la torno a posar, tornem a guanyar”.
  • Fal·làcia «de la tradició»: Atès que una cosa que s’ha fet sempre, és correcte continuar fent-la. Exemple: “Si tothom es casa per l’Església, tu també ho has de fer”. 

Fal·làcia ad ignorantiam
Fal·làcia ad ignorantiam

Aquí teniu un llistat d'insults llatins. Aquí en teniu un altre. I aquest article en conté més.


Articles del web relacionats:
La veritat de la mentida
La veritat no s'oblida mai
Les llavors de la discòrdia
Paraules adulterades
L'etern retorn del Gran Germà
Matar el missatger en temps de la postveritat
La postveritat segons Aristòtil
On és la veritat?

Posteducació

Article publicat a l'Ara Balears (15/09/2017)

El prefix post- ja s’ha convertit en una autèntica plaga. Vivim en l’era de la postmodernitat, la postveritat, la postcensura, però també de la “posteducació”, en la qual l’educació és entesa com un espectacle. Ho podem llegir a l’assaig “La sociedad gaseosa” (Plataforma Editorial, 2017), d’Alberto Royo, professor de música a un institut de Navarra. El títol està en sintonia amb la famosa «societat líquida» amb la qual Zygmunt  Bauman al·ludí a la dissolució dels principis tradicionals considerats fins ara estables.
 
Royo aplica les tesis del pensador polonès al món educatiu: “La mateixa cultura ha deixat de ser un conjunt consolidat de sabers per passar a rendir-se a la fugacitat i, finalment, a la vaporositat. La immediatesa, la recerca de la rendibilitat, la falta d’exigència i autoexigència, el menyspreu per la tradició, l’obsessió innovadora, el consumisme, l’educació placebo, l’arraconament de les humanitats i de la filosofia, l’autoajuda, la mediocritat assumida i la ignorància satisfeta fan trontollar allò que pensàvem que era més consistent”.

Alberto Royo
Alberto Royo (Foto de Diario de Navarra)
 
L’autor de “La sociedad gaseosa” reivindica la formació intel·lectual dels professors a partir de la cita clàssica Primum discere, deinde docere (“Primer aprèn, després ensenya”). A més, insisteix que només aquella persona que s’apassiona amb allò que ha estudiat és capaç de transmetre-ho amb entusiasme. Els alumnes, però, no han d’oblidar que aprendre implica esforç i que no sempre és divertit.
 
Sens dubte, el camí cap a la bellesa del coneixement es pot aplanar. Amb tot, Royo, sense ser tecnòfob, lamenta l’ “homeopatia pedagògica” dels nous corrents educatius, que es preocupen més per entretenir que no pas per ensenyar. A infantil i a Primària, té tot el sentit del món l’aprenentatge lúdic. A Secundària, en canvi, cal més disciplina acadèmica. No debades, és l’etapa en la qual s’ha d’aprofundir en els continguts i s’ha de vetlar més per la maduració intel·lectual de l’alumne.
 
La radiografia de Secundària que fa aquest professor de música és bastant alarmant: amb la rebaixa del nivell d’exigència s’incrementa el percentatge d’alumnes mediocres. Mentrestant, els més brillants són els grans damnificats d’una “posteducació” que ha convertit els instituts en centres terapèutics de la felicitat i no del coneixement. Royo manté que totes les persones han de tenir la mateixa oportunitat per accedir a l’educació. Recorda, però, que no totes arribaran al mateix punt.


La sociedad gaseosa
 

Les reflexions de l’autor de “La sociedad gaseosa” em provoquen sentiments contraposats. A Secundària he pogut observar en persona els fruits del treball cooperatiu, de la feina per projectes. El grau d’implicació dels seus professors responsables és d’admirar. Celebr molt que ara, a les aules, es parli d’intel·ligència emocional i que les matèries s’enfoquin més des de la transversalitat per afavorir la promiscuïtat intel·lectual. La meva educació, en canvi, va estar presidida per l’individualisme, la rigidesa mental i el pensament acrític.
 
Jo també, però, com Royo, desconfii dels cants de sirena de la neoopedagogia, presidida per uns gurús abonats a un relativisme del tot estèril. Constat que s’han perdut els hàbits d’estudi, de concentració i d’estar en silenci. També trob a faltar la cultura de l’esforç i de la paciència, tan necessaris per assaborir els grans plaers del coneixement. El drama és quan els professors hem de desertar del nostre paper de transmissors de cultura davant d’uns alumnes massa sobreprotegits no només, però, per la família, sinó també pels mateixos educadors.
 
Hi ha sessions d’avaluació que fan empegueir. “La vida et suspèn o t’aprova una sessió d’avaluació”, vaig llegir fa poc a Can Twitter mentre discutíem si aprovar un alumne de segon de batxillerat. La culpa, tanmateix, no és nostra, sinó d’un sistema educatiu que va a la deriva amb constants reformes que només responen a interessos partidistes i no pedagògics. No s’albira cap debat polític seriós sobre la preparació i l’aptitud tant de docents com d’alumnes. Les oposicions, així com estan plantejades, deixen molt a desitjar.

"Contra la nueva educación" (primera part de "La sociedad gaseosa")
 
Enmig d’aquest desgavell ens trobam amb una societat que desconfia dels professors, però a la vegada delega en ells tota l’educació dels seus fills. Ara les escoles no només han d’ensenyar, sinó també educar. En temps de la “posteducació” cal, doncs, més seny i implicació per part de tothom. Ja ens ho riu Royo a “La sociedad gaseosa”: “Si entenem que a través de l’educació, del bon periodisme, dels bons llibres podem millor la societat, faríem bé de protegir-la d’aquesta postmodernitat decadent”.

En aquest enllaç trobareu alguns capítols del llibre "La sociedad gaseosa".

Aquí teniu una entrevista a Alberto Royo:



Articles del web relacionats:
Jo adoctrín
Talents castrats
La mort del mestre
-
 Paraules amb coneixement
L'era líquida
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px