Banner Top

Estimar té un preu

Estimar té un preu (Sant Jordi) Estimar té un preu (Sant Jordi)

Article ampliat de l'Ara Balears (23/04/2014)

Avui, festivitat de Sant Jordi, és un dia per dir “t’estim” sense embuts. Amb tot, si hem de ser fidels a l’etimologia d’aquesta paraula, podem començar a preparar la nostra cartera. Una de les monedes que feren servir els romans s’anomenà aes, donat que estava feta de “bronze”. Precisament aquest és el terme que trobam en el verb que ens ocupa (aestimare). No debades, en el seu origen hi ha un sentit de valoració econòmica: es tractava de donar un preu a alguna cosa. En català aquesta noció es conserva plenament en expressions com: “El preu estimat de la joia és de dos-cents euros”.

La resta de llengües romàniques expressen la idea d’estimar amb verbs que contenen altres arrels llatines. En castellà, per exemple, “querer” ve de quarere, que vol dir “buscar” i d’on beuen també disquisició, adquirir, qüestionar, conquerir, exquisit, inquirir, requerir, perquisició (“pesquisa”, en castellà), requisit, enquesta i, en castellà, “querencia”, “cualquiera” i “siquiera”. El francès (“aimer”) i l’italià (“amare”), en canvi, provenen d’amare, present també en el mot mare.

Per ventura avui hi haurà parelles que es comprometran i esdevindran així marit i muller o, el que és el mateix, espòs o esposa, de manera que en castellà “vivirán con esposas (manilles en català) toda la vida” –més sort tenen els consorts. Són paraules que deriven del llatí spondere (“prometre”, “oferir”), d’on tenim també respondre, espontani, responsable, correspondència, corresponsal o respons (cant litúrgic). En aquesta llista no podem deixar d’afegir-hi sponsor, que és un llatinisme que ens arribat, a través de l’anglès, de manera incorrecta amb el significat de patrocinador. En l’àmbit jurídic romà, però, un sponsor era el “fiador”, “qui responia davant l’incompliment del deutor”.

Noces romanes, Giovanni Muzzioli (segle XIX, Museu Cívic, Trieste)
Noces romanes, Giovanni Muzzioli (segle XIX, Museu Cívic, Trieste)


A diferència del que entenem avui, en un primer moment els esposos no eren els que ja estaven casats, sinó els que estaven promesos. Aquesta idea es manté en la paraula esposalles (“esponsales” en castellà) o esposori, que és la cerimònia prèvia al matrimoni, consistent en el compromís mutu de casament. És el moment en què el jove demana la  de la seva estimada. A l’antic dret romà, la manus tenia el sentit de pàtria potestat; les dones sempre havien d’estar sota la mà d’un tutor, ja fos el seu pare o un germà seu. Així doncs, quan el baró demanava la mà a la jove, el que sol·licitava en realitat era la seva tutela per fer-se càrrec d’ella. Tanmateix, a partir del segle I aC els matrimonis foren sine manu (“sense mà”), de manera que la dona ja no es casa per obligació, sinó per consentiment.

L’anell de casat no deixar de ser una metàfora del jou (iogum) que etimològicament tenalla els cònjuges. Aquest mateix jou llatí el trobam en altres paraules com junyir, jugular, juxtaposar, ajuntar, conjunció, subjuntiu, adjunt, conjuntura, conjunt, disjuntiva, conjugar, subjugar o ajuntament.

Sobres bodes i divorcis
A l’hora de casar-se, els promesos es juraven amor etern, és a dir, feien els seus vots, en llatí vota (plural de votum), d’on naixeria boda. Tothom felicitava la nova casada, la nova nupta. De nova i novus sorgiria la paraula noviïs o nuvis. Resulta curiós, doncs, que en el seu origen llatí, els esposos eren els compromesos a casar-se i es convertien en nuvis un cop casats –res a veure amb el significat que donam avui a aquestes paraules.

Repas de noces à Yport  (Alain Fourié)
Repas de noces à Yport (Alain Fourié)

En català, un altre sinònim per a boda és el plural de noces, terme que prové del verb nubere (“cobrir amb un vel”), d’on ve també nigul o núvol –quan qui es casava era l’home es deia uxorem ducere (“portar la dona”). Després de les noces, la parella s’instal·lava en una casa i per això es deia que estaven casats. La tradició diu que, fins que la mort els separàs, havien de “viure feliços i menjar anissos” (“vivir felices y comer perdices”, en castellà). En tot cas, en els seus orígens, les noces no eren pròpiament l’acte formal del matrimoni, sinó la festa que anava a continuació. Per això, en les rondalles de mossèn Alcover trobam frases com “se va fer es casament i llavò ses noces”.

La cerimònia de les noces romanes contenia alguns costums que ens poden recordar bastant els actuals: la signatura del contracte matrimonial (
tabulae nuptiales) en presència de testimonis; la cena nuptialis, que habitualment pagava el pare de la núvia; el costum d’aixecar en braços la núvia perquè no tocàs el llindar amb el peu, cosa que suposadament donava mala sort. Però potser l’escena més curiosa per a nosaltres es produïa durant la deductio o acompanyament de l’esposa a casa del seu nou marit: aquest, de sobte, fingia arrabassar la nova nupta dels braços de la seva mare, i ella s’havia de mostrar espantada i s’hi havia de resistir; es tractava d’una simple formalitat, un simulacre que recordava el rapte de les sabines.

Paraula de Buda
Paraula de Buda


Després de casats, en alguns casos la convivència podia ser insuportable, de manera que n’hi ha que no dubtaren a demanar el divorci perquè cadascú pogués tirar per camins diferents. No debades, la paraula, que conté el prefix dis- (separació), deriva de verto, verti, versum (“girar”), d’on tenim també universitat, aniversari o adversitat.

Paraula de Sartre
Paraula de Sartre


En aquest enllaç trobareu pintures sobre l'amor.

Aquí teniu un article sobre etimologies de la família. No us podeu perdre tampoc la carta que va escriure l'escriptor nord-americà John Steinbeck (1902-1968) al seu fill quan li va dir que s'havia enamorat.

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre el ritual de noces a l'antiga Roma.

Al Nou Testament, a la Primera carta als corintis (12, 31-13, 13), trobam el següent fragment que parla del "camí incomparable de l'amor":

Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident. 2 Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res. 3 Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria.
 
4 El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, 5 no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; 6 no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; 7 tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.
 
8 L'amor no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar en llengües s'acabarà, que el do de conèixer serà també inútil. 9 Ara els nostres dons de coneixement i de profecia són limitats. 10 Però quan vindrà allò que és perfecte, serà inútil allò que és limitat. 11 Quan era un infant, parlava com un infant, pensava com un infant, raonava com un infant; però d'ençà que sóc un home, tinc per inútil el que és propi dels infants. 12 Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. 13 Mentrestant, subsisteixen la fe, l'esperança i l'amor, tots tres; però l'amor és el més gran.
 
Aquí teniu un article interessant sobre l'amor. Es titula: "L'amor etern és bioquímicament possible".

Aquí teniu informació sobre el tòpic literari "Omnia vincit amor".

Aquí teniu la cançó de Joan Manel Serrat: "Els vells amants":



I aquí teniu la fantàstica canço del Beatles We Can Work It Out ("Ho podem solucionar". Parla d'una segona oportunitat en una parella en crisi:

Tanmateix, la millor declaració d’amor és aquell poema del manacorí Miquel Àngel Riera, inclòs en el poemari "El Pis de la badia":

Et diré que t'estim, lluitant amb la tristesa
que m'ofega a moments malgrat tot, malgrat tu.
Et diré que t'estim fent acte de presència
per sentir-me més viu, més de ple en aquest món
on adopta el meu cos la forma d'un llenguatge
amb el qual et puc dir, al vol de la carícia,
que estic trist perquè pens que la vida em curteja,
i també que t'estim. T'ho diré davant gent,
onsevulla, a tothora, en sentir-me capaç
de dir-ho amb nous matisos pel camí dels calfreds.
 
T'ho diré de rampell, al matí a mitjan feina,
traient el cap enmig de tants de noms que em volten
sense aconseguir més que un foc d'estellicons.
Escriuré que t'estim amb geroglífics propis
pels murs dels excusats dels cinemes de barri
vora aquells mots gravats al cim de la tristesa
que, empetitint la meva, els veig i em fan plorar.
 
Et diré que t'estim a les cinc de la tarda
quan els àngels condormen amb les ales plegades,
pels pollancres del parc. Pensaré que t'estim
en estar-nos besant, a cos sencer, certíssims,
dins la cambra silent, en punt, enmiquelada,
aquideçà d'un món que ignoram si existeix.
 
Faré senyals de fum cap allà on et trobis,
t'enviaré coloms amb mots d'escampadissa
travessant un espai d'impossibles distàncies.
T'ho diré de bell nou dins l'ascensor que ens puja
al pis de la badia, on fa fresca i fa tu,
i passaré les tardes, si torna la tristesa,
buidant calaixos plens de dirés-que-t'estim.


A vegades ens costa verbalitzar el nostre amor envers algú. Ja ens ho diu la cançó “Words don’t come easy” (“Les paraules no vénen fàcilment”), de F.R.David


També podem cantar la cançó "Te amaré" de Miguel Bosé:

 

 Com veis, doncs, l’amor és un autèntic joc lingüístic!

Articles del web relacionats:
Cupido concupiscent
-
 L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Valent Sant Valentí
-
 Les metàfores de l'amor
-
 Sant Jordi, un mite universal

I aquí teniu un monòleg del genial Rubianes sobre la solteria:

Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.

Banner 468 x 60 px