Banner Top

Matrimoni amb amor?

El matrimoni Arnolfini, de Van Eyck (1434) El matrimoni Arnolfini, de Van Eyck (1434)
Des de temps antics el matrimoni ha estat vist com una institució amb unes funcions concretes. Era un acord polític entre dues famílies que proporcionava suculents beneficis econòmics (transmissió de la propietat) i permetia a l’home tenir drets sobre els fills d’una dona. Faraons, reis i nobles empraren el matrimoni, sovint a contracor de la dona, per segellar aliances amb altres regnes o per ampliar les seves fronteres. Així doncs, tenint en compte la transcendència del pacte adquirit, casar-se per amor era considerat una amenaça per a l’ordre social. A vegades els cònjuges es podien enamorar. Això, però, era secundari en una institució massa important com per deixar-la a la lliure elecció de dues persones.
 
A l’antiga Grècia, l’eros, el desig sexual, quedava reservat de portes enfora de la institució familiar. Era habitual que els homes s’allitessin amb esclaves o concubines o que recorreguessin a la prostitució.  A Roma també es distingí entre l’afecte marital i els instints sexuals, que ningú no concebia satisfer amb l’esposa. Com va escriure Sèneca: “No es pot tractar la dona com una amant”. En tot cas, l’esclavitud passional era rebutjada: que l’home fos esclau de la dona per amor era un trastorn temible, causa de patiment i deshonor.

Parella amorosa desigual, Lucas Cranach (1517)
Parella amorosa desigual, Lucas Cranach (1517)
 
Amb l’Església hem topat!
Al segle IV dC, amb el triomf del cristianisme dins l’Imperi Romà, l’Església va assumir el monopoli del matrimoni. El va concebre com una excel·lent eina per garantir  l’ordre social davant de Déu. El divorci i la poligàmia, per tant, quedaren prohibits i s’imposà una estricta moral dels deures matrimonials que exigia fidelitat absoluta. L’ideal cristià era un amor marital fratern i virtuós, amb el sexe limitat estrictament a la procreació. La dona, tanmateix, continuava essent vista com un ésser submís al gènere masculí, la causant pel pecat original. A més, molts d’homes no pogueren deixar de ser adúlters –durant l’edat mitjana eren nombrosíssims els fills bastards.
 
No va ser fins al segle XIX quan va néixer el binomi amor i matrimoni. Així ho recorda l’antropòleg i escriptor Albert Sánchez Piñol en el llibre Veritat o mentida (Editorial Proteus, 2011), del periodista Adolf Beltran:
 
“Fins al segle XIX això de l’amor rosa quasi no existia i estava molt poc, però molt poc, vinculat amb el matrimoni. Una cosa era el matrimoni i una altra els sentiments [...]. Bàsicament el matrimoni era un contracte, no entre dos individus, sinó entre dues sumes d’individus –dues famílies-, i servia per consolidar uns interessos. A partir del XIX s’inventa literalment l’amor romàntic. I qui l’inventa? La literatura, els fulletons. De cop i volta la gent descobreix aquesta cosa, que vista en perspectiva és tan absurda (riu): que es pot enamorar de qualsevol. Això abans no existia, els sentiments eren una cosa dirigida i més o menys controlada. Després hi havia un cert llibertinatge...”
 
Piñol qüestiona la irracionalitat de l’amor, que no s’ha de confondre amb l’enamorament: “Només has de veure les dones dels jugadors del Barça! Quan unes persones són riques, famoses, etc., quines núvies tenen? Tots podem veure que són lletges, pensionistes, coixes, oi? En realitat és com una mena de mercat on els fluxos s’equilibren de la forma més ajustada del món capitalista”.

Parella desigual, de Cranach el Vell (segle XVI)
Parella desigual, de Cranach el Vell (segle XVI)
 
Pinyol insisteix: “Jo crec que sobre això hem perdut la perspectiva. Ens pensem que al temps dels nostres avis o dels pares dels nostres avis hi havia una cotilla que impedia les relacions sexuals fora del matrimoni, que quan et casaves era per tota la vida. Doncs només cal mirar les memòries de la gent que va viure aquelles èpoques. El Robert Capa, per exemple, la seva gran especialitat eren les casades. Hi havia com un conveni pel qual la gent feia la vida sexual al marge. Com que el matrimoni era indissoluble s’assumia com a tal, però això no acabava amb la llibertat de la gent, sinó que la redirigia”.
 
Per acabar, Pinyol recorda que “la humanitat no s’ha inventat aquests sistemes de parentiu –això de l’amor i la parella- perquè sí, sinó perquè eren la primera font humana de solidaritat, per garantir que tots els membres de la societat tinguessin alguna cosa en comú, uns pactes de drets i obligacions. I funcionava. I a l’Àfrica continua funcionant a un gran nivell: allà veus gent que té la casa plena de gent per això, perquè és família”.
 
Aquí teniu un article interessant de "La Vanguardia" titulat ¿Existe aún el amor verdadero"?

Us deix amb una pregunta que es formula Marta Rojals al llibre L’altra: "Per a què vol la gent una parella, sinó per garantir-se el subministrament d’un tacte regular?"

L'amor segons Erik Fromm
L'amor segons Erik Fromm

Aquí teniu la meva intervenció al Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/08/2016). Parl sobre la farsa de l'amor:



En aquest enllaç trobareu pintures sobre l'amor.


Kate Bolick és una escriptora nord-america que reivindica viure tot sol sense ser esclaus dels convencionalismes del matrimoni. Aquí teniu les seves reflexions

Aquí teniu la vida amorosa segons Woddy Allen.

Aquí teniu una article interessant de Diana López sobre matrimoni i divorci.

Articles del web relacionats:
L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
La vulgarització de l'amor platònic
Cupido concupiscent
Estimar té un preu
L'etern mal uterí
La guerra de sexes
Pandora, les arrels gregues de la misogínia


Aquí teniu unes reflexions interessants sobre l'amor i el matrimoni:




I per acabar, un homenatge a Mocedades:



Bibliografia
Historia del matrimonio. Stephanie Coontz. Ed. Gedisa. Barcelona 2006
La ambición del amor. Historia del matrimonio en Europa. J. E. Ruiz-Domènec. Aguilar, Madrid, 2003.

Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.

Banner 468 x 60 px