Banner Top

El rapte d'Europa

Article publicat a l'Ara Balears (10/02/2014)
 
Els bitllets de cinc euros i les monedes gregues de dos euros ens recorden contínuament el nostre mite fundacional. Europa era una princesa fenícia, filla del rei Agènor de Tir (Líban). La seva extraordinària bellesa no passà desapercebuda a Zeus, qui, fent honor a la seva fama d’incansable faldiller, adoptà l’aparença d’un brau blanc per poder-la seduir. La innocent donzella es trobà amb l’animal en una platja, i, veient que era mans, l’acaronà i s’hi acabà pujant al llom.

El rapte d'Europa
El rapte d'Europa
 
De seguida, el patriarca olímpic aprofità l’ocasió per arrencar a córrer mar endins, portant aquella tota plorosa presa fins a l’illa de Creta, on li revelà la seva vertadera identitat. Tres fills (Minos, Radamant i Sarpedó) certificarien la unió –algunes versions parlen de violació- de l’exòtica parella. Un cop convertida Europa en la reina de Creta, Zeus recreà en el firmament la forma del brau blanc amb la constel·lació de Taure. És un misteri l’etimologia del personatge mitològic que acabà donant nom al nostre continent. Uns la vinculen amb l’arrel semítica ereb, que significaria “terra de l’ocàs”, atès que, des d’una perspectiva asiàtica, és la terra on mor (occido, en llatí) el sol, és a dir, Occident. Els hel·lenòfils, en canvi, prefereixen pensar que és el resultat de la combinació de l’adjectiu grec eurús (“ample”) i del substantiu ops (“mirada”).
 
Al llarg de la seva extensa història, el Vell Continent ha reproduït més d’una vegada el seu rapte fundacional en forma de guerres i de règims totalitaris. Ara, amb el greu context de crisi econòmica, Europa pateix l’amenaça de ser raptada de bell nou per partits d’extrema dreta. Així ho auguren els sondejos de les eleccions europees del maig vinent, que fins i tot els donen un grup parlamentari propi. Aquest és l’objectiu que s’han proposat conjuntament la dirigent del puixant Front Nacional (FN) francès, Marine Le Pen, i el líder islamòfob del Partit de la Llibertat d’Holanda (PVV), Geert Wilders. Ambdós volen acabar amb la Unió Europea -“el monstre de Brussel·les”, segons Wilders- i tornar la sobirania als estats.
 
Moneda grega de dos euros
Moneda grega de dos euros


La ultradreta, doncs, avança imparable per Europa. Als països escandinaus ja s’ha instal·lat en l’espectre polític amb el pretext de defensar l’estat del benestar d’una suposada amenaça en forma d’immigració. A Àustria, el Partit de la Llibertat Austríac (EPÖ), fundat pel desaparegut Jörg Haider, es manté fort amb un 20,5% de vots. A Bèlgica, el partit independentista de Flandes Interès Flamenc, que té com a premissa “revertir les errònies polítiques de multiculturalitat”, compta amb el suport d’un 7’7% de la població. A Hongria, el Moviment per una Hongria Millor, conegut com a Jobbik, de clars postulats antisemites, s’erigeix en la tercera força més votada.
 
Grècia, però, bressol de la democràcia, és l’únic dels països rescatats on l’extrema dreta ha mostrat la seva cara més agressiva. A les passades eleccions de 2012 Alba Daurada, amb un logo que recorda l’esvàstica, obtingué 18 diputats amb el 6’9% dels vots gràcies a una campanya que combinava l’ús de la violència amb un vistós “treball social”, repartint aliments “només a grecs”. Les seves ràtzies violentes contra immigrants varen culminar fa mig any amb l’assassinat d’un cantant, que ha costat la presó preventiva al seu líder parlamentari, l’exmilitar Nikolaos Mijaloliakos.

El rapte d'Europa (Noël Nicolas Coypel 1727 Filadèlfia, Philadelphia Museum of Art)
El rapte d'Europa (Noël Nicolas Coypel 1727 Filadèlfia, Philadelphia Museum of Art)
 
Curiosament, ni a Portugal ni a Espanya, que comparteixen amb Grècia un passat dictatorial, l’extremisme dretà no s’ha enlairat. A casa nostra es dóna la “tempesta perfecta” perquè així sigui: descrèdit institucional, erosió dels grans partits, un 26% d’atur i un 11’7% d’immigració de la població total. Amb aquesta conjuntura, però, tan sols tenim dos partits d’àmbit regional que conformen una dreta populista homologable a la d’Europa occidental: Plataforma per Catalunya (PxC), amb 67 regidors, i España 2000, establerta a València, on compta amb 4 regidors (i un cinquè a Alcalá de Henares).
 
Ara, amb tot, el procés sobiranista engegat a Catalunya sembla que està esperonant la ultradreta espanyola més virulenta. Així es pogué constatar en la passada diada de l’11 de setembre quan un grup de neonazis va sabotejar un acte institucional al centre cultural  Blanquerna de Madrid al crit de “Cataluña es España”. A pesar que condemnà l’incident, el PP continua donant mostres de suport tàcit a l’Espanya preconstitucional. La seva negativa a tipificar com a delicte l'apologia del franquisme és aprofitada per alguns dels seus cadells de Nuevas Generaciones, que no es cansen de fotografiar-se amb símbols d’El Caudillo. Davant aquest panorama, la desconhortada Europa plora, per enèsima vegada, el seu rapte, mentre el brau blanc d’Intereconomía –un logo prou revelador- no atura de treure pit.

Aquí teniu diverses il·lustracions del rapte d'Europa fetes per l'humorista gràfic Forges.

En aquest article, Jordi Llovet fa una altra interpretació del mite d'Europa.

Articles del web relacionats:
Les Meduses de la indiferència
Machado a Macedònia
Europa, la de "mirada ampla"

 


No us podeu perdre aquest vídeo del programa "Món 3/24" sobre l'auge dels populismes a Europa.

I per entendre millor l'ascens de l'ultradreta a Europa, aquí teniu un fantàstic reportatge del programa "Sense ficció" de TV3 titulat "A la dreta i més enllà":




Les arrels clàssiques dels elements químics

El 15 de novembre se celebra el Dia de la Química. És la festivitat de Sant Albert Magne, patró dels químics. El mèrit, però, de la taula periòdica és de Dimitrif Mendelejev. El 1869 aquest científic rus va organitzar les substàncies químicament indivisibles que es troben al planeta i que anomenam “elements”. Ho féu emprant una graella que els ordenava segons la mida dels seus àtoms i de les propietats bàsiques que caracteritzen cada un d’ells.

En aquesta taula periòdica consten el 119 elements que formen tota la matèria orgànica i inorgànica del planeta; també, però, n’hi ha uns pocs que no s’han trobat a la Terra, però que han estat elaborats artificialment a partir dels primers. Alguns d’ells són coneguts des d’èpoques molt antigues, perquè ja havien estat trobats com a minerals; d’altres han estat descoberts molt recentment.

 
Noms d’elements en honor a déus
  • Np (neptunium, “neptuni”). Del déu romà de les aigües i dels sismes (Posidó grec).
  • Pu (plutonium, “plutoni”). Del déu dels inferns Plutó, també conegut com a Hades, germà de Júpiter. En grec πλοῦτος vol dir “riquesa”. Derivats: plutocràcia (govern dels rics).
  • Pd (palladium, “pal·ladi”). Pren el nom de Pal·las Atena, deessa de la saviesa i de la guerra.
  • Se (selenium, “seleni”). En record de la deessa grega Σελήνη (“lluna”).
  • Hg (mercuri, missatger dels déus): simbolitza l’argent. La seva terminologia prové de l’hel·lenisme hydrargyum < ὑδωρ, “aigua”+ ἁργυρος, “plata”. Aristòtil va anomenar el mercuri ἄργυρος χυτός, “argent líquid”; en llatí es deia argentum vivum (“argent viu”). Altres derivats de ὑδωρ són: hidràulic, hidrofòbia, clepsidra, hidra.
  • Ce (ceri): agafa el nom de Ceres, deessa romana de la terra i l’agricultura (= Demèter grega).
 
Noms d’elements en honor a personatges mitològics:
  • Ti (titanium, “titani”). Al·ludeixen als titans, fills d’Urà i Gea. Derivats: titanomàquia, titànic, titanífer, titanós.
  • Ta (tantalus,tàntal”). Agafa el nom del personatge condemnat al Tàrtar a no poder ni menjar ni beure, ja que havia robat el nèctar i l’ambrosia dels déus. Cada vegada que s’apropava a l’aigua per beure’n, aquesta desapareixia i el mateix passava amb el menjar.
  • Nb (niobium, “niobi”). Rep el nom de la filla de Tàntal, Níobe, pel fet de trobar-se en minerals de tantali.
  • Pm (promethium, “prometi”). Prové del nom del tità Prometeu, castigat per haver robat el foc als déus.
  • Ir (iridium, “iridi”). Porta aquest nom a causa dels seus reflexos variats que recorden els de la dea grega missatgera dels déus, Iris (Ἴρις).
  • Cd (cadmi). Era un mineral abundós a la regió de Tebes, ciutat grega fundada per Cadme.
 
Noms d’arrel grega:
  • P (fòsfor). Del grec φωσφόρος (“portador de llum”), format a partir de φῶς, φωτός (phos, photos) + φέρω (“portar”). Derivats de φῶς: fotocòpia, fotofòbia, fotografia, fotogènia, fotosíntesi. Derivats de φέρω: fèretre, metàfora, semàfor, àmfora.
  • H (hidrogen). De ὑδωρ + γένος (“naixement”). Derivats de γένος: genealogia, genètica, nitrogen, Eugènia.
  • N (nitrogen). Possiblement és una paraula d’origen egipci que ens ha arribat a través del grec.
  • O (oxigen). De ὀξύς (“agud”, “àcid”). Derivats: paroxisme, que és l’exaltació de les passions, dels efectes (en medicina, és el període d’una malaltia on els símptomes es manifesten amb més virulència); oxímoron (+ μόρος, “fatalitat”), figura retòrica que consisteix a unir en una mateixa expressió mots o unitats sintàctiques de sentit contrari, com per exemple docta ignorància o lúcida bogeria.
  • Os (osmi). De ὀσμή (“olor”). Derivats: ensumar, anòsmia (pèrdua del sentit de l’olfacte)
  • Br (brom). De βρῶμος (“fetor”). És un líquid vermellós i pudent. Derivats: bromur (usat en medicina com a tranquil·litzant de les pulsacions sexuals).
  • Ba (bari). De βαρύς (“feixuc”). Els seus minerals eren classificats com a minerals pesants. Derivats: baríton, baròmetre, isòbar.
  • Ac (actini). del grec ἀκτίς, ἀκτίνος (“raig de llum”).
  • Pa (protoactini). De πρῶτος (“primer”) i  ἀκτίς, ἀκτίνος (“raig de llum”).
  • Ne (neó). Ve de νέος (“nou”). Nom posat pel fill jove de dotze anys del seu descobridor, Ramsay. Derivats: neòfit, neolític, neollatí.
  • Li (liti). El nom, que prové de λίθος (“pedra”), recorda que aquest àlcali ha estat descobert al regne mineral, mentre que el potassi i el sodi ho foren al vegetal. Derivats: aeròlit, paleolític, monòlit, megàlit.
  • He (heli). De ἤλιος (“sol”), perquè es va descobrir teòricament al sol, i després es va comprovar a la terra. Derivats: heliocèntric, heliofòbia.
  • Tc (tecneci). Prové de τέχνη (“tècnica”). És un metall de transició artificial. Derivats: tècnica, tecnologia, tecnòcrata.
  • I (iode). Ve de ἴον (“violeta”) i de εἰδος (“aspecte”). Derivats de εἰδος: asteroide, idolatria, calidoscopi, antropoide.
  • Cl (clor). Del grec χλωρός (“groc verdós”). Derivats: clorofil·la (pigment verd que presenten les plantes),
  • Cr (crom). Del grec χρῶμα (“color”). Derivats: acromàtic, monocromàtic, al·locromàsia (alteració del sentit cromàtic que fa que hom tingui una visió dels colors diferent a la real).
  • As (arsènic). Del grec ἄρσενικός (“viril”).
  • Rh (rodi). Del grec τό ῥόδον (rosa). Derivats: Roses (municipi de l’Alt Empordà).
  • Dy (disprosi). Del grec δυσπρόσοδος (“de difícil accés”).
  • Ti (tali). Del grec θάλος (“plançó”, “fill”).
  • At (àstat). Del grec ἀστατος (“inestable”).
  • La (lantani). Del grec λανθάνω (“romandre ocult”). Derivats: letargia, Alícia.
  • Kr (kriptó). Del grec κρύπτω (“ocultar”). Derivats: cripta, apòcrif, criptografia.
  • Na (sodi). De l’arab sawda (“negra”). Les seves sigles, però, són les dues primeres lletres del mot llatí natrium, que alhora ve del grec νίτρον (“nitre”).  
  • Pr (praseodimi). De πράσινος (“verd”) i deδίδυμος (“doble”, “bessó”).
  • Nd (neodimi). Del grec νεος (“nou”) i de δίδυμος (“doble”, “bessó”)
 
Paròdia de la taula periòdica
Paròdia de la taula periòdica
 

Noms d’arrel llatina:
  • Au (aurum, “or”). L’or simbolitza poder i sempre ha estat molt apreciat. Els romans tenien entre les seves monedes l’auri (aureus), que era precisament una moneda d’or. Derivats: aurora, Aureli, aurèola, auri. Del seu homònim grec χρυσός tenim Crisòstom, crisantem (tipus de plantes).
  • Ag (argentum, “argent”, “plata”). Deriva d’arguo (“brillar”), d’on tenim argument, argúcia, argüir o argentífer. La seva versió grega és ἄργυρος, emparentada amb ἄργιλλος (“fang blanc”), que ens ha donat argila. Durant molt de temps, la plata ha estat considerat el segon metall preciós, després de l’or. L’ofici de treballar rep el nom d’argenteria.
  • Fe (ferrum, “ferro”)
  • Te (tellurium, “tel·luri”). De tellus (“terra”). Derivats: tel·lúric.
  • Cu (cuprum, “coure”). Els país del coure per excel·lència va ser Xipre, a mig camí entre Grècia i Egipte. Els romans varen anomenar aquest metall aes cyprium o, simplement, cuprum, d’on ve el seu nom. Aquest metall estava associat a Venus (Afrodita grega), ja que Xipre, coneguda en grec com a Kypros, fou l’illa on anà a parar la deessa de l’amor després d’haver sorgit de l’escuma de la mar. De la seva versió grega χαλκός tenim calcografia (procediment gràfic caracteritzat per la utilització de planxes metàl·liques gravades en profunditat).
  • S (sulphur, “sofre”). Derivats: sulfúric, sulfat, sulfurar.
  • Sn (stannum, “estany”)
  • Pb (plumbum, “plom”). Mot d’origen obscurs, per ventura ibèric, ja que el plom provenia d’Ibèria. Derivats: plumbi, plumbífer, plumbós  –curiosament, en anglès, fontaner és plumber. . En grec, plom es deia μόλυβδος.
  • Ra (radi): del llatí radius (“raig de llum”)
  • Rn (radó). També del llatí radius. És un gas noble radioactiu, format a partir de la desintegració del Radi.
  • Rb (rubidi). Del llatí rubeo (“envermellir-se”). Derivats: rúbrica, rubor, ruboritzar-se.
  • Cs (cesi). Del llatí caesius (color verdós).
  • F (fluor). Del verb llatí fluere (“fluir”).
  • Al (alumini). Del llatí alumen (“alum”).
  • Si (silici). Del llatí sílex (“sílex”).
  • Ca (calci). Del llatí calx (“calç”).
  • Sb (Antimoni). Les seves sigles són les dues primeres lletres del mot llatí stibium (“antimoni”).

Noms de regions del món clàssic

  • Mg (magnesi). De Magnèsia, comarca de Tessàlia (Grècia).
  • Eu (europi). De Europa, princesa fenícia, raptada per Zeus, que acabà donant nom al nostre continent. Uns vinculen la seva etimologia amb l’arrel semítica ereb, que significaria “terra de l’ocàs”, atès que, des d’una perspectiva asiàtica, és la terra on mor (occido, en llatí) el sol, és a dir, Occident. Els hel·lenòfils, en canvi, prefereixen pensar que és el resultat de la combinació de l’adjectiu grec εὐρύς (“ample”) i del substantiu ὤψ, ὠπος (“mirada”).
  • Ho (holmi). D’Holmia, nom llatí per designar la ciutat Estocolm (Suècia).
  • Lu (luteci). De Lutetia, antic nom llatí de París.
  • Hf (hafni). D’Hafnia, nom llatí de Copenhaguen (Dinamarca).
  • Re (Reni). De llatí Rhenus, el riu Rin.
Aquí teniu les últimes incorporacions d'elements a la taula periòdica.

Aquí teniu més informació sobre la història dels noms dels elements químics. Aquest altre enllaç també és interessant.

En el següent enllaç trobareu una taula periòdica interactiva que mostra per a què serveixen els diferents elements químics i explica les principals característiques de cadascun d'ells.

Taula periòdica útil
Taula periòdica útil

 

Etimologies estacionals

Els noms de les nostres estacions (< stare, “estar dret”, "romandre")  tenen una història etimològica curiosa. De les tres estacions en què dividien l’any, els romans consideraven que la primavera era la més important segurament pel fet que la seva arribada suposa un esclat de vida al món animal i vegetal. És per això que li atorgaren el privilegi de ser la primera estació de l’any. No debades, abans de la reforma empresa per Juli Cèsar al 45 aC, el calendari començava amb el mes de març, dedicat a Mart (déu de la guerra), ja que el bon temps convidava a fer la guerra. Cal no oblidar tampoc que el primer signe del zodíac és Àries, que comença al març.
 
La importància que els romans donaren a la primavera es reflectí, en llatí vulgar, en forma de redundància: al mot ver -que ja vol dir “primavera” i que alguns fan derivar de vis (“força”) en al·lusió al creixement que suposa aquesta estació- s’hi afegí primum, és a dir que etimològicament primavera vol dir “principi de primavera”. El final de la primavera fou conegut com a veranum tempus, que en castellà donaria “verano”.

En canvi, el nostre estiu vendria de l'època de més calor del veranum tempus, l'aestiva, paraula relacionada amb una arrel indoeuropea que conté la idea d’encendre -el primum ver, inicialment neutre, passà al gènere femení per influència del femení aestas - en francès tenim "été", en italià "estate" i en castellà també hi ha l'expressió "época estival" en al·lusió a l'època de calor més sufocant del "verano".
 
Primavera (Alcimboldo, 1563)                Estiu (Alcimboldo, 1572)
      Primavera (Alcimboldo, 1563)                                    Estiu (Alcimboldo, 1572)                                                                                                                                                                                                                                     
Després del primum ver i del veranum tempus, hi havia l’hibernum tempus, que donaria el nostre hivern i el castellà “invierno”. L’origen clàssic d’aquestes tres estacions estaria en el mite de Persèfone. Posteriorment en català sorgiria l’estació de la tardor, derivada de l’adjectiu tardus (“tardà”). La raó d’aquesta designació podria estar en el fet que és en aquesta època quan es recullen les darreres collites de fruita -és curiós que, en el llenguatge popular, a la tardor se l'anomena també "primavera d'hivern". El castellà “otoño” derivaria del llatí autumnus i aquest per ventura del verb augeo (“incrementar”), de manera que podria remetre a la idea que amb aquesta estació la vegetació arriba a la seva plenitud.
 
Tardor (Alcimboldo, 1572)     Hivern (Alcimboldo, 1572)
Tardor (Alcimboldo, 1572)                                                       Hivern (Alcimboldo, 1572)                                                                                                                                                                       
Així doncs, a l'antiguitat hi havia només tres estacions. Abans, però, que es convertissin definitivament en quatre n'hi hagué cinc. Al capítol 53 de la segona part d' El Quijote (segle XVII) trobam la següent enumeració:

"La primavera sigue al verano, el verano al estío, el estío al otoño, y el otoño al invierno, y el invierno a la primavera, y así torna a andarse el tiempo con esta rueda continua; sola la vida humana corre a su fin ligera más que el tiempo, sin esperar renovarse si no es en la otra, que no tiene términos que la limiten’’.

Primavera d’estiu i d’hivern
Antigament a Mallorca no tenien molt clar això de la primavera. L’anomenaven “primavera d’estiu”, ja que suposava una transició entre l’hivern i l’estiu. I per a la tardor hi havia la “primavera d’hivern”.  Ja ho deien els llatins: Unus flos non facit ver (“Una flor no fa primavera”). Avui, però, nosaltres deim “que una flor no fa estiu”.

Com si fossin estacions de tren, les estacions de l’any estan relacionades amb els llocs per on es va aturant la Terra en el seu recorregut anual al voltant del Sol. En cadascuna d’aquestes posicions, la Terra rebrà llum i calor solar de diferent forma. Així és com cada estació dura aproximadament tres mesos i suposa canvis de temperatura, de clima i de períodes de llum solar. A causa de la inclinació de l’eix de rotació de la Terra, aquests fenòmens no es produeixen al mateix temps a l’hemisferi Nord (Boreal) que a l’hemisferi Sud (Austral), sinó de forma invertida: quan en un hemisferi és hivern, a l’altre és estiu; quan en un és primavera, a l’altre és tardor.

Solsticis i equinoccis
Solsticis i equinoccis
 

Equinoccis i solsticis
A l'hemisferi nord, els dies que arriba la primavera o la tardor reben el nom d'equinocci. La paraula està composta del llatí aequus (“igual”) i de nox, noctis (“nit”) i indica que es tracta d'un fenomen en què el dia i la nit tenen la mateixa durada en tots els punts de la Terra. L'equinocci de primavera es produeix quan el Sol passa pel primer punt d'Àries, cap al dia 20 o 21 de març. I l'equinocci de tardor, quan el Sol passa pel primer punt de Balança, cap al dia 22 o 23 de setembre.

Primavera, Nicolas Poussin, (1660-64)
Primavera, Nicolas Poussin, (1660-64)

Els dies que arriba l'estiu o l'hivern reben el nom de solstici. La paraula conté ètims els llatins sol status -participi de stare (“estar dret, aguantar-se”)- i significa literalment “quan el sol està estàtic” -de stare també tenim estable, estàtic, estança i estada. Es tracta, tanmateix, d'una aparent detenció, ja que el Sol no s'atura en la seva trajectòria al voltant del Sol. El solstici d'estiu es produeix quan el Sol passa pel primer punt de Càncer, cap al 21 o 22 de juny, que és el dia més llarg de l'any. I el solstici d'hivern té lloc quan el Sol passa pel primer punt de Capricorn, cap al 21 o 22 de desembre, que és el dia més curt de l'any. En alemany, al solstici li diuen Sonnenwende (“gir del sol”).

Tardor, Nicolas Poussin, (1660-64)
Tardor, Nicolas Poussin, (1660-64)


El Dia de la Marmota i la festa de la Candelera
Als Estats Units i al Canadà l'inici de la primavera ve marcada per un mamífer, la marmota. És com una espècie d’esquirol, una mica més gran. Se celebra dia 2 de febrer. És una tradició de més d’un segle d’antiguitat. La més popular és la que es realitza a un poblat al nor-est de l’estat de Pensilvània. Allà, a trenc d’alba, una marmota anomenada Phil és treta del seu cau en un tronc d’arbre. Segons la tradició, si Phil veu la seva ombra, hi haurà sis setmanes més d’hivern als EUA. Si no (perquè està ennigulat, per exemple), la primavera arribarà aviat.

A casa nostra, dia 2 de febrer, el dia de la Marmota equival a la festa de la Candelera. És la festa de la Purificació de la Mare de Déu o de la seva Presentació al Temple. Era un ritus al qual les dones jueves que havien donat a llum s’havien de sotmetre quaranta dies després del part. Per commemorar aquest fet, moltes esglésies solien fer una processó amb candeles, és a dir, espelmes. En acabar, les deixaven als peus de la imatge que representava la Verge Maria. La festa de la Candelera es presta per a fer previsions meteorològiques de caràcter popular: Si la Candelera plora (és a dir, si plou), l’hivern és a fora o Si la Candelera riu (fa sol), lluny és l’estiu.

En aquest article de la revista Sàpiens teniu més informació sobre els orígens del Dia de la Marmota.

No us podeu perdre aquest article de Rafel Argullol titulat "Les estacions de la vida" (Diari Ara, 08/01/2017)

El dia de la marmota es va fer molt famós gràcies a la pel·lícula “Atrapat en el temps” (1993), amb una cançó extraordinària: “I got you, Babe”



I per acabar, les Quatre Estacions de Vivaldi:




Aquí teniu un interessant article sobre les estacions titulat "El suïcidi de l'estiu", de Quim Curbet.

Articles del web relacionats:

Per què començam l'any al gener?
-
 L'origen mitològic de l'hivern
Per què canviam l'hora?
-
 A l'estiu, tothom a la muntanya!

Sant Josep, el pare putatiu més famós

Sant Josep és el pare putatiu més famós. Un dia vaig demanar a classe de Llatí de 4t d’ESO si sabien què volia dir aquest adjectiu. De seguida un alumne va alçar el braç i em va il·luminar: “Un pare putatiu és un pare que se’n va de putes”. Gran resposta! Una llàstima que la seva vertadera etimologia sigui una altra.

Sobre “Pepes” i “Peps”
Putatiu ve del llatí puto (“considerar”, “pensar”). Com a pare putatiu de Jesús, sant Josep era el seu pare adoptiu, no biològic -ho sigui, “es considerava” que era el seu pare. Durant l’edat mitjana era habitual que els copistes, a l’hora d’esmentar els sants, fessin servir un apel·latiu al·lusiu a un fet significatiu de la seva vida. N’és un bon exemple sant Joan (el) Baptista. Així, quan es citava sant Josep, se li afegia el sobrenom de Jesus Christi Pater Putativus (“el pare putatiu de Jesucrist”).

Sant Josep i el nin Jesús
Sant Josep i el nin Jesús


Amb el temps, per tal d’estalviar paper (o pergamí), els copistes recorrien sovint a una abreviatura. D’aquesta manera, sant Josep s’acabà convertit en PP (no confondre amb les sigles del partit, que curiosament té fama de ser molt catòlic). En castellà, aquesta abreviatura es completaria amb dues vocals que donà el nom propi de “Pepe”. Amb tot, alguns autors creuen que aquesta forma vendria del nom italià de Giuseppe. En català, en canvi, el resultat final va ser Pep.

El verb puto llatí ens ha donat altres derivats: imputat (persona de qui es “considera” que ha participat en algun delicte), diputat (“considerat” el representat del poble), disputa,  reputació, computar i, en castellà, “apodo” (sobrenom en català). Així doncs, si hem de ser fidels a aquest argument etimològic, quan ens fan una putada hem de pensar que el que ens fan en realitat és una "consideració".

Crist a casa dels seus pare (1849, John E. Millais). Londres. Tate Gallery.
Crist a casa dels seus pare (1849, John E. Millais). Londres. Tate Gallery.


Sant Josep, fuster?
Tothom dóna per fet que sant Josep era fuster. Els Evangelis, però, utilitzen la paraula grega τέκτων, de significat ampli. Normalment, al·ludia a artesans que treballaven amb fusta i pedra. Per tant, τέκτων pot significar tant fuster, ebenista (< ἔβενος, nom de l’arbre en qüestió), com picapedrer o constructor.

Tot i que la tradició cristiana sempre ha entès τέκτων com a fuster, res d’aquest ofici podem deduir de les paràboles de Jesús, on abunden més les referències al món de l’agricultura i, a vegades, al de la pesca. Tanmateix, no hi ha cap dubte que avui Sant Josep, com a bon artesà que devia ser, seria amic de la tecnologia i de la música tecno. No debades, l’arrel indoeuropea de τέκτων (*teks-, “fabricar”) també es troba present en paraules com técnica (τέχνη) o arquitecte (< ἄρχω, “manar”, és a dir, el cap dels obrers).

Litosfera
Litosfera

Avui Sant Josep també seria un incondicional de les plaques tectòniques. La geologia va crear aquest terme a partir del grec τεκτονικός (“el que construeix”) ja que són la base sobre la qual està “construïda” la litosfera (λίθος, “pedra” + σφαῖρα, “esfera”), nom donat a la capa de la Terra que comprèn tota l'escorça i una part del mantell superior. Les plaques tectòniques es desplacen lentament (uns 5 cm per any), la qual cosa provoca sismes, volcans, falles, formació de muntanyes, etc.

En llatí també podem resseguir l’arrel τέκτων en paraules com tela, subtil, teixir, textura, text o context. La versió llatina de τέχνη és ars, artis, d’on tenim artefacte (literalment, “cosa feta d’acord amb l’art”) –en castellà, artefacte és “artilugio”, que amb l’afegit del verb lugere, “plorar”, inicialment significava “plor fingit”.

Articles del web relacionats:
La controvertida etimologia de puta
Realment era verge la Verge Maria?

Sobre dones i homes

En llatí, el concepte de “dona” s’expressava amb dues paraules: femina i mulier. Femina, que en anglès ha donat female i en castellà “hembra”, al·ludia al caràcter sexual del terme en oposició a “home” i equivalia al grec γυνή -d’on tenim ginecologia. Mulier, en canvi, designava la dona adulta en oposició a puella (“nina”).

Tanmateix, d’aquestes dues paraules la més elegant era mulier –convertida en la nostra muller i en castellà “mujer”- ja que femina incloïa l’accepció de “femella” del regne animal, per exemple, canis femina (“cussa”). A diferencia del castellà, el català no ha conservat el cultisme llatí femina. En el seu lloc, tenim dona, procedent del llatí domina (“senyora”), d’on també deriven madona, donzella i dama –en anglès, dame.

Helena, la femme fatale que, segons la mitologia, provocà la guerra de Troia  (Anthony F. A. Sandys, 1829)
Helena, la femme fatale que, segons la mitologia, provocà la guerra de Troia (Anthony F. A. Sandys, 1829)


Si gratam en l’etimologia de femina i mulier ens trobam amb autèntiques sorpreses. Mulier està relacionada amb l’adjectiu mollis (“tou”) la qual cosa vincula la dona amb el sexe dèbil –en castellà, mollis ha donat “molície” com a sinònim de “blandura” o d’afeminat. Femina, en canvi, deriva de l’arrel indoeuropea *dhe- (“mamar”, “alletar”), present també en el seu homònim grec θῆλυς (“femella”) i en altres paraules llatines com filius (>fill), fetus (<fetus), fecundus (>fecund), felix (>feliç) i fellare (>fel·lació). Per tant, etimològicament, femina vol dir “la que nodreix amb la seva llet” –el seu diminutiu seria femella, -ae (“doneta”), d’on tenim femella; filius, “l’alimentat amb la llet”; fetus, “el nodrit”; fecundus, “fèrtil”;  fellare, “xuclar”, “mamar”. D'altra banda, de filius deriven feligrés (< filii eclesiae, "fills de l'església"), filial, afiliació o la paraula castellana "hidalgo" (< "hijo de algo").

El 1486 dos monjos dominics van publicar a Alemanya Malleus Maleficare (“Martell de les bruixes”), un exhaustiu tractat sobre la caça de bruixes que, durant 200 anys, va servir de base a la Inquisició per dur a la foguera milers de dones acusades de bruixes. Se les considerava pervertidores, insaciables i causa de la desgràcia dels homes. El llibre recollia una falsa etimologia, del tot misògina, de Sant Agustí (segle IV) sobre la paraula llatina femina. Al seu parer, provenia de fides (“fe”) i de minus (“menys”). La dona, per tant, seria “la que té menys fe”. 

Marits virils
Per referir-se al concepte home, el llatí tenia l’adjectiu mas, maris i el substantiu vir, -i –el seu equivalent grec és ανηρ, d’on deriva misàndria, l’aversió al gènere masculí. Mas, maris ens ha donat paraules com mascle, masculí, marit, maridatge i, en anglès, male (“mascle”) i marriage (“matrimoni”), en francès mariage  -resulta curiós que en la nostra llengua aquest concepte derivi del llatí mater, la qual cosa ens indica la finalitat reproductora que temps enrere tenia per a la dona la unió conjugal. Segons alguns filòlegs, el francès mariage hauria donat nom als típics cantants mexicans, els “mariachi”, que toquen a les noces i altres festes amb violins, arpes, guitarres i trompetes.

Un altre derivat de mas, maris també podria ser Mart, el déu de la guerra; no debades, a l’antiguitat es tractava d’una pràctica associada al gènere masculí. I de Mart tenim marcià –sinònim d’extratrerrestre-, l’adjectiu marcial i els noms propis Marc i Martí.

L’altra paraula llatina per a home, vir, -i, podria estar emparentada amb uis, uis (“força”), que ha esdevingut una gran font de derivats: violar, violència, vindicar, venjança, viril, virtual, reivindicar, vigor i desvetllar (“treure la son”, “perdre la son”, del prefix des- i el verb vetllar, el qual prové alhora del llatí vigilare, “estar despert”, “vigilar”, derivat de vigere, “tenir vida, vigor”, “estar desvetllat”.

Adam i Eva (Lucas Cranach)
Adam i Eva (Lucas Cranach)

De vir, -i també tenim virtut. A l’antiga Roma ser virtuós era sinònim de ser masculí. I, en la mentalitat romana, ser masculí significava dominar. En primer lloc dominar els propis impulsos, però també dominar els altres: esposa, amants, fills, esclaus, etc. La qualitat que, en canvi, ennobleix la dona no és la virtut, sinó la pudicitia, la castedat, la puresa. I a la resta dels mortals només els queda l’obediència.

Senyors virils
El tòpic diu que tot marit ha de ser viril i tot un senyor. Aquesta paraula prové del llatí senior, -oris, comparatiu de senex (“ancià”), que s'anà substantivant per a designar els ancians de la comunitat, del senat, els superiors, fins a suplantar dominus (“amo”) –és una llàstima que avui la societat ja no valori l’experiència dels ancians i els margini per considerar-los senils. En francès aquest llatinisme es manté ben viu en el terme monsiur (“senyor”, literalment “el meu senyor”), i, en anglès en el títol nobiliari de Sir –la seva versió femenina, Lady, igual que Lord, és d’origen anglosaxó.

Si continuam amb el tòpics no podem estar-nos de dir que, en la llengua de Shakespeare, hem d’esperar que tot Sir sigui també cavallerós, galant, és a dir, un gentleman. Mentre que el lexema final d’aquesta paraula (–man) és d’origen germànic, gentle prové del llatí gentilis, que significava “persona que pertany a una gens determinada”, és a dir, a una de les famílies romanes respectades. D’altra banda, a diferència de madona, amo no derivaria directament del llatí. Segons el gran filòleg Joan Coromines, és un mot procedent de l’hispano-llatí amma “dida”, “mestressa”.

La felicitat de l'home
La felicitat de l'home

Diferents cànons de masculinitat
El concepte de masculinitat ha canviat al llarg del temps. Basta observar un retrat oficial del rei Lluís XIV de França, del segle XVIII. El monarca porta una llarga perruca, mitges, sabates de taló alt i adopta la postura de ballarí, recolzant-se sobre una enorme espasa. Avui seria titllat d’efeminat. Al seu temps, però, Lluís XIV era paradigma europeu de la masculinitat i la virilitat.

Lluís XIV
Lluís XIV

En ple segle XXI seria impensable que tot un president d’Estats Units com Barack Obama sortís retratat com Lluís XIV. Ara els governants no vesteixen d’una manera tan extravagant.

Barack Obama
Barack Obama

Com veis, parlar del gènere humà dóna –que no dona- molt de si. Res a veure, però, amb les converses dels primitius tertulians de l’abominable programa de Tele5 “Mujeres y hombres y viceversa”.

Aquest àudio parla sobre la sexualitat en el llenguatge.

Per a més informació, aquí teniu un interessant àudio del programa "En guàrdia", d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat al cos i la sexualitat durant l'edat mitjana.

En aquest enllaç trobareu informació sobre les dones gregues. I aquest altre enllaç parla sobre les dones més destacades de la mitologiag grega.

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (07/08/2014) per parlar sobre l'etimologia de fel·lació, felicitat i femella


Articles del web relacionats:
- Lucrècia, la primera veu del #MeToo (#EgoQuoque)
Etimologies misògines
Feministes "femmes fatales"
- L'ofuscació del feminisme
- La guerra de sexes
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
 Tragèdies femenines
Les noves amazones

 

L'androgin i el mite de l'amor romàntic

L’amor romàntic és un amor passional que vincula la passió amb la felicitat. El binomi queda plasmat en el matrimoni, on la dona s’entrega incondicionalment a l’home. Actualment aquest model sentimental, avui hegemònic a Occident, té els orígens a l’antiga Grècia, en el mite platònic de la mitja taronja, conegut també com el mite de l’androgin o de les ànimes bessones. 

Segons explica Plató en el seu llibre El Banquet (segle IV aC), antigament la naturalesa humana estava formada per tres gèneres: el masculí, el femení i un de caràcter bisexual anomenat androgin (γυνή, “dona” + ἀνήρ, “home”). Cadascun d’aquests éssers era doble i amb forma rodona. Tenien quatre mans, quatre peus, dos rostres col·locats l’un contra l’altre i, per descomptat, dos sexes. En el cas del mascle, els dos sexes eren masculins; en el de la femella, femenins; i en el cas de l’androgin, un era masculí i l’altre femení. D’altra banda, la seva forma circular indicava el seu origen: el mascle era fill del Sol, la femella, de la Terra; i l’androgin, de la Lluna.

Figura de l'androgin
Figura de l'androgin

 

Androgin
Androgin

Un dia aquestes criatures es rebel·laren contra els déus, i Zeus, com a càstig, els partí per la meitat. Des d’aleshores, les dues meitats que formaven cadascun dels tres éssers se cerquen. D’aquesta manera, ens trobam que, en l’homosexualitat masculina, els homes se cerquen entre ells; en la femenina, les dones; i en l’heterosexualitat, que correspon a l’ésser de l’androgin, són els sexes oposats qui se cerquen.

Aquest vídeo explica molt bé el mite de l’androgin segon El banquet de Plató:



Lluny de ser un hermafrodita, avui en dia un androgin es una persona que, físicament, juga amb la seva ambigüitat sexual. No necessàriament són transsexuals, és a dir, no són individus que senten que el seu sexe aparent és un error de la natura i, per tant, desitgen fer-se un canvi de sexe. A les passarel·les, l’androgin més famós és el model bosnià Andrej Pejic, de 23 anys. 

Andrej Pejic
Andrej Pejic





A Hollywood, l’androgin per antonomàsia és l’actriu britànica Tilda Swinton:

Tilda Swinton
Tilda Swinton


El 1999, a la pel·lícula Boys don’t cry, l’actriu nord-americana Hillary Swank també s’aprofità de la seva ambigüitat sexual per interpretar una al·lota que volia ser un al·lot. El paper li valgué un Òscar:

Hillary Swank
Hillary Swank


A casa nostra, Bimba Bosé, la neboda del cantant Miguel Bosé, encaixava a la perfecció dins els paràmetres de l’androgin:

Bimba Bosé
Bimba Bosé


Hi ha qui considera que el cantant andalús Falete també és un androgin. D’altres, però, el veuen més com un homosexual a qui li agrada vestir-se de dona.

Falete
Falete


Un altre possible exemple d'androgínia serien les dones barbudes que pateixen la Síndrome d'Ovari Poliquístic. És el cas de la jove britànica Harnaam Kaur, que ja decidit no tallar-se la barba perquè la seva religió no li ho permet.

Harnaam Kaur
Harnaam Kaur


Precisament, a la propera edició d'Eurovisió, que se celebrarà aquest mes de maig a Copenhague, Àustria tendrà com a representant un transexual amb barba, Conchita Wurst:

Conchita Wurst
Conchita Wurst

Interpretació del mite de l’androgin
Mitjançant el mite de l’antrogin, Plató explica la diversitat de la sexualitat humana. També, però, projecta la idea que les persones necessitam ser estimades per recuperar la plenitud perduda. La mateixa idea ressuscità el mite de l’amor romàntic al segle XIX. Contra aquest concepte determinista i patriarcal d’amor s’han alçat nombroses veus feministes. Al seu parer, és un model que impedeix a les dones assolir la seva plena autorealització i autonomia -la seva pitjor cara és la violència de gènere.
 
El filòsof Miquel Àngel Ballester fa les següents consideracions sobre l’amor romàntic al diari Ara Balears (03/12/2017):
 
“L’amor romàntic ha arrelat profundament en l’imaginari col·lectiu i s’ha convertit en un model universal que es transmet de generació en generació a través de l’art, la publicitat, la literatura i el cinema. Segons la crítica feminista, les dones que idealitzen l’amor acaben desenvolupant un excés de tolerància cap a la parella, assumint un excés de responsabilitat en l’èxit o el fracàs de les seves relacions. L’amor romàntic sol anar acompanyat de promeses d’amor etern i exigències d’exclusivitat. Des d’una perspectiva feminista, l’amor romàntic afavoreix les relacions possessives, basades en conductes de gelosia i control, i, per tant, provoca conflictes i situacions de violència. Les feministes rebutgen l’amor romàntic perquè convida les dones a ser dependents emocionalment, obedients i submises.
 
El feminisme proposa altres relacions alternatives de viure l’amor, més igualitàries i obertes, com les relacions poliamoroses. La filòsofa feminista Simone de Beauvoir (1908-1986), a la seva obra El segon sexe, proposa que l’amor vertader se sostingui sobre la llibertat i el reconeixement mutu. Segons Beauvoir, el dia que la dona s’afirmi a si mateixa a través de l’amor, es convertirà en font de vida i no en perill de mort”.
 
Per reflexionar sobre l’amor romàntic, aquí teniu uns fragments d’una entrevista del diari Ara Balears (03/12/2017) a Begoña Marugán, doctora en Sociologia i professora de Sociologia del Gènere i de Sociologia del Treball a la universitat Carlos III de Madrid. L’entrevista és feta pel mateix Miquel Àngel Ballester:
 
Pensau que l’amor romàntic és un instrument poderós en la construcció de la desigualtat?
Sí, clarament. L’amor romàntic és un element de domini, que determina que el recorregut professional de les dones es vegi limitat a trobar un bon marit i casar-se. Aquesta concepció de l’amor contribueix que les dones que fracassen en les relacions de parella se sentin culpables, perquè entenen que el seu destí com a dones és tenir un company. La norma social és viure amb parella, preferentment masculina. Ens han ensenyat a viure les relacions afectives d’una determinada manera, i no perquè biològicament tinguem un instint afectiu més desenvolupat que els homes. Si no et va bé amb la teva parella, la resta de la societat et considera una fracassada. 

Existeix una relació directa entre la concepció de l’amor i les seves pràctiques més íntimes i la submissió i l’obediència de les dones a la seva parella?
Sí, crec que tenim un problema greu amb l’amor romàntic, amb la idea que hem de ser la mitja taronja i que ens hem de completar amb la companyia d’un altre. Si la dona és una meitat, com prens decisions? On és la teva autonomia? On és la teva capacitat de respecte? On és la capacitat de créixer junts com a parella i evitar ser anul·lada? El problema fonamental és que en el fons volem viure en parella. Les tesis doctorals que he dirigit posen en evidència el fet que les dones volem ser autònomes, independents i lliures, però sense renunciar a viure en parella. Hauríem de ser capaces de construir altres relacions amoroses molt més igualitàries i lliures. No dic que hàgim de renunciar a l’amor, sinó que hem de ser capaces de rompre amb una idea d’amor que ens sotmet a la voluntat dels homes.
 
Quines pràctiques socials relacionades amb l’amor i els sentiments us semblen més danyoses per a la igualtat i el respecte sexual?
El tema de la violència no s’hauria d’abordar només des de la dona com a víctima, sinó també des d’un marc més ampli, com ara a través dels bons tractes. Jo intentaria pensar en models positius, en exemples de bones pràctiques. Cal construir referents positius de bons tractes en general, no només en l’àmbit privat, sinó també en el treball i en altres entorns quotidians.
 
Què es pot fer per superar el mite de l’amor romàntic i pensar les relacions de parella amb perspectiva de gènere?
Em sembla important donar a conèixer que l’amor romàntic no ha existit sempre, que és una creació nova, que apareix al segle XIX i que, a més, no és l’únic model d’amor possible. El greu problema que té el feminisme és que no hi ha hagut un matriarcat que ens digui com hem de fer les coses. Sempre hem viscut dins un patriarcat. Per això, haurem d’experimentar noves pràctiques, aprenent de l’assaig i l’error. Les estadístiques ens diuen que s’estan produint canvis en les relacions de parella, que cada vegada hi ha més parelles de fet i més relacions que no impliquen convivència, entre persones que viuen soles i mantenen una relació de parella separant convivència i afecte. Per viure relacions menys opressores cal aprendre a rompre amb els vincles de parella que generen dependència.


El mal que ha fet el mite de la mitja taronja
Sobre el mal que ha fet el mite de la mitja taronja aquí teniu un text atribuït a John Lennon:

“Ens van fer creure que el “gran amor”, només passa una vegada, generalment abans dels 30 anys. No ens van explicar que l’amor no és accionat, ni arriba en un moment determinat. Les persones creixen a través de la gent. Si estem en bona companyia, és més agradable.

Ens van fer creure que cada un de nosaltres és la meitat d’una taronja, i que la vida només té sentit quan trobem l’altra meitat. No ens van explicar que ja naixem sencers, que ningú a la vida mereix carregar a l’esquena, la responsabilitat de completar el que ens falta.

Ens van fer creure en una fórmula anomenada “dos en un”: dues persones pensant igual, actuant igual, que era això el que funcionava. No ens van explicar que això té nom: anul·lació. Que només sent individus amb personalitat pròpia, podrem tenir una relació saludable.

Ens van fer creure que el casament és obligatori i que els desitjos fora de terme, han de ser reprimits. Ens van fer creure que els bonics i prims són més estimats.

Ens van fer creure que només hi ha una fórmula per ser feliç, la mateixa per a tots, i els que escapen d’ella estan condemnats a la marginalitat. No ens van explicar que aquestes fórmules són equivocades, frustrenles persones, són alienants, i que podem intentar altres alternatives.

Ah, tampoc ens van dir que ningú ens diria tot això… cadascú ho haurà de descobrir sol. I aquí , quan estiguis molt enamorat de tu, podràs ser molt feliç i t’enamoraràs d’algú.

Vivim en un món on ens amaguem per fer l’amor… tot i que la violència es practica a plena llum del dia…”
John Lennon i la seva parella
John Lennon i la seva parella


I per acabar, aquí teniu un videoclip titulat “Origin of Love” on la cantant transsexual Hedwig reversiona el mite d’El banquet de Plató:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/01/2017), reflexion sobre la identitat sexual:




I aquí teniu un vídeo sobre "La parella ideal" del programa Bricolatge emocional de TV3. I aquesta cançó també parla del mite de la mitja taronja:



Per acabar, us recoman aquest article de Meritxell Blay titulat "El melic". Reflexiona sobre l'amor a partir del mite de l'androgin.

Articles del web relacionats:
Matrimoni amb amor?
L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
La vulgarització de l'amor platònic
Cupido concupiscent
Estimar té un preu
L'etern mal uterí
La guerra de sexes
Tragèdies femenines
Pandora, les arrels gregues de la misogínia


  • Publicat a Amor
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px