Banner Top

Paradoxes hel·lèniques

Si viatjam a Grècia ens podem endur més d’un ensurt lingüístic. A la darrera entrada d’aquest web ja comentàvem que a la pàtria de Sòcrates una metàfora no només és un recurs literari, sinó també un mitjà de transport. Així doncs, no ens ha d’estranyar que algú ens digui: “Me’n vaig a agafar la metàfora!” en al·lusió a un bus o a un tren.
 
En grec modern, però, hi ha molts altres amics falsos (el coneguts false friends en anglès), és a dir, paraules semblants en la forma entre dues llengües, però amb un significat o ús diferent. Aquí en teniu alguns exemples a partir d’un treball titulat “¿Es el autobús una metàfora?”, que realitzà el 2005 Styliani Voutsa, de la Universitat de Salamanca.
 
Anècdota. En grec modern és una paraula neutre (anékdoto) que significa acudit o quelcom graciós. En català, en canvi, és de gènere femení i fa referència a un petit fet particular, més o manco curiós, d’història o de la vida íntima d’algú –consta d’una α privativa + ν eufònica + εκδύδωμι (“publicar”); etimològicament, per tant, una anècdota és una escrit que no ha estat publicat.

Plaça Sintagma. El nom de la plaça central d’Atenes on hi ha el Parlament grec no té res a veure amb un sintagma verbal, nominal o preposicional. En grec, Sýntagma (<  σύν, “amb” + ταξις, “ordre”) significa, entre altres coses, constitució.
 
Banc Ètnic (Εθνική Τράπεζα). Equivaldria al nostre Banc Nacional. No debades, l’adjectiu ethnikós (< ἔθνος, “raça”, “nació”) vol dir nacional.
 
Ministeri Esotericón. És el nom que rep el Ministeri de l’Interior. Esoterikón (< ἔσω, “dins” + sufix comparatiu –τερος) poc té a veure amb el sentit de secret de la nostra paraula. En grec modern, per tant, aquest adjectiu és més fidel a la seva arrel.
 
Triar glossa. Si anam a un caixer automàtic a treure doblers, la màquina ens farà triar glossa. Abans de posar-nos a glosar-li alguna cosa, hem de saber que  γλώσσα significa “llengua” -d’on deriva poliglot, glosa, glossari. Però en grec, si anam a una peixateria o a un restaurant, també podem demanar una glossa, ja que un altre dels significats d’aquesta paraula és el de llenguado.
 
Amígdales. Així s’anomenen en grec modern les ametlles (αμύγδαλα). En la nostra llengua, a través del fenomen de la metàfora, s’entén que, per la seva forma, adquirissin aquest nom cadascun dels dos òrgans glandulars col·locats a ambdós costats de l’entrada de la faringe.

Tesi
. Derivat de τίθημι (“col·locar”), en grec modern significa posició, situació. En català, en canvi, una tesi és una proposició que hom pren com a punt de partida per a la demostració d’un argument.
 
Periòdic. En grec modern designa una revista i no un diari, com passa en la nostra llengua. Es tracta d’un terme que prové del món de l’astronomia. Consta de la preposició περι (“al voltant”) i del substantiu ὁδός (“camí”). Per tant, inicialment un període era el temps que trigava un planeta a fer la volta a la seva òrbita.
 
Èxode. En castellà es refereix a la fuga col·lectiva d’un poble, com per exemple l’Èxode del poble jueu narrat a l’Antic Testament. En grec modern, éxodos (<εκ, “des de” + ὁδός, “camí”), a part d’aquesta emigració en massa, significa “sortida”. Així doncs, podem trobar cartells amb éxodos en un aeroport, estació o discoteca.
 
El·lipsi. En català, al·ludeix al fenomen gramatical que consisteix en l’absència d’una o més paraules d’una oració, les quals se sobreentenen fàcilment pel context. En canvi, la paraula grega élleipse (<λείπω, “abandonar”) significa “mancança”, “insuficiència”. Així, avui un grec pot dir que té una el·lipsi de pa, de temps, d’espai o, fins i tot, una el·lipsi de confiança o d’experiència.

Pèricles fa el discurs fúnebre des de la Pnyx (gravat de Philip von Foltz, 1852)
Pèricles fa el discurs fúnebre des de la Pnyx (gravat de Philip von Foltz, 1852)
 
Litúrgia. En grec modern, leitourgía (λειτουργία < λεῖτος, “públic” + ἔργον, “treball”, “acció”) no només es limita a l’àmbit eclesiàstic. Els grecs parlen de la litúrgia de l’encèfal quan es refereixen al funcionament del cervell humà. També poden esmentar la litúrgia (funcionament) de l’ascensor. Amb el seu significat de “missa” el més correcte és dir Theía Leitourgía (Θεία Λειτουργία), que es traduiria per “missa divina” –en la parla quotidiana, però, sovint s’omet l’adjectiu theía (“divina”).
 
Agonia. Aquesta paraula, en català, significa “pena” o “patiment angoixós” i també “estat immediatament anterior a la mort”. A part d’aquest context, en grec modern agonia (<ἀγών, “lluita”, “certamen”) s’empra quotidianament amb el significat d’ “estrès”, “angoixa”. D’aquesta manera, un grec pot dir que davant un examen o una entrevista de treball té agonia.
 
Hidràulic. Tant en català com en grec modern, aquest adjectiu, derivat d’ ὕδωρ (“aigua”) + αὐλός (“flauta”), significa “allò relacionat amb l’aigua”. En grec modern, però, l’hidraulikós és també com es coneix el fontaner.
 
Aporia. Per a nosaltres, aquest és un terme filosòfic que al·ludeix a un problema impossible de resoldre des de la lògica –consta de l’α privativa i de πόρος (“pas”). En grec modern, en canvi, aporia és sinònim de dubte o de sorpresa. Així doncs, és normal que un professor grec demani als seus alumnes si tenen qualque aporia. També, però, aporia és la situació d’una persona que no té recursos econòmics, per tant, és sinònim de pobresa.

Androgin. En grec modern, andrógyno (<ἀνήρ, “home” + γυνή, “dona”) significa, com en català, “aquell qui té característiques d’ambdós sexes”. També, però, s’empra amb el significat de “matrimoni”.
 
Patètic.  Nosaltres relacionam l’adjectiu patètic (<πάθος, “sofriment”) amb quelcom penós i trist. En grec modern, en canvi, té altres dos significats: el de “posseït per la passió” i el de “passiu”. Per tant, els grecs poden parlar de mirada patètica, mentre que nosaltres diríem mirada apassionada. Pel que fa a la segona accepció, la Veu Passiva en la gramàtica grega es denomina Veu Patètica (Παθητική Φωνή); els homosexuals passius reben el nom d’homosexuals patètics (παθητικός ομοφυλόφιλος); o un fumador passiu seria un fumador patètic (παθητικός καπνιστής).
 
Empatia. En català, aquesta paraula -relacionada també amb πάθος- designa la facultat de comprendre les emocions i els sentiments d’una altra persona amb la qual hom s’hi identifica. En grec modern, en canvi, té una forta càrrega negativa i significa “maldat”, “rancor”, “odi”. Així, quan a un grec se li diu que hi ha empatia entre dues persones, el que pensarà és que s’odien, és a dir, just tot el contrari del que significa per a nosaltres.
 
Pragmàtic. En grec modern, pragmatikós (<πρᾶγμα, “cosa”, l’equivalent al res, rei llatí) té el significat de “vertader” i, per tant, no és, com en català, sinònim de “pràctic”. Així doncs, un amic pragmàtic és un amic de veritat.
 
 
En grec modern també hi ha una sèrie de paraules semblants al català només fonèticament, ja que no comparteixen arrel etimològica. Algunes d’elles són:
 
Agre. En català deriva del llatí acer, acris, acre (“agut”). En canvi, en grec modern l’adjectiu agrios deriva d’αγρός (“camp”, l’equivalent al llatí ager, agri) i significa “salvatge”, “no civilitzat” perquè les persones que vivien al camp se’ls atribuïa la qualitats de “barroers”.
 
Sinusitis. En català, fa referència a una inflamació aguda dels sins (del llatí sinus, -us, “concavitat”) del crani i es tradueix al grec per higmoritis. Casualment, aquesta paraula sona molt semblant a la grega synousia (<συν-, “amb” + οὐσία, “essència”, “substància”), que significa “coit”, “acte sexual”
 
Pesseta. Aquesta moneda, que ja no empram i que és un diminutiu de peça, sona molt semblant, en grec modern, a petseta (πετσέτα), que significa tovallola.
 
Idiotikos parking. Quan anam a un aparcament grec ens podem sentir uns idiotes en veure un cartell amb aquestes paraules. En realitat, però, volen dir “aparcament privat”. No debades, ἴδιος significa “propi”. En la democràcia atenesa un ἰδιότης era una persona que no participava de la vida política i es contraposava amb el πολίτής. D’ ἴδιος també tenim idioma i idiosincràsia.


Manifestació a la plaça Sintagma d'Atenes
Manifestació a la plaça Sintagma d'Atenes


Jordi Canet, lector d’aquest web, ha mostrat gran interès en aquesta entrada. A continuació, amb el seu permís, reproduesc el fantàstic escrit, titulat Paradoxes hel·lèniques, que m’ha fet arribar per completar la informació ja donada sobre els false friends entre el grec modern i el català. Jordi, moltes gràcies! Dóna gust tenir lectors tan entusiastes com tu! (amb el teu permís. m'he apropiat del teu títol)

Potser la primera paradoxa és que Grècia no es diu Grècia, sinó Hellas i els grecs no són grecs, sinó hel·lènics. I la República grega és la Demokratia (hel·lènica, per descomptat). Però n’hi ha moltes més. El munt de paraules gregues clàssiques que entre nosaltres s’utilitzen amb un sentit culte xoca sovint amb l’evolució que aquelles paraules han tingut al llarg dels temps i amb el sentit que actualment tenen per als grecs d’avui dia.

Tot just arribes a l’aeroport (aerodrómio) d’Atenes veus uns edificis al costat que són de l’aeròdrom “polèmic”. És que potser es discuteix sobre l’emplaçament de la tercera pista? Res d’això: polemikós vol dir, simplement, militar. La paraula Èxode us duu ressons bíblics i, per extensió, sortides massives de ciutadans. A Grècia qualsevol sortida és un éxodos.

Resulta que per anar de l’aeroport al centre de la ciutat cal fer una metàfora, ja que aquest mot (metaforá) vol dir actualment transport. Aquest pot ser en autobús, que esperes “estàticament” a la parada (stase) o bé en taxi, que pot ser que estigui lliure (eleúteros) o l’hagueu de compartir. Per cert, recordeu l’Eleuterio Sánchez, “el Lute”? Estava predestinat a fugir tot cercant la llibertat. Finalment, però, arribeu al centre de la capital, la plaça Sintagma. I la gent de lletres es pregunta si el “sintagma” és tan important com per donar nom al rovell de l’ou d’Atenes. Resposta: Sintagma vol dir Constitució.

Després d’instal·lar-vos a l’hotel sortiu a donar un volt i veieu la quantitat de “trapezis” que hi ha al centre. No són sinó Bancs. La cosa no és gens descabellada, ja que una trapezi és una taula, que és com qui diu un taulell o, en definitiva, un banc. Hi ha un Banc que diu que és “Ètnic” però que en realitat és Nacional, un altre és “Laic” però que a fi de comptes és Popular i un que semblava ser el Banc d’Empúries (Emporikós) era un vulgar Banc Comercial.

Quan aneu al restaurant, procureu que sigui “càtar”, és a dir katharos, que vol dir net. Demaneu primer el katalogos, que és la carta i al final el “logariasmós”, que no és el logaritme, sinó el compte. (Aquesta anava per la gent de ciències). Entremig, observeu que metallikós vol dir metàl·lic però també mineral (cas de l’aigua) i physikós no només vol dir físic sinó també natural (per cert, el gas natural és el physiko aerio). A l’hora del vi us oferiran, entre d’altres, els vins topikos que no tenen res a veure amb els tòpics. Són, simplement, vins locals o “vins del país”. En acabar, si heu quedat contents, no us descuideu l’eukharistó (pronunciat efjaristó), que serveix per agrair el bon servei rebut.

Comenceu les visites turístiques i aneu, per exemple, al turó de Licavitos, on s’hi arriba amb un funicular que – horror! – només té capacitat per 30 àtoms! Respireu quan apreneu que, avui dia, átomo vol dir persona o individu (recordeu: àtom = indivisible?). És clar que això ho hauríem pogut veure a venir perquè a l’ascensor de l’hotel hi havia una placa que deia que “els àtoms menors de 12 anys havien de pujar acompanyats d’adults”. I què me’n dieu d’una calefacció individual, que es converteix en una calefacció atòmica?

Tornant al turó que dèiem, al capdamunt hi ha una església dedicada a Sant Jordi, a qui, amb tots els respectes, podríem dir Sant Pagès, perquè aquest és el sentit de la paraula Giorgios: el qui treballa la terra.

Com que no enteneu els diaris o efimerida, que no només porten efemèrides, decidiu tornar a l’hotel per si ha arribat cap grámma o carta (Ai la gramàtica) i, si no hi ha res millor, veure per la tele les notícies del podosphairo o futbol. Allà descobriu que hi ha escales “mono anodos” (només de pujada) i d’altres “mono káthodos” o només de baixada. Tot plegat se us fa una mica diskolos, és a dir, difícil. La paraula téchne no té res a veure amb la tècnica, sinó amb l’art. Un enginyer és un mechanikós, industrial és biomechanikós i un enginyer industrial és… un capicua.

Si aneu a Grècia i heu de reparar un pneumàtic, cerqueu un lloc on arreglin elàstics (lástiko), però si necessiteu un confessor haureu de preguntar per un “pneumàtic” (pneumatikós). Divertit, oi?

Jordi Canet

L'androgin i el mite de l'amor romàntic

L’amor romàntic és un amor passional que vincula la passió amb la felicitat. El binomi queda plasmat en el matrimoni, on la dona s’entrega incondicionalment a l’home. Actualment aquest model sentimental, avui hegemònic a Occident, té els orígens a l’antiga Grècia, en el mite platònic de la mitja taronja, conegut també com el mite de l’androgin o de les ànimes bessones. 

Segons explica Plató en el seu llibre El Banquet (segle IV aC), antigament la naturalesa humana estava formada per tres gèneres: el masculí, el femení i un de caràcter bisexual anomenat androgin (γυνή, “dona” + ἀνήρ, “home”). Cadascun d’aquests éssers era doble i amb forma rodona. Tenien quatre mans, quatre peus, dos rostres col·locats l’un contra l’altre i, per descomptat, dos sexes. En el cas del mascle, els dos sexes eren masculins; en el de la femella, femenins; i en el cas de l’androgin, un era masculí i l’altre femení. D’altra banda, la seva forma circular indicava el seu origen: el mascle era fill del Sol, la femella, de la Terra; i l’androgin, de la Lluna.

Figura de l'androgin
Figura de l'androgin

 

Androgin
Androgin

Un dia aquestes criatures es rebel·laren contra els déus, i Zeus, com a càstig, els partí per la meitat. Des d’aleshores, les dues meitats que formaven cadascun dels tres éssers se cerquen. D’aquesta manera, ens trobam que, en l’homosexualitat masculina, els homes se cerquen entre ells; en la femenina, les dones; i en l’heterosexualitat, que correspon a l’ésser de l’androgin, són els sexes oposats qui se cerquen.

Aquest vídeo explica molt bé el mite de l’androgin segon El banquet de Plató:



Lluny de ser un hermafrodita, avui en dia un androgin es una persona que, físicament, juga amb la seva ambigüitat sexual. No necessàriament són transsexuals, és a dir, no són individus que senten que el seu sexe aparent és un error de la natura i, per tant, desitgen fer-se un canvi de sexe. A les passarel·les, l’androgin més famós és el model bosnià Andrej Pejic, de 23 anys. 

Andrej Pejic
Andrej Pejic





A Hollywood, l’androgin per antonomàsia és l’actriu britànica Tilda Swinton:

Tilda Swinton
Tilda Swinton


El 1999, a la pel·lícula Boys don’t cry, l’actriu nord-americana Hillary Swank també s’aprofità de la seva ambigüitat sexual per interpretar una al·lota que volia ser un al·lot. El paper li valgué un Òscar:

Hillary Swank
Hillary Swank


A casa nostra, Bimba Bosé, la neboda del cantant Miguel Bosé, encaixava a la perfecció dins els paràmetres de l’androgin:

Bimba Bosé
Bimba Bosé


Hi ha qui considera que el cantant andalús Falete també és un androgin. D’altres, però, el veuen més com un homosexual a qui li agrada vestir-se de dona.

Falete
Falete


Un altre possible exemple d'androgínia serien les dones barbudes que pateixen la Síndrome d'Ovari Poliquístic. És el cas de la jove britànica Harnaam Kaur, que ja decidit no tallar-se la barba perquè la seva religió no li ho permet.

Harnaam Kaur
Harnaam Kaur


Precisament, a la propera edició d'Eurovisió, que se celebrarà aquest mes de maig a Copenhague, Àustria tendrà com a representant un transexual amb barba, Conchita Wurst:

Conchita Wurst
Conchita Wurst

Interpretació del mite de l’androgin
Mitjançant el mite de l’antrogin, Plató explica la diversitat de la sexualitat humana. També, però, projecta la idea que les persones necessitam ser estimades per recuperar la plenitud perduda. La mateixa idea ressuscità el mite de l’amor romàntic al segle XIX. Contra aquest concepte determinista i patriarcal d’amor s’han alçat nombroses veus feministes. Al seu parer, és un model que impedeix a les dones assolir la seva plena autorealització i autonomia -la seva pitjor cara és la violència de gènere.
 
El filòsof Miquel Àngel Ballester fa les següents consideracions sobre l’amor romàntic al diari Ara Balears (03/12/2017):
 
“L’amor romàntic ha arrelat profundament en l’imaginari col·lectiu i s’ha convertit en un model universal que es transmet de generació en generació a través de l’art, la publicitat, la literatura i el cinema. Segons la crítica feminista, les dones que idealitzen l’amor acaben desenvolupant un excés de tolerància cap a la parella, assumint un excés de responsabilitat en l’èxit o el fracàs de les seves relacions. L’amor romàntic sol anar acompanyat de promeses d’amor etern i exigències d’exclusivitat. Des d’una perspectiva feminista, l’amor romàntic afavoreix les relacions possessives, basades en conductes de gelosia i control, i, per tant, provoca conflictes i situacions de violència. Les feministes rebutgen l’amor romàntic perquè convida les dones a ser dependents emocionalment, obedients i submises.
 
El feminisme proposa altres relacions alternatives de viure l’amor, més igualitàries i obertes, com les relacions poliamoroses. La filòsofa feminista Simone de Beauvoir (1908-1986), a la seva obra El segon sexe, proposa que l’amor vertader se sostingui sobre la llibertat i el reconeixement mutu. Segons Beauvoir, el dia que la dona s’afirmi a si mateixa a través de l’amor, es convertirà en font de vida i no en perill de mort”.
 
Per reflexionar sobre l’amor romàntic, aquí teniu uns fragments d’una entrevista del diari Ara Balears (03/12/2017) a Begoña Marugán, doctora en Sociologia i professora de Sociologia del Gènere i de Sociologia del Treball a la universitat Carlos III de Madrid. L’entrevista és feta pel mateix Miquel Àngel Ballester:
 
Pensau que l’amor romàntic és un instrument poderós en la construcció de la desigualtat?
Sí, clarament. L’amor romàntic és un element de domini, que determina que el recorregut professional de les dones es vegi limitat a trobar un bon marit i casar-se. Aquesta concepció de l’amor contribueix que les dones que fracassen en les relacions de parella se sentin culpables, perquè entenen que el seu destí com a dones és tenir un company. La norma social és viure amb parella, preferentment masculina. Ens han ensenyat a viure les relacions afectives d’una determinada manera, i no perquè biològicament tinguem un instint afectiu més desenvolupat que els homes. Si no et va bé amb la teva parella, la resta de la societat et considera una fracassada. 

Existeix una relació directa entre la concepció de l’amor i les seves pràctiques més íntimes i la submissió i l’obediència de les dones a la seva parella?
Sí, crec que tenim un problema greu amb l’amor romàntic, amb la idea que hem de ser la mitja taronja i que ens hem de completar amb la companyia d’un altre. Si la dona és una meitat, com prens decisions? On és la teva autonomia? On és la teva capacitat de respecte? On és la capacitat de créixer junts com a parella i evitar ser anul·lada? El problema fonamental és que en el fons volem viure en parella. Les tesis doctorals que he dirigit posen en evidència el fet que les dones volem ser autònomes, independents i lliures, però sense renunciar a viure en parella. Hauríem de ser capaces de construir altres relacions amoroses molt més igualitàries i lliures. No dic que hàgim de renunciar a l’amor, sinó que hem de ser capaces de rompre amb una idea d’amor que ens sotmet a la voluntat dels homes.
 
Quines pràctiques socials relacionades amb l’amor i els sentiments us semblen més danyoses per a la igualtat i el respecte sexual?
El tema de la violència no s’hauria d’abordar només des de la dona com a víctima, sinó també des d’un marc més ampli, com ara a través dels bons tractes. Jo intentaria pensar en models positius, en exemples de bones pràctiques. Cal construir referents positius de bons tractes en general, no només en l’àmbit privat, sinó també en el treball i en altres entorns quotidians.
 
Què es pot fer per superar el mite de l’amor romàntic i pensar les relacions de parella amb perspectiva de gènere?
Em sembla important donar a conèixer que l’amor romàntic no ha existit sempre, que és una creació nova, que apareix al segle XIX i que, a més, no és l’únic model d’amor possible. El greu problema que té el feminisme és que no hi ha hagut un matriarcat que ens digui com hem de fer les coses. Sempre hem viscut dins un patriarcat. Per això, haurem d’experimentar noves pràctiques, aprenent de l’assaig i l’error. Les estadístiques ens diuen que s’estan produint canvis en les relacions de parella, que cada vegada hi ha més parelles de fet i més relacions que no impliquen convivència, entre persones que viuen soles i mantenen una relació de parella separant convivència i afecte. Per viure relacions menys opressores cal aprendre a rompre amb els vincles de parella que generen dependència.


El mal que ha fet el mite de la mitja taronja
Sobre el mal que ha fet el mite de la mitja taronja aquí teniu un text atribuït a John Lennon:

“Ens van fer creure que el “gran amor”, només passa una vegada, generalment abans dels 30 anys. No ens van explicar que l’amor no és accionat, ni arriba en un moment determinat. Les persones creixen a través de la gent. Si estem en bona companyia, és més agradable.

Ens van fer creure que cada un de nosaltres és la meitat d’una taronja, i que la vida només té sentit quan trobem l’altra meitat. No ens van explicar que ja naixem sencers, que ningú a la vida mereix carregar a l’esquena, la responsabilitat de completar el que ens falta.

Ens van fer creure en una fórmula anomenada “dos en un”: dues persones pensant igual, actuant igual, que era això el que funcionava. No ens van explicar que això té nom: anul·lació. Que només sent individus amb personalitat pròpia, podrem tenir una relació saludable.

Ens van fer creure que el casament és obligatori i que els desitjos fora de terme, han de ser reprimits. Ens van fer creure que els bonics i prims són més estimats.

Ens van fer creure que només hi ha una fórmula per ser feliç, la mateixa per a tots, i els que escapen d’ella estan condemnats a la marginalitat. No ens van explicar que aquestes fórmules són equivocades, frustrenles persones, són alienants, i que podem intentar altres alternatives.

Ah, tampoc ens van dir que ningú ens diria tot això… cadascú ho haurà de descobrir sol. I aquí , quan estiguis molt enamorat de tu, podràs ser molt feliç i t’enamoraràs d’algú.

Vivim en un món on ens amaguem per fer l’amor… tot i que la violència es practica a plena llum del dia…”
John Lennon i la seva parella
John Lennon i la seva parella


I per acabar, aquí teniu un videoclip titulat “Origin of Love” on la cantant transsexual Hedwig reversiona el mite d’El banquet de Plató:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/01/2017), reflexion sobre la identitat sexual:




I aquí teniu un vídeo sobre "La parella ideal" del programa Bricolatge emocional de TV3. I aquesta cançó també parla del mite de la mitja taronja:



Per acabar, us recoman aquest article de Meritxell Blay titulat "El melic". Reflexiona sobre l'amor a partir del mite de l'androgin.

Articles del web relacionats:
Matrimoni amb amor?
L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
La vulgarització de l'amor platònic
Cupido concupiscent
Estimar té un preu
L'etern mal uterí
La guerra de sexes
Tragèdies femenines
Pandora, les arrels gregues de la misogínia


  • Publicat a Amor
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px