Banner Top

El cànon dels clàssics

Als crítics literaris els agrada pontificar a partir d’un cànon. En grec, aquesta paraula (κανών) significava  “canya” i després “vara”, “regle”. Així doncs, es fàcil intuir per què cànon esdevingué sinònim de model, paradigma.

Al segle III aC els filòlegs hel·lenístics de la biblioteca d’Alexandria foren els primers a idear una espècie de top ten literari. Eren llistes dels millors autors per gènere. A partir d’aquesta selecció, al segle XVIII el filòleg holandès David Ruhnken començà a parlar del concepte cànon aplicat a la literatura.

Biblioteca d'Alexandria
Biblioteca d'Alexandria

 

El mot literatura prové del terme llatí littera (“lletra”) i en un principi designava tota mena de textos escrits (jurídics, filosòfics, científics...). Actualment, la literatura té un sentit més delimitat i fa referència al conjunt d’obres que, si bé ens aporten una informació, tenen una finalitat més estètica. En paraules de David Viñas, professor de Teoria de la Literatura i Literatura comparada a la Universitat de Barcelona, “la literatura és el llenguatge elevat a la seva màxima excel·lència”.

Les llistes literàries que s’elaboraren a la biblioteca d’Alexandria serviren de guia perquè els copistes medievals elegissin els autors que més valia la pena transcriure. Lògicament, però, havien de ser autors que poguessin ser compatibles amb la religió cristiana.

Al costat dels cànons sagrats, també tenim els cànons profans de la història de la literatura. El més famós és que elaborà el crític literari nord-americà Harold Bloom en la seva controvertida obra El cànon occidental. I és que, quan parlam d’art en general ,hi ha gustos per a tots els gustos. Cadascú té el seu propi cànon.

Harold Bloom
Harold Bloom


Els avatars de la paraula clàssic
La paraula clàssic té una història etimològica curiosa. Al segle VI aC el sisè rei de Roma, Servi Tul•li (578-535 aC), fou l’encarregat de fer el primer cens de la població romana. Aquesta quedà dividida en cinc grups d’acord amb la seva riquesa. Aquests grups s’acabaren coneixent com a “classes” segons la següent versió etimològica. Els seus membres nodrien l’exèrcit d’aquells temps. Eren, per tant, “cridats” (calare) a files i, en funció dels doblers que tenien per pagar-se l’armament, els individus ocupaven un determinat estament militar.

Fou així com sorgí el concepte de classe (classis, derivat de calare) com a sinònim de grup. Tanmateix, però, només uns pocs estaven en condicions econòmiques de servir a l’exèrcit, de manera que aparegué la distinció de grups de “primera classe” (primae classis). Després, classis s’especialitzaria a designar la flota de guerra, i un derivat seu, classicum, donaria nom al senyal donat a l’exèrcit amb una trompeta. 

El Parnàs representat per Rafael Sanzio a la Stanza della Segnatura del Vaticà (Roma, 1509)
El Parnàs representat per Rafael Sanzio a la Stanza della Segnatura del Vaticà (Roma, 1509)


El gramàtic romà del II dC, Aulus Gel•li, seria qui encunyaria l’expressió classicus scriptor per a al•ludir a un escriptor de llenguatge i contingut tan valuós que podia considerar-se de “primera clase”. Com que en l’ensenyament s’estudiaven preferentment aquests escriptors modèlics, amb el temps la paraula classe adoptà el sentit de grup d’alumnes “classificats” per a rebre un determinat nivell.

L’accepció de clàssic en l’àmbit historiogràfic apareix en el Renaixement. Aleshores l’etiqueta s’emprà per a referir-se a aquells períodes culturals de major esplendor del món grec i romà.

Què és un clàssic?
Laura Borràs ha reflexionat sobre els clàssics en el seu interessant assaig “Per què llegir els clàssics, avui?”. Diu que les característiques principals d’una obra clàssica poden ser tres: la seva “poderosa originalitat literària”, “l’energia lingüística” que desprèn i el manifest “poder d’invenció” que conté. Borrás fa les següents consideracions sobre els clàssics:

“Els clàssics contribueixen al creixement del nostre jo interior i ens ensenyen a escoltar-nos i a identificar el seu valor estètic. Els clàssics serveixen per entendre qui som i són llibres que d’alguna manera ens modifiquen, ens fan diferents de com érem abans d’haver-los llegit. Ara bé, vagi per endavant que aquesta modificació no s’ha de llegir en termes morals. És a dir, que llegir aquestes obres no ens fa necessàriament millors o pitjors persones, ja que alguns clàssics no representen cap catàleg de virtuts ni són cap guia de normes per a la justícia social. En tenim exemples prou eloqüents: la Ilíada exalta la guerra, Lolita està protagonitzada per un pederasta, i les obres de Shakespeare són plenes d’assassins”.

Llibre de Laura Borràs
Llibre de Laura Borràs


En el seu llibre, Borràs menciona altres definicions del terme clàssic fetes per grans tòtems de la literatura. Per exemple, l’escriptor argentí Jorge Luis Borges (1899-1986) considerava el clàssic com una mena d’oracle:

“Un libro que una nación o un grupo de naciones o el largo tiempo han decidido leer como si en sus paginas todo fuera deliberado, profundo como el cosmos y capaz de interpretaciones sin término”.


Aquí teniu un vídeo del programa "Quan arribin els marcians", de TV3. Es pregunta "Què són els clàssics?"

Aquí teniu catorze motius per llegir els clàssics segons Italo Calvino. Com a contrapunt, també aquest altre article de Rosa Montero titulat "Las páginas tediosas de La montaña mágica", on desmunta els clàssics.

Aquest altre article parla sobre per què cal llegir els clàssics.

Aquí teniu reflexió sobre la utilitat dels clàssics de la mà de Nuccio Ordine.

Aquí teniu un àudio del programa "No es un día cualquiera" que reflexiona sobre els clàssics.

I també val la pena llegir aquest article: "Los clásicos nos hacen críticos", de García Gual.

Aquí teniu un capítol del programa "This is art" dedicat a la rebel·lia. 

Articles relacionats:
La utilitat de la inutilitat
Llibres que ens fan lliures
Per què llegim en silenci?
-"Tabula rasa" amb estil
Biblioteques, la memòria de la humanitat
-
Mots que es xiuxiuegen
-
L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
Sant Jordi, un mite universal

Valent Sant Valentí: la història d'una manipulació

Sant Valentí ens té el cor robat. En la història del cristianisme hi ha fins a tres personatges que porten aquest nom marca de valentia (< ualens, “valent”). El que s’ha fet més famós és un sacerdot cristià mort un 14 de febrer del segle III dC. A l’aleshores emperador Claudi II el Gòtic  (214-270 dC) no li agradà gens que Valentí, bisbe de la ciutat italiana d’Iteramna (Terni en l’actualitat), es dedicàs a casar en secret alguns soldats. Considerava que les obligacions conjugals no eren compatibles amb la sacrificada vida militar.
 
Aviat, doncs, aquell oficiant de matrimonis furtius seria decapitat. Sobre la seva tomba Júlia, la filla d’un oficial romà que havia recuperat la vista gràcies a Valentí, hi plantà un ametler de flors rosades. D’aquí que l’ametler sigui símbol d’amor i amistat duradors. Avui les relíquies del sant reposen a la seva ciutat natal, a la regió d’Úmbria.
 
Lupercalia, el Sant Valentí a l’antiga Roma
Tanmateix, segons una teoria, Sant Valentí, com altres festivitats cristianes, tendria uns orígens pagans, en aquest cas, les Lupercalia, que els romans celebraven al voltant del 14 de febrer. Agafaven el nom de Faune, romanització del grec Pan, déu de la fertilitat i de la sexualitat masculina. Faune, d’aspecte animalístic, tenia per sobrenom Luperc ja que  recordava la lloba (lupa) que havia alletat els bessons Ròmul i Rem, els pares fundadors de la mítica de Roma -el protagonisme final, amb tot, se l’endugué Ròmul.

Lupercalia
Lupercalia
 
Les Lupercalia tenien un simbolisme especial. D’acord amb algunes línies d’investigació, evocarien la “resurrecció” que havien experimentat els fundadors del caput mundi després que, un cop abandonats al riu Tíber per la seva mare Rea Sílvia, haguessin estat recollits per la famosa lloba. El tret de sortida es donava quan un sacerdot sacrificava un moltó (mascle de l’ovella castrat) en honor a Faune. La cerimònia tenia lloc a Roma en una gruta prop de mont Palatí, allà on, segons la tradició, la lloba havia trobat els bessons abandonats.
 
Amb la sang del moltó (animal considerat impur) el sacerdot ungia el front d’un grup de joves, els luperci, que de seguida sortien de la gruta pràcticament despullats. Aleshores emprenien una cursa esbojarrada pels carrers de Roma. Mentre corrien proferien tota mena d’obscenitats i, amb una corretja feta amb les restes de l’animal sacrificat, anaven donant fuetejades a tothom qui es posava davant seu -el fuet venia a emular el membre viril.

Luperci, donant fuetades
Luperci, donant fuetades
 
Amb tot, el principal objectiu dels luperci eren les dones en edat de ser mares. Es creia que aquelles fuetejades contribuïen a la seva fecunditat. De fet, les dones no les evitaven; consideraven que era una forma que els déus els asseguressin descendència. En canvi, els homes estomacats entenien que aquells cops els purificaven i els permetien, per tant, entrar “nets” en el nou any, que aleshores començava al març.
 
Juno Februata
Una altra teoria, tanmateix, diu que els orígens pagans de Sant Valentí no serien les Lupercalia, sinó la festa que els romans celebraven en honor a Juno Februata o Juno Februa, la deessa de les purificacions i del matrimoni. No debades, el mes de febrer agafa el nom d’aquesta festivitat. Durant la seva celebració els homes fadrins participaven en una espècie de loteria: d’un recipient treien bitllets de paper que portaven escrits els noms de les dones fadrines de la seva comunitat. La parella resultant formava una relació temporal que sovint acabava en matrimoni. Al segle IV, amb el cristianisme com a religió oficial de l’imperi romà, el volgué rebatiar la festa de Juno Februata com la “Festa de la Purificació de la Verge Maria”.
 
La cristianització i comercialització de la festa
Sant Valentí com a patró dels enamorats el 14 de febrer seria establert el 498 pel papa Gelasi I. Llavors l’Església volgué cristianitzar una festa pagana que considerava massa lasciva o sanguinària. La comercialització de la festa arribaria el 1840 de la mà de l’empresària nord-americana Esther A. Howland. Va ser ella la precursora de la venda de targetes regal amb motius romàntics, que tenien Cupido (Eros), el déu romà de l’amor, com a principal protagonista. Les venia a la llibreria que regentava el seu pare a Worcester (Massachusetts). I l’èxit va ser immediat.
 
El 1969, però, la festa deixà de tenir el vistiplau de l’Esglèsia. Atès el misteri que envolta el personatge cristià, el Vaticà, sota el pontificat de Pau VI, retirà Sant Valentí del calendari catòlic –es mantenia la data amb sant, però sense celebració. Tanmateix, els grans centres comercials ja s’havien apropiat del sant. Segur que, si avui aixecàs el cap de la tomba i veiés en què s’ha convertit la seva onomàstica, diria: “tapa, tapa”.

Sant Dionís, Dia dels Enamorats valencians
Al País Valencià el Dia dels Enamorats és el 9 d’octubre, el dia de la Diada Nacional, que coincideix amb l’onomàstica de Sant Dionís, patró dels forners i pastissers. Se celebra amb la Mocadorada o Mocadorà. El homes regalen a les seves estimades un mocador ple de dolços fets de massapà amb la forma d'elements propis de la pirotècnia i de les fruites i hortalisses valencianes. Aquests dolços representen els queviures de l'horta de València que els habitants de València oferiren a Jaume I i a la reina Violant d'Hongria el 9 d'octubre del 1238, dia de la seva entrada triomfal a capital del Túria.

Mocadorada
Mocadorada


El Nou d'Octubre es començà a celebrar a partir de 1331. Al Principat de Catalunya, el Dia dels Enamorats és el 23 d’abril. Coincideix amb la Diada de Sant Jordi i és una evolució de l’antiga Fira dels Enamorats que se celebrava a Barcelona. A la Xina, en canvi, el dia de l’amor es festeja tradicionalment el setè dia del setè mes del seu calendari lunar i s’anomena Qi Xi o festa del doble set.


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (14/02/2017), reflexion sobre la celebració de Sant Valentí en l'era de l'amor 2.0.

Hi haurà qui pensarà que Sant Valentí, com l'amor, és una gran mentida. D'això parla aquest curtmetratge:


Aquí teniu 20 frases del cinema memorables amb l'amor com a protagonista.

Aquest vídeo del programa "El hormiguero" d'Antena3 parla d'un interessant experiment de 36 preguntes per a enamorar-se:




Aquestes són les 36 preguntes per a enamorar-se.

Articles del web relacionats:
- Roma segons Ròmul?
Per què som cristians?
Cupido concupiscent
- Sant Jordi, un mite universal
L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
La vulgarització de l'amor platònic
Matrimoni amb amor?
Estimar té un preu


Aquesta és la gran cançó del dia de Sant Valentí: "Será porque te amo":



Per acabar, aquí teniu un altre cant a l'amor: "Love is in the air", de John Paul Young:

 

  • Publicat a Amor
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px