Banner Top

La vulgarització de l'amor platònic

L’amor platònic és un amor idealitzat, impossible, sense sexe, no correspost o romàntic, on l’objecte a estimar és un ésser perfecte, sense defectes. Aquest terme es va popularitzar al segle XV a partir d’una vulgarització de la noció d'amor (Eros) en Plató, filòsof atenès que va viure a cavall entre els segles V i IV aC.

El famós deixeble de Sòcrates realment es nomia Aristocles, però fou conegut amb el sobrenom de Plató (“el d’amples espatlles”) degut a la seva gran envergadura –els dos ossos que constitueix la part posterior de l’espatla (ὦμος) s’anomenen omòplats, i el plàtan es diu així per les seves fulles amples.

L’amor platònic és plantejat en el diàleg Simposi (trobada de bevedors”, en grec), també conegut com El banquet a través de la tradició llatina (Convivium). Aquest simposi té lloc a casa del poeta tràgic Agató, que acaba de ser guardonat a les festes Lenees del 416 aC. Els sis comensals, per iniciativa de Fedre, exposen els seus diferents punts de vista sobre l’amor. Intervenen d’acord amb el següent ordre -al final apareix ebri l'atractiu Alcibíades, de qui Sòcrates rebutja les seves insinuacions sexuals:


Pintura de Anselm Feuerbach que representa la llegada de Alcibíades (1871–1874).
Pintura d'Anselm Feuerbach que representa l'arribada d'Alcibíades al Simposi de casa d'Agató (1871–1874)

Fedre
: fa una valoració idealista de les bondats de l’amor. Diu que un enamorat és capaç de fer grans i belles proeses.

Pausànias: parla de la moral de l’homosexualitat. Distingeix entre Afrodita Urània – deessa de l’amor pur, celestial, que, segons Hesíode, és filla del castrat Urà- i Afrodita Pandemia –deessa de l’amor vulgar, que, segons Homer, és filla de Zeus i Dione. Pausànias atribueix a aquesta última l’amor entre un home i una dona, perquè entre ells només hi pot haver un amor físic. En canvi, Afrodita Urània seria qui regiria l’amor entre dos homes i els impel·liria a les belles accions i a ser millors persones. Cal no oblidar que a l’antiga Grècia la dona era considerada inferior a l’home i, per tant, indigna d’ésser la seva companya (el matrimoni només servia per a la reproducció).

Erixímac: fa una lectura científica de l’amor. Assegura que tota la naturalesa està impregnada d'amor.

Aristòfanes: veu l'amor com el desig de trobar el que ens manca, la recerca d’una unitat perduda. Ho il·lustra amb el mite de l’androgin.

Agató: seguint l’argumentari de Fedre, parla del coratge que infon l’amor en les persones joves.

Sòcrates: la seva dissertació sobre l’amor no es pot entendre sense la teoria de les idees de Plató. Aquesta teoria és formulada en el llibre VII de la República mitjançant el famós mite de la caverna, segons el qual tot el món terrestre és una mala còpia del món de les idees. Així doncs, Sòcrates, que exerceix d’alter ego de Plató, afirma que l'amor és una via cap al coneixement, ja que estimant les coses belleses i, per tant, justes, hom pot copsar la idea pura de bellesa i de justícia. Es parteix de la premissa de la kalokagathía, segons la qual allò bell (καλός) s’identifica amb allò bo (αγαθός). Així doncs, per a Plató, els cossos bells són indispensable per contemplar el model intel·ligible, igual que les ombres del mite de la caverna són el primer que copsam tot i que haurem d’anar més enllà d’elles per tal d’arribar a l’autèntica realitat.

Per boca de Diotima, la mestra de Sòcrates en l’art de l’amor, sabem que Ἔρως és un δαίμων, un petit déu, que va ser infantat durant el convit que donaren els déus per celebrar el naixement d’Afrodita. En aquesta versió platònica, però, no és fill d’Afrodita i Ares, sinó de Penia (“pobresa”) i Poros (“riquesa”). L’amor, per tant, és quelcom intermedi entre la pobresa més absoluta i la riquesa més abundant, entre no tenir res i tenir-ho tot. D’aquesta manera, si no coneixem algú, no l’estimam i, si el coneixem massa, el deixam d’estimar.

Venus desarmant Cupido (Francois Boucher)
Venus desarmant Cupido (Francois Boucher)

Plató tornaria a reflexionar sobre l’ Ἔρως en un altre diàleg, Fedre. Al segle XV, durant el Renaixement, el filòsof florentí neoplatònic Marsilio Ficino va ser qui va utilitzar per primera vegada l’expressió “amor platònic” com a sinònim d’ “amor socràtic”. Amb ella, per influència del cristianisme, al·ludia a un amor que deixava de banda el físic per centrar-se en la bellesa del caràcter d’una persona. Amb tot, l’únic en comú que té aquesta nova noció de l’amor platònic amb el seu originari és la renúncia a la sexualitat.

Amor platònic
Amor platònic

Avui, doncs, el filòsof atenès quedaria astorat amb el nou significat, del tot vulgaritzat, que ha adquirit el seu “amor platònic”. En tot cas, una experiència genuïnament platònica és la que hagem pogut tenir a través d’un professor que ens ha introduït en un camp que ens era totalment desconegut. Gràcies a ell hem pogut copsar la bellesa d’un experiment físic, d’un text o d’una història que ens ha fet millor persones. No debades, per a Plató l'Eros, que es manifesta en les realitats belles, ens ha de servir de camí a la perfecció com a ésser humans. En aquest exemple docent, però, sovint l’alumne, enlluernat per la intel·ligència del professor, s’acaba enamorant de la seva persona i no pas dels seus coneixements.

Amor platònic?
Amor platònic?

Relacionat amb l’amor platònic, la psicologia actual ha encunyat el terme sapiosexual per referir-se a l’atracció sexual per la intel·ligència d’una altra persona. Majoritàriament són dones que s’estimulen per mitjà de la conversa i fugen de la superficialitat amb noves experiències intel·lectuals. Els estudiosos alerten dels perills que suposa aquesta atracció. No debades, hi pot haver persones amb baixa autoestima que fàcilment admirin persones narcisistes. I això pot generar relacions dependents i asimètriques.

Si volem escriure poemes d’amor, convé que invoquem Erato (“la que provoca desig”), la musa de la poesia lírica o amorosa, normalment representada amb una lira.

Sapiosexual
Sapiosexual


Aquí teniu més informació sobre l'amor platònic.

I aquí teniu un article de Carmes Buades, de l'Ara Baleares, titulat "Rompre amb el mite de l'amor romàntic".

Aquí teniu deu claus per entendre la filosofia de Plató.

Per saber entendre què és l'amor no us podeu perdre aquest programa "Som dones" del Canal 33:

Aquí teniu històries d'amor platònic:



I aquesta és una altra història d'amor platònic:


Amor cortès
Relacionat amb l’amor platònic tenim l’amor cortès o ideal que potencià sobretot el Romanticisme i després Hollywood. El terme va ser encunyat el 1880 per Gaston Paris. Amb tot, té el seu origen entre els trobadors occitans del segle XII. En l’amor cortès l’amant es declara servent incondicional de la seva dama, generalment una dona casada. Aquesta, però, sempre es nega a correspondre’l. Com el platònic, es tracta, per tant, d’un amor també desgraciat, impossible, perpètuament insatisfet. La dona es presenta com a principi possible d’una vida superior, encarnació sublim de la bellesa i la virtut, però roman sempre inaccessible.

Tristan i Isolda (1902), Edmund Blair
Tristan i Isolda (1902), Edmund Blair


En la seva famosa novel·la Lolita, Vladimir Nabokov, desvela un aspecte poc conegut de la literatura amorosa de l’edat mitjana:

“El matrimoni abans de la pubertat no és estrany, encara en els nostres dies, en algunes províncies de l’Índia oriental. Després de tot, Dante es va enamorar perdudament de Beatriu quan ella tenia nou anys, amb un vestit carmesí... i això era el 1274, a Florència, durant una festa privada en l’alegre mes de maig. I quan Petrarca s’enamorà bojament de la seva Laura, ella era una nimfa rossa de dotze anys que corria amb el vent, amb el pol·len i la pols, una flor daurada de la formosa plana al peu de Vaucluse”.

I per acabar, una cita de Jane Austen (1775-1817): “El veritable amor no és cec: accepta, respecta i tolera”.

Aquí teniu un article molt interessant sobre l'amor romàntic com a utopia emocional.

En aquest enllaç trobareu pintures sobre l'amor.

Aquí teniu la
 teoria triangular de l'amor de Sternberg

El triangle de l'amor
El triangle de l'amor

 
Aquí teniu Hymne à l'amour, d'Édith Piaf. La cançó, amb lletra de Piaf, és un homenatge al boxador Marcel Cerdan, amb qui va mantenir un romanç fins que ell va morir en un accident d'avió mentre viatjava per trobar-se amb ella. 


Una persona que ha reflexionat sobre el concepte d'amor és l'eslovè Slavoj Zizek. Aquí teniu el capítol de Merlí dedicat a ell:


I per acabar de reflexionar sobre el mite de l'amor romàntic no us podeu perdre la pel·lícula Blue Valentine:

  • Publicat a Amor

El cànon dels clàssics

Als crítics literaris els agrada pontificar a partir d’un cànon. En grec, aquesta paraula (κανών) significava  “canya” i després “vara”, “regle”. Així doncs, es fàcil intuir per què cànon esdevingué sinònim de model, paradigma.

Al segle III aC els filòlegs hel·lenístics de la biblioteca d’Alexandria foren els primers a idear una espècie de top ten literari. Eren llistes dels millors autors per gènere. A partir d’aquesta selecció, al segle XVIII el filòleg holandès David Ruhnken començà a parlar del concepte cànon aplicat a la literatura.

Biblioteca d'Alexandria
Biblioteca d'Alexandria

 

El mot literatura prové del terme llatí littera (“lletra”) i en un principi designava tota mena de textos escrits (jurídics, filosòfics, científics...). Actualment, la literatura té un sentit més delimitat i fa referència al conjunt d’obres que, si bé ens aporten una informació, tenen una finalitat més estètica. En paraules de David Viñas, professor de Teoria de la Literatura i Literatura comparada a la Universitat de Barcelona, “la literatura és el llenguatge elevat a la seva màxima excel·lència”.

Les llistes literàries que s’elaboraren a la biblioteca d’Alexandria serviren de guia perquè els copistes medievals elegissin els autors que més valia la pena transcriure. Lògicament, però, havien de ser autors que poguessin ser compatibles amb la religió cristiana.

Al costat dels cànons sagrats, també tenim els cànons profans de la història de la literatura. El més famós és que elaborà el crític literari nord-americà Harold Bloom en la seva controvertida obra El cànon occidental. I és que, quan parlam d’art en general ,hi ha gustos per a tots els gustos. Cadascú té el seu propi cànon.

Harold Bloom
Harold Bloom


Els avatars de la paraula clàssic
La paraula clàssic té una història etimològica curiosa. Al segle VI aC el sisè rei de Roma, Servi Tul•li (578-535 aC), fou l’encarregat de fer el primer cens de la població romana. Aquesta quedà dividida en cinc grups d’acord amb la seva riquesa. Aquests grups s’acabaren coneixent com a “classes” segons la següent versió etimològica. Els seus membres nodrien l’exèrcit d’aquells temps. Eren, per tant, “cridats” (calare) a files i, en funció dels doblers que tenien per pagar-se l’armament, els individus ocupaven un determinat estament militar.

Fou així com sorgí el concepte de classe (classis, derivat de calare) com a sinònim de grup. Tanmateix, però, només uns pocs estaven en condicions econòmiques de servir a l’exèrcit, de manera que aparegué la distinció de grups de “primera classe” (primae classis). Després, classis s’especialitzaria a designar la flota de guerra, i un derivat seu, classicum, donaria nom al senyal donat a l’exèrcit amb una trompeta. 

El Parnàs representat per Rafael Sanzio a la Stanza della Segnatura del Vaticà (Roma, 1509)
El Parnàs representat per Rafael Sanzio a la Stanza della Segnatura del Vaticà (Roma, 1509)


El gramàtic romà del II dC, Aulus Gel•li, seria qui encunyaria l’expressió classicus scriptor per a al•ludir a un escriptor de llenguatge i contingut tan valuós que podia considerar-se de “primera clase”. Com que en l’ensenyament s’estudiaven preferentment aquests escriptors modèlics, amb el temps la paraula classe adoptà el sentit de grup d’alumnes “classificats” per a rebre un determinat nivell.

L’accepció de clàssic en l’àmbit historiogràfic apareix en el Renaixement. Aleshores l’etiqueta s’emprà per a referir-se a aquells períodes culturals de major esplendor del món grec i romà.

Què és un clàssic?
Laura Borràs ha reflexionat sobre els clàssics en el seu interessant assaig “Per què llegir els clàssics, avui?”. Diu que les característiques principals d’una obra clàssica poden ser tres: la seva “poderosa originalitat literària”, “l’energia lingüística” que desprèn i el manifest “poder d’invenció” que conté. Borrás fa les següents consideracions sobre els clàssics:

“Els clàssics contribueixen al creixement del nostre jo interior i ens ensenyen a escoltar-nos i a identificar el seu valor estètic. Els clàssics serveixen per entendre qui som i són llibres que d’alguna manera ens modifiquen, ens fan diferents de com érem abans d’haver-los llegit. Ara bé, vagi per endavant que aquesta modificació no s’ha de llegir en termes morals. És a dir, que llegir aquestes obres no ens fa necessàriament millors o pitjors persones, ja que alguns clàssics no representen cap catàleg de virtuts ni són cap guia de normes per a la justícia social. En tenim exemples prou eloqüents: la Ilíada exalta la guerra, Lolita està protagonitzada per un pederasta, i les obres de Shakespeare són plenes d’assassins”.

Llibre de Laura Borràs
Llibre de Laura Borràs


En el seu llibre, Borràs menciona altres definicions del terme clàssic fetes per grans tòtems de la literatura. Per exemple, l’escriptor argentí Jorge Luis Borges (1899-1986) considerava el clàssic com una mena d’oracle:

“Un libro que una nación o un grupo de naciones o el largo tiempo han decidido leer como si en sus paginas todo fuera deliberado, profundo como el cosmos y capaz de interpretaciones sin término”.


Aquí teniu un vídeo del programa "Quan arribin els marcians", de TV3. Es pregunta "Què són els clàssics?"

Aquí teniu catorze motius per llegir els clàssics segons Italo Calvino. Com a contrapunt, també aquest altre article de Rosa Montero titulat "Las páginas tediosas de La montaña mágica", on desmunta els clàssics.

Aquest altre article parla sobre per què cal llegir els clàssics.

Aquí teniu reflexió sobre la utilitat dels clàssics de la mà de Nuccio Ordine.

Aquí teniu un àudio del programa "No es un día cualquiera" que reflexiona sobre els clàssics.

I també val la pena llegir aquest article: "Los clásicos nos hacen críticos", de García Gual.

Aquí teniu un capítol del programa "This is art" dedicat a la rebel·lia. 

Articles relacionats:
La utilitat de la inutilitat
Llibres que ens fan lliures
Per què llegim en silenci?
-"Tabula rasa" amb estil
Biblioteques, la memòria de la humanitat
-
Mots que es xiuxiuegen
-
L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
Sant Jordi, un mite universal

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px