Banner Top

La tragèdia dels francesos de Cabrera

Reportatge publicat el setembre 2008 en el setmanari El Temps (Núm. 1.268)

La guerra del Francès deixà una trista fita històrica per recordar. A les Balears, l’illa de Cabrera acollí fa dos-cents anys el primer camp de concentració de l’era moderna. Nou mil soldats de les tropes napoleòniques hi foren confinats durant cinc anys. 
 
En arribar a Cabrera costa imaginar que aquest parc natural d’aigües cristal·lines, situat a 17 kilòmetres del sud de Mallorca, va presenciar en el passat tant d’horror. Durant molts d’anys Cabrera va ser un nom maleït al nostre país veí. Fa dos segles l’opinió pública francesa es commocionà en saber que compatriotes seus havien estat els conills d’índies del primer camp de concentració de l’Europa contemporània. La tragèdia arrancà el 19 de juliol de 1808 a la famosa batalla de Bailén (Jaén). Allà les tropes napoleòniques van patir la seva primera derrota d’ençà que cinc mesos enrere havien travessat els Pirineus per ocupar la Península.
 
En un principi els presoners van ser traslladats a l’interior de vuit barcasses atracades al port de Santa María (Cadis). Les males condicions alimentàries aviat propiciaren l’aparició del tifus, l’escorbut o la ronya. Cada dia centenars de morts eren llançats per la borda. El pànic s’havia apoderat dels gaditans. La Junta Central decidí aleshores dur els reclusos cap a zones allunyades del conflicte, com ara les Balears i les Canàries. A Mallorca, però, no en volien saber res, d’aquella operació. L’illa es trobava immersa en una profunda crisi econòmica arran de la guerra i no es podia fer càrrec de tants de presoners. En un darrer intent desesperat, les autoritats mallorquines van proposar enviar-los a la desèrtica Cabrera. El castell de Bellver de Palma fou la destinació de tan sols uns quants oficials superiors.
 
L’illa infernal
Fins aleshores Cabrera, la major d’un conjunt de devuit illes, vivia aliena a qualsevol presència humana. Durant l’Edat Mitjana havia estat refugi de pirates com el temut Barba-roja, que des d’aquí vigilava les costes mallorquines. Va ser al segle XIV quan es construí el famós castell a l’entrada del port per acabar d’una vegada amb la pirateria. I va ser precisament aquesta fortificació el primer que veié la primera expedició de deportats francesos que atracà a l’illa el 5 de maig de 1809 –arribats de manera escalonada, en total sumaren 9.000. Però mirassin on mirassin, ja no hi havia res més. Tot el seu voltant eren arbustos. El clima àrid d’aquelles latituds ja no donava per a més.

Per continuar llegint cliclau aquí

El Jovellanos catalanòfil més desconegut

Reportatge publicat el juny de 2008 en el setmanari El Temps (Núm. 1.251)

Fa dos-cents anys que Gaspar Melchor de Jovellanos, un dels majors exponents de la Il·lustració espanyola, sortí del Castell de Bellver de Palma després de sis anys de reclusió. A pesar de les penalitats que patí, l’experiència li serví per entrar en contacte amb una realitat lingüística i social que li era del tot desconeguda. Amb la seva ploma la donà a conèixer a la resta de l’Estat espanyol. 

De tot es pot aprendre, fins i tot de les experiències més dolentes. L’exemple el trobam en la figura de Gaspar Melchor de Jovellanos. Aquest polític però sobretot literat, nascut a Gijón el 1744, va mantenir una relació especial amb Mallorca. No conegué precisament l’illa en les seves millors circumstàncies personals. Hi arribà el 1801 per ordre de Manuel de Godoy que l’envià empresonar primer a la Cartoixa de Valldemossa i al cap d’un any al Castell de Bellver. Quedà en llibertat el 1808. Enrere deixà una ingent producció literària amb Mallorca com a protagonista. Aprofundí en la seva història, la seva gent i la seva llengua. Fou, en definitiva, una obra que, feta en les condicions més adverses, serví per combatre la visió unitària i homogènia que imperava en l’Espanya del segle XIX.

Personatge incòmode
Contemporani de Goya, Jovellanos fou un home compromès críticament amb el seu temps. Tingué clar que l’Espanya que li tocà viure només podia prosperar fent una aposta decidida per la cultura. No debades, esdevingué la personificació de l’enciclopedisme il·lustrat, entès com estimació i domini de totes les ciències i disciplines que interessen l’home. Predicà amb l’exemple. Llicenciat en Dret, fou autor d’una nombrosa obra literària que complementà amb estudis de caràcter humanístic, econòmic, jurídic i fins i tot botànic. El 1797 la seva carrera política féu un salt qualitatiu. Sota el regnat de Carles IV, el primer ministre Manuel Godoy li oferí la cartera de Gracia y Justicia. Des d’aquest càrrec Jovellanos intentà reformar la justícia i disminuir la influència de la Inquisició. Al cap de nou mesos, però, fou cessat per desavinences amb el govern. Tornà a la seva terra natal, on projectà la creació d’una Acadèmia Asturiana que tingué com a funció l’estudi de la història i la llengua asturiana, el bable.

Per continuar llegint cliclau aquí.

El Carib: les altres Balears

Extracte del reportatge publicat l'abril de 2008 en el setmanari El Temps (Núm. 1.245)

El boom turístic dels anys 60 del segle XX féu de Mallorca una cantera d’hotelers de primer ordre. Homes com Escarrer, Rius, Barceló o Fluxà revolucionaren després no només la indústria turística espanyola sinó també la internacional, convertint el Carib en una extensió més de l’arxipèlag balear. 
 
No hi ha any que no passi. Els huracans que cada setembre assoten el Carib assoten també les Balears. Gran part de l’atenció informativa illenca està posada en una regió que, a pesar de la distància, és com si formàs part de l’arxipèlag. I amb motiu. Són molts els interessos econòmics que hi ha en joc en aquelles platges paradisíaques des que fa més de vint anys hi aterraren els primers hotelers mallorquins. Aleshores, arran del boom turístic dels anys 60, Mallorca ja no donava més de si i s’hagueren de buscar nous llocs amb sol i platja els 365 dies de l’any per poder seguir els negocis. Després d’haver iniciat l’expansió cap a la península, en la ment de tots hi hagué el Carib, proper a grans mercats turístics d’un alt poder adquisitiu, com l’americà o el canadenc. Els avantatges fiscals i la mà d’obra barata que oferien aquells paratges acabaren de convèncer els empresaris illencs a fer el salt. Avui algunes de les principals cadenes mallorquines ja tenen gairebé la quarta part de la seva planta hotelera a l’altra banda de l’Atlàntic.
 
Escarrer
Nascut a Porreres el 1935, Gabriel Escarrer Julià tingué les idees clares ja des de ben jove. Amb desset anys va començar a treballar en agències de viatges i el 1956, amb vint-i-un, decidí llogar l’Hotel Altair, una modest edifici situat al barri residencial de Son Armadams de Palma. El porrerenc va saber jugar bé les seves cartes. Aviat es féu l’amo i senyor d’una cadena hotelera, Hoteles Mallorquines, en forta expansió no només a les Balears sinó també a la Península i a Canàrias. El 1976 canvià de nom per Cadena Sol, amb la qual el 1983 inicià la seva singladura internacional: fou el primer empresari del món a obrir un hotel, el Bali Sol (ara Melià Bali), a Indonèsia, un exòtic país gairebé desconegut aleshores, avui abundantment explotat turísticament.
 
El 1985 Escarrer complí una altra fita. Inicià la seva expansió a Mèxic, convertint-se així en la primera cadena espanyola a desembarcar al continent americà. Cada cop el grup s’anà fent més fort. El 1987 comprà la cadena Melià i, ja amb el nom de  Sol Melià, continuà la seva expansió per Europa, Amèrica Llatina, Sud-est asiàtic i Mediterrani. El 1990 fou un altre moment per a la història. Sol Melià va ser la primera empresa turística del món a entrar a Cuba gràcies a la bona sintonia que mantenia Escarrer amb Fidel Castro. Des d’aleshores, El Comandante sempre li demanaria assessorament a l’hora de permetre que nous inversors desembarquessin al país caribeny. Ara el de Porreres, amb 24 establiments, és el major hoteler de Cuba. El 1996 Sol Melià tornà a rompre esquemes: va ser la primera empresa hotelera d’Europa que cotitzà a la Borsa. Això va contribuir enormement al reconeixement internacional d’una marca que, amb més de 300 hotels distribuïts en 30 països, ja n’engloba d’altres com Tryp, Paradisus o Hard Rock. El 2004, però, el grup d’Escarrer escalà encara més alt en ser la primera cadena espanyola a irrompre al mercat nord-amercià, amb hotels a Nova York i Chicago.
 
A setanta-tres anys, Escarrer ja s’ha convertit en tota una institució. Amb una fortuna valorada en uns 2.700 milions de dòlars, no és només el capitost de la primera cadena hotelera espanyola. La seva és també la tercera d’Europa i la duodècima del món. Fa dos anys, amb motiu del cinquantè aniversari del grup, el porrerenc va rebre un autèntic bany de multituds en un acte al castell de Bellver de Palma on hi acudí la flor i nata del sector turístic internacional. No hi va faltar el Rei Don Joan Carles. El monarca no oblidava que Escarrer havia estat el 1997  un dels impulsors del mecenatge del iot real Fortuna, que reuní 30 aportacions de 600.000 euros. El futur de Sol Melià està en els dos fills varons del patriarca, Sebastià i Gabriel, avui vicepresident i conseller de l’empresa, respectivament [...].

Mitologia i astronomia: les històries que amaguen les estrelles

Cada dia, quan el Sol es pon, el cel se’ns obre com un autèntic llibre d’història. Noms com Andròmeda, Cassiopea, Sagitari, Júpiter i Altaïr ens evoquen temps ancestrals en què les estrelles eren objecte d’adoració. I no per casualitat. A l’antiguitat l’home dirigia la seva mirada cap a la immensitat del firmament amb una mescla de por i fascinació. Era per sobre del seu cap on veia que es produïen els fenòmens més espectaculars: núvols, raigs, trons i vents. Aviat descobrí que el comportament dels astres tenia una certa influència en tot el que succeïa a la Terra.

A partir d’aquesta suposada correlació, va ser quan la humanitat va començar a ordenar aquella cúpula celeste que tant li condicionava la vida. L’astronomia, doncs, naixé al mateix temps que l’astrologia. Calgué posar nom a aquells éssers superiors i poderosos que actuaven de profetes.

Conferència impartida a:
- Biblioteca de Santa Eugènia (2 d'agost de 2016)
- Maremagnum 2015/ 2016. Jornades de cultura clàssica al castell de Bellver (Palma).
- Saló d'actes de l'Ajuntament de Sineu (20 d'abril de 2012).
- Acampallengua 2011 (Campos, abril de 2011).





Taller astronomia i mitologia (Maremagnum 2015)
Taller astronomia i mitologia (Maremagnum 2015)


 

L'Arcàdia perduda

Article publicat a l’Ara Balears (18/11/2013)
 
“Si pots suportar-ho, Mallorca és el paradís”. Aquestes foren les paraules amb les que el 1929 la poetessa nord-americana Gertrude Stein convencé el seu amic Robert Graves perquè s’instal·làs a Deià. Cansat de la rígida societat britànica d’aleshores i turmentat per problemes personals, Graves trobà en la nostra illa la seva particular Arcàdia perduda. Aquest tòpic literari, que popularitzà al segle I aC Virgili amb les seves Bucòliques, al·ludeix a una regió grega del nord-est del Peloponès. Un segle abans l’historiador Polibi ja l’havia idealitzada com un locus amoenus, un lloc ple de pau i harmonia.
 
En trepitjar aquella Mallorca preturística, Graves, gran coneixedor del món clàssic, se sentí transportat no només a l’Arcàdia perduda, sinó també a l’Edat d’Or de la mitologia grega, una època en què els mortals vivien feliços alimentant-se dels fruits de la terra fèrtil. Fou enmig d’aquest entorn bucòlic, tan evocador també del jardí edènic, on l’escriptor anglès trobà la inspiració necessària per escriure Jo, Claudi, l’obra que li reportaria més fama internacional.

Robert Graves (1895-1985)
Robert Graves (1895-1985)

En la literatura clàssica les illes solen ser considerades espais meravellosos on poden ocórrer prodigis extraordinaris. També, però, estan associades al càstig a causa del seu aïllament geogràfic. No debades, durant l’imperi romà, fins a les Balears foren condemnats a la relegatio ad insulam alguns ciutadans acusats d’haver actuat de manera poc honrosa –ara ja sabem, doncs, quin és l’origen de l’actual corrupció illenca. En època moderna, Mallorca es tornaria a convertir en terra de desterrats. El 1801 el primer ministre Manuel Godoy ordenà la reclusió del progressista Jovellanos, primer a la Cartoixa de Valldemossa i després al castell de Bellver.
 
El polític asturià va saber aprofitar el seus set anys de confinament insular per prendre consciència d’una realitat social que li era del tot aliena. Ho demostra l’obra, titulada Tratado teórico-práctico de la enseñanza, que presentà el 1804 en un concurs convocat per la “Sociedad Patriótica” de Mallorca. Els nostres governants haurien de prendre bona nota del que hi deia en relació a l’ensenyament de la “lengua mallorquina” en un temps marcats pels Decrets de Nova Planta: “Siendo [...] la que hablan en su primera edad [...], merece mayor atención [...]. El mejor modo de amarla será cultivarla [...]. Entonces podremos irla llevando a la dignidad de lengua literata [...]; y entonces, escribiendo y traduciendo en ella obras útiles y acomodadas a la comprensión general, abriremos las puertas de la ilustración a esta muchedumbre de mallorquines”.  

Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811)
Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811)
 
El 1838 Mallorca rebria una altra visita il·lustra, la de Frédéric Chopin i la seva amant George Sand. El clima plàcid de Valldemossa havia de servir d’antídot per a la tuberculosi del músic polonès. Les desavinences que tingué, però, Sand amb la població local féu que la seva estada tan sols duràs tres mesos. Aquesta traumàtica experiència la reflectí en el llibre Un hivern a Mallorca (1841) que, tanmateix, serví per donar a conèixer a Europa el meravellós paisatge illenc.
 
Fou així com el 1867 desembarcà a sa roqueta l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria. La seva fascinació per la costa nord el portà a comprar grans extensions de terres entre Valldemossa i Sóller que, amb una nodrida xarxa de camins i miradors, es convertiren en el primer parc nacional de les Balears. Per aquelles possessions aviat passarien la rebel emperadriu Sisí, cosina seva, i altres personalitats com Jacint Verdaguer, Miguel de Unamuno, Rubén Dario o Santiago Rossinyol, autor del sobrenom “l’illa de la calma”.

Son Marroig (Valldemossa), l'Arcàdia perduda de s'arxiduc
Son Marroig (Valldemossa), l'Arcàdia perduda de s'arxiduc
 
La faceta més humanística de s’arxiduc es veié reflectida en el Die Balearen (“Les Balears”), un impressionant estudi antropològic del nostre espai insular. El 1899 l’obra guanyà una medalla d’or a l’Exposició Universal de París. Des d’aleshores estaríem en el punt de mira de la incipient indústria turística internacional. Els intel·lectuals tampoc no ens perdrien de vista. “Mallorca es un lugar parecido a la felicidad”, escriuria el 1926 l’escriptor argentí Jorge Luis Borges, tot recordant les seves dues estades a l’illa entre 1919 i 1921.

Graves encara va estar a temps de gaudir del paradís que li recomanà la seva amiga Stein. Lluny de no suportar-ho, hi volgué ser enterrat el 1985 després de viure-hi els seus últims quaranta anys. No sabem, però, si ara el podria suportar. No només ha canviat el seu paisatge, esquitxat per tones de ciment i asfalt, sinó també la seva massa social cada cop més pressionada per les institucions a desertar d’uns trets d’identitat que, segles enrere, tant lloaren els seus distingits hostes. Per sort, encara ens podem aferrar al robust pi de Formentor de Costa i Llobera, ensenya d’aquella Arcàdia perduda que “lluita amb les ventades que assalten la ribera, com un gegant guerrer”.

Articles del web relacionats:
Mallorca amb ulls d'un Graves
-
 L'arxiduc Lluís Salvador, el primer ecologista de les Balears
-
 El Jovellanos catalanòfil més desconegut
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px