Banner Top

Glossolàlia, un do diví molt preuat

 
Cada vespre res a Déu nostre Senyor perquè m’imbuesqui del do de la glossolàlia, que és la capacitat d’esdevenir poliglota, és a dir, parlant (< λαλέω) de moltes (< πολύς) llengües (< γλῶσσα) diferents. És el do que varen adquirir els apòstols el dia de la Pentecosta.
 
La Pentecosta és la tercera celebració més important de la religió cristiana, després de la Pasqua i del Nadal.  S’escau 50 dies després del diumenge de la Pasqua de Resurrecció (en grec πεντηκοστή [ἡμέρα] vol dir “cinquantè [dia]”). En el món jueu, aquesta festivitat, coneguda com la Segona Pasqua, coincidia casualment amb una altra efemèride: l'aparició de Déu al mont del Sinaí i el lliurament dels deu manaments al seu poble. També, però, es tractava d’una festa agrària en què primitivament es donava gràcies per la collita.

La Pentecosta (El Greco, 1597-1600)
La Pentecosta (El Greco, 1597-1600)
 
L’Ascensió de Jesús
Segons els Evangelis (< εὐ, “bo” + αγγέλιον, “missatge), un cop ressuscitat, Jesús es va presentar davant dels apòstols per encarregar-los una missió: havien d’escampar la seva paraula per tota la Terra –és la mateixa idea que recull l’etimologia del terme: ἁπό, “des de” + στέλλω, “enviar”; els ajudants dels apòstols s’anomenaren diaques a partir del verb διακονέω (“servir”, “ajudar”).
 
A continuació, se’ls va endur a tots a Betània, un lloc dels afores de Jerusalem. Allà, a la muntanya de les Oliveres, els va començar a beneir alhora que s’anava enlairant fins que un núvol el va tapar. Els apòstols quedaren bocabadats contemplant aquella imatge. De cop varen arribar dos àngels, que els digueren: “Per què mireu enlaire? Aquest Jesús que acaba de separar-se de vosaltres ha pujat al cel, i baixarà de la mateixa manera que l’heu vist elevar-se”.

Pentecosta per Giotto a Pàdua.
Pentecosta per Giotto a Pàdua.
 
L’Ascensió de Jesús al cel es produí quaranta dies després de la seva resurrecció. Per això, l’Església la celebra el dijous que té lloc quaranta dies després del diumenge de la Pasqua de Resurrecció.
 
L’Esperit Sant
Deu dies després d’aquell episodi paranormal, els apòstols es trobaven congregats amb la Mare de Déu al cenacle ( < cœnacula) de Jerusalem que, des de l’Últim Sopar, era el seu lloc habitual de reunió. De sobte, varen notar un vent que venia de dalt i que produïa molt de renou. Aleshores varen aparèixer unes llengües com de foc que es varen posar sobre el cap de cadascun dels apòstols. Era l’Esperit Sant, la tercera persona de la Santíssima Trinitat, que els era enviada per infondre’ls la saviesa i el carisma de la predicació del cristianisme.

Pentecosta
Pentecosta
 
Immediatament tots varen començar a alabar Déu en diverses llengües. S’imbuïen així del do de la glossolàlia amb el qual Déu va voler penetrar en el caos lingüístic provocat per ell mateix en el famós episodi de la torre de Babel. Tanmateix, avui, en psicologia, la glossolàlia al·ludeix també al llenguatge en idiomes desconeguts o inventats, que es presenta en els estats hipnòtics i psicopàtics, en els estats d’èxtasi.

Amb tot aquest caos lingüístisc, també correm el risc de patir coprolàlia (+ κόπρος, “excrement”) o cacolàlia (+ κακός, “dolent”), que és la tendència patològica a dir obscenitats, paraulotes.

Qui ha tractat el do de llengües és Joan-Lluís Lluís en la seva novel·la “El navegant”. Aquí en teniu un tast:




Articles del web relacionats:
El festival etimològic dels sentits
Pasqua i toponímia
Realment va ressuscitar un diumenge?
-
Noli me tangere!
-
Mones de Pasqua, una monada?
A la recerca de la llengua mare

Dimonis, del món clàssic a l’actualitat

L’inframón de la cultura judeocristiana es bastí de molts elements del món clàssic. Els Camps Elisis foren identificats amb el Cel i el Tàrtar amb l’Infern. Al segle XVI Miquel Àngel s’atreví a pintar per primera vegada el rostre de Déu a la Capella Sixtina, inspirant-se en Zeus, el patriarca olímpic. El seu antagonista, Satanàs, també agafaria elements de Pan, déu selvàtic. La xerrada pretén analitzar el llegat clàssic en l’imaginari escatològic cristià, posant especial èmfasi en la figura del dimoni.

Conferència impartida a:
- Club Pollença (15 de gener de 2017)
- Casa de Cultura de l'Ajuntament de Muro (13 de gener de 2017)
- Biblioteca de Capdepera (12 de gener de 2017)
- Fundació Es Convent, Inca, en el marc del cicle d'activitat “Mil dimonis. Un recorregut per la devoció dimoniera de Mallorca”, de la Fundació Casa Museu (30/11/2016)

Etimologies de la mort
Memento mori
- Companyies infernals
Qui era sant Antoni?
El cant de la sibil·la
- Càstigs infernals
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut
-
 L'ultratomba a l'Odissea
Esperant l'Apocalipsi

Sant Mateu contra l'Església

Article publicat a l'Ara Balears (17/07/2016)

A Mallorca tenim un periodista molt valent que no es cansa de denunciar les nostres misèries com a societat. És Mateu Ferrer, del Diario de Mallorca. Avui en Mateu s’ha convertit en un dels flagells més indomables de la corrupció. Ja de jovenet no tenia por a res, ni de l’Església, que va conèixer de ben a prop quan feia de catequista al seu poble, Santa Margalida. Fa devuit anys va presenciar un fet que el va horroritzar. En obrir la porta de la rectoria de Can Picafort, es va topar amb el capellà Pere Barceló, de 45 anys, damunt d’una nina de deu anys mig despullada, na Maria, que per aquell temps li feia d’escolaneta.
 
En un primer moment, en Mateu, pres per la por, optà pel silenci. Això va ser aprofitat pel capellà per continuar amb les seves diabòliques pràctiques antievangèliques. Finalment, però, el catequista s’animà a denunciar els fets a Fiscalia i al Bisbat. “Fes el que vulguis. En tot cas, guanyarem nosaltres”, li va etzibar el vicari episcopal de Mallorca enmig d’una monumental esbroncada.

Maria Serra, a la sortida del judici
Maria Serra, a la sortida del judici
 
Certament, aleshores va guanyar l’Església. La justícia va arxivar el cas. En prestar declaració, na Maria ho va negar tot, amenaçada pel seu agressor. Mentrestant, en Mateu hagué de suportar les mirades de rebuig de la gent del seu poble, que, entabanada per tants d’anys de nacionalcatolicisme castrador, preferia continuar reverenciant aquell monstre de Déu. El 2010, però, dotze anys després, l’antic catequista convertit en tenaç periodista tornà a senyalar amb el dit el capellà pederasta. Ho féu en un documental sobre abusos sexuals de TV3, Els monstres de casa meva. En veure’l, a na Maria, ja adulta, se li regiraren tots els mals records que fins aleshores havia intentat neutralitzar per una qüestió de supervivència. Va rompre a plorar quan relatà als seus pares que aquell ésser tan afable li havia robat la infància. Així, carregada de coratge, es disposà a denunciar-lo.
 
El 2013 s’imposà la política de tolerància zero contra la pederàstia impulsada pel papa Benet XVI arran dels escàndols que esquitxaven a capellans de mig món. Abans que es pronunciàs la justícia ordinària, el Tribunal Eclesiàstic de Mallorca va expulsar del sacerdoci Barceló per ser culpable d’uns “gravíssims delictes”. El Bisbat tenia damunt la taula les denúncies d’altres dues nines que també havien estat abusades pel clergue en la seva anterior destinació, Cala Ratjada. A més, hi havia unes queixes sobre abús sexual d’una monja que havia coincidit amb ell al Burundi en la seva etapa com a missioner.
 
Na Maria, igual que en Mateu, tampoc no s’escapà de ser acusada de mentidera. Pere Fiol, company d’hàbits de l’agressor, va arribar a dir que ella i la resta de denunciants eren “persones gens cohibides, gent de món, que ja han tengut unes quantes parelles”. “Estam en crisi, i per ventura hi ha hagut doblers pel mig”, insistí. Ara Barceló s’ha quedat ben tot sol. Acaba de reconèixer que, durant dos anys, abusà i violà en diverses ocasions la seva antiga escolaneta. A l’Audiència de Palma ha exhibit el seu somriure burleta de sempre que na Maria, ara de 28 anys, mai no oblidarà. És el mateix que li dedicà dies abans del judici quan se’l trobà en un bar, en l’últim Madrid-Barça. Passà per davant d’ella i se la quedà mirant, sabedor de la seva suposada impunitat eclesiàstica.
 
L’exrector de Can Picafort ha sabut jugar bé les seves cartes amb la justícia.  Per haver confessat, la seva condemna inicial de 42 anys de presó s’ha vist rebaixada incomprensiblement a sis. Na Maria encara rovega amb ràbia tanta injustícia. Per sort, però, el seu cas no ha prescrit, com sí que ha passat amb altres menors abusats per indignes servidors de Déu. L’exescolaneta ha deixat de ser creient. No entén com l’Església de Mallorca ha pogut estar tants d’anys encobrint conscientment els seus pederastes i humiliant les seves víctimes. Representants del Bisbat ja li han demanat perdó. En canvi, no sap res de l’anodí bisbe Xavier Salinas.

El bisbe Xavier Salinas i el silenci
El bisbe Xavier Salinas i el silenci
 
Ara, tanmateix, na Maria se sent alliberada. Tres dies després del judici, la vaig veure passejant pels carrers de Palma. Vaig estar temptat d’acostar-m’hi per donar-li l’enhorabona. Va poder més, però, la meva vena de mallorquí reservat i contingut. Amb la paraula a la boca, la vaig deixar partir. Semblava contenta i amb ganes de menjar-se el món. Vaig lamentar no haver-li fet una abraçada de suport, la mateixa que en el seu moment va rebre d’en Mateu. Sens dubte, ell és el veritable heroi d’aquesta deplorable història, la veu dels desvalguts que mai no es cansà de clamar en el desert. Ell és el sant que avui ha convertit la valentia i la modèstia en la seva professió. “Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel!”, diu una de les Benaurances segons sant Mateu.





I aquí teniu el documental sobre la pederàstia "Els monstres de casa meva". A partir del minut 25 trobareu les declaracions de Mateu Ferrer sobre Pere Barceló.

Articles del web relacionats:

La pederàstia a la Grècia clàssica
-
 Paraula de Déu

Adéu als déus

Quan deim adéu a algú en realitat li deim que “a Déu [siguis]”, és a dir, l’encomanam a Déu. En aquest cas s’ha produït una el·lipsi o eliminació de la darrera part de l’expressió. En anglès també trobam la mateixa idea en goodbye, que és la contracció de la forma arcaica God be with ye (“que Déu sigui amb tu”).

Déu és una paraula plena de llum. Igual que dia, prové de l’arrel indoeuropea *deiw-, que precisament significa llum. Aquesta mateixa arrel és present en el nom del patriarca del panteó grec, Zeus –el genitiu del qual és Διός-, i el seu homòleg romà-, Júpiter (< *deiw-pyter, “déu pare”). També la podem resseguir en el nom de la deessa romana de la caça, Diana (“la lluminosa”), Àrtemis al món grec.
 
La nostra paraula déu prové del llatí deus, d’on tenim deïficar, diví, divinitzar, endevinar  (en grec, endevinació, μαντεία, ens ha donat ornitomància o quiromància) i, en castellà, “pordiosero” (captaire en català), és a dir, una persona que demana almoina “por Dios”, en nom de Déu –almoina, d’altra banda, prové del grec, ἐλεήμοσύνη (“pietat”).

En llatí, per a divinitat, també hi havia la paraula numen. El seu equivalent grec és θεός, que també té una família de derivats bastant nodrida: ateu, apoteosi, teofania, teofòbia, entusiasme, panteisme, panteó, politeisme, teocràcia, teologia, teomania (patologia consistent a creure’s Déu) i els noms propis Doroteu (“regal de Déu”), Teodosi (“el que dóna a Déu”), Teòcrit (“jutge de les deesses”), Teofrast (“intèrpret de Déu”), Teòfil (“qui estima Déu”)  o Timoteu (“qui adora déu”).

La recepció de Psique al Olimpo, de Polidoro da Caravaggio (1524)
La recepció de Psique a l'Olimp, de Polidoro da Caravaggio (1524)
 
Deus ex machina
En la tragèdia grega sempre es podia recórrer a un déu perquè resolgués in extremis el conflicte dramàtic. És la tècnica que Eurípides batià com a θεὸς ἀπὸ μηχανῆς, més conegut en llatí com a deus ex machina. Es tractava d’un déu que apareixia de sobte dalt d’una mena de grua. Gràcies a la seva providencial intervenció molts pogueren respirar més tranquils.

Els déus de la mitologia grega eren antropomorfs, és a dir, estaven fets a la imatge de l’home, amb la mateixa aparença física i els mateixos sentiments i desitjos. Habitaven el cim de l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia, amb 2.917 metres d’altitud –està situada al nord del país, a la regió de Tessàlia. A Grècia, però, hi havia altres muntanyes amb el mateix nom. No debades, Ὄυλ- és una arrel indoeuropea que significa muntanya. A l’Olimp els déus menjaven nèctar i l’ambrosia.

L'assemblea dels déus (Jacopo Zucchi)
L'assemblea dels déus (Jacopo Zucchi)

Un panteó ben nodrit
El conjunt de déus olímpics rep el nom de panteó (< πάντες, “tots”, + θεοί, “déus”). El nombre canònic és catorze. Inicialment, els seus membres foren Zeus (Júpiter) i els seus cinc germans:
  • Posidó (Neptú): sobirà de la mar.
  • Hades (o Plutó): sobirà del món d’ultratomba.
  • Hera (Juno): dona de Zeus.
  • Demèter (Ceres): deessa del camp.
  • Hèstia (Vesta): deessa protectora de la llar.

A part dels sis olímpics, el panteó es completà amb la incorporació de set déus més.

  • Afrodita (Venus): deessa de l’amor, nascuda del contacte amb la mar dels genitals castrats d’Urà.
  • Atena (Minerva): sortida del cap de Zeus després que aquest devoràs la deessa Metis, la Prudència.
  • Hefest: mentre la Teogonia diu que Hera l’engendrà tota sola gelosa perquè Zeus havia donat a llum Atena, la Ilíada manté la versió que el seu pare és Zeus. A pesar de la seva lletjor, fou el marit de la deessa més bella, Afrodita.
  • Ares (Mart): déu de la guerra, és l’únic olímpic que Zeus va tenir amb la seva esposa Hera.

Déus fruit de les infidelitats de Zeus:
- Amb Leto: Apol·lo i Àrtemis (Apol·lo i Diana): déu de les arts i l’endevinació i deessa de la caça, respectivament.
- Amb Sèmele: Dionís (Bacus), déu del vi i la disbauxa.
- Amb Maia: Hermes (Mercuri).

El menjar dels déus
La paraula nèctar (νέκταρ)  prové de νεκρός, per tant, vol dir “triomfadora de la mort”. No debades, era la beguda que conferia la immortalitat. Era servida per Hebe, la deessa de la joventut –quan Hèracles es convertí en déu, es casà amb ell i el jove Ganimedes, amant de Zeus, la va substituir en aquesta funció. La paraula ambrosia (ἀμβροσία) està composta per alfa privativa i per βροτός (“mortal'); significa, per tant, “immortal” –un derivat seu és el nom propi Ambrosi. La seva consistència no està prou definida. Alguns creuen que era un tipus de mel.

L'aliment dels déus a l'Olimp (1530), plat atribuït a Nicola da Urbino
L'aliment dels déus a l'Olimp (1530), plat atribuït a Nicola da Urbino
 
Al segle IV aC, Plató, en la seva obra Timeu, va fer servir el terme demiürg (< δήμιος, “popular” + ἔργον, “treball”) per referir-se a la divinitat encarregada de modelar el món sensible, el κόσμος. En grec clàssic δημιουργός significava més aviat “obrer” en el doble sentit de realitzador de l’obra i també de director. El demiürg platònic s’assimila molt al νόος (“intel·ligència”) d’Anaxàgores, presocràtic del segle V aC.

Iconoclastes
Hi ha ateus que són autèntics iconoclastes (< εἰκων, “imatge” + κλάω, “trencar”), és a dir, contrari al culte de les imatges, sobretot divines. Aquesta paraula va sorgir al segle VIII dC. Aleshores l’Imperi bizantí vivia fortes tensions socials. El motiu eren les icones de Crist, la Verge i els sants que eren adorats com a autèntics objectes divinitzats. L’any 726 l’emperador Lleó III, influenciat probablement pel pensament jueu i islàmic, va prohibir per idolatria (< εἶδος, “figura” + λατρεία, “adoració”)  el culte a aquestes imatges. També va ordenar la seva destrucció.

Durant un segle sencer les disputes entre iconoclastes (“destructors d’imatges”) i iconòduls (els seus defensors) se saldaren amb terribles matances en ambdós bàndols. Per fi, l’any 843, s’imposaren els iconòduls, que restauraren l’art figurat amb la seva antiga força. Un dels seus símbols més representatius fou el Pantocràtor (“tot poderós” en grec), un apel·latiu que en la mitologia grega es va aplicar a Zeus i que en la cultura cristiana s’assignà a la representació de Crist, Senyor de l’univers. D’aquesta època de tensions ideològiques tenim la paraula iconoclasta, que s’aplica a aquella persona que no només menysprea la simbologia religiosa, sinó també certes convencions socials.

Pantocràtor  (Sant Climent de Taüll)
Pantocràtor (Sant Climent de Taüll)

Bé, després de tots aquests discursos etimològics sobre la paraula déu, arriba el moment de dir-vos adéu. Però si voleu dir definitivament adéu al vostre Déu us convé apostatar (ἀπο, “lluny” + ἴστημι, “col·locar”), és a dir, donar-vos de baixa del registre baptismal. Heu de saber, però, que si elegiu aquesta opció el més segur és que l’Església us declari heretges (< αἱρέω, “agafar”, “elegir”).

En tot cas, millor que marxeu pel vostre compte abans que us excomuniquin (“excomulgar” en castellà), és a dir, que us deixin fora de la comunitat que és la vostra confessió religiosa. Tot plegat pot ser una autèntica anatema (+ ἀνά, amb valor intensificatiu + τίθημι, “col·locar”). Antigament es tractava d’una ofrena adreçada a una divinitat. Amb els cristianisme, però, el terme adquirí un valor pejoratiu en el sentit de “objecte maleït” i després, de “maledicció”. Ja em perdonareu el meu proselitisme (+ προς, “cap a” +  ίημι, “enviar”, “llançar”).

I per acabar, uns versos de Konstandinos Kavafis, del poema Cançó de Jònia (1911), traduïts per Carles Riba:

"Per bé que trossejàrem llurs estàtues 
per bé que els bandejàrem de llurs temples 
no per això moriren pas els Déus".


Jònica (1989) és una escultura de Josep Maria Subirachs a l'Hort del Rei (Palma, prop de l'Almudaina)
Jònica (1989) és una escultura de Josep Maria Subirachs a l'Hort del Rei (Palma, prop de l'Almudaina)


Aquí teniu un vídeo divertit sobre els déus olímpics, per si voleu saber qui es qui:



Aquest altre vídeo també està bé:



Aquí teniu un àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio.  El periodista Héctor Oliva, autor de "¿Hay dioses en el Olimpo? Ascensión a las cumbres míticas de la Antigüedad", ens trasllada a les muntanyes de la Grècia clàssica, icones culturals i escenari de batalles decisives, tant reals com mitològiques.

No us podeu perdre aquest capítol del programa "Això és mel" (capítol 111) d'IB3 Televisió dedicat al menjar i a l'espiritualitat.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre les religions i el llenguatge.

En aquest enllaç trobareu informació sobre els diferents noms atribuïts a Déu.

En aquest enllaç trobareu una galeria de fotos que recreen els déus del panteó clàssic.

Articles del web relacionats:
Apoteosis apoteòsiques
-
 L'univers simbòlic dels mites
-
 La mort de Déu?
-
 El rostre de Déu
-
 Cristians, "guiris" cretins?
Dies divins
Titànic, la maledicció d'un nom
El llegat religiós del món clàssic

A la recerca de la terra promesa

Avui algunes utopies tenen molt present el mite de la terra promesa, un lloc on poder tornar a començar des de zero per fer realitat els nostres somnis. A la Bíblia era el lloc que Déu va preveure per a l’assentament del poble jueu. En un principi es deia Canaan i, posteriorment, Judea –actualment correspon a territoris compresos entre Israel i Palestina. Era la pàtria d’Abraham i dels seus descendents. Al cap d’un temps, però, els fills de Jacob, cridats per Josep, es traslladarien a Egipte, on patirien l’esclavitud.

Canaan (l'antiga terra promesa)
Canaan (l'antiga terra promesa)
 
En el país del Nil els hebreus arribaren a estar uns 400 anys –algunes fonts, en canvi, parlen de 200. Aquesta situació tan humiliant s’acabaria amb Moisès, el líder triat per Iahvè per conduir el gran èxode del poble jueu cap a una terra pròspera. Era la terra on podrien viure en llibertat: la famosa terra promesa.
 
En sortir d’Egipte, els hebreus varen estar quaranta anys errant pel desert d’Aràbia. D’aquí ve l’expressió la travessia del desert per referir-se al període de temps ple de dificultats que ha d’afrontar una persona o col·lectiu. Quan ja feia un mes que caminaven, la fam es va apoderar d’aquells refugiats. Iahvè es va compadir d’ells enviant-los del cel el mannà, un aliment miraculós format per grans amb gust de farina de mel. Avui se sol dir que una cosa és (o ha caigut, o ha aparegut com) el mannà del cel quan ha vengut a solucionar una situació crítica.

Moisès separant les aigües del mar Roig
Moisès separant les aigües del mar Roig
 
Durant aquesta travessia, Moisès va aconseguir fer obrir les aigües del Mar Roig i va rebre de mans divines els manaments de la llei de Déu. El líder hebreu no sempre es fià del tot del seu superior. En un ocasió que escassejava aigua, Déu li indicà que ordenàs a una roca que fes brollar aigua. Aleshores, Moisès, per falta de confiança, només va donar uns copets a la roca. Així, Déu va permetre que rajàs aigua en gran abundància, però va castigar el seu líder per haver dubtat, dient-li que no arribaria a trepitjar la terra promesa. I efectivament, Moisès va morir veient ja la terra de Canaan, sense aconseguir arribar-hi.

Estàtua de Moisès feta per Miquel Àngel (tomba Juli II, església de San Pietro in Vincoli, Roma)
Estàtua de Moisès feta per Miquel Àngel (tomba Juli II, església de San Pietro in Vincoli, Roma)
 
La terra promesa d’Eneas
Al segle I aC Virgili també es va apropiar del mite bíblic de la terra promesa per al seu gran poema èpic l’Eneida. Es tractava d’un encàrrec que li havia fet l’emperador August. L’objectiu era dotar Roma d’un passat gloriós, enllaçant la seva història amb la de Grècia. L’obra havia d’acabar amb l’època d’August, que era vista com la culminació de les glòries de la nació romana.

Eneas fuig de Troia (Federico Barocci, 1598)
Eneas fuig de Troia (Federico Barocci, 1598)
 
Eneas modern, foto presa a la frontera turca amb Síria (20-09-2014) Bulent Kilic, AFP, Getty Images
Eneas modern, foto presa a la frontera turca amb Síria (20-09-2014) Bulent Kilic, AFP, Getty Images

El que féu Virgili fou recrear en forma de gesta els moviments migratoris d’Àsia Menor a Itàlia que al segle XII aC dugueren a terme els anomenats pobles del mar, just després de la guerra de Troia. Aprofitant la coincidència històrica, féu protagonista d’aquesta gesta Eneas, un heroi troià que en la contesa havia tingut un paper secundari. Era, però, un personatge molt atractiu des del punt de vista literari. Fill d’un mortal, Anquises, i d’una divinitat, Venus, havia estat un dels pocs supervivents del bàndol dels vençuts. Acompanyat del seu pare i del seu fill, Eneas s’havia llançat a la mar amb l’encàrrec, fet per la seva mare, de fundar una nova Troia, la futura Roma, que en aquesta ocasió era presentada com la nova terra promesa del món clàssic.
 
Eneas, doncs, té una missió que li ha estat atorgada a través del fatum (el “destí”), un concepte ja present a l’inici de l’Eneida:
 
Arma virumque cano, Troiae qui primus ab oris      
Italiam fato profugus Lavinaque venit                  
                     Litora...                                                                                   
 
"A les armes cant i a l’home que de la vorera troiana
va venir primer, pròfug del destí
a Itàlia i a les costes lavínies..."    
 
Eneas era un pròfug, un fugitiu, però no per covardia, sinó perquè havia d’assumir un encàrrec del destí. El destí (la moira grega) era, en Homer i en els autors tràgics grecs, una desgràcia que no pot defugir l’home.  Èdip, per exemple, “ha de matar” el seu pare i casar-se amb la seva mare. Els filòsofs estoics veien el destí (fatum) com una cadena causal que determinava de manera ineludible tots els successos del món. Virgili, en canvi, convertí aquest concepte en un poder que planteja als homes exigències d’obligat compliment.
 
Eneas tenia la missió de guiar fins a Itàlia els supervivents del seu poble. I aquesta missió venia regida per la pietas romana, que té un significat diferent a l’actual. No és un acte d’amor o compassió envers el proïsme, sinó que és el deure del ciutadà romà envers els déus, els seus majors i l’Estat.

Eneas a la cort de Llatí, Ferdinant Bol (1661-63)
Eneas a la cort de Llatí, Ferdinant Bol (1661-63)
 
Tanmateix, al llarg de l’Eneida també trobam un Eneas dubtós de la seva missió.  Al principi, durant un temporal, s’oblida del seu encàrrec i només desitja tornar a Troia, la seva ciutat natal. Caldrà una baixada al regne dels morts, on li serà mostrada la història de la futura Roma, perquè accepti la seva tasca amb completa alegria. Abans, durant la seva estada a Cartago, quan s’enamora de la reina Dido, només la intervenció divina aconsegueix retornar-lo al camí de la seva obligació. 

Finalment, Eneas arribà a la tan desitjada terra promesa. S’instal·là a la península itàlica, a la regió central del Laci que governava el rei Llatí. Per poder-se casar amb la seva filla Lavínia, es va haver d’enfrontar amb un enemic molt temut, Turn. Aleshores, havent complit la seva missió, l’heroi troià ja pogué respirar més tranquil.

La deïficació d'Eneas (Tours-Le Clerc, 1704)
La deïficació d'Eneas (Tours-Le Clerc, 1704)


La terra promesa del far west
Personatges com Moisès o Eneas també serien evocats en les pel·lícules del western, que es convertiren en un magnífic mitjà d’afirmació nacionalista per a la societat nord-americana. No debades, el cinema de l’Oest havia de permetre fàcilment la construcció simbòlica d’una imatge idealista de la pàtria.

La conquesta del far west es produí a mitjan segle XIX arran de les notícies sobre el descobriment de diversos jaciments d’or a Califòrnia. Es tractava d’un territori virginal que es podia entendre com una altra terra promesa o terra d’oportunitats. Cap allà ben aviat es dirigiren caravanes plenes d’il·lusions de persones.

Moltes pel·lícules del far west adoptaren un esquema argumental comparable al de l’Eneida. El líder –Eneas reencarnat- és un valerós explorador que es fa càrrec de dur a bon port una comunitat de colons. Aquesta missió transcorre sota l’amenaça constant de dissidències en els grup o de perills exteriors, ja siguin calamitats naturals i o sagnants enfrontaments amb els indis.

Aquí teniu un enllaç del recorregut del viatge d'Eneas des de Troia fins a Itàlia.


Articles del web relacionats:
Jueus, l'origen d'un estigma
La força de les utopies
-
 Compte amb els troians!
-
 La vida penja d'un fil
-
 Machado a Macedònia
Les Meduses de la indiferència
Eneas a les portes d'Europa
-
 Grècia i Roma, el traspàs de poders

El sentit tràgic de la història

Article publicat a l'Ara Balears (19/10/2015)

La història l’escriuen els pobles. Al segle XVIII el filòsof alemany Herder ja distingí entre Volksgeist (“esperit del poble”) i Zeitgeist (“esperit del temps”). Ambdós conceptes esdevenen el motor del progrés de la humanitat. Segons el Gènesi, el missatge que Déu donà a Adam i Eva fou molt clar: “Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la”.
 
Tanmateix, el camí cap a la prosperitat s’inicià fa 12.000 anys amb la Revolució Agrícola. Així ho recorda l’escriptor Yuval Noah en el seu interessant llibre Sàpiens: “Va ser el punt d’inflexió, diuen, en què el sàpiens van perdre la simbiosi íntima amb la natura i es van precipitar cap a la cobdícia i l’alienació. Portés cap on portés, el camí no tenia marxa enrere”.
 
Després de la Revolució Científica del segle XVI, el salt definitiu cap a l’abisme es produiria al segle XVIII amb la Revolució Industrial. Aleshores, però, tal com ressalta Noah, la majoria de cultures no creien en el progrés: “Es considerava impossible que els coneixements humans poguessin servir per superar els problemes fonamentals del món. Si fins i tot Mahoma, Jesús, Buda i Confuci –que sabien tot el que s’ha de saber- havien estat incapaços d’eliminar la fam, les malalties, la pobresa i la guerra del món, ¿com podíem esperar que ho féssim nosaltres?
El món naufraga
El món naufraga
 
La Revolució Industrial comptà amb l’escalfor de la Il·lustració, que pecà de supèrbia en pensar que els avenços tecnològics guiats per la raó implicarien un perfeccionament de la pròpia humanitat en tots els aspectes: tots seríem més feliços en un món millor. Amb tot, aquest optimisme intel·lectual lligat al progrés és una quimera. El crit d’alarma el féu el 1818 l’escriptora Mary Shelley amb l’obra Frankenstein o El modern Prometeu. El protagonista, el doctor Frankenstein, és presentat com el famós tità de la mitologia grega que, per ordre de Zeus, modelà amb fang els primers homes. El seu objectiu és crear una criatura que fregui la perfecció. L’intent, amb tot, li surt malament perquè dóna vida a un ésser molt lleig, però molt amorós, que es rebel·la contra el rebuig que li manifesta la gent pel seu físic.

La raça humana (Brecht Vandenbroucke)
La raça humana (Brecht Vandenbroucke)

La història del doctor Frankenstein va veure la llum en un moment històric en què l’home començava a sentir per primera vegada el perill de fer un dany irreparable amb els seus propis invents. Segur que avui Mary Shelley no estaria tranquil·la amb totes les revolucions que hi ha hagut: des de les armes nuclears fins a l’enginyeria genètica, on les lleis de la selecció natural de Darwin han estat substituïdes per les lleis del disseny intel·ligent d’uns mortals que juguen a ser déus.

La condició humana
La condició humana
 
Ara, en un món amb més benestar, tenim més esperança de vida, però no tenim molta d’esperança en el futur de l’espècie humana. Vista la nostra trajectòria, queda clar que progrés tecnològic no implica necessàriament progrés moral. D’això ja se n’han encarregat a bastament les novel·les distòpiques, aquelles que imaginen un futur indesitjable.
 
Els més pessimistes ja reclamen una segona Il·lustració més catàrtica per combatre l’actual  degradació espiritual de l’home. La història –diuen- té els dies comptats si no hi ha un fort canvi de timó en aquest món tan complex que va a la deriva. Poc es podia imaginar l’Homo Sapiens el recorregut que tendria la seva aventura intel·lectual. De l’eufòria hem passat al desencís. Aquest és el sentit tràgic de la història: qui han volgut canviar el món són qui l’han degradat. Déu encara no se sap avenir de l’ordre que donà a Adam i Eva. Amb tantes guerres, injustícies socials i hecatombes ecològiques encara estam esperant el final feliç del bondadós progrés. Abans, però, ja haurà arribat el dia del Judici Final.

Escalfament de la Terra
Escalfament de la Terra

Aquí teniu una il·lustració que reflecteix molt bé l’actual pessimisme mundial. És d’un autor alemany desconegut i es titula “El món sota la caperutxa d’un boig” (c. 1600). La seva figura central, un bufó, conté diverses al·lusions a la bogeria del gènere humà: a la dreta, l’asta amb una esfera de vidre, símbol de la fragilitat humana; a dalt, el Nosce te ipsum (“Coneix-te a tu mateix”) de Sòcrates, com a antídot contra la bogeria.

“El món sota la caperutxa d’un boig” (c. 1600)
“El món sota la caperutxa d’un boig” (c. 1600)

Aquí teniu un interessant article sobre el mite del progrés de Melcior Comes, titulat "Només és un telèfon".

Qui es va mostrar molt preocupat amb la idea de progrés va ser el filòsof alemany Walter Benjamin (1892-1940). Aquestes són les seves reflexions a propòsit del quadre Angelus Novus del pintor suís Paul Klee (1879-1940):

Angelus Novus
Angelus Novus

“Hi ha un quadre de Klee (1920) que es titula Angelus Novus. S’hi veu un àngel en el moment d’allunyar-se d’alguna cosa sobre la qual clava la mirada. Té els ulls desencaixats, la boca oberta i les ales esteses. L’àngel de la Història deu tenir aquest aspecte. La seva cara està girada cap al passat. En el que per a nosaltres sembla una cadena d’esdeveniments, ell hi veu una catàstrofe única, que acumula sense parar ruïna sobre ruïna i s’abraona als seus peus. L’àngel voldria aturar-se, despertar els morts i recompondre allò malmès. Però una tempesta baixa del Paradís i s’arremolina a les seves ales i és tan forta que l’àngel no pot plegar-les... Aquesta tempesta l’arrossega irresistiblement cap al futur, al qual gira l’esquena mentre el cúmul de ruïnes puja davant d’ell cap al cel. Tal tempesta és el que anomenem progrés".


Igual d’interessants són les reflexions de Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987):

“La cultura no augmenta, sinó que disminueix. Vivim en els començaments bàrbars d’un temps de ciència on els valors morals, espirituals i de bellesa compten per ben poc. Per això és més i més urgent conservar el foc sagrat de la gran tradició humana i espiritual. Els homes d’ara dominen la naturalesa en lloc d’estimar-la, com fa el poeta; dominen la matèria, però dominen ben poc llur esperit; d’això vénen lluites, egoismes i totes les fonts del mal. Vivim en temps on ens manca fe, en lloc de fanatisme; visió espiritual, en lloc de negacions i intoleràncies; un sentit gran i universal de la vida, en lloc de petiteses humanes i inhumanes” (“Joan Mascaró, la vila i els margalidans”, Tintinnabula, 2017)

 

I per acabar amb una mica d’optimisme, aquí teniu el famós poema de Jorge Luis Borges titulat “Los justos”:

Un hombre que cultiva su jardín, como quería Voltaire. 
El que agradece que en la tierra haya música. 
El que descubre con placer una etimología. 
Dos empleados que en un café del Sur juegan un silencioso ajedrez. 
El ceramista que premedita un color y una forma. 
El tipógrafo que compone bien esta página, que tal vez no le agrada. 
Una mujer y un hombre que leen los tercetos finales de cierto canto. 
El que acaricia a un animal dormido. 
El que justifica o quiere justificar un mal que le han hecho. 
El que agradece que en la tierra haya Stevenson. 
El que prefiere que los otros tengan razón. 
Esas personas, que se ignoran, están salvando el mundo.


En tot cas, per revertir aquesta visió tan pessimista del món, no us podeu perdre aquest programa de "Món3/24", de TV3, titulat "Un món de bon rotllo (o per què no estem tan malament com creiem
". És sensacional!


Aquí teniu el poema d'Ovidi Montllor, musicat per Feliu Ventura, "Serà un dia que durarà anys":


I per acabar, aquí teniu l'escena final de Blade Runner, les famoses "llágrimas en la lluvia":



El 1927 el director austríac Fritz Lang també oferia una visió pessimista del progrés en la seva cèlebre pel·lícula Metròpoli. Aquí en teniu el tràiler:


Per completar la informació, us recoman aquest article del filòsof Rafel Argullol titulat "Naixement i mort d'un paisatge".

Articles del web relacionats:

La degradació humana

A la recerca del paradís perdut

La humanitat viu amargada d’ençà que, segons el Gènesi, per culpa de la curiosa Eva, fou expulsada del paradís, del jardí de l’Edèn. Paradís, en persa, vol dir “jardí vallat”, i edèn, en sumeri, té més o manco el mateix significat. Seria l’historiador Xenofont, un dels deixebles de Sòcrates, qui al segle V aC va hel·lenitzar aquesta paraula amb la forma de παραδειος, que, a través del llatí, ens arribaria com a paradís –en època moderna, amb l’adjectiu fiscal, donaria una expressió del tot despectiva per referir-se a un lloc on els milionaris i els evasors d’impostos dipositen les seves fortunes.

L'expulsió d'Adam i Eva del paradís (Masaccio)
L'expulsió d'Adam i Eva del paradís (Masaccio)

Tradicionalment el jardí de l'Edèn, del tot llegendari, ha estat situat a la Mesopotàmia, entre els rius Tigris i Eufrates, a l’actual Iraq. En pintura, qui millor l’ha sabut recrear ha estat l’artista neerlandès Hieronymus van Aeken, més conegut com el Bosco. Ho féu en el famós tríptic “El jardí de les delícies” (1500-1505), que avui es conserva al Museu del Prado, a Madrid. Aquest paradís terrenal reflecteix el mite de l’Edat d’Or, present en altres cultures de l’antiguitat. És un lloc harmoniós, on els homes viuen eternament joves sense patir dolor ni fam, aliens a qualsevol mena de preocupació

El jardí de l’Edèn estaria emparentat amb els misteriosos Jardins penjants de Babilònia (Iraq), considerats una de les set meravelles de l’antiguitat. Es creu que varen ser construïts al segle VII aC. Amb ells, el rei Nabucodonosor II volgué alegrar el cor de la seva dona Amitis, que s’enyorava de la seva fèrtil terra persa. Els jardins penjaven des d’unes terrasses elevades. Si realment varen existir, devien resultar espectaculars enmig d’una regió tan àrida com era Mesopotàmia.

Recreació dels Jardins Penjants de Babilònia
Recreació dels Jardins Penjants de Babilònia
 
Tanmateix, no hi ha cap text de l’època de Nabucodonosor II que mencioni aquesta meravella, de la qual, en l’actualitat, no es conserva cap resta. El famós historiador grec Heròdot tampoc no en parla. Les úniques referències escrites procedeixen d’autors d’època romana (segle I aC  i segle I dC) com Diodor de Sicília, Estrabó o Flavi Josef. Cap d’ells, però, els va poder veure en persona, ja que en aquell temps Babilònia era tan sols un camp de ruïnes. Per ventura, la descripció dels jardins es basa en les esplèndides murades de Babilònia, erigides per Nabucodonosor i que sembla que aviat s’haurien poblat d’una rica vegetació en diferents nivells. Una altra teoria apunta que en realitat els jardins estaven a la ciutat assíria de Nínive.
 
Els camps elisis grecollatins
La versió grecollatina de l’edèn bíblic varen ser els Camps Elisis. En aquest cas, però, es tractava del destí d’ultratomba on anaven a parar aquells esperits amb grans virtuts (després, doncs, s’identificaria amb el cel cristià). Era un lloc de delícies eternes, d’eterna felicitat, amb prats plens de flors i amb tota mena d’arbres fruiters. 

Avui en dia l’avinguda més important i elegant de París rep el nom de Camps Elisis. És també una de les zones de compres més exclusiva i cara del món –o sigui, un autèntic paradís! No gaire lluny d’aquesta avinguda, que sol acollir la meta de l’última etapa del Tour de França, es troba el palau de l’Elisi, la presidència de la República francesa.

Avinguda dels Camps Elisis (París)
Avinguda dels Camps Elisis (París)
 

En la mitologia clàssica, els Camps Elisis també se solen confondre amb les Illes afortunades (Fortunatae insulae, en llatí) o les Illes dels benaurats (μακάρων νῆσοι, en grec), altrament anomenades com les Hespèrides (Έσπεριδες, “terra de l’ocàs”). Eren unes illes situades a l’extrem oest del món fins aleshores conegut (podrien ser les Canàries, Madeira o Cap verd). Hesíode (segle VIII aC) diu que era un lloc reservat només per a la quarta raça dels homes, els herois. Així ho relata a Els treballs i els dies:

“La mort va embolcallar-los. Zeus, el Crònida, va atorgar-los una vida i un estatge lluny dels homes i els va instal·lar en els confins de la terra. Allà viuen, doncs, amb el cor lliure de neguits, a l’illa dels benaurats, al costat de l’Oceà d’onades profundes, feliços herois, als quals la terra feraç produeix una fruita dolça com la mel tres vegades l’any”.

A les Illes Afortunades també se solia situar el Jardí de les Hespèrides, consagrat a Hera. Al bell mig hi havia un arbre plegat de pomes daurades que concedien la immortalitat. Era custodiat per un grup de nimfes, les Hespèrides, i per un drac de cent caps anomenat Ladó. Aquestes pomes eren un regal de Gea, la deessa de la terra, a Hera en ocasió del seu matrimoni amb Zeus. Hèracles, en un el seu últim treball (el dotzè), aconseguí robar-ne una amb l’ajuda del tità Atlas, que era el pare de les nimfes Hespèrides.


El jardí de les Hespèrides, Frederic Leighton
El jardí de les Hespèrides, Frederic Leighton
 
Amèrica és xauxa
Tanmateix, durant molt de temps els Pares de l'Església varen sostenir la tesi que Déu, després de la caiguda d'Adam, no havia destruït el paradís, sinó que més aviat l'havia desplaçat a la “contraterra”. Al seu parer, aquesta “contraterra” estava situada més enllà de l'Oceà, el mare tenebrosum, a un lloc on els homes encara no havien arribat. Al segle XV, amb el descobriment d'Amèrica, molts pensaren que aquelles llunyanes terres eren realment el paradís perdut. Certament, les cròniques dels viatgers de l'època presentaven el nou continent molt semblant al món d'abans del pecat original, és a dir, un oasi de pau i tranquil·litat, de naturalesa bondadosa. Així, la humanitat complia el vell somni de recobrar el paradís.

D'Amèrica Llatina la ciutat que es volgué identificar amb el paradís terrenal va ser Jauja, capital de la província peruana de Junín -curiosament, a Còrdova també hi ha una ciutat amb aquest nom. A partir del testimoni dels seus visitants, adquirí la fama de ser un indret molt pròsper i amb un clima idoni per a les persones amb problemes respiratoris. Al segle XVI serví d'inspiració a l'escriptor sevillà Lope de Rueda per a la seva faula teatral “La tierra de Jauja”, que és descrita com una illa plena d'or i de sòls fèrtils banyats de rius de llet i de mel -els seus habitants eren castigats si treballaven. Arran d'aquesta obra naixeria l'expressió castellana “esto es Jauja” sinònima de felicitat absoluta -en català, "això és xauxa".

Aquí teniu la magnífica banda sonora de Vangelis per a la pel·lícula 1492, la conquesta del paradís (1992):



El Dorado
La idea de Jauja també s’estendria a altres territoris d’Amèrica. Un cop Cortés i Pizarro espremeren el filó dels imperis mexicans i inques respectivament, varen proliferar llegendes que parlaven de paradisos d’or en la impenetrable espessor de la selva. Fou així com nasqué la quimera d’ “El Dorado”, una ciutat d’or ubicada enmig de la jungla, en la zona central de “Nueva Granada” (actual Colòmbia). El mite es teixí al volant del perible de Gonzalo Jiménez de Quesada i dels costums dels indis muisques, que, en elegir un nou cacic, cobrien el seu cos amb pols d’or i després feien presentaven com a ofrenes objectes forjats en el preuat metall.

El mite d’ “El Dorado” també està en sintonia amb la recerca de la font de l’eterna joventut. Darrere d’ella hi anà el 1512 l'espanyol Ponce de León. Fracassà en l’intent. Morí travessat per la fletxa d’un indígena després d’haver explorat cada pam del Carib.

Font de l'eterna joventut
Font de l'eterna joventut

Jardins paradisíacs
Avui en dia totes les cases que tenen un jardí el que fan en realitat és recrear l'anhelat paradís. La literatura ja l'evoca amb el famós tòpic del locus amoenus (“lloc agradable”), ideal per als amants i per als que somien amb el beatus ille horacià. Està en sintonia amb un altre tòpic, el de l’Arcàdia perduda, una regió del nord-est del Peloponès (Grècia), idealitzat al segle II aC per l’historiador Polibi i que un segle després el poeta llatí Virgili popularitzaria en les seves Bucòliques. De fet, la poesia bucòlica ha estat qui més ha potenciat la imatge del camp com un espai mític on es manté viva l’Edat d’Or, aquella època pretèrita on suposadament tot era pau i harmonia.

Al segle XVII el poeta britànic John Milton El paradís perdut (1667), una de les obres mestres de la poesia universal. Està escrit en 10.565 pentàmetres iàmbics, dividits en dotze cants, com el gran poema èpica de roma, l’Eneida. Parla de la caiguda de l’home, de la seva angoixa i desesperació. El seu protagonista és Satanàs, que, després d’haver estat desterrat a l’infern, decideix venjar-se de Déu mitjançant els éssers humans que ha creat.

A casa nostra, el poeta mallorquí Joan Alcover optà per una versió més romàntica i nostàlgica del paradís perdut. Així ho recorda el “jardí desolat” del seu famós poema La relíquia (1903). Aquí el teniu.

Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut...
Beneïda l'hora
que m'ha duit aquí.
 
La font que no vessa, la font que no plora
me fa plorar a mi.
Sembla que era ahir
que dins el misteri de l'ombra florida,
tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
 
De l'aigua sentíem la música dolça;
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens fèiem esqueixos
muntant a la branca de les atzeroles.
 
Ningú sap com era
que entre l'esponera
de l'hort senyorívol,
fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d'antiga olivera.
 
Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda,
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.
 
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l'engronsadora,
i, venta qui venta,
folgàvem i réiem fins que la vesprada
la llum esvaïa de l'hora roenta,
de l'hora encantada.
 
Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
 
Trenta anys de ma vida volaren de pressa,
i encara no manca,
penjat a la branca,
un tros de la corda de l'engronsadora,
com trista penyora,
despulla podrida d'un món esbucat...
Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut.


En aquest vídeo trobareu informació sobre l'obra "El jardí de les delícies".

Articles del web relacionats:
Realment existeix l'infern?

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px