Banner Top

Les arrels occidentals de la misogínia: la història d’un estigma

Per desgràcia la misogínia a Occident té un llarg recorregut històric, des d'Eva bíblica fins a la Pandora grega. El món clàssic, però, hi va haver personatges que es rebel·laren contra el patriarcat: Medea, les amazones o Helena d’Esparta. A Anglaterra, a finals del segle XIX, va ser quan va néixer el feminisme com a moviment organitzat. A mitjan del segle XX la pensadora francesa Simone de Beauvoir digué “No es neix dona, s'arriba a ser-ho”. La xerrada pretén donar una visió antropològica i sociològica d’una de les grans xacres de la història de la humanitat: la misogínia.

Conferència impartida a:
- Biblioteca de Binissalem (07/03/2018)
- Biblioteca de Sineu (08/03/2018)

Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:




Amb motiu del Dia Mundial de la Dona (8 de març), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir: “No es neix dona, s'arriba a ser-ho”:




Articles del web relacionats:
- Pandora, les arrels gregues de la misogínia
-
 L'ofuscació del feminisme
- Feministes "femmes fatales"
- La guerra de sexes
Femme fatale, l'origen del mite
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
 Tragèdies femenines
Realment la dona va néixer d'una costella?
Les noves amazones
-
 El seductor cant de les sirenes

Paraules amb molt de fetge

Quan suportam impassiblement una cosa deim que “tenim molt de fetge”. Quan ens cansam, “treim el fetge per la boca”. El fetge és un òrgan glandular que segrega la bilis, una substància líquida groguenca també coneguda com a fel, d’on tenim fal·lera com a sinònim d’inclinació envers alguna cosa o persona -fellarĭa era un terme aplicat inicialment a una malaltia del bestiar deguda a un excés de menjar; d’aquí la idea d’ ”obsessió”, “idea fixa”.

Els antics el consideraven el fetge la seu de les passions. No és estrany, doncs, que el càstig de Prometeu, encadenat al Caucas, fos que una àguila li cruspís el fetge que, de nit, se li regenerava. La importància del fetge al món clàssic es veu reflectida en l’hepatoscòpia, una tècnica endevinatòria que consistia a examinar (σκοπέω) el fetge (ἧπαρ) d'un animal sacrificat per conèixer la voluntat dels déus en relació al futur. És famós el fetge de bronze de Piacenza (segles II-I aC), trobat en aquesta ciutat del nord d’Itàlia. Porta incises quaranta inscripcions repartides en setze caselles que representen diferents espais de la volta celeste, segons el concepte religiós i astronòmic dels etruscs.

Fetge de bronze de Piacenza
Fetge de bronze de Piacenza
 
Fetge, una delicatesse
El fetge també té una forta tradició culinària.  Ja els egipcis s’adonaren que les oques, abans d’emigrar, duen a terme una sobrealimentació. Es tractava d’emmagatzemar grasses que els permetessin viatjar sense necessitat de perdre massa temps aturant-se per menjar. Havent observat això, els habitants del riu Nil es posaren a engreixar les oques, primer amb bolles de farina i després amb figues seques. D’aquesta manera, provocaven la hipertròfia hepàtica que desitjaven. És el que els francesos coneixerien com a foie gras (“fetge gras”), tota una delícia gastronòmica, una delicatesse.

Foie gras
Foie gras

Aquesta tècnica de sobrealimentació seria descrita al segle I dC pel cuiner romà Marc Gavi Apici en el seu tractat De re coquinaria. Ell parla d’iecur ficatum (“fetge alimentat amb figues”) -ficatum és la contracció ficis pastum (“crescut amb figues”). L’equivalent grec d’iecur ficatum fou ἧπαρ σύκοτον - ἧπαρ, “fetge”, avui apareix en molts de cultismes com hepatitis o hepatologia, mentre que σῦκον ha donat sicosi (no confondre amb psicosi), que és una malaltia inflamatòria de la pell, d’aspecte similar a la polpa d’una figa madura oberta.
 
L’expressió iecur ficatum  tingué tant d’èxit que aviat els romans s’oblidaren que fetge es deia iecur, de manera la víscera va ser substituïda pel menjar elaborat, pel ficatum, d’on tenim el nostre mot fetge. La paraula la podem resseguir en la resta de llengües romàniques: hígado (castellà), fígado (gallec i portuguès), foie (francès), fegato (italià), ficat (romanès) o figáu (sard).
 
Figues d’un altre paner
Quan ens enredam amb un tema que no pertoca, deim “això són figues d’un altre paner”; quan una cosa no resulta, “fa figa”; i a la vagina també l’anomenam “figa” -arran del seu contingut sexual, existeix en castellà el terme “sicalipsis” (+ ἄλειψω, “untar”) per al·ludir a una cosa obscena, de contingut pornogràfic.

Pintura de cistella amb figues
Pintura de cistella amb figues
 
Ja a l’antiguitat la figuera tingué un protagonisme especial. Adam i Eva, quan s’adonaren que anaven nus pel culpa del seu pecat original, es "cosiren unes fulles de figuera" per a tapar-se les vergonyes. Els romans el consideraven una arbre sagrat. De fet, segons la mitologia, sota la seva ombra la lloba Luperca alletà Ròmul i Rem.

Mosaic amb figues
Mosaic amb figues
 
Compte amb els sicofants!
La figa era un fruit consumit per tots els pobles de la Mediterrània, ja sigui fresc, sec, en conserva o amb vi. A l’antiga Grècia -no se sap per què-, hi va haver una època en què es prohibí la seva exportació. Aleshores aparegueren uns personatges que es dedicaren a identificar els individus que continuaven exportant figues (σῦκον) de manera il·legal. Foren coneguts com a sicofants (+ φαίνω, “descobrir”).
 
Amb el temps, però, aquest ofici de delator amplià el seu àmbit d’actuació. Al·ludí a denunciants professionals que cobraven per acusar en públic qualsevol persona. Podien rebre doblers per falsejar la veritat en un procés legal o per arruïnar moralment o econòmicament un home innocent. Eren, per tant, personatges que feien de la calúmnia, la insídia i la difamació el seu modus vivendi.

Tertulians, els nous sicofants
Tertulians, els nous sicofants
 
Els sicofants eren vistos com a éssers malvats, que actuaven empesos per la gelosia i la cobdícia. Foren molt temuts, sobretot pels rics. Algunes polis intentaren castigar per llei les seves deplorables pràctiques. Tanmateix, foren incontrolables. El comediògraf Aristòfanes deia: "No hi ha antídot contra la picada d'un sicofant". El mateix Sòcrates, el pare de la filosofia, patí la seva picada en plena democràcia atenesa. Fou acusat de no creure en els déus de la seva ciutat i de corrompre la joventut. Per això, fou condemnat a mort. Per desgràcia,  avui encara  hi ha molts de sicofants, molts de calumniadors professionals. Basta sentir o veure qualsevol tertúlia de ràdio o televisió.

Aquí teniu un article del dermatòleg Xavier Sierra que parla sobre la connotació sexual de les figues.

Articles del web relacioants:
La veritat de la mentida
Paraules adulterades
Les llavors de la discòrdia
Etimologies gastronòmiques

Feministes "femmes fatales"

Article publicat a l'Ara Balears (28/10/2016)

Les feministes encara són víctimes del mite misogin de la femme fataleque les presenta com a dones seductores i destructives alhora. Tot i el seu origen francès, el terme va néixer a l’Anglaterra de la segona meitat del segle XIX amb els primers moviments feministes de la Revolució Industrial. Els homes se sentiren amenaçats per aquella New Woman, que reclamava igualtat d’oportunitats en tots els àmbits. Es desfermà així el que els mitjans denominaren “guerra de sexes”. Tanmateix, hi havia un altre motiu per témer l’atrevit i pervers gènere femení. La proliferació de malalties venèries associades amb la prostitució, sobretot la sífilis, deixava cada any centenars de morts. “La malaltia és una dona”, sentencià l’admirat poeta Maurice Rollinat –en tot cas, les prostitutes, més que responsables, n’eren les víctimes.

Vinyeta dels primers moviments feministes
Vinyeta dels primers moviments feministes
 
Pensadors del moment també s’encarregaren de combatre el mite de la femme fatale. Mentre Nietzche posava èmfasi en la superioritat viril del seu Superhome, Schopenhauer assegurava que “només infonent-les temor es pot mantenir les dones dins els límits de la raó”. Al seu parer, elles, per culpa de la seva “miopia intel·lectual”, eren incapaces “de produir una obra perdurable”. Els novel·listes, per la seva part, preferiren apostar per personatges femenins adúlters, com Madame Bovary (Flaubert) o Anna Karènina (Tolstoi), que lluitaven contra les convencions patriarcals de la seva època.
 
En el món de la pintura el mite de la femme fatale es recreà a partir de personatges del món antic com Helena de Troia, Pandora, Lilith, Salomè o Judith. La preferida, però, fou Eva, la causant, segons la Bíblia, dels mals de la humanitat i de la perdició de l’home. Totes elles eren representades amb uns mateixos trets físics. Havien de tenir una bellesa ambigua i inquietant, cabellera llarga i solta, generalment pèl-roja, llavis carnosos i pits abundants. Amb tals atributs desprenien una energia sexual incontrolable i una personalitat fascinant. Així doncs, aquests redescoberts vampirs sexuals no tenien res a veure amb la figura romàntica de la dona malaltissa, dèbil, fidel, submisa, casta i pudorosa.

Helena, femme fatale (Anthony Frederick Augustus Sandys, 1829)
Helena, femme fatale (Anthony Frederick Augustus Sandys, 1829)
 
La femme fatale s’acabaria convertint en tot un mite sexual masculí. Deu ser per això que avui molts homes no acaben de veure amb bons ulls que les dones exercesquin el seu poder “letal” extramurs. El camí s’inicià quan se’l reconegué el dret al sufragi, que a l’Estat espanyol no fou fins el 1931, durant la II República. De llavors ençà no han aturat de rebre atacs en forma d’etiquetes del tot despectives com misàndriques o “feminazis” en al·lusió a la seva suposada aversió als homes.

Judith I (Gustav Klimt, 1901)
Judith I (Gustav Klimt, 1901)

La dona, doncs, encara arrossega com una llosa l’estigma de ser una femme fatale. Se sent incompresa davant un terme, el feminisme, que alguns segueixen considerant sinònim de masclisme, però al revés. Tanmateix, aquesta ideologia no propugna la superioritat de la dona sobre l’home, sinó simplement l’equiparació de drets entre els dos gèneres -per a la superioritat femenina ja es reivindica, en castellà, el terme “hembrismo”.
 
Les dones estan més que cansades d’haver-se de justificar en una societat, hereva d’una mentalitat misògina ancestral, que té en la violència de gènere la seva pitjor cara. Fins ara, però, no ens ho hem pres seriosament. Bé ho sap el nostre expresident autonòmic Gabriel Cañelles. El 1996, en assabentar-se per ràdio de la notícia d’una nova víctima mortal, digué en antena: "Vuit ganivetades? Mira que són males de matar, ses dones... Es devia resistir".

Paradoxes impossibles de Zenó
Paradoxes impossibles de Zenó
 
L’emancipació femenina, tant moral com econòmica, és una de les principals causes de l’actual crisi del model tradicional de parella, que els més retrògrades s’entesten a no acceptar.  Les dones no volen ser homes, sinó estar en igualtat de condicions enmig d’un món de micromasclismes constants i d’estereotips femenins hipersexualitzats.

Davant tanta fal·locràcia, moltes s’esforcen per treure’s de sobre el gen de la culpabilitat. Rebutgen les quotes de poder per discriminació positiva (ha d’imperar -diuen- la meritocràcia, independentment del gènere), la pornografia que atempta contra la seva dignitat, el castrador amor romàntic i la tirania de la bellesa. I no només defensen l’avortament sinó també el dret a no acatar l’asfixiant convenció social que és, al seu parer, la maternitat. La revolució ja ha començat. El segle XXI serà el segle de les dones, almanco a Occident.

Dibuix molt bo de la il·lustradora mallorquina Margalida Vinyes
Dibuix molt bo de la il·lustradora mallorquina Margalida Vinyes

Aquí teniu l'obra The Dinner Party (1979), de l'artista feminista Judy Chicago. És considerada la primera obra d'art feminista èpica. Hi trobam 39 serveis disposats al llarg d'una taula en forma triangular. Les comensals són 39 dones cèlebres, pertanyents a la mitologia o a la història. Així entre les convidades hi trobem noms com GeaSafo de LesbosSusan B. AnthonyVirginia Woolf o Sojourner Truth.

The Dinner Party (1979)
The Dinner Party (1979)

Aquí teniu una entrevista a Mary Nash, especialista i directora d’un grup de recerca de multiculturalisme i gènere a la Facultat de Geografia i Història de la UB.

Aquí teniu una entrevista a la mediàtica britànica Mary Beard, filòloga clàssica. Diu: "Les dones que no destaquen en la història no són dones". 

Aquí teniu un poema recitat per Marta Fornés que parla de "Qué gran maestro fuiste, Walt Disney". Molt recomanable.

Aquí teniu un article que parla sobre el masclisme dels grans filòsofs de la història.

Aquest article es titula "Jo també sóc adúltera". Para sobre com es va despenalitzar l'adulteri a Espanya.

Aquest article parla sobre el feminisme i la sororitat.

Aquest article parla sobre la història del vot femení a Espanya.

Aquí teniu una entrevista a Marta Segarra, catedràtica de literatura francesa i d’estudis de gènere a la Universitat de Barcelona, i cofundadora i directora del Centre Dona i Literatura. Parla de dona i desig.

Aquí teniu reflexions de l'activista feministes nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie, extretes de la seva xerrada TED We Should All Be Feminists:



Aquest article de Mònica Planas parla sobre la dictomia entre blau i rosa en el gènere masculí i femení.  Aquest altre article de la mateixa autora parla del moviment feminista a Islàndia.

També són recomanables aquests articles del dossier especial del diari Ara (05/03/ 2017) amb motiu de dia Internacional de la Dona:
Quan tot gira al voltant d'uns sostenidors
La rebel·lió de la dona aparador
L'hora de treure les modesl dels podis i dels pàdocs
Els homes també ens hem de rebel·lar

Aquests articles també són d'un altre dossier especial:
- L'hora de les dones
- Els drets de les dones al món
- El feminisme com a revolució del pensament
- Entrevista a Iria Marañón, autora del llibre ‘Educar en el feminismo’ i del blog feminista ‘Comecuentos Makers’

Amb motiu del Dia Mundial de la Dona (8 de març), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir: “No es neix dona, s'arriba a ser-ho”:





Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:

Aquest vídeo parla del masclisme en els contes infantils. És el cas del conte de la Caputxeta Vermella:



Aquí teniu una xerrada TED de Chimamanda Ngozi Adichie (Enugu, Nigèria, 15 de setembre del 1977). Es titula We Should All Be Feminists:





Aquí teniu la campanya ‘We are #WomenNotObject’ que critica el masclisme a la publicitat:



Aquest vídeo és sobre el terme "feminazi":



Aquí teniu un monòleg de la feminista Patricia Sornosa:



A vegades, el mascle alfa no pot consentir que la dona el deixi. Ho lamenta Jacques Brel en aquesta punyent cançó "Ne me quitte pas":




Aquí teniu la cançó Les criades del grup tarragoní "Roba estesa":



Us deix amb les reflexions del tot masclistes i la cançó "Las chicas son guerreras" de la pel·lícula "El otro lado de la cama":



Aquí teniu anuncis sexistes amb motiu del Dia Internacional de la dona:



Aquí teniu un vídeo de 40 dones que han fet història:



I aquí teniu un vídeo sobre 33 coses que inventaren les dones:




Articles del web relacionats:

-
 L'ofuscació del feminisme
- La guerra de sexes
Femme fatale, l'origen del mite
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
Tragèdies femenines
Realment la dona va néixer d'una costella?
Les noves amazones
-
El seductor cant de les sirenes

Realment Eva va néixer d’una costella?

Per culpa d’una mala traducció podem dir que la dona és injustament considerada un ésser inferior. Aquest és el passatge del Gènesi (2, 21-25):

Llavors el Senyor-Déu va fer caure l'home en un son profund. Quan quedà adormit, prengué una de les seves costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat.  De la costella que havia pres a l'home, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l'home. L'home exclamà:

-Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn! El seu nom serà "dona", perquè ha estat presa de l'home. Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des d'aquest moment formen una sola carn.

Tots dos, l'home i la seva dona, anaven nus, i no se n'avergonyien.

El Gènesi forma part del Pentateuc o Torà, que abraça els cinc primers llibres de la Bíblia. La cultura hebrea agafà aquest episodi del mite de la creació sumeri (Atráhasis), on el déu Enki crea la dona igual a l’home. En el text original sumeri, escrit en cuneïforme, es fa servir la paraula TI per referir-se a la dona.

La creació d'Eva
La creació d'Eva

En funció de com es col·loqui, TI significa o bé “costella” o bé “el poder de crear vida”. Curiosament, en hebreu, Eva significa “font de vida”. Aquest és el nom que li assigna Adam després que Déu els renyàs per haver mossegat el fruit prohibit: “L'home va donar a la seva dona el nom d'Eva, perquè ella ha estat la mare de tots els qui viuen” (Gènesi, 3-20).

Els rabins jueus, tanmateix, optaren per traduir el terme sumeri de dona com a “costella”. Fou així com la dona, en l’imaginari occidental, acabà essent considerada un ésser subordinat a l’home. Ja ho diuen en italià: Traduttore, traditore (“Traductor, traïdor”).

La creació d'Eva (Capella Sixtina)
La creació d'Eva (Capella Sixtina)


Aquí teniu un article interessant titulat "Filles del cristianisme".

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (19/08/2014) per parlar sobre etimologies misògines i avortives:





Articles relacionats
El clítoris, quina gran descoberta
El complex de Fedra
Penèlope no tenia cap síndrome!
El complex de Cassandra
Lilith, la primera dona rebel
L'etern mal uterí
- Manual mallorquí de misogínia
 
Les noves amazones
Pandora, les arrels gregues de la misogínia
El mite de la bellesa
Lisístrata o el poder sexual de les dones
Sobre dones i homes
-
 Alerta a venerar Venus
Friné, la bellesa feta dona
Femme fatale, l'origen d'un mite
Tragèdies femenines
La guerra dels sexes
- El llenguatge sexista: entrevista a la filòloga Eulàlia Lledó (El Temps, agost 2008, Núm. 1.263)

El rostre de Déu

Els cristians s’imaginaren Déu com un ancià respectable amb barba abundant i canosa. Així surt descrit a l’Antic Testament en el somni que tengué Daniel (Daniel 7: 9-14):

“Jo continuava mirant, quan vaig veure com col·locaven uns trons on es va asseure un ancià carregat d'anys. El seu vestit era blanc com la neu, i els seus cabells, com llana blanquíssima. El seu tron era una gran flama, i les rodes de la carrossa eren de foc ardent. Un riu de foc naixia i sortia del seu davant. Els seus servidors eren mil milers, els seus assistents, deu mil miríades. El tribunal es va asseure i foren oberts uns llibres [...]

Després, tot mirant aquella visió nocturna, vaig veure venir amb els núvols del cel algú semblant a un fill d'home; arribà fins a l'ancià carregat d'anys, el van presentar davant d'ell  i li van donar el poder, la glòria i la reialesa. La gent de tots els pobles, nacions i llengües li faran homenatge; el seu poder és etern, no passarà mai; el seu regne no es desfarà”.

Escultura de Déu Pare (Museu d'Art. Girona)
Escultura de Déu Pare (Museu d'Art. Girona)


Déu, el nou Zeus
En el catolicisme, la representació de Déu Pare és força menys freqüent que la Jesús. La que triomfà més va ser la de Miquel Àngel a la Capella Sixtina (1509-1512). Tot i les referències del Déu Pare a l’Antic Testament, el principal model per a l’artista toscà va Zeus, el patriarca del panteó olímpic grec.

 

Déu creant el Sol i la Lluna (Capella Sixtina)
Déu creant el Sol i la Lluna (Capella Sixtina)


Déu ocupa la part central la volta de la Capella Sixtina, que escenifica diversos passatges de la Bíblia. És el protagonista del fresc “La creació d’Adam”. Adam descansa mentre que un musculós Déu entra en escena amb moviments ràpids: el vent de la carrera li tira cap enrere la seva barba i cabellera. Són moviments que recorden molt els de Zeus, sempre actiu i disparant rajos, anant amunt i avall de l’Olimp.

Capella Sixtina
Capella Sixtina


El Déu de la Capella Sixtina és més ancià que Zeus, però però no tant. Està ple de vigor, com correspon a la seva omnipotència. És reforçat per una gamma de colors estridents. L’energia que desprèn forma part d’un estil propi, contemporani dels artistes de Miquel Àngel, que en italià s’anomenà terribilità.

Tetis (mare d'Aquil·les) demanant ajuda a Zeus durant la guerra de Troia, Ingress (1811)
Tetis (mare d'Aquil·les) demanant ajuda a Zeus durant la guerra de Troia, Ingress (1811)

Uns dits icònics
Segons el Gènesi, Déu va modelar l'home amb pols de la terra, a la seva imatge i semblança. Després “li va infondre l'alè de vida”. Miquel Àngel, però, va defugir aquesta escena i va preferir que Déu sortís donant vida a Adam estenent-li la mà. Irromp flotant a l’aire, de manera majestuosa, embolcallat per un mantell i acompanyat d'un cor d'àngels.


Imatge del tot poètica
Imatge del tot poètica

Imatge actualitzada
Imatge actualitzada
 
Visió atea de la creació d'Adam
Visió atea de la creació d'Adam


Possiblement l’escena dels dos dits a punt de tocar-se va ser agafada de l’himne medieval Veni Creator Spiritus, on es demana que el dit de la mà paterna dreta doni als fidels amor. “La creació d’Adam” és considerada l’al·legoria més suggeridora i poètica de l’origen diví de l’ésser humà. S’ha convertit en una de les icones de la història de la pintura universal. El fresc recorda molt “La creació d’Eva”, que s’hi troba representat just al costat.

La creació d'Eva
La creació d'Eva

 

La Trinitat (El Greco), 1577-1580. Déu Pare sosté el seu fill
La Trinitat (El Greco), 1577-1580. Déu Pare sosté el seu fill


Per a més informació, no us podeu perdre aquesta entrada del blog del dermatòleg Xavier Serra.

Aquest vídeo fa un repàs sobre les principals escenes de la Capella Sixtina:



Articles relacionats:
Els orígens del cristianisme
La mort de Déu
- Jesús i el món pagà
Apoteosis apoteòsiques
-
 L'univers simbòlic dels mites
Adéu als déus
Realment la dona va néixer de la costella?
L'origen terrós de l'home

En aquest vídeo podreu trobar més informació sobre la representació del rostre de Déu:


La poma, una fruita prohibida plena de seny

Avui tothom dóna per fet que el fruit prohibit que s’atreví a mossegar Eva en el jardí de l’Edèn era una poma. L’Antic Testament, però, en cap moment n’especifica el nom. L’únic arbre que hi surt mencionat és el de la figuera, que en la cultura hebrea és un símbol de la pau. En mossegar el fruit prohibit, Adam i Eva es tapen la seva nuesa amb les fulles d’aquest arbre. Així ho relata el Gènesi (3:6-7)

“Llavors la dona, veient que el fruit de l'arbre era bo per a menjar i feia goig de veure, i que era temptador de tenir aquell coneixement, en va collir i en va menjar; i va donar-ne també al seu home, que en menjà amb ella. Llavors a tots dos se'ls obriren els ulls i es van adonar que anaven nus. Van cosir fulles de figuera i se'n feren faldars”.

La vergonya d'Adam i Eva
La vergonya d'Adam i Eva

Per entendre la confusió que hi ha al voltant del fruit prohibit bíblic, hem de tenir en compte que, en diverses tradicions culturals, la poma sol ser vista com un mitjà d’accés al coneixement.

El fruit prohibit
El fruit prohibit

Una llegenda ja ens diu que Isaac Newton (1643-1727) va concloure que la Terra atreia els cossos cap a ella després que li caigués a sobre una poma de l’arbre en el qual estava recolzat. Aquella anècdota va ajudar al científic britànic a formular la idea de la gravitació universal. En la literatura infantil també tenim la figura de la Blancaneus que és temptada per la seva malèvola madrastra amb una poma màgica. Li diu que, si la mossega, podrà retrobar amb el seu príncep blau –Blancaneus era ben poma. Aquell present enverinat, però, li fa caure en un son profund davant l’estupor dels seus set nans.

Imatge de Newton idealitzada (Robert Hannah, dècada de 1850)
Imatge de Newton idealitzada (Robert Hannah, dècada de 1850)


Adhesiu de la Blancaneus per aprofitar la poma del Macbook (Ruth Gumbau, Pinterest)
Adhesiu de la Blancaneus per aprofitar la poma del Macbook (Ruth Gumbau, Pinterest)
 
Fruita de la discòrdia
En la mitologia grega també trobam la poma com la fruita de la discòrdia que provocà la guerra de Troia amb el rapte d’Helena d'Esparta. Igualment, l’arbre del jardí de les Hespèrides està ple de pomes daurades que concedien la immortalitat. En canvi, a l’Edèn del Gènesi se’ns descriuen dos arbres principals: un és el de la vida i l’altre el del coneixement del bé i del mal. Aquest segon arbre és el que donava un fruit que Adam i Eva no podien menjar, però que, a instàncies del dimoni disfressat de serp, varen acabar mossegant els dos. Així va ser com la humanitat sencera va ser expulsada del paradís terrenal i obligada a guanyar-se el pa amb el seu esforç.

Adam i Eva (Alberto Durero, 1471-1528)
Adam i Eva (Alberto Durero, 1471-1528)
 

Va ser durant el Renaixement quan el fruit prohibit de la Bíblia va començar a ser representat com una poma -tot i que no sempre. Tanmateix, el primer que parlà clarament d’una poma va ser Sant Jeroni a finals del segle IV, en la seva traducció de la Bíblia al llatí, coneguda com a Vulgata –el projecte havia estat un encàrrec del papa Damas I. La paraula que surt en la versió hebrea tan sols designava un tipus de fruita aromàtica.

El pecat original, Michel Coxcie (segle XVI)
El pecat original, Michel Coxcie (segle XVI)


Atès que el fruit és de l’arbre del coneixement del bé i del mal, a Sant Jeroni ja li anà bé interpretar que es tractava d’una poma, que en llatí és malum i, per tant, molt similar a malus (“mal”). És famosa la frase llatina mater tua mala burra est, que, en contra del que es pugui pensar, es tradueix com “la teva mare menja pomes madures”. Curiosament, en grec clàssic, hi ha la paraula  μηλοπέπων, que significa “poma madura i que en donà meló –està composta per μηλον (“poma”) i πέπων (“madur”). 

L'expulsió del paradís (Capella Sixtina)
L'expulsió del paradís (Capella Sixtina)

Per referir-se a altres fruits semblants a la poma, es feia servir un adjectiu específic: malum citreum (llimona), malum granatum (magrana), malum Persicum (préssec, provinent, per tant, de Pèrsia) i malum cotoneum (codony < Κύδνος, Cidne, que era el nom d’un riu del sud de Turquia; aquesta expressió també ens donaria la paraula melicotó).

L'expulsió d'Adam i Eva del paradís terrenal, Masaccio (1425-1428)
L'expulsió d'Adam i Eva del paradís terrenal, Masaccio (1425-1428)
 
Per què en castellà es diu “manzana”?
La paraula castellana “manzana” prové d’una mena de poma anomenada en llatí (mala mattiana) en record al tractadista en agricultura romà del segle I aC Caius Matius, amic de Juli Cèsar. Matius s’hauria dedicat a fer empelts en pomeres fins a obtenir una varietat de poma que es va fer molt popular a Roma i que ara, en castellà, rep el seu nom.
 
Adam i Eva (Albert Durer)
Adam i Eva (Albert Durer)


En canvi, la paraula catalana poma prové del llatí poma (plural de pomum), que significa “fruits de l’arbre”. En la mitologia romana, Pomona era precisament la deessa dels fruits, mentre que Ceres ho era dels cereals –Ovidi la presenta com l’esposa de Vertumne, divinitat relacionada amb el cicle de les estacions i la fecunditat de la terra;  com a déu que regeix els canvis, tenia la facultat de canviar d’aspecte.

pomona

Pomona i  Vertumne (Hendrick Goltzius)

En llatí, per a altres fruites de forma semblant a la d’una poma, s’usava la forma de pomum acompanyada d’algun determinatiu. Així, en italià tenim pomogranato i en anglès pomegranate per a designar la magrana. A partir de pomum amb el sentit genèric de “fruit”, en francès es creà el mot pomme de terre per a la patata, i en italià pomodoro per a la tomàtiga. La poma igualment es pot resseguir en el nostre cos. No debades, prop de la galta tenim el pòmul, derivat de pomulum (“petita poma”).

Adam i Eva (Lucas Cranach, 1538)
Adam i Eva (Lucas Cranach, 1538)
 
La paraula pomada també ve de poma. I és que antigament aquest ungüent es feia amb extractes de poma o d’altres fruits semblants. Així sorgí en italià pomata, en francès pommade, i en castellà, castellà i portuguès pomada. En alguns pobles de Menorca, a la beguda típica de les festes de Sant Joan, composta de ginebra i llimonada, li diuen pomada perquè la mescla provoca un efecte escumós similar al color l’ungüent –fou inventada el 1967 per Magí Camps, natural de Maó, per despitar la seva dona.

Adam i Eva (Rubens)
Adam i Eva (Rubens)
 
Una poma per a Apple
Avui en dia també trobam una poma mossegada com a logotip de la companyia informàtica Apple. Hi ha moltes teories sobre el seu origen. Uns diuen que el seu creador la va proposar perquè simplement li agradaven aquestes fruites. D’altres, en canvi, diuen que podria ser un homenatge a la companyia Apple Records dels Beatles, el grup preferit de Steve Jobs. També hi ha qui assegura que es trià aquest nom perquè Apple va ser abans que Atari, l’empresa en la qual treballà Jobs abans de fundar el 1976 la seva pròpia companyia.

Logotip multicolor d'Apple
Logotip multicolor d'Apple
 
Hi ha altres mites urbans. El més curiós és el que diu que la mossegada és un tribut al matemàtic Alan Turing, qui el 1954, empresonat per ser homosexual, es va suïcidar mossegant una poma enverinada amb cianur. D’altres afirmen que és un joc de paraules entre bite (“mossegada” en anglès i byte (terme de mesura informàtica). La mossegada, però, també podria ser interpretada com la fam de coneixements. 

Steve Jobs i la seva creació
Steve Jobs i la seva creació
 
En qualsevol cas, el primer logotip d’Apple va ser un home sota un arbre amb una poma a les mans, que probablement al·ludia a Newton. Va ser a partir de 1977 quan va aparèixer la imatge de la poma mossegada, primer multicolor i després completament grisa.

Primer logotip d'Apple
Primer logotip d'Apple





Per a més informació, aquí teniu un article titulat "Manzanas que escribieron la historia".

Pandora, les arrels gregues de la misogínia

Pandora constitueix el mite fundacional de la misogínia grega. Ella va ser, segons explica Hesíode, a Teogonia i Treballs i dies (segle VIII aC), la primera dona de la mitologia. Zeus l’havia enviada als homes com a càstig després d’haver-se sentit traït pel tità Prometeu. Com que els mortals l’havien enganat en un sacrifici, el patriarca olímpic els havia privat del foc. Aleshores, Prometeu, el seu benefactor, pujà a l’Olimp d’on extragué una guspira amb la qual els homes pogueren continuar amb les seves tasques. Enfadat, Zeus aplicà una doble càstig a tanta insolència: a Prometeu l’encadenà al Caucas, on un voltor li devorava el fetge, i als homes els envià una dona.

Pandora (Alexandre Cabanel)
Pandora (Alexandre Cabanel)

Aquella primera Eva grega fou presentada sota una bella forma amb l’ajuda de la resta dels déus. En crear-la Hefest amb fang, cadascú d’ells l’havia embellida amb un do; d’aquí que Pandora, en grec, signifiqui “regals (δῶρα) de tots (παντα)”. Així ho relata Hesíode a Els treballs i els dies, en traducció de Joan Castellanos (55-83, Barcelona: Edicions la Magrana, L’esparver clàssic 35):

`“Fill de Jàpet, tu que tens esment de totes les coses, estaràs content d’haver-me robat el foc i d’haver frustrat el meu desig, però això significarà una gran calamitat per a tu i per a tots els homes que han de venir. A canvi del foc jo els donaré un mal en qui tots es complauran i en qui lliuraran tot el seu amor i serà la seva pròpia desgràcia”.

Així va dir i el pare d’homes i déus va esclafir a riure. Va ordenar a l’ínclit Hefet que ben de pressa pastés terra amb aigua i que li infongués veu i vida humana, i que creés una donzella de bellesa gran i encisadora, semblant en tots els aspectes a les deesses immortals. Va ordenar també a Atena que li ensenyés la seva tasca, el treball dels teixits de tela delicada. A Afrodita daurada va encomanar-li que vessés sobre el seu cap la gràcia, el desig vehement i el desassossec que corseca els membres. A Hermes, missatger Argifont, va ordenar-li que la dotés amb una ment insolent i amb un caràcter capriciós.

Aquestes foren les seves ordres i tots ells obeïren Zeus, senyor fill de Cronos. De seguida l’il·lustre Rancallós [Hefest] va afaiçonar amb terra una figura semblant a una púdica donzella, per complaure els desigs del Crònida. La deessa d’ulls blaus, Atena, li cenyí la cintura i va engalanar-la. Les divines Gràcies i la venerable Persuasió guarniren el seu coll amb collarets d’or i les Hores de cabellera bonica li posaren una corona de flors primaverals. Pal·las Atena va arranjar tots els guarniments en el seu cos. El missatger Argifont va dotar el seu pit amb paraules fal·laces i astutes i amb un caràcter maliciós, d’acord amb la voluntat de Zeus que retruny amb força. Tot seguit l’herald dels déus va atorgar-li el do de la paraula i, present que era de tots els déus que viuen en palaus de l’Olimp, li posà el nom de Pandora, flagell per a tots els homes feinejadors


Pandora - Thomas Benjamin Kennington, 1908.
Pandora - Thomas Benjamin Kennington, 1908
 

L’esperança és el darrer que es perd
Pandora era, per tant, un regal enverinat, un καλόν κακόν (“un bell mal”), en paraules del poeta grec -s'anticipà així al prototip de femme fatale del segle XIX.. Es casà amb Epimeteu (“el que reflexiona tard”), el germà de Prometeu (“el que reflexiona amb antelació” –de res serviren les advertències d’aquest perquè no ho fes.

En posar-la en circulació, els déus regalaren a Pandora una gerra. Tenia prohibit obrir-la. Però, tal com ja passà amb l’Eva bíblica, Pandora també es deixà portar per la curiositat. Obrí l’àmfora i d’ella sorgiren tots els mals de la terra –per un error de traducció comès al segle XV per Erasme de Rotterdam aquesta gerra és conegué com a caixa i d’aquí tenim avui l’expressió “obrir la caixa de Pandora”, sinònim d’ “obrir la capsa dels trons”. Aquella jove temerària tan sols va estar a temps de tancar l’esperança, que també és un mal ja que, com més esperam una cosa que finalment no arriba, més frustració sentim. Ja se sap: qui espera desespera. I d’aquí l’expressió “l’esperança és el darrer que es perd”.



Pandora (W. Waterhouse  1849-1917)
Pandora (W. Waterhouse 1849-1917)

El gran dramaturg Èsquil (segle V aC) va resumir magistralment aquesta frustració en fer exclamar al seu Prometeu: “He donat a l’home cegues esperances”. En època contemporània, el filòsof alemany Friedrich Nietzsche assegurà: “L’esperança és el pitjor dels mals, ja que perllonga el turment de l’home. A Els treballs i els dies Hesíode relata així l’episodi de la gerra (90-105):

`Abans, la raça d’homes vivia sobre la terra a recer de penes, de dures fatigues i de malalties penoses que emmenen els homes a la mort. La dona, però, traient amb les seves mans la tapadora de la gerra, les va escampar i va proporcionar neguits dolorosos als homes. Només es quedà l’esperança allà a dins, en les seves estances indestructibles, sota els llavis de la gerra, sense volar boca enllà: abans, li havia posat la tapadora de la gerra per voluntat de Zeus que aplega els núvols. I penes a desdir erren entre els homes: la terra vessa de mals i la mar també n’és plena. De dia o de nit, les malalties visiten els homes a l’atzar i els procuren desgràcies de manera silenciosa perquè el provident Zeus els ha privat de veu. Així, no hi ha manera que els homes evitin els designis de Zeus.´


Pandora
Pandora (William-Adolphe Bouguereau)
 
La filosofia tampoc no s’escapà d’aquesta misogínia. Al segle IV aC Plató deia: “Dono gràcies a Déu per haver nascut grec i no bàrbar, home i no dona, lliure i no esclau”. El seu deixeble Aristòtil, en la Història dels animals, mantenia que la dona és un ésser limitat racionalment, ja que, degut a les seves alteracions hormonals, no pensa amb el “cap”, com fa l’home, sinó amb l’ “úter” o ὕστερα (literalment, “les darreres parts”, d’on deriva la nostra paraula histèria). Per a Aristòtil, la dona era un defecte de la naturalesa, una mala còpia de l’home.

Pandora (Dante Gabriel Rosseti)
Pandora (Dante Gabriel Rosseti)
 
El gineceu, la presó
Atenes és la polis que ens ofereix més informació sobre el paper de la dona (γυνή). La seva presència en la societat era pràcticament nul·la. No podia tenir propietats ni tenia dret a votar. En les classes benestants, des del seu naixement, la dona estava apartada de l’educació. Vivia reclosa en el gineceu de casa, dedicada a les feines domèstiques –mai no sortia de la casa atès que eren les esclaves qui anaven al mercat. Sempre havia d’obeir les ordres del seu tutor  (κύριος, l’equivalent al pater familias romà), que podia ser el seu pare o, en el seu defecte, el seu germà. En complir els quinze anys se li buscava un marit.
 
Des que es casava, la dona vivia entregada al seu marit i a la tasca de donar fills a la polis. I és que els motius que empenyien un home a casar-se, a partir dels trenta anys, eren purament pràctics: tenir fills legítims que heretassin el patrimoni familiar i que poguessin cuidar d’ell en fer-se gran (algunes polis establien penes per als que desatenien els seus progenitors). A pesar de ser considerada per la llei com una menor d’edat, la dona atenesa sí que tenia importants funcions en rituals religiosos, on la trobam exercint de sacerdotessa o participant en processons. Tampoc no podia assistir als jocs públics però sí al teatre, perquè aquest era considerat un acte religiós.

Pandora (Jules Joseph Lefebvre, 1872)
Pandora (Jules Joseph Lefebvre, 1872)
 
La llibertat de les espartanes
A Esparta, en canvi, les dones tenien un grau de llibertat molt més elevat que les d’Atenes, tot i que sempre foren considerades també com a “menors d’edat”. Es tractava d’una polis molt guerrera on els homes passaven llargues temporades fora de casa. Les dones, per tant, podien anar més al seu aire, sense descuidar, però, la seva forma física ja que havien de procrear fills forts i sans. Per això, era habitual que realitzessin exercicis gimnàstics al costat dels homes.
 
També, a diferència del que passava a les altres polis, la dona espartana no es casava en la pubertat, sinó ben entrada l’adolescència o la joventut. La constitució espartana així ho estipulava per promoure la gestació de nins forts. A més, l’al·lota solia elegir parella d’acord amb els seus gustos, no deixant que ho acordassin els pares.

Pandora
Pandora

La dona i el teatre
En els textos teatrals grecs queden ben plasmats els atributs, sempre negatius, de la dona: histerisme, xafardera, luxuriosa, golafre... No obstant això, tots aquests aspectes negatius queden anul·lats per la ingent figura de l’heroïna, l’equivalent femení de la grandesa i la misèria de l’heroi tràgic.

De fet, multitud de títols teatrals  són noms de dones. La rebel·lió davant la injustícia del tirà es veu representada en Antígona que, desobeint ordres i desafiant fins i tot la pena de mort, enterra el seu germà Orestes; la fidelitat conjugal, en Penèlope, la fidel esposa d’Ulisses, que durant més de vint anys espera el seu retorn; l’amor conjugal, en Alcestis, que ofereix la seva vida per salvar la del seu espòs, Admet.

Aquest vídeo parla de Pandora:




Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:



Aquí teniu un article de Meritxell Blay que també parla de la gerra de Pandora com a origen de la misogínia occidental.

Aquest altre enllaç parla sobre les dones més destacades de la mitologiag grega.

La pel·lícula "The Girl With All The Gifts" és una interpretació modera del mite de Pandora


Articles del web relacionats:
Etimologies misògines
Feministes "femmes fatales"
- L'ofuscació del feminisme
- La guerra de sexes
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
 Tragèdies femenines
Les noves amazones
Femme fatale, l'origen del mite
La síndrome d'Epimeteu o la cultura de l'oblit

El sentit tràgic de la història

Article publicat a l'Ara Balears (19/10/2015)

La història l’escriuen els pobles. Al segle XVIII el filòsof alemany Herder ja distingí entre Volksgeist (“esperit del poble”) i Zeitgeist (“esperit del temps”). Ambdós conceptes esdevenen el motor del progrés de la humanitat. Segons el Gènesi, el missatge que Déu donà a Adam i Eva fou molt clar: “Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la”.

Paraula d'Astèrix
Paraula d'Astèrix
 
Tanmateix, el camí cap a la prosperitat s’inicià fa 12.000 anys amb la Revolució Agrícola. Així ho recorda l’escriptor Yuval Noah en el seu interessant llibre Sàpiens: “Va ser el punt d’inflexió, diuen, en què el sàpiens van perdre la simbiosi íntima amb la natura i es van precipitar cap a la cobdícia i l’alienació. Portés cap on portés, el camí no tenia marxa enrere”.
 
Després de la Revolució Científica del segle XVI, el salt definitiu cap a l’abisme es produiria al segle XVIII amb la Revolució Industrial. Aleshores, però, tal com ressalta Noah, la majoria de cultures no creien en el progrés: “Es considerava impossible que els coneixements humans poguessin servir per superar els problemes fonamentals del món. Si fins i tot Mahoma, Jesús, Buda i Confuci –que sabien tot el que s’ha de saber- havien estat incapaços d’eliminar la fam, les malalties, la pobresa i la guerra del món, ¿com podíem esperar que ho féssim nosaltres?
El món naufraga
El món naufraga
 
La Revolució Industrial comptà amb l’escalfor de la Il·lustració, que pecà de supèrbia en pensar que els avenços tecnològics guiats per la raó implicarien un perfeccionament de la pròpia humanitat en tots els aspectes: tots seríem més feliços en un món millor. Amb tot, aquest optimisme intel·lectual lligat al progrés és una quimera. El crit d’alarma el féu el 1818 l’escriptora Mary Shelley amb l’obra Frankenstein o El modern Prometeu. El protagonista, el doctor Frankenstein, és presentat com el famós tità de la mitologia grega que, per ordre de Zeus, modelà amb fang els primers homes. El seu objectiu és crear una criatura que fregui la perfecció. L’intent, amb tot, li surt malament perquè dóna vida a un ésser molt lleig, però molt amorós, que es rebel·la contra el rebuig que li manifesta la gent pel seu físic.

La raça humana (Brecht Vandenbroucke)
La raça humana (Brecht Vandenbroucke)

La història del doctor Frankenstein va veure la llum en un moment històric en què l’home començava a sentir per primera vegada el perill de fer un dany irreparable amb els seus propis invents. Segur que avui Mary Shelley no estaria tranquil·la amb totes les revolucions que hi ha hagut: des de les armes nuclears fins a l’enginyeria genètica, on les lleis de la selecció natural de Darwin han estat substituïdes per les lleis del disseny intel·ligent d’uns mortals que juguen a ser déus.

La condició humana
La condició humana
 
Ara, en un món amb més benestar, tenim més esperança de vida, però no tenim molta d’esperança en el futur de l’espècie humana. Vista la nostra trajectòria, queda clar que progrés tecnològic no implica necessàriament progrés moral. D’això ja se n’han encarregat a bastament les novel·les distòpiques, aquelles que imaginen un futur indesitjable.
 
Els més pessimistes ja reclamen una segona Il·lustració més catàrtica per combatre l’actual  degradació espiritual de l’home. La història –diuen- té els dies comptats si no hi ha un fort canvi de timó en aquest món tan complex que va a la deriva. Poc es podia imaginar l’Homo Sapiens el recorregut que tendria la seva aventura intel·lectual. De l’eufòria hem passat al desencís. Aquest és el sentit tràgic de la història: qui han volgut canviar el món són qui l’han degradat. Déu encara no se sap avenir de l’ordre que donà a Adam i Eva. Amb tantes guerres, injustícies socials i hecatombes ecològiques encara estam esperant el final feliç del bondadós progrés. Abans, però, ja haurà arribat el dia del Judici Final.

Escalfament de la Terra
Escalfament de la Terra

Aquí teniu una il·lustració que reflecteix molt bé l’actual pessimisme mundial. És d’un autor alemany desconegut i es titula “El món sota la caperutxa d’un boig” (c. 1600). La seva figura central, un bufó, conté diverses al·lusions a la bogeria del gènere humà: a la dreta, l’asta amb una esfera de vidre, símbol de la fragilitat humana; a dalt, el Nosce te ipsum (“Coneix-te a tu mateix”) de Sòcrates, com a antídot contra la bogeria.

“El món sota la caperutxa d’un boig” (c. 1600)
“El món sota la caperutxa d’un boig” (c. 1600)

Aquí teniu un interessant article sobre el mite del progrés de Melcior Comes, titulat "Només és un telèfon".

Qui es va mostrar molt preocupat amb la idea de progrés va ser el filòsof alemany Walter Benjamin (1892-1940). Aquestes són les seves reflexions a propòsit del quadre Angelus Novus del pintor suís Paul Klee (1879-1940):

Angelus Novus
Angelus Novus

“Hi ha un quadre de Klee (1920) que es titula Angelus Novus. S’hi veu un àngel en el moment d’allunyar-se d’alguna cosa sobre la qual clava la mirada. Té els ulls desencaixats, la boca oberta i les ales esteses. L’àngel de la Història deu tenir aquest aspecte. La seva cara està girada cap al passat. En el que per a nosaltres sembla una cadena d’esdeveniments, ell hi veu una catàstrofe única, que acumula sense parar ruïna sobre ruïna i s’abraona als seus peus. L’àngel voldria aturar-se, despertar els morts i recompondre allò malmès. Però una tempesta baixa del Paradís i s’arremolina a les seves ales i és tan forta que l’àngel no pot plegar-les... Aquesta tempesta l’arrossega irresistiblement cap al futur, al qual gira l’esquena mentre el cúmul de ruïnes puja davant d’ell cap al cel. Tal tempesta és el que anomenem progrés".


Igual d’interessants són les reflexions de Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987):

“La cultura no augmenta, sinó que disminueix. Vivim en els començaments bàrbars d’un temps de ciència on els valors morals, espirituals i de bellesa compten per ben poc. Per això és més i més urgent conservar el foc sagrat de la gran tradició humana i espiritual. Els homes d’ara dominen la naturalesa en lloc d’estimar-la, com fa el poeta; dominen la matèria, però dominen ben poc llur esperit; d’això vénen lluites, egoismes i totes les fonts del mal. Vivim en temps on ens manca fe, en lloc de fanatisme; visió espiritual, en lloc de negacions i intoleràncies; un sentit gran i universal de la vida, en lloc de petiteses humanes i inhumanes” (“Joan Mascaró, la vila i els margalidans”, Tintinnabula, 2017)

 

I per acabar amb una mica d’optimisme, aquí teniu el famós poema de Jorge Luis Borges titulat “Los justos”:

Un hombre que cultiva su jardín, como quería Voltaire. 
El que agradece que en la tierra haya música. 
El que descubre con placer una etimología. 
Dos empleados que en un café del Sur juegan un silencioso ajedrez. 
El ceramista que premedita un color y una forma. 
El tipógrafo que compone bien esta página, que tal vez no le agrada. 
Una mujer y un hombre que leen los tercetos finales de cierto canto. 
El que acaricia a un animal dormido. 
El que justifica o quiere justificar un mal que le han hecho. 
El que agradece que en la tierra haya Stevenson. 
El que prefiere que los otros tengan razón. 
Esas personas, que se ignoran, están salvando el mundo.


En tot cas, per revertir aquesta visió tan pessimista del món, no us podeu perdre aquest programa de "Món3/24", de TV3, titulat "Un món de bon rotllo (o per què no estem tan malament com creiem
". És sensacional!

Aquí teniu un interessant article de Carles Casajuana titulat "La paradoja de Pinker".

I aquí teniu el famós passatge de l’Antic Testament (Eclesiastès 1, 2-11):

Tot és vanitat. No hi ha res de nou en aquest món

Vanitat de vanitats!, deia el Predicador;
vanitat de vanitats, tot és vanitat!
Què en treu l’home de tot el seu esforç
amb què s’afanya en aquest món

Una generació se’n va i una altra generació ve,
però la terra roman sempre.
El sol surt i el sol es pon, i s’apressa
cap al lloc d’on torna a sortir.
El vent va cap al sud i gira cap al nord;
fa voltes i més voltes,
i amb el seus giravolts retorna, el vent.
Tots els rius van a parar al mar,
i el mar no s’omple,
i del lloc on han sortit, els rius
tornen per fluir de nou.
Totes les coses són carregoses.
Ningú no pot dir que l’ull no es cansa de mirar,
ni que l’oïda no està farta de sentir.
Allò que ha estat és el que serà,
i allò que es va fer és el que es farà;
que no hi ha cap cosa nova en aquest món.
Si hi ha alguna cosa nova de la qual es pugui dir:
“Mira, això és nou”, ja va existir en els segles anteriors.
De les coses passades no en queda record;
ni tampoc no en quedarà,
en aquells que vinguin,
de les coses que han de ser després.


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/02/2018), reflexion sobre el mite del progrés. Ho faig a partir del llibre "Sàpiens", de l’escriptor israelià Yuval Noah:




Aquí teniu el poema d'Ovidi Montllor, musicat per Feliu Ventura, "Serà un dia que durarà anys":


I per acabar, aquí teniu l'escena final de Blade Runner, les famoses "llágrimas en la lluvia":



El 1927 el director austríac Fritz Lang també oferia una visió pessimista del progrés en la seva cèlebre pel·lícula Metròpoli. Aquí en teniu el tràiler:


Per completar la informació, us recoman aquest article del filòsof Rafel Argullol titulat "Naixement i mort d'un paisatge".

Articles del web relacionats:

La degradació humana
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px