Banner Top

Dimonis, del món clàssic a l’actualitat

L’inframón de la cultura judeocristiana es bastí de molts elements del món clàssic. Els Camps Elisis foren identificats amb el Cel i el Tàrtar amb l’Infern. Al segle XVI Miquel Àngel s’atreví a pintar per primera vegada el rostre de Déu a la Capella Sixtina, inspirant-se en Zeus, el patriarca olímpic. El seu antagonista, Satanàs, també agafaria elements de Pan, déu selvàtic. La xerrada pretén analitzar el llegat clàssic en l’imaginari escatològic cristià, posant especial èmfasi en la figura del dimoni.

Conferència impartida a:
- Club Pollença (15 de gener de 2017)
- Casa de Cultura de l'Ajuntament de Muro (13 de gener de 2017)
- Biblioteca de Capdepera (12 de gener de 2017)
- Fundació Es Convent, Inca, en el marc del cicle d'activitat “Mil dimonis. Un recorregut per la devoció dimoniera de Mallorca”, de la Fundació Casa Museu (30/11/2016)

Etimologies de la mort
Memento mori
- Companyies infernals
Qui era sant Antoni?
El cant de la sibil·la
- Càstigs infernals
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut
-
 L'ultratomba a l'Odissea
Esperant l'Apocalipsi

Midas i l'avarícia

L’avarícia és un dels set pecats mortals. El terme té dos significats: desig excessiu i desordenat d’adquirir riqueses per guardar-les; o continència excessiva en les despeses. En la seva etimologia trobam el verb llatí aueo (“desitjar”). En relació al primer significat, en castellà es diu “La avarícia rompe el saco” –el seu equivalent castellà és “Qui tot ho vol tot ho perd”. Això mateix passà, en la mitologia grega, a Midas, un rei molt ric de Frígia (Turquia), una de les terres més copioses en minerals de l’antiguitat. Estava tan obsessionat amb l’or que, des del seu luxós palau, es passava els dies comptant les seves monedes.
 
Segons una versió del mite, un dia el sàtir Silè, membre del seguici de Dionís, es perdé per aquelles contrades turques. Midas, en reconèixer-lo, el va lliurar al seu preceptor. El déu del vi i la disbauxa, per tornar-li el favor, li digué que faria realitat qualsevol dels seus desitjos. Midas demanà que tot el que tocàs es convertís en or. La felicitat per aquell do durà poc. En portar-se un tros de pa a la boca es trobà amb un tros d’or i el mateix li passà amb el vi. Tanmateix, el que el va colpir més va ser quan va acariciar la seva filla i aquesta es va transformar en estàtua d’or.

Midas i Dionís (Poussin)
Midas i Dionís (Poussin)
 
Entotsolat, mort de fam i de set, ric i miserable alhora, Midas es va adonar del seu error i va suplicar a Dionís que l’alliberàs d’aquell suplici. Per aconseguir-ho, el déu li ordenà rentar-se les mans a les aigües d’un riu proper. El bany va eliminar el poder de Midas i des de llavors l’arena d’aquell riu es va convertir en or.
 
Des d’aleshores, Midas va avorrir les riqueses i es va dedicar a gaudir de la natura. Un dia fou requerit per fer de jutge en el concurs entre el sàtir Pan, que tocava la siringa ( una mena de flauta), i Apol·lo, que tocava la lira. Midas no dubtà a donar per vencedor Pan, de qui s’havia convertit en un seguidor incondicional. Això no agradà gens a Apol·lo, que, com a venjança, li féu créixer orelles d'ase.

Midas i les orelles d'ase
Midas i les orelles d'ase
 
Midas va intentar amagar-se aquelles peludes i deformes orelles sota una gorra. El seu barber, però, va descobrir el secret en tallar-li els cabells. Incapaç de callar, el barber home acabà cavant un clot en l’arena on va cridar: “el rei Midas té les orelles d'un ase”. A continuació, va tapar el clot tot d’una. Amb el temps, allà varen créixer unes canyes que varen obrir el clot. En bufar-hi el vent, es va crear una música que va escampar el secret repetint la frase fatídica que es va difondre arreu del món. Va ser així com Midas, aquell antic rei àvid de riqueses, va veure deshonrat el seu nom.

Aquest oli de Botticelli es basa en una pintura perduda del pintor Apel•les (segle IV aC), on Midas, assessorat per la Sospita i la Ignorància, jutja un home
Aquest oli de Botticelli es basa en una pintura perduda del pintor Apel•les (segle IV aC), on Midas, assessorat per la Sospita i la Ignorància, jutja un home
 
Avui, tanmateix, el nom de Midas és ben present en el nostre vocabulari. L’empram per referir-nos a aquelles persones influents que tenen la capacitat de generar molts de doblers en cadascuna de les seves creacions. És el cas del director de cinema nord-americà Steven Spielberg. Gairebé totes les seves pel·lícules tenen l’èxit assegurat.

Aquí teniu la faula de Midas contada per Disney:

Vade retro, Satanàs!

És temps de Sant Antoni, és temps del parlar de dimonis. Pels grecs, el δαίμων era una espècie d'àngel de la guarda que guiava els homes. El mateix Sòcrates, el pare de la filosofia, atribuïa la seva saviesa al seu δαίμων –curiosament, en grec, felicitat és εὐδαιμονία, és a dir, “bon àngel de la guarda”. En llatí, l’equivalent del δαίμων fou genium, derivat de gigno (“engendrar”), d’on tenim geni. Seria el cristianisme qui faria servir la paraula dimoni per designar un geni malèfic. També, però, s’apropià d’un altre terme pagà, Llúcifer, associat amb el Fòsfor grec.
 
Segons la mitologia clàssica, Fòsfor (< φως + φερω, “el portador de la llum) era fill del tità Astreu i de la titànida Eos (“l’aurora”). Era representat com un jove amb una torxa a la mà, que apareixia al cel poc abans de l’aurora i tancava la marxa dels estels –per això també és conegut com a Eòsfor (Εωσφόρος). Els romans adoptaren Fòsfor amb el seu homònim llatí, Lucífer o Llúcifer (< lux + fero). Aquest epítet, però, també s’assignà al planeta Venus, el qual es pot veure brillant a l’alba.

L'Aurora (Guido Reni)
L'Aurora (Guido Reni)
 
En la tradició cristiana, el nom de Lucífer apareix per primera vegada en un text del profeta Isaïes de la Vulgata, la traducció de la Bíblia, del grec al llatí, que féu Sant Jeroni al segle V. Aparentment, aquest text (Is 14.12-14) parlava d’un rei que no creia en el déu hebreu Iahvè. Els pares de l’Església, però, l’identificaren amb l’àngel caigut: Quomodo cecidisti de caelo, lucifer, fili aurorae! (“Com has caigut del cel, Lucífer, fill de l’Aurora!”).
 
Segons alguns mites hebreus no bíblics, Lucífer o Luzbel era un àngel (ἄγγελος, “missatger”) molt bell (un querubí), però superb, que s’havia rebel·lat contra Déu per ocupar el seu lloc. Amb tot, l’arcàngel sant Gabriel va aconseguir aturar-li els peus. Un cop expulsat del Cel, fou enviat a l’Infern (< inferus, -a, -um, “de sota”) juntament amb la resta d’àngels rebels.
 

Satanàs i l'infern
Satanàs i l'infern

Lucífer se sol confondre amb Satanàs. Amb tot, el judaisme fea distincions. Lucífer és el nom del “Príncep dels dimonis” com a àngel abans de la seva caiguda; i el nom de Satanàs (“adversari” en hebreu) és el que adoptà després. A l’Antic Testament Satanàs també seria identificat amb Beelzebul i amb el monstre Leviatan (“cargolat” en hebreu).

A pesar que el judaisme considerava Lucífer i Satanàs com a dues entitats separades, el cristianisme els fusionà per identificar-los amb el Diable (<δια+βαλλω, “el perseguidor”, el “calumniador”). Una alteració de la paraula diable és diantre, utilitzada en exclamacions com “Que diantre fas!”. Antigament hi havia la superstició que si esmentaves l’ésser maligne et podia passar alguna cosa dolenta. És per això que es va optar per aquest eufemisme.

La destrucció de Leviatan
La destrucció de Leviatan

Antigament es creia que mai no es podia pronunciar el nom d’un esperit maligne perquè podria aparèixer en sentir-se invocat. “Anomeneu un dolent i al punt el tendreu present”, diu la dita. És per això que a Satanàs li sorgiren tants de sinònims.

Pan, l’antic Satanàs
La imatge aterradora de Satanàs, que triomfà durant l’edat mitjana, es començà a perfilar a partir del segle VI arran de les reflexions teològiques del papa Gregori Magne, un dels Pares de l’Església llatina. Aleshores també es començà a parlar dels éssers del mal, els dimonis. 

Aquests anaren adquirint trets iconogràfics d’animals procedents de mites pagans, com el Pan grec (πᾶν, “tot”, ja que representava tot l’esperit de la naturalesa), identificat amb el Faune llatí (d’on deriva fauna). Oriünd d’Arcàdia, era una divinitat silvestre, protector dels pastors. Tenia el rostre barbut, amb banyes i una expressió animalesca. Fill d’Hermes i de la nimfa Dríops, la seva mare es va horroritzar en veure’l i el va deixar a càrrec del pare, que de seguida el portà a l’Olimp.

Assidu en els seguici de Dionís, Pan és irascible, itifàl·lic, lasciu i de vida dissoluta. Encalçava les nimfes emetent crits aterradors, provocant així el pànic entre elles. En canvi, una altra teoria apunta que el pànic al·ludiria a la por que infonen les zones boscoses i sovint impenetrables que presidia Pan.


Pan (Faune)
Pan (Faune)
 
Al segle XVII el palau de Satanàs a l’infern ja tengué un nom: Pandemonium. Aquest cultisme fou encunyat el 1667 pel poeta anglès John Milton en el seu poema èpic Paradise lost (“El paradís perdut”) a partir de πᾶν i de δαίμων. Es tracta d’una epopeia sobre la caiguda de l’ésser humà d’acord amb la tradició judeocristiana. Relata, per tant, la temptació de Satanàs a Adam i Eva i la seva posterior expulsió del Jardí de l’Edèn. Avui en dia pandemoni es fa servir per definir un lloc amb molt de renou i desordre.

Pan
Pan

Exorcismes contra els energúmens
Una altra paraula associada amb el dimoni és energumen –és el participi passiu d’ἐνεργέω, “obrar”, i literalment significaria “qui és treballat dins ell mateix”. Els romans adoptaren del grec l’energumenus per al·ludir a les persones que patien epilèpsia o algunes histèries. Amb l’arribada del cristianisme, es va creure que aquestes persones estaven posseïdes pel dimoni. Aleshores, per expulsar-lo d’aquells pobres cossos es va recórrer a uns conjurs anomenats exorcismes (< ἔξω, “fora” + ὄρκος, “jurament”). Qui no recorda la famosa escena de la nina de L'exorcista (1973)!

 
Una de les frases bíbliques més utilitzades en els exorcismes va ser Vade retro Satana (“Torna-te’n enrere, Satanàs”). Segons l’evangeli de sant Marc (8,33) de la versió llatina de la Vulgata, són les paraules que va adreçar Jesús a Pere. Avui vade retro es fa servir per expressar rebuig cap a algú o alguna cosa, mentre que energumen ha passat a designar un individu furiós o sense educació.
 
Durant l’edat mitjana els heretges (< αἱρέω, “agafar”, “elegir”), que renegaven del Déu cristià, solien ser acusats de pactar amb el dimoni per lliurar-li la seva ànima després de morts. La Inquisició no dubtà a perseguir-los per aquest motiu. Avui l’expressió “pactar amb el diable” implica prendre una decisió arriscada i de conseqüències perilloses. 

Dràcula i el dimoni
Durant l’edat mitjana els dracs eren considerat bèsties infernals. Tenint en compte això, no és d’estranyar que, en romanès, drac sigui el nom que es dóna al dimoni. En aqueixa llengua l’article definit es posa al final del substantiu i no al principi com ho feim nosaltres. Així, per dir “el Dimoni” afegeixen a Drac l’article ul, l’equivalent del nostre “el” (com si diguéssim “dimoni-el”). El resultat, per tant, és Dracul.

Vlad Țepeș, el vertader Dràcula
Vlad Țepeș, el vertader Dràcula


El nom de Dracul està relacionat amb Vlad Tepes, un personatge sinistre que al segle XV fou príncep de Valàquia, un territori al sud de Romania que, juntament amb Moldàvia i Transsilvània, formà l’antic regne de Romania. Al llarg de set anys com a sobirà, Tepes va declarar la guerra a hongaresos i turcs, els quals volien conquerir el seu poble. Es va guanyar el sobrenom de "l'Empalador" per la seva dèria per desfer-se dels enemics empalant-los, és a dir, fent travessar els seus cossos amb un pal de fusta que després es clavava al terra. D’aquesta manera, els cossos d’aquells presoners eren exposats a la vista del poble fins que es podrien. La llegenda diu que Vlad Tepes sucava pa en un recipient amb sang de les seves víctimes.

 

Dràcula
Dràcula


Amb aquests mètodes tan cruels no és d’estranyar que aquell príncep romanès acabàs essent conegut com a Dracul (“el dimoni”). El 1897 la seva figura serví d’inspiració a l’escriptor anglès Bram Stoker per a la seva terrorífica novel·la Dràcula, on Dracul és presentat com un vampir, terme d’origen eslau i d’etimologia incerta.

Faust i el pacte amb el diable
Un altre personatge literari relacionat amb el dimoni és Faust. Segons una antiga llegenda germànica, Faust (faustus, “afortunat” en llatí) era un mag que va cedir al diable la seva ànima a canvi del coneixement. Desenganat amb el seu saber especulatiu, Faust sent la necessitat de recuperar el temps perdut per canviar el món a imatge i semblança del Creador. Així, la seva figura, convertida en un dels grans símbols de l'home occidental -inquiet i fatalment "fàustic"-  estaria en sintonia amb altres personatges que prefereixen la saviesa a la fe. És el cas d’Adam i Eva, que no es varen poder resistir al fruit de l’arbre del coneixement, o Prometeu, el benefactor de la humanitat que al segle XIX inspirà el mateix personatge del doctor Frankestein, de Mary Shelley. Són personatges que, per curiositat o orgull, transgredeixen els límits fixats a la naturalesa humana, la qual cosa comporta greus conseqüències.

Faust
Faust

Algunes fonts afirmen que, en realitat, Faust era un alquimista universitari del segle XV considerat malèfic per la “màgia” que feia a les seves classes. La seva llegenda seria propagada al segle XVI per l'escriptor britànic Christopher Marlowe. El seu impuls definitiu arribaria, però, al segle XIX per l'alemany Goethe en la seva obra homònima. En aquesta ocasió el diable rep el nom de Mefistòfil, que podria venir d’una corrupció grega de Mefotofiles ("l'enemic de la llum"). En la jerarquia demoníaca tradicional del cristianisme, Mefistòfil és un subordinat de Satanàs –avui mefistofèlic és sinònim de diabòlic.
 
En l’obra de Goethe, un dia Mefistòtil visita Faust i li diu que li concedirà tot el que vulgui a canvi que li vengui la seva ànima a l’inframón. Amb aquest pacte, Faust s’enamora d’una jove, Margalida, que acaba a la presó. Mefistòtil proposa alliberar-la, però ella s’hi nega. Al final, Faust eludeix el seu destí infernal per intercessió de la seva estimada, ja morta, que baixa del cel per endur-se-l'hi.

Faust i Mefistòfil
Faust i Mefistòfil
 
El 1859 el francès Charles Gounod convertiria el mite de Faust en una famosa òpera. Avui feim servir l’expressió home fàustic per al·ludir a l’home d’Occident perpètuament insatisfet, que sempre vol anar més enllà; és capaç fins i tot de pactar amb la tecnologia (diable) per tal d'arribar a altres planetes, només perquè sí, sense plantejar-se què vol, perquè en realitat el seu ser és un pur voler.

Tots els detalls de l’òpera de Faust són explicats d’una manera exquisida per Ramon Gener en aquest capítol del programa “Òpera en texans” de TV3.

 

Aquí teniu un enllaç que parla sobre un llibre titulat "Diccionari infernal".





 

 

 

 

 

 

Sobre nimfòmanes i sàtirs

En el llenguatge mèdic, la paraula nimfomania va aparèixer al segle XVII per al·ludir al desig sexual exagerat d’una dona, també conegut com a “furor uterí”. Els seus ètims són νύμφη (“núvia”, “al·lota”) i μανία (“follia”). Amb el significat concret de núvia, tenim el mot paranimf, nom que rep avui el saló d’actes d’algunes universitats. En l’antiguitat aquesta paraula al·ludia al padrí de noces, la persona que anava a cercar la núvia (παρα, “al costat de”) i que la conduïa fins al nuvi. A continuació els dedicava un petit parlament.

Al segle XI, quan varen néixer les universitats a Europa, el paranimf era la persona que es posava a la porta de cada curs per fer propaganda de les seves bondats i per així captar més estudiants. Després, passà a significar el saló d’actes de l’alma mater.


En la mitologia grega, les nimfes eren divinitats menors, d’una extraordinària bellesa, que personificaven les forces naturals. Gairebé sempre representades amb poca roba, rebien diferents noms segons la regió de la naturalesa que habitaven: dríades (les dels arbres), Nàiades (les de les fons, rius i llacs), Nereides (les de la mar)...

En la mitologia romana les nimfes foren identificades amb les camenes. Solien formar part del seguici d’algun déu o deessa com Àrtemis, o d’una altra nimfa de més alt nivell, com Calipso.

Diana i les nimfes sorpreses per Faune (Rubens)
Diana i les nimfes sorpreses per Faune (Rubens)

La sexualitat és, sens dubte, una important dimensió de les nimfes de la mitologia clàssica, ja sigui com a objectes d’assetjament eròtic –com els passà a Dafne o Sírinx- o buscant elles mateixes la unió amb mortals, com fou el cas de Calipso, que prometé la immortalitat a Odisseu si es quedava al seu costat.

Satiriasi
També conegut com a andromania, és la versió masculina de la nimfomania, és a dir, l’obsessió patològica que tenen els homes pel sexe. En la mitologia grega, els sàtirs (σάτυροι) eren uns personatges meitat home meitat cabra, amb cοa i orelles punxegudes, que personificaven l’esperit de la vida salvatge. Formaven part del seguici de Dionís, però també de Pan, déu dels boscos. Eren addictes al vi, a la festa i a la luxúria. Solien ser representats despullats, amb el membre viril perpètuament erecte. Consumaven el seu desig sexual amb qualsevol ésser o fins i tot amb objectes inanimats. Els sàtirs més importants foren Màrsias i el vells Silè, pare adoptiu de Dionís.

Silè ebri (Rubens)
Silè ebri (Rubens)

 

Sàtir copulant amb una cabra
Sàtir copulant amb una cabra

 

Sàtir i nimfa
Sàtir i nimfa

 

Representació d'un sàtir en una ceràmica
Representació d'un sàtir erecte en una ceràmica

 

Sàtir bevent
Sàtir bevent

Màrsias, l’atreviment d’un sàtir
Màrsias era un expert tocant l'aulos, una espècie de flauta feta canya. Havia trobat l'instrument al terra, on l’havia deixat la seva inventora Atena, després que els altres déus es burlassin d’ella en veure-la amb les galtes inflades. Un dia el famós sàtir volgué desafiar en un certamen Apol·lo. El déu de la música i les arts ho acceptà amb la condició que el vencedor tingués completa llibertat per fer amb l’altre el que volgués. Ell tocaria amb la lira i Màrsias amb l’aulos.

Apol·lo i Màrsias (Perugino, 1445-1523)
Apol·lo i Màrsias (Perugino, 1445-1523)


Les Muses, que presidien el certamen, no s’atreviren a pronunciar-se. Consideraven que els dos havien tocat molt bé. Llavors Apol·lo va proposar que cadascú tocàs el seu instrument en posició invertida. Ho va proposar a consciència perquè sabia que Màrsias no ho podia fer amb la seva flauta. Així doncs, les Muses varen declarar guanyador el déu, el qual s’acarnissà a ple amb el seu contrincant: l’escorxà viu i el deixà penjat d’un pi. De la seva sang vessada es va formar el riu Màrsias -altres versions afirmen que el riu va néixer de les llàgrimes dels seus amics.

Apol·lo i Màrsias (Luca Giordano)
Apol·lo i Màrsias (Luca Giordano)

Satisfets amb les sàtires
Avui s’empra la paraula sàtir per referir-se a l’home que pateix d’hipersexualitat. El mot no té res a veure amb sàtira, que deriva del llatí satis (“suficient”), d’on ve també satisfacció. A l’antiga Roma, una sàtira era una composició literària de diversos metres i gèneres; després passà a ser una crítica a tota mena de comportaments humans. El retòric d’origen hispà Quintilià (35-95 dC) va ser la primera persona que va fer servir la paraula sàtira per referir-se a una forma particular de la mètrica llatina. Aviat, però, el concepte es va estendre a qualsevol text que utilitzàs la ironia (< εἴρω, “dir”) per criticar una situació o un personatge. Alberto Manguel ha definit la sàtira com “l’art d’ofendre amb destresa” o “la rialla de la raó davant la solemnitat de la bogeria”.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px