Banner Top

Les arrels occidentals de la misogínia: la història d’un estigma

Per desgràcia la misogínia a Occident té un llarg recorregut històric, des d'Eva bíblica fins a la Pandora grega. El món clàssic, però, hi va haver personatges que es rebel·laren contra el patriarcat: Medea, les amazones o Helena d’Esparta. A Anglaterra, a finals del segle XIX, va ser quan va néixer el feminisme com a moviment organitzat. A mitjan del segle XX la pensadora francesa Simone de Beauvoir digué “No es neix dona, s'arriba a ser-ho”. La xerrada pretén donar una visió antropològica i sociològica d’una de les grans xacres de la història de la humanitat: la misogínia.

Conferència impartida a:
- Biblioteca de Binissalem (07/03/2018)
- Biblioteca de Sineu (08/03/2018)

Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:




Amb motiu del Dia Mundial de la Dona (8 de març), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir: “No es neix dona, s'arriba a ser-ho”:




Articles del web relacionats:
- Pandora, les arrels gregues de la misogínia
-
 L'ofuscació del feminisme
- Feministes "femmes fatales"
- La guerra de sexes
Femme fatale, l'origen del mite
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
 Tragèdies femenines
Realment la dona va néixer d'una costella?
Les noves amazones
-
 El seductor cant de les sirenes

L’origen terrós de l’home

En la seva versió llatina, la Bíblia ho deixa ben clar (Vulg., Gèn. 3, 19): Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris  ("Recorda, home, que ets pols, i en pols et convertiràs"). L’etimologia ja ens indica els nostres orígens terrosos. No debades, el mot llatí homo prové d’humus (“terra”). Així, els romans consideraven que els mortals eren humils perquè tocaven amb els peus a terra a diferència dels déus, que vivien per sobre d’ells. En canvi, la paraula grega per a home (ἄνθρωπος) es prestaria a una altra interpretació. Amb la preposició ἀνά (“sobre”) i el substantiu ὤψ (“vista”), al·ludiria a l’actitud que sempre té l’home de mirar per damunt seu, a la recerca de la divinitat.

Déu és vist com un terrissaire
Déu és vist com un terrissaire
 
En moltes mitologies de l’antiguitat trobam que l’home comparteix un mateix origen terrós. Segons el Gènesi, Déu va modelar l'home amb pols de la terra, a la seva imatge i semblança. Després “li va infondre l'alè de vida” -curiosament Adam, en hebreu, significa “argila vermella”.

Segons la Bíblia, l'home prové de la terra
Segons la Bíblia, l'home prové de la terra

En la mitologia grega, el tità Prometeu també actuà de terrissaire en modelar els primers homes amb fang a la imatge dels déus. El mateix féu Hefest, déu de la metal·lúrgia en crear Eva, la primera dona concebuda com a càstig de la humanitat per haver-se deixat dur per l’astúcia de Prometeu.

Prometeu, el terrissaire dels homes
Prometeu, el terrissaire dels homes

La creació de Pandora
La creació de Pandora

 
Els “ossos” de la mare Terra
La terra, com a font de vida humana, també apareix en el mite del matrimoni de Deucalió, fill de Prometeu, i Pirra (“la rossa”; filla d’Epimeteu i Pandora i, per tant, cosina seva). Foren els únics supervivents del diluvi que Zeus envià a la terra per castigar la perversa i corrupta raça humana.
 
Aquest episodi del diluvi és present en moltes cultures de l’antiguitat. Així ja el trobam en el Gènesi o en L’epopeia de Gilgamesh dels sumeris. En el món clàssic forma part del mite de les cinc edats de l’home. Cada edat rep el nom d’un metall que al·ludeix a la seva progressiva decadència. Comença, doncs, amb la idíl·lica edat d’or, moment en què déus i homes convivien feliçment, i acaba amb l’edat de ferro, de grans suplicis per a mortals -la penúltima edat, la dels herois, suposa un parèntesi en l’imparable procés de degradació.

 

Deucalió i Pirra (Beccafumi, 1520)
Deucalió i Pirra (Beccafumi, 1520)

 

El mite de Deucalió i Pirra se situa en l’edat de bronze. Aconsellat pel seu pare Prometeu, Deucalió havia construït una gran arca per a ell i la seva esposa. Després de nou dies de pluges intenses, la terra quedà totalment inundada. Només es podia veure el cim de la muntanya del Parnàs. Fins allà s’acostaren amb la seva nau Deucalió i Pirra -en el mite bíblic, l’arca de Noè encalla al turó Ararad. Aleshores la parella decidí consultà un oracle en estat ruïnós (podria ser el de Delfos) per saber què havien de fer per trobar altres persones. 

L'oracle els va respondre que llançassin els ossos de la seva mare. Aquella resposta els deixà desconcertats. Finalment, però, arribaren a la conclusió que amb “mare” l'oracle es referia a la Mare Terra, i amb “ossos” a les pedres. De seguida, Deucalió i Pirra es posaren a tirar pedres i, efectivament, les pedres llançades per Deucalió esdevingueren homes, alhora que les llançades per Pirra dones. Es així com la terra es repoblà de bell nou.

A casa nostra, el 1974 Manuel de Pedrolo revisitaria el mite del diluvi universal. En la seva cèlebre novel·la Mecanoscrit del segon origen, la regeneració de la humanitat cau en mans de dos joves, Dídac i Alba, supervivents d’un atac extraterrestre.

llibres

 

Cura i la creació de l’home
En la mitologia romana, el mite de la creació de l’home està relacionat amb la jove deessa Cura (“preocupació” en llatí). El mite és recollit en un compendi de faules que elaborà al segle I aC Higí.

Un dia Cura, estant a la vora d’un riu, s’entretingué fent amb el fang la forma d’un home. En acabar la figura, va demanar a Júpiter que li infongués vida amb el seu alè. El patriarca olímpic hi consentí, però es negà a donar a aquella nova criatura el nom de Cura, com pretenia la deessa. Mentre discutien, va aparèixer Tellus, la deessa de la terra. Aquesta va declarar que l'home havia de portar el seu nom, ja que havia estat format a partir del seu propi cos.

Finalment, per resoldre la discussió, es demanà que Saturn fes de jutge. Aquest dictaminà de la següent manera: Júpiter, atès que havia donat a la criatura l’ànima, la recuperaria després de la mort; Tellus tendria el seu cos, mentre que Cura, que l’havia creat, tendria cura d’aquest durant la seva vida. Pel que fa al nom del nou ésser, se li assignà del d’homo, ja que havia estat creat a partir de l'humus (“terra”).

Sit tibi terra levis
Atesos, doncs, els nostres orígens terrosos, és normal que avui alguns preferesquin ser enterrats i no incinerats. És una manera de tancar el cicle de la vida: de la terra venim i a la terra tornam. Per assegurar-nos, però, els descans etern ens hem d’aferrar a la fórmula llatina RIP, acrònim  de Requiescat in pace (“Descansi en pau”). També, amb tot, podem fer una petició més explícita: Sit tibi terra levis (“Que la terra et sigui lleugera”). Aquesta cita, que sovint  s’abreujava com a S·T·T·L, ja la trobam en la literatura grega, en l’obra Alcestis d’Eurípides, anunciada de les següents paraules: κούφα σοι χθὼν ἐπάνωθε πέσοι.

Aquí teniu un mapa del cos humà amb la paraula ἄνθρωπος com a fil conductor.

Articles relacionats:
Ubi sunt?
-
L'univers simbòlic dels mites
Pandora, les arrels gregues de la misogínia
El rostre de Déu
La degradació humana
Paraules de la terra
El complex de Prometeu
La lliçó mortal de Gilgameix
Paraules de la terra
Sobre dones i homes
- Els alienígenes terrícoles de Tebes

Aquest episodi del diluvi és present en moltes cultures de l’antiguitat. Així ja el trobam en el Gènesi o en L’epopeia de Gilgamesh dels sumeris. En el món clàssic forma part del mite de les cinc edats de l’home. Cada edat rep el nom d’un metall que al·ludeix a la seva progressiva decadència. Comença, doncs, amb la idíl·lica edat d’or, moment en què déus i homes convivien feliçment, i acaba amb l’edat de ferro, de grans suplicis per a mortals -la penúltima edat, la dels herois, suposa un parèntesi en l’imparable procés de degradació.

Feministes "femmes fatales"

Article publicat a l'Ara Balears (28/10/2016)

Les feministes encara són víctimes del mite misogin de la femme fataleque les presenta com a dones seductores i destructives alhora. Tot i el seu origen francès, el terme va néixer a l’Anglaterra de la segona meitat del segle XIX amb els primers moviments feministes de la Revolució Industrial. Els homes se sentiren amenaçats per aquella New Woman, que reclamava igualtat d’oportunitats en tots els àmbits. Es desfermà així el que els mitjans denominaren “guerra de sexes”. Tanmateix, hi havia un altre motiu per témer l’atrevit i pervers gènere femení. La proliferació de malalties venèries associades amb la prostitució, sobretot la sífilis, deixava cada any centenars de morts. “La malaltia és una dona”, sentencià l’admirat poeta Maurice Rollinat –en tot cas, les prostitutes, més que responsables, n’eren les víctimes.

Vinyeta dels primers moviments feministes
Vinyeta dels primers moviments feministes
 
Pensadors del moment també s’encarregaren de combatre el mite de la femme fatale. Mentre Nietzche posava èmfasi en la superioritat viril del seu Superhome, Schopenhauer assegurava que “només infonent-les temor es pot mantenir les dones dins els límits de la raó”. Al seu parer, elles, per culpa de la seva “miopia intel·lectual”, eren incapaces “de produir una obra perdurable”. Els novel·listes, per la seva part, preferiren apostar per personatges femenins adúlters, com Madame Bovary (Flaubert) o Anna Karènina (Tolstoi), que lluitaven contra les convencions patriarcals de la seva època.
 
En el món de la pintura el mite de la femme fatale es recreà a partir de personatges del món antic com Helena de Troia, Pandora, Lilith, Salomè o Judith. La preferida, però, fou Eva, la causant, segons la Bíblia, dels mals de la humanitat i de la perdició de l’home. Totes elles eren representades amb uns mateixos trets físics. Havien de tenir una bellesa ambigua i inquietant, cabellera llarga i solta, generalment pèl-roja, llavis carnosos i pits abundants. Amb tals atributs desprenien una energia sexual incontrolable i una personalitat fascinant. Així doncs, aquests redescoberts vampirs sexuals no tenien res a veure amb la figura romàntica de la dona malaltissa, dèbil, fidel, submisa, casta i pudorosa.

Helena, femme fatale (Anthony Frederick Augustus Sandys, 1829)
Helena, femme fatale (Anthony Frederick Augustus Sandys, 1829)
 
La femme fatale s’acabaria convertint en tot un mite sexual masculí. Deu ser per això que avui molts homes no acaben de veure amb bons ulls que les dones exercesquin el seu poder “letal” extramurs. El camí s’inicià quan se’l reconegué el dret al sufragi, que a l’Estat espanyol no fou fins el 1931, durant la II República. De llavors ençà no han aturat de rebre atacs en forma d’etiquetes del tot despectives com misàndriques o “feminazis” en al·lusió a la seva suposada aversió als homes.

Judith I (Gustav Klimt, 1901)
Judith I (Gustav Klimt, 1901)

La dona, doncs, encara arrossega com una llosa l’estigma de ser una femme fatale. Se sent incompresa davant un terme, el feminisme, que alguns segueixen considerant sinònim de masclisme, però al revés. Tanmateix, aquesta ideologia no propugna la superioritat de la dona sobre l’home, sinó simplement l’equiparació de drets entre els dos gèneres -per a la superioritat femenina ja es reivindica, en castellà, el terme “hembrismo”.
 
Les dones estan més que cansades d’haver-se de justificar en una societat, hereva d’una mentalitat misògina ancestral, que té en la violència de gènere la seva pitjor cara. Fins ara, però, no ens ho hem pres seriosament. Bé ho sap el nostre expresident autonòmic Gabriel Cañelles. El 1996, en assabentar-se per ràdio de la notícia d’una nova víctima mortal, digué en antena: "Vuit ganivetades? Mira que són males de matar, ses dones... Es devia resistir".

Paradoxes impossibles de Zenó
Paradoxes impossibles de Zenó
 
L’emancipació femenina, tant moral com econòmica, és una de les principals causes de l’actual crisi del model tradicional de parella, que els més retrògrades s’entesten a no acceptar.  Les dones no volen ser homes, sinó estar en igualtat de condicions enmig d’un món de micromasclismes constants i d’estereotips femenins hipersexualitzats.

Davant tanta fal·locràcia, moltes s’esforcen per treure’s de sobre el gen de la culpabilitat. Rebutgen les quotes de poder per discriminació positiva (ha d’imperar -diuen- la meritocràcia, independentment del gènere), la pornografia que atempta contra la seva dignitat, el castrador amor romàntic i la tirania de la bellesa. I no només defensen l’avortament sinó també el dret a no acatar l’asfixiant convenció social que és, al seu parer, la maternitat. La revolució ja ha començat. El segle XXI serà el segle de les dones, almanco a Occident.

Dibuix molt bo de la il·lustradora mallorquina Margalida Vinyes
Dibuix molt bo de la il·lustradora mallorquina Margalida Vinyes

Aquí teniu l'obra The Dinner Party (1979), de l'artista feminista Judy Chicago. És considerada la primera obra d'art feminista èpica. Hi trobam 39 serveis disposats al llarg d'una taula en forma triangular. Les comensals són 39 dones cèlebres, pertanyents a la mitologia o a la història. Així entre les convidades hi trobem noms com GeaSafo de LesbosSusan B. AnthonyVirginia Woolf o Sojourner Truth.

The Dinner Party (1979)
The Dinner Party (1979)

Aquí teniu una entrevista a Mary Nash, especialista i directora d’un grup de recerca de multiculturalisme i gènere a la Facultat de Geografia i Història de la UB.

Aquí teniu una entrevista a la mediàtica britànica Mary Beard, filòloga clàssica. Diu: "Les dones que no destaquen en la història no són dones". 

Aquí teniu un poema recitat per Marta Fornés que parla de "Qué gran maestro fuiste, Walt Disney". Molt recomanable.

Aquí teniu un article que parla sobre el masclisme dels grans filòsofs de la història.

Aquest article es titula "Jo també sóc adúltera". Para sobre com es va despenalitzar l'adulteri a Espanya.

Aquest article parla sobre el feminisme i la sororitat.

Aquest article parla sobre la història del vot femení a Espanya.

Aquí teniu una entrevista a Marta Segarra, catedràtica de literatura francesa i d’estudis de gènere a la Universitat de Barcelona, i cofundadora i directora del Centre Dona i Literatura. Parla de dona i desig.

Aquí teniu reflexions de l'activista feministes nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie, extretes de la seva xerrada TED We Should All Be Feminists:



Aquest article de Mònica Planas parla sobre la dictomia entre blau i rosa en el gènere masculí i femení.  Aquest altre article de la mateixa autora parla del moviment feminista a Islàndia.

També són recomanables aquests articles del dossier especial del diari Ara (05/03/ 2017) amb motiu de dia Internacional de la Dona:
Quan tot gira al voltant d'uns sostenidors
La rebel·lió de la dona aparador
L'hora de treure les modesl dels podis i dels pàdocs
Els homes també ens hem de rebel·lar

Aquests articles també són d'un altre dossier especial:
- L'hora de les dones
- Els drets de les dones al món
- El feminisme com a revolució del pensament
- Entrevista a Iria Marañón, autora del llibre ‘Educar en el feminismo’ i del blog feminista ‘Comecuentos Makers’

Amb motiu del Dia Mundial de la Dona (8 de març), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir: “No es neix dona, s'arriba a ser-ho”:





Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:

Aquest vídeo parla del masclisme en els contes infantils. És el cas del conte de la Caputxeta Vermella:



Aquí teniu una xerrada TED de Chimamanda Ngozi Adichie (Enugu, Nigèria, 15 de setembre del 1977). Es titula We Should All Be Feminists:





Aquí teniu la campanya ‘We are #WomenNotObject’ que critica el masclisme a la publicitat:



Aquest vídeo és sobre el terme "feminazi":



Aquí teniu un monòleg de la feminista Patricia Sornosa:



A vegades, el mascle alfa no pot consentir que la dona el deixi. Ho lamenta Jacques Brel en aquesta punyent cançó "Ne me quitte pas":




Aquí teniu la cançó Les criades del grup tarragoní "Roba estesa":



Us deix amb les reflexions del tot masclistes i la cançó "Las chicas son guerreras" de la pel·lícula "El otro lado de la cama":



Aquí teniu anuncis sexistes amb motiu del Dia Internacional de la dona:



Aquí teniu un vídeo de 40 dones que han fet història:



I aquí teniu un vídeo sobre 33 coses que inventaren les dones:




Articles del web relacionats:

-
 L'ofuscació del feminisme
- La guerra de sexes
Femme fatale, l'origen del mite
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
Tragèdies femenines
Realment la dona va néixer d'una costella?
Les noves amazones
-
El seductor cant de les sirenes

La síndrome d’Epimeteu o la cultura de l’oblit

La síndrome d’Epimeteu és una expressió que el 2004 encunyà el xilè Diego Quintana de la Uña en un assaig amb aquest mateix títol, seguit del subtítol “Occidente, la cultura del olvido”. En paraules seves, és “la síndrome de l’home que s’oblida de l’home, la síndrome que anteposa allò accidental al ser, allò secundari a allò principal”. Per fer aquesta afirmació, Diego Quintana es basa en el mite de Prometeu (germà d’Epimeteu) que recull al segle IV aC Plató en el seu diàleg Protàgores –és una mica diferent al famós mite exposat al segle VIII aC per Hesíode.
 
Plató diu que varen ser els déus –i no Prometeu- els que varen modelar amb terra i foc els primers mortals. Un cop enllestida la feina, varen ordenar a Prometeu i a Epimeteu que distribuïssin  a cada espècie les capacitats pertinents. Aleshores, Epimeteu va demanar al seu germà de fer ell la distribució; després Prometeu s’havia d’encarregar de supervisar-la. El problema, però, és que Epimeteu no era del tot llest –no debades, el seu nom en grec vol dir “qui pensa amb retard”.
 
Així, amb el vistiplau del seu germà, Epimeteu es va posar a assignar a cada animal totes les qualitats disponibles. Però es va oblidar de l’ésser humà. Davant aquesta situació, Prometeu es va veure obligat a robar a Hefest el foc i, a Atena, la saviesa tècnica. Després en féu present a l’home. En aquest relat se’ns diu, també, que Prometeu va ser castigat per haver furtat les prerrogatives dels déus, però no se’ns explica com.

Prometeu castigat (Tizià)
Prometeu castigat (Tizià)
 
Amb aquests dons que li havia procurat Prometeu, l’home es va convertir en l’únic animal que va creure en els déus, els quals honrava amb la construcció d’altars i imatges sagrades. A més, de seguida va poder articular sons amb la veu i construir cases. L’home, però, tingué problemes per conviure amb els seus iguals ja que estava mancat de la saviesa política. I és que Prometeu no havia pogut arrabassar aquest art a Zeus. Amb tot, el pare dels déus, tement que els es matassin entre ells, va enviar a la terra Hermes perquè els repartís la vergonya (αἱδώς) i la justícia (δίκη). Es tracta de dues de les principals bases sobre les quals es fonamenta la vida social.
 
Interpretació arriscada
Aquest mite de Plató, doncs, és la base del llibre de Diego Quintana El síndrome de Epimeteo, Occidente la cultura del Olvido. La figura d’Epimeteu encara surt més mal parada en Hesíode, on se’ns diu que no féu cas del seu germà Prometeu quan l’advertí que no acceptàs Pandora com a esposa –aquella primera dona de la mitologia grega suposaria la perdició de la humanitat en obrir la gerra de tots els mals.

Hermes lliura Pandora a Epimeteu
Hermes lliura Pandora a Epimeteu
 
Segons Diego Quintana, la síndrome d’Epimeteu és la “síndrome ordinària del nostre estar al món; un estar sense ser, sense l’atenció que la vida precisa; un estar obsessionat per allò secundari i adjectiu, aliè a allò vital del moment i a la seva transcendència; un estar obnubilat i atordit [...] i, sobretot, un estar literalment desorientat, que priva l’ésser humà de la llum del sol naixent que hauria d’il·luminar la seva vida i el seu propòsit”.

Pandora ensenya la gerra dels mals a Epimeteu
Pandora ensenya la gerra dels mals a Epimeteu
 
Sincerament, em sembla bastant agosarat arribar a aquestes conclusions a partir del mite de Plató. Però cadascú s’entreté com pot.

Articles del web relacionats:
La veritat no s'oblida mai
El complex de Prometeu

Pandora, les arrels gregues de la misogínia

Pandora constitueix el mite fundacional de la misogínia grega. Ella va ser, segons explica Hesíode, a Teogonia i Treballs i dies (segle VIII aC), la primera dona de la mitologia. Zeus l’havia enviada als homes com a càstig després d’haver-se sentit traït pel tità Prometeu. Com que els mortals l’havien enganat en un sacrifici, el patriarca olímpic els havia privat del foc. Aleshores, Prometeu, el seu benefactor, pujà a l’Olimp d’on extragué una guspira amb la qual els homes pogueren continuar amb les seves tasques. Enfadat, Zeus aplicà una doble càstig a tanta insolència: a Prometeu l’encadenà al Caucas, on un voltor li devorava el fetge, i als homes els envià una dona.

Pandora (Alexandre Cabanel)
Pandora (Alexandre Cabanel)

Aquella primera Eva grega fou presentada sota una bella forma amb l’ajuda de la resta dels déus. En crear-la Hefest amb fang, cadascú d’ells l’havia embellida amb un do; d’aquí que Pandora, en grec, signifiqui “regals (δῶρα) de tots (παντα)”. Així ho relata Hesíode a Els treballs i els dies, en traducció de Joan Castellanos (55-83, Barcelona: Edicions la Magrana, L’esparver clàssic 35):

`“Fill de Jàpet, tu que tens esment de totes les coses, estaràs content d’haver-me robat el foc i d’haver frustrat el meu desig, però això significarà una gran calamitat per a tu i per a tots els homes que han de venir. A canvi del foc jo els donaré un mal en qui tots es complauran i en qui lliuraran tot el seu amor i serà la seva pròpia desgràcia”.

Així va dir i el pare d’homes i déus va esclafir a riure. Va ordenar a l’ínclit Hefet que ben de pressa pastés terra amb aigua i que li infongués veu i vida humana, i que creés una donzella de bellesa gran i encisadora, semblant en tots els aspectes a les deesses immortals. Va ordenar també a Atena que li ensenyés la seva tasca, el treball dels teixits de tela delicada. A Afrodita daurada va encomanar-li que vessés sobre el seu cap la gràcia, el desig vehement i el desassossec que corseca els membres. A Hermes, missatger Argifont, va ordenar-li que la dotés amb una ment insolent i amb un caràcter capriciós.

Aquestes foren les seves ordres i tots ells obeïren Zeus, senyor fill de Cronos. De seguida l’il·lustre Rancallós [Hefest] va afaiçonar amb terra una figura semblant a una púdica donzella, per complaure els desigs del Crònida. La deessa d’ulls blaus, Atena, li cenyí la cintura i va engalanar-la. Les divines Gràcies i la venerable Persuasió guarniren el seu coll amb collarets d’or i les Hores de cabellera bonica li posaren una corona de flors primaverals. Pal·las Atena va arranjar tots els guarniments en el seu cos. El missatger Argifont va dotar el seu pit amb paraules fal·laces i astutes i amb un caràcter maliciós, d’acord amb la voluntat de Zeus que retruny amb força. Tot seguit l’herald dels déus va atorgar-li el do de la paraula i, present que era de tots els déus que viuen en palaus de l’Olimp, li posà el nom de Pandora, flagell per a tots els homes feinejadors


Pandora - Thomas Benjamin Kennington, 1908.
Pandora - Thomas Benjamin Kennington, 1908
 

L’esperança és el darrer que es perd
Pandora era, per tant, un regal enverinat, un καλόν κακόν (“un bell mal”), en paraules del poeta grec -s'anticipà així al prototip de femme fatale del segle XIX.. Es casà amb Epimeteu (“el que reflexiona tard”), el germà de Prometeu (“el que reflexiona amb antelació” –de res serviren les advertències d’aquest perquè no ho fes.

En posar-la en circulació, els déus regalaren a Pandora una gerra. Tenia prohibit obrir-la. Però, tal com ja passà amb l’Eva bíblica, Pandora també es deixà portar per la curiositat. Obrí l’àmfora i d’ella sorgiren tots els mals de la terra –per un error de traducció comès al segle XV per Erasme de Rotterdam aquesta gerra és conegué com a caixa i d’aquí tenim avui l’expressió “obrir la caixa de Pandora”, sinònim d’ “obrir la capsa dels trons”. Aquella jove temerària tan sols va estar a temps de tancar l’esperança, que també és un mal ja que, com més esperam una cosa que finalment no arriba, més frustració sentim. Ja se sap: qui espera desespera. I d’aquí l’expressió “l’esperança és el darrer que es perd”.



Pandora (W. Waterhouse  1849-1917)
Pandora (W. Waterhouse 1849-1917)

El gran dramaturg Èsquil (segle V aC) va resumir magistralment aquesta frustració en fer exclamar al seu Prometeu: “He donat a l’home cegues esperances”. En època contemporània, el filòsof alemany Friedrich Nietzsche assegurà: “L’esperança és el pitjor dels mals, ja que perllonga el turment de l’home. A Els treballs i els dies Hesíode relata així l’episodi de la gerra (90-105):

`Abans, la raça d’homes vivia sobre la terra a recer de penes, de dures fatigues i de malalties penoses que emmenen els homes a la mort. La dona, però, traient amb les seves mans la tapadora de la gerra, les va escampar i va proporcionar neguits dolorosos als homes. Només es quedà l’esperança allà a dins, en les seves estances indestructibles, sota els llavis de la gerra, sense volar boca enllà: abans, li havia posat la tapadora de la gerra per voluntat de Zeus que aplega els núvols. I penes a desdir erren entre els homes: la terra vessa de mals i la mar també n’és plena. De dia o de nit, les malalties visiten els homes a l’atzar i els procuren desgràcies de manera silenciosa perquè el provident Zeus els ha privat de veu. Així, no hi ha manera que els homes evitin els designis de Zeus.´


Pandora
Pandora (William-Adolphe Bouguereau)
 
La filosofia tampoc no s’escapà d’aquesta misogínia. Al segle IV aC Plató deia: “Dono gràcies a Déu per haver nascut grec i no bàrbar, home i no dona, lliure i no esclau”. El seu deixeble Aristòtil, en la Història dels animals, mantenia que la dona és un ésser limitat racionalment, ja que, degut a les seves alteracions hormonals, no pensa amb el “cap”, com fa l’home, sinó amb l’ “úter” o ὕστερα (literalment, “les darreres parts”, d’on deriva la nostra paraula histèria). Per a Aristòtil, la dona era un defecte de la naturalesa, una mala còpia de l’home.

Pandora (Dante Gabriel Rosseti)
Pandora (Dante Gabriel Rosseti)
 
El gineceu, la presó
Atenes és la polis que ens ofereix més informació sobre el paper de la dona (γυνή). La seva presència en la societat era pràcticament nul·la. No podia tenir propietats ni tenia dret a votar. En les classes benestants, des del seu naixement, la dona estava apartada de l’educació. Vivia reclosa en el gineceu de casa, dedicada a les feines domèstiques –mai no sortia de la casa atès que eren les esclaves qui anaven al mercat. Sempre havia d’obeir les ordres del seu tutor  (κύριος, l’equivalent al pater familias romà), que podia ser el seu pare o, en el seu defecte, el seu germà. En complir els quinze anys se li buscava un marit.
 
Des que es casava, la dona vivia entregada al seu marit i a la tasca de donar fills a la polis. I és que els motius que empenyien un home a casar-se, a partir dels trenta anys, eren purament pràctics: tenir fills legítims que heretassin el patrimoni familiar i que poguessin cuidar d’ell en fer-se gran (algunes polis establien penes per als que desatenien els seus progenitors). A pesar de ser considerada per la llei com una menor d’edat, la dona atenesa sí que tenia importants funcions en rituals religiosos, on la trobam exercint de sacerdotessa o participant en processons. Tampoc no podia assistir als jocs públics però sí al teatre, perquè aquest era considerat un acte religiós.

Pandora (Jules Joseph Lefebvre, 1872)
Pandora (Jules Joseph Lefebvre, 1872)
 
La llibertat de les espartanes
A Esparta, en canvi, les dones tenien un grau de llibertat molt més elevat que les d’Atenes, tot i que sempre foren considerades també com a “menors d’edat”. Es tractava d’una polis molt guerrera on els homes passaven llargues temporades fora de casa. Les dones, per tant, podien anar més al seu aire, sense descuidar, però, la seva forma física ja que havien de procrear fills forts i sans. Per això, era habitual que realitzessin exercicis gimnàstics al costat dels homes.
 
També, a diferència del que passava a les altres polis, la dona espartana no es casava en la pubertat, sinó ben entrada l’adolescència o la joventut. La constitució espartana així ho estipulava per promoure la gestació de nins forts. A més, l’al·lota solia elegir parella d’acord amb els seus gustos, no deixant que ho acordassin els pares.

Pandora
Pandora

La dona i el teatre
En els textos teatrals grecs queden ben plasmats els atributs, sempre negatius, de la dona: histerisme, xafardera, luxuriosa, golafre... No obstant això, tots aquests aspectes negatius queden anul·lats per la ingent figura de l’heroïna, l’equivalent femení de la grandesa i la misèria de l’heroi tràgic.

De fet, multitud de títols teatrals  són noms de dones. La rebel·lió davant la injustícia del tirà es veu representada en Antígona que, desobeint ordres i desafiant fins i tot la pena de mort, enterra el seu germà Orestes; la fidelitat conjugal, en Penèlope, la fidel esposa d’Ulisses, que durant més de vint anys espera el seu retorn; l’amor conjugal, en Alcestis, que ofereix la seva vida per salvar la del seu espòs, Admet.

Aquest vídeo parla de Pandora:




Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:



Aquí teniu un article de Meritxell Blay que també parla de la gerra de Pandora com a origen de la misogínia occidental.

Aquest altre enllaç parla sobre les dones més destacades de la mitologiag grega.

La pel·lícula "The Girl With All The Gifts" és una interpretació modera del mite de Pandora


Articles del web relacionats:
Etimologies misògines
Feministes "femmes fatales"
- L'ofuscació del feminisme
- La guerra de sexes
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
 Tragèdies femenines
Les noves amazones
Femme fatale, l'origen del mite
La síndrome d'Epimeteu o la cultura de l'oblit

Femme fatale, l'origen del mite

La bellesa de les dones pot espantar. Al segle segle XIX ja va prendre força a Europa la imatge de la dona destructiva i seductora alhora, demoníaca i atractiva alhora. És el que en francès es conegué com a femme fatale (dona fatal). En contraposició a aquesta iconografia, imperava la idea romàntica de la dona malaltissa i dèbil.

Dona malalta (Vasily Polenov)
Dona malalta (Vasily Polenov)


Ofelia (1852)  de John Everet Millais
Ofelia (1852), de John Everet Millais, representa l'ideal de dona victoriana que mor per l'amor d'un home.

Tanmateix, a Anglaterra, el mite de la femme fatale va estar propiciat, en part, per l’aparició de moviments feministes. Les seves peticions d’igualtat alteraren els valors de la societat puritana britànica. Aleshores els homes se sentiren amenaçats per la "nova dona", que es veia capacitada per fer-ho tot. El temor envers el sexe femení també s’accentuà amb la proliferació de malalties venèries associades amb la prostitució –en tot cas, les prostitutes, més que responsables, n’eren les víctimes.


El despertar de la consciència (William Holman Hunt)
El despertar de la consciència (William Holman Hunt), d'època victoria: la dona és una prostituta
 
Mentre tot això passava en els carrers, en els llibres autors com Nietzche o Schopenhauer exaltaven la superioritat de l’home, alimentant així actituds misògines. Els novel·listes, per la seva part, apostaren per personatges femenins adúlters, como Madame Bovary o Anna Karènina, que lluiten contra les repressions socials de la seva època. Els pintors també hi ficaren cullerada. Molts d’ells recrearen el mite de la femme fatale a partir de personatges del món antic: Hèlena de Troia, Pandora, Lilith, Salomè, Judith o Dalila.
 
En totes aquestes representacions pictòriques les dones fatals responien a unes característiques físiques específiques. Havien de tenir una bellesa ambigua i inquietant, cabellera llarga i solta, generalment pèl-roja, llavis carnosos, pits abundants i, sobretot, una energia sexual incontrolable (vampirs sexuals) i una personalitat fascinant.

Pandora (Dante Gabriel Rossetti, 1869)
Pandora (Dante Gabriel Rossetti, 1869)


Circe oferint la copa a Odisseu (Waterhouse, 1891)
Circe oferint la copa a Odisseu (Waterhouse, 1891)

Lilith
Lilith (1892), de John Collier

Hèlena (Anthony Frederick Augustus Sandys, 1829)
Hèlena (Anthony Frederick Augustus Sandys, 1829)


Mata Hari
Mata Hari

Aquí  teniu un interessant article sobre dones que llegeixen.

Aquí teniu un article que parla de la femme fatale de l'òpera Carmen.

En aquest article Antoni Puigverd reflexiona sobre el mite de la femme fatale. Es titula "¿Cabellera de serpientes, todavía?

Aquí teniu un recull de pel·lícules protagonitzades per "femmes fatales":




Articles del web relacionats:
Etimologies misògines
Feministes "femmes fatales"
- L'ofuscació del feminisme
- La guerra de sexes
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
 Tragèdies femenines
Les noves amazones

I per acabar, un homenatge a la dona fatal amb la cançó dels "Burning" "Que hace una chica como tu en un sitio com este":


El complex de Prometeu

El complex de Prometeu és un dels grans mals de l’actual món tecnològic. Tal com recorda el pedagog Gregorio Luri, es tracta del sentiment d’inferioritat que sentim els humans davant les màquines que hem creat. Gràcies a elles hem fet un món suposadament més habitable. Tanta perfecció, però, ha posat al descobert les nostres limitacions.

Així mentre anam generant productes cada cop més perfectes, nosaltres anam envellint. D’aquí el concepte d’ “obsolescència de l’home”, que encunyà Günther Anders (1902-1992), un escriptor jueu polonès deixeble de Heidegger. Avui Anders, que morí abans de l’eclosió d’Internet, al·lucinaria amb la nova era digital!

Prometeu, el forjador de la humanitat
Prometeu, el forjador de la humanitat
 

El déu filantrop
El complex de Prometeu agafa el nom del déu filantrop per excel·lència, creador de la tècnica (τέχνη). Es presenta com l’impulsor de la civilització i el progrés, i el causant de l’emancipació humana respecte a la divinitat en robar el foc del déus per lliurar-lo als homes. El grec Hesíode (segle VIII aC) ens conta la seva història a Teogonia i a Els treballs i els dies –al segle V aC aquestes obres inspirarien el Prometeu encadenat d’Èsquil.

Prometeu era fill del tità Jàpet i tenia un do especial per endevinar el futur –no debades, en grec, el seu nom significa el “previsor”. Així, va poder pronosticar la victòria final dels olímpics en la coneguda titanomàquia. El vencedor Zeus, un cop al poder, li encarregà la creació de la humanitat.

Prometeu (Jan Cossiers, s XVII)
Prometeu (Jan Cossiers, s XVII)
 
Prometeu modelà els homes amb fang a la imatge dels déus i els ensenyà a fer sacrificis per honrar els seus superiors. Amb tot, en el primer sacrifici que organitzà a Mekone, el tità s’atreví a enganyar els déus. Aleshores va convèncer els homes perquè es quedassin ells la millor part, és a dir la carn i les entranyes del bou sacrificat, i que deixassin als déus la pitjor, els ossos i el greix, però sota un bon aspecte.

Zeus va triar aquest darrer munt. Un cop descobert l’engany, va posar el crit al cel. Com a càstig, privà els homes del foc, un element indispensable per cuinar, fabricar estris i no patir fred. Prometeu, indignat, es presentà a l’Olimp d’amagatotis per robar una mica de foc de la farga d’Hefest.

Prometeu roba el foc a Zeus, que té al seu costat Ganimedes
Prometeu roba el foc a Zeus, que té al seu costat Ganimedes
 
Aquesta vegada Zeus decidí posar punt i final a tanta gosadia. Als homes els envià la primera dona, Pandora, que, en obrir la famosa capsa, escamparia tots els mals per la terra. Pel que fa a Prometeu, l’encadenà en unes roques del Caucas, on una àguila li anava devorant el fetge durant tot el dia. Es tractava d’un suplici etern. I és que, de nit, l’ocellot es retirava i el fetge del tità, que era immortal, es regenerava; l’endemà al matí l’animal se’l tornava a cruspir. Prometeu s’acabaria alliberant del suplici de l’àguila gràcies a Hèracles. De camí al jardí de les Hespèrides, l’heroi grec aconseguí matar l’animal.

Prometeu (Tizià, 1549)
Prometeu (Tizià, 1549)
 
Hèracles allibera Prometeu
Hèracles allibera Prometeu


Prometeu (Moreau, 1868)
Prometeu (Moreau, 1868)
 

Estàtua de Prometeu al centre Rockefeller (Nova York), símbol de la llibertat de l'ésser humà (ironies de la vida, a les portes d'una entitat econòmica)
Estàtua de Prometeu al centre Rockefeller (Nova York), símbol de la llibertat de l'ésser humà (ironies de la vida, a les portes d'una entitat econòmica)
 
Simbolisme de Prometeu
Prometeu és el primer constructor d’homes. Encarna la gran aspiració de crear vida sense generació sexual mitjançant una intervenció intel·ligent i tecnològica. El motiu de la vida artificial es formula també a la tradició jueva, on trobam el poderós mite de Gòlem, estàtua d’argila que adquireix vida a través d’una inscripció màgica que l’imposa el rabí en el front. Déu, creador de l’home amb fang, és qui ha atorgat als rabins la potestat de repetir el seu acte animant aquests gòlems, que acabem destruïts pel perill que suposa la seva força bruta. La llegenda del Gòlem incideix en els perills que comporta l’existència d’una raça d’éssers no creats directament per la divinitat.

Prometeu i Vulcà
Prometeu i Vulcà (Dirck van Baburen, 1595-1624)
 
El mite de Prometeu és un dels que més s’ha prestat a reinterpretacions al llarg de la història de les idees. Després de múltiples escriptors clàssics que s’inspiraren en el mite –entre ells Ovidi i Horaci-, els primers autors cristians volgueren veure en el tità, a través de la imatge del “just que sofreix pels homes”, una premonició del Crist redemptor de la humanitat –Prometeu, com Jesucrist, actua pel bé de la humanitat i és sacrificat, no a la creu, però sí en una tortura similar en la solitud del Caucas. Durant l’edat mitjana el mite de Prometeu simbolitzà principalment la figura del savi que porta el progrés als homes.
 
Tampoc no faltaren les interpretacions pessimistes del mite. Al segle XVIII Rousseau afirmà que Prometeu, en inventar les ciències, arrabassà a l’home la seva bondat original. Goethe, en un drama inacabat, Prometeu (1773-1774), va veure en el tità una personificació de l’intel·lectual que lluita contra el poder establert. D’altra banda, Lord Byron va escriure el seu Prometeu (1816) per tal de representar-hi l’artista o geni incomprès. Al mateix segle XIX, Karl Marx va arribar a dir que “Prometeu és el primer sant en el calendari del proletariat”.

Prometeu
Prometeu
 

Aquí la valoració que fa Laura Borràs, professora de Teoria de la Literatura, sobre el mite de Prometeu. Són paraules extretes del seu llibre “Per què llegir els clàssics, avui?”:

“La seva força -sobretot en Èsquil- com a emblema de la rebel·lia enfront dels déus ha fascinat els humans com un mirall hipnòtic on poder-hi veure el nostre bocí diví. Com ha afirmat Gregorio Luri, a Occident Prometeu és l’arquetip de tot aquell qui, interrogant-se pel sentit dels límits imposats a l’home, no dubta de la conveniència d’anar sempre més enllà de tot horitzó de sentit. Anar endavant. Fer camí. Evolucionar. Prometeu només indica el principi del camí, atès que els humans estem en un procés d’evolució contínua. Prometeu és un mite que permet una reflexió sobre el poder com a element transformador, també potencialment anihilador, i que -gràficament- és difícil no llegir des d’una formació cultural cristiana com una prefiguració de Crist en la imatge d’algú que se sacrifica per la humanitat i que també pateix un càstig exemplar, ja sigui a la roca o a la creu”.


Prometeu i Frankenstein
El millor homenatge literari a Prometeu arribà a principis del segle XIX de la mà de l’escriptora Mary Shelley. En la seva obra Frankenstein o El modern Prometeu (1818), el doctor Frankenstein esdevé un nou Prometeu en voler crear una criatura que fregàs la perfecció. L’intent, però, li sortí malament. A partir de les restes de diferents cadàvers d’un gran atractiu, el resultat fou un ésser molt lleig, però molt amorós que es rebel·la contra el rebuig que li manifesta la gent pel seu físic. Per evitar tanta solitud i incomprensió, el monstre acaba demanant al seu creador una companya. El doctor Frankenstein hi accedeix inicialment, però després se’n desentén perquè no vol crear un altre monstre.
 
Frankenstein o El modern Prometeu
Frankenstein o El modern Prometeu

Tal com indica el subtítol de l’obra, Mary Shelley s’inspirà en la figura de Prometeu -creador de l’home- per al personatge del doctor Frankenstein. La novel·lista, però, també tingué present la idea expressada pel judaisme a l’Antic Testament de la creació artificial de l’home amb fang. Amb tot, Shelley ens presenta un home normal, sense poders sobrenaturals, que es creu posseït per una vocació divina per crear un “nou Adam”.  Al científic Frankenstein, però, aquell ésser artificial se li escapa de les mans i acaba fent estralls.
 
La història del doctor Frankenstein va veure la llum en un moment històric en què l’home començava a sentir per primera vegada el perill de fer un dany irreparable amb els seus propis invents. Aleshores els aspectes negatius de la tecnologia industrial ja es començaven a notar. Així doncs, la novel·la de Mary Shelley fou concebuda com una protesta conscient contra els perills als quals ens pot abocar la nostra creativitat quan l’exercim sense cap mena de responsabilitat moral. Avui en dia no en falten exemples: des de l’energia nuclear fins a l’enginyeria genètica, on les lleis de la selecció natural de Darwin han estat substituïdes per les lleis del disseny intel·ligent.


Frankenstein
Frankenstein

Al famós llibre Sàpiens (pàg 574-575), l’escriptor Yuval Noah Harari ens fa la següent reflexió sobre el llibre de Frankenstein de Mary Shelley:

“El mite de Frankenstein exposa a l’Homo sapiens el fet que s’acosten ràpidament els últims dies. Si no hi ha una catàstrofe ecològica o nuclear, ens diu Shelley, el ritme del desenvolupament tecnològic portarà aviat a la substitució de l’Homo sapiens per uns éssers completament diferents que no solament tenen una psique diferent, sinó també un món cognitiu i emocional molt diferent. Això és una cosa que la majoria de sàpiens troben extremadament desconcertant. Ens agrada pensar que en el futur una gent igual que nosaltres viatjarà de planeta en planeta en naus espacials rapidíssimes. No ens agrada plantejar-nos la possibilitat que en el futur ja no hi hagi éssers amb emocions i identitats com les nostres, i que siguem substituïts per unes formes de vida estranya amb una capacitat que empetiteix la nostra.

En certa manera, ens consolem amb la idea que el doctor Frankenstein va crear un monstre terrible i que va haver de destruir-lo per salvar-nos. Ens agrada explicar la història d’aquesta manera perquè implica que som els millors éssers vius que hi ha, que no hi ha ni hi haurà mai res millor que nosaltres. Qualsevol intent de millorar-nos fracassarà inevitablement, perquè  encara que els nostres cossos es puguin millorar, el nostre esperit humà és intocable.

Ens costaria pair la idea que els científics poguessin dissenyar esperits a més a més de cossos, i que els futurs doctors Frankenstein, per tant, poguessin crear un ésser veritablement superior a nosaltres, un ésser que ens pogués mirar amb condescendència, tal com nosaltres mirem els neandertals”.

Blade Runner i el mite de Prometeu
El 1982 el britànic Ridley Scott estrenà Blade Runner, un dels films de ciència-ficció més importants de la història. La pel·lícula descriu un futur en el qual els anomenats replicants, éssers fabricats a través de l'enginyeria genètica, fan els treballs perillosos i degradants a les "colònies exteriors" de la Terra.

Replicant
Replicant


Aquests androides s'assemblen físicament als humans, però no tenen gens d’empatia. Després d'una revolta sagnant, foren declarats il·legals en el planeta Terra, Un cos especial de la policia, els blade runners, s'encarrega de rastrejar i matar els replicants fugitius que es troben a la Terra. És evident, doncs, el mite de Prometeu, en la pel·lícula de Ridley Scott. Com passa amb Frankenstein de Mary Shelley, la humanitat es veu amenaçada per unes criatures que ella mateixa ha creat.

El Prometeu de Goethe
El 1774 l’escriptor alemany Goethe va escriure un poema titulat “Prometeu”. El jo poètic de text és el personatge mític de Prometeu. El tità es dirigeix de manera desafiant a Zeus i reivindica la creació de l’home per part de l’home, sense cap intervenció divina. Aquí teniu el poema en castellà (no l’he trobat en català):

Cubre tu cielo, Zeus,
con un velo de nubes,
y, semejante al joven que descabeza abrojos,
huélgate con los robles y las alturas.
Déjame a mí esta tierra,
la cabaña que tú no has construido
y el calor del hogar que tanto envidias.
Nada conozco bajo el sol tan pobre
como vosotros, dioses.
Nutrís, mezquinos, vuestra majestad
con las ofrendas de los sacrificios
y con el vaho de las preces.
En la indigencia viviríais
de no existir los niños y esos necios
mendigos que no pierden la esperanza.
Cuando era niño y nada sabía,
levantaba mis ojos extraviados
al sol, como si arriba hubiese oídos
para escuchar mis quejas,
y un corazón, afín al mío,
que sintiera piedad de quien le implora.
¿Quién me ayudó en mi pugna
contra los insolentes Titanes?
¿Quién de la muerte me salvó,
y de la esclavitud?
¿No fuiste tú, tú solo,
sagrado y fervoroso corazón,
quien todo lo cumpliste?
Y, sin embargo, ardiendo
en tu bondad y juventud, iluso,
agradecías tu salud a aquel
que, allá arriba, dormita...
¿Honrarte yo? ¿Por qué?
¿Aliviaste tú alguna vez
los dolores del afligido?
¿Enjugaste las lágrimas del angustiado?
¿No me han forjado a mí como hombre
el tiempo omnipotente
y la eterna fortuna,
que son mis dueños y también los tuyos?
¿Acaso imaginaste
que iba yo a aborrecer mi vida
y a retirarme al yermo
porque no todos mis floridos
ensueños dieran fruto?
Aquí estoy, dando forma
a una raza según mi propia imagen,
a unos hombres que, iguales a mí, sufran
y se alegren, conozcan los placeres y el llanto,
y, sobre todo, a ti no se sometan,
como yo.

Prometeu i Faust
Un altre personatge literari relacionat amb Prometeu és Faust. Segons una antiga llegenda germànica, Faust (faustus, “afortunat” en llatí) era un mag que, desenganyat amb el seu saber especulatiu, va cedir al diable la seva ànima a canvi del coneixement. Algunes fonts afirmen que, en realitat, era un alquimista universitari del segle XV considerat malèfic per la “màgia” que feia a les seves classes.

Faust
Faust


La llegenda de Faust seria propagada al segle XVI per l'escriptor britànic Christopher Marlowe, contemporani de Shakespeare. El seu impuls definitiu arribaria, però, a principis del segle XIX per Goethe en la seva obra homònima. En aquesta ocasió el diable rep el nom de Mefistòfil, que podria venir d’una corrupció grega de Mefotofiles ("l'enemic de la llum"). En la jerarquia demoníaca tradicional del cristianisme, Mefistòfil és un subordinat de Satanàs –avui mefistofèlic és sinònim de diabòlic.

En l’obra de Goethe, un dia Mefistòtil visita Faust i li diu que li concedirà tot el que vulgui a canvi que li vengui la seva ànima a l’inframon. Amb aquest pacte, Faust s’enamora d’una jove, Margalida, que acaba a la presó. Mefistòtil proposa alliberar-la, però ella s’hi nega. Al final, Faust eludeix el seu destí infernal per intercessió de la seva estimada, ja morta, que baixa del cel per endur-se-l'hi.

Faust i Mefistòfil
Faust i Mefistòfil


El 1859 el francès Charles Gounod convertiria el mite de Faust en una famosa òpera. Com Prometeu, Faust peca de supèrbia, intentà anar més enllà dels paràmetres de la naturalesa. Avui feim servir l’expressió home fàustic per al·ludir a l’home d’Occident perpètuament insatisfet, que sempre vol anar més enllà; és capaç fins i tot de pactar amb la tecnologia (diable) per tal d'arribar a altres planetes, només perquè sí, sense plantejar-se què vol, perquè en realitat el seu ser és un pur voler.

Tots els detalls de l’òpera de Faust són explicats d’una manera exquisida per Ramon Gener en aquest capítol del programa “Òpera en texans” de TV3:



Aquí teniu un article sobre el científic Nikola Tesla, considerat el Prometeu del segle XX.

Aquest article parla de la pel·lícula Blade Runner i del complex de Prometeu. I aquest altre article de Rafel Argullol també tracta el mateix tema.

Aquí teniu un article de Rafel Argullol titulat "L'origen de la rebel·lia". Parla del mite de Prometeu..

Aquí teniu un altre article titulat "Frankenstein, 200 años moderno". Aquest altre també és interessant.

Aquí teniu un article de Manuel Vicent, on Julian Assange és presentat com el nou Prometeu.

I aqutí teniu un altre article de Toni Pou titulat "Els Frankensteins del futur".

Aquesta és la conferència "Prometeo y la búsqueda del fuego" impartida per Miguel Ángel Elvira, de la Universidad Complutense de Madrid:




 
Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/02/2018), reflexion sobre el mite del progrés. Ho faig a partir del llibre "Sàpiens", de l’escriptor israelià Yuval Noah:



Articles del web relacionats:
La síndrome d'Epimeteu
Talos, el primer robot de l'antiguitat

Lingua franca, el primer esperanto

En sociolingüística, es parla de llengua franca o lingua franca (en la seva versió llatinitzada) per referir-se a un idioma de comunicació entre parlants de llengües diferents. Actualment, l'anglès compliria aquesta funció en l'àmbit científic i en el món dels negocis.
 
Des del segle XII fins al XVIII, a la Mediterrània, ja va existir l'autèntica lingua franca que certament ajudà els mariners i comerciants a fer-se entendre. Coneguda pels francesos com a langage des galéres, es tractava d'una llengua híbrida de base romànica amb termes procedents del llatí vulgar, castellà, català, francès, provençal, italià, genovès, venecià, àrab o grec.
 
Aquesta antiga llengua comuna mediterrània només utilitzava l'infinitiu del verb per a tots els temps i modes de la conjugació. Encara ara conservam algunes restes seves en el nostre vocabulari: noms de vents (llebeig, xaloc, mestral, tramuntana), denominacions de fenòmens meteorològics (bòrees) o nomenclatura d'embarcacions típiques (llaüt). Tanmateix, mai no hi va haver una sola forma de lingua franca homogènia.
 
Varen ser els àrabs els primers a fer servir l'expressió “llengua dels francs” per anomenar la parla dels genovesos i venecians a la conca oriental. Aleshores, al món musulmà, l'adjectiu “franc” era sinònim de “cristià europeu”. Per extensió, per tant, la “llengua franca” fou la designació genèrica de “llengua dels europeus occidentals”. A finals del segle XVIII aquesta llengua d'interrelació, que els grecs anomenaren koiné (κοινή, “comuna”), començà a perdre força. La causa principal fou la desaparició, a la Mediterrània, de l'esquadra de galeres.
 
Una llengua ben “lliure”
La lingua franca era una llengua ben “lliure”, des d’un punt de vista etimològic. A l’antiga Roma el franc, el “cristià europeu” sota l’òptica musulmana, fou un poble germànic que al segle V dC arrabassà les Gàl·lies als romans, rebatejant-les com a França en honor seu. A finals del segle VIII els francs de l’imperi carolingi iniciaren la conquesta d’Espanya, aleshores sota domini musulmà. Tan sols, però, pogueren ocupar les terres del sud dels Pirineus, que passarien a ser conegudes com a “Marca Hispànica”.

La Marca Hispana
La Marca Hispana
 
Els francs que habitaven aquest nou territori, que feia de barrera defensiva contra els atacs dels musulmans, varen estar exempts de pagar tributs; d’aquí que amb el temps la paraula franc adquirís el significat de “lliure”. A casa nostra originaria també un llinatge d’infaust record, Franco, que, amb tota franquesa –és a dir, amb tota “llibertat”-  no va ser cap amant de la llibertat; ell actuava més com a franctirador.
 
Durant l’edat mitjana els sobirans francesos solien concedir privilegis als seus súbdits per poder realitzar activitats tals com la pesca i la caça en determinades zones del regne. Aquesta mena de permisos ens donarien la paraula franquícia, que no és més que l’autorització que dóna un fabricant a un distribuïdor o comerciant perquè exploti els seus productes.
 
L'esperanto
En època moderna el somni d'una nova lingua franca tornaria a cobrar força amb l'esperanto. Tot va començar a finals del segle XIX. Aleshores l'Imperi Rus era l'estat més gran d'Europa. Els seus 23.000 kilòmetres quadrats acollien més de 125 milions de persones de 100 grups ètnics. Davant aquesta mescladissa, un oftalmòleg polonès, L. L. Zamenhof, s'obsessionà per trobar un idioma comú amb el qual poder evitar conflictes com els de la Torre de Babel.

Zamenhof, el pare de l'esperanto
Zamenhof, el pare de l'esperanto
 
Zamenhof, natural de Varsòvia, era un gran poliglot. Parlava rus, polonès, jiddish (o judeoalemany), alemany, anglès, franhcès i una mica d'italià i espanyol. El 1879 un capellà alemany, Johann Martin Schleyer, ja havia intentat crear una llengua artificial, el volapük, per facilitar la comprensió entre persones de diferents cultures. Tanmateix, tengué poc èxit degut a la relativa complexitat de la seva gramàtica en comparació amb la que ideà el seu gran competidor.
 
El 1887 es publicà el primer fulletó de la “Llengua Internacional” signat amb el pseudònim de Doktoro Esperanto (“Doctor Esperançat”). Aquella nova lingua franca, que acabaria essent coneguda com a esperanto, es basava en un vocabulari bàsicament llatí i germànic i una gramàtica simplificada al màxim. Amb ella, Zamenhof, lluny de substituir les llengües maternes, el que pretenia era crear un segon idioma a nivell planetari que també seria conegut com el “llatí dels obrers”.

La bandera de l'esperanto
La bandera de l'esperanto
 
El 1905 ja se celebrà el 1r Congrés Internacional d'Esperanto, on es fixaren les seves bases lingüístiques i es dissenyà la seva bandera, de color verd (esperança) i blanc, símbol de pau i harmonia. El 5è congrés se celebraria a Barcelona el 1909. Els més eufòrics també volgueren fundar el primer estat esperantista. El lloc elegit fou Moresnet, entre Alemanya, Bèlgica i els Països Baixos. Es tractava d'un micropaís (3,5 km²), sorgit del Congrés de Viena (1815), que va existir com a zona independent durant més d'un segle -el 1919, arran del Tractat de Versalles, s'annexionà a Bèlgica.
 
Un altre intent de nació esperantista, encara més efímer, fou una illa artificial sobre una plataforma a l'Adriàtic, de 400 m², prop de Rímini. El 1968 es declarà independent sota el nom esperanto d'Insulo de la Rozoj (“l'illa de les Roses”). Tanmateix, el govern italià s'encarregà de dinamitar-la.

Segell del 5è Congrés Internacional de l'esperanto a Barcelona
Segell del 5è Congrés Internacional de l'esperanto a Barcelona
 
Ido, una variant de l’esperanto
El 1907 naixeria una versió modificada de l’esperanto, l’Ido, de paternitat controvertida, encara que alguns apunten al filòsof francès Louis Couturat. Sobre la seva etimologia hi ha dues teories: podria ser l’acrònim d’Idiomo di Omni (“idioma de tots”) o bé agafar el sufix –ido de la paraula esperantido, que literalment significa “descendent de l’esperanto”. El 1909 el químic Wilhelm Ostwald donà els diners que havia cobrat pel premi Nobel per a una fundació que promogués la coneixença i ús de l’ido.
 
Cap el 1951 l’esperanto i l’ido s’havien estès per tot el món. No havien assolit, però, el nombre suficient de parlants com per a poder exercir de llengua auxiliar universal. Aleshores un grup de lingüistes europeus i americans donaren a conèixer una nova llengua artificial, la Interlingua. Avui, després de l’esperanto, és la segona llengua artificial amb més parlants –la tercera és l’ido.
 
Un precedent d’Interlingua és el Latino sine Flexione (“llatí sense flexió”), creat pel matemàtic italià Giuseppe Peano a principis del segle XX. És una espècie de llatí amb una gramàtica molt simplificada. Avui, però, és pràcticament mort, com altres llengües inventades dins els segles XIX i XX.
 
Una llengua estigmatitzada
El nazisme sempre va veure amb mals ulls l'esperanto. En el seu Mein Kampf (1925), Hitler ja advertí que un contuberni jueu -Zamenhof, mort el 1917, ho era- podria utilitzar aquesta llengua per dominar el món. Stalin fins i tot considerà que era una “llengua d'espies”, de manera que no tingué escrúpols a l'hora de fer executar els seus parlants.
 
Enmig d'aquest clima de persecució, el 1940 Charles Chaplin s'atreví a fer una paròdia del nazisme en la seva cèlebre pel·lícula El gran dictador. Hi va incloure un homenatge a Zamenhof fent que els cartells del gueto jueu sortissin escrits en esperanto i no en alemany. Anys més tard, als Estats Units, el senador MacCarthy, instigador de la famosa “cacera de bruixes” (1950-1956), proclamaria als quatre vents que conèixer aquella maleïda llengua era “quasi sinònim” de simpatia envers el comunisme.

Esperanto, és clar!
Esperanto, és clar!

Després d'un segle d'una existència tan atzarosa, avui es creu que l'esperanto compta amb prop de dos milions de parlants. Encara que l'actual lingua franca per excel·lència és l'anglès -també a internet-, el “llatí dels obrers” no es dóna per vençut. Fins i tot el Papa l'empra en la seva felicitació nadalenca urbi et orbi. No poden dir el mateix altres idiomes artificials com l'èlfic d'El senyor dels anells, el klingon de l'univers Star Trek o el na´vi que parlen els blavosos habitants de Pandora a la pel·lícula Avatar. Llarga vida, doncs, a l'esperanto!

Aquí teniu una entrevista a l'esperantista italià Nicola Ruggieri.

Aquí teniu uns quants vídeos de l'esperanto:







 

Articles del web relacionats:
- Romàntics, no em vengueu amb romanços
La solidaritat de les llengües
La llengua dels nins salvatges
El grec, el pa nostre de cada dia
Menys llatí i més esport
"Traduttore traditore"
Glossolàlia, un do diví molt preuat
Emparaular el món
Mediterrani, un mar de llengües
Apologia de la paraula
Al principi existia la paraula
-
Mots que es xiuxiuegen
-
L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules voladores

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px