Banner Top

Especulació immobiliària a Roma

Roma és considerada la primera gran cultura del ciment i del bloc. Amb una ciutat superpoblada –arribà al milió d’habitants en època imperial-, la majoria no vivia en mansions senyorials com les famoses domus de Pompeia, sinó en blocs d’apartaments de quatre o cinc pisos d’altura, coneguts com a insulae. Al seu interior s’amuntegaven els petits apartaments unifamiliars (cenacula) amb unes condicions de salubritat i seguretat tan pèssimes que era habitual que cada dia hi hagués incendis i esfondraments.

La ciutat eterna, per tant, distava bastant de la imatge majestuosa que d’ella ens ha venut Hollywood. Els autors antics la descriuen com una urbs plena de bullici, amb gent per tot i amb carrers molt estrets i bruts. Aquesta situació de caos fou aprofitada per Marc Licini Cras (115-53 aC), membre del Primer Triumvirat. No debades, segons Plutarc, gran part de la seva fortuna la féu com a especulador. I és que la fama que adquirí no vingué per ser qui derrotà el temible Espàrtac, sinó per ser el protagonista de les primeres “pilotades” immobiliàries dels que tenim notícia.

Laurence Olivier como Marco Licinio Craso en Espartaco

Sir Lawrence Olivier com a Cras (Stanley Kubrick, Espàrtac 1960)

Cras creà un cos de bombers que impedia que altres apagassin el foc dels habitatges sinistrats fins que la venda quedàs formalitzada per un preu molt baix per després tornar-hi a edificar –a vegades fins i tot eren els seus propis bombers els qui provocaven l’incendi. Si el propietari no volia vendre-l’hi, deixaven que la casa es cremàs del tot. Així Cras es convertí en l’amo de gairebé tot Roma. Per evitar ser denunciat, sempre actuava a través d’intermediaris.

El gran especulador del caput mundi també creà un equip de 500 esclaus arquitectes i constructors que es dedicaven a apuntar els edificis i a treure els enderrocs. Després els llogava o els venia. No feia edificis nous, ja que assegurava que, tenint en compte els incendis i esfondraments que hi havia cada dia, “els aficionats a la construcció s’arruïnen ells mateixos sense necessitat d’enemics”.

maqueta roma

Maqueta de Roma

Cras arribà a ser tan ric que el seu nom, com actualment passa amb el cognom Rockefeller, es convertí en sinònim d’adinerat. Gràcies a la seva enorme fortuna també actuà de prestador amb interessos altíssims. Ironies del destí, tingué un final tràgic. Segons l’historiador Dió Casi, quan Cras fou capturat pels parts després de la batalla de Carras (actual Turquia), aquests li feren beure or fos per aplacar la seva insaciable set de riqueses.

craso muerte 644x362

Mort de Cras, quadre del segle XVI de Lancelot Blondel

En aquest article teniu més informació sobre Cras.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (01/06/2018), reflexion la condició corrupta de la naturalesa humana:

Articles del web relacionats:
- Arrels clàssiques de la corrupció

Era mallorquí Anníbal, el cabdill cartaginès?

Anníbal, el general cartaginès de la Segona Guerra Púnica, podria haver estat mallorquí. Segons alguns historiadors, hauria nascut a l’arxipèlag de Cabrera, avui un parc natural situat a 13 kilòmetres al sud-est de Mallorca. Al 244 aC el seu pare, el general Amílcar Barca es dirigia de Cartago a Hispània. Ho feia en companyia de la seva dona embarassadíssima, d’origen iber. En passar per l’illa de la Conillera, ella va rompre aigües, i de seguida Amílcar va ordenar desembarcar-hi.

ile cabrera 001

Mapa de l'arxipèlag de Cabrera

Avui Cabrera forma part del municipi de Palma, així que podem dir que Anníbal és un dels nostres “llonguets” més cèlebres. En esclatar la Segona Guerra Púnica contra Roma, liderà una nodrida expedició de 38.000 soldats, 8.000 genets i 37 elefants que travessà els Pirineus i els Alps en una de les més colossals aventures de l’antiguitat. Entre ells hi havia foners balears, coneguts per la seva afinada punteria.

A mesura que els homes d’Anníbal s’acostaven a Roma començà a circular l’expressió Hannibal ad portas (“Anníbal a les portes”). Davant aquesta pressió, els romans decidiren passar al contraatac. El 218 aC els dos germans Escipions, Publi i Cneu, desembarcaren a Empúries. L’objectiu era tallar el subministrament de tropes que els cartaginesos dirigien des d’Hispània cap a Itàlia. Després d’un inici de campanya favorable pels romans, la sort es va posar del costat dels cartaginesos i ambdós germans moriren en mans de les tropes d’Asdrúbal.

Hannibal route

Les “delícies de Càpua”
Mentrestant, a la Península Itàlica, el 2 d’agost de l’any 216 aC s’esdevingué una de les batalles més sagnants de la història. Fou la batalla de Cannes on moriren seixanta mil romans. Quan tot ja pareixia dat i beneït, Anníbal va cometre el seu màxim error. En lloc d’anar directament a Roma, es retirà a Càpua, una ciutat al sud de la capital italiana que es prestava molt per a la disbauxa.

L’exèrcit cartaginès es va relaxar massa a les conegudes “delícies de Càpua” i l’ocupació de Roma es va anar retardant. El temps jugà a favor dels romans, els quals no trigaren a recuperar-se de las baixes patides. El 210 aC el fill de Publi, que adoptà el seu mateix nom (Publi Corneli Escipió), es traslladà a Hispània per tal de continuar amb l’empresa del seu pare que acabava de ser mort. Des de la seva arribada, Escipió no va tenir altra cosa que victòries.

anibal cruzando los alpes

Anníbal creuant els Alps

Un cop sotmesa la Península, l’oficial romà es dirigí a Cartago (Tunísia) per lliurar la batalla final al cor mateix de la potència enemiga. La gesta li valdria el sobrenom de “l’Africà”. Davant aquest nou panorama, Anníbal, que estava pendent que li arribassin reforços per preparar l’assalt final a Roma, va se requerit pel Senat de Cartago.

Havent arribat a les portes de la capital de l’imperi romà i estant a un pas de la glòria, el general cartaginès hagué de renunciar al somni de la seva vida per tornar a Àfrica a defensar la seva ciutat. Durant els 15 anys que romangué en sòl italià havia guanyat totes les batalles, però no la guerra. Vincere scis, Hannibal, victoria uti nescis (“Saps vèncer, Anníbal, però no saps treure profit de la victòria”), li digué un dels seus súbdits com a retret per no haver-se decidit a envair Roma.

anibal 2

Anníbal

El tràgic final
La meitat de les tropes d’Anníbal es va negar a seguir-lo. Els historiadors romans diuen que llavors el líder púnic va matar, per desobediència, 20.000 homes. Amb la resta va desembarcar a Cartago el 202 aC, va reconèixer la ciutat de la qual havia marxat als nou anys i es va dirigir a l’esplanada de Zama, a unes cinquanta milles al sud. Allà l’esperava Escipió, que l’acabaria vencent. Seria, tanmateix, un fill adoptiu del gran general romà, Escipió Emilià el Jove, qui infringiria la derrota definitiva a Cartago en la tercera guerra púnica (151-146 aC).

Superada per l’enginy militar dels romans, Cartago va haver de signar finalment una pau que li imposava unes condicions molt dures: el pagament a Roma de deu mil talents en cinquanta anualitats, la destrucció de la seva flota –amb l’excepció de deu naus-, la confiscació de totes les armes –incloent-hi els elefants- i la prohibició de reclutar en endavant més mercenaris.

anibal

Anníbal a la batalla de Zama (oli de 1521)

Tot i aquestes duríssimes condicions de pau, Anníbal va ser un dels artífex de la recuperació de Cartago. Els recursos que en el passat eren invertits en armament, en la flota i en pagar els mercenaris varen ser utilitzats exclusivament per a projectes interns de millora de la ciutat. D’aquesta manera, el general cartaginès reactivà l’economia de la seva ciutat i va proposar a Roma la liquidació anticipada del deute de la guerra en només deu anys.

Roma no veié amb bons ulls aquesta recuperació de Cartago, així que el 195 aC un grup d’emissaris romans desembarcà a la capital de Tunísia amb l’objectiu de capturar Anníbal. Aleshores líder púnic optà per exiliar-se en secret a Àsia Menor, on intentà aixecar una revolta contra Roma. En descobrir-se els seus plans, es refugià a la cort del rei Prúsies de Bitínia, però els romans el localitzaren de bell nou. Amenaçat, abans de lliurar-se a l’enemic, trià suïcidar-se amb la ingesta d’un verí. Era l’any 183 aC i tenia 67 anys.

Aquí teniu un documental sobre Anníbal:

 

Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (27/10/2015). En aquesta ocasió resseguesc la petjada romana en els carrers de les Balears en noms com Palma, Cecili Metel, Foners, Magó (que donà nom a Maó), Anníbal, Tagomagoi Lucius Oculacius Rectius.

Articles del relacionats:
El múscul foner
- Foners, els soldats d'elit de l'antiguitat
- La tragèdia dels francesos de Cabrera
- Eivissa, l'illa de l'excepció
- Compte amb els púnics!
- Carthago delenda est

L’esplendorosa Roma del Cinquecento

En 1494, en ser expulsats els Médici, Florència deixà de ser el motor del Renaixement. Aleshores el pontífex Juli II (1503-1513), un home enèrgic que es guanyà l’apel·latiu de “Papa guerrer”, decidí que Roma, a uns 400 kilòmetres més al sud, havia de ser el nou imam artístic de la Itàlia del segle XVI, la del Cinquecento -la del segle XV és coneguda com la del Quattrocento. Això es traduí en una política de reconstrucció del monuments de la cristiandat i de remodelació de la ciutat.
 
Basílica de Sant Pere
Les formes emprades en l’arquitectura del moment no sempre foren les més correctes. I és que en alguns casos el Fòrum Romà serví de pedrera per aconseguir el marbre necessari per a les noves obres. En fou un exemple la intervenció a la Basílica de Sant Pere, a càrrec de l’arquitecte Bramante (1444-1514).

Basílica de Sant Pere
Basílica de Sant Pere

Aquest edifici, el més emblemàtic de la Santa Seu, es començà a construir al 1506 aprofitant les ruïnes d’una antiga basílica erigida al 324 per l’emperador Constantí sobre on suposadament es trobava la tomba del gran apòstol. Les obres durarien uns cent vint anys i implicaren fins a deu arquitectes, entre ells, el florentí Miquel Àngel (1475-1564), autor de la famosa cúpula –fou el projecte arquitectònic més important del Renaixement, inspirat en la cúpula de Brunelleschi de Florència.
 
Al 1586, per ordre del papa Sixt V, la catedral de Sant Pere seria custodiada per un imponent obelisc que se situaria al bell mig de la plaça porticada que entre 1656 i 1667 projectaria Bernini. Es tractava de l’obelisc que al 40 dC l’emperador Calígula havia fet traslladar d’Alexandria al seu circ, que posteriorment seria conegut com el Circ de Neró -l’espai havia estat testimoni al 64 dC de la crucifixió de qui Jesucrist predigué que constituiria la primera pedra de l’Església catòlica.
Plaça de Sant Pere amb obelisc
Plaça de Sant Pere amb obelisc
 
Els obeliscs eren considerats antics monuments solars. Roma seria la ciutat del món que en tendria més, amb un total de tretze -l’obelisc de la Plaça de Sant Pere és el segon més alt de Roma, després del de Letran (al mateix Vaticà), i l’únic que roman intacte en el temps i d’una sola peça. Aquesta moda ja havia estat iniciada pels emperadors romans fascinats pel país dels faraons. La seva restitució al cap de tants de segles no era casual. Al cap i a la fi moltes històries bíbliques tenien com a escenari Egipte, i les croades havien permès visitar aquells llocs.

Edificis com la Basílica de Sant Pere es varen construir gràcies als doblers que el Vaticà aconseguia de la venda d’indulgències, absolucions del pecat. Això el 1517 va ser criticat per monjo alemany Martí Luter, el qual va fundar un nou corrent cristià, el protestantisme, allunyat de qualsevol mercantilisme de la fe.

Capella Sixtina
El 1508 Rafael (1483-1520), natural d’Urbino, va rebre l'encàrrec del papa Juli II de decorar diferents sales del Vaticà amb famosos frescos com L’escola d’Atenes o El Parnàs. Aquell mateix any Miquel Àngel (1475-1564), conegut com “el Diví”, també fou requerit per redecorar la deteriorada volta de la Capella Sixtina, construïda entre el 1471 i el 1484, en l’època del papa Sixt IV. Es tracta de la sala on avui es reuneixen els cardenals per elegir un Papa al crit de fumata blanca. 

 

A Roma, el famós artista florentí ja s’havia guanyat una bona fama amb escultures com la de Moisès –concebuda com a tomba del mateix papa Juli II-  o com la de La pietà de Sant Pere, la imatge de la Verge sostenint al seu Fill mort. Miquel Àngel, però, va acceptar a contracor l’oferta del Pontífex. No es considerava un gran pintor ni tampoc dominava del tot la tècnica del fresc. Estava convençut que l’encàrrec era una mala jugada del seu gran rival Bramante per tal de ridiculitzar-lo.

Moisès de Miquel Àngel
Moisès de Miquel Àngel

La pietà de Sant Pere
La pietà de Sant Pere

Durant quatre anys de dedicació absoluta, Miquel Àngel omplí la volta de la Capella Sixtina de personatges de diversos passatges de la Bíblia o que estan lligats al Llibre: els avantpassats de Crist; les sibil·les que, segons una antiga tradició, varen predir als gentils l’arribada de Crist; o els profetes, que anunciaren als jueus la vinguda del Messies. A la part central destaca La creació d’Adam, l’escena més emblemàtica de totes.
 
L’obra quedà inaugurada el dia de Tots Sants de 1512. Un any després moria el seu valedor, el papa Juli II. Es creu que amb aquesta intervenció el Pontífex volia reflectir les seves aspiracions de poder polític. El 1533, al cap de vint-i-un anys, Miquel Àngel tornà a la Capella Sixtina. El papa Climent VII li encomanà pintar, a la paret del cor, el cèlebre fresc del Judici final.

Volta de la Capella Sixtina
Volta de la Capella Sixtina
 
Judici final
El fresc és presidit per Crist amb l’aparença d’un imponent Júpiter. A la seva dreta té aferrada la Verge, que, atemorida, sembla que prega per la salvació d’alguns mortals. Als seus peus hi ha dos màrtirs: sant Llorenç i sant Bartomeu, aguantant la seva pell que li va ser arrencada en el seu turment -a la pell apareix retratat el mateix Miquel Àngel; sembla una al·lusió al destí final de l’artista.  Possiblement ambdós sants tenen un lloc privilegiat perquè la Capella Sixtina també havia de ser dedicada a ells.

Judici final de la Capella Sixtina
Judici final de la Capella Sixtina
 
A la dreta de Crist hi ha els qui pugen al cel - no ho fan fàcilment, sinó amb molt d’esforç i ajudant-se els uns als altres. A l’esquerra s’hi troben els condemnats -orgullosos, luxuriosos, estafadors, egoistes i d’altres pecadors-, que són llançats a l’infern per diversos àngels venjadors.
 
A l’hora de pintar aquestes escenes, Miquel Àngel agafà com a referència les Sagrades Escriptures i el Dies Irae de Fray Tomás de Celano. També, però, estigué fortament influït per la Divina Comèdia de Dante i per la mitologia clàssica, de qui prengué la figura de Caront, que passa remant amb la seva barca cap a la boca de l’infern.

Capella Sixtina
Capella Sixtina

L’obra, finalitzada el dia de Nadal de 1541, va suscitar per igual admiració i escàndol a causa de la nuesa dels seus personatges. El 1564, havent mort Miquel Àngel, el Concili de Trento arreglar aquell despropòsit de la Capella Sixtina. El treball s’encarregà a Daniele da Volterra, qui pintà uns púdics vels a les parts nobles de les figures. Per això va rebre el nom burlesc d’Il braghettone (“el calçons”).

Aquest vídeo del programa "Pinzellades d'art" analitza l'obra del Judici Final de Miquel Àngel, de la Capella Sixtina:




Aquest vídeo fa un repàs sobre les principals escenes de la Capella Sixtina:




Articles del web relacionats:
- Capitals amb Capitoli
Roma segons Ròmul?
- Esperant l'Apocalipsi
- Fumata blanca, la història del consens papal
- El rostre de Déu
- Sobre Acadèmies, Liceus i Ateneus
- Luter, el monjo que es rebel·là contra la corrupció de Vaticà
- Per què Roma és la seu de la cristiandat?

Monte Testaccio, el vuitè turó de Roma

Roma fou coneguda com el Septimontium perquè el seu cor, a l’est del riu Tíber, estava envoltat per set turons: el Palatí (Mons Palatinus), el Capitoli (Mons Capitolinus), el Quirinal (Collis Quirinalis), el Viminal (Collis Viminalis), l'Esquilí (Mons Esquilinus), el Celi (Mons Caelius) i l'Aventí (Mons Aventinus). Tanmateix, a partir del segle I dC, a aquest conjunt de pujols se n’hi sumaria un altre d’artificial: el Monte Testaccio -està a només mitja hora a peu del Colisseu. El nom prové del llatí testa (“teula”, “tros de ceràmica”) -ὅστρακον en grec- en clara al·lusió al material de què estava fet: àmfores. 

Pujada al Monte Testaccio
Pujada al Monte Testaccio
 
Hispània fou la principal responsable de la creació del Monte Testaccio, també conegut com a Monte dei cocci. A l’antiguitat l’oli de la província de la Baetica era considerat un dels millors de l’imperi. A part d’aliment, es feia servir per a molts altres usos: com a ungüent per després del bany, com a perfum, com  combustible o per retornar l’elasticitat a la pell. Així, fins al riu Tíber anaren desembarcant una gran quantitat de vaixells d’Hispània carregats d’àmfores (ἀμφι, “al voltant” + φέρω, “portar”) plenes d’oli.
 
Tipologia d’àmfores
Les àmfores es dissenyaven tenint en compte tant el producte que contendrien com el mitjà de transport on calia encabir-les. Així per exemple, les àmfores per a salaons eren llargues i estretes. En canvi, les àmfores de vi eren una mica més amples, i les d’oli podien tenir una forma pràcticament esfèrica. Com ja feien els grecs, un cop plenes, les àmfores es tapaven amb un tap de suro, fusta o fins i tot amb guix, segellat per resina o calç.

Tipus àmfores
Tipus àmfores
 
Una característica de les àmfores era el pivot, l’acabament en punta de la part interior. Això en permetia l’apilament a les bodegues dels vaixells de manera que s’aguantaven entre elles. També permetia, però, clavar les àmfores a l’arena de la platja.
 
Un abocador convertit en muntanya
El Monte Testaccio està format per 25 milions d’àmfores bètiques trencades, que arribaren a Roma al llarg de dos segles i mig, fins al segle III dC -només un petit percentatge procedeixen del nord d’Àfrica. Té un perímetre d’un quilòmetre i 36 metres d’alçada. En un principi era una esplanada, que acabà convertint-se en un abocador.

Disposició de les testae
Disposició de les testae
 
Tanmateix, més que un abocament, era una disposició endreçada i organitzada. A causa del ràpid deteriorament de les restes d’oli, les àmfores no eren aptes per a la reutilització. Així, un cop buidades, eren trencades i dipositades acuradament al mateix lloc per economitzar l’espai. A sobre se’ls tirava calç per a combatre les males olors.
 
Les àmfores descobertes al Testaccio han aportat nombrosa informació sobre l'evolució del port fluvial de Roma i sobre aspectes diversos com el comerç entre la península Ibèrica, nord d'Àfrica i la capital de l'Imperi romà. 
 
Restes d'àmfores al Monte Testaccio
Restes d'àmfores al Monte Testaccio

Les primeres recerques arqueològiques es varen dur a terme a finals del segle XIX per l’arqueòleg prussià Heinrich Dressel. Actualment el Monte Testaccio dóna nom a un barri de Roma que, com era d’esperar, s’identifica amb el símbol d’una àmfora.

Escut del barri Testaccio
Escut del barri Testaccio


L’institut d’Arqueologia Clàssica de Catalunya (ICAC), amb seu a Tarragona, ha creat una eina on-line molt útil pel que fa a la catalogació de les àmfores trobades a Hispània.

En aquest enllaç del web "Històries d'Europa" trobareu més informació sobre el Monte Testaccio.

No us podeu perdre aquest petit documentat sobre el Testaccio:




I aquest és de la historiadora mediàtica Mary Beard:




Articles del web relacionats:
Cridar els quirits
Palaus a la muntanya
Roma segons Ròmul?
- Capitals amb Capitoli
- Grecs a la Mediterrània

Per què Roma és la seu de la cristiandat?

L’any 64, en temps de Neró, durant la primera persecució contra els cristians, moria a Roma l’apòstol Pere. Això dotà el caput mundi d’un simbolisme especial. Segons l’Evangeli de sant Mateu (16, 18),  Jesús havia adreçat les següents paraules a qui abans es deia Simó: “Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva comunitat. A tu et donaré les claus del Regne dels cels [...]”.
 
Constantí, l’emperador que el 313 legalizà el cristianisme amb el famós Edicte de Milà, tingué molt present aquest paràgraf.  El 324, donant per bo un rumor que afirmava que Pere havia estat enterrat a l’Ager Vaticanus (“camp del Vaticà”), hi féu erigir una basílica que portaria el nom de l’apòstol. També hi ordenà construir el palau de Laterà, la primera residència oficial dels bisbes romans -es creu que Vaticà prové del llatí vates (“endeví”) perquè antigament en aquella zona hi havia un oracle d’origen etrusc.

Bust de Constantí al Museu Capitolí
Bust de Constantí al Museu Capitolí

Malgrat que el 330 Constantí traslladà la capital de l’imperi a Constantinoble, Roma confirmaria el seu paper de Santa Seu amb el concili de Sàrdica del 342/343. Allà es concedí al bisbe romà el títol de primus inter pares (“primer entre els seus iguals”). Tanmateix, la seva primacia eclesiàstica no es consolidaria definitivament fins al segle VIII.
 
La donació de Constantí
El 754 el pontífex Esteve II s’alià amb el rei dels francs Pipí el Breu. Amb aquesta maniobra s’assegurava comptar amb un estat propi, els Estats Pontificis, a la zona central de la península itàlica. Per dotar d’una base jurídica aquests dominis –que s’enfortirien amb el fill de Pipí, Carlemany-, a finals del mateix segle VIII l’Església s’inventà un document, la donació de Constantí.

Mapa dels Estats Pontificis vers 1700
Mapa dels Estats Pontificis vers 1700
 
Aquest escrit estipulava que l’esmentat emperador, en traslladar la seu de l’imperi a Constantinoble, no només hauria reconegut el bisbe de Roma com el màxim sobirà de Déu a la terra, sinó que també li hauria fet entrega dels territoris que conformaven l’imperi romà d’Occident.
 
Segons la tradició, Constantí hauria fet aquesta donació al bisbe Silvestre I (314-335) després d’haver-lo curat de la lepra. Al segle XV, durant el Renaixement, l’humanista italià Lorenzo Valla demostraria la falsedat del document després d’una àrdua tasca detectivesca. L’Església, però, no admetria l’escàndol fins a finals del segle XIX.

El dit de Constantí (Museu del Capitoli)
El dit de Constantí (Museu del Capitoli)

 

Roma locuta, causa finita
Com a seu de la cristiandat que és, el que diu el Vaticà va a missa. Així ho reflecteix la famosa frase llatina atribuïda a Sant Agustí d’Hipona (segle IV dC): Roma locuta, causa finita (“Un cop ha parlat Roma, la polèmica s’ha acabat”). Amb ella volia fer callar els pelagians, que no defensaven la mateixa doctrina que ell, que comptava amb el vistiplau de Roma. Agustí creia que l’ésser humà, incapaç d’escollir el bé per si mateix, necessitava de la gràcia divina. Els pelagians, en canvi, creien que l’ésser humà tenia prou capacitat per si sol per evitar el mal i fer el bé.

Una altra cita religiosa relacionada amb Roma és Cum Romae fueritis, Romano vivite more (“Quan a Roma vsa, viu segons el costum romà”). En castellà l’expressió és Donde fueres, haz lo que vieres”, i en català “Allà on vas, fes com veuràs” o “Cada terra fa sa guerra”.

El llatinisme va ser pronunciat al segle IV dC per Ambrosi de Milà, considerat un altre dels pares de l’Església. Ambrosi, però, no pretenia donar consells sobre com havien de comportar-se els ciutadans a l’hora de viatjar a Roma. Originalment la utilitzà per adoctrinar els fidels i indicar-los quina era la manera de seguir els postulats de l’Església romana per damunt de l’arrianisme, doctrina sorgida en aquella mateixa època i que negava la divinitat de Crist. Tanmateix, avui el succedani romànic de Cum Romae fueritis, Romano vivite, lluny de la seva finalitat religiosa, anima a adaptar-se als hàbits del país o l’entorn on ens trobam.

Guàrdia Suïssa
Al segle VIII el Vaticà comptà amb un estat propi, els Estats Pontificis. El seu artífex va ser Pipí, el rei dels francs. Al segle XVI aquests Estats foren ampliats per Juli II (1503-1513), conegut com el “papa guerrer” pel seu geni militar. Per poder-se defensar millor, al 1506 el summe pontífex va crear el seu propi exèrcit amb 150 soldats procedents de Suïssa, considerats els millors mercenaris de l’època.

guardia

Guàrdia suïssa

Avui la Guàrdia Suïssa del Vaticà és l’exèrcit més antic –amb més de 500 anys d’existència- i el més petit del món, amb uns cent soldats. Tots ells han de complir una sèrie de requisits: ser suís, catòlic, tenir entre 18 i 25 anys, no estar casat i prestar servei durant dos anys amb el compromís de per vida de no revelar cap informació de la Santa Seu. 

Aquests mercenaris es caracteritzen pels colors llampants dels seus uniformes. La seva autoria és atribuïda falsament a Miquel Àngel. La veritat històrica, però, és una altra. Les seves franges grogues i blaves són els colors de la família Della Rovere, la família del papa Juli II. Després, el seu successor, Lleó X (1513-1521), hi introduiria el color vermell, propi de la seva dinastia, la dels Medici.

Amb motiu de la proclamació del papa Francesc, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (16/03/2013) per parlar sobre etimologies vaticanes:




En aquest enllaç trobareu més informació sobre el Vaticà.

Articles del web relacionats:
- Fumata blanca, la història del consens papal
- Orígens dels títols i les insígnies papals
- Per què som cristians?
- L'esplendorosa Roma del Cinquecento
- El nepotisme i els Papes

Victòria pírrica

Avui, en el món del futbol, es parla de victòria pírrica per referir-se a una victòria agònica, per la mínima. La primera victòria pírrica, però, tengué una altra connotació: era una victòria que no compensava ja que suposava gran pèrdua. Va ser la que aconseguí Pirrus. El 281 aC aquest rei d’Epir (regió al nord de la Grècia continental) fou requerit pels habitants de la colònia grega de Tarent, al sud d’Itàlia, assetjada pels romans. El monarca hi anà de seguida amb un exèrcit de vint-i-cinc mil homes i vint elefants.
 
Abans de partir, però, Pirrus, volgué consultar l’oracle de Delfos, famós per l’ambigüitat de les seves respostes. En el seu cas li digué en llatí: Aio te, Aecida, romanos vincere posse. Aquestes paraules es podien interpretar de dues maneres diferents: “Et dic, descendent d’Èac, que tu pots vèncer els romans” o “Et dic, descendent d’Èac, que els romans et poden vèncer”.

Mapa de les batalles pírriques
Mapa de les batalles pírriques
 
Pirrus es quedà amb la primera opció, però la seva decepció acabaria essent majúscula. En un primer moment aconseguí posar Roma contra les cordes. Sabent-se guanyador, envià el seu home de confiança, el filòsof Cíneas, per oferir la pau als romans a canvi que respectassin les colònies gregues del sud d’Itàlia.
 
El Senat romà estava disposat a cedir a les demanes de Pirrus, però aleshores va passar un fet que canviari el curs de la història: l’ancià Api Claudi “el Cec” ( 340-273 aC), patriarca de la República, es mostrà així d’indignat:
 
“Prefereixo estar sort, a més de cec, per no sentir deliberar sobre una pau vergonyosa”.
 
Amb aquestes paraules els romans s’ompliren de coratge i començaren a estrènyer l’enemic. Jugaven amb avantatge atesa la sòlida una sòlida política d’aliances amb Cartago, situada a les costes de l’actual Tunísia. Tanmateix, els homes de Pirrus sempre guanyaven les batalles, però amb moltes pèrdues. Així, el 275 aC, després de la batalla d’Heraclea, segons relata l’historiador Plutarc a Vides paral·leles, el líder grec arribà a dir:

 “Una altra victòria com aquesta i tornaré tot sol a casa” (Ἂν ἔτι μίαν μάχην νικήσωμεν, ἀπολώλαμεν)

Bust de Pirrus
Bust de Pirrus

Pirrus no dubtà, doncs, a retirar-se set anys després d’haver arribat a Itàlia. Enrere quedava el somni de convertir-se en el nou Alexandre el Gran, mort mig segle abans. Ell tendria una mort ben poc heroica. En una batalla a la ciutat d’Argos va rebre l’impacte d’una teula que li llançà una anciana. En caure al terra, un soldat el decapità.

Articles del web relacionats:
Vae victis
Quan victòria s'escrivia amb ene de Nike
-
Si vols pau, paga
L'oracle de Delfos

Els romans foren els primers a “posar la mà al foc”

Si confiam plenament en un persona, posam la mà al foc per ella. Aquesta expressió va néixer arran d’un episodi bèl·lic de Roma. Així ens ho relata l’historiador Tit Livi. A finals del segle VI aC Tarquini el Superb, el darrer rei de Roma, estava enfonsat en la misèria perquè el poble romà s’havia rebel·lat contra ell i l’havia enviat a l’exili. Per recuperar el tron, va demanar ajuda al rei etrusc Porsena.
 
Porsena i el seu nombrós exèrcit no ho tingueren fàcil. La seva primera envestida arribà pel pont Sublici, l’únic lloc desproveït de muralles. Amb tot, un sol home, Horaci Cocles, els barrà el pas, mentre els seus companys enfonsaven el pont. Aleshores el rei etrusc decidí assetjar la ciutat, tallant els subministres que arribaven pel riu Tíber.

Gai Muci davant el rei Porsena (Quadre de Giovanni Francesco Romanelli, Palau del Louvre)
Gai Muci davant el rei Porsena (Quadre de Giovanni Francesco Romanelli, Palau del Louvre)
 
Els dies passaven i la situació cada cop es feia més insostenible a causa de la fam. Aviat, però, aparegué en escena Gai Muci, un jove de la noblesa que s’infiltrà en el campament enemic per tal de matar Porsena. Aconseguí burlar la guàrdia i introduir-se en la tenda reial per escometre la seva missió. En fugir, però, fou detingut i portat davant del mateix rei. No debades, s’havia confós i havia matat un altre home, l’escriba reial.
 
El monarca preguntà a Muci per què havia matat el seu serf. I el jove romà fou sincer: li digué que la seva intenció era matar-lo a ell: “He vingut aquí perquè he jurat davant el pare Júpiter que mataria el cap d’aquest exèrcit que oprimeix Roma”. Mentre pronunciava aquestes paraules, per demostrar la seva determinació, Muci féu un gest del tot sorprenent amb la mà dreta amb la qual havia empunyat la seva espasa en aquell intent fallit d’assassinat. La mantenia sobre un braser ple de brases enceses que hi havia a la seva vora destinat a un sacrifici. Impertèrrit, deixava que la mà es cremàs alhora que continuà dient: “Tres-cents joves més estan disposats a seguir les meves passes si jo no culmino la meva missió”.

Gai Muci es crema la mà davant Porsena
Gai Muci es crema la mà davant Porsena
 
Tot i que Muci mentia, Porsena, impressionat pel coratge d’aquell jove, s’adonà que mai aconseguiria acabar amb Roma. Així doncs, entregà a Muci la seva espasa, el deixà en llibertat i signà un armistici amb el Senat romà.
 
Muci fou rebut amb tots els honors com un salvador de la pàtria. Atès que la mà dreta li quedà pràcticament invàlida per culpa de la cremada, es guanyà el sobrenom de “scaevola”, “l’esquerrà”, de manera que fou conegut com a Muci Escevola. Com a recompensa, també va rebre unes terres al darrere del Tíber. L’episodi protagonitzat per aquest il·lustre personatge està carregat de patriotisme, un patriotisme que caracteritzà la història de Roma.

Gai Muci Escevola per Louis Pierre Deseine, 1791, Museu del Louvre
Gai Muci Escevola per Louis Pierre Deseine, 1791, Museu del Louvre

Articles del web relacionats:
Tots som Lucrècia
La casta i el 15M de l'antiga Roma
Roma segons Ròmul?
La República és cosa de tots
Etruscs, els mestres oblidats de Roma
Una mà per a emancipar-se

Romans, els inventors de l’acudit

El sentit de l’humor és inherent a la condició humana. Ja a l’antiguitat circulaven tota mena de comentaris graciosos, epigrames, faules o fins i tot pintades a la paret. L’acudit, però, tal com el coneixem avui en dia, neix a Roma. Així ho assegura la mediàtica historiadora britànica Mary Beard en el seu llibre Laughter in Ancient Rome. La prova és el manuscrit Philogelos (Φιλόγελως “amant del riure”), una antologia de 265 acudits datats entre els segles IV i V dC.

Llibre de Mary Beard
Llibre de Mary Beard
 
El llibre està escrita en grec, que encara era la llengua de cultura de Roma. S'atribueix a Hierocles i Filagri, dos personatges dels quals no se sap massa cosa. Els acudits que recullen formaven part de la tradició oral i, per tant, són anònims. És la col·lecció d'acudits més antiga conservada i tot un exemple d’antropologia domèstica. No debades, els acudits ens permeten riure’ns de l’absurditat de la vida i de les convencions socials.

Philogelos
Philogelos
 
Els acudits de Philogelos estan classificats per temes tals com professors i alumnes, o intel·lectuals i ximples. Abunden els d’abderites, els “leperos” de l’imperi romà, que vivien al nord-est de Grècia. Un d’ells és aquest:
 
“Un abderita veu un eunuc parlant amb una dona i li pregunta si és la seva esposa. L’home li contesta que és un eunuc i que no pot casar-se. ‘Ah, aleshores és la teva filla’, li diu.
 
El comediògraf Plaute llegeix una de les seves obres davant un públic limitat (oli de Camillo Miola. 1864)
El comediògraf Plaute llegeix una de les seves obres davant un públic limitat (oli de Camillo Miola. 1864)

Un altre grup nombrós d’acudits és el protagonitzat pels scholastikos, els intel·lectuals pedants de l’època:
 
“Un intel·lectual va veure un pou molt profund a la seva regió i va preguntar si l’aigua estava bona. El pagès li va dir que sí, que els seus pares solien beure d’aquell pou. L’intel·lectual exclamà: ‘¡Que llargs devien ser els seus colls si podien beure d’un pou tan profund!’
“Un individu es troba amb un intel·lectual i li diu: ‘Anit et vaig veure en un somni’. ‘Vaja -contesta l’intel·lectual-, estava tan ocupat que jo no et vaig veure a tu’.
“Un jove va vendre tots els seus llibres quan li faltaven diners i després va escriure al seu pare: ‘Pare, feliciteu-me. Ja estic tenint beneficis econòmics gràcies als meus estudis’.
 
“Un home va a casa d’un altre i li reclama: `¡L’esclau que m’has venut va morir!’. ‘Pels déus! -contesta l’altre-. ¡Durant el temps que va estar al meu servei, mai no va fer res semblant!’. El grup humorista britànic “Monty Python” va versionar aquest acudit amb el seu famós esquetx del “Lloro mort”:
 


També hi ha acudits de caire misogin:
“Un misogin es troba davant la tomba de la seva dona. Un desconegut que passava per allà li dona el condol: ‘Qui descansa aquí?’ I el misogin contesta : ‘Jo, ara que per fi m'he pogut alliberar d'ella’.
“Un individu diu al seu amic: ‘Anit em vaig anar al llit amb la teva dona’. I l’amic li contesta: ‘Jo sóc el seu marit i he de fer-ho, però tu, ¿quina excusa tens?'"

Els romans es xapaven de riure (escena de la pel·lícula
Els romans es xapaven de riure (escena de la pel·lícula "La vida de Brian", del Monty Python)
 
Altres acudits famosos del Philogelos són aquests:
 
“El perruquer pregunta: ‘¿Com vol que li talli els cabells?’ I el client contesta: ‘En silenci’”.

“Un home amb mal alè decideix suïcidar-se. Així que es tapa el cap fins que s’asfixia”.

Morir-se de riure
A l’hora de contar acudits, hem d’anar en compte. Hi ha hagut casos de gent que literalment s’ha mort de riure. Va ser el cas de Zeuxis, un pintor grec que va viure al segle IV aC. Una vella li va encarregar que la pintàs com si fos la mateixa Afrodita, la deessa de l’amor i la luxúria. En acabar el retrat, el  va trobar tan graciós, que se li va rebentar una artèria i es va morir a causa d’una hemorràgia interna. El filòsof grec del segle II Crisip també es va morir d’un atac incontrolable de riure. El motiu va ser veure com un ase, a qui havia emborratxat, es menjava les figues d’un arbre.

El pintor Crisip (Aert de Gelder, Städliches Kunstinstirut, de Francfort)
El pintor Zeuxis (Aert de Gelder, Städliches Kunstinstirut, de Francfort)


El cas, però, més extrem de tots va ser el de Lady Fitzherbert, una vídua anglesa del segle XVIII. Una nit d’abril del 1782 va assistir, en companyia d’uns amics, a la representació de la famosíssima The beggar’s opera. El riure es va apoderar d’ella quan un dels actors sortí vestit d’una manera molt extravagant. Es va veure obligada a marxar del teatre. Al cap de dos dies, va morir a casa seva, encara víctima de l’atac de riure.

La vigència del Philogelos
El 2008 el còmic Jim Bowen va voler provar si els acudits del llibre Philogelos encara feien gràcia. El resultat va ser prou exitós. Aquí el teniu:



Aquí teniu la hilarant escena de la pel·lícula "La vida de Brian", dels Monty Python. És l'escena del "Pijus Magnificus":




Aquí teniu un article interessant del web "Verne" que parla sobre els 56 millors twits de persones que mai no varen tenir Twitter.

En aquest altre enllaç trobareu més acudits del Philogelos. I aquí n'hi ha més.

Aquest article parla sobre de què es reien els romans.

Aquí trobareu informació sobre l'acudit més antic de la humanitat.
 
Aquín teniu un treball sobre la història de la rialla i de la burla.

A la segona part d'aquest àudio, teniu la recreació d'alguns acudits del Philogelos. El de la secció "Verba volant" d'Emilio del Río a RNE amb motiu de la festivitat dels Sants Innocents.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/05/2017), reflexion sobre la importància del sentit de l'humor:




Us deix amb un recull dels millors acudits d'Eugenio, un dels meus ídols:



Articles relacionats:

Humor irònic
28 de desembre, quina innocentada de dia!


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px