Banner Top

El mite dels toros

Article publicat a l'Ara Balears (28/08/2016)

Segurament aquest estiu serà el darrer amb corrides de toros a Mallorca -a Menorca i a Eivissa ja no se’n celebren. Està previst que a la tardor el Parlament aprovi una proposició de llei que prohibirà definitivament qualsevol mena d’espectacle de maltractaments d’animals a totes les illes. Aquest setembre, per tant, també es presenta com l’últim per al famós Correbou de Fornalutx.

La normativa balear serà més valenta que la que aprovà el 2010 Catalunya a través d’una Iniciativa Legislativa Popular. La seva deixava al marge de la prohibició els denigrants espectacles de toros embolats, amb foc a les banyes. Les associacions taurines ja han posat el crit al cel davant el que consideren un atemptat contra una tradició convertida en “marca España”. Ja el 1991 Canàries fou la primera comunitat a prohibir les corrides de toros. Aleshores, però, els espanyolistes més furibunds no s’ofengueren tant.

Zeus raptant Europa
Zeus raptant Europa

El toro, tanmateix, forma part del mite fundacional d’Occident. Zeus adoptà la forma d’aquest animal quan raptà la princesa fenícia Europa. Se l’emportà fins a Creta, el bressol de la cultura grega, on s’hi uní carnalment. Després de convertir-la en sobirana de l’illa, el nom d’aquella donzella serviria per batiar tot el Vell Continent. Creta sempre romandria lligada a la figura del toro, que, igual que altres cultures de l’antiguitat, era venerat com a símbol de fortalesa i fertilitat. Ho constaten les nombroses pintures descobertes amb escenes de taurocatàpsia, on homes i dones apareixen fent temeràries acrobàcies sobre un toro. Amb tot, aquest animal també seria objecte de l’agressivitat humana, tal com reflecteix el mite del minotaure, un ésser monstruós fruit de la unió d’un toro amb Pasífae, muller del rei de l’illa. Tancat dins el laberint de Cnossos a l’espera de carn fresca, seria mort per l’atenès Teseu, que així s’erigí en el primer torero de la Mediterrània amb més testosterona.

Taurocatàsia a Creta
Taurocatàpsia a Creta

La violència, però, gratuïta amb els toros seria institucionalitzada en els amfiteatres de Roma en les conegudes com a venationes. Es tractava d’espectacles on feres del tot exòtiques s’enfrontaven entre elles o lluitaven amb uns individus anomenats bestiarii, que generalment eren presoners de guerra. Si aconseguien sortir-ne vius eren aclamats pel poble com a autèntics herois. Aquests espectacles, juntament amb els combats de gladiadors, foren durament criticats per personatges tan il·lustres com Ciceró o Sèneca a causa de la seva crueltat.

Al segle XII, per influència visigòtica, Espanya recolliria el testimoni de Roma en la seva devoció per la tauromàquia. La seguirien Amèrica Llatina (sobretot Mèxic), Portugal i el sud de França. Desgraciadament, en època moderna una munió d’artistes donaria una aureola d’intel·lectualitat a un despietat ritu on l’espectador es recrea amb l’acarnissament en directe d’un pobre animal. Entre ells hi havia Goya, Federico García Lorca, Picasso o Orson Wells, que veren en les corrides de toros una bella dansa amb la mort, la lluita suprema de l’antic heroi contra la bèstia ferotge, el triomf del bé sobre el mal.

Qui és l'animal?
Qui és l'animal?

El publicista taurí més famós, però, fou l’escriptor nord-americà Ernest Hemingway, que el 1923 recalà a Pamplona atret per la festa dels sanfermines. L’ambient que s’hi trobà li inspirarien les seves obres Mort a la tarda, Festa i Un estiu sagnant. El premi Nobel de Literatura de 1954, masclista confés, seria víctima de les seves paraules: “Caço i pesco perquè m’agrada matar, perquè si no matés animals em suïcidaria”. I així ho va fer el 1961 pegant-se un tret a la boca amb la seva escopeta. “El cel seria per a mi una plaça de toros amb dues entrades vitalícies i un riu de truites al costat”, havia dit també en vida.

Sembla que a França testimonis com el de Hemingway encara tenen molt de pes en la defensa de la tauromàquia. No debades, a la pàtria de la Il·lustració les corrides de toros són “patrimoni cultural immaterial” en base a un estudi del tot surrealista que diu que els toros no pateixen. Paradoxalment, aquesta declaració contradiu el propi codi penal francès que preveu penes de fins a dos anys de presó i multes de fins a 30.000 euros per a aquells que atemptin contra la dignitat i la integritat física dels animals. 

Hemingway a Pamplona
Hemingway a Pamplona

Al país gal s’ho haurien de fer mirar. Una pràctica tan sanguinària no té defensa possible, per molts d’anys de tradició que tengui al darrere. Ara a casa nostra només cal esperar que les places de toros esdevinguin museus d’antigues carnisseries que incomprensiblement alguns encara s’entesten a considerar cultura. Ja ho diu l’escriptor Manuel Vicent: “Si les corrides de toros fossin art, el canibalisme seria gastronomia”. Tanmateix, dins el caspós imaginari espanyol el toro Osborne és una figura massa potent. De reüll el mira un altre toro més rebel, el de Zeus, que no atura d’esbufegar, esperant el dia que el deixaran en pau en aquesta Europa que tant s’estimà.
Els toros són cultura?
Els toros són cultura?

En aquest article del filòleg Gabriel Bibiloni podreu trobar més informació sobre la història dels toros.

Aquí teniu un interessant article de Natza Farré titulat "La mort del toro".

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla de quan Espanya va prohibir les corregudes de toros.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre la influència del món taurí en el nostre vocabulari.

Aquí teniu una campanya francesa contra les corrides canvia toros per dinosaures:



I aquí teniu la cançó d'Albert Pla, "Papa, jo vull ser torero":




Articles del web relacionats:
Teseu, el primer torero de la Mediterrània
El rapte d'Europa
- Gladiadors, la història d'una manipulació

Armini, el Bin Laden de l’antiga Roma

Ja fa cinc anys (el 2 de maig de 2011) que Estats Units matà Ussamma Bin Laden, el líder terrorista d’Al-Qaida. El 2001 Bin Laden es convertí en l’enemic número u dels EUA després dels atemptats a les Torres Bessones. Fins aleshores, però, havia estat un fidel aliat seu. La relació entre ambdós s’inicià el 1979 quan la CIA reclutà un jove saudí de 22 anys perquè gestionàs les operacions dels serveis secrets americans a Afganistan: havia d’aconseguir fons, atreure fonamentalistes islàmics i armar-los per combatre l’exèrcit de la Unió Soviètica, que acabava d’envair el país en suport del govern prosoviètic del Partit Democràtic Popular d’Afganistan (PDPA).

Ussamma Bin Laden
Ussamma Bin Laden
 
La CIA invertí 2.000 milions de dòlars en aquelles operacions. El seu únic objectiu era aconseguir el fracàs de la URSS en plena Guerra Freda i reduir la seva influència l’Àsia Central. El 1988, davant el previsible èxit de la resistència antisoviètica, Bin Laden, graduat en Administració d’Empresas, va crear a Pakistan una bases de dades amb informació detallada dels 35.000 voluntaris mujahidins, de 40 nacions diferents, que havien lluitat en la guerra afgana. Aquell fitxer es batià com a Al Qaida («la base», en àrab) i donà nom a la xarxa terrorista islàmica que tretze anys després atacaria el cor dels Estats Units. Bin Laden, doncs, fou ensinistrat per la potència que després seria víctima seva. El mateix passà a Roma al segle I dC amb el jove germànic Armini.
 
Armini, el botxí de Roma
Armini era el príncep de la tribu dels queruscs. Havia estat portat a Roma per adoptar ràpidament els costums de les forces invasores. Un cop aconseguida la ciutadania romana, es va introduir en l’exèrcit del caput mundi per ser ensinistrat en les tàctiques militar més sofisticades. Mentrestant, els seus compatriotes ja havien conegut el tarannà dèspota del nou governador de Germània, Publi Quintili Varus. Va ser així com, en tornar a la seva terra,  Armini, de 27 anys, no va dubtar a posar en pràctica el que havia après dels seus enemics.

Armini s'acomiada de Thusnelda, pintura de Johannes Gehrts (1884)
Armini s'acomiada de Thusnelda, pintura de Johannes Gehrts (1884)
 
El setembre de l’any 9 Armini va aconseguir acorralar tres legions romanes en l’espès i fangós bosc de Teutoburg (avui Kalkriese, a la localitat nòrdica d’Osnabrück). L’escomesa va durar tres dies, enmig de pluges intenses, i va suposar la massacre de 25.000 homes de Varus, qui, humiliat per la derrota, es va suïcidar. A pesar que hi enviaria més efectius per venjar aquell desastre, des d’aleshores Roma fixaria definitivament la frontera del seu Imperi en el Rin.

Mapa de les fronteres de l'imperi romà
Mapa de les fronteres de l'imperi romà
 
Conta l’historiador Suetoni que, d’ençà de la derrota de Teutoburg, l’emperador August era una ànima en pena. No s’afaitava ni es tallava els cabells. Sovint es colpejava el cap contra les parets i cridava: “Varus, Varus, torna’m les meves legions!”

Hermannsdenkmal, monument dedicat a Armini al bosc de Teutoburg
                  Hermannsdenkmal, monument dedicat a Armini al bosc de Teutoburg

Per conèixer més la història d'Armini no us podeu perdre aquest programa de "Cronos" de TV3 titulat "La batalla contra Roma".

La batalla de Teutoburg és considerada el Vietnam de Roma. Aquest article en parla.

Aquí teniu un article d'Iván Giménez sobre els 10 enemics més temuts per Roma.

Tampoc no us podeu perdre la pel·lícula "La noche más oscura", que relata l'operació americana que acabà amb la mort de Bin Laden. Aquí en teniu el tràiler:




Amor i sexe al món clàssic

Som fills de Grècia i Roma també en l’àmbit sexual i afectiu. Amb aquesta xerrada intent donar una visió panoràmica de l’evolució del sexe i de l’amor des de l’antiguitat clàssica fins als nostre dies. Descobrirem què és l’amor platònic i quin era l’origen mitològic de la diversitat sexual a l’antiguitat. Farem un repàs de la misogínia en la història de sexualitat i dels diferents mètodes anticonceptius emprats. També parlarem sobre personatges mitològics ben presents en termes com nimfomania, satiriasi o priapisme.

Conferència impartida a:
- Edifici de la Misericòrdia de Palma en l'acte d'inauguració de la segona edició del festival de cultura clàssica "Maremagnum" (07/04/2016).

En aquest enllaç trobareu més informació sobre el tema en qüestió. I aquest altre article parla sobre la sexualitat a l'antiga Roma.

Aquest àudio parla sobre la sexualitat en el llenguatge.

Articles del web relacionats:
La guerra de sexes
-
 Orgies, crònica d'una mentida
-
 Qui gaudeix més del sexe?
Sobre dones i homes

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Luces en la oscuridad" de "Efe Radio" (10/11/2017). Parl sobre la pederàstia a l'antiga Grècia:




A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/03/2017), reflexion sobre la següent pregunta: "Està sobrevalorat el sexe?"


Roma com a justificació del colonialisme modern

El mite de la totpoderosa Roma va exercir una enorme influència en les aventures colonials europees de l’edat mitjana i de l’època moderna. El punt de partida fou l’Eneida de Virgili. Aleshores es tengueren molt en compte les paraules de comiat que, en el món d’ultratomba, adreça el difunt Anquises al seu fill Eneas, qui té l’encàrrec de fundar una nova Troia, la futura Roma (VI, 847-853):

«Altres, ja ho crec, potser seran més hàbils a l'hora de donar al bronze un hàlit de vida, trauran del marbre figures palpitants, discutiran millor les causes, mesuraran millor amb el compàs els moviments de l'univers, prediran el naixement dels astres. Tu, romà, recorda que has de governar els pobles amb el teu imperi, imposar lleis per a la pau, perdonar els vençuts i sotmetre els superbs. Aquestes han de ser les teves úniques arts.»

«Excudent alii spirantia mollius aera,
credo equidem, vivos ducent de marmore voltus,
orabunt causas melius, caelique meatus
describent radio, et surgentia sidera dicent:
Tu regere imperio populos, Romane, memento:
hae tibi erunt artes, pacisque imponere morem,
parcere subiectis et debellare superbos.»

L’Eneida deixa clar que el destí immutable havia atribuït a Roma el paper de potència “civilitzadora”. Un cop conquerida la seva gran rival grega, els romans eren la nació encarregada de dur la “cultura” a les contrades més remotes. Aquesta fou la visió que tingué al cap Cristòfor Colom en conquerir Amèrica i els que el seguiren.
 
Virgili
Virgili

Al segle XIX els països europeus que es llançaren a l’ocupació militar sobretot d’Àfrica s’autopresentaren com a autèntics hereus de Roma, cridats a expandir el progrés occidental, en benefici de la humanitat. En el fons, però, el colonialisme ja comptava aleshores amb una millor excusa: la teoria evolucionista de Darwin. Expressions com que en la naturalesa imperava una “batalla per la vida” en la que triomfaven “els més forts” i que això era “el motor de l’evolució” foren tergiversades.

Paraules de John Lennon
Paraules de John Lennon
 
Molts no dubtaren a afirmar que la “raça europea” –la “blanca”- era la “més evolucionada” de totes. Esperonat per aquestes noves idees, Occident tornà a emprendre la conquesta del món gairebé vint-i-tres segles després que ho hagués fet l’hel·lenitzada Roma. Ara els Estats Units és vist com el nou Imperi Romà. Des de la desaparició de la Unió Soviètica el 1991, és el país que té més poder econòmic i militar, i, per tant, més influència sobre la resta com en el seu dia tingueren els romans.

Aquí teniu un article que parla sobre les expediciones romanes al cor d'Àfrica.

Articles del web relacionats:
A la recerca de la terra promesa
-
 Roma, història de la humanitat i la llibertat

A la recerca de la terra promesa

Avui algunes utopies tenen molt present el mite de la terra promesa, un lloc on poder tornar a començar des de zero per fer realitat els nostres somnis. A la Bíblia era el lloc que Déu va preveure per a l’assentament del poble jueu. En un principi es deia Canaan i, posteriorment, Judea –actualment correspon a territoris compresos entre Israel i Palestina. Era la pàtria d’Abraham i dels seus descendents. Al cap d’un temps, però, els fills de Jacob, cridats per Josep, es traslladarien a Egipte, on patirien l’esclavitud.

Canaan (l'antiga terra promesa)
Canaan (l'antiga terra promesa)
 
En el país del Nil els hebreus arribaren a estar uns 400 anys –algunes fonts, en canvi, parlen de 200. Aquesta situació tan humiliant s’acabaria amb Moisès, el líder triat per Iahvè per conduir el gran èxode del poble jueu cap a una terra pròspera. Era la terra on podrien viure en llibertat: la famosa terra promesa.
 
En sortir d’Egipte, els hebreus varen estar quaranta anys errant pel desert d’Aràbia. D’aquí ve l’expressió la travessia del desert per referir-se al període de temps ple de dificultats que ha d’afrontar una persona o col·lectiu. Quan ja feia un mes que caminaven, la fam es va apoderar d’aquells refugiats. Iahvè es va compadir d’ells enviant-los del cel el mannà, un aliment miraculós format per grans amb gust de farina de mel. Avui se sol dir que una cosa és (o ha caigut, o ha aparegut com) el mannà del cel quan ha vengut a solucionar una situació crítica.

Moisès separant les aigües del mar Roig
Moisès separant les aigües del mar Roig
 
Durant aquesta travessia, Moisès va aconseguir fer obrir les aigües del Mar Roig i va rebre de mans divines els manaments de la llei de Déu. El líder hebreu no sempre es fià del tot del seu superior. En un ocasió que escassejava aigua, Déu li indicà que ordenàs a una roca que fes brollar aigua. Aleshores, Moisès, per falta de confiança, només va donar uns copets a la roca. Així, Déu va permetre que rajàs aigua en gran abundància, però va castigar el seu líder per haver dubtat, dient-li que no arribaria a trepitjar la terra promesa. I efectivament, Moisès va morir veient ja la terra de Canaan, sense aconseguir arribar-hi.

Estàtua de Moisès feta per Miquel Àngel (tomba Juli II, església de San Pietro in Vincoli, Roma)
Estàtua de Moisès feta per Miquel Àngel (tomba Juli II, església de San Pietro in Vincoli, Roma)
 
La terra promesa d’Eneas
Al segle I aC Virgili també es va apropiar del mite bíblic de la terra promesa per al seu gran poema èpic l’Eneida. Es tractava d’un encàrrec que li havia fet l’emperador August. L’objectiu era dotar Roma d’un passat gloriós, enllaçant la seva història amb la de Grècia. L’obra havia d’acabar amb l’època d’August, que era vista com la culminació de les glòries de la nació romana.

Eneas fuig de Troia (Federico Barocci, 1598)
Eneas fuig de Troia (Federico Barocci, 1598)
 
Eneas modern, foto presa a la frontera turca amb Síria (20-09-2014) Bulent Kilic, AFP, Getty Images
Eneas modern, foto presa a la frontera turca amb Síria (20-09-2014) Bulent Kilic, AFP, Getty Images

El que féu Virgili fou recrear en forma de gesta els moviments migratoris d’Àsia Menor a Itàlia que al segle XII aC dugueren a terme els anomenats pobles del mar, just després de la guerra de Troia. Aprofitant la coincidència històrica, féu protagonista d’aquesta gesta Eneas, un heroi troià que en la contesa havia tingut un paper secundari. Era, però, un personatge molt atractiu des del punt de vista literari. Fill d’un mortal, Anquises, i d’una divinitat, Venus, havia estat un dels pocs supervivents del bàndol dels vençuts. Acompanyat del seu pare i del seu fill, Eneas s’havia llançat a la mar amb l’encàrrec, fet per la seva mare, de fundar una nova Troia, la futura Roma, que en aquesta ocasió era presentada com la nova terra promesa del món clàssic.
 
Eneas, doncs, té una missió que li ha estat atorgada a través del fatum (el “destí”), un concepte ja present a l’inici de l’Eneida:
 
Arma virumque cano, Troiae qui primus ab oris      
Italiam fato profugus Lavinaque venit                  
                     Litora...                                                                                   
 
"A les armes cant i a l’home que de la vorera troiana
va venir primer, pròfug del destí
a Itàlia i a les costes lavínies..."    
 
Eneas era un pròfug, un fugitiu, però no per covardia, sinó perquè havia d’assumir un encàrrec del destí. El destí (la moira grega) era, en Homer i en els autors tràgics grecs, una desgràcia que no pot defugir l’home.  Èdip, per exemple, “ha de matar” el seu pare i casar-se amb la seva mare. Els filòsofs estoics veien el destí (fatum) com una cadena causal que determinava de manera ineludible tots els successos del món. Virgili, en canvi, convertí aquest concepte en un poder que planteja als homes exigències d’obligat compliment.
 
Eneas tenia la missió de guiar fins a Itàlia els supervivents del seu poble. I aquesta missió venia regida per la pietas romana, que té un significat diferent a l’actual. No és un acte d’amor o compassió envers el proïsme, sinó que és el deure del ciutadà romà envers els déus, els seus majors i l’Estat.

Eneas a la cort de Llatí, Ferdinant Bol (1661-63)
Eneas a la cort de Llatí, Ferdinant Bol (1661-63)
 
Tanmateix, al llarg de l’Eneida també trobam un Eneas dubtós de la seva missió.  Al principi, durant un temporal, s’oblida del seu encàrrec i només desitja tornar a Troia, la seva ciutat natal. Caldrà una baixada al regne dels morts, on li serà mostrada la història de la futura Roma, perquè accepti la seva tasca amb completa alegria. Abans, durant la seva estada a Cartago, quan s’enamora de la reina Dido, només la intervenció divina aconsegueix retornar-lo al camí de la seva obligació. 

Finalment, Eneas arribà a la tan desitjada terra promesa. S’instal·là a la península itàlica, a la regió central del Laci que governava el rei Llatí. Per poder-se casar amb la seva filla Lavínia, es va haver d’enfrontar amb un enemic molt temut, Turn. Aleshores, havent complit la seva missió, l’heroi troià ja pogué respirar més tranquil.

La deïficació d'Eneas (Tours-Le Clerc, 1704)
La deïficació d'Eneas (Tours-Le Clerc, 1704)


La terra promesa del far west
Personatges com Moisès o Eneas també serien evocats en les pel·lícules del western, que es convertiren en un magnífic mitjà d’afirmació nacionalista per a la societat nord-americana. No debades, el cinema de l’Oest havia de permetre fàcilment la construcció simbòlica d’una imatge idealista de la pàtria.

La conquesta del far west es produí a mitjan segle XIX arran de les notícies sobre el descobriment de diversos jaciments d’or a Califòrnia. Es tractava d’un territori virginal que es podia entendre com una altra terra promesa o terra d’oportunitats. Cap allà ben aviat es dirigiren caravanes plenes d’il·lusions de persones.

Moltes pel·lícules del far west adoptaren un esquema argumental comparable al de l’Eneida. El líder –Eneas reencarnat- és un valerós explorador que es fa càrrec de dur a bon port una comunitat de colons. Aquesta missió transcorre sota l’amenaça constant de dissidències en els grup o de perills exteriors, ja siguin calamitats naturals i o sagnants enfrontaments amb els indis.


Aquí teniu un enllaç del recorregut del viatge d'Eneas des de Troia fins a Itàlia. Aquest altre també està molt bé.


Articles del web relacionats:
Jueus, l'origen d'un estigma
La força de les utopies
-
 Compte amb els troians!
-
 La vida penja d'un fil
-
 Machado a Macedònia
Les Meduses de la indiferència
Eneas a les portes d'Europa
-
 Grècia i Roma, el traspàs de poders

Si Ciceró aixecàs el cap

Article publicat a l'Ara Balears (25/01/2016)

Si avui Ciceró, més de dos mil anys després de la seva mort, aixecàs el cap de la seva tomba, segur que pensaria que no ha passat el temps. Fins i tot s’atreviria a desdir-se de la seva famosa cita historia magistra vitae (“la història és la mestra de la vida”). I és que, en moments tan convulsos per a la Cosa Pública, poc hem après d’un dels genis polítics i literaris més grans que donà Roma al segle I aC. Qui ho sap bé és Philip Freeman, professor nord-americà d’Història Clàssica, autor del llibre Cómo gobernar un país. Una guía antigua para políticos modernos (Ed. Crítica). Es tracta d’una selecció dels passatges més emblemàtics de l’obra ciceroniana centrada en atacar la corrupta República romana.
 
“No hi ha –escrigué Ciceró- vici més execrable que la cobdícia, sobretot entre els pròcers i els qui governen la nació, doncs servir-se d’un càrrec públic per a l’enriquiment personal resulta no ja immoral, sinó criminal i abominable”. Avui aquest retret deixa en evidència antics personatge honorables, ja manifestament corruptes per a la justícia, com Luis Bárcenas, Rodrigo Rato o Jaume Matas. El polític romà tenia clar quin era l’Estat ideal: “és aquell en el qual els millors cerquen la glòria i l’honor i eviten la ignomínia i el descrèdit, i, si no fan el mal, no és tant per por als càstigs que imposen les lleis com per la vergonya que ha donat a l’home la naturalesa i que ens fa témer la crítica justificada”. Un altre avís per a navegants.

Ciceró en el Senat
Ciceró en el Senat
 
Per sort la política ja s’ha començat a orejar amb la irrupció de noves formacions que es disposen a trencar el gangrenós bipartidisme. La foto de la recent presa de possessió dels seus representants al Congrés dels Diputats és prou reveladora. Els partits de la casta  s’han vist descol·locats per la nova estètica d’uns antagonistes a qui abominen amb la satànica etiqueta d’ “antisistema”, com si ells no s’haguessin preocupat prou de carregar-se el nostre sistema d’estat del benestar. Les “rastes” incomoden massa a corbates i americanes, tradicionals símbols de puresa i honestedat, avui més que qüestionats.
 
Encara és massa prest per valorar si els nous actors polítics estaran a l’altura de les expectatives creades amb el seu “empoderament ciutadà”. Ja diuen que de governar se n’aprèn governant. Caldrà tenir en compte l’opinió del periodista català Francesc-Marc Álvaro sobre què és un bon governant. Així ho explicava recentment en un dels seus escrits a La Vanguardia: “La primera i pitjor de totes les corrupcions és la incom­petència, però l’incompetent no genera tanta indignació com el que fica la mà a la caixa, potser perquè els seus efectes formen part d’un paisatge general d’inoperàncies i mediocritats”.
 
Ciceró ja va ficar el dit dins la nafra de la corrupció del seu temps. El 63 aC, essent cònsol, davant del Senat denuncià el noble Luci Sergi Catilina de preparar una conspiració per fer-se amb el poder. Quosque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? (“Fins quan abusaràs, Catilina, de la nostra paciència? ), li etzibà. L’historiador Sal·lusti descrivia amb les següents paraules l’ambient corrupte que presidí aquella conjuració: “Així doncs, primer va créixer l’avidesa de diners, després de poder: això fou quasi la font de tots els mals. En efecte, l’avarícia subvertí la confiança, l’honradesa i les virtuts restants; en el seu lloc féu sortir la supèrbia, la crueltat, el menysprear els déus, el considerar venals totes les coses. L’ambició obligà molts mortals a tornar-se falsos  […]”.

Conjuració de Catilina
Conjuració de Catilina
 
A pesar d’haver estat assenyalat per Ciceró, Catilina continuà amb els seus plans. Un any després, però, seria mort juntament amb la resta de conspiradors. La decisió d’aquell assassinat, presa de manera unilateral, no va agradar gens a l’oligarquia de l’entorn del cònsol romà, que, al cap de cinc anys, un cop deixat el càrrec, fou enviat com a càstig a l’exili. En tornar, el 43 aC la veu de Ciceró es tornà a alçar contra un altre polític ple de vanitat, Marc Antoni, que pretenia proclamar-se successor del difunt Juli Cèsar.
 
El nostre cicerone pagà car el seu atreviment. Fou executat enmig d’un gran escarni públic. El seu cap i les seves mans quedaren exposats en el fòrum. En la ment de molts del seus conciutadans retronava una altra de les seves cèlebres frases que pronuncià contra Catilina: O tempora! O mores! (“Quins temps aquests! Quins costums!”), tota una crítica a la corrupció de la seva època. Avui, amb tantes esperances col·lectives generades, els nous polítics farien bé de llegir Ciceró per no perdre el nord.

Reflexió ben actual
Reflexió ben actual

I per acabar aquí teniu unes reflexions de l’escriptor i politòleg Manuel Monereo (Jaén, 1950), extretes d’una entrevista a l’Ara Balears feta pel filòsof Miquel Àngel Ballester:

La política és l’ètica del col·lectiu. Si volem salvar-nos, l’única manera de fer-ho és col·lectivament, és a dir, convertint la proposta ètica en una proposta política. En segon lloc, s’hauria de fer aportant a aquest moviment ciència i coneixement, plausibilitat, raonabilitat, capacitat de convèncer i argumentar, a més de veracitat. Manolo sabia que per canviar el món calia conèixer-lo. I que per conèixer-lo necessitam dotar-nos de coneixements rigorosos que ens ajudin a veure el món com és, més enllà de les nostres posicions.

Aquí teniu 14 famoses reflexions de Ciceró

I aquí teniu l'entrevista que em varen al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (12/05/2014) per parlar sobre la corrupció a l'antiga Roma:




Articles del web relacionats:
Llatí per a corruptes
Sobre mentors i cicerones
Compte amb els púnics!
Que corruptes que són, aquests romans!
Les arrels clàssiques de la corrupció
- Corruptes amb el cor romput
Tots som Lucrècia
-
 La infanta no sap llatí

Llatí per a corruptes

Comença a ser hora que els corruptes s’apuntin a un curs accelerat de llatí. La Guàrdia Civil ha tornat a demostrar que la llengua dels Cèsars està més viva que mai. Així ho demostra el nom que ha triat per batiar un nou cas de corrupció: Frontino. Afecta l’empresa estatal Acuamed (Aigües de les Conques Mediterrànies), que depèn del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient. Presumptament aquest organisme hauria adjudicat obres i emès certificacions de manera fraudulenta.
 
Aquest enèsim cas de corrupció, que ja s’ha saldat amb unes quantes detencions, agafa el nom d’un home d’estat de la Roma del segle I dC, Sext Juli Frontino, que va arribar a ocupar càrrecs importants com el de cònsol o governador de Britannia. L’any 97 l’emperador Nerva el va nomenar curator aquarum, superintendent de la xarxa de canalitzacions d’aigua de Roma. Aleshores Frontino va escriure el seu De aquaeductu urbis Romae amb l’objectiu d’oferir una descripció exhaustiva d’aquesta xarxa de subministrament.

La voluntat dels corruptes
La voluntat dels corruptes
 
Avui l’obra de Frontino s’ha convertit en una gran font d’informació sobre un dels projectes estrella de l’enginyeria romana. Fins i tot la seva fama ha arribat a la Guàrdia Civil, que injustament sempre és titllada d’inculta. Aquesta vegada, però, ens ha tornat a deixar bocabadats. No debades, el cas Frontino és protagonitzat per una empresa pública que suposadament havia de vetlar pel bon funcionament d’infraestructura hidràulica com la que va descriure fa dos mil anys l’autor de De aquaeductu urbis Romae.

Articles del web relacionats:
Si Ciceró aixecàs el cap
Corrupció sota l'ombra del déu Sancus
Compte amb els púnics!
El "pequeño Nicolás" sap grec
Que corruptes que són, aquests romans!
Les arrels clàssiques de la corrupció
- Corruptes amb el cor romput
Tots som Lucrècia
-
 La infanta no sap llatí

Morir d’amor

En el món clàssic ja trobam històries que ens parlen del tòpic romàntic de morir d’amor. Una d’elles és la de Píram i Tisbe, que inspirà l’obra Romeu i Julieta, de William Shakespeare. Píram i Tisbe eren dos joves d’una gran bellesa que vivien a l'antiga Babilònia,  en cases veïnes. Aquesta proximitat va fer néixer l’amor entre ells. Els seus, pares, però no aprovaven aquella relació.
 
Per poder-se veure, un dia els dos enamorats decidiren escapar-se junts. Varen establir un lloc i una hora per trobar-se; aquella nit enganyarien els guardes i es veurien al costat d’un sepulcre, on hi havia un arbre ple de mores blanques i una gran font. Tisbe va ser la primera a arribar. Tot seguit una feroç lleona que acabava de caçar, es va apropar per beure aigua de la font. Aleshores Tisbe, espantada, es refugià a la cova més propera. Mentre corria, però, se li va caure el vel que tapava el seu cap, i que, uns segons més tard, va agafar i destrossar la lleona.
 
Quan Píram va arribar al sepulcre, va veure al terra el vel tacat de sang. Desconeixent que es tractava de sang de la felina, ràpidament va deduir que la seva estimada havia mort. I per unir-se amb ella a l’inframón, decidí treure’s la vida, clavant-se una espasa al pit. La sang de Píram va esquitxar la morera que hi havia al costat del sepulcre. D’aquí el color del seu fruit. En sortir de la cova, Tisbe es topà amb aquella tragèdia. Desconsolada, ella també va voler seguir les mateixes passes que el seu estimat. Un altre cop es vessà sang per amor.

Tisbe troba el cos de Píram
Tisbe troba el cos de Píram
 
El 1597 William Shakespeare va tenir molt present el mite de Píram i Tisbe per a la seva obra Romeu i Julieta. Aquesta tragèdia també tracta la història d’amor entre dos joves enamorats que, malgrat l’oposició de les famílies, decideixen lluitar pel seu amor i casar-se clandestinament. Un seguit d’infortunis també conduiran la parella al final més tràgic i romàntic: la mort.

Romeu i Julieta
Romeu i Julieta
 
El mite de Píram i Tisbe inspiraria una altra obra skakesperiana: Somni d’una nit d’estiu (1595), que relata la complicada història d’amor entre diferents parelles: Lisandre, Hermia, Demetri i Helena. Els joves es veuen obligats a casar-se amb qui no volen, estant enamorats d’altres persones. En la literatura castellana també podem trobar la pervivència del mite clàssic a Los amantes de Teruel, que parla de la història d’amor entre Diego de Marcilla i Isabel de Segura.

Leandre i Hero
Una història similar a la Píram i Tibe és la de Leandre i Hero. Hero era una sacerdotessa dedicada al culte d’Afrodita, la deessa de l’amor. Vivia en una torre a Sestos, juntament amb els seus pares, en un extrem de l'Hel·lespont, l’estret que, al nord del mar Egeu, avui separa Àsia d’Europa. Era tant bella que fins i tot Apol·lo i Eros la desitjaven. Ella, però, s’enamorà Leandre, un jove d’Abidos, a la costa oposada de Sestos. Fou, per sort, un amor correspost que, tanmateix, acabà en desgràcia.

Hero i Leandre
Hero i Leandre


La relació no rebia el suport dels pares d'Hero, que era sacerdotessa. Davant d'aquesta situació, els amants varen decidir veure's en secret. Així, cada nit Leandre creuava nedant l’estret que els separava. Perquè es pogués orientar bé, Hero encenia una torxa que col·locava a la finestra de la seva habitació de la torre. Així varen passar moltes nits junts, amb el temor a ser descoberts, que obligava a Leandre a tornar molt d'hora cap a Abidos.

Hero i Leandre (Keller)
Hero i Leandre (Keller)


Una nit, però, quan Leandre estava nedant per trobar-se amb l’estimada, va esclatar una tempesta i la torxa s’apagà. L’endemà, Hero trobà el cadàver del seu estimat al peu de la seva torre. Aleshores, empesa pel gran dolor i desconsol que sentia, s’estimbà des de dalt de la seva torre. En honor al mite es va construir La Torre de Leandre, que actualment es coneix com a La Torre de la Donzella, situada a l'estret del Bòsfor, que divideix la ciutat d’Insanbul.

La torre de Leandre
La torre de Leandre


El mite de Leandre i Hero ha servit com a font d'inspiració per a molts autors, com per exemple Christopher Marlowe, que va escriure una versió de la història que acaba quan Hero i Leandre es fan amants. Milorad Pavic també en va escriure una versió, titulada "La cara interna del vent (la novel·la d'Hero i Leandre)". També podem resseguir el mite en algunes obres teatrals, com per exemple l'obra de Ben Jonson anomenada "Bartholomew Fair". De poesia trobem el Sonet XXIX de Garcilaso de la Vega, i el poema "Idili. Leandre i Hero", de Ignacio de Luzán. Francisco de Quevedo i Ramon Campoamor també li han dedicat molts poemes.


 

Anaxàrete i Ifis
Més tràgica la història d’amor protagonitzada per Anaxàrete i Ifis. Anaxàrete era una donzella xipriota molt altiva. Contínuament menyspreava les peticions del pastor Ifis, que estava profundament enamorada d’ella. Desesperat, el jove es va penjar a l’entrada de la casa d’ella.

Gravat de Virgil Solis - Ifis i Anaxàrete
Gravat de Virgil Solis - Ifis i Anaxàrete


Anaxàrete, tanmateix, no s’immutà davant d’aquell suïcidi. El dia del funeral guaità per la finestra per veure passar la trista comitiva d’Ifis. Aquella mostra d’insensibilitat indignà tant Afrodita, la deessa de l’amor, que convertí la jove en una estàtua de pedra. Aquesta estàtua, anomenada Venus Prospiciens (“la Venus que mira cap endavant”), es guardava en un temple de Salamina de Xipre.

La dissortada Dido
En el llibre IV de l’Eneida de Virgili també trobam una altra història de mals d’amor. És la que protagonitzaren Dido, reina de Cartago (actual Tunis) i Eneas, l’heroi troià a qui els déus havien encomanat la missió de fundar una nova Troia (la futura Roma).

Dido i Eneas  (Pierre Narcisse Guerin, 1815)
Dido i Eneas (Pierre Narcisse Guerin, 1815)

En arribar Eneas a Cartago, Dido encara estava de dol per la mort del seu marit Siqueu. En veure’l, però, el seu cor torna a bategar amb força. “Quin hoste extraordinari és el qui ha arribat aquí a la nostra casa!”, exclama. Dido consulta a la seva germana Anna si ha de continuar fidel al seu marit difunt o bé llançar-se als braços d’Eneas. La germana ho té clar: “¿És que consumiràs tota la teva joventut en el dol del viduatge i no coneixeràs els dolços infants ni les joies de Venus?”. Dido, fàcil de convèncer, s’abandona a la seva passió.

Crema la infeliç Dido i, trasbalsada, vaga per tota la ciutat, talment com una cérvola atesa de sobte per una sageta que de lluny li clavà, dins els boscos de Creta, el pastor que l’encalçava amb fletxes: li deixà clavat sense adonar-se’n el ferro volàtil, i ella fuig i tresca les forests i les gorges dictes, però roman enganxada al seu flanc la canya mortífera. Ara la reina s’emporta Eneas pel mig de la vila i li mostra orgullosa l’opulència de Sidó i de la ciutat prompta a acollir-lo: comença a parlar i s’encalla enmig de la frase; (...) Després, quan se’n separa, quan, al seu torn, la lluna esblaimada amaga la claror i els estels que tomben aconsellen de dormir, tota sola es tortura al seu palau desert i s’ajaça damunt el llit que ell ha deixat.
 
Eneas es queda una temporada llarga a Cartago, amb la reina. Júpiter, però, alarmat per aquesta actitud, ordena a Mercuri, el missatger dels déus, que baixi a la terra per recordi a l’heroi troià la missió que té de fundar una nova Roma. A l’acte, Eneas ordena preparar la flota, però en secret, perquè Dido no ho sàpiga. Tanmateix, Dido se n’acaba assabentant. Aquests són els durs retrets que fa al seu amant traïdor:

“¿Esperaves també, pèrfid, poder dissimular un tal sacrilegi i abandonar, sense que jo me n’adonés, la meva terra? ¿Ni el nostre amor no t’atura, ni els teus juraments d’ahir, ni la cruel mort que Dido sofrirà? (...) Si almenys, abans de la teva fugida, jo hagués tingut de tu algun fill, si jo veiés jugar un petit Eneas a la meva cort, que si més no retirés al teu rostre, no em creuria, de veritat, del tot traïda i desemparada”.
 
Quan Dido veu la flota troiana mar enllà, maleeix Eneas i tots els seus descendents, i els promet, per part de Cartago, enemistat eterna. Anticipa, així, les terribles Guerres Púniques que entre els segles III i II aC enfrontaren Cartago i Roma:

“Vet aquí les meves pregàries, vet aquí l’últim vot que amb la sang se m’escapa. Quant a vosaltres, oh tiris, empaiteu amb els vostres odis la seva estirp i tot el llinatge que en naixerà, i oferiu a les meves cendres aquests presents fúnebres. Que no hi hagi mai cap amistat ni cap aliança entre els nostres pobles. Aixeca’t, qui que siguis, nascut dels meus ossos, tu, el meu venjador (=Anníbal), per perseguir amb el foc i el ferro aquests colons dardanis, ara, més tard, cada vegada que en tindràs la força. Ribes contra ribes, mars contra mars, armes contra armes, és el que impreco: que lluitin els nostres pobles, ells i llurs descendents!”

El suïcidi de Dido (Sachi Andrea, 1599-1661)
El suïcidi de Dido (Sachi Andrea, 1599-1661)


Els cartaginesos també eren coneguts com a tirs, ja que provenien de la ciutat de Tir, a l’actual Líban. Arran d’aquesta maledicció de Dido contra els descendents del troià Eneas, avui tenim l’expressió “tirs i troians”. Fa al·lusió a dos enemics irreconciliables.

Dido se suïcida amb la mateixa espasa d’Eneas. Anna, la seva germana, corre al seu costat i intenta salvar-la. És llarga l’agonia de Dido. Juno, però, deessa favorable a Cartago, intervé:

Aleshores l’omnipotent Juno, compadida del seu llarg sofriment i de la seva difícil agonia, despatxà Iris des de l’Olimp perquè alliberés aquella ànima que es debatia amb els lligams dels seus membres. (...) Iris, doncs, coberta de rou, amb les ales de safrà, reflectint a través del cel mil colors diversos sota els raigs oposats del sol, descendeix volant i s’atura damunt del cap moribund. “Aquest sagrat tribut, jo tinc l’ordre de portar-lo a Dis (= Plutó, rei dels inferns), i t’allibero d’aquest cos.” Així diu, i amb la seva dreta talla el cabell (els antics creien que ningú no podia morir si abans Prosèrpina, muller de Plutó, no li arrancava un cabell ros que tot vivent havia de portar al cap). I al mateix temps tota el calor de Dido es dissipà i la seva vida s’esvaí dins les aures.

La mort de Dido (Reynolds)
La mort de Dido (Reynolds)

Aquí teniu el lament de Dido a la seva germana (que aquí nom Belinda) a l'òpera de Henry Purcell:



I aquí teniu la famosa cançó d'Édith Piaf
La vie en rose (1947). Parla sobre com el seu amant li fa veure la vida en color rosa. Des de llavors, nombrosos músics han versionat el tema i, actualment, Madonna la inclou a la seva gira Rebel Heart Tour. A més, dóna títol a la pel·lícula biogràfica protagonitzada per Marion Cotillard.




En aquest enllaç trobareu pintures sobre l'amor.

Aquest article parla del tòpic literari amor post mortem. I aquest altre del tòpic foedus amoris ("pacte d'amor").

Articles del web relacionats:
L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
Cupido concupiscent
Femme fatale, l'origen del mite
Filemó i Baucis, amor incondicional fins a la mort

Miguel Bosé canta "Morir de amor":



Camilo Sexto té "Vivir así es morir de amor":



L'italià Gianni Bella assegura que "De amor ya no se muere":



I aquí teniu la fantàstica cançó "Muertos de amor":



I aquí teniu unes quantes cançons de "Los Pecos" sobre el mal d'amor:





Aquí teniu un debat sobre el mal d'amors del programa "Para todos la 2" de TVE:


  • Publicat a Amor
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px