Banner Top

La rara anatomia dels centaures

En la mitologia grega, els centaures varen ser concebuts d’una manera estranya. Ixíon era un rei de Tessàlia molt malvat que va intentar violar la deessa Hera, l’esposa de Zeus. Aleshores, però, el patriarca olímpic va crear un nigul (Νεφέλη) amb la forma de la seva muller, de manera que Ixíon s’uní a aquesta aparença. El resultat d’aquella il·lusòria còpula foren uns éssers meitat home i meitat cavall. Ixión pagà car el seu atreviment. Zeus l’envià a l’inframon, on fou castigat a estar fermat a una roda encesa que no parava de girar.
 
Els centaures vivien a les muntanyes de Tessàlia, una regió al nord d’Atenes d’on havia estat rei el seu pare. Eren éssers salvatges, temuts per la seva brutalitat i el seu llibertinatge sexual. La seva barreja d’home i animal fa que siguin uns personatges que representin la part racional i la salvatge, la calma i la tempesta que tots portem dins. 
 
Un dia, convidats a les noces del seu cosí Perifant, rei del poble dels làpites, els centaures volgueren raptar la núvia, Hipodàmia. Això desencadenà la famosa centaromàquia, en la qual l’heroi atenès Teseu féu decantar la victòria cap al bàndol dels làpites. Aquest fou un dels relats que Fídies estampà en una de les quatre mètopes del Partenó d’Atenes. La seva representació, al costat de la gegantomàquia, la guerra de Troia i l’amazonomàquia, escenifica la victòria de les forces de l’ordre i la raó contra les del caos i l’abús.

Metopes de la centaromàquia al Partenó
Metopes de la centaromàquia al Partenó
 
El malvat Nessos
Un centaure conegut especialment per la seva maldat fou Nessos, relacionat amb la mort d’Hèracles. Aquest centaure s’ocupava de vigilar el riu Evè. La gent només el podia travessar dalt del seu llom. Així, Hèracles li va demanar que s’emportàs primer la seva dona Deianira. Nessos, però, va aprofitar l’ocasió per raptar-la. Tanmateix, en l’intent, Hèracles, des de l’altra banda del riu, el va aconseguir abatre amb una de les seves fletxes que contenien el verí de la monstruosa Hidra.
 
Nessos, però, volgué morir matant. Abans d’expirar, recomanà a Deianira que recollís la seva sang, que havia quedat contaminada pel verí mortal de l’Hidra. L’enganà dient que l’havia de fer servir com a filtre amorós en cas que Hèracles li fos infidel. Per aconseguir-ho, bastava que impregnàs la capa del seu estimat amb aquella sang. I així va ser.

Hèctor, Nessos i Deianira (José Garnelo)
Hèctor, Nessos i Deianira (José Garnelo)
 
Al cap d’un temps, Deianira no dubtà a seguir els consells de Nessos quan Hèracles la deixà per una altra. En posar-se la túnica amb la sang del seu antic enemic, Hèracles sentí una violenta cremada que se li estengué per tot el cos. Deianira no es podia avenir del que havia fet. Afligida, se suïcidà.
 
El bondadós Quiró
Tanmateix, no tots els centaures foren dolents. Hi hagué excepcions com Quiró, el més savi i vell de tots. Era fill de Cronos amb l’oceànida Filira, de manera que pertany a la mateixa generació divina que Zeus i els Olímpics. Quiró vivia a la muntanya Pèlion, de Tessàlia, en una caverna. Es dedicava a ensenyar música, l’art de la guerra i de la caça, moral, medicina i cirurgia. Entre els seus alumnes hi hagué els grans herois de la mitologia com Aquil·les, Asclepi, Teseu o Jàson.

Quiró educa Aquil·les (Jean Baptiste Regnault, 1782)
Quiró educa Aquil·les (Jean Baptiste Regnault, 1782)
Mentre ajudava Hèracles en una de les seves gestes, Quiró va fer ferit accidentalment per una de les verinoses fletxes del gran heroi grec. Garratibat pel dolor, es va retirar a la seva caverna, desitjós de morir, però no ho aconseguia perquè era immortal. Finalment, Prometeu, que havia nascut mortal, s’avingué a cedir el seu dret a la mort. Va ser així com el més famós dels centaures va aconseguir el descans definitiu.
 
Després, en el firmament Quiró es convertí en la constel·lació Sagitari (sagittarius en llatí significa “arquer”, en al·lusió a la seva arma de guerra). Avui el seu nom, associat al món de la medicina, ha servit per batiar la famosa clínica privada Quiró de Barcelona, amb sucursals a altres ciutats.

Sagitari, constel·lació
Sagitari, constel·lació
 
La rara anatomia dels centaures sempre ha cridat l’atenció als artistes. Molts d’ells han optat per pintar-los amb el seu posat més bondadós i serè. Així, són vistos com a personatges de l’Arcàdia feliç, innocents i totalment inofensius. L'escriptor mallorquí Miquel Àngel Riera té un interessant recull de contes titulat precisament "La rara anatomia dels centaures" (1979).


Aquí teniu les famoses escenes de la pel·lícula "Medea" (1969), de Pasolini, on apareix Jàson amb el centaure Quiró:






Articles del web relacionats:
Peter Pan, l'alter ego del déu Pan

Eternament precaris

Article publicat a l'Ara Balears (12/05/2017)

La precarietat és el signe de la postmodernitat. Aquest concepte va néixer durant la segona meitat del segle XX com a reacció davant del fracàs del projecte modern, que proposava un món de metes que donàs sentit a la vida. El pensament postmodern creu més en l’individu i no en el col·lectiu, és escèptic envers el progrés social i desconfia dels grans relats polítics. Representa, per tant, la mort de les ideologies. “Déu ha mort, Marx també i jo mateix no em trobo gaire bé”, deia una de les pintades del revolucionari Maig del 68 francès.
 
Fa vint-i-cinc anys, en plena crisi dels noranta, gràcies a un spot televisiu d’una coneguda marca de cotxes, es va posar de moda el concepte JASP, acrònim castellà de “Jóvenes Aunque Sobradamente Preparados”. Eren fills del baby boom amb una alta formació acadèmica, però sense cap futur professional. Ara aquella generació JASP, rebatiats com a “Jóvenes Aunque Sobradamente Puteados”, és encarnada pels “millennials”, nadius digitals d’entre 20 i 35 anys que tampoc no saben què fer amb tants de títols universitaris. La denominació ve del fet que els més grans varen assolir la majoria d’edat amb el canvi de mil·lenni. Els “millennials”, però, comparteixen precarietat laboral i existencial amb una altra generació, la dels quaranta i cinquanta anys, que ja ha patit les inclemències del sistema capitalista.



El 15M ja sembla un record llunyà. De l’ “Indignau-vos!” hem passat al “Resignau-vos!”. Del proletariat hem passat al “precariat”, en paraules de Zygmunt Bauman, autor del concepte “societat líquida”, on tot és més volàtil que mai. Ens hem convertit en eterns becaris de la vida. D’Homo sapiens hem degradat en Homo precarius. La nostra situació és precària perquè, etimològicament parlant, no aturam de pregar una mica d’humanitat en un món que ha globalitzat la misèria. Enmig de tanta corrupció política i moral ens hem cansat de mastegar pessimisme.
 
Patim el suplici de Tàntal. En la mitologia grega, Tàntal era un esperit rebel que se sotmeté a un càstig exemplar a l’inframón. Els déus el varen encadenar prop d’una font d’aigua cristal·lina, envoltada d’arbres fruiters. Així, quan estirava la mà per agafar una fruita, les branques retrocedien; i quan s’inclinava cap a la font per saciar la seva set, l’aigua s’esmunyia. Avui nosaltres, com Tàntal, tampoc no podem accedir a tot el que el “bondadós” senyor Capitalisme ens prometia. Ens hem quedat amb la mel als llavis.

El suplici de Tàntal
El suplici de Tàntal
 
El que abans li deien flexibilitat, ara li diuen precarietat. Si abans ser mileurista era un lament, ara és un somni. Tanmateix, ja no basta tenir feina per sortir de la indigència. Sorprèn l’actualitat de la pel·lícula “Temps moderns”, la subversiva comèdia contra l’explotació capitalista que filmà Charles Chaplin el 1936. Charlot va veure que la crisi de la Gran Depressió no era més que una excusa del sistema per a una major explotació de la classe obrera i per a l’eliminació dels drets socials i laborals.
 
El major triomf del capitalisme és la resignació i el conformisme que genera en nosaltres. Hem de donar gràcies per tenir feina, malgrat que se’ns humiliï. Abduïts per la síndrome d’Estocolm, si tiram la tovallola, se’ns acusa de covards. Amb la pastanaga al davant, se’ns exhorta a reinventar-nos. D’aquesta manera, sofrim l’esclavitud d’adaptar-nos contínuament a uns canvis que se’ns imposen. És el joc de la vida. Les regles, però, d’aquest joc cada cop són més denigrants. Encara retronen a les nostres orelles la condemna que Déu infringí a Adam en expulsar-lo del paradís: “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”. En un univers tan tòxic, la suor ja té regust de llàgrima. La impotència ens té alienats.

Temps moderns
Temps moderns
 
Hem venut les utopies per un plat de llenties. Perduda la dignitat, no ens queda més remei que assumir la nostra condició d’éssers eternament precaris. La vida ens resulta massa llarga per suportar tanta precarietat, amb els preus dels habitatges pels núvols. Arribam a un món ple de incerteses, que abans eren més fàcils d’afrontar gràcies a unes rutines i a unes convencions socials avui totalment dinamitades. Eren vides més segures, però per ventura massa avorrides. Ara, esvaïda qualsevol zona de confort, enyoram aquell beneït avorriment per poder sobreviure en un mercat laboral convertit en un autèntic “Dragon Khan”.
 
Estam condemnats a viure a la intempèrie, sense rumb, de frustració en frustració, amb la por al cos. La corda fluixa de la vida cada cop és més fluixa. Sort que tanta inestabilitat ens ha despertat l’empatia envers el proïsme. La vulnerabilitat ens agermana. Diuen que és en les crisis quan les persones exploten el seu geni creatiu. Amb l’actual precarietat, haurem de pregar, doncs, que així sigui abans de sumir-nos de ple en el nihilisme més depredador.

En aquest enllaç teniu testimonis de mileuristes.

Aquí teniu una de les famoses escenes de "Temps moderns":



Aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (05/08/2014) per parlar sobre les etimologies laborals i vacacionals.



Articles del web relacionats:
La mort de les utopies?
La casta i el 15M a l'antiga Roma
L'era líquida
Càstigs infernals
El capitalisme que ens decapita
-
 Treballar és una tortura
"Chao", esclavitud?

Peter Pan, l'alter ego del déu Pan

La síndrome de Peter Pan és un mal estès en l’actual societat hedonista que tant idolatra la joventut. Tenim por al pas del temps i al compromís i volem ser eternament joves, com el protagonista de l’obra de teatre de l’escocès James Matthew Barrie, estrenada el 1904.
 
Peter Pan és un nin de deu any que no vol créixer i que odia el món dels adults. Per fugir del món real, marxa al fantasiós país de “Mai Més”. Peter Pan agafà el sobrenom del déu més selvàtic de la mitologia grega. No debades, ambdós comparteixen les ànsies de llibertat i ambdós són representats amb una flauta especial.

Pan (1920) per Von Stuck
Pan (1920) per Von Stuck
 
Pan era el més cèlebre de tots els sàtirs, personatges híbrids -en el seu cas era meitat home, meitat boc. Era fill d’Hermes i de la nimfa Dríops. Quan va néixer, la seva mare s’espantà tant de la seva lletjor que l’abandonà. Hermes, però, el portà a l’Olimp, on es convertí en la riota dels déus. Segons una etimologia popular, com que alegrà el cor de “tots” ells, li posaren el nom de Pan (πᾶν, “tot”). Tanmateix, una altra hipòtesi assegura que el nom li ve perquè representava l’esperit de “tota” la naturalesa.
 
Pànic
Oriünd d’Arcàdia, Pan era una divinitat silvestre, protectora dels pastors. Com la resta de sàtirs, formava part del seguici de Dionís, el déu de la disbauxa. Tenia un caràcter ferotge i irascible. La por que infonia fou coneguda com a pànic. Una altra teoria, però, apunta que el pànic al·ludiria a la por que infonen les zones boscoses i sovint impenetrables que presidia el seu protector.
 
Pan i la cabra
Pan i la cabra

Els romans identificaren Pan amb els seus déus Silvà i Faune, els quals, però, tengueren un caràcter més benèfic i no tan sexual -la germana i esposa de Faune fou Fauna, deessa de les dones el nom de la qual avui feim servir per al·ludir al conjunt d’espècies animals. Els retien culte amb unes festes especials, les Lupercalia, que se celebraven cada 14 de febrer en record a la lloba (lupa) que va alletar els bessons Ròmul i Rem, els pares fundadors de la mítica de Roma. La tradició cristiana associà Pan amb Satanàs per les seves banyes i potes de boc.
 
Pan i la batalla de Marató
Pan tingué un protagonisme especial a la batalla de Marató, ocorreguda el 490 aC en el transcurs de les Guerres Mèdiques. Un emissari atenès que tornava de demanar ajuda als espartans es topà en el camí amb Pan. El déu li vaticinà que derrotarien els perses malgrat que aquests els superaven en nombre de soldats.


Pan tocant la siringa
Pan tocant la siringa
 
Més tard, durant la batalla, una por inexplicable va corprendre l’exèrcit enemic. El moment fou aprofitat per les tropes gregues, que es feren així amb la victòria. Aquella por, evidentment, havia estat provocada per Pan. Des d’aleshores els atenesos li reteren culte i en honor seu instauraren una festa anual.
 
Siringa i les xeringues
Pan, però, era famós per la seva lascívia. Sempre estava encalçant nimfes amb el seu fal·lus permanentment erecte. Una d’elles, Siringa, es transformà en un canyar per evitar caure a les seves mans. El vent, en bufar, produïa dins les canyes un so tènue, semblant a un lament.

Pan i Sirinx (Rubens)
Pan i Sirinx (Rubens)
 
Pan quedà captivat per la dolçor d’aquella música i decidí aferrar amb cera una sèrie de canyes de desigual longitud. L’anomenà siringa en record de la nimfa. Quan la tocava, es pensava que conversava amb ella -la mutació de la nimfa en canya també serví per donar nom a la nostra xeringa. Així, Pan es convertí en el primer flautista famós d’Occident. Un altre element distintiu d’aquest déu és una corona de pi que es féu després que una altra nimfa que pretenia, Pitis (< πίτυς, “pi”), es transformàs en aquest arbre.

Pan
Pan
 
Avui, abduït per la síndrome de Peter Pan, el déu de la mitologia grega també es fa present en nosaltres quan patim un atac de pànic. Per superar aquest estat d’angoixa, el millor que podem fer és deixar-nos dur per la lascívia com feia Pan.

En aquest enllaç trobareu més informació sobre la història musical entre Pan i Siringa. Tampoc no un podeu perdre aquesta "inutilitat" de Meritxell Blay dedicada a la xeringa.

En aquest altre enllaç trobareu més informació sobre la relació entre Peter Pan i Pan.


Twitter i l’humor negre

Article publicat a l'Ara Balears (28/04/2017)

Avui a can Twitter la sang bull més que en cap altre lloc. La moderna àgora del ciberespai s’ha convertit en la nova barra del bar on tothom s’esplaia sobre qualsevol tema sense cap mena d’impudícia. Umberto Eco parlava de la “invasió dels idiotes”. Últimament, però, a les xarxes socials també hi trobam gent amb consciència democràtica que, en nom de la llibertat d’expressió, s’ha apuntat a la moda de banalitzar el dolor, sobretot de les víctimes del terrorisme.
 
El darrer exemple és el cas Cassandra. Una estudiant murciana de 21 anys ha estat condemnada a un any de presó per una sèrie de piulades on feia acudits sobre la mort de l’almirall franquista Carrero Blanco, a qui fa quaranta anys ETA féu volar pels aires amb un cotxe bomba. “¿Carrero Blanco també va retornar al futur amb el seu cotxe? #RetornAlFutur”. La majoria de piulades com aquesta censurades per enaltiment del terrorisme són de quan l’acusada tenia quinze anys.

Cassandra, condemnada per fer humor negre
Cassandra, condemnada per fer humor negre
 
Fa unes setmanes el cantat madrileny César Strawberry també va ser condemnat a un any de presó per unes piulades on mencionava, en clau irònica, l’organització antifeixista Grapo i José Ortega Lara, que el 1996 va estar un any i mig segrestat per ETA. Menor ha estat la pena per a un home de Barcelona que el 24 de març de 2015 s’atreví a fer befa de l’accident aeri de Germanwings, en què varen morir 150 persones, de les quals una cinquantena eren catalans o vivien a Catalunya: "Poca merda veig a Twitter per haver-se estavellat un avió ple de catalans".
 
Arran d’aquest comentari del tot injuriós i gens graciós, la Fiscalia descobrí que el cibernauta havia escrit altres missatges de naturalesa racista i xenòfoba. Després d’un pacte de conformitat entre les parts, l’home ha estat condemnat a 8 mesos de presó i a pagar 720 euros. També, però, haurà d’assistir a un curs de drets humans que tengui per objecte el respecte a la igualtat i la no discriminació de les persones.

César Strawberry
César Strawberry
 
Més sort ha tengut Guillermo Zapata, regidor d’ “Ahora Madrid”, a qui la Justícia ha absolt per uns altres polèmics comentaris a Twitter: “Com ficaries cinc milions de jueus en un 600? En el cendrer”, escrigué. En relació a Irene Villa, que el 1991 quedà sense cames en un atemptat d’ETA, Zapata féu la següent broma: “Han hagut de tancar el cementeri d’Alcàsser perquè Irene Villa no hi vagi a cercar peces de recanvi”. L’Audiència Nacional considera que les piulades del polític madrileny són “humor macabre”, però no delicte. El mateix opina la mateixa Villa, que ha estat durament criticada per les víctimes del terrorisme.

Guillermo Zapata
Guillermo Zapata
 
Quin són, per tant, avui els límits de l’humor negre en l’era Twitter? El 1984 no passà res quan els humoristes “Tip y Coll” publicaren un llibre on s’atreviren a riure’s de l’assassinat de Carrero Blanco amb el següent acudit: “De tots els meus ascens, l’últim va ser el més ràpid”. El 1995 ningú tampoc s’escandalitzà amb el disc recopilatori d’èxits de l’any, “Bombazo Mix”, que duia a la portada la cara de José María Aznar. Aquell any l’aleshores candidat popular a la Moncloa s’havia salvat d’un atemptat d’ETA amb cotxe bomba.

El problema de les xarxes socials és que s’ha difuminat la frontera entre allò públic i allò privat. Els acudits macabres que abans fèiem a la barra d’un bar ara han agafat una major notorietat mediàtica. El que preocupa, per tant, no és el contingut dels acudits en si sinó el fet que hagin passat de l’espai privat al públic. Cal no oblidar, però, que l’humor negre és un gènere de ficció. El que passa és que la gent a qui li molesta no sap diferenciar la realitat de la ficció, cosa que sí feim amb altres gèneres com el drama o el terror. De fet, quan contam un acudit de mal gust, ho feim amb el benentès que cap dels dos està d’acord amb el que es diu.

Bombazo Mix
Bombazo Mix
 
Si en l’era Twitter limitam l’humor podem caure en el paternalisme. Podem fer humor sobre qualsevol cosa, però no de qualsevol manera. El problema no és el tema, sinó l’enfocament, que té en la ironia la seva millor arma. Un dels exemples més citats són els articles que va publicar el diari satíric nord-americà The Onion després del atemptats de l’11S. La publicació, que ha inspirat webs espanyoles com “El Mundo Today”, no va fer broma sobre els ciutadans que moriren aquell dia. El que féu va ser presentar els terroristes com a idiotes, amb titulars com “Els terroristes se sorprenen en trobar-se a ells mateixos a l’infern”. Així doncs, Espanya hauria de ser més tolerant amb l’humor negre que avui impera a l’esfera digital. Perseguir de manera indiscriminada qualsevol ofensa diu molt poc a favor de la sensibilitat democràtica d’un país.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/05/2017), reflexion sobre la importància del sentit de l'humor:




Aquí teniu un petit monòleg de Ricky Gervais sobre el sentit de l'humor: 



Aquí teniu un article que reflexiona sobre si les xarxes socials han canviat el sentit de l'humor.

Aquest altre article parla sobre per què ens reim quan algú cau.

Articles del web relacionats:
L'esperançadora democràcia digital
La invasió dels idiotes
Humor irònic
Paraules adulterades
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px