Banner Top

Espanya amb ulls alemanys

Article publicat a l'Ara Balears (31/08/2018)

Avui la millor manera d’entendre Espanya és des de fora. “Els alemanys estan quedant esparverats amb el que està sortint ara a Espanya”, em diu Robert, un català de quaranta anys que en porta deu a Berlín fent de guia turístic. Des de l’exterior, té una altra perspectiva del que està passant a casa seva. “Mira -em diu des de dalt del tren senyalant amb el dit-, en aquell barri vivia Carles Puigdemont durant la seva primera estada a Berlín. Després, va haver de marxar a Hamburg perquè hi havia alguns turistes espanyols que l’increpaven”. “Puigdemont -recorda- ha ajudat a visibilitzar el procés català. Ara els alemanys s’adonen que ja no es tracta d’independència, sinó de democràcia i drets humans. Ara saben que hi ha presos polítics”.

Baixam del tren i Robert, home d’una portentosa cultura, ens continua fent de cicerone en un país que, després del trauma de la Segona Guerra Mundial, va saber afrontar els fantasmes del seu passat. Allà no hi va haver amnèsia, sinó examen de consciència. L’exhibició de qualsevol símbol nazi quedà totalment prohibida. Avui, però, els alemanys es mostren preocupats amb la irrupció de grups com Pegida (Patriotes Europeus contra la Islamització d’Occident). Aquest dilluns, en una de les seves manifestacions a la ciutat de Chemnitz, a l’est, es tornaren a veure unes imatges que es creien superades: ultres saludant a l’estil del 'führer' Adolf Hitler. Ja s’ha obert una investigació per identificar-los.

DViIy63WAAAXNnr

Francoland

La celeritat que mostra Alemanya a l’hora d’atacar qualsevol manifestació feixista és inaudita a Espanya. Aquí el fotoperiodista català Jordi Borràs encara està esperant que la Fiscalia actuï contra el policia nacional que l’agredí fa un mes al crit de “¡Viva España! i ¡Viva Franco!”. Sí que ja ha actuat, en canvi, contra els que fan apologia de l’independentisme.

Avui Espanya somatitza la seva inseguretat identitària amb l’exhibició histèrica de “rojigualdas”. No contenta amb els revessos judicials que li arriben d’Europa, amenaça de convertir-se en una autarquia política que recorda molt el règim anterior. La Catalunya dels llaços grocs ha col·lapsat el règim del 78 i ha deixat la política en mans de la judicatura, convertida avui en la nova Inquisició. Ja impera la llibertat d’expressió a la carta. Basta recordar la impunitat de què gaudí Federico Jiménez Losantos en conèixer la decisió de la justícia alemanya de deixar en llibertat el president Puigdemont. L’inefable periodista de llengua viperina explotà en antena i advertí que “en Baleares hay como 200.000 alemanes de rehenes" i que "en Baviera pueden empezar a estallar cervecerías". A l’altra banda, d’aquesta democràcia amarada de l’espanyolisme més ranci tenim rapers condemnats a la presó per haver alçat la veu més del compte o obres d’art censurades per fer referència als presos polítics.

Queda clar, doncs, que a casa nostra, per damunt de la democràcia, hi ha la unitat d’Espanya. En aquesta nova croada patriòtica, es banalitza el feixisme comparant-lo amb l’independentisme, que sempre ha fet gala del seu tarannà pacífic. Sobre tot plegat reflexionam amb Robert mentre ens continua descobrint detalls de la història recent de Berlín. “Tota crisi és bona -hi insisteix-, ara Espanya té l’oportunitat de reconstruir-se”.

el bunker de hitler1

 

Alemanya ja va tenir l’oportunitat de reconstruir-se fa setanta-tres anys. Mentre a casa nostre el dictador morí al llit deixant-ho tot “atado y bien atado”, al país teutó els aliats no tengueren contemplacions en guanyar la guerra. Acorralat, Hitler s’havia suïcidat i els nous abanderats de la llibertat volgueren fer net de bon de veres. Per constatar-ho, m’apunt al 'tour' del Tercer Reich amb un nou guia, Eduardo. És un jove de Castella, de ment espurnejant, que fa sis anys que es dedica a ensenyar Berlín als seus compatriotes. La paraula que repeteix més és “desnazificació” en al·lusió a l’operació que varen dur a terme els aliats per depurar l'administració, la premsa, la justícia i la política de tota influència nacionalsocialista.

“España -em diu- se comporta como un adolescente; repite contínuamente lo que le dicen sus padres sin ser capaz de juzgarlo con su propio criterio. Aquí ya han hecho los deberes. Hace unos años descubrieron un búnquer nazi en el corazón de la ciudad. Entonces hubo el debate de si se tenía que habilitar como monumento de la memoria histórica. El Parlamento lo debatió y consideró que todavía no era oportuno hacerlo. Así, lo volvieron a tapar y pospusieron la decisión final para dentro de unos años, cuando la sociedad sea más madura para hacer una valoración más crítica de ese edificio”.

fc3bchrerbunker

Búnquer de Hitler convertit avui en pàrquing

Encetam aquest debat sobre la memòria històrica amb Eduardo en el punt final del 'tour', davant d’un solar que serveix d’aparcament. És el lloc on es trobava situat el búnquer de Hitler i que els aliats no dubtaren a fer volar per l'aire. Costa pensar que una esplanada tan vulgar acollís tanta maldat. De sobte, em deman què hauria passat si els aliats haguessin entrat també a Espanya i haguessin extirpat el feixisme de les nostres vides.

Articles del web relacionats:
Francoland
L'odi soterrat
La Feixina com a símptoma
Catalunya encadenada
No
"¡Antes roja que rota!"
El problema de ser espanyol
Patriotisme versus nacionalisme
El feixisme i l'antiga Roma
-
L'origen nazi de la torxa olímpica- Digau-li feixisme, no populisme

De la generació X als “Ni-Ni”

Article publicat a l'Ara Balears (11/08/2018)

Les societats tendeixen englobar els joves en grups generacionals. Sovint, però, ho fan des d’una òptica catastrofista. La primera etiqueta de l’era moderna es popularitzà el 1991 amb la novel·la Generació X, del canadenc Douglas Coupland. Parlava dels fills del “baby boom” de finals dels anys seixanta. La X, símbol de la indefinició per excel·lència, al·ludia al seu estat de desconcert: eren joves que, crescuts en l’auge del consumisme i de l’estat del benestar, s’entregaven a una vida apàtica, sense treball ni ambicions. Per tant, no tenien res a veure amb els seus pares, que havien intentat canviar el món al Maig del 68 o a les manifestacions contra la guerra del Vietnam.

Els integrants de la generació X visqueren la seva adolescència durant la dècada del 80. Eren lectors compulsius de còmics i de llibres de culte com El vigilant en el camp de sègol. Ben aviat, però, caigueren rendits als encants musicals de MTV. A l’Espanya de la Transició, assaboriren la llibertat amb el Naranjito del Mundial del 82 i amb un moviment tan únic i irrepetible com “La movida madrilenya”. El 1994 quedaren orfes d’un dels seus líders espirituals. Amb 27 anys, l’estadounidenc Kurt Cobain, cantant del grup grunge Nirvana, es pegava un tret al cap. Es convertia així en la metàfora del No Future de tota una generació que havia viscut amb angoixa la irrupció de la Sida i de les drogues i amb incredulitat la caiguda del Mur de Berlín el 1989.

JASP
El 1995 a la generació X se l’associà amb una nova nomenclatura, JASP, acrònim en castellà de “Jóvenes, aunque sobradamente Preparados”. L’etiqueta fou un invent de la marca de cotxes Renault. En un anunci apareixia un empleat outsider, però tremendament brillant. El seu cap l’esbroncava per inconsistent i poc aplicat i li recordava Kant: “Hi ha coses que, per saber-les bé, no és suficient amb haver-les après”. El jove responia al retret amb elegància: “La cita és molt bona, però no és de Kant, és de Sèneca”. Aleshores agafava el seu Renault Clío i se n’anava tan content, conscient que estava sobradament preparat.

L’arrogant generació JASP també tenia una alta formació acadèmica, però cap futur professional a la vista. El 1992 assistiren la modernització d’Espanya de la mà del Curro de l’Expo de Sevilla i del Cobi dels Jocs Olímpics de Barcelona. Aquella societat de consum es consolidava mentre miraven mítics programes de televisió com “Bola de Cristal” o “Verano azul”. Convençuts que farien grans coses, col·laboraren en ONG i s’imbuïren del cosmopolitisme del programa Erasmus. Els seus referents cinematogràfics foren els somiadors Ethan Hawke i Winona Ryder de Reality Bites (1994), els estudiants desnortats d’Historias del Kronen (1995) i els joves nihilistes de Trainspotting (1996).

Els JASP posaven a prova els seus coneixements jugant a Trivial i feien volar la imaginació amb jocs de rol i amb la saga d’El senyor dels anells de Tolkien. Visqueren l’arribada del CD i del PC d’escriptori i pocs anys després, enlluernats per Internet, dirien adéu a les cintes de cassette i als vídeos. Avui els encanta comprar llibres del tot nostàlgics com Yo también fui a EGB. També bravegen de ser coneguts com la generació “Nocilla”, per ser els primers a portar-se a la boca panets fets al ritme de l’eslògan “Leche, cacao, avellanas y azúcar”.

 

Generació Y
La generació JASP ja ha donat pas a la generació Y. Està encarnada pels “millennials”, nadius digitals d’entre 20 i 35 anys, que tampoc no saben què fer amb tants de títols universitaris. La denominació ve del fet que els més grans varen assolir la majoria d’edat amb el canvi de mil·lenni.

 millenials

Igual que els seus predecessors, els “millennials” també són víctimes de precarietat laboral. Amb tot, criats amb Harry Potter, es resisteixen a amargar-se la vida. Així, al crit del Carpe diem d’Horaci, no es cansen de viatjar pel món gràcies a les companyies de low cost.

Generació Z
Els més joves de la generació Y ja s’encabeixen en una altra generació, la Z. Són individus hiperconnectats, hiperestimulats i impacients que pequen de supèrbia en substituir l’autoritat dels pares i professors per la de Google. Es mostren reticents a estudiar carreres universitàries “poc útils” i, amb l’Smartphone com a apèndix natural, afirmen que una imatge val més que mil paraules. És per això que ja no llegeixen, sinó que engoleixen sèries de Netflix d’una tirada.

Els integrants de la generació Z són considerats uns autistes digitals i uns egocèntrics. La seva dèria per les selfies i les emoticones fa que necessitin més exhibir-se que no pas explicar-se. Amb tot, són els més tolerants de tots. Ateus declarats la majoria, han normalitzat l’homosexualitat i viuen més lliures de prejudicis.

generacion z b

Generació Z en mode multitasca

Els “Ni-Ni”
La cara més passiva d’aquesta generació tecnòlatra és representada pels “Ni-Nis”. Es diuen així perquè ni estudien ni treballen. No tenen cap interès a independitzar-se dels seus pares i han perdut tota esperança a fer-se un lloc en l’inclement sistema capitalista. Veieren amb absoluta indiferència el moviments dels indignats del 15-M.

La dels “Ni-Nis” és la generació de la mort de les ideologies i contradiu, per tant, les paraules que el 1959 pronuncià Albert Camus en recollir el Premi Nobel de Literatura: "Sens dubte, cada generació es creu destinada a refer el món. No obstant això, la meva sap que no el refarà. Però el seu paper és potser major; aquest consisteix a impedir que el món es desfaci". Tanmateix, qualsevol generalització és dolenta. Cadascú és fill de les seves circumstàncies i viu com bonament pot.

Articles del web relacionats:
La mort de les utopies?
L'era líquida
Resignau-vos!
El capitalisme que ens decapita
- Eternament precaris


ETIQUETAT COM

La hipersexualització de l’escola

Article publicat a l'Ara Balears (06/07/2018)

Festa de graduació de segon de batxillerat a un institut de Mallorca. Després dels parlaments protocol·laris de professors i alumnes, per concloure l’acte surt una alumna a interpretar una peça de dansa. Amb el seu company de ball, tal com si fos una “femme fatale”, no atura de fer moviments obscens mentre sona una música celestial. Els professors senten vergonya aliena. Pensen que no és el lloc adequat per a aquell ball. En acabar, tothom aplaudeix amb entusiasme.

Dues setmanes després, toca la festa de fi de curs d’ESO i de primer de batxillerat. Sobre l’escenari moltes al·lotes exhibeixen una vestimenta molt ajustada al ritme de frenètiques cançons estiuenques. Al cap d’una setmana és el torn de les escoles. Davant d’uns pares cofois, cada grup de nins fa gala dels coneixements adquirits durant l’any. Es preparen les nines de sis anys de l’activitat extraescolar de “hip hop”. Amb la cara pintada com si fossin ja adolescents, comencen a ballar al so d’una cançó amb una tonada desconcertant: “Mete, saca, mete, saca, mete, saca... la pierna”. Els pares es miren estupefactes mentre les nines continuen ballant alienes a l’erotització de les seves innocents vides.

Enguany l’IES Puig de sa Font de Son Servera ha hagut de gestionar un problema que, vist el recorregut exposat, es comença a gestar a la infància. S’ha negat a imprimir la imatge guanyadora del tradicional concurs d’agendes escolars. La seva autora, una alumna de 3r d’ESO, ha dibuixat dues al·lotes tatuades i semidespullades. Amb bragues i sostenidors, apareixen assegudes en actitud sensual, envoltades de llibres. És una còpia d’una sèrie de l’artista americà Joel Santana sobre diferents princeses Disney. Tot i que “es tracta d’una gran obra artística”, la direcció del centre l’ha volgut censurar perquè “no representa els valors que es volen traslladar als alumnes”.

agenda escolar

Agenda escolar de l'IES Puig de sa Font finalment censurada

La hipersexualització és un producte de la societat de consum i afecta tots els grups d’edat. En els últims anys, però, té com a principals víctimes les nines d’escoles i instituts, que malauradament es veuen obligades a cremar massa ràpid les seves etapes vitals. Ja de petites, a través de la televisió, el cinema i les xarxes socials, són bombardejades amb estereotips del tot masclistes. Són missatges que calen en el seu subconscient i que suposen una passa enrere important en la lluita feminista. Les “selfies” fent morrets són el màxim exponent de l’actual era del postureig sexista. No som davant una moda innòcua.

Personalment, com a professor, consider que una adolescent queda més estigmatitzada amb uns pantalons molt curts que no pas amb un vel al cap, com passa amb les musulmanes. No debades, aquesta vestimenta, poc adequada tractant-se d’una aula, ajuda a emfatitzar l’atractiu sexual de les al·lotes en relació als al·lots, els quals compten amb l’aixopluc de la societat capitalista patriarcal. Els psicòlegs recorden que la vida centrada en la mirada de l’altre resta autonomia personal. A més, hi insisteixen, la separació entre la conducta sexual i l’afectiva pot plantejar seriosos problemes en les seves futures relacions.

Abans s’intentava que una nina seguís els rols femenins de submissió a l’home a través de la repressió. Ara curiosament s’aconsegueix el mateix amb la seducció. Basta veure les novel·les “romàntiques” que consumeixen les noves “lolites”. En la saga “Crespuscle”, una al·lota es deixa xuclar la sang per un vampir. I a “Cinquanta ombres de Grey”, la seva protagonista cau rendida als encants d’un home meravellós, atractiu i ric, però sàdic i maltractador.

hipersexualitzacic3b3

Publicitat amb menors hipersexualitzades

Avui vivim submergits en una societat on la imatge està vinculada a l’èxit social i on la publicitat fa ús i abús de les imatges femenines de caire sexual per estimular el consum. És el que es coneix com a cossificació, una nova forma de violència. Així, per vendre un cotxe es fa servir una dona. L’objectiu és que l’home assimili el plaer de conduir amb el plaer de posseir una dona. També, però, hi una altra tendència que afecta les pròpies consumidores. La dona que compra una crema anunciada per una dona atractiva pensa que ella també ho serà. Aquesta falsificació de la realitat afecta sobretot l’autoestima de les més petites, que, descontentes del seu cos, poden acabar patint trastorns alimentaris.

L’escola pot fer una feina de contenció contra la hipersexualització de la infància. Tanmateix, la seva repercussió serà mínima davant l’omnipresent i omnipotent maquinària de l’era audiovisual. És lamentable, per exemple, que fa un any la revista nord-americana “W” inclogués l’actriu de la sèrie “Stranger things” Millie Bobby Bronw, de tan sols 13 anys, en una llista dels personatges més sexis de la televisió.

Sens dubte, som davant d’un tema que no s’ha d’abordar des de la beateria, sinó des de la convicció que la sexualitat és llibertat. Per garantir, però, la igualtat, el respecte i la dignitat entre gèneres, les nostres filles es mereixen una millor educació sexual amb la implicació de tots els sectors de la societat.

Aquí teniu la famosa escena de la desfilada de nines de la pel·lícula "Little Miss Sunshine":

 

Al final, però, la nina de la pel·lícula es rebel·la contra aquesta tirania de la bellesa:

 

Aquí teniu un reportatge d'El Periódico titulat "No són sexis, són nenes".

Aquí teniu la carta que va escriure una nina de 13 anys que va ser insultada per anar a l'institut amb uns shorts.

En aquest àudio l'escriptora Bel Olid parla sobre la hipersexualització infantil.

Aquí teniu un vídeo de l'activista nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie titulat "Per què tothom hauria de ser feminista?":

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir: “No es neix dona, s'arriba a ser-ho”:

Articles del web relacionats:
- El mite de la bellesa
Femme fatale, l'origen del mite
L'etern mal uterí
-
Tragèdies femenines
Les noves amazones
Feministes "femmes fatales"
-La dona, objecte de desig

Sòcrates a la presó

Article publicat a l'Ara Balears (22/06/2018)

Fa dues setmanes un polèmic vídeo ens va permetre constatar que l’exvicepresident de la Generalitat, Oriol Junqueras, historiador de memòria prolífica, continua amb la seva vocació de docent a la presó d’Estremera. El vàrem veure davant un grup de reclusos parlant sobre Protàgores, militant acèrrim del relativisme a l’antiga Grècia. “L’home és la mesura de totes les coses”, diu una de les seves sentències més cèlebres.

Junqueras, que ja porta vuit mesos a la garjola, és manté fidel als seus principis humanístics. Ja els plasmà l’abril de 2014 al digital de cultura “Núvol” en un article titulat “Llibertat de consciència”. Quatres anys després, ara les seves paraules són molt premonitòries i colpidores. En aquest article el dirigent d’ERC lamenta que massa sovint el poder percep la llibertat d’opinió, i fins i tot de pensament, com una amenaça. Recorda Voltaire: “És perillós tenir raó, quan el govern està equivocat”.

A l’hora de defensar la llibertat de consciència, Junqueras evoca la figura de Sòcrates, el primer màrtir de l’avui idealitzada democràcia atenesa. L’any 399 aC el pare de la filosofia va ser acusat d’impietat i de corrompre la joventut amb els seus pensaments tan poc ortodoxos. Ell, però, sempre deia que actuava seguint els dictats d’una bondadosa veu interior, d’un “daimon”, terme que curiosament, amb el cristianisme, es convertí en l’encarnació del mal.

273 socrates quotes1


Enmig d’un ambient malmenat per presumptuosos demagogs de paraules buides, Sòcrates convertí el diàleg i el dubte en el seu principal mètode per a la recerca de la veritat. “Només sé que no sé res”, era la convidada que feia als seus interlocutors perquè es desferrassin del seus nocius prejudicis i sortissin així de la seva zona de confort. De tarannà inconformista, el mestre de mestres insistia que cal fer-se moltes preguntes per entendre la complexa realitat perquè “una vida sense examen no mereix ser viscuda”.

En el seu article, Junqueras completa la invitació al diàleg socràtic recordant altres cites alliçonadores. Una és d’Evelyn Beatrice Hall, atribuïda erròniament a Voltaire: “Estic absolutament en desacord amb el que dius, però donaria la meva vida per a què ho puguis dir”. L’altra és del poeta canadenc William Henry: “El qui no vol raonar és un fanàtic, el qui no sap raonar és un boig i el qui no s’atreveix a raonar és un esclau”. I la darrera és de Voltaire: “La història només es pot escriure bé en un país lliure”.

presos 26203824 604x270

Molts segles enrere totes aquestes premisses també ja formaren part del pensament de Sòcrates, tot un model de coherència i de determinació insubornable. A pesar que pogué escollir l’exili, preferí acatar amb resignació la seva condemna a mort. Ho féu, però, no sense llançar fortes crítiques contra els seus detractors. Així ho podem llegir a l’Apologia de Sòcrates que va escriure el seu deixeble Plató: “He estat condemnat no per manca d’arguments, sinó per manca de gosadia i de desvergonyiment i per no haver volgut recórrer a allò que a vosaltres us hauria agradat sentir: plors, laments, actes i paraules, que, com us repeteixo, són indignes de mi, tal com esteu acostumats a sentir dels altres”.

A continuació qui fou proclamat per l’oracle de Delfos com el “més savi de tots els mortals” etzibà el següent advertiment al tribunal: “I és que si creieu que condemnant la gent a mort evitareu que algú us retregui que porteu una vida injusta, no calculeu bé. Aquesta manera d’evitar la crítica no és ni eficaç ni honorable. El més senzill i el més noble no és oprimir els altres, sinó preparar-se per esdevenir el millor possible”.

3ddc7c1342202ff1939ae99b11098ec6 L

La mort de Sòcrates, Jacques Louis David (1787)

Avui, des de la presó, Junqueras, defensor del legítim dret a l’autodeterminació, torna a reivindicar la llibertat de consciència que fa 2.500 anys abanderà el pare de la filosofia. Esperem, però, que no acabi essent víctima del que, en criminologia, es coneix com a “síndrome forense de Sòcrates”. La pateixen aquelles persones que, malgrat ser innocents, són condemnades per culpa d’una mala praxi judicial. Fou el cas del líder sud-africà Nelson Mandela, que estigué vint-i-set anys privat de llibertat per defensar també una causa considerada “injusta”. 

“Una nació -afirmà el carismàtic líder contra la segregació racial- no s'ha de jutjar per com tracta els ciutadans de millor posició, sinó per com tracta els que tenen poc o res”. Bé ho sap el corrupte Urdangarin, que ha pogut tenir una presó a la carta. Tot fa pensar que ben aviat el cunyat del rei ja gaudirà de beneficis penitenciaris. Mentrestant, els polítics “criminals” catalans són escarmentats amb presó preventiva, lluny dels seus. El dia del seu judici es tornarà a fer present el mestratge de Sòcrates.

Articles del web relacionats:
- La mort del mestre
Sócrates, el tábano de la democracia
Humor irònic
- Paraules amb coneixement

Adéu, “España, camisa blanca de mi esperanza”

Article publicat a l'Ara Balears (25/05/2018)

Ja fa temps que el somni del president Pasqual Maragall s’ha esvaït. El 1992, essent batle de Barcelona, a Tenerife, en passar la torxa dels Jocs Olímpics, va dir:  “Nunca deberíamos confundir España con el centro y el centro confundirse con España, a riesgo de perderla. Es más, o cada uno acepta que cualquier otro puede representarla con toda dignidad, que la parte es lo único interesante, real, vivo y concreto del todo, o el todo será una ficción sin vida y sin alma”. 

Un cop a la Generalitat, el fracàs de la reforma de l’Estatut féu despertar Maragall del seu somni: definitivament una altra Espanya no era possible. El dirigent socialista no pogué més que subscriure unes paraules de Josep Pla: “Res se sembla tant a un espanyol de dretes, com un espanyol d'esquerres”. Avui, davant l’esclat del Procés català, l’ España, camisa blanca de mi esperanza, com la cantava Ana Belén, s’ha cenyit la camisa del patriotisme més barroer i desacomplexat.

Ja sembla lluny la concòrdia nacional que es visqué durant els Jocs Olímpics de Barcelona. Ara ha tornat a brotar la vertadera essència de l’Estat espanyol (és a dir, el conjunt de les seves administracions), que no s’ha de confondre amb Espanya, amb els seus ciutadans. I és que, són els polítics de la Meseta qui, en lloc de fer política de bon de veres, s’encarreguen, de manera irresponsable, d’atiar i de magnificar la catalanofòbia d’una minoria de ments obtuses -així ho vull creure jo a partir d’amistats que tenc a la Península.

Qui novament ens ofereix llum a l’actual atzucac és el politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca, que acaba de publicar l’assaig La confusión nacional. La democracia española ante la crisis catalana (Catarata). Aquest professor de la Universitat Carlos III de Madrid recorda que, des de ja fa quasi dos segles, Espanya no s’ha vist involucrada en guerres internacionals. Així doncs, el seu vertader enemic no és a l’exterior, sinó a l’interior i se’l caracteritza com l’ “anti-Espanya” (“rojo-separatista durant el franquisme, i “separatista” durant la democràcia).

llibre

Curiosament el nacionalisme espanyol no s’ha enarborat per agitar el rebuig envers l’immigrant. I això, malgrat que siguem un dels països europeus on la immigració ha crescut amb més velocitat. Per Sánchez-Cuenca, el nacionalisme espanyol només treu la seva pitjor cara quan s’enfronta a la demanda de reconeixement nacional per part del País Basc i Catalunya. Llavors és quan realment es transforma i menysprea els seus valors cívics. Per desgràcia -assegura el politòleg-, aquesta exaltació nacional, fruit de la inseguretat i d’un orgull ferit, sembla haver anestesiat la sensibilitat democràtica de bona part de la societat civil.

Entre la població espanyola -o els mitjans de l’statu quo- ha calat a fons la idea que els nacionalistes catalans mereixen un escarment per haver incomplit el marc legal del Règim del 78, que -cal no oblidar-ho- fou tutelat pels militars. Així, a l’hora d’exigir responsabilitats als acusats, l’Estat de Dret té absoluta barra lliure. No debades, els jutges poden fer el que vulguin perquè se saben protegits per una opinió pública -o més aviat, diria jo, publicada- amb set de càstig.

Malgrat les bufetades que no aturen de rebre de la justícia europea, els magistrats del Suprem es mantenen fidels al camí traçat inicialment per la Fiscalia. No els preocupa haver anat massa enfora en inventar-se un delicte de rebel·lió per tapar una crisi constitucional. Hi ha hagut desobediència, però no aixecament ni violència.

referendum

Diferència entre Espanya i Gran Bretanya

Sánchez-Cuenca insisteix que la solució a la qüestió catalana passa per establir un compromís entre el principi constitucional i el principi democràtic. Així ho féu, per exemple, el Tribunal Suprem de Canadà davant la demanda d’independència de la província francòfona del Quebec, que finalment, en els referèndums de 1980 i 1995, no comptà amb el suport esperat. Costa pensar, però, que Espanya seguesqui les mateixes passes. Aquí el conservadorisme de les elits judicials, polítiques i mediàtiques no es cansen d’inocular el seu discurs intransigent i castrador en l’esfera pública. És la constatació que l’ombra de Franco encara és molt allargada i que la Transició va ser tan sols un miratge.
 
Definitivament la cançó España, camisa blanca de mi esperanza ja descansa en el bagul dels records d’un país fallit que confiava en una “paloma buscando cielos más estrellados/ donde entendernos sin destrozarnos/ donde sentarnos y conversar”. Ara Marta Sánchez ens anima a cantar a la sagrada unitat d’Espanya, convertida en un afer teològic: “Rojo, amarillo, colores que brillan en mi corazón/ y no pido perdón./ Grande España, a Dios le doy las gracias por nacer aquí,/ honrarte hasta el fin”. I enmig d’aquesta nova ofensiva, esvaït el somni de Maragall, convé recordar les paraules del valencià Joan Fuster: “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”.

Aquí teniu la fantàstica paròdia del Polònia de Marta Sánchez i Albert Rivera:

 

Articles del web relacionats amb el tema:
Patriotisme versus nacionalisme
La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
I, tanmateix, és català!
"¡Antes roja que rota!"
El problema de ser espanyol
País, pàtria, nació

“Sigau realistes, demanau l’impossible”

Article publicat a l'Ara Balears (11/05/2018)

“Voler l’impossible ens cal,/ i no que mori el desig”. Amb aquests versos el 1948 el poeta eivissenc Marià Villangómez revisitava el tòpic de la utopia com a motor de vida. És el mateix tòpic que presidí fa cinquanta anys la revolta del Maig del 68 a París. “Sigau realistes, demanau l’impossible”, deia un dels seus eslògans més emblemàtics. Aquell moviment juvenil, que durà dos mesos, va ser la primera gran rebel·lió ideològica que visqué la conservadora Europa de després de la Segona Guerra Mundial.

El 1968, a França, s’hi respirava un ambient molt rígid i opressor. Des de feia 10 anys governava el veterà general De Gaulle, un dels grans herois nacionals. Els que s’atreviren a plantar-li cara varen els universitaris, que, malgrat la prosperitat econòmica de la postguerra, continuaven essent una minoria dins la societat francesa. No debades, eren gent de casa bona que es podien permetre el luxe d’estudiar cinc o sis anys mentre els seus pares els mantenien. Al març, ja havien alçat la veu contra la Guerra del Vietnam i contra l’augment de taxes universitàries.

descargfer

Manifestació al carrer el Maig del 68

La gota, però, que va fer vessar el tassó va ser un assumpte aparentment banal. A la Universitat de Nanterre, als afores de París, a finals d’aquell mateix mes, un grup de joves ocuparen la residència femenina. Exigien la lliure circulació de sexes, és a dir, que els al·lots poguessin entrar lliurament a les habitacions de les al·lotes. Tanmateix, darrere d’aquella reclamació hi havia la necessitat de rebel·lar-se contra el paternalisme autoritari que presidia tots els àmbits de la societat francesa: la família, la feina i el sistema educatiu. Era la mateixa actitud combativa que ja havien mostrat pocs anys enrere els hippies de Califòrnia.

La universitat de Naterre va ser tancada i, al cap d’un mes, els estudiants ocuparen la universitat de La Sorbona de París. El 3 de maig es produí el primer gran desplegament policial que se saldà amb 600 detinguts i centenars de ferits. Aleshores la tensió es traslladà al barri Llatí, on es cremaren cotxes i s’aixecaren barricades. De cop hi volta la capital de la Il·lustració s’inundà de pasquins amb lemes del tot subversius: “Prohibit prohibir”; “Sota les llambordes hi ha la platja”; “El tedi és contrarevolucionari”, “Sona el despertador: primera humiliació del dia”; “La imaginació al poder”; “L'emancipació de l'home serà total o no serà”.

Aquells dies molts universitaris es varen creure que un altre món era possible. Amb tot, en un principi no comptaren amb l’aprovació ni de la classe obrera ni dels partits d’esquerra, que els consideraren uns fills de papà il·lusos i anarquistes. Una frase il·lustra a la perfecció aquest menyspreu. La pronuncià un dramaturg romanès, Eugène Ionesco, des del balcó de la seva casa a Montparnasse: “Per allà van els futurs notaris”.

ImaginationQuotePicFamós lema del Maig del 68

Tanmateix, aquelles veus tan reticents acabaren sumant-se a la causa utòpica. Les vagues foren multitudinàries i aconseguiren paralitzar tot el país. De Gaulle, que fins aleshores havia infravalorat la protesta, decidí moure fitxa. Va decretar un històric increment del 35% del salari mínim i va pactar amb els sindicats una setmana laboral de 40 hores. I per dissipar dubtes sobre la seva autoritat, al juny convocà unes eleccions generals, que guanyà àmpliament.

Políticament, per tant, el Maig del 68 va ser un fracàs. Tot i que dimití al cap d’un any, De Gaulle en sortí reforçat a les urnes. Després de dos mesos d’ocupar els carrers, al juny els estudiants s’hagueren de posar a estudiar per aprovar els exàmens. Tanmateix, es retiraren amb els deures fets. No debades, més que transformar el món, aconseguiren canviar la vida, la mentalitat individual d’Europa.

Abans tot es basava en la hipocresia. S’havien de mantenir les formes. Així el Maig francès afavorí la llibertat sexual, l’autonomia de cada persona, la igualtat de la dona, la lluita contra la desigualtat i un canvi radical de relacions en l’àmbit familiar i universitari. També a partir d’aleshores es va potenciar el moviment a favor de l’avortament i la reclamació del divorci per mutu acord.

imagesfarfg

Foto icònica del Maig del 68

El 2011, quaranta-tres anys després, Espanya visqué el seu propi Maig del 68. “Si no ens deixau somiar, no us deixarem dormir”, exhortava un dels lemes del 15M manllevat de Shakespeare. A diferència, però, de la revolta francesa, aquell moviment dels indignats, del tot intergeneracional, responia al malestar provocat per una implacable crisi econòmica. A més, finalment va tenir una traducció política en la formació de “Podemos”. Un altre tret distintiu important és que els joves parisencs de fa 50 anys sabien que viurien millor que els seus pares. En canvi, els joves del 15M tenen menys esperances en el futur que els seus antecessors. Formen part dels “perdedors emocionals” d’una globalització que els ha beneficiat com a consumidors, però que els ha perjudicat com a ciutadans.

La resignació, tanmateix, no porta enlloc. Per mantenir viva la flama de la utopia, és millor fer cas a Noam Chomsky, una de les actuals veus més crítiques amb el capitalisme: “Si assumeixes que no existeix esperança, aleshores garanteixes que no hi haurà esperança. Si assumeixes que existeix un instint cap a la llibertat, aleshores existeixen oportunitats de canviar les coses”.

Aquí teniu un documental molt interessant de "La Sexta columna" sobre el Maig del 68.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (11/05/2018), reflexion sobre l'herència del Maig del 68:

 

Articles del web relacionats:
- Utopies al món clàssic
- El valuós llegat utòpic dels hippies
Estoics per resignació
La força de les utopies
-
 La casta i el 15M a l'antiga Roma
La mort de les utopies?
La degradació humana

La contraproduent superioritat moral de l’esquerra

Article publicat a l'Ara Balears (27/05/2018)

Normalment s’utilitza l’expressió “superioritat moral de l’esquerra” com un insult o com un retret d’arrogància. Cal, però, una major profunditat en la qüestió. És el que fa Ignacio Sánchez- Cuenca en el seu darrer assaig La superioritat moral de la izquierda. Aquest professor de Ciència Política a la Universitat Carlos III de Madrid torna a posar el dit a la nafra ideològica després d’haver criticat la ineficiència dels intel·lectuals espanyols al llibre La desfachatez intel·lectual.

Avui les ofertes polítiques es plantegen com a opcions de consum. Votam esquerra o dreta igual que compram una marca o altra d’esportives. Això, segons el professor universitari, és una aberració intel·lectual. Al seu paper, les opcions polítiques tenen unes fortes arrels morals. Així, l’esquerra està abonada als principis d’empatia, justícia social i pacifisme, mentre que la dreta aposta per l’autoritat i l’ordre.

Tanmateix, al llarg del segle XX, l’esquerra també va cometre grans crims. Els més sonats es produïren a la Unió Soviètica i a la Xina. Fins i tot, però, en aquests casos sinistres hi hagué -afirma l’assagista per a sorpresa de molts- una finalitat moral: fer un gran sacrifici de vides humanes amb el propòsit d’aconseguir un ordre social més just. Una altra llosa que arrossega l’esquerra és el de la seva incoherència. No s’han de mesclar, però, ous amb caragols. “Una cosa és la superioritat moral de certes idees i una altra ben distinta les persones que les adopten”, llegim a les primers pàgines de La superioritat moral de la izquierda

descarga ferfer

 

En un moment en què la distinció entre esquerra i dreta sembla borrosa, Sánchez-Cuenca està convençut que les idees de l’esquerra són èticament més elevades que les de la dreta. Amb tot, insisteix que aquesta superioritat és, en realitat, la seva condemna. Ho és perquè, en la seva obsessió per imaginar un món millor que està per arribar, les forces progressistes desatenen el món present. El politòleg recalca que és un error pensar que un obrer de dretes és algú alienat, amb una falsa consciència social. I és que poden ser individus que, tot i combregar amb les ideals dels partits d’esquerra, els consideren un mals gestors o incapaços de comprendre els seus problemes reals. En aquest sentit -puntualitza l’autor-, no deixa de ser curiós que ens sorprengui més la figura de l’obrer de dretes que no pas la d’un progre amb doblers.

L’esquerra, segons Sánchez-Cuenca, es divideix en dues famílies: els revolucionaris i els reformistes. Per als revolucionaris, els reformistes són uns traïdors; i per als reformistes, els revolucionaris són un il·lusos. Cadascú té una visió contraposada del que significa posar en pràctica les seves idees. Els revolucionaris són inoperatius perquè estan més pendents d’un futur utòpic. I els reformistes, un cop immersos en el sistema, s’enfronten a una sèrie de resistències que els fan tocar amb els peus a terra. En ambdós casos es produeixen frustracions importants. Aquesta dificultat, en canvi, no la té la dreta, que només es preocupa de gestionar l’inqüestionable statu quo i de conservar, per tant, els privilegis d’uns pocs.

izq

L’autor de La superioritat moral de la izquierda recorda que un dels principals problemes endèmics de l’esquerra són les seves constants divisions internes per qüestions ideològiques. Això no passa a la monolítica dreta, que tan sols es baralla entre si per qüestions d’ambició política. A més, l’esquerra peca sovint d’elitisme democràtic i de narcisisme. Reclosa dins la seva torre d’ivori, mira per damunt l’espatlla les classes populars per la seva suposada manca de sofisticació intel·lectual. A tot això hi hauríem d’afegir que els partits pogres també son víctimes del discurs políticament correcte. No s’atreveixen a parlar clar sobre temes polèmics com la immigració per por a ser titllats de racistes o populistes.

Atesos tots aquests condicionants, es pot entendre que la superioritat moral de l’esquerra no doni els rèdits electorals esperats. Amb tot, també hi ha un grup de ciutadans de dretes, generalment majors, que no es poden desferrar dels seus prejudicis. Així, quan l’esquerra arriba al poder i es beneficien de les seves mesures, no es veuen amb cor de votar-los perquè la seva mentalitat els ho impedeix. És una qüestió de principis. El repte, doncs, de l’esquerra és fer valer amb contundència la seva solvència per aconseguir el millor dels mons possibles. A Espanya, tanmateix, en qüestions nacionals, lamentablement sembla que l’esquerra sigui un clon de la dreta.

Aquí teniu una escena de la pel·lícula "Martín Hache" sobre l'esquerra progre:

 

Articles del web relacionats:
- Intel·lectuals insolvents
"Antes rota que roja"
- L'esquerra i l'optimisme
Intel·lectuals destronats

Guium, el mirall de la corrupció

Article publicat a l'Ara Balears (01/03/2018)

Una societat és madura quan es mira al mirall i afronta els seus propis tabús. Fa dos anys el Palma Arena, la icona de la corrupció de l’era Matas, va acollir una edició de microteatre centrat en la corrupció i l’esport. Coincidí amb Via Corrupta, una espectacle itinerant pels carrers de Ciutat que pretenia oferir una visió més antropològica i còmica de la nostra principal xacra com a societat.  
 
Ara l’espai de reflexió es veu ampliat amb un punyent thriller a la mallorquina. És Guium o la ciutat dormida, una coproducció del Teatre Principal de Palma, La Fornal Espectacles i Tau Teatre. L’obra, del dramaturg i actor manacorí Toni-Lluís Reyes, centra el seu focus en la complicitat amb la cleptocràcia que, durant molts d’anys de borratxera urbanística, han mostrat, per por, alguns funcionaris.

Presentació de Guium
Presentació de Guium

Guium o la ciutat dormida no ha aturat de rodar d’ençà que el 2015 va guanyar el Premi Micalet de Teatre. Dirigida pel director català Víctor Muñoz Calafell, està molt ben interpretada pel propi Reyes, Eva Barceló i Enka Alonso. L’acció se situa en un arxiu municipal d’un poble de Mallorca. Un dia en Pep, un dels seus funcionaris, apareix mort. Presumptament s’ha suïcidat. El seu substitut, en Jordi, és un jove ple d’empenta obsessionat a continuar amb la tasca del seu antecessor: catalogar, analitzar i estudiar tota la documentació que va ser expropiada durant la guerra civil. Na Marta, la seva veterana companya de despatx, se’l mira amb recel.
 
En jubilar-se, na Marta és substituïda per na Fina, una al·lota que, com en Jordi, també té moltes ganes de menjar-se el món. Els dos segueixen, intrigats, la pista d’una nota trobada dins d’un llibre que havia deixat escrita en Pep abans de suïcidar-se. No acaben d’entendre què passa. Sembla que hi ha arxius que han desaparegut. La sorpresa arriba quan finalment descobreixen la investigació que tenia entre mans el difunt arxiver. Havia trobat informació relativa a la ubicació de Guium, una de les famoses ciutats romanes perdudes que citen les fonts clàssiques.

El mal de la corrupció
El mal de la corrupció

Tot, però, s’estronca quan en Jordi i na Fina topen de morros amb la crua realitat: damunt els terrenys de Guium s’hi està construint un macrocomplex hoteler amb camps de golf. Aleshores es proposen denunciar-ho als diaris locals. Na Marta, però, l’antiga companya jubilada, coneixedora de l’escabrós assumpte, els treu la idea del cap. Aviat els dos joves funcionaris perden la innocència. Davant les extorsions que pateixen, comencen a lligar caps: en Pep ja havia volgut fer d’heroi i, en l’intent de denunciar, havia trobat misteriosament la mort.
 
Els protagonistes de Guium o la ciutat dormida s’adonen dels perills que suposa trencar, a casa nostra, l’omertà, la llei del silenci. Les coaccions fan que la valentia acabi mutant en silenci i resignació. Qüestió de supervivència. Som davant d’una obra teatral que qüestiona un model salvatge  de creixement territorial que, a l’empara del turisme de masses, s’ha basat en la corrupció i l'especulació. La festa de la immoralitat.
 
Mai arribaren a saber quantes irregularitats urbanístiques no s’ha atrevit a destapar l’Administració per culpa del xantatge exercit per intocables grups empresarials. En una societat tan familiar on tothom sap qui es qui, encara pesa la xarxa clientelar entre polítics i els seus valedors. La fidelitat per fer-se amb el botí de la roqueta sempre s’ha servit amb la fórmula de la religió romana Do ut des (“Et don perquè tu em donis”). És la nova fe de la corrupció. El 2005 el periodista Andreu Manresa féu la radiografia d’aquesta putrefacció en el seu llibre “Baleares, S.A”. Aleshores encara esperàvem l’actuació implacable dels fiscals.

Documental sobre la corrupció
Documental sobre la corrupció

Enguany el Govern ha posat en marxa la polèmica Oficina Anticorrupció, un complement    -diuen- a la feina de la Fiscalia. Haurem de veure si els seus funcionaris trobaran l’altra urbs romana perduda, Tucis, i si, com passa a Guium o la ciutat dormida, no diran res per por a represàlies i continuaran així dormint sota els efectes de la forçada i insana indiferència.
 
La realitat esvera. Amb tots els detalls tan mafiosos que ens està regalant el cas Cursach, sembla que ja hem deixat de ser la guillemfronteriana  “Sicília sense morts” per esdevenir definitivament la germana petita de Sicília. Ara només cal esperar que algun director s’atrevesqui a fer la pel·lícula o la sèrie del nostre particular “crematori”. La catarsi està garantida.

Aquí teniu un fragment de l'obra:




Aquí teniu un reportatge de Miquel Payeras, del setmanari "El Temps", que parla de la trama Cursach.

Aquest altre reportatge parla sobre la corrupció a Mallorca.

Articles del web relacionats:


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px