Banner Top

On són els artistes de la “ceja”?

 
Article publicat a l'Ara Balears (03/03/2017)

L’estamenejada és important i els antics artistes progres de la “ceja” de Zapatero callen per vergonya de tot un país. Trenta-sis anys després del 23-F, s’ha tornat a consumar un altre cop d’Estat contra la democràcia espanyola. Fa set dies, la setmana de l’efemèride del “todo el mundo al suelo” de Tejero, ens vàrem haver de llançar de bell nou al terra, presos per la indignació i la humiliació. Encara ens n’estam recuperant.
 
A l’espera de la sentència del Suprem, l’Audiència de Palma ha deixat en llibertat sense fiança el corrupte Iñaki Urdangarin, condemnat a sis anys i mig de presó pel cas Nóos. L’exduc “empalmado” ja és a Ginebra comptant els dies per al desenllaç feliç al costat de la seva estimada infanta, de supina ignorància tal com reconegué ella mateixa davant del jutge. Mentrestant, tots nosaltres pagam a la infame parella el seu daurat exili devora del riu Roine amb l’incondicional patrocini de La Caixa.

La infanta i Iñaki es riuen de nosaltres
La infanta i Iñaki es riuen de nosaltres
 
La Justícia és benèvola amb els poderosos i implacable amb els més dèbils. Les comparacions no són odioses. Fa tres anys l’Audiència de Palma no esperà el dictamen del Suprem i envià directament a la presó l’expresidenta d’Unió Mallorquina, Maria Antònia Munar, condemnada a sis anys sense llibertat pel cas Can Domenge. La corrupció, doncs, és qüestió de casta.
 
El darrer a rebre ha estat Valtònyc. Un dia abans que la Urdangarin retornàs tot xalest al seu refugi reial, el rapper mallorquí rebia la notificació de la resolució del judici emprès contra ell per Jorge Campos, el president ultradetà del Círculo Balear. El veredicte fa feredat: tres anys i mig de presó per injuriar la Corona i per fer enaltiment del terrorisme en les seves cançons. És gairebé la mateixa pena que ha caigut a l’expresident Jaume Matas per haver ajudat el cunyat del rei a saquejar les nostres arques públiques. Encara és ben hora que la Justícia perseguesqui amb el mateix ímpetu altres manifestacions anticatalanistes, feixistes, xenòfobes, homòfobes i misògines que cada dia circulen per Internet.

Valtònyc (foto de l'Última Hora)
Valtònyc (foto de l'Última Hora)
 
Per dissimular la seva parcialitat, el mateix dia que es comunicava la sentència del cas Nóos, la Justícia pontificava amb “severitat” sobre el cas de les targetes black. Els expresidents de Caja Madrid i Bankia, els “pulcres” Miguel Blesa i Rodrigo Rato, s’enfronten, respectivament, a 6 anys i 4 anys i mig de presó per haver sostret, amb les seves targetes, una doblerada d’unes entitats rescatades amb els nostres impostos. També, però, està per veure si la seva condemna serà rebaixada pel Suprem. En qualsevol cas, es tracta d’una pena baixa tenint en compte els tres anys de presó que passà l’exuemita Bartomeu Vicens per una causa menor: haver pagat al seu comptable 12.000 euros de doblers públics per un informe plagiat d’Internet.

El
show, però, continua. El veredicte del cas Noós i de les targetes Black coincidí en el dia amb una altra sorpresa escandalosa: l’anunci de la Fiscalia General de l’Estat de fer una renovació a fons de 35 llocs clau en el ministeri fiscal. Entre les víctimes d’aquesta “purga” hi ha Manuel López Bernal, que acaba de denunciar greus pressions durant la seva investigació al president de Murcia, Pedro Antonio Sánchez, del Partit Popular. Mariano Rajoy ha dit prou després de conèixer la primera sentència del cas Gürtel sobre finançament irregular del PP. Tres dels seus antics acòlits, Francisco Correa, Pablo Crespo i Álvaro Pérez el Bigotes, ja són a la presó per complir una condemna de tretze anys.

Els grans corruptes, Rato i Blesa
Els grans corruptes, Rato i Blesa
 
Per tapar les seves pròpies vergonyes i les de la monarquia, ara el PP fa servir tota l’artilleria judicial contra el procés sobiranista català. Qualsevol estratègia és vàlida per preservar la unitat d’Espanya en plena crisi econòmica i moral. Bé ho sap l’exministre d’Interior, Jorge Fernández Díaz. Basta recordar les seves perverses maniobres amb l’exdirector de l’Oficina Antifrau de Catalunya per cercar casos de corrupció d’ERC i CDC.
 
El PP actua a lloure amb la complicitat d’un esmaperdut PSOE, a qui la corrupció també toca de ben a prop a l’Andalusia de la patriota presidenciable Susana Díaz. Fa un mes la jutgessa instructora dels seus casos, Mercedes Alaya, ja va denunciar la greu pèrdua d’independència del gremi de la judicatura. Espanya es riu a cara alta de la famosa separació de poders de Montesquieu.


Munar i Matas, tractats de diferent forma per la Justícia
Munar i Matas, tractats de diferent forma per la Justícia
 
La deessa Iustitia, ja sense la bena la ulls i amb la balança pel terra, se sent violada. Ja no té ningú que li compongui cap cançó protesta, ni Serrat, ni Sabina, ni Bosé, ni Víctor Manuel, ni Ana Belén. S’han quedat afònics d’ençà que el 2008 s’entusiasmaren amb l’ edulcorada Espanya de Zapatero. Avui clama al cel el mutisme dels antics artistes progres de la “ceja” davant la flagrant instrumentalització de la justícia. Abans, es manifestaran a favor de l’alliberació dels presos polítics de Veneçuela. Dels suposats intel·lectuals espanyols, millor no parlar-ne. Fa temps que, ofuscats per una catalanofòbia recalcitrant, s’han begut l’enteniment. Qui pot sentir-se orgullós d’aquesta Espanya de democràcia tan minsa i castradora? Qui pot trempar encara amb ella?

No us podeu perdre aquesta intervenció de Luis Pastor, demanant-se on són avui els cantautors:



Articles del web relacionats:
Corruptes amb el cor romput
Llatí per a corruptes
Les arrels clàssiques de la corrupció
Tots som Lucrècia
-
 La infanta no sap llatí
- Si Ciceró aixecàs el cap
Ave, Caesar Matas
La justícia, l'art que ens fa iguals?

Llistat de publicacions a l'Ara Balears

Ara Balears

Eternament precaris (12/05/2017)

Twitter i l'humor negre (28/04/2017)

"Homo videns" en construcció (14/04/2017)

La postveritat segons Aristòtil (31/03/2017)

A l'escola, fora vel (17/03/2017)

On són els artistes de la "ceja"?
 (03/03/2017)

L'etern retorn del Gran Germà (17/02/2017)

La guerra segons la Ilíada (03/02/2017)

Eneas a les portes d'Europa (20/01/2017)

On és la veritat? (06/01/2017)

Ateisme 2.0 (23/12/2016)

El maleït mite de la cultura (09/12/2016)

La docta ignorància (25/11/2016)

El pecat de la indiferència (11/11/2016)

Feministes "femmes fatales" (28/10/2016)

La mort de les utopies? (07/10/2016)

Despotisme il·lustrat (25/09/2016)

Emparaular el món (11/09/2016)

El mite dels toros (28/08/2016)

Lili Marleen i el cul de diable (21/08/2016)

L'odi soterrat (14/08/2016)

Adéu, paradís (31/07/2016)

Quan Mallorca era Hollywood (31/07/2016)

Sant Mateu contra l'Església (17/07/2016)

Consumisme romàntic (03/07/2016)

La fi de la cultura (19/06/2016)

La Feixina com a símptoma (05/06/2016)

Engrescats de bell nou (22/05/2016)

L'ombra d'Auschwitz (08/05/2016)

Països Catalans en el divan
 (24/04/2016)

Intel·lectuals insolvents (10/04/2016)

L'ofuscació del feminisme (26/03/2016)

La invasió dels idiotes (28/02/2016)

Europa, de genollons
 (14/02/2016)

Una muntanya ben màgica (08/02/2016)

Si Ciceró aixecàs el cap (25/01/2016)

Tots som Lucrècia (17/01/2016)

Paraules letals (04/01/2015)

Tragèdies femenines (26/12/2015)

Nadal com a catarsi (20/12/2015)

La cara guapa de les eleccions (12/12/2015)

Les llavors de la discòrdia (06/12/2015)

Esperant la pau perpètua (28/11/2015)

Adéu, llibertat (22/11/2015)

Formentera, la cara fosca del paradís (15/11/2015)

Les Fúries de l'Iraq (08/11/2015)

La lliçó mortal de Gilgameix
 (01/11/2015)

Els dos mallorquins que xiuxiuejaven a Franco
 (25/10/2015)

El sentit tràgic de la història
 (19/10/2015)

Les víctimes silenciades d'IB3 (27/09/2015)

"¡Antes roja que rota!" (20/09/2015)

Mur d'Adrià, la mare de tots els murs d'Europa (20/09/2015)

Machado a Macedònia (05/09/2015)

Fills de Cronos
 (24/08/2015)

El nepotisme papal del "PSOIB" (17/08/2015)

Compte amb els estúpids! (10/08/2015)

Eivissa, l'illa de la sal (09/08/2015)

La mare llibertat
 (27/07/2015)

Els valents del "nivell 33"
 (16/07/2015)

L'esquerra i l'optimisme (13/07/2015)

Aprendre a desaprendre (29/06/2015)

Prendre partit (15/06/2015)

Tertulians en catarsi (01/06/2015)

Ideologies volàtils (18/05/2015)

Eleccions a la romana
 (10/05/2015)

Les Meduses de la indiferència (04/05/2015)

Sapere aude? (20/04/2015)

Pablo Iglesias, el nou Messies? (06/04/2015)

Democràcia obsoleta (23/03/2015)

Quo vadis, llatí i grec (21/03/2015)

Esclaus de l'horror vacui (09/03/2015)

La banalitat del mal (22/02/2015)

Picadors, pecadors per necessitat (14/02/2015)

Els fills bords de Warhol (08/02/2015)

Manual mallorquí de misogínia (07/02/2015)

Protàgores i l'islam (26/01/2014)

Mallorca a la romana (18/01/2015)

El preu de la llibertat (12/01/2015)

Qui era Sant Antoni? (11/01/2015)

El mite de la bellesa (28/12/2014)

La mort de Déu? (14/12/2014)

L'esperançadora democràcia digital (30/11/2014)

L'hora d'Antígona (17/11/2014)

Bauzá, àlies Neró (02/11/2014)

Halloween versus Tots Sants (01/11/2014)

L'amistat cívica (20/10/2014)

La fi de l'omertà? (05/10/2014)

Sota el signe de Lesbos (28/09/2014)

Catalunya encadenada (22/08/2014)

Alemany versus Heròdot (08/09/2014)

Quan els noms volen (07/09/2014)

Una confessió fatal (04/09/2014)

Eivissa, els mals de l’Arcàdia feliç (31/08/2014)

L'era líquida (25/08/2014)

Entrevista al filòleg Joan Veny (17/08/2014)

La veritat de la mentida (11/08/2014)

Siau qui sou (28/07/2014)

Talents castrats (14/07/2014)

Entrevista al capellà Guillem Feliu (07/07/2014)

La mort silenciada (30/06/2014)

El fòrum dels aforats (29/06/2014)

Intel·lectuals destronats (16/06/2014)

Rectificar és de reis (03/06/2014)

Paraules adulterades (02/06/2014)

Paraula de Déu (19/05/2014)

La degradació humana (05/05/2014)

Estimar té un preu (23/04/2014)

Llibres que ens fan lliures (21/04/2014)

La llengua de la Setmana Santa (15/04/2014)

Menjars amb sabor d’història (15/04/2014)

La festa dels polissons d’IB3 Ràdio (13/04/2014)

El múscul foner (07/04/2014)

Qui és en Pep Gonella? (29/03/2014)

L’odissea del català de l’Estatut (29/03/2014)

Pobres Cariàtides! (24/03/2014)

La desnacionalització dels mallorquins (10/03/2014)

La moral del geni (24/02/2014)

El rapte d'Europa (10/02/2014)

La utilitat de la inutilitat (27/01/2014)

Vencereu però no convencereu (14/01/2014)

L'etern mal uterí (06/01/2014)

La pèrfida sibil·la (26/12/2013)

Ave, Caesar Matas (11/12/2013)

La guerra propagandística (01/12/2013)

L'Arcàdia perduda (18/11/2013)

Memento mori (06/11/2013)

Les noves amazones (28/10/2013)

La força de les utopies (17/10/2013)

La mort del mestre (05/10/2013)

Benvinguts a l'era Narcís! (25/09/2013)

L'exemple de Joan Mascaró (16/09/2013)

La hipocresia tràgica dels polítics (31/08/2013)

"Chao", esclavitud? (24/08/2013)

Al principi existia la paraula (10/08/2013)

Que es faci justícia! (25/07/2013)

Corruptes amb el cor romput (10/07/2013)

I, tanmateix, és català! (01/07/2013)

Jo adoctrín (20/06/2013)

L’etern retorn del Gran Germà

Article publicat a l'Ara Balears (17/02/2017)

És un Déjà vu. Pres per la incredulitat, l’espectre del periodista britànic George Orwell es frega els ulls. Té molt present l’al·legat que el 1948 va escriure contra els totalitarismes del segle XX. L’obra es titulà 1984, resultat d'intercanviar la posició dels dos últims dígits de la data en què la va concebre. Avui, gràcies a la victòria de Donald Trump, ja s’ha convertit en un supervendes a Amazon, el gegant digital del comerç on-line. Certament, escarrufa constatar les similituds que guarda “Oceania”, el país on transcorre 1984, amb la nova Amèrica trumpista.
 
Orwell parla d’un Estat omnipresent liderat per un enigmàtic dictador conegut com a Gran Germà -l’alter ego de Hitler o Stalin. Aquella és una societat sense cap tipus de llibertat per als ciutadans, els quals se senten estrictament vigilats per unes “telepantalles” i per la “policia del pensament”. El protagonista de l’obra, Winston Smith, treballa al Ministeri de la Veritat, reescrivint permanentment la història al gust del règim totalitari del partit Ingsoc.

El Gran Germà que tot ho veu
El Gran Germà que tot ho veu
 
La crònica orwelliana dels fets ve condicionada per la “neollengua”, una llengua artificial, d’una simplicitat malintencionada, que suprimeix qualsevol subtilesa semàntica perillosa. Així, dolent és “nobo”; els conceptes de llibertat i igualtat es fusionen en una sola paraula, “crimpensar”; i el “prolealiment” és la porqueria d’entreteniment i falses notícies que proporciona el Gran Germà. Els tres eslògans governamentals són: “La guerra és la pau, la llibertat és l’esclavitud, la ignorància és la força”.
 
Tota aquesta arquitectura lingüística suposa un “crimental”, el crim de la ment. És el mateix crim que està perpetrant el flamant 45è president nord-americà en voler imposar “fets alternatius” que substituesquin qualsevol evidència empírica que aportin els mitjans de comunicació. L’expressió està en sintonia amb la ja famosa “postveritat”. En base a ella, ara Trump ha declarat la guerra a la professió periodística, la qual, al seu parer, està totalment desacreditada per no haver predit la seva victòria electoral.
 
1984 conté, però, altres detalls plenament actuals. És el cas dels “dos minuts d’odi”, durant els quals tots els ciutadans contemplen la imatge de l’arxienemic de l’Estat, Goldstein. Irromp a les “telepantalles”, defensant conceptes “forassenyats” com “la llibertat d’expressió, la llibertat de premsa, el dret de reunió i el dret d’opinió”. Avui Trump s’encarrega de combatre qualsevol d’aquestes heretgies amb punyets tweets, la nova arma de la democràcia.

Eslògan del Gran Germà
Eslògan del Gran Germà
 
Al costat del Ministeri de la Veritat d’Orwell, hi ha tres ministeris més: el de l’Amor, el de la Pau i el de l’Abundància. El de l’Amor s’ocupa de reeducar amb càstigs els membres del Partit. En aquest sentit, el president nord-americà ja s’ha mostrat favorable a la tortura com a eina eficaç de control i de dissuasió. El Ministeri de la Pau s’esforça per aconseguir que hi hagi una guerra permanent i un enemic extern per evitar revoltes socials. En la mateixa línia estaria el lema trumpista contra la immigració “America, first”. Finalment, el Ministeri de l’Abundància vetla perquè la gent visqui sempre a un pas de la subsistència. El nou inquilí de la Casa Blanca fa el mateix en voler desmantellar l’Obamacare, l’ambiciosa reforma sanitària del president sortint, tan cobejada pels més desafavorits.
 
Segons el “Nostradamus” Orwell, no tenim molts de motius per a l’optimisme. No debades, el protagonista de la seva obra no aconsegueix deslliurar-se del jou opressor del Gran Germà. L’escena final és demolidora. Apareix Smith en un bar mirant a la televisió tot un reguitzell de notícies manipulades. La seva resignació muda en conformisme: “Dues llàgrimes perfumades de ginebra van rajar-li a banda i banda del nas. Però ja estava tot bé, tot era correcte, la lluita havia acabat. Havia obtingut la victòria sobre ell mateix. Estimava el Gran Germà”.

Cita cèlebre de 1984
Cita cèlebre de 1984
 
És trist constar la vigència d’una novel·la del tot apocalíptica escrita fa gairebé setanta anys. El seu contingut no només és aplicable als Estats Units de Trump, el nou emperador del mal, sinó també a Polònia, Rússia o la Xina, països democràtics però igualment intransigents amb les llibertats individuals. A Espanya, amb tot, tampoc no podem bravejar molt.
 
Desarmat el periodisme, en temps de la “postveritat” estam abocats a viure més idiotitzats que mai. Els polítics sempre han tengut l’opció de mentir. La novetat és que els ciutadans, per culpa de tanta infotoxicació, ens haguem deixat d’interessar per la veritat. El rentat de cervell institucional no pot resultar més exitós. Són els nous estralls de l’etern retorn del Gran Germà, que aquesta vegada té en Internet una “telepantalla” més eficient. Tenint a la seva disposició totes les dades del nostre perfil digital, el control ja és absolut.

No us podeu perdre aquest vídeo de Sandra Mata (Món 3/24) sobre els "fets alternatius" de Trump.

Articles del web relacionats:
La veritat de la mentida
La veritat no s'oblida mai
Les llavors de la discòrdia
Paraules adulterades
On és la veritat?

A
quí teniu la pel·lícula completa de "1984":

La guerra segons la Ilíada

Article publicat a l'Ara Balears (03/02/2017)

Avui, en l’era de la guerra global, la lectura Ilíada esdevé més colpidora que mai. En contra del que molts creuen, l’epopeia que suposadament va compondre Homer al segle VIII aC no és un panegíric de la guerra de Troia, datada a mitjan segle XIII aC. Més aviat és un cant antibel·licista que parla sobre els estralls d’una de les accions més nihilistes de l’home. Així ho afirma l’estudiosa nord-americana Caroline Alexander en el seu interessant llibre La guerra que mató a Aquiles (Editorial Acantilado).

"La guerra que mató a Aquiles"
 
La Ilíada se centra en els cinquanta-un dies del darrer any del setge de Troia, també coneguda com a Ílion, una fortalesa situada al nord-oest de l’actual Turquia. Feia deu anys que els grecs (aqueus) d’Agamèmnon s’hi escarrassaven per exigir, segons la mitologia, la devolució d’Helena d’Esparta, raptada per Paris, fill del sobirà troià Príam. Tanmateix, el vertader protagonista dels 16.000 versos del poema homèric és Aquil·les. L’heroi grec decideix retirar-se de la lluita després de sentir-se ultratjat per Agamèmnon, el qual li ha arrabassat la seva esclava Briseida.
 
Són sorprenents, per la seva vigència, les paraules de retret que Aquil·les dedica al seu superior: “Jo, per la meva part, no he vingut pas a causa dels llancers troians a fer la guerra aquí, perquè per a mi no són culpables de res [...]. En canvi, fou a tu, gran desvergonyit, a qui vam seguir tots plegats, perquè t’alegressis [...]. Per cert, jo mai no he obtingut una retribució semblant a la teva, cada vegada que els aqueus han saquejat una ciutat ben poblada dels troians. Ara bé, la part més compromesa de la guerra va a càrrec dels meus braços [...].
 
Agamèmnon es fa creus del que li continua dient el seu subaltern: “Tu, en el teu ànim mai no has tingut el valor d’armar-te per a la guerra amb l’exèrcit ni de sortir d’emboscada amb els més valents dels aqueus. A tu, això et sembla la mort [...]. Amb tota raó m’anomenarien un covard i un poca cosa si cedís a qualsevol pretensió que tu em proposessis; tot això, mana-ho als altres; a mi, almenys, no m’ho insinuïs, perquè jo no penso fer-te cas”.
 
El 1967 el discurs d’Aquil·les tornaria a ser evocat per Mohamed Alí, el gran boxejador nord-americà de tots els temps. Convertit ja a l’islamisme, Alí, de 25 anys, es negà anar a la guerra de Vietnam amb aquestes contundents paraules: “Jo no tinc cap conflicte amb el Vietcong [...] El Vietcong mai no em digué negre [...]. Jo no estic disposat a recórrer 16.000 kilòmetres per ajudar a matar, assassinar i cremar altra gent només per mantenir el domini dels esclavistes blancs sobre la gent de pell fosca”.

Mohamed Alí
Mohamed Alí
 
El campió de pesos pesants pagà cara la seva insubmissió. Fou condemnant a cinc anys de presó i desposseït del seu títol mundial. Tres anys després, però, aquesta sentència va ser revocada per decisió unànime del Tribunal Suprem, que va reconèixer al boxejador el dret a no servir a l’exèrcit per motius religiosos.
 
Amb Mohamed Alí augmentà la pressió ciutadana perquè EUA retiràs les seves tropes de Vietnam. Aquil·les no va poder gaudir de la mateixa solidaritat. Només un company seu, Tersites, un soldat ras no molt agraciat, dugué la veu cantant perquè els grecs abandonassin la guerra de Troia . De seguida, però, la seva actitud de desobediència fou reprovada per un autoritari Odisseu (Ulisses), que es mantenia fidel a la seva inapel·lable premissa: “No és bo que una multitud governi”.

Aquil·les lamenta la mort de Pàtrocle, Hamilton (1760-63)
Aquil·les lamenta la mort de Pàtrocle, Hamilton (1760-63)
 
Reclòs dins la seva tenda, Aquil·les va haver de pair tot sol tanta humiliació mentre els seus acataven ordres supremes. Només va retornar al camp de batalla en saber que Hèctor, germà de Paris, havia assassinat el seu amic de l’ànima, Pàtrocle. No tengué clemència amb aquell botxí. Havent-lo mort, l’heroi grec fermà el seu cadàver al seu carro i l’arrossegà, tot donant voltes a Troia. En pocs dies, Aquil·les, d’insubmís, havia passat a ser un soldat despietat. Finalment, però, gràcies a la intervenció dels déus, cedí en la seva còlera i restituí les despulles d’Hèctor al seu desconhortat pare Príam. Avui també qualsevol víctima d’una guerra pot ser objecte del mateix escarni.
 
Després, amb la presa de Troia, altres fonts literàries parlen de les vexacions que patiren les dones en mans dels vencedors. Aquests, amb tot, acabaren perdent el seu gran heroi a qui la guerra havia ofuscat tant. I és que Paris aviat descobrí el punt vulnerable d’Aquil·les, el taló, i aconseguí ferir-l’hi amb una fletxa mortal. Ara ja sabem per què la Ilíada és un clàssic. Tanmateix, la humanitat no té remei. “Ull per ull i el món acabarà cec”, deia un altre clàssic, el líder pacifista Mahatma Gandhi.

Aquí teniu un documental que parla sobre l'origen de la violència.

La procedència dels protagonistes de la Ilíada
La procedència dels protagonistes de la Ilíada

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (31/01/2017), reflexion sobre la guerra:



Aquí teniu la batalla entre Hèctor i Aquil·les, de la pel·lícula "Troia":



Articles del web relacionats
Compte amb els troians!
L'homosexualitat i el complex d'Aquil·les
Gent imprescindible amb síndrome d'Àiax
El complex de Cassandra
Helena, l'adúltera més famosa
Les Andròmeques de la guerra
Tragèdies femenines
Marginats per l'estigma de Filoctetes
Veu estentòria amb mirada de linx
Tots som Homer!
Eneas a les portes d'Europa

On és la veritat?

Article publicat a l'Ara Balears (06/01/2017)

La veritat ja ha perdut autoritat en benefici de la postveritat, la falsedat amb pàtina de credibilitat nascuda dels interessos polítics o comercials. El Diccionari Oxford de la llengua anglesa ha escollit aquest terme (post-truth) com el neologisme estrella de l’any que acabam d’acomiadar. El britànic George Orwell, l’escriptor antisistema per antonomàsia, es deu regirar a la seva tomba. Fa setanta anys, a la seva novel·la distòpica 1984, deia: “Les mentides surten de tots els altaveus, però la Terra encara gira al voltant del Sol, i ni els dictadors ni els buròcrates, per més que desaprovin el fet, ho poden impedir”. 
 
Avui, però, amb la postveritat, malauradament moltes mentides s’han convertit en veritat a còpia de repetir-les ad nauseam. El que interessa és excitar les emocions sense que hi intervengui l’intel·lecte. Les vísceres i l’instint han desbancat els fets i la raó. El fantasma de Goebbels torna a planar sobre Occident, pres de bell nou pel populisme. “La veritat és l’enemic més gran de l’Estat”, deia el sòrdid ministre de propaganda nazi.

Post-truth
Post-truth
 
Tot i que la paraula va aparèixer publicada el 1992, els primers temptejos seriosos amb la postveritat es produïren amb l’administració de George Bush junior. El 2003 el president nord-americà va aprofitar la psicosi col·lectiva generada pels atemptats de l’11S per atacar l’Iraq, a qui acusà de tenir armes de destrucció massiva. Després, l’excusa va resultar ser una gran mentida. L’entronització, però, de la postveritat ha arribat amb el Brexit i la victòria electoral de Donald Trump, la resposta extrema als estralls de la globalització.
 
Els defensors de la sortida de Gran Bretanya de la Unió Europea ara diuen que molts dels seus arguments eren falsos. El proper inquilí de la Casa Blanca també ja ha sortit a matissar moltes de les seves controvertides afirmacions. “El fi justifica els mitjans”, resava una sentència que mai no va dir al segle XV Maquiavel. Tanmateix, aquestes cèlebres paraules estaven ben en sintonia amb la concepció pessimista sobre la condició humana que tenia el pare de la Ciència Política moderna.

Paraula de Saramago
Paraula de Saramago
 
Amb la postveritat que catapulten les xarxes socials els mitjans de comunicació se senten desbordats. En les passades eleccions als Estats Units una web de notícies satíriques va publicar que el Papa Francesc donava suport a Donald Trump. I molts internautes es varen creure aquella mentida. Era d’esperar. Un recent estudi de la Universitat de Stanford ja ha alertat que el 80 per cent dels joves nord-americans no sap distingir si una notícia a Internet és falsa o real.
 
Sens dubte, corren mals temps per al periodisme, que ha mutat en postperiodisme en l’era de la postdemocràcia, on manen unes elits privilegiades. Cada cop agafa més força una broma de mal gust que circula per totes les facultats de Ciències de la Informació: “No deixis que la realitat t’espenyi un bon titular”. El darrer exemple ha estat el cas de Nadia Nerea, la nina mallorquina afectada d’una malaltia rara. Tots els mitjans es deixaren emportar per l’emotivitat viral de la història. Mentre la gent anava desembutxacant generosos donatius, ningú no va reparar en el passat delictiu del progenitor, que havia estat condemnat a presó per estafa. Han hagut de passar vuit anys perquè el periodisme reaccionàs i desemmascaràs un pare que ha tengut la sang freda de lucrar-se a costa de la malaltia de la seva filla. Els periodistes, doncs, han de fer més autocrítica a partir de la màxima de Carl Bernstein, un dels dos famosos reporters del Watergate: “Tot bon periodisme és la mateixa cosa: la millor versió possible de la veritat”.

El Papa ja ha fet una estirada d’orelles a la desacreditada professió periodística. En una recent entrevista a un setmanari belga, ha demanat als mitjans de comunicació que vetlin més per combatre la “calúmnia” i la “coprofília” en al·lusió a la tendència morbosa de les masses acrítiques cap a les notícies falses, vistes com a excrements. És el discurs actualitzat d’Orwell: “En temps de mentida universal, dir la veritat és un acte revolucionari”.

Paraula de George Orwell
Paraula de George Orwell
 
Tanmateix, el Summe Pontífex predica en el desert. En el voraç univers cibernètic, fa temps que els diaris convencionals han deixat de dur la veu cantant de la “veritat”, avui més opaca que mai. Assistim indefensos a la simplificació de la política i al buidatge semàntic de les paraules. Hem enterrat l’esperit de la Il·lustració. Mentre ens eixugam els ulls plorosos que ens falsegen la realitat, ens demanam, esmaperduts, on és la veritat.

I per acabar, una cita de Maquiavel (El príncep ): “Són tan simples els homes [...] que aquell que enganya sempre trobarà qui es deixi enganyar”.



Veritats manupulades
Veritats manipulades

I aquí teniu un vídeo dels serveis informatius de TV3 sobre la posveritat. I aquest és el documentat del programa "Sense ficció" dedicat a la postveritat. Es titula "Veritats de mentida".

Igual d'interessant és aquest vídeo de Sandra Mata (Món 3/24) sobre els "fets alternatius" de Trump.

Aquest article de Ramón Lobo, d' "El Periódico", és molt interessant. Es titula "Periodismo extraviado".

Aquí teniu vuit notícies falses que mai no s'haurien d'haver publicat.

Aquí teniu un manual per descobrir si una notícia és falsa.

També és interessant aquest article d'Albert Pla Nualart, titulat "Creix la demanda de fets alternatius" (Diari Ara, 19/02/2017).

El filòsof i economista Fernando Trias de Bes parla de l' "era Pinotxo" en aquest article d'El País titulat "La verdad de la posverdad" (28/05/2017)

Aquí teniu dos articles sobre la postveritat d'un especial del diari Ara (28/05/20017):
Postveritat: nova era daurada per a la manipulació
Pròxima estació, el Regne Unit: les eleccions atien les "fake news
Guia bàsica per navegar en el mar de la postveritat


Articles del web relacionats:
La veritat de la mentida
La veritat no s'oblida mai
Les llavors de la discòrdia
Paraules adulterades
L'etern retorn del Gran Germà
Matar el missatger en temps de la postveritat
La postveritat segons Aristòtil

Ateisme 2.0

Article publicat a l'Ara Balears (23/12/2016)

L’esperit de Nadal, pervertit pel consumisme capitalista, ja ha entrat de ple en l’era de la postreligió. “No crec en Déu, m’avorreix”, afirmà el francès Albert Camus, un dels grans representants de l’existencialisme ateu. Amb una sentència tan contundent el premi Nobel de Literatura de 1957 reprimia una part essencial de la nostra condició com a homo quarens (“home que cerca”): l’espiritual.
 
L’existència és més que ciència. Einstein ho tenia clar: “La ciència sense religió està coixa, la religió sense ciència està cega”. Tanmateix, avui el paper dels sacerdots, antics mèdiums, és exercit pels intel·lectuals i els artistes. Sens dubte, la seva pulsió creativa manté viva la idea de transcendència que regeix qualsevol religió i que ens permet escapar de l’horror que ens envolta. És el que el mediàtic filòsof suís Alain de Botton anomena ateisme 2.0, un terme en sintonia amb els nous temps tecnològics.

Religió per a ateus
Religió per a ateus
 
L’autor de Religió per a ateus critica l’actual ateisme arrogant i iconoclasta, que apel·la massa a l’individualisme en creure que l’home és el centre de tot. Al seu parer, Occident va abodar de manera massa agressiva la secularització, sense saber treure profit d’aspectes interessants de les religions, sobretot de les seves estratègies. A destacar hi ha l’ensenyança didàctica, que proporciona consol i guia moral als fidels més esmaperduts, les cerimònies rituals, que donen escalfor a la tribu i la fan sentir menys vulnerable, l’oratòria, esdevinguda la millor arma per convèncer, o el patrimoni arquitectònic, que atia l’experiència mística.
 
A partir d’aquestes premisses, de Botton insisteix en el paper terapèutic de l’art com a succedani de la religió. Afirma que expressions culturals laiques com la pintura, la literatura i la música contenen metàfores i explicacions del misteri de la vida que ens conviden a conèixer-nos millor a nosaltres mateixos i, per tant, també ens ajuden a pouar en el nostre vessant més espiritual. En defensa del seu ateisme 2.0, el filòsof suís recorda que a principis del segle XIX l’assistència als temples catòlics d’Europa va començar a decaure de manera considerable. Això provocà pànic entre l’estament eclesiàstic. Aleshores, però, hi hagué veus influents que feren un crit a la calma. Asseguraven que humanitat no estava perduda perquè la cultura podria suplir el mestratge moral que monopolitzava l’Església. Així, autors com Plató, Epicur, Sèneca, Ciceró, Shakespeare o Jane Austen es convertiren en els nous gurús espirituals d’un temps en què començàrem a voler viure significativament sense déus.

Som
Som "homo quarens"
 
Segons de Botton, el problema de l’ateisme és que només es queda amb la part més negativa de religions. Aquestes són vistes com una superstició infantil que cultiven el seguidisme acrític d’unes creences indemostrables en nom de la fe. Alguns fins i tot afirmen amb rotunditat que la religió està darrere totes les guerres. Amb tot, s’obliden que la barbàrie humana també provocà dues guerres mundials, l’Holocaust, el gulag o Hiroshima. D’altra banda, la Revolució Francesa va ser un moment estel·lar de la nostra història, però causà milers de morts. Cal anar en compte, doncs, amb les simplificacions. De fanatismes sempre n’hi ha a un bàndol i a l’altre.
 
Al segle XVIII David Hume, un dels pares de la Il·lustració escocesa, flirtejà amb l’agnosticisme. Acabà fent una defensa aferrissada de la utilitat de la religió per a controlar i encaminar la gent en el trànsit de la vida. Ara, seguint aquest corrent, es troba de Botton, que, amb el seu ateisme 2.0,  aposta per fer una lectura eclèctica del fet religiós. Res a veure, per tant, amb l’ateisme tradicional, que per desgràcia massa sovint, en nom de la raó, s’ha mostrat tan dogmàtic i intolerant com els fonamentalismes religiosos que critica.
 
Ens cal, doncs, més humilitat i més empatia a l’hora d’observar el món i a nosaltres mateixos. Només amb una ment lliure de visions egocèntriques i apriorístiques trobarem l’equilibri intern en aquests temps de religiositat laica plena de contradiccions. Mentre cercam una espiritualitat sense Déu, celebram Nadal en honor al capitalisme, erigit ja en la nova força còsmica. Bon Nadal!

No us podeu perdre aquest capítol del programa "Això és mel" (capítol 111) d'IB3 Televisió dedicat al menjar i a l'espiritualitat.

Aquí teniu quatre mites que comparteixen totes les religions.

Aquí teniu unes reflexions del filòsof Jordi Pigem, extretes d’una entrevista al diari Ara (27/04/2017). Parla sobre com avui els mòbils han assumit el paper que antigament tenia Déu a les nostres vides:

“Algunes qualitats que s'atribuïen a Déu en la cultura cristiana estan representades ara als mòbils. Com l'omnisciència: Google t'ho diu tot. O l'omnipresència: et pots connectar amb qui sigui des de tot arreu. I l'omnipotència: pots aconseguir fer-ho gairebé tot, amb l'aparell. Però hem substituït el cel de les religions tradicionals per un paradís artificial de pampallugues. Perquè hi ha una diferència bàsica. Totes les tradicions humanes han considerat que el propòsit de la vida humana va més enllà d'un mateix. Això s'ha anat perdent. El supòsit de la vida col·lectiva ara és que creixi el PIB. I, en l’àmbit individual, el propòsit de la vida és consumir”.


Aquí teniu la intervenció d'Alain de Botton parlant de l'ateisme 2.0:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/12/2016), reflexion sobre Déu:




I aquest vídeo parla del paper social de les religions:



Articles del web relacionats:
Adéu als deus
El rostre de Déu
La mort de Déu?
Nadal com a catarsi

El maleït mite de la cultura

Article publicat a l'Ara Balears (09/12/2016)

En nom de la cultura es diuen autèntics dois: “la cultura és el millor antídot contra la barbàrie”; “la incultura als Estats Units ha propiciat la victòria de Trump”; o “si la gent llegís els clàssics, avui no hi hauria corrupció”. D’això se’n diu elitisme cultural miop. A la universitat vaig tenir professors, eminències catedralícies, que es feien dir humanistes i mostraven ben poca humanitat amb els seus alumnes. Els podia més el seu ego i la seva prepotència intel·lectual.
 
Llegir no ens fa necessàriament millors persones, de la mateixa manera que viatjar no ens garanteix una mentalitat més oberta. Això també ho he pogut comprovar amb rodamóns que es fan dir cosmopolites sense voler sortir de la presó de les seves pròpies idees obtuses. Ells, però, ni se’n temen. D’aquesta manera, Mario Vargas Llosa, home de món i tot un premi Nobel de Literatura, pot arribar a dir que, si Catalunya assoleix la independència, serà un “paisito muy menor, muy marginal y gobernado por fanáticos”.

Paraula d'André Malraux
Paraula d'André Malraux
 
Va ser la Il·lustració del segle XVIII qui ens va vendre l’enganyifa del mite de la cultura com a panacea a tots els mals de la humanitat. Tanmateix, la bena dels ulls se’ns va caure sobretot amb el nazisme. Els més incrèduls basta que llegesquin l’interessant llibre El misterioso caso alemán. Un intento de comprender Alemania a través de sus letras (Alba, 2007). La seva autora, la germanista catalana Rosa Sala, ens parla de la complicitat d’una part de la intel·lectualitat alemanya amb les atrocitats del Tercer Reich. Friedrich Wilhelm Ruppert fou un home d’una extraordinària formació humanística i pare modèlic de família nombrosa. De servei en el camp de Dachau va tenir l’ocurrència de mullar amb benzina la barba d’un reclús i de calar-li foc amb un foguer. La paradoxa també es complí amb Heydrich, un refinat violinista conegut per ser un dels artífexs de la Solució Final.
 
En els Judicis de Nuremberg, hi hagué advocats que es resistiren a creure que la cultura pogués anar de la mà de la iniquitat moral. Fou el cas de l’advocat del governador d’Àustria, Seyss-Inquart, responsable de la deportació de milers de jueus als camps d’extermini. En defensa del seu client, un melòman empedreït, digué: “I jo sempre he pensat que algú que és capaç de parlar amb tanta finor de Bach, Mozart, Beethoven i Bruckner no pot ser cap monstre, ni, per descomptat, un criminal cruel i sanguinari, doncs, ¡l’amor per la naturalesa i la música només pot trobar agombol en el cor d’una bona persona!”

Paraula de Mercedes Sosa
Paraula de Mercedes Sosa
 
El nazisme deixà al descobert les vergonyes d’Alemanya, el país de l’alta cultura per excel·lència. “Afortunadament -conclou Rosa Sala-, continua havent-hi poesia després d’Auschwitz; el que passa és que ja no ens parla des del pedestal. Hem adquirit una dolorosa consciència de les limitacions de l’art, un ídol al qual ja no podem rendir culte com ho feren els nostres avantpassats més il·lustres”.
 
Cal, doncs, desmitificar la cultura i dotar-la de més humanitat, de més ètica. Nulla aesthetica sine ethica (“Cap estètica sense ètica”), escrigué el catedràtic d’Estètica de la Universitat de Barcelona, José María Valverde, qui el 1965 va deixar la seva plaça en solidaritat amb companys seus expulsats per la seva oposició a Franco. 

Nietzsche parlava dels bildungsphilisters, “beneits cultes” o “mediocres erudits” que bravegen de títols acadèmics i de moltes lectures, però que, per la seva manca de modèstia, no assoliran mai la vertadera saviesa. Al segle VI aC el grec Heràclit també féu servir un concepte similar, πολυμαθίη (“saberut”), per criticar la pedanteria estèril de pensadors com Pitàgores o Hesíode. Per desgràcia encara avui hi ha massa gent que té una idea elitista de la cultura. La fan servir com a refugi per alimentar el seu ego i no pas el seu esperit. Amb aquesta actitud és fa difícil transmetre a la resta de mortals la bellesa contagiosa del món.

Paraula de Nietzsche
Paraula de Nietzsche
 
Hi ha analfabets que tenen més senderi que alguns lletraferits de ment ofuscada. I és que llegir molt dóna erudició, però no necessàriament cultura, que no entén ni de vanitat ni d’esnobisme, sinó d’empatia. Cultura és despertar la curiositat, fomentar la promiscuïtat intel·lectual, el diàleg envers l’altre i tenir la capacitat de fer-se preguntes sobre coses que ens transcendeixen. En aquesta tasca, evidentment, ajuda molt conèixer l’extraordinari llegat literari dels nostres avantpassats.
 
L’objectiu és tenir una vida més completa amb instruments que ens permetin entendre i apreciar millor els matisos i el context històric de les nostres efímeres i complexes existències. La sensibilitat, però, s’educa des de la humilitat i no des de la superioritat moral. La primera passa per no banalitzar la cultura és encomanar-la amb un esperit més engrescador i constructiu, fora de qualsevol actitud beatífica i de discursos paternalistes.

Tipologia d'intel·lectuals
Tipologia d'intel·lectuals

Aquí teniu un article de Manuel Cruz, titulat "Saber y ser sabido".


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (25/04/2017), reflexion sobre el concepte cultura:





No us podeu perdre aquest programa, "El sopar", de TV3, dedicat a la cultura:



Articles del web relacionats:
La fi de la cultura
Sapere aude?
La invasió dels idiotes
La banalitat del mal
L'ombra d'Auschwitz
Intel·lectuals destronats
-
 La utilitat de la inutilitat
La hipocresia de les humanitats

La docta ignorància

Article publicat a l'Ara Balears (25/11/2016)

L’efecte Trump ja és aquí. José Ramón Bauzá ha tornat a la terra que el va defenestrar. Reapareix amb l’ego extraviat després de no haver pogut ser ministre de Rajoy. No es treu del cap el que ha passat als Estats Units. Enarborant la bandera de l’anticatalanisme, ara el farmacèutic de Marratxí assegura que té la fórmula màgica per reconquerir el Consolat de Mar el 2019. Per desgràcia, l’amenaça de la docta ignorància torna a fer acte de presència en unes illes de memòria massa fràgil. En la passada legislatura el nostre senador senil del Círculo Balear ja va presumir de la seva malaptesa. Si Trump nega el canvi climàtic, Bauzá nega la unitat de la llengua catalana. Sens dubte, la banalitat és la gran epidèmia de l’era moderna.

El Senat, destí dels grans doctes ignorants
El Senat, destí dels grans doctes ignorants
 
La docta ignorància va ser una expressió encunyada al segle XV pel teòleg alemany Nicolau de Cusa. La paradoxa era un cant a la humilitat acadèmica, a saber-nos petits davant de l’univers infinit de coneixements del món. Ara, però, personatges com Trump o Bauzá han revertit el sentit originari de la docta ignorància. Amants de certeses absolutes, ells ja formen part de la casta dels “analfabèsties”, gent que braveja sense complexos de la seva incultura. Sovint, però, hi ha més mala fe que no pas incultura. El drama és quan aquests individus arriben al poder amb discursos del tot demagògics, és a dir, tergiversats, però efectius a l’hora de captar vots pusil·lànimes. Al segle IV aC Aristòtil ho tenia clar: “La demagògia és la forma corrupta o degenerada de la democràcia. El demagog és un adulador del poble”.
 
La barbàrie de la ignorància no coneix límits. S’aprofita de les ments mandroses. En l’actual cultura del fast food impera la llei del mínim esforç, de conseqüències terribles. Per moments, la nostàlgia ens tempta amb aforismes dels grans clàssics: Χαλεπὰ τὰ καλά (“Les coses belles són difícils”) o Per aspera ad astra (“A través de les dificultats als estels”). Avui l’única certesa la trobam en els mercats. Descartes al·lucinaria. Del Cogito ergo sum (“Pens, per tant existesc”)  hem passat al “Consumesc, per tant existesc”.

La docta ignorància
La docta ignorància
 
Mancats de memòria, el presentisme actual ens té anul·lat l’esperit crític. N’és un bon reflex el nostre sistema educatiu: set reformes en quaranta anys de democràcia. L’actual LOMQE és la culminació de tanta ineptitud institucional que condemna a la indigència intel·lectual les futures generacions. La mediocritat, que rebutja l’autocrítica, pot fer que, durant un instant, trontolli una cultura de segles. I, mentrestant, els referents mediàtics que triomfen són Belén Esteban i companyia. L’excel·lència no té cap reconeixement i és aixafada per mediocres que es retroalimenten. Estam tan avesats a la mediocritat que hem acabat per acceptar-la com l’estat natural de les coses.
 
La docta ignorància pot resultar esquizofrènica. Lamentam la mort de la darrera víctima per violència de gènere, però donam audiència a programes de televisió que fan apologia del masclisme. L’Estat espanyol persegueix les estelades, però no actua contra el vicepresident de la Fundación Francisco Franco, que acaba de dir que El Caudillo “només afusellà 23.000 persones i no va ser caprici”. Quaranta-un anys després de la mort del dictador el seu llegat és més viu que mai.

Paraula d'Erasme de Rotterdam
Paraula d'Erasme de Rotterdam
 
Aquest panorama tan desolador preocupa molt el gran pensador polonès Zygmunt Bauman. En el seu darrer llibre, Ceguera moral, el pare de la societat líquida recorre a un altre terme d’arrel grega per definir millor el nostre progressiu deteriorament moral.  És “adiàfora”. Al·ludeix a la indiferència amb què observam comportaments humans del tot deplorables. Així, al ulls d’una ciutadania passiva i alienada pel consumisme, la corrupció, la mentida i la grolleria acaben convertint-se en el mal menor de la política. L’anestèsia se serveix amb un lacònic “i, tanmateix”. En una societat sense ètica els doctes ignorants tenen l’èxit garantit. Bé ho saben Trump, José Ramón Bauzá i tota la seva colla d’aduladors.
 
Perseguida per la justícia, l’exbatlessa de València Rita ja ha passat a millor vida amb un sentit homenatge al Congrés de Diputats en forma de minut de silenci. Ningú ja no es recorda de quan la fallera major es reia de les víctimes de l’accident del metro de València ocorregut el 2006. Obrim els ulls! No haurem sortit de la crisi fins que no haguem acabat amb tanta indecència.

Per acabar, és molt recomanable aquest article titulat: "La recerca de la satisfacció insatisfeta"

I aquest altre article parla sobre "l'empoderament dels idiotes".

Gran
Gran "meme"

Fal·làcies
Fal·làcies

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (08/11/2016), reflexion sobre l'estupidesa humana:



Articles del web relacionats:
Mediocres sota la síndrome de Procust
Quan la mediocritat estava ben vista
Compte amb els estúpids!
Els fills bords de Warhol
Per aspera ad astra
L'era líquida
Paraules amb coneixement


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px