Banner Top

Amor i sexe al món clàssic

Som fills de Grècia i Roma també en l’àmbit sexual i afectiu. Amb aquesta xerrada intent donar una visió panoràmica de l’evolució del sexe i de l’amor des de l’antiguitat clàssica fins als nostre dies. Ho faig a partir d'etimologies i anècdotes del tot curioses.

Conferència impartida a:
- Edifici de la Misericòrdia de Palma en l'acte d'inauguració de la segona edició del festival de cultura clàssica "Maremagnum" (07/04/2016).

En aquest enllaç trobareu més informació sobre el tema en qüestió. I aquest altre article parla sobre la sexualitat a l'antiga Roma.

Articles del web relacionats:
La guerra de sexes
-
 Orgies, crònica d'una mentida
-
 Qui gaudeix més del sexe?

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/03/2017), reflexion sobre la següent pregunta: "Està sobrevalorat el sexe?"


Etimologies de pel·lícula

El cinema va néixer del moviment d’imatges. El 1891 el nord-americà Thomas Alva Edison va inventar el kinetoscopi, que permetia fer moltes fotos seguides. La paraula es formà a partir dels ètims grecs κινέω (“moure”) i σκοπέω (“observar”). L’invent d’Edison no trigaria a ser perfeccionat a França amb el cinematògraf, que contenia un altre ètim grec, γράφω, “escriure”, “gravar”. El 1895 els germans Auguste i Louis Lumière patentaren aquest invent, que acabaria essent conegut com a cinema –la paraula està emparentada amb telecinesi, que és la capacitat de moure objectes sense tocar-los.
 
El 28 de desembre de 1895 és considerat el dia del naixement del cinema. Un saló des bulevard des Capucines de París va acollir la projecció de tres pel·lícules: dues eren escenes quotidianes (Sortida dels obrers de la fàbrica i Arribada del tren a l’estació), i l’altra (El regador regat) havia requerit contractar un jardiner que, d’aquesta manera, es convertí en el primer actor de cinema. El 1902 un altre francès, Georges Méliès, faria la primera pel·lícula de ciència ficció: Viatge a la Lluna.

Viatja a la Lluna
Viatge a la Lluna
 
Mentrestant, als EUA Edison volia cobrar els drets d’explotació del seu kinetoscopi. La dècada de 1910, però, els productors més vius varen fugir a la costa oest. Allà es varen instal·lar en un petit poble anomenat Hollywood, avui convertit en la meca del cinema. Des de 1929, anualment, s’hi celebra la cerimònia de lliurament dels Premis Oscar, dits així a partir de 1939. El guardó és l’estatueta d’un cavaller armat amb una espasa. L’origen del seu nom és molt incert. La versió més estesa el situa el 1931 quan la secretària executiva de l'Acadèmia, Margaret Herrick, va veure per primera vegada aquell premi i va comentar que s’assemblava molt al seu “oncle Oscar”.

Estatueta dels Oscar
Estatueta dels Oscar
 
Pel·lícules amb pell
Com era d’esperar, el naixement del cinema suposà la creació de noves paraules. Una d’elles va ser pel·lícula, que encunyaren els anglesos a partir del llatí pellis (“pell prima”). No debades, la cinta de les imatges en moviment es feien en acetat, un material similar en aparença a una pell molt prima. Un altre terme més genuïnament anglès és film, que conté una arrel germànica que igualment significa “pell”. Les cintes, però, també podien ser de nitrat de cel·lulosa –derivat del llatí cellula, “petita cel·la”-, d’on tenim la paraula cel·luloide per referir-nos al setè art.

Pel·lícules que deixen empremta
Hi ha pel·lícules que han deixat empremta en el nostre vocabulari. Aquí en teniu alguns exemples.

Paparazzi. El nom dels fotògrafs que intimiden els famosos està relacionat amb la pel·lícula La dolce vita (1960), de l’italià Federico Fellini. El seu protagonista és un reporter, interpretat per Marcello Mastroiani, que té per company un fotògraf anomenat Adriano Paparazzo. Amb ell va al darrere d’Anita Ekberg, una espectacular actriu americana. Curiosament, en un dialecte italià paparazzo vol dir moscard. També és el sobrenom que reben els nins que parlen de manera atropellada, com el brunzit d’un moscard. El mateix fan els paparazzi.

Paparazzo, La dolce vita
Paparazzo, La dolce vita

Rebeca. Agafa el nom de la pel·lícula homònima de Hitchcock (1940), basada en una novel·la de la britànica Daphne du Maurier. Curiosament a la pel·lícula no surt en cap moment Rebecca. És un personatge absent, mort. El seu marit no es pot oblidar d’ella ni casant-se de bell nou. La seva segona dona de seguida se n’adona. Durant deu minuts de la pel·lícula surt amb una jaqueta de punt sense coll, cordada per davant. Aquesta aparició fugaç bastaria per popularitzar la seva peça de vestir.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre la influència del món del cine en el nostre vocabulari.

Aquí teniu 10 històries de censura al cinema.

I acabarem amb un homenatge al cinema amb la cançó "Cine, cine" de Luis Eduardo Aute:

Cèsar no va néixer per cesària

La confusió neix amb el llibre Història natural (7.47) de Plini el Vell (segle I dC). Aquest gran enciclopedista de l’antiguitat clàssica diu que el primer avantpassat del famós general romà (100-44 aC) va néixer després que a la seva mare se li practicàs un tall al ventre. L’expressió exacta que fa servir és a caeso matris utero (“de l’úter tallat”) –caeso està en participi ablatiu del verb caedo, “tallar”. Més tard, s’atribuí aquesta forma de naixement al propi Cèsar. Durant l’edat mitjana, Isidor de Sevilla, en les seves Etimologies (9.12), va ser qui més va propagar aquesta teoria.
 
Cèsar patia alopècia
Cèsar patia alopècia

A l’antiguitat, una altra etimologia assegurava que Caesar provenia de caesaries (“cabellera”) a causa de l’exuberància capil·lar que tenia un avantpassat seu –ironies de la vida el conqueridor de les Gàl·lies es va caracteritzar per la seva alopècia (ἀλώπηξ, “guineu”). Al propi Cèsar, però, li agradava més pensar que el seu cognomen provenia de caesi, que significaria “elefant” en una llengua africana perquè algun repadrí seu hauria mort aquest animal. De fet, Cèsar va encunyar moltes monedes amb la imatge d’un elefant. Altres etimologies apuntaren a caesius (“gris-verd”) en al·lusió al color dels ulls d’un antic Caesar. Avui en dia, tanmateix, els lingüistes creuen que aquest nom és d’origen etrusc.

Moneda de Cèsar amb elefant
Moneda de Cèsar amb elefant

Seria al segle XVI, amb el Renaixement, quan va aparèixer la paraula cesària de l’expressió llatina sectio caesarea (“tall de Cèsar”). Hi ha un bon motiu per pensar que això fou així. Només a partir d’aleshores es van poder fer cesàries amb una mínima esperança que la mare no morís en aquella delicada operació –la mare de Juli Cèsar, Aurelia Cota, va sobreviure al part del seu fill, la qual cosa desmuntaria l’etimologia popular que l’associa amb cesària. Va ser François Rousset qui va publicar el 1581 el primer llibre sobre la cesària en una dona viva. Aquest mena de manual, que va tenir una àmplia difusió per tot Europa, féu que es començassin a practicar més cesàries, tot i que el nivell de mortaldat per hemorràgies i infeccions encara continuà essent elevadíssima –en alguns casos, per aturar les hemorràgies (αἷμα, “sang” + ῥέω, “fluir”) es practicava una histerectomia (ὑστέρα, “úter”, + ἐκ, “des de” + τομή, “tall”), , que consisteix a extirpar l’úter.
 
Tanmateix, la primera cesària de la qual tenim notícia prové de la mitologia clàssica. És la que practicà Apol·lo per fer néixer Asclepi (Esculapi llatí), el déu de la medicina, després de matar Corònide per haver-li estat infidel –Dionís també hauria nascut de la mateixa forma; ell, però, va néixer de la cuixa del seu pare Zeus després que aquest l’hagués extirpat del ventre de la difunta Sèmele.

Cesària d'Esculapi
Cesària d'Esculapi
 
També sabem que Numa Pompili, el segon rei de Roma (716-674 aC), va ser l’autor de la lex regia. En les dones embarassades mortes, aquesta llei obligava a fer un tall en els seus ventres per extreure el fetus i per aconseguir així salvar-li la vida. Durant l’edat mitjana l’Església també adoptaria la lex regia en prohibir que s’enterràs cap dona embarassada si abans no se li hagués extret el fetus per reanimar-lo i batejar-lo.
 
Tsar i kàiser
Gaius Iulius Caesar, considerat tot un metrosexual, moriria assassinat el 44 aC en les famoses idus de març. El fet que s’hagués proclamat dictador vitalici en la República no havia caigut gens bé. Després del fracàs del Segon Triumvirat, el seu successor natural per testament, Gaius Octavi, inauguraria un nou sistema de govern: l’imperi. L’any 27 aC, en assumir el poder, el Senat li atorgà el títol d’Augustus (“el venerat”) -aquest sobrenom, derivat d’àugur, indicava la voluntat de l’emperador de comptar amb l’aprovació dels déus. August, però, també volgué recordar la memòria del seu valedor polític assignant-se un altre sobrenom, Caesar. Aquest títol acompanyaria per sempre els futurs emperadors romans –en època moderna el terme es transformaria en el tsar rus i en el kàiser alemany.
 
Cervesa Kaiser
Cervesa Kaiser

A Espanya també tenim ben present la memòria de Cèsar en la toponímia. El 26 aC August es desplaçà a Hispània per sotmetre els indòmits càntabres i asturs. Aleshores fundaria una colònia amb el seu sobrenom: Caesar Augusta (Saragossa) –una altra seria Emerita Augusta (Mèrida).
 
A part de cesària, el verb llatí caedo (“tallar”) ens ha donat altres paraules com circumcisió (+ circum, “al voltant de”), decidir, incisiu, precís o cel. Caedo, però, també pot significar “morir”, d’on tenim Occident (“allà on mor el sol”), deïcida, homicidi, genocidi, suïcidi (neologisme popularitzat al segle XVII pels anglesos) o uxoricidi.
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px