Banner Top

Mediterrani, un mar de llengües

El Mediterrani, tot i ser petit, és l’únic mar que comunica tres continents: Europa, Àfrica i Àsia. El terme, encunyat al segle V per l’erudit hispà Sant Isidor de Sevilla, ja indica la seva ubicació, “enmig” (medius) de dues “terres” (terrae). Aquest nostre mar (mare nostrum), però, també fou conegut com a mare magnum (“mar gran”), expressió que avui, reconvertida en maremàgnum, s’utilitza com a sinònima de confusió o abundància.
 
Tot i que els grecs i romans no foren els únics que solcaren les aigües de la Mediterrània, són les cultures que més han influït en la configuració lèxica de les vint-i-quatre llengües que es parlen en els més de vint països que la integren –al món se’n parlen sis mil. 

El llatí, en tot cas, és la llengua que més ens ha condicionat, ja que representa el 70% del lèxic català –la presència romana a la península ibèrica durà set segles (218 aC-476 dC). L’altre 30% del nostre vocabulari procedeix de distintes llengües com el grec clàssic, les preromanes (iber, celta, cartaginès, basc), l’àrab, les llengües germàniques, les llengües ameríndies i, fins i tot, les llengües romàniques veïnes.

Llatí, el bessó de les llengües romàniques
En les llengües romàniques no totes les paraules llatines experimentaren la mateixa evolució. Algunes donaren pas, en èpoques diferents, a doblets o al·lòtrops, formes dobles, una de culta (sense cap canvi formal) i una altra de popular o patrimonial (resultat de l’evolució experimentada pel llatí vulgar, és a dir, pel llatí parlat). Per exemple, de cathedra tenim càtedra (cultisme) i cadira (patrimonial); de volumen, volum (cultisme) i embalum (patrimonial); d’ignorare, ignorar (cultisme) i enyorar (patrimonial); de laborare, laboral o laboratori (cultisme) i llaurar (patrimonial).
 
Resulta ben curiós seguir l’evolució dels mots patrimonials en les diferents llengües romàniques. Així, manducare (“menjar com un golafre”, en català va donar menjar, en francès manger, en italià mangiare i en occità manjar. En canvi, en castellà i en portuguès, “comer” ve de comedere (“menjar-ho tot”). El llenguatge popular ressuscita alguna vegada la forma llatina manducare en frases com “És hora de manducar!” o “No tenim prou manduca per fer el sopar!”.
 
D’altra banda, un mateix derivat llatí pot canviar de significat en les diferents llengües romàniques. Per exemple, acostar (del llatí costa, “costella”) en català té el sentit de “posar a prop”, mentre que en castellà vol dir “ficar al llit”. O cercar (del llatí circo, “fer una volta), en català és sinònim de “buscar”, però en castellà d’ “envoltar”. També hi pot haver derivats llatins que només s’han donat en una llengua romànica. En català, és el cas de “conjuminar” i de “deler”. El fet que aquestes paraules no tenguin el seu corresponent en les altres llengües justifica la famosa expressió italiana traduttore, traditore (“el traductor és un traïdor”).
 
També tenim paraules llatines que en la nostra llengua han experimentat una metàfora important. És el cas de pel·lícula. Per als romans es tractava d’una pell prima. Nosaltres, en canvi, anomenam així els enregistraments d’imatges en moviment perquè aquestes es feien en acetat, un material similar en aparença a una pell molt prima.
 
Tot i que la nostra llengua mare no disposava d’articles, els nostres articles procedeixen de paraules llatines. Les formes normatives “el”, “la”, “els”, “les” vénen d’ille, illa (“aquell”). En canvi, les del parlar salat, “es”, “s”, “sa”, “es”, “ses”, de les Balears i d’alguns indrets de Catalunya com la Selva o l’Empordà, tenen llur origen en ipse, ipsa (“un mateix”).
 
El coneixement del llatí permet saber que, en català, l’expressió castellana “con pelos y señales” (és a dir,  “amb tot luxe de detalls”) equival a “amb tots els ets i uts”. Aquestes partícules –la conjunció copulativa et i la final ut- apareixien repetidament en textos litúrgics i notarials. El qui ha llegit en llatí adhuc amb un valor temporal de “fins ara” o “encara”, procurarà utilitzar bé aquest mot català –“àdhuc”-, que és un sinònim culte de “fins i tot”; per tant, no se li acudirà confondre’l amb la forma ad hoc, per a indicar una relació de finalitat amb una cosa.
 
Si sabeu llatí, tampoc no us ha d’estranyar que us insultin amb l’expressió “tros de quòniam”. Quoniam és una conjunció que significa “perquè”. L’expressió segurament va sorgir en ambients eclesiàstics. En les discussions escolàstiques alguns es llançaven a argumentar al crit de quoniam, sense saber després què dir. Així es podria dir que un quòniam es refereix a aquelles persones que inicien una crítica visceral sense saber com l'argumentaran; tanmateix, el seu l'ús més comú és el de ser un beneit.
 
 
Fonts de cultismes llatins
El cristianisme i el feudalisme varen ser dos dels focus generadors més importats de cultismes. D’origen cristià són capella, comunió, confessió, edificar, perdonar o predicar. En alguns casos tenim mots d’aquesta categoria que s’acabaren deslligant de la seva connotació religiosa, com per exemple lavabo. En arribar l’aigua corrent a les cases, la pica per rentar-se les mans rebé aquest nom  per una història ben curiosa: perquè permetia fer els mateixos gestos que feia el capellà a missa quan un escolà li abocava aigua als dits en una palanganeta, mentre el sacerdot recitava un salm que deia: Lavabo inter innocentes manus meas... ("Em rentaré les mans entre els innocents...").
 
Cultismes d’origen feudal són  homenatge (perquè qui jurava vassallatge al seu amo es convertia en el seu home). benefici, peatge, senyor, feu, comte, cavaller, marmessor (<manumissor), mainada (<mansionata, “conjunt de familiars que viuen en una casa o mansió”) o pagès (“home lligat al pagus o terra”). També alguns autors medievals, sobretot Ramon Llull, varen aportar a la llengua catalana gran nombre de cultismes com a conseqüència de la necessitat de donar noms a nous conceptes sorgits per l’avenç de la filosofia, de la ciència i de la cultura en general, les quals ja no s’expressaven en llatí, sinó en català. D’altra banda, a través de l’anglès també ens han arribat molts llatinismes com auditori, espònsor, fòrum, referèndum o índex.
 
Paraules sense fronteres
El català, tot i ser ja una llengua diferenciada, es nodriria de paraules pròpies de les llengües indígenes preromanes. Aquestes aportacions formen part del que es coneix com a substrat, és a dir, restes de llengües que, en un determinat territori, han estat substituïdes per una altra –en el nostre cas, serien restes de les llengües preromàniques. Així, de la cultura celta tenim paraules com blat, brossa, galta, camí, braga, carro, peça, cervesa, camisa, cabanya, vassall, banya, llauna o trencar. D’altra banda, paraules provinents del basc o euskera són: esquerra, samarreta, pissarra, estalviar, samarreta, xabola, carabassa, motxilla (el castellà en conserva d’altres com “cencerro” o “órdago”).
 
Paraules sense fronteres
Paraules sense fronteres

Igual de notable és en el català la presència del superstrat lingüístic de la Península ibèrica. El superstrat és constituït per aquelles llengües que, en un territori determinat, s’han introduït àmpliament dins l’àrea d’una altra i, sense arribar a substituir-la, hi han deixat algunes traces –en el nostre cas, serien les llengües posteriors a la romanització. Per exemple, els vuit segles de dominació musulmana a la Península en han deixat paraules com zero, xifra, aritmètica, àlgebra, alcohol, cotó,  xarop, ronda, duana, afalagar, mesquí, safata, rajola, racó, nuca, droga, arròs, fideus, barri, matalàs, màscara, mòmia, moneia, tarima, alicates, albarà, síndria, llimona, taronja, albergínia o magatzem.
 
Finalment, podem resseguir en el nostre lèxic els contactes que tingué o encara té el català amb les seves llengües veïnes o no tan veïnes És el que es coneix com a adstrat.
  • Occitanismes: ambaixada, bacallà, empaitar, raspall, eina, foraster, faràndula, refrany, tatxa, perfil, joia, bosc, flauta, capatàs, al·lot (?).
  • Gal·licismes: jardí, estendard, llinatge, covardia, batalla, xemeneia, hotel, maçoneria, debut, xofer, xalet, xandall, gabinet, fitxa, parc, somier, popurri, bricolatge, moda, arnès, claraboia, crema, turisme, maleta, sabotatge, sergent, equipatge, bitllet, etiqueta.
  • Italianismes: artesà, alerta, macarró, novel·la, saldo, escopeta, sentinella, coronel, piano, soprano, cicerone, batuta, capritx, fiasco, camerino, porcellana, salsitxa, sobrassada, caputxa, guerxo, cartó, grotesc, milió, facècia, balcó, aquarel·la, caricatura.
  • Lusitanismes: caramel, melmelada, bussejar.
  • Castellanismes (normativitzats): preguntar, alabar, queixar-se, tarda, bodega, burro, postres, entregar, guapo, maco, broma, cabdill, curandero, llaga, bodes, resar
El castellà, per la seva banda, també ha rebut catalanismes com cantimplora, pincel, capicúa, añoranza, alioli, dátil, turrón, retrete, ensaimada, butifarra, faena, guante, sastre, esquirol, bajel, clavel, forastero, paella, salvaje,
 
El català també s’ha nodrit de paraules d’altres llengües no necessàriament romàniques i, en alguns casos, fora de l’àmbit mediterrani:
  • Anglicismes: bistec, club, xut, míting.
  • Del gaèlic: eslògan, clan
  • Germanismes: amanir, blau, blanc, gris, estaca, tapa, botó, sala, banc, gana, roba, robar, guanyar, guarir, amanir, lleig, llesca, gaire, escuma, fang, esclatar, conrear, brot, falda, ric, alberg, sabó, esquena, bandera, banda, marca, treva, guerra, elm, guàrdia, espia, boig, estona, òliba, orgull, raspall, brossa, ganivet, gratar, tovallola, taca, arpa.
  • Egipci: goma
  • Del sànscrit: sucre, laca, parxís, karma
  • Del turc tenim tulipa, turbant, divan, iogurt, quiosc, espinacs, caravana, tambor, paradís, almívar, nenúfar o sabata (el castellà en conserva d’altres con “chaleco”, “armilla” en català).
  • Del caló (gitano): xabola, paio, pispar (d’altres no estan normativitzades, com “calés”, “jalar”, “chirona”, “pelluco”)
  • Del txec: robot < robota (“treball”)
  • De l’hindi: bengala, xampú, pijama.
  • Del xinès: te
  • Del japonès: bonsai, tsunami (“onada de port”); karate (“mans netes”); karaoke (“orquestra neta”); judo (“mitjà suau”).
  • De les llengües ameríndies: cacau, huracà, cacic, alvocat, caiman, butaca, lloro, mico, xiclet, caníbal, tòtem, huracà, hule, mocassí, tobogan, canoa, hamaca, petaca, jaguar, tabac, tauró, piranya, patata, moniato, tomàquet, xocolata, barbacoa.
  • De les llengües polinèsiques: tabú, biquini

Una mà per a emancipar-nos

La mà és una de les nostres cartes de presentació. En rebre una encaixada de mans, podem intuir l’empatia que despertam en el nostre interlocutor: si és amb la mà gairebé morta, sabrem que el seu interès és pràcticament nul. Amb les mans també mostram alegria en aplaudir i, etimològicament, també ens emancipam. De fet, la història de la humanitat no es pot entendre sense aquesta extremitat del nostre cos. No debades, els grans avenços s’han produït gràcies a ella. Basta fixar-nos en la creació del foc.


 

A l’antiga Roma la mà serví per donar molta de canya. D’aquí ve el llatinisme manu militari (“amb mà militar”). De fet, Juli Cèsar sotmeté les Gàl·lies manu militari. Manus, però, també donà la paraula mancipium per referir-se a un tipus d’esclau.  Aquesta paraula, que ens ha donat el cultisme macip, té una història curiosa. Quan un romà comprava un esclau, li posava la mà al cap com a símbol de domini. Per tant, metafòricament, li prenia (capere) el cap amb la mà. Després, quan un esclau assolia la condició de llibert, s’emancipava, és a dir, deixava (ex-) d’estar capturat com a mà d’obra -avui ja ens emancipam de qualsevol mena de dependència. 

En castellà mancipium, donaria “mancebo” com a sinònim de jove que encara està sota la tutela dels seus pares. Un derivat seu és “amancebar-se” (amistançar-se, en català) per referir-se al tracte sexual habitual entre un home i una dona no casats.

A partir del segle XIV, amb el feudalisme, un esclau que aconseguia alliberar-se del jou del seu amo rebia el nom de manumissor (+ mitto, “enviar”), és a dir, “enviat de la mà de”. En l’àmbit jurídic, aquesta paraula donaria marmessor (“albacea” en castellà, d’origen àrab), que és la persona anomenada en testament per un difunt per tal que tengui cura d’executar la seva darrera voluntat.
 
La manus llatina, però, ens ha donat molts més derivats: mans o mansuet (sinònim de tranquil, dòcil), manufactura (+ facio, “fer”), manifest, manifestació, manar (manus + dare, “encàrrec que es donava en mà), mandatari, manicura, maniobra, manipular, maneta (en castellà, “manivela”), mantenir (+ teneo, “aguantar”), mamballeta (metàtesi de ballmanetes)manutenció, manual, manuscrit, amanuense, comandant, encomanar, recomanació, demanda, mantell (+ tego, “cobrir”) o màniga. En castellà, els excessos també són coneguts com a “desmanes”.
 
Col·loquialment els dits de la mà reben un nom diferent per a distingir-los: polze (dit gros), índex, mitger (o del cor), anular (on es posa l’anell de casat) i menovell (< minimus, “petitet”) -en el peu només un dit té nom propi: hàl·lux (o dit gros del peu). Els dits de la mà poden servir per a la masturbació. Sobre l’etimologia d’aquesta paraula de creació recent hi ha dues versions: o bé prové de manus + struprare (“corrompre” “embrutar”, d’on tenim estupre, delicte consistent a mantenir relacions sexuals amb una menor mitjançant un engany); o bé de manus + turbare (“agitar”).
 
La cirurgia de les mans
En grec, manus és ἡ χείρ, χειρός, que en castellà donà “quirófano”. En català aquesta paraula encara no està acceptada. No debades, es tracta d’un tecnicisme mèdic d’encunyació espanyola que literalment vol dir “mà visible”. Amb l’afegitó de φανός (“visible”), va ser creat el 1892 pel doctor Andrés del Busto, de l’Hospital de San Carlos de Madrid. Amb ell batià el primer centre d’Espanya que permetia als estudiants presenciar directament les intervencions dels cirurgians. El tecnicisme, però, no s’arribà a normalitzar del tot en altres llengües. En anglès utilitzen en el seu lloc l’expressió operating room; en portuguès, sala de operações, similar al salle d'opérations francès; i en alemany, Operationsraum. I en català normatiu també s’ha de dir “sala d’operacions”.
 
Als quiròfans se sol practicar la cirurgia, que, etimològicament, seria el treball (το ἔργον, ου) de les mans. Hi ha gent, amb tot, que abans de passar per un quiròfan recorr a la quiromància, l’endevinació (μαντεία) del futur (però també del passat) a través de les mans. Queda clar, doncs, que sempre necessitam algú que ens doni una mà.

Articles del web relacionats:
Els romans foren els primers a "posar la mà al foc"

L'origen dels noms i cognoms catalans

Tot i els antecedents romans, a Catalunya l’ús dels cognoms es començà a generalitzar a partir del segle IX amb el feudalisme. El ventall d’afegitons al nom propi fou infinit, des d’oficis fins a malnoms. Al segle XIX la llei espanyola de registre civil imposà el doble cognom. La xerrada intenta fer un recorregut per la història dels nostres noms i cognoms, tot explicant les seves etimologies.

Conferència impartida a:
- II Congrés de la Societat Onomàstica (Manacor, 24 d'octubre 2014)
- XV curs d'història a Muro (10 de desembre de 2013)
- Acampallengua 2012 (Manacor, 3 de juny 2012)

Articles del web relacionats:
De Joans, Joseps, Peres i ases..." (revista Presència, maig 2012)
Noms per antonomàsia

I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (23/06/2012) per parlar sobre l'origen dels noms i cognoms catalans.




Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px