Banner Top

Dimonis, del món clàssic a l’actualitat

L’inframón de la cultura judeocristiana es bastí de molts elements del món clàssic. Els Camps Elisis foren identificats amb el Cel i el Tàrtar amb l’Infern. Al segle XVI Miquel Àngel s’atreví a pintar per primera vegada el rostre de Déu a la Capella Sixtina, inspirant-se en Zeus, el patriarca olímpic. El seu antagonista, Satanàs, també agafaria elements de Pan, déu selvàtic. La xerrada pretén analitzar el llegat clàssic en l’imaginari escatològic cristià, posant especial èmfasi en la figura del dimoni.

Conferència impartida a:
- Club Pollença (15 de gener de 2017)
- Casa de Cultura de l'Ajuntament de Muro (13 de gener de 2017)
- Biblioteca de Capdepera (12 de gener de 2017)
- Fundació Es Convent, Inca, en el marc del cicle d'activitat “Mil dimonis. Un recorregut per la devoció dimoniera de Mallorca”, de la Fundació Casa Museu (30/11/2016)

Etimologies de la mort
Memento mori
- Companyies infernals
Qui era sant Antoni?
El cant de la sibil·la
- Càstigs infernals
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut
-
 L'ultratomba a l'Odissea
Esperant l'Apocalipsi

Realment existeix l'infern?

Avui el cristianisme es manté dividit pel que fa a l’existència de l’infern. El  papa Joan Pau II donà motius per dubtar-ne. Assegurà que, així com "el cel no és un lloc físic entre els núvols", l´infern és l´estat en què es troba aquell "que s´aparta de Déu". El seu successor, però, Benet XVI, el desmentí. Afirmà que "l´infern existeix i, encara que se´n parli poc, és etern i no està buit". “L’infern és un lloc on els pecadors cremen de veritat en un foc interminable i no només un símbol religiós destinat a estimular els fidels”. Per resoldre aquest embull, és millor que coneguem com s’ha creat tot aquest imaginari d’ultratomba.

Pintura de Dieric Bouts (1450)
Pintura de Dieric Bouts (1450)

En el món grec, la idea que en una primera etapa imperà sobre la vida post mortem era més aviat poc definida. Es pensà que els difunts, convertits en una espècie d’ombra, descendien a la morada dels morts, l’Hades, presidit pel germà homònim de Zeus i la seva muller Persèfone. Una possible etimologia ens diu que, en grec, l’Hades era un “lloc invisible” –α, “no” + εἵδω, “veure” –en el món hel·lè també era conegut com a Plutó, derivat de πλοῦτος (“riquesa”), i en el món romà, com a Dis, que en llatí també significa “riquesa”, o Orc.

Hades
Hades


A l’inframón, els morts vivien en una espècie d’estat catatònic (κατά, “per avall” + τόνος, “ritme”), tot conservant l’estatus social que havien tengut en vida. Gràcies a ritus màgics i conjurs, els seus espectres podien ser invocats pels vius. Aquesta descripció de l’Hades recorda molt la que trobam a l’Antic Testament. Al Salm 88 (Job 16, 22) se’ns diu que els morts, tant els impius com els piadosos, descendeixen al “regne de les ombres”, al Sheol (“sol·licitar” en hebreu), d’on no tornaven mai més. La seva tristíssima existència transcorria vagant per un lloc ombrívol, de silenci total i on regna l’oblit.

Menjats pels dimonis, Giovanni da Modena (1410)
Menjats pels dimonis, Giovanni da Modena (1410)
 
L’orfisme i l’ultramón
A partir del segle VII aC, gràcies a l’orfisme, varen guanyar terreny les nocions de càstig o recompensa després de la mort. Es tractava d’un de tants cultes anomenats mistèrics que per aquell temps s’introduïren a Grècia procedents d’Orient i que es caracteritzaven precisament per això, per oferir una vida eterna.
 
L’orfisme predicava la doctrina de la metempsicosi, reencarnacions successives de l’ànima, que era considerada immortal –la paraula està composta de μετα (“més enllà”) + έν (“dins”) + ψυχή (“ànima”) + -ωσις “(procés”). També oferia una recompensa en el món d’ultratomba per als bons i un càstig per als dolents. Al segle IV aC, en la seva obra República (Llibre X), Plató plasmaria aquesta doctrina en el mite d’Er, un personatge que se sotmet a un judici al món dels morts. Als diàlegs Gòrgies i Fedó el deixeble de Sòcrates també parla de l’inframón.

Pintura de l'infern de Dieric-Bouts (1470)
Pintura de l'infern de Dieric-Bouts (1470)
 
L'imaginari clàssic de l'ultramón
Hi havia molts llocs de Grècia que eren considerats com les portes d’ingrés a l’inframón. Segons l’imaginari clàssic, l’Hades estava dividit en dues zones principals: els Camps Asfòdels i l’Èreb. Els Camps Asfòdels era el lloc on les ànimes dels herois deambulaven abatudes entre esperits menors. La religió cristiana identificaria aquesta zona amb el purgatori, el lloc on van els morts que no van ni al cel ni a l’infern i que estan a l’espera del dia del judici final. Hi van les ànimes dels justos que no han acabat d’expiar els seus pecats.
 
L’Èreb era el món de les tenebres. Es dividia en dues zones: el Tàrtar i els Camps Elisis. El Tàrtar era on anaven a parar els esperits malvats. És un estatge de suplicis eterns envoltat per un riu de "foc ardent", el Piriflegetont. El cristianisme l’identificaria amb l’infern, paraula que deriva de l’adjectiu inferus (“de sota”, “subterrani”) -aquest lloc tenebrós, tanmateix, també és present en altres religions orientals. De Tàrtar també tenim la paraula tortuga, que vol dir “habitant del Tàrtar”. No debades, durant l'edat mitjana, la tortuga en el fang representava el mal i l'heretgia.
 
Els Camps Elisis era el destí d’aquells esperits amb grans virtuts. Era el lloc més agradable que hom podia imaginar, un lloc de delícies eternes, amb fonts, prats plens de flors i tota mena d’arbres fruiters. Recordaria, per tant, el cel cristià. Al bell mig hi havia el famós riu Leteu (< λήθη, “oblit”), les aigües del qual bevien les ànimes per tal d’esborrar els records de la seva vida anterior i d’aquesta manera estar a punt, segons l’orfisme, per encarnar-se en uns altres cossos. Tanmateix, a l’Odissea, els morts conservaven el dolorós record del món dels vius, la qual cosa demostra la variabilitat de la mitologia grega. A part del Piriflegetont, del Leteu, altres rius associats amb l’inframón eren l’Estígia (“el de l’odi”), el Cocit (el de les “lamentacions”) i l’Aqueront (“el de la pena”).

Crucifixió i judici final, Jan Van Eyck (1425-30)
Crucifixió i judici final, Jan Van Eyck (1425-30)

Pels romans, l’Hades també fou conegut com l’Avern. En realitat era un llac d’origen volcànic, situat entre Cumes i Nàpols, del qual emanaven tants vapors sulfurosos que els ocells evitaven sobrevolar-lo. Sembla que el seu nom deriva del terme grec aornis (“sense ocells”). A causa del caràcter inquietant d’aquests vapors s’hi va voler localitzar l’entrada del món subterrani. Va ser aquí per on s’introduí Eneas amb la sibil·la de Cumes en el seu descens a l’inframón que surt narrat al llibre VI de l’Eneida.

Llac Avern
Llac Avern

Infern cristià
Els primers escrits cristians  no són molt pròdigs a descriure el lloc on seran custodiats els impius a l’altre lloc del món. Mantenen la noció popular del Regne dels morts (denominat també com a abisme, ἄβυσσος, “sense fons”). És el lloc d’espera del Gran Judici. Després de la resurrecció té lloc el judici i uns són condemnats (els malvats) o salvats (els justos). Així queda reflectit a l’Apocalipsi (en grec vol dir “revelació”), l’últim llibre del Nou Testament que conté les revelacions escrites per Sant Joan sobre la fi del món que inclou el judici final. L’infern que descriuen altres textos com Mateu (5, 22; 8, 12) o Lluc (13, 28) és molt semblant al Tàrtar grec.

Judici final, Hans Memling (1467-71)
Judici final, Hans Memling (1467-71)


Tanmateix, la imatge popular de l’infern cristià que perdura a dia d’avui arranca sobretot amb dues obres apòcrifes (από, “lluny” + κρύπτω, “ocultar”), és a dir, no passades pel sedàs del cristianisme: l’Apocalipsi de Pere (segle II)  i la Visió de Pau, del segle IV. En aquestes obres es comencen a descriure amb més detall les penes dels condemnats, que consisteixen sobretot en foc, esquinçaments físics, olors fètids...

Aquestes descripcions tan escabroses sobre l’infern són les que varen imperar durant l’Edat Mitjana. De fet, l’art  romànic, per adoctrinar i fer por als fidels, va abusar de les imatges de càstigs, horrors i bèsties que evoca la descripció de l’Apocalipsi. Amb tot, al segle XII va començar a prendre força la idea que no tots els pecats eren mortals. Alguns eren venials (del llatí venia, “favor”, “perdó”) i no mereixien més que un estadi de simple purificació després de la mort. Es consolidà així la idea del Purgatori, que assumí Tomàs de Aquino en la seva Suma teològica. El món futur, doncs, ja no era doble, Infern o Paradís, sinó triple.

Judici final, Hans Memling (1467-71)
Judici final, Hans Memling (1467-71)

Visió dantesca
Durant l’edat mitjana, al segle XIV, l'Eneida de Virgili serviria d’inspiració a Dant per a escriure la Divina Comèdia. En aquesta obra el poeta italià baixa a l’infern de la mà del mateix Virgili en un intent de conjuminar l’imaginari judeocristià amb el grecoromà.

Dant i Virgili als Inferns (Eugène Delacroix)
Dant i Virgili als Inferns (Eugène Delacroix)

Il sommo poeta
(“el poeta suprem”) ja distingeix l’Infern com a lloc exclusivament de càstig, que separa del Purgatori i del Paradís. Els horrors que hi descriu originaren l’adjectiu dantesc per descriure una cosa terrorífica –tanmateix, les seves descripcions no són tan escabroses. A la porta de l’Infern de Dant hi ha una inscripció que diu: “Deixeu tota esperança, els que hi entreu!"

L'Infern de Dant
L'Infern de Dant


L’Infern de Dant és com una espècie d’embut amb nou plantes circulars, cadascuna d’elles reservada a un pecador diferent. La primera és per als que no han estat batiats (correspondria al Limbe, un lloc neutral); la segona és per als luxuriosos; la tercera per als golafres; la quarta per als avars i malversadors; la cinquena per als que han pecat d’ira i de peresa; la sisena per als heretges; la setena per als violents; la vuitena per als que han comès frau; i la novena per als que han pecat de traïció (és l’estatge de Satanàs).

En la Divina Comèdia l’Infern al·ludeix a l’home i els seus pecats; el Purgatori, a la lenta purificació dels pecats de l’home; i el Paradís, a la ciència divina. La gran obra de la literatura italiana és un cant a la humanitat, que només trobarà la felicitat en la fe en Déu.

Divina Comèdia
Divina Comèdia

Aquí teniu imatges de l'infern budista.

I en aquest vídeo trobareu informació sobre l'obra "El judici final" de Miquel Àngel, a la Capella Sixtina del Vaticà.

Articles relacionats:

La lliçó mortal de Gilgameix
Etimologies de la mort
Memento mori
- Companyies infernals
El cant de la sibil·la
- Càstigs infernals
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut
-
 L'ultratomba a l'Odissea
Esperant l'Apocalipsi


U
s deix amb la cançó d'Antònia Font, Icebers i guèisers (disc "Lamparetes"), on es parla de les "portes de l'infern":



L’origen mitològic de l’hivern

El 21 de desembre, amb els solstici d’hivern, donam la benvinguda a una estació amb una història mitològica curiosa. La seva protagonista és Persèfone (Περσεφόνη, “la que porta la mort”), coneguda en un principi com a Core (Κόρη, “donzella”). Era una bella al·lota filla de Zeus i Demèter (ἡ Μητὴρ, “la mare”), la deessa de l’agricultura, identificada amb la Ceres romana (aquest nom conté una arrel protoindoeuropea que significa “créixer”). Un dia Persèfone passejava tranquil·la, recollint flors, per un prat de Sicília. De sobte, la terra es va obrir sota els seus peus i se li va comparèixer el seu oncle Hades, qui la raptà i se l’endugué al seu regne subterrani.

El rapte de Persèfone (Niccolo dell'Abbate, 1512-1571)
El rapte de Persèfone (Niccolo dell'Abbate, 1512-1571)
 
Aleshores Demèter, desesperada, va començar a cercar la seva filla per tot arreu, de nit i de dia. Al cap de deu dies, Hèlios, el déu Sol que tot ho veia, li va explicar el relat dels fets. En conèixer la veritat, Demèter va decidir abandonar l’Olimp i s’establí a Eleusis (al nord-oest d’Atenes), on claudicà de les seves funcions amb la naturalesa. Davant la gravetat d’aquella situació que alterava el cicle agrari, Zeus va ordenar a Hades que retornàs Persèfone a la seva mare.

El rapte de Prosèrpina (Rubens)
El rapte de Prosèrpina (Rubens)
 
Hades, però, per no perdre la seva estimada, li donà una magrana dels inferns. Aleshores Persèfone ja havia begut oli. Els que menjaven només un gra d’aquell fruit infernal quedaven lligats de per vida amb l’inframón. Zeus, però, prengué una decisió salomònica: un terç de l’any Persèfone romandria sota terra amb el seu marit Hades, mentre que els altres dos terços podria viure amb la seva mare en el món superior. Així doncs, ara que que acabam d’estrenar l’hivern, el camp està més mort perquè la seva protectora, Demèter, plora de pena en no tenir la seva filla al seu costat.

Prosèrpina (Dante Gabriel Rossetti, 1874)
Prosèrpina (Dante Gabriel Rossetti, 1874)
 
A Roma, Persèfone seria identificada amb Prosèrpina, derivat de proserpere, (“emergir”), i, a Egipte, amb Isis. Totes tres simbolitzen mateix: la llavor que penetra profundament en la terra fins que germina, brota i torna a sortir a la llum del sol.

Hivern (Alcimboldo, 1572)
Hivern (Alcimboldo, 1572)

 

Persèfone i la síndrome d’Estocolm?
Sembla que Persèfone s’acabà enamorant del seu propi segrestador. En aquest cas, degué ser de les primeres persones que patí la síndrome d’Estocolm. Aquesta patologia va néixer arran d’un segrest que hi va haver a la capital sueca el 23 d’agost de 1973. Un tal Jan Erik Olsson va assaltar el Banc de Crèdit de la ciutat i va agafar com a ostatges quatre empleats del banc, tres dones i un home. Davant la pressió policial, veient que el segrestador estava disposat a matar-los, els ostatges es varen posar del seu costat.

Eleusis, la meca de la religió grega
El pas de Demèter per Eleusis deixà empremta. Allà, durant la recerca de la seva filla, la deessa de la naturalesa instaurà uns rituals coneguts com a misteris d’Eleusis. Els seus iniciats se sotmetien a una sèrie de proves que provocaven una autèntica commoció emocional. Essent un culte d’origen agrari, es tractava de reviure simbòlicament la idea de la mort i la resurrecció fecunda de la terra.

El rapte de Prosèrpina  (Gian Lorenzo Bernini, 1621-1622)
El rapte de Prosèrpina (Gian Lorenzo Bernini, 1621-1622), Galleria Borghese (Roma)

Al segle VI aC el culte eleusí adquirí caràcter panhel·lènic durant el govern de Pisístrat a Atenes. Des d’aleshores es convertí en la iniciació grega per excel·lència. De Grècia va passar a Roma i va durar fins l’any 381, quan l’emperador Teodosi ordenà la clausura del santuari.

Visquen les Saturnals!
A l’antiga Roma l’entrada de l’hivern coincidia amb la festa de les Saturnals, que se celebraven del 17 al 23 de desembre aproximadament al crit d’ Io, Saturnalia! Les Saturnalia era una festivitat en honor a Saturn. Com a déu del camp, se l’invocava en una època en que s’acabaven les collites i la terra iniciava la seva letargia fins a l’esclat de la primavera. Eren dies de desinhibició social i d’excessos, com una mena de Carnaval nostre.

Saturnalia
Saturnalia


Les Saturnalia també eren conegudes com la “festa dels esclaus”. No debades, era una època en que els esclaus podien alliberar-se de les seves obligacions i fins i tot, compartien un gran àpat amb els seus amos, els quals per uns dies podien actuar d’esclaus. D’aquesta manera es recordava l'època daurada en què Saturn regnava i no hi havia jerarquies ni opressions d’uns sobre uns altres.  També hi havia un dia, anomenat Sigillaria, en què la gent s'intercanviava estatuetes de cera com a present. Durant aquests dies no es podien dur a terme judicis, i els criminals no havien de retre comptes temporalment.

Saturnals actuals
Saturnals actuals


En aquest enllaç trobareu més informació sobre les Saturnals. I aquí en teniu més informació.

Rebem l'hivern escoltant com Vivaldi (4 de març del 1678 - 28 de juliol del 1741) es feia seva l'estació del fred a l'obra «Les quatre estacions».


Articles relacionats:
Paraules de la terra
-
 Etimologies estacionals
-
 L'hora de la primavera
-
 L'origen de les estacions
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px