Banner Top

Un pont de mar blava trencat

Article publicat a l'Ara Balears (14/07/2018)

Un viatge als orígens mítics d’un mar convertit avui en Mare Mortuum

El déu Posidó no atura de plorar al costat de la seva dona Amfitrite i del seu fill Tritó. Impotents, veuen com dia rere dia moren a les seves aigües centenars de refugiats en el seu intent d’abraçar la terra promesa. El “pont de mar blava” que el 1993 ens cantava Lluís Llach s’ha transformat avui en una fossa comuna de somnis truncats, en una gran tanca “enmig” (medius) de dues “terres” (terrae), en el que els llatins conegueren com a Mare mediterraneum. Aquesta vegada la “rica” Europa marca més distàncies que mai amb els seus “pobres” veïnats de l’altra vorera.

Seguint l’estela de l’omnipotent Roma, el Vell Continent també s’ha fet seu el Mare mediterraneum al crit de Mare Nostrum (“el mar nostre”), que continua essent un “mar gran”, un Mare Magnum. Avui, però, les consciències europees neden enmig d’un maremàgnum d’incongruències i d’hipocresies en veure que l’antic Mare Nostrum ha mutat en Mare Mortuum.

L’opinió pública va prendre consciència de l’actual tragèdia migratòria l’abril de 2015. Prop de l’illa italiana de Lampedusa naufragà una pastera amb més de 900 persones a bord, procedents de Líbia. Des d’aleshores hem normalitzat la ignomínia. En l’era de la infoxicació, les xifres ja no ens escandalitzen. Segons ACNUR, l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats, més de 3100 persones varen morir durant l’any 2017 en aquest gran llac nostre, bressol de la cultura europea. I tot fa preveure que enguany se superaran amb escreix aquestes xifres esgarrifoses. La lletra de Llach no pot sonar més utòpica: “Un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec, un pont que agermani pells i vides diferents, diferents”.



El plor d’Europa
Al costat de Posidó, qui també plora desconsolada és Europa, la princesa fenícia convertida en mite fundacional del nostre continent. La seva extraordinària bellesa no passà desapercebuda a Zeus, qui, fent honor a la seva fama d’incansable faldiller, adoptà l’aparença d’un brau blanc per poder-la seduir. La innocent donzella es trobà amb l’animal en una platja, i, veient que era mans, l’acaronà i s’hi acabà pujant al llom. 

De seguida, el patriarca olímpic aprofità l’ocasió per arrencar a córrer mar endins. Portà la seva plorosa presa fins a Creta. Havent-li infantat tres fills (Minos, Radamant Sarpedó), la convertí en sobirana de l’illa i li féu tres presents: Talos, un autòmat de bronze que vigilava que cap estranger desembarcàs a les costes cretenses; un ca a qui no se li escapava ni una presa, i una javelina que no errava mai el tret.

Avui, amb la tragèdia migratòria, aquests presents de la princesa fenícia tenen un simbolisme especial. Talos és la flota d’Europa que s’encarrega de expulsar els refugiats de les seves costes; el ca són els demagogs que no aturen de bordar-los; i la javelina són les porres amenaçadores dels vigilants costaners. Per vergonya d’una inoperant UE, ONG com Proactiva Open Arms, SOS Méditerranée o Metges Sense Fronteres són qui s’han de dedicar a rescatar vides.

1498748026679Rescat de Proactiva Open Arms

La nova talassocràcia
Va ser a Creta on va veure la llum pròspera cultura minoica, coneguda per la seva talassocràcia, pel seu “poder” (kratos) de la “mar” (thálassa). És la mateixa talassocràcia amb la qual avui Europa espanta els immigrants. Amb el seu estol inexpugnable de vaixells, els minoics tenien via lliure per transitar d’una illa a una altra. Així, el mar fou vist com un pont (póntos), terme que acabà essent sinònim de thálassa. A través d’aquest pont aquós, els grecs s’endinsaren en el pélagos (“mar endins”). I el seu pélagos principal (arxi) fou el mar Egeu, convertit així en arxipèlag. Tractant-se d’un mar ple d’illes, amb el temps la paraula adoptaria el significat actual de conjunt d’illes.

Aquest “mar principal” agafaria el nom d’un antic sobirà d’Atenes, pare de l’heroi Teseu. Quan el seu fill partí cap a Creta per a matar el famós Minotaure, Egeu li demanà que, en tornar, com a senyal de victòria, canviàs les veles negres de la seva nau per unes de blanques. Teseu, però, se n’oblidà. Així, en veure de lluny la nau amb les mateixes veles, el monarca es pensà que el seu fill havia mort en aquella arriscada missió. Desconhortat, es llançà des d’un penya-segat al mar que, des d’aleshores, portaria el seu nom. Avui, des de les profunditats, Egeu observa amb angúnia com els refugiats sirians arriben a una de les seves illes, Lesbos, per donar el salt al cor d’Europa.

immigration illegale bateau clandestinEl drama humanitari d'Europa

Els nous “Ulisses”
Són molts els “Ulisses” que continuen patint “odissees” a la Mediterrània. Després d’haver estat deu anys lluitant a la guerra de Troia (al nord-oest de Turquia), el protagonista de l’Odissea d’Homer també va haver de superar un caramull d’adversitats per tornar a la seva estimada illa, Ítaca, al nord-oest de Grècia. En arribar a Sicília, va deixar cec el ciclop Polifem, fill de Posidó. Això no li ho perdonà el déu de la mar, el qual féu allargar l’agonia de l’heroi grec. Així, Ulisses (Odisseu en grec) s’està deu anys més donant tombs d’una banda a l’altra del mar “del color del vi”, en paraules d’Homer.

Durant el seu periple, Ulisses també es topà amb regals enverinats. Fou el cas de les sirenes que habitaven les costes de Nàpols. Eren dones-ocells, d’aspecte monstruós, que seduïen les seves víctimes amb la seva melodiosa veu. Res a veure, per tant, amb la imatge de dona sensual i bondadosa que ens vengué d’elles el Renaixement.

Seguint les recomanacions de la maga Circe, el protagonista homèric es lligà al pal de la seva nau i ordenà als seus companys que es tapassin les orelles amb cera d'abelles. Seduït pel cant de les sirenes, no aturava de demanar que el deslligassin, però el seus companys, sords com estaven amb la cera, continuaren remant fins a esquivar aquella trampa. Avui dia la locució "sentir cants de sirenes" s’utilitza per advertir del perill que suposa deixar-se seduir per falses promeses o per paraules aduladores. Són els cants de sirenes que escolten els nous “Ulisses” quan, des de casa estant, amb el mòbil a la mà, veuen imatges idíl·liques de compatriotes seus que han fet realitat els seus somnis.

mare mortuum

Els immigrants també han d’anar molt en compte quan arriben al sud d’Itàlia, a l’estret de Messina que fa de canal amb Sicília. Allà l’heroi grec s’hagué d’enfrontar amb dos monstres, Escil·la, una nimfa de sis caps de ca, i Caribdis, una criatura amb forma de remolí gegantí que aspirava i vomitava l’aigua tres vegades al dia. Ara curiosament l’expressió “estar entre Escil·la i Caribdis” s’empra amb el significat d’ “estar entre l’espasa i la paret”. Així estan, sens dubte, els nous “ciutadans indesitjats” que arrisquen la seva vida a la Mediterrània.

Ulisses no albirava mai el final de la seva odissea. Només feia que sentir nostàlgia, és a dir, “dolor” (álgos) de no poder “tornar” (nóstos) a la seva Ítaca natal. Precisament fa uns anys un grup de psiquiatres de Barcelona començà a parlar de “la síndrome d’Ulisses”. Amb aquesta terminologia volien definir la sensació de tristor i ansietat que pateixen avui els immigrants que no veuen complides les seves expectatives a la seva terra d’acollida.

Finalment, tanmateix, al cap de vint anys Ulisses es va retrobar amb la seva estimada Penèlope en un dels happy end més espectaculars de tota la literatura clàssica. El 1911 l’Odissea d’Homer serví d’inspiració per al poeta alexandrí Kontastin Kavafis. En el seu conegut poema Viatge a Ítaca, Ulisses es converteix en el símbol de l’home modern que ha d’arribar a Ítaca (la mort) havent viscut moltes experiències i havent fet el cor fort: “Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,/ has de pregar que el camí sigui llarg,/ ple d'aventures, ple de coneixences./ Els Lestrígons i els Cíclops,/ l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:/ són coses que en el teu camí no trobaràs,/ no, mai, si el pensament se't manté alt, si una/ emoció escollida/ et toca l'esperit i el cos alhora”.

naufragi2
La indiferència d'Europa

A casa nostra, aquest poema es popularitzà el 1975 quan fou musicat per Lluís Llach. El compositor de Verges, però, donà una nova interpretació a Ítaca. No la veié com la mort, sinó com les fites, els objectius, que tots ens hem de marcar a la vida per “anar més lluny”.

Els nous “Eneas”
Els immigrants que aquests dies s’aventuren al Mediterrani són igualment la viva imatge d’Eneas, el mític heroi troià. El protagonista de l’Eneida de Virgili també arribà amb la seva família a les costes d’Itàlia, fugint d’un conflicte, el de Troia, que acabà en victòria per al bàndol grec d’Ulisses. Curiosament, Ròmul, un dels seus descendents, es convertiria en el fundador de Roma, la primera gran potència civilitzadora d’Occident.

Per desgràcia, al segle XXI Europa ja s’ha oblidat dels seus grans mites fundacionals. Actua com el sobirà grec Agamèmnon a la guerra de Troia. De manera irresponsable, instigat per la cobdiciosa indústria armamentística, sembra el caos en territoris llunyans, escenari d’interminables guerres tribals, alhora que criminalitza les seves víctimes.

Naufragi4El naufragi d'Àfrica

Amb el cant planyívol de les nereides de fons, Posidó, Amfitrite i Tritó encara segueixen vessant llàgrimes sobre un pont de mar blava avui del tot trencat. I, mentre alimentam la fera del capitalisme, la princesa Europa no es cansa de sacsejar les nostres consciències des dels bitllets de cinc euros i les monedes de dos euros. Per resoldre l’actual drama humanitari del Mare Mortuum, ens reclama que tenguem “amplitud de mires”, tal com indica una etimologia popular, plena de poesia, del seu nom -vendria d’eurús, “ample” i d’ops, “vista”. Europa tem tornar a ser segrestada per Zeus, que aquest cop pot adoptar la forma d’un partit xenòfob d’ultradreta.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/05/2017), reflexion sobre l'Odissea i la Mediterrània:

 

Entrades del web relacionades:
Un pont de mar blava
El seductor cant de sirenes
-
 La xusma, a galeres!
-
 Grecs a la Mediterrània
Mediterrani, un mar de llengües
Etimologies nàutiques
Realment Ulisses tenia una síndrome?
Sobre mentors i cicerones
Eren troglodites els grecs?
- P
enèlope no tenia cap síndrome!
Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Les meduses de la indiferència
El rapte d'Europa

La meravellosa història de les llengües del món

Actualment es calcula que es parlen al món unes sis mil llengües, en dos-cents cinquanta estats diferents. Tot fa preveure que al llarg d’aquest segle en desapareixerà la meitat. El perquè de tanta diversitat lingüística es un misteri que s’intentà desxifrar a partir del segle XVIII. Fou aleshores quan sorgiren els primers estudiosos que s’atreviren a qüestionar la teoria bíblica de la Torre de Babel. Havia arribat el moment de seguir el rastre, amb mètodes científics, d’una hipotètica llengua mare, de la qual derivessin totes les altres.

Conferència impartida a:
- Institut de Santa Margalida (05/04/2017)
- Tercera edició de "Maremàgnum", festival de cultura Clàssica de les Illes Balears (31/03/2017)

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/09/2016), parl sobre l'origen de les llengües:



Articles del web relacionats:
A la recerca de la llengua mare
La llengua dels nins salvatges
Lingua franca, el primer esperanto
La solidaritat de les llengües
Emparaular el món
- Sapere aude?
Mediterrani, un mar de llengües
La llengua dels nins salvatges
El grec, el pa nostre de cada dia
Menys llatí i més esport
"Traduttore traditore"
Romàntics, no em vengueu amb romanços!
Apologia de la paraula
Al principi existia la paraula
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules voladores

Mitologia i astronomia: les històries que amaguen les estrelles

Cada dia, quan el Sol es pon, el cel se’ns obre com un autèntic llibre d’història. Noms com Andròmeda, Cassiopea, Sagitari, Júpiter i Altaïr ens evoquen temps ancestrals en què les estrelles eren objecte d’adoració. I no per casualitat. A l’antiguitat l’home dirigia la seva mirada cap a la immensitat del firmament amb una mescla de por i fascinació. Era per sobre del seu cap on veia que es produïen els fenòmens més espectaculars: núvols, raigs, trons i vents. Aviat descobrí que el comportament dels astres tenia una certa influència en tot el que succeïa a la Terra.

A partir d’aquesta suposada correlació, va ser quan la humanitat va començar a ordenar aquella cúpula celeste que tant li condicionava la vida. L’astronomia, doncs, naixé al mateix temps que l’astrologia. Calgué posar nom a aquells éssers superiors i poderosos que actuaven de profetes.

Conferència impartida a:
- Biblioteca de Santa Eugènia (2 d'agost de 2016)
- Maremagnum 2015/ 2016. Jornades de cultura clàssica al castell de Bellver (Palma).
- Saló d'actes de l'Ajuntament de Sineu (20 d'abril de 2012).
- Acampallengua 2011 (Campos, abril de 2011).





Taller astronomia i mitologia (Maremagnum 2015)
Taller astronomia i mitologia (Maremagnum 2015)


Articles del web relacionats:
Les històries que amaguen les estrelles. L'origen mitològic dels signes del zodíac a l'antiga Grècia.
Dies divins
Desitjos siderals
Una Via Làctia ben lactosa
Hèrcules, entre el vici i la virtut
-Gasos caòtics
- L'origen dels signes del zodíac
 

Mediterrani, un mar de llengües amb nexe llatí

El Mediterrani, tot i ser petit, és l’únic mar que comunica tres continents: Europa, Àfrica i Àsia. Els romans el batiaren com a Mediterraneum mare perquè estava “enmig” (medius) de dues “terres” (terrae). Era un terme calcat dels grecs (μεσογειος θαλασσας) i dels àrabs (Al-Bahr al-Mutawasit). Els egipcis, en canvi, s’hi referien com “el Gran Verd”, i els turcs amb l’expressió Ak Deniz (“mar Blanc”) per oposició al mar Negre. Als romans, que l’arribaven a ocupar del tot, també els agradava parlar de mare magnum (“mar gran”) –avui aquesta expressió, reconvertida en maremàgnum, s’utilitza com a sinònim de confusió o abundància.
 
Tot i que els grecs i romans no foren els únics que solcaren les aigües de la Mediterrània, són les cultures que més han influït en la configuració lèxica de les vint-i-quatre llengües que es parlen en els més de vint països que la integren –al món se’n parlen sis mil. 

El llatí, en tot cas, és la llengua que més ens ha condicionat, ja que representa el 70% del lèxic català –la presència romana a la península ibèrica durà set segles (218 aC-476 dC). L’altre 30% del nostre vocabulari procedeix de distintes llengües com el grec clàssic, les preromanes (iber, celta, cartaginès, basc), l’àrab, les llengües germàniques, les llengües ameríndies i, fins i tot, les llengües romàniques veïnes.

Llatí, el bessó de les llengües romàniques
En les llengües romàniques no totes les paraules llatines experimentaren la mateixa evolució. Algunes donaren pas, en èpoques diferents, a doblets o al·lòtrops, formes dobles, una de culta (sense cap canvi formal) i una altra de popular o patrimonial (resultat de l’evolució experimentada pel llatí vulgar, és a dir, pel llatí parlat). Per exemple, de cathedra tenim càtedra (cultisme) i cadira (patrimonial); de volumen, volum (cultisme) i embalum (patrimonial); d’ignorare, ignorar (cultisme) i enyorar (patrimonial); de laborare, laboral o laboratori (cultisme) i llaurar (patrimonial).
 
Resulta ben curiós seguir l’evolució dels mots patrimonials en les diferents llengües romàniques. Així, manducare (“menjar com un golafre”, en català va donar menjar, en francès manger, en italià mangiare i en occità manjar. En canvi, en castellà i en portuguès, “comer” ve de comedere (“menjar-ho tot”). El llenguatge popular ressuscita alguna vegada la forma llatina manducare en frases com “És hora de manducar!” o “No tenim prou manduca per fer el sopar!”.
 
D’altra banda, un mateix derivat llatí pot canviar de significat en les diferents llengües romàniques. Per exemple, acostar (del llatí costa, “costella”) en català té el sentit de “posar a prop”, mentre que en castellà vol dir “ficar al llit”. O cercar (del llatí circo, “fer una volta), en català és sinònim de “buscar”, però en castellà d’ “envoltar”. També hi pot haver derivats llatins que només s’han donat en una llengua romànica. En català, és el cas de “conjuminar” i de “deler”. El fet que aquestes paraules no tenguin el seu corresponent en les altres llengües justifica la famosa expressió italiana traduttore, traditore (“el traductor és un traïdor”).
 
També tenim paraules llatines que en la nostra llengua han experimentat una metàfora important. És el cas de pel·lícula. Per als romans es tractava d’una pell prima. Nosaltres, en canvi, anomenam així els enregistraments d’imatges en moviment perquè aquestes es feien en acetat, un material similar en aparença a una pell molt prima.
 
Tot i que la nostra llengua mare no disposava d’articles, els nostres articles procedeixen de paraules llatines. Les formes normatives “el”, “la”, “els”, “les” vénen d’ille, illa (“aquell”). En canvi, les del parlar salat, “es”, “s”, “sa”, “es”, “ses”, de les Balears i d’alguns indrets de Catalunya com la Selva o l’Empordà, tenen llur origen en ipse, ipsa (“un mateix”).
 
El coneixement del llatí permet saber que, en català, l’expressió castellana “con pelos y señales” (és a dir,  “amb tot luxe de detalls”) equival a “amb tots els ets i uts”. Aquestes partícules –la conjunció copulativa et i la final ut- apareixien repetidament en textos litúrgics i notarials. El qui ha llegit en llatí adhuc amb un valor temporal de “fins ara” o “encara”, procurarà utilitzar bé aquest mot català –“àdhuc”-, que és un sinònim culte de “fins i tot”; per tant, no se li acudirà confondre’l amb la forma ad hoc, per a indicar una relació de finalitat amb una cosa.
 
Si sabeu llatí, tampoc no us ha d’estranyar que us insultin amb l’expressió “tros de quòniam”. Quoniam és una conjunció que significa “perquè”. L’expressió segurament va sorgir en ambients eclesiàstics. En les discussions escolàstiques alguns es llançaven a argumentar al crit de quoniam, sense saber després què dir. Així es podria dir que un quòniam es refereix a aquelles persones que inicien una crítica visceral sense saber com l'argumentaran; tanmateix, el seu l'ús més comú és el de ser un beneit.

El llatí en el català i l’italià
En català, igual que en castellà, les paraules procedeixen de l’acusatiu llatí (que solia acabar en -m). D’aquesta manera, font no ve del nominatiu fons, sinó de l’acusatiu fontem. D’aquí que tengui una “t” en català que no té el nominatiu fons.

En italià, en canvi, les paraules procedeixen del nominatiu. Per això, home es diu uomo (del llatí homo, hominis) i el plural acaba en -i, com el nominatiu d’algunes declinacions en llatí (lupi és “llops” en italià, igual que en llatí), o en -e, com rose, a partir d’-ae, que és el nominatiu d’altres declinacions (rosae).
 
Fonts de cultismes llatins
El cristianisme i el feudalisme varen ser dos dels focus generadors més importats de cultismes. D’origen cristià són capella, comunió, confessió, edificar, perdonar o predicar. En alguns casos tenim mots d’aquesta categoria que s’acabaren deslligant de la seva connotació religiosa, com per exemple lavabo. En arribar l’aigua corrent a les cases, la pica per rentar-se les mans rebé aquest nom  per una història ben curiosa: perquè permetia fer els mateixos gestos que feia el capellà a missa quan un escolà li abocava aigua als dits en una palanganeta, mentre el sacerdot recitava un salm que deia: Lavabo inter innocentes manus meas... ("Em rentaré les mans entre els innocents...").
 
Cultismes d’origen feudal són  homenatge (perquè qui jurava vassallatge al seu amo es convertia en el seu home). benefici, peatge, senyor, feu, comte, cavaller, marmessor (<manumissor), mainada (<mansionata, “conjunt de familiars que viuen en una casa o mansió”) o pagès (“home lligat al pagus o terra”). També alguns autors medievals, sobretot Ramon Llull, varen aportar a la llengua catalana gran nombre de cultismes com a conseqüència de la necessitat de donar noms a nous conceptes sorgits per l’avenç de la filosofia, de la ciència i de la cultura en general, les quals ja no s’expressaven en llatí, sinó en català. D’altra banda, a través de l’anglès també ens han arribat molts llatinismes com auditori, espònsor, fòrum, referèndum o índex.
 
Paraules sense fronteres
El català, tot i ser ja una llengua diferenciada, es nodriria de paraules pròpies de les llengües indígenes preromanes. Aquestes aportacions formen part del que es coneix com a substrat, és a dir, restes de llengües que, en un determinat territori, han estat substituïdes per una altra –en el nostre cas, serien restes de les llengües preromàniques. Així, de la cultura celta tenim paraules com blat, brossa, galta, camí, braga, carro, peça, cervesa, camisa, cabanya, vassall, banya, llauna o trencar. D’altra banda, paraules provinents del basc o euskera són: esquerra, samarreta, pissarra, estalviar, samarreta, xabola, carabassa, motxilla (el castellà en conserva d’altres com “cencerro” o “órdago”).
 
Paraules sense fronteres
Paraules sense fronteres

Igual de notable és en el català la presència del superstrat lingüístic de la Península ibèrica. El superstrat és constituït per aquelles llengües que, en un territori determinat, s’han introduït àmpliament dins l’àrea d’una altra i, sense arribar a substituir-la, hi han deixat algunes traces –en el nostre cas, serien les llengües posteriors a la romanització. Per exemple, els vuit segles de dominació musulmana a la Península en han deixat paraules com zero, xifra, aritmètica, àlgebra, alcohol, cotó,  xarop, ronda, duana, afalagar, mesquí, safata, rajola, racó, nuca, droga, arròs, fideus, barri, matalàs, màscara, mòmia, moneia, tarima, alicates, albarà, síndria, llimona, taronja, albergínia o magatzem.
 
Finalment, podem resseguir en el nostre lèxic els contactes que tingué o encara té el català amb les seves llengües veïnes o no tan veïnes És el que es coneix com a adstrat.
  • Occitanismes: ambaixada, bacallà, empaitar, raspall, eina, foraster, faràndula, refrany, tatxa, perfil, joia, bosc, flauta, capatàs, al·lot (?).
  • Gal·licismes: jardí, estendard, llinatge, covardia, batalla, xemeneia, hotel, maçoneria, debut, xofer, xalet, xandall, gabinet, fitxa, parc, somier, popurri, bricolatge, moda, arnès, claraboia, crema, turisme, maleta, sabotatge, sergent, equipatge, bitllet, etiqueta.
  • Italianismes: artesà, alerta, macarró, novel·la, saldo, escopeta, sentinella, coronel, piano, soprano, cicerone, batuta, capritx, fiasco, camerino, porcellana, salsitxa, sobrassada, caputxa, guerxo, cartó, grotesc, milió, facècia, balcó, aquarel·la, caricatura.
  • Lusitanismes: caramel, melmelada, bussejar.
  • Castellanismes (normativitzats): preguntar, alabar, queixar-se, tarda, bodega, burro, postres, entregar, guapo, maco, broma, cabdill, curandero, llaga, bodes, resar
El castellà, per la seva banda, també ha rebut catalanismes com cantimplora, pincel, capicúa, añoranza, alioli, dátil, turrón, retrete, ensaimada, butifarra, faena, guante, sastre, esquirol, bajel, clavel, forastero, paella, salvaje,
 
El català també s’ha nodrit de paraules d’altres llengües no necessàriament romàniques i, en alguns casos, fora de l’àmbit mediterrani:
  • Anglicismes: bistec, club, xut, míting.
  • Del gaèlic: eslògan, clan
  • Germanismes: amanir, blau, blanc, gris, estaca, tapa, botó, sala, banc, gana, roba, robar, guanyar, guarir, amanir, lleig, llesca, gaire, escuma, fang, esclatar, conrear, brot, falda, ric, alberg, sabó, esquena, bandera, banda, marca, treva, guerra, elm, guàrdia, espia, boig, estona, òliba, orgull, raspall, brossa, ganivet, gratar, tovallola, taca, arpa.
  • Egipci: goma
  • Del sànscrit: sucre, laca, parxís, karma
  • Del turc tenim tulipa, turbant, divan, iogurt, quiosc, espinacs, caravana, tambor, paradís, almívar, nenúfar o sabata (el castellà en conserva d’altres con “chaleco”, “armilla” en català).
  • Del caló (gitano): xabola, paio, pispar (d’altres no estan normativitzades, com “calés”, “jalar”, “chirona”, “pelluco”)
  • Del txec: robot < robota (“treball”)
  • De l’hindi: bengala, xampú, pijama.
  • Del xinès: te
  • Del japonès: bonsai, tsunami (“onada de port”); karate (“mans netes”); karaoke (“orquestra neta”); judo (“mitjà suau”).
  • De les llengües ameríndies: cacau, huracà, cacic, alvocat, caiman, butaca, lloro, mico, xiclet, caníbal, tòtem, huracà, hule, mocassí, tobogan, canoa, hamaca, petaca, jaguar, tabac, tauró, piranya, patata, moniato, tomàquet, xocolata, barbacoa.
  • De les llengües polinèsiques: tabú, biquini.

Aquí teniu un article que parla sobre l'origen del llatí.

Articles del web relacionats:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px