Banner Top

Homosexualitat i mitologia

La mitologia grega parla de la manera de viure del poble que la va crear. Així doncs, també reflecteix la seva homosexualitat, tret distintiu, d’altra banda, de qualsevol altra cultura de l’antiguitat. Zeus, el pare dels déus, faldiller empedreït, tampoc no va saber dir que no a aquest tipus d’amor. El seu objecte de desig masculí va ser Ganimedes, un atractiu pastor adolescent, fill de Laomedont, rei de Troia.

Per estar al seu costat, Zeus el raptà sota la figura d’una àguila i se l’emportà a l’Olimp. Allà el jove es convertí en l’encarregat de servir el nèctar i l’ambrosia en els banquets dels déus. D’aquesta manera, va desplaçà Hebe, deessa de la joventut, que era qui realitzava aquestes tasques fins aleshores. Sempre portava a les mans una gerra d’on rajava un líquid abundant (el nèctar), tal com representa la seva constel·lació Aquari –un dels satèl·lits del planeta Júpiter (Zeus romà) també porta el seu nom.

El rapte de Ganimedes (Correggio, 1531-32)
El rapte de Ganimedes (Correggio, 1531-32)
 
Avui, en el món laboral, es parla de la síndrome de Ganimedes –curiosament, té poc a veure amb el mite. La pateixen aquells caps que limiten el desenvolupament professional dels seus subordinants assignant-los una tasca específica que es converteix en rutinària. Dient-los que són els millors en aquella posició els impedeixen ascendir. Aquestes pràctiques generen una gran desmotivació en la persona afectada, de manera que la qualitat de la seva feina se’n ressent. Un altre tipus de mobbing relacionat amb la mitologia és la síndrome de Cronos.
 
El rapte de Ganimedes (Rubens)
El rapte de Ganimedes (Rubens)
Després de Ganimedes, Zeus també s’enamorà d’un altre jove, Euforió. Aquesta vegada, però, fou un amor no correspost. Euforió fugí de les urpes del patriarca olímpic, el qual, enfadat, el fulminà amb un llamp a l’illa de Melos. Les nimfes de l’illa l’enterraren i Zeus, encara més irat, les transformà en granotes.

Apol·lo, un déu desgraciat
Un altre déu que conegué l’amor homosexual va ser Apol·lo, el déu més atractiu del panteó grec i, paradoxalment, el més desgraciat en l’àmbit sentimental. De res li serví la seva bellesa apol·línia. Després que Cassandra i Dafne li donassin carabasses, va decidir canviar de bàndol. Tanmateix, però, la jugada li va sortir malament.
 
La mort de Jacint (Jean Broc, 1801)
La mort de Jacint (Jean Broc, 1801)

El primer amant d’Apol·lo va ser Jacint. Va ser un amor efímer. Un dia ambdós estaven jugant a llançar-se el disc l’un a l’altre. Apol·lo, per demostrar la seva força i impressionar el seu amant, el va llançar tan fort que, sense voler, va colpejar de mort Jacint. Aleshores, desconhortat, el va convertir en la flor de jacint, de perfum penetrant. Altres versions, asseguren que el disc llançat pel déu fou desviat per venjança pels vents Zèfir o Bòreas.
 
La mort de Jacint (Tiépolo)
La mort de Jacint (Tiépolo)

A Apol·lo tampoc no li durà molt l’amor amb el jove Ciparís, el seu fidel company de caceres. Aquest tingué la dissort de ferir de mort un cérvol que Apol·lo havia adoptat. Turmentat pel que havia fet, Ciparís suplicà als déus que el matassin. Aquests, però, el transformaren en xiprer, arbre representatiu de la tristesa que porta el seu nom. En aquell moment Apol·lo li adreçà unes paraules molt reveladores. Així les recreà Ovidi en les seves Metamorfosis (X, 141-142), en traducció de Jordi Parramon:

“Entre gemecs digué el déu: `Com nosaltres hem de plorar-te
Tu ploraràs per la gent, i en el dol faràs companyia’”

No és d’estranyar, doncs, que el cristianisme adoptàs el xiprer com a principal element decoratiu dels cementeris. Tanmateix, per la seva forma fàl·lica, és un arbre que des de sempre ha estat associat a la fertilitat de la terra.

 

La mort de Ciparís
La mort de Ciparís
 
Els amors d’Hèracles
El gran heroi de la mitologia grega també conegué l’amor homosexual, igual que Aquil·les, gran amant de Pàtrocle. Un dels seus grans companys va ser Abder, fill d’Hermes. Durant l’octau dels dotze treballs d’Hèracles, Abder va ser devorat per les eugues de Diomedes. Al costat de la seva tomba, l’heroi grec fundaria la ciutat d’Abdera, situada a la costa de Tràcia.
 
Hilas i les nimfes
Hylas i les nimfes (John William Waterhouse), objecte de polèmica a la Galeria d'art de Manchester

Hèracles, però, viuria una altra història homosexual. Durant l’expedició dels Argonautes, no va suportar la pena que li provocà de desaparició d’Hylas, que havia estat raptat per les nimfes d’una font mentre anava a cercar aigua. Aleshores Hèracles va decidir abandonar l’expedició  per sortir al seu encontre. Tanmateix, no el va poder trobar.

Àrtemis i Cal·listo
A causa de la forta misogínia de l’antiguitat, no existeixen mites clàssics que parlin de relacions homosexuals femenines. Hi ha, però, episodis de transvestisme d’un personatge masculí que intenta seduir una dona. És el cas de Zeus, que es va enamorar de la bella nimfa caçadora Cal·listo (“la més bella”, en grec). Aleshores es va transformar en Àrtemis, la deessa de la caça i la vegetació, i la va deixar embarassada. Un dia Cal·listo acudí amb la resta de nimfes a banyar-se a un llac amb la seva protectora divina. Fou allà on Àrtemis s’assabentà de l’estat de nova esperança de la seva deixeble, que tenia l’obligació de mantenir-se verge. Aleshores la deessa l’expulsà del seu seguici.

Cal·listo i Júpiter sota la forma d'Àrtemis
Cal·listo i Júpiter sota la forma d'Àrtemis


Júpiter disfressat d'Àrtemis, seduit Cal·listo, Gerrit van Honthorst (1590-1656)
Júpiter disfressat d'Àrtemis, seduit Cal·listo, Gerrit van Honthorst (1590-1656)


Al cap d’un temps, Cal·listo va donar a llum un nin anomenat Arcas. Això irrità molt Hera, que no podia consentir que el seu marit Zeus hagués tengut una nova criatura amb una altra, adoptant la figura d’una dona. Llavors la matriarca olímpica, convertí la seva rival en óssa. Uns quinze anys més tard, Arcas, també caçador, es va topar amb la seva mare convertida en óssa, sense que la sabés reconèixer. Estava a punt de disparar-li una fletxa quan Zeus va intervenir i transformà en constel·lació mare i fill -Cal·listo és l'Óssa Major.
 
Aquí teniu un interessant àudio sobre mitologia i sexualitat del programa "La noche en vela" de RNE. 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/06/2017), reflexion sobre l'Orgull Gai:

 
Articles del web relacionats:

Fills de Cronos

Article publicat a l'Ara Balears (24/08/2015)

Vivim en l’era de la velocitat sota la persistent amenaça del devastador pare Cronos. En la mitologia clàssica, Cronos (“temps” en grec, equivalent al Saturn romà) formà, juntament amb la seva germana Rea, la segona parella de déus titans. Fou igual de dèspota que el seu progenitor Urà, a qui castrà per fer-se amb el poder. Amb aquell nou patriarca la tragèdia es consumà un altre cop. Advertit que ell també seria destronat per un fill seu, Cronos no dubtà a empassar-se els seus descendents a mesura que naixien. Zeus, però, el més petit de tots, li va poder aturar els peus amb l’ajuda de la seva mare Rea. Va ser així com s’acabà l’antropofàgia del Temps.

Saturn (Cronos) devorant el seu fill (Goya)
Saturn (Cronos) devorant el seu fill (Goya)
 
Tanmateix, ara el mite es torna a repetir. Nosaltres també som fills devorats pel temps, que ens persegueix. Cada cop ens semblam més al conill blanc de l’obra de Lewis Carroll “Alícia en el país de les meravelles” (1865). El personatge, turmentat per les presses, mira permanentment el seu rellotge de butxaca (l’actual mòbil) i es queixa que no té temps. Avui aquest bé tan preuat ens domina més que mai en un món que no descansa mai, obert les 24 hores davant l’envestida d’una estressant tecnologia concebuda inicialment per fer-nos la vida més fàcil. Amb l’actual consumisme, el pas del temps ja no ve marcat pels cicles de la naturalesa, sinó per l’obsolescència programada, la sublimació del capitalisme. Un aliat incondicional d’aquest panorama tan desolador és el rellotge, que a Cabília, una regió d’Algèria, anomenen “molí del dimoni” per l’obsessió que crea.

Saturn (Cronos) devorant els seus fills (Rubens, 1637)
Saturn (Cronos) devorant els seus fills (Rubens, 1637)
 
Després dels primers rellotges de sol, aigua i arena de l’antiguitat, durant l’edat mitjana “la veu del temps” va irrompre amb força en les nostres vides. Els tocs de campana de cada poble marcaven les rutines de la vida quotidiana de la gent, que treballava de sol a sol per guanyar-se el jornal (del llatí diurnus, “de dia”). Així, des dels seus campanars, l’Església, del tot omnipotent i omnipresent, s’assegurava fer extensiva entre la població l’ora et labora (“resa i treballa”), la famosa regla de Sant Benet, l’italià fundador al segle VI de la vida monàstica a Occident –una altra de les seves cèlebres sentències és “l’oci és l’enemic de l’ànima”.
 
A poc a poc els rellotges s’anaren sofisticant. Les hores no només es pogueren sentir, sinó també visualitzar gràcies a la introducció d’una agulla dins d’una esfera numèrica. A l’Anglaterra del segle XVIII de la Revolució Industrial es culminaria el procés de “domesticació del temps” iniciat durant l’edat mitjana. El proletariat, que treballava per torns –dia i nit- fins a l’extenuació, no podia treure l’ull dels minuts i segons dels rellotges que penjaven de les parets de les fàbriques. Mentrestant, els capatassos capitalistes constataven que “el temps és or”: no només els condicionava el preu d’un producte, sinó també la retribució dels treballadors. Fou així com, segons els historiadors, el rellotge, i no pas la màquina de vapor, es convertí en la màquina més important de l’edat industrial moderna.

Tempus fugit segons Dalí
Tempus fugit segons Dalí
 
Enrere ja queden les plàcides i llargues hores dictades pels “rellotges de Déu”. Ara, a pesar que el temps s’hagi “secularitzat”, el seu pes és més feixuc que mai. Per mitigar-lo, en l’actual societat de l’evasió, les nostres accelerades vides s’aferren al carpe diem (“aprofita el dia”) dels llatins. La frustració, tanmateix, creix en veure la gran quantitat de coses que tenim a l’abast i que no podem assaborir. “No tenc temps!” és el crit d’agonia dels hereus de la Revolució Industrial, que sempre confien en el demà la materialització dels seus somnis i desitjos. Extraviats enmig de tanta abundor i incapaços de gestionar tanta ansietat, la veu dels avantpassats es manté igual d’inequívoca amb altres lapidàries sentències com tempus fugit irreparabile (“el temps fuig inexorablement”) o memento mori (“recorda que has de morir”).

L'era del mòbil
L'era del mòbil
 
No hi ha dubte que el déu Cronos continua marcant el nostre propi cronòmetre vital, que, per molt que alguns ho intentin, no s’atura ni a cops de bisturí. I, quan ens converteix en persones sàvies, ens devora sense pietat. Ja ho diu un famós aforisme que hauria de servir de brúixola per als més prepotents i narcisistes: “El temps és el millor professor, però desafortunadament mata tots els seus alumnes”. Les regles del joc són així de clares mentre anam saltant tanques que ens han fet travelar i gaudint dels plaers de les nostres volàtils i efímeres existències. De nosaltres depèn no malbaratar la “cornucòpia del temps”, sempre desafiant amb la seva espasa de Dàmocles.

Tempus fugit
Tempus fugit

Si voleu conèixer la fantàstica història dels rellotges, podeu consultar aquest article meu que em varen publicar el febrer de 2013 a la revista "Historia y vida" (Núm. 539):  La guerra de los relojes. Iglesia y burguesía luchan por el tiempo

Tampoc no podeu deixar de visitar aquest web amb imatges que parlen de l'actual hegemonia del mòbil en les nostres vides.

Aquí teniu una entrevista a Judy Wajcman, investigadora del temps.

Aquí teniu la sinopsi d'un documental titulat "Ladrones de tiempo". I aquest és el documental.

No us podeu perdre aquest article de Xavier Antich titulat "El temps que passa". Del mateix autor teniu aquests altres articles "El temps que resta""Donar el temps" i "La tirania dels rellotges".

En aquesta entrevista Hartmut Rosa, catedràtic de Sociologia, parla de les nostres vides accelerades.

Relacionat amb el tòpic tempus fugit, hi ha el ruit hora ("el temps corr").

No us podeu perdre aquest article de Quim Curbet titulat "Les hores mortes".

Aquí teniu l'àudio d'una entrevista a Manuel Cruz. Diu que el temps és un obstacle. 

El fantàstic programa "Amb filosofia", de TV3, també te un capítol dedicat al temps.



I aquí teniu unes reflexions sobre el temps extretes del llibre “Sàpiens, una breu història de la humanitat”, de Yuval Noah Harari (pàg. 133-134):

 

Sàpiens, una breu història de la humanitat
Sàpiens, una breu història de la humanitat

 
“Al llarg de les últimes dècades, ens hem inventat infinits aparells per estalviar temps que se suposa que ens han de fer la vida més relaxada –rentadores, aspiradores, rentavaixelles, telèfons, mòbils, ordinadors, correu electrònic... Abans, en escriure una carta, ficar-la en un sobre amb l’adreça i el segell i portar-la fins a la bústia era una feinada. Havien de passar dies o setmanes, potser fins i tot mesos, per rebre una resposta. Actualment, puc escriure un missatge electrònic a corre-cuita, enviar-lo a l’altra punta del món i (si el destinatari està connectat) rebre una resposta al cap d’un minut. He estalviat molta feina i temps, però ¿visc una vida més relaxada?

Tristament, no. A l’era del correu ordinari, normalment la gent només escrivia cartes quan tenia una cosa important per explicar. En lloc d’escriure la primera cosa que li venia al cap, reflexionava a consciència sobre què volia dir i com ho volia expressar. Esperava rebre una resposta igual de reflexionada. La major part de la gent no escrivia més d’un grapat de cartes al mes i gairebé mai se sentia empesa a contestar immediatament. Avui en dia, rebo dotzenes de correus electrònics cada dia, tots de persones que esperen una resposta ràpida. Ens pensàvem que estalviàvem temps; en lloc d’això, hem multiplicat per deu el ritme de vida que portàvem i vivim entre el neguit i l’agitació”.

Paradoxes dels nous temps
Paradoxes dels nous temps

També és molt interessant l’article titulat “Rellotge” de Joan Fuster (Diccionari per a ociosos):

De vegades penso que la generalització de l'ús dels rellotges portàtils deu haver estat una de les revolucions més profundes de la vida de la humanitat en l'època moderna. Una revolució més silenciosa i lenta, quasi imperceptible en les seves manifestacions, però de conseqüències subtilment acusades. El sentiment del temps ha d'haver canviat de manera notable en l'home mitjà, quan aquest ha començat a tenir al seu abast la màquina domèstica o personal del rellotge.

El rellotge de sol, el rellotge d'arena, qualsevol altre procediment rudimentari d'enregistrar el pas del temps, eren, segons sembla, unes formes de constatació exterirors i rígides: no arribaven a afectar la consciència de temporalitat qu, és o menys instintiva, tenia l'individu. […] Ara tenim comptadors de temps que ens acompanyen les vint-i-quatre hores del dia. Els necessitem per a regular les nostres activitats més importants i les més banals. D'entrada semblen uns artefactes inofestius, simplement útils. Però juguen un paper en la nostra vida que no tenia precedents. Amb el temps, l'home d'avui fa el que feia i ha fet l'home d'abans: aprofitar-lo, perdre'l, matar-lo, passar-lo. La diferència és que ara té contínuament davant dels ulls una esfera impassible i unes busques incessants, que li ho mesuren -que li ho compten.

Els metafísics contemporanis han insistit sovint en la condició temporal de l'home: ens han explicat acadèmicament que som històrics, que “somp per a la mort” i coses per l'estil. La indústria rellotgera, de la seva part, ha contribuït molt a fomentar aquesta convicció de la nostra temporalitat. Cada cop que consultem el rellotge, rebem un impacte dolorós. Sovint no ens n'adonem tan sols: es tracta d'una impressió -com ara diuen- subliminal, instantània i inconscient. Però hi és.

Mirem quina hora és per acudir a una cita, per emprendre una feina, per agafar el tren i en realitat -o simultàniament- el rellotge es limita a dir-nos que som temps i que el temps s'escola. L'home del passat no estava subjecte a aquesta mena d'advertència permanent. Per a ell, el trànsit del temps prenia un caràcter menys immediat, menys detallat: el sentia a través dels cicles còsmics, el dia i la nit, les estacions, el ritme de les collites i de les gestacions dels animals. El temps, llavors, era una magma obscur, insondable, de fluència apagada.

Ara, per contra, el rellotge ens dóna el temps traduït a minuts i a segons: a fraccions d'una velocitat incomprensible. En el puny portem un adust indidcador de la incertesa de viure i de la fatalitat de la mort. I això ha hagut de fer-nos distints -una mica distints, si més no- dels nostres avantpassats. És la revolució de què parlava al principi.

El temps (Pawel Kuczynski)
El temps (Pawel Kuczynski)

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) està dedicat a paraules relacionades amb el temps.

Aquí teniu una cançó de George Moustaki que parla del pas del temps. Es titula "Il est trop tard":



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/03/2017), parl sobre com s'ha degradat avui el concepte de temps:



Articles del web relacionats:
- L'origen mitològic de l'hivern
-Etimologies estacionals
- La guerra de los relojes
-
 Per què canviam l'hora?
Hores a la romana
Μοοbing o la síndrome de Cronos
- El present és un present
Carpe diem
Esclaus de l'horror vacui

Aquí teniu un fragment de l’Eclesiastès titulat “Temps per a tot”:


Per a tot hi ha el moment oportú,
i un temps per a cada cosa en aquest món.
Temps de néixer i temps de morir.
Temps de plantar i temps d’arrencar la planta.
Temps de matar i temps de guarir.
Temps d’enrunar i temps de construir.

Temps de plorar i temps de riure.
Temps de lamentar-se i temps de ballar.
Temps d’escampar les pedres i temps d’aplegar-les.
Temps d’abraçar i temps de deixar-se d’abraçades.
Temps d’adquirir i temps de perdre.
Temps de guardar i temps de llençar.

Temps d’esquinçar i temps de cosir.
Temps de callar i temps de parlar.
Temps d’estimar i temps d’odiar.
Temps de guerra i temps de pau.


Basant-se en aquest fragment de l'Eclesiastès, el 1965 el grup The Byrds féu aquesta cançó: Turn! Turn! Turn! 



I per acabar, un fantàstic poema de Joan Vinyoli:

Què som? Tan sols una memòria
d'allò que hem posseït i vàrem perdre,
canvi constant i resignat adéu 
al temps que fuig amb pas irreparable.

Compte amb els grifons!

No ho sabem, però en totes les nostres cases tenim un petit monstre que cada matí, quan ens rentam la cara, ens dóna el bona dia. Estic parlant del grifó. No es tracta de cap barbarisme, per molt que la gent preferesqui dir aixeta (“grifo”, sense accent, sí que és un castellanisme). El Grifó, el Griu o el Grif era un animal mitològic originari de l’antic Pròxim Orient, meitat lleó, meitat àguila. Tradicionalment, el lleó ha estat sempre el rei dels animals terrestres i les àguiles són les més majestuoses de totes les aus. El Grifó, doncs, reunia les millors característiques de cadascun d'ells.

Grifó en un escut
Grifó en un escut
 
En la mitologia grega, els Grifons vigilaven els tresors d’Apol·lo i les copes de Dionís, les conegudes crateres. Els romans els representaven només amb propòsits decoratius en frisos i en les potes de taules, altars i canelobres. Aquests usos arquitectònics predominaren durant l’edat mitjana, on aparegueren en forma de gàrgoles (paraula d’origen onomatopeic), per on queia l’aigua de les teulades o de les fonts.

Grifó a façana d'edifici de Rostok (Alemanya)
Grifó a façana d'edifici de Rostok (Alemanya)

Així s’explicaria que, quan es varen començar a fabricar les claus metàl·liques dels banys, aquestes també adoptassin una figura zoomorfa, especialment animals monstruosos com el grifó. D’aquí el seu nom a casa nostra. Ara, però, ja no espanten. Els grifons també són molt presents en l’heràldica, on representen la força i el valor.

Grifó a l'escut de Sa Pobla (Mallorca)
Grifó a l'escut de Sa Pobla (Mallorca)

Aranyes artistes

Per favor, per molta aracnofòbia que tengueu, quan us trobeu amb una aranya, no la mateu. Estau davant d’una artista! En la mitologia grega, Aracne (Ἀράχνη) era una jove que s’havia guanyat una gran reputació en l’art de teixir i brodar. La seva habilitat li va valdre la fama de ser deixeble de Pal·las Atena, la deessa de les filadores. Però Aracne sempre insistia que ella havia estat autodidacta i que no devia res a cap déu. La seva gosadia la portà a desafiar Atena. Aquesta acceptà el repte, presentant-se, però, sota la figura d’una vella.
 
Atena i Aracne (Tintoretto)
Atena i Aracne (Tintoretto)
Aquella nouvinguda advertí la seva rival que havia de ser més modesta, a la qual cosa Aracne contestà amb insults. Aleshores la deessa revelà la seva vertadera identitat i s’inicià la competició. Atena representà en el tapís els déus olímpics en tota la seva majestuositat. Per espantar la seva contrincant, hi afegí a les voreres una representació de quatre episodis que mostraven la derrota dels mortals que s’havien atrevit a desafiar els déus.

Atena, enfurismada, colpeja Aracne (Rubens). A la dreta s’aprecia part del tapís teixit per Aracne, que il·lustra el rapte d’Europa per part de Zeus.
Atena, enfurismada, colpeja Aracne (Rubens). A la dreta s’aprecia part del tapís teixit per Aracne, que il·lustra el rapte d’Europa per part de Zeus.
Aracne, en canvi, traçà en la seva tela les aventures amoroses poc honroses d’alguns olímpics, com  les de Zeus amb Europa i Dànae. L’obra era impecable, però el seu contingut no agradà gens Atena, que, airada, la rompé. Sentint-se ultratjada i humiliada, Aracne es penjà d’un arbre. La deessa, però, no la deixà morir. La transformà en una aranya perquè seguís teixint eternament. D’aquí que qualsevol teranyina sigui una obra d’art. Així relata l’escena Ovidi en les seves
Metamorfosis (VI, 134-145), en traducció de Jordi Parramon:

“No ho suportà la infeliç, i pel coll amb un llaç va penjar-se
ben decidida, quan Pal·las, commosa, tot sostenint-la
li digué així: ‘Doncs viu, miserable, però penja
i que aquest càstig mateix, perquè et duri sempre l’angoixa,
fins als darrers rebesnéts es compleixi en la teva nissaga’.
 
I, apartant-se, després la ruixà amb l’extracte d’una herba
d’Hècate; tot seguit, tocats per la negra metzina,
els cabells li van caure, i el nas també, i les orelles,
va encongir-se-li el cap i el seu cos es féu petitíssim;
a les anques té uns dits esmolats en lloc de les cames;
ja sols li queda un ventre, del qual les filades li surten,
i continua teixint com a aranya les teles antigues”.

 

L'aranya Aracne
L'aranya Aracne
 
Durant el Segle d’Or, la contesa entre Atena i Aracne es relacionà amb la idea que no hi ha ningú tan bo en el seu art que no sigui susceptible de millorar en el futur. El 1657 Velázquez recreà el mite grec en el seu famós quadre La fábula de Aracne o las hilanderas. La disputa amb Atena apareix representat en un dels tapissos del fons.

Las Hilanderas (Velázquez)
Las Hilanderas (Velázquez)

Abans de Velázquez, al segle XIV el geni de les lletres italianes, Dante Alighieri, també volgué recollir el mite d’Aracne en la seva obra la Divina Comèdia. El Cant XII del Purgatori ens parla del lloc on purguen la seva culpa els superbs. Hi trobam personatges mitològics i bíblics com Nemrod, Níobe, Saül o Alcmeó. I fent-los companyia també hi ha la mateixa Aracne.

Il·lustració del Purgatori de la Divina Comèdia (Gustave Doré)
Il·lustració del Purgatori de la Divina Comèdia (Gustave Doré)

Per poder entendre el quadre de Velázquez, avui al Museo del Prado, heu de veure aquest vídeo.

La metamorfosi d'Aracne recorda molt la que pateix el protagonista de la Metamorfosi de Kafka.

En aquesta entrada del blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu informació sobre els diferents tipus d'aranyes.

Per conèixer més les Metamorfosis d'Ovidi, no us podeu perdre aquest blog titulat "Els fruits de la immortalitat". I aquest altre titulat les Metamorfosis d'Ovidi.

Articles del web relacionats:
Atena o el maldecap de la saviesa
Formigues, quins grans guerrers!

Les Meduses de la indiferència

Article publicat a l'Ara Balears (04/05/2015)

Avui l’antiga Mare Nostrum romana ja és coneguda com a “Mare Mortum”. Així la batià fa dues setmanes l’humorista gràfic El Roto en una de les seves enginyoses vinyetes arran del darrer drama humanitari a les costes de Líbia. Prop de nou-cents africans moriren ofegats fugint de la misèria i del terror en bolcar el pesquer en el qual viatjaven. Es tracta d’una de les majors tragèdies viscudes a les portes d’Europa. Amb l’eslogan “Més de dos TitànicAmnistia Internacional ja s’ha afanyat a recordar que només en 2014, 3.400 persones perderen la vida al Mediterrani. La quantitat representa més del doble dels desapareguts el 1912 a l’oceà Atlàntic en aquell llegendari creuer de luxe, el més gran del seu temps.

La indiferència de la UE
La indiferència de la UE
 
Amb tot, un segle abans del Titanic, Occident també vessà llàgrimes –i no de cocodril- per una altra hecatombe nàutica. L’estiu del 1816 la fragata francesa Medusa naufragà en aigües del Senegal. El seu objectiu era prendre possessió de les antigues colònies africanes que els francesos havien recuperat dels anglesos arran de la fi de les Guerres Napoleòniques. L’expedició era formada per militars, funcionaris i, com era costum a l’època, per diversos científics que duien material d’observació.

Llàgrimes de cocodril
Llàgrimes de cocodril
 
Una violenta tempesta i continus errors del capità, que portava anys sense navegar, conduïren Medusa a la deriva. Aleshores la tripulació, presa pel pànic, es lliurà a l’alcohol fins a emborratxar-se i decidí utilitzar els bots salvavides. Es desentengué, però, de la resta de passatgers, considerats socialment inferiors. Aquells nàufrags s’aferraren a un rai, que, amb els seus vint metres de longitud, es convertí en un autèntic infern. Dels seus 150 ocupants només en sobrevisqueren quinze. Els que anaven armats mataren almanco seixanta-cinc dels seus companys, al·legant que s’havien amotinat. Els malalts o ferits foren llançats a la mar. També hi hagué casos de suïcidis. Cada dia que passava, la fam i la set feien estralls. Els mariners es veren en l’obligació de beure’s la seva pròpia orina i de practicar el canibalisme.

Al cap de tretze dies navegant sense rumb, els quinze supervivents albiraren una embarcació que s’acostava a ells. Era l’ajuda que el capità desertor, ja al Senegal, havia enviat no tant per rescatar-los, sinó més aviat per recuperar diversos barrils amb or que contenia el rai. El 1817 dos d’aquells supervivents escrigueren un llibre titulat “Naufragi de la fragata La Medusa”. El relat denunciava tant la negligència i la covardia del capità com l’atrocitat dels mariners aterrits i ebris. La seva publicació va escandalitzar i commoure profundament l’opinió pública francesa.

El naufragi d'Àfrica
El naufragi d'Àfrica
 
Enmig d’aquest clima d’indignació, un artista de vint-i-vuit anys, Théodore Géricault, àvid de reconeixement social, volgué immortalitzar aquella terrible odissea amb un gran quadre. L’escena triada fou el dramàtic moment en què els supervivents albiren el vaixell salvador, tement no ser vistos. L’obra, d’un colpidor realisme, s’exposà l’agost de 1819 en el Saló de París. Per burlar la censura, portà per títol “Escena d’un naufragi”. Tanmateix, tothom la va saber llegir entre línies. Lluís XVIII, representant de la restaurada monarquia borbònica, fou acusat d’indiferència envers els seus súbdits. A més, a ningú no se li escapà que el desencadenant d’aquell desastre nàutic havia estat un inepte capità “col·locat” només per ser un fervorós monàrquic. Tan sols, però, a pesar de ser declarat culpable, va ser condemnat a tres anys de presó.

El rai de la Medusa
El rai de la Medusa (Théodore Géricault)
 
El quadre de Géricault, màxim exponent del Romanticisme, s’erigí en una impressionant al·legoria d’una França a la deriva després de la caiguda de Napoleó. L’historiador Michelet no en tengué cap dubte: “En aquest rai s’hi va embarcar tot França, tota la nostra societat”. Avui, gairebé dos-cents anys de la seva realització, altres Meduses ens toquen de ben a prop en la nostra Mediterrània, antic gresol de civilitzacions. Tal com passà en el rai francès, els actuals “capitans” europeus també deixen abandonats a la seva sort milers d’immigrants africans considerats socialment “inferiors”. I mentre ens solidaritzam amb les víctimes de Charlie Hebdo o amb les de la tragèdia aèria de Germanwings, miram de reüll la realitat que tenim davall dels nostres peus.
 
El naufragi de la UE
El naufragi de la UE

En la mitologia grega, la Medusa era un ésser monstruós de mirada petrificadora que fou decapitat per Perseu. Igualment, ara nosaltres tenim els sentits petrificats en forma d’ indiferència amb tantes Meduses que circulen per aquest nostre cementeri marítim ja conegut tristament com a “Mare Mortum”. Encara estam esperant un heroi per acabar amb elles.

Medusa (Rubens)
Medusa (Rubens)

La indiferència europea
La mirada petrificada d'Europa


"Guernica 2015". Per Javcho Savov.

Aquí teniu una interessant entrevista de Leila Nachawati, de la Universidad Carlos III de Madrid. Ell assegura que "La imatge dels siris ofegant-se en el Mediterrani és la fi de la civilitzacció occidental".

La crisi dels refugiats també està relacionada amb el mite d'Europa. Així ho explica Jordi Llovet en aquest article.

Tampoc no us podeu perdre aquest article escrit per dues alumnes de batxillerat humanístic d'un institut de Catalunya, Kènia Sanz i Carla de la Roja. Es titula "Mar Egeu o llacuna Estígia".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (07/02/2017), reflexion sobre l'emigració:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/06/2018), reflexion sobre el virus de la indiferència en l'actual societat de l'espectacle de la informació. Ho faig a partir de la cita de Terenci Homo sum, nihil humanum a me alienum est (“Home som, res del que és humà em pot ser indiferent”):

I aquí teniu una magnífica cançó de Joan Dausà sobre la crisi humanitària a la Mediterrània:



Aquest vídeo explica l'obra "El rai de la Medusa":




Articles del web relacionats:

- Immigrants entre Escil·la i Caribdis
- A la recerca de la terra promesa
- Machado a Macedònia
El rapte d'Europa
Eneas a les portes d'Europa
Meduses que petrifiquen

 

Palaus a la muntanya

Qui viu en un palau viu a la muntanya, almanco des del punt de vista etimològic. Palau ve de Palatium, un dels set turons que envoltaven la ciutat de Roma –el Capitolium era l’altre més conegut. Segons la mitologia romana, el Palatí, prop del riu Tíber,  era el lloc on es trobava la cova, coneguda com la Lupercal, on la famosa lloba va alletar Ròmul i Rem. Atesa la simbologia d’aquest indret, August, el primer emperador romà hi féu construir la seva residència, la Domus Augustea. Amb el temps, aquesta es convertí en tot un complex d’edificis majestuosos que acabaren cobrint el turó –la seva màxima extensió arribaria amb la Domus Aurea de Neró.

Fou així com aquell conjunt urbanístic del Palatium es conegué com a palau. Després, el terme s’aplicaria a qualsevol residència d’una autoritat o persona rica. Avui, doncs, no és estrany que molts d’ells mirin per damunt les seves espatlles la resta del món. Encara pensen que viuen dalt d’una muntanya.
 
Segons algunes teories, Palatium contendria una arrel etrusca que significa “cel”, és a dir, “allò elevat”. Aquesta arrel hauria donat igualment paladar, la volta de la cavitat bucal, és a dir, el “cel” de la boca i, per extensió, la capacitat del gust. D’altra banda, de Palatium també tenim paladí, defensor decidit d’alguna causa.

Articles del web relacionats:
- Capitals amb Capitoli
- Roma segons Ròmul?
- Monte Testaccio, el vuitè turó de Roma

Èdip no patia cap complex!

El pare de la psicoanàlisi, l’austríac Sigmund Freud (1856-1939), tingué ben present la mitologia grega. Va ser ell qui va encunyar el complex d’Èdip per al·ludir al desig sexual, del tot inconscient, envers la mare que sent tot ésser humà de sexe masculí entre els 3 i els 6 anys. Aquest desig el porta a odiar el pare, el qual és vist com un competidor per l’amor de la mare i una figura d’autoritat estricta. En la mitologia grega, però, Èdip va actuar de manera del tot inconscient.

Èdip és l’heroi tràgic per excel·lència de la mitologia grega. La seva recerca per la veritat li reportarà greus conseqüències. Així ho recreà magistralment Sòfocles en el seu Èdip Rei, considerada la primera gran investigació policíaca de la ficció occidental. Èdip era fill de Laios i Iocasta, reis de Tebes. A Laios l’oracle de Delfos li havia vaticinat que un fill el mataria i es casaria amb la seva dona. Alarmat per aquesta advertència, en néixer la seva criatura, ordenà a un fidel servent que l’abandonàs al bosc del Citeró amb els peus lligats.

Escena d'Èdip rei (1967)
Escena d'Èdip rei (1967)
 
El nadó va ser recollit per un pastor, que el va lliurar als reis de Corint, Pòlib i Peribea. Aquests el varen adoptar amb el nom d’Èdip (“peus inflats” en grec). En créixer, la seva força fou l’enveja dels seus companys que, per molestar-lo, li deien que era adoptat. L’insult el dolgué tant que anà a Delfos per sortir-ne de dubtes. I la resposta fou: “No tornis mai al teu país d’origen si no vols cometre l’assassinat del teu pare i casar-te amb ta mare”. 
 
En sentir això, creient ser fill dels monarques de Corint, Èdip emprengué camí en direcció contrària, cap a Tebes. En una cruïlla, arran d’una disputa sobre la preferència de pas, matà Laios, ignorant que era el seu pare biològic. La segona part de l’oracle de Delfos també s’acabà complint. En arribar a Tebes, després d’haver desxifrat el famós enigma de l’esfinx, l’heroi grec es casà amb Iocasta, la vídua de Laios i mare biològica seva.

Èdip i l'Esfinx
Èdip i l'Esfinx

El pitjor, però, encara estava per arribar. Al cap d’uns anys, una pesta s’apoderà de Tebes i Èdip envià Creont (germà de Iocasta i oncle biològic seu) a Delfos per esbrinar la causa de la plaga. La pitonissa digué que les desgràcies acabarien quan els tebans expulsassin l’assassí de Laios. Aleshores Èdip interrogà l’endeví tebà Tirèsias sobre aquell crim. Aquest, però, per no agreujar la situació, li donà llargues. Aleshores el monarca sospità que l’endeví i Creont podien ser els autors de l’homicidi. Iocasta, però, li recordà que en un altre temps l’oracle dèlfic havia vaticinat que Laios moriria a mans del seu fill i, no obstant això, havia mort en un entreforc del camí de Delfos a mans d’un bandoler.
 
En sentir aquestes paraules, Èdip demanà més detalls sobre aquell fet, però es resistí a reconèixer-se l’assassí. Llavors arribà de Corint un missatger per comunicar-li la mort del seu padrastre, el rei Pòlib, i demanar-li que tornàs a la seva ciutat per ocupar el tron. Amb aquesta notícia, Èdip se sentí més alleugerat, ja que la primera part de l’oracle de Delfos no s’havia complert. Tanmateix, no volia tornar a Corint. Temia que es complís la segona part de la profecia, segons la qual cometria incest amb la seva mare, que ell continuava pensant que era Peribea i no Iocasta.

La pesta de Tebes (Charles François Jalabeat, 1819-1901)
La pesta de Tebes (Charles François Jalabeat, 1819-1901)
 
El missatger de Corint, per tranquil·litzar-lo, li digué que ell no era vertaderament fill de Peribea i li relatà com havia estat recollit. Èdip hagué de rendir-se davant l’evidència. Ioscata, en adonar-se d’aquell incest tan abominable, es penjà. Èdip, en canvi, es tregué els ulls amb la punta d’una espasa per no veure els seus crims i fou desterrat per Creont, que assumí la regència de Tebes altre cop. En veure que només era acompanyat per la seva filla petita (Antígona), proferí malediccions contra la resta de la seva descendència (Etèocles, Polinices i Ismene). Al cap d’uns anys moriria a l’Àtica, a la ciutat de Colonos.
 
Tal com se'ns diu al final de la tragèdia de Sòfocles, Èdip és la demostració que fins al final no es pot cantar victòria. No debades, Èdip, que era l'enveja de tothom, acaba humiliat pels déus. En altres paraules, prest o tard, encara que les coses ens vagin bé, acabam patint alguna dissort. El complex d’Èdip, per tant, pot té a veure amb el seu relat mitològic. L’heroi tràgic es casà amb la seva mare sense saber qui era realment. En el complex encunyat per Freud, en canvi, el nin sap que el seu objecte de desig és la seva pròpia mare.

Èdip a Colono (Fulchran-Jean Harriet, 1798)
Èdip a Colono (Fulchran-Jean Harriet, 1798)

El mite d'Èdip també amaga la mort del pare en sentit metafòric a mans del fill. Es diu que un fill mata metafòricament el pare quan deixa d'estar sota la seva tutela i comença a decidir pel seu compte. Així ho reflecteix aquest fragment de la pel·lícula "Endevina qui ve a sopar aquesta nit" (1967)



En aquest anunci podeu apreciar el complex d'Èdip:



Aquí teniu un vídeo explicatiu sobre el mite d'Èdip:

I aquí teniu una recreació del mite d'Èdip.

Bertolucci també recreà el mite d'Edip a la pel·lícula La lluna (1979).

Aquí teniu un interessant treball de recerca titulat "Una mirada clàssica a la psicologia actual". És d'Arnau Vilarrasa Barbero, de l'IES Narcís Monturiol (Figueres).

Aquí teniu un altre article interessant titulat "Èdip rei i la novel·la policíaca".

La tragèdia d'Èdip també serví d'inspiració a Woddy Allen per a la seva pel·lícula Poderosa Afrodita (1995):



Aquí teniu l'inici de la pel·lícula "Èdip rei", de Pasolini (1967):



Articles del web relacionats:
 - L'hora d'Antígona
Electra tampoc no patia cap complex!
L'esfínter de l'Esfinx

 
 


Realment era verge, la Mare de Déu?

Ja ho diuen els italians: traduttore traditore (“El traductor és un traïdor”). Que la Mare de Déu sigui verge és un error de traducció. El passatge en qüestió és aquest de l’Antic Testament, escrit en hebreu (Isaïes, 7.14): “Doncs ara el Senyor mateix us donarà un senyal: la verge que ha d’infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d’Emmanuel”.

La paraula hebrea corresponent a la futura Maria és ’almah, que no vol dir “verge”, sinó “al·lota jove”. Varen ser els autors de la Septuaginta grega, al segle III aC, els qui van traduir malament aquest terme per παρθένος (“verge”). Aleshores s’interpretà que, per l’edat, l’ “al·lota jove” hebrea (’almah) havia de ser forçosament verge, cosa que està per veure.

La Orana Maria  (títol original, en tahitià normalitzat ’Ia ora na Maria), Quadre de Paul Gauguin fet el 1891 durant la seva primera estada a Tahití. Representa l'escena de l'Anunciació amb els motius traslladats a Tahití. Es conserva al Metropolitan Museum of Art de Nova York.
La Orana Maria (títol original, en tahitià normalitzat ’Ia ora na Maria), Quadre de Paul Gauguin fet el 1891 durant la seva primera estada a Tahití. Representa l'escena de l'Anunciació amb els motius traslladats a Tahití. Es conserva al Metropolitan Museum of Art de Nova York.

En tot cas, la condició immaculada de la mare de Jesús serví per ressaltar l’origen diví de la figura del Messies. Així, al segle I dC els evangelistes Mateu i Lluc, que escrigueren en grec –la llengua de cultura d’aleshores- feren servir també la paraula παρθένος en relatar l’episodi de la concepció miraculosa de Jesús.

L’arcàngel sant Gabriel és l’encarregat de comunicar a Maria que Déu l’ha escollida per ser la mare del Messies. En paraules de sant Lluc, li va dir: “Déu et salvi, plena de gràcia; el Senyor és amb tu: ets beneïda entre totes les dones” (aquesta frase és l’inici de l’oració coneguda com l’avemaria). En veure que aquella al·lota estava tota nerviosa, l’arcàngel va prosseguir: “No tinguis por, Maria, doncs has trobat gràcia davant Déu... Concebràs i donaràs a llum un fill, a qui posaràs per nom Jesús. Serà gran i es dirà Fill de l’Altíssim”.

Maria es feia creus del que sentia. No debades, malgrat estar casada amb Josep, no havia perdut encara la virginitat. Però, tot i això, va acceptar el designi diví, dient: “Faci’s en mi segons la teva paraula” -l’Església celebra aquest misteri el 25 de març, el dia de la festa de l’Anunciació. Després de rebre aquella inesperada visita, Maria se’n va anar a Hebron a visitar la seva cosina Elisabet. L’arcàngel, per demostrar-li que per a Déu no hi havia res impossible, li havia dit que Elisabet també esperava un fill, a pesar de la seva avançada edat. Aquest fill seria sant Joan Baptista.

Quan Elisabet va sentir el que li explicava Maria, el nin que portava al ventre va començar a donar salts d’alegria i ella va dir una altra cèlebre frase litúrgica: “Beneïda ets entre totes les dones, i beneït és el fruit del teu ventre”. El gran damnificat d’aquesta història és sant Josep –no sabem si es va queixar al seu superior de fer-lo sentir com un home “gerro”.

L'Anunciació, Fra Angelico (1433-34)
L'Anunciació, Fra Angelico (1433-34)

Deesses verges
En la mitologia clàssica la virginitat també és un bé molt preuat. La casta Àrtemis (Diana), la deessa de la caça, exigia a les nimfes que integraven el seu seguici que fossin verges –Cal·listo, en ser violada per Zeus, fou castigada durament. 

Diana (Saint Pierre)
Diana (Saint Pierre)


Una altra deessa que feia bandera de la seva virginitat va ser la sàvia i guerrera Atena (Minerva). Precisament fou coneguda amb el sobrenom de παρθένος (“verge”), amb el qual els atenesos li dedicarien el famós temple de l’Acròpoli, el Partenó.

Atena (Vonstuck)
Atena (Vonstuck)

Atalanta i Hipòmenes
Tant Àrtemis com Minerva eren divinitats feréstegues que vivien allunyades dels homes. Per això eren respectades i temudes. Qui volgué seguir les seves passes va ser Atalanta. Era una jove que es volgué mantenir verge tota la vida. Assetjada, però, pels pretendents, va decidir que es casaria amb aquell que la pogués vèncer en una cursa. I qui no ho aconseguís seria executat.

Atalanta vencia sempre, fins que Hipòmenes, un dels pretendents, implorà l’ajuda d’Afrodita. La deessa li donà tres pomes d’or, i així, quan l’al·lota se li avançava, només n’havia de llançar una fora de pista i, mentre ella s’entretenia a collir-la, ell podia agafar avantatge. Ho va fer tres vegades, i així va arribar el primer a la meta.

Guido Reni. Hipòmenes i Atalanta. 1618 – 1619. Museo del Prado.
Guido Reni. Hipòmenes i Atalanta. 1618 – 1619. Museo del Prado.


Un cop casats, Hipòmenes s’havia oblidat de fer el sacrifici a Afrodita en agraïment a l’ajuda prestada. Aleshores, la deessa els féu venir una passió irresistible quan eren al santuari de Cíbele. Per castigar tal profanació, aquesta divinitat asiàtica de l’agricultura, associada amb la Rea grega, transformà la parella en lleons. Són els mateixos lleons que avui podem observar a la plaça Cíbele de Madrid, avui convertit en el lloc on el Reial Madrid celebra els seus triomfs.

Atalanta i Hipòmenes, convertits en lleons, tiren del carro de la deessa Cíbele a Madrid
Atalanta i Hipòmenes, convertits en lleons, tiren del carro de la deessa Cíbele a Madrid


La virginitat de les vestals
A Roma la castedat també va ser exigida a les vestals, les sacerdotesses consagrades a la deessa de la llar, Vesta (Hèstia). De fet, Rea Sílvia, futura mare de Ròmul i Rem, feia de vestal quan va ser fecundada misteriosament pel déu Mart -una altra vegada tenim que personatges extraordinaris neixen enmig de circumstàncies extraordinàries. El martirologi cristià continuaria ressaltant la virginitat femenina com a estat de màxima perfecció amb amb personatges com santa Úrsula. La seva efemèride se celebra cada 21 d’octubre, el dia de les Verges.


Les verges, 1913. Aquest quadre de Klimt representa l'evolució de nena a dona.
Les verges, 1913. Aquest quadre de Klimt representa l'evolució de nena a dona.

Aquí teniu una entrada del blog del filòleg Gabriel Bibiloni que explica la celebració del 8 de desembre, dia de la Concepció.

I en aquest altre enllaç trobareu informació sobre la festa de la Mare de Déu d'agost.

Aquest article parla sobre el simbolisme de la virginitat.

Aquest altre parla sobre la virginitat a l'antiga Roma.

Aquest vídeo explica el quadre "L'Anunciació":




No us podeu perdre aquest vídeo, en clau d'humor, en el qual la Mare de Déu explica a Jesús com va ser concebut:



Us deix amb l' "Ave Maria", d'Andrea Bocelli:



Articles del web relacionats:
Sant Josep, el pare putatiu més famós
Per què celebram el dia de les Verges?
Atena o el maldecap de la saviesa
Feministes amb complex de Diana

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px