Banner Top

Polifem, el primer troglodita?

Abans de la irrupció de les esponeroses polis, hem d’imaginar que els orígens de l’antiga Hèl·lada, com qualsevol altra civilització, foren més aviat humils. Podem dir, doncs, que els primers grecs foren uns autèntics troglodites, és a dir, habitaven en cavernes, tal com indica l’etimologia d’aquesta paraula, que conté les arrels gregues τρωγλος (“caverna”) i δύω (“habitar”) -el seu equivalent llatí seria cavernícola (caverna + incola, “habitant”). Continuant amb aquesta especulació etimològica, també podríem dir que els primers grecs troglodites practicaven ja l’espeleologia, és a dir, l’exploració o estudi (λογος) de les cavernes (σπήλαιον).

Polifem
Polifem

Avui la paraula troglodita ha passat a tenir un significat despectiu; és sinònim de persona primitiva, tosca. En tot cas, en la mitologia grega hi hauria un famós personatge troglodita que s’ajustaria a aquesta accepció: el gegant Polifem (πολύ, “molt” + φημί, “parlar”), fill de Posidó. Suposadament vivia a Sicília i pertanyia a la raça dels ciclops per tenir un sol ull al mig del front; així ho il·lustra l’etimologia del terme (κύκλος, “cercle”, i ὄψ, ὄπος, “ull”).

Els mitògrafs antics distingien tres espècies de Ciclops: els uranis, fills d’Urà (“cel”) i Gea (“terra”), els constructors originaris d’Àsia Menor, responsables de les fortificacions de ciutats com Tirint o Micenes -d’on tenim l’adjectiu ciclopi per al·ludir a un edifici fet amb pedres gegantines- i els ciclops sicilians, companys de Polifem. L’aspecte d’aquests gegants monoculars donaria nom a la ciclòpia o monòpsia, una malformació congènita caracteritzada per la fusió d’ambdós hemisferis cerebrals i la presència d’un sol ull.

El Colós (Goya)
El Colós (Goya)

Polifem, el ciclop troglodita
Segons relata l’Odissea, en arribar a un indret imaginari de Sicília, Odisseu i els seus homes cercaren refugi a la caverna del Polifem, plena d’ovelles i de cabres. El gegant no trigà a arribar i, en veure’ls, els tapà l’entrada de la cova amb una immensa pedra i se’n menjà uns quants.  Aleshores, l’astut Odisseu convidà el ciclop a beure un vi que li havia regalat el sacerdot Maró a la seva primera aturada a la ciutat dels Cícons. En preguntar-li el seu nom, li digué, en un joc de paraules, que es deia οὐδεις (“ningú”). Aquest és el fragment de l’Odissea:

«Ciclop, em preguntes el meu nom gloriós? Jo te’l diré. Tu, però, dóna’m el present de l’hospitalitat que m’has promès. Ningú és el meu nom i Ningú m’anomenen la mare i el pare i tots els altres companys». Així li vaig parlar, i ell tot seguit em va contestar amb el seu cor despietat: «Em cruspiré Ningú en darrer lloc entre els teus companys i els altres abans. Aquest serà l’obsequi d’hospitalitat».

Polifem (Juliam Heinnich, 1751-1829)
Polifem (Juliam Heinnich, 1751-1829)

Acte seguit, Polifem es begué el vi que li havia regalat Odisseu i, embriagat, quedà adormit. Aleshores l’heroi grec i els seus companys aprofitaren l’avinentesa per enfonsar-li dintre l’ull la punta d’una estaca que prèviament havien escalfat. El ciclop no podia més de dolor. En sentir tants de crits, els seus companys, els altres ciclops, li demanaren què li passava i Polifem els contestà: "Ningú m'ha deixat cec!”. Amb aquesta resposta entengueren que Polifem s’havi tornat boig i, per tant, el deixaren estar.

Moment en què Polifem queda cec
Moment en què Polifem queda cec


Quan el bestiar començà a cercar la seva pastura habitual, Polifem tragué l’enorme pedra de l’entrada de la cova i, posant-se a un costat, anà palpant els animals per evitar que els seus agressors s’escapassin. Però Odisseu tingué una altra pensada per a aquella ocasió: ordenà als seus homes lligar-se sota la panxa d’aquelles ovelles que tenien una llana espessa. Així pogueren sortir i Odisseu salpà de l’illa, tot dient a Polifem el seu vertader nom. El ciclop, indignat, començà a tirar pedres a la nau sense encertar en el tir. A partir d’aleshores, Odisseu comptaria amb la còlera de Posidó, que era el pare de Polifem.

Odisseu a la cova de Polifem (Jacob Jordaens, segle XVII)
Odisseu a la cova de Polifem (Jacob Jordaens, segle XVII)


El novel·lista francès Jules Verne (de principis del segle XX) tingué molt present aquest episodi de l’Odissea en la seva obra Vint mil llegües de viatge submarí. El protagonista, comandant del submarí Nautilus, és el capità Nemo, que en llatí significa “ningú”, tal com es féu dir Odisseu davant Polifem. Així doncs, el peixet de Disney poc té a veure ara amb l’heroi homèric que aconseguí ridiculitzar el troglodita més conegut de la mitologia grega.

ulises homero

Polifem, enfadat, tira pedres al vaixell de l'astut Ulisses

Polifem i Galatea
A l’hora d’estimar, Polifem també féu gala de la seva agressivitat. La tradició diu que es va enamorar de Galatea, filla del déu marí Nereu i de la nimfa marina Dòride. Ella, però, el rebutjà a favor d'Acis, un pastor sicilià. Un dia el ciclop els enxampà junts i, ple de còlera, llançà al cap del seu rival una pedra enorme i el matà.

Desesperada per aquell crim, Galatea transformà el seu estimat en un riu, l’Acis, que encara avui travessa les terres sicilianes. A continuació es llançà al mar i es reuní amb les seves germanes, les Nereides, que vivien al voltant del tron de Nereu, el seu pare. Al segle XVII Luis de Góngora, escriptor del Barroc espanyol, va escriure la “Fabula de Polifemo y Galatea”, inspirant-se en aquest episodi.

Acis i Galatea s'amaguen de la mirada de Polifem (François Terrier  1645 - 1650 París, Louvre)
Acis i Galatea s'amaguen de la mirada de Polifem (François Terrier 1645 - 1650 París, Louvre)
El triomf de Galatea (Rafael, 1512)
El triomf de Galatea (Rafael, 1512)

Aquí teniu la trobada d'Odisseu (Kirk Douglas) amb Polifem:

Articles del web relacionats:
Realment Ulisses tenia una síndrome?
Un pont de mar blava
El seductor cant de sirenes
-
 La xusma, a galeres!
-
 Grecs a la Mediterrània
Mediterrani, un mar de llengües
Etimologies nàutiques
Sobre mentors i cicerones
- P
enèlope no tenia cap síndrome!
Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Les meduses de la indiferència
El rapte d'Europa
- Les odissees de la Mediterrània

El seductor cant de sirenes

Les sirenes eren unes repulsives dones-ocell que es llançaven en picat contra els mariners. Responen al prototip grec de monstre femení que reflecteix la misogínia de la mentalitat grega tradicional –igual passa amb figures com les Gorgones, les Erínies, les Harpies o l’Esfinx.

Aquest perfil, per tant, no té res a veure amb la sensual i bondadosa figura dona-peix que a partir de l’edat mitjana es difongué de les sirenes i que prengué força amb el Renaixement –aleshores la seva fantasiosa figura encaixava millor dins l’imaginari naval creat arran dels descobriments geogràfics. En aquest context s’entén, doncs, la distinció que l’anglès fa entre siren (dona-ocell) i mermaid (dona-peix). D’aquí que la coneguda pel·lícula de Disney es tituli The Little Mermaid (1989) i no The Little Siren.

La sirena d’Andersen
El mite edulcorat de les sirenes seria actualitzat el 1836 pel danès Hans Christian Andersen. Així ho recorda des de 1913 la seva famosa estàtua del port de Copenhaguen, al mar Bàltic. En un dels seus relats Andersen parla d’una jove sacrificada sirena que, rebutjada pel seu amor, acaba transformada en una sílfide, un esperit de l’aire.  Amb aquesta nova concepció de dona-peix, les sirenes recordaven molt les nereides, les nimfes de la mar, molt semblants amb les dones d’aigua de la cultura catalana.

Estàtua de la sirena de Copenhaguen
Estàtua de la sirena de Copenhaguen
,
Segons algunes versions, les sirenes són filles del riu Aqueloos i de la musa Melpòmene, que presidia el teatre. El seu nombre era variable, encara que Homer diu que eren dues. Tal com relata al segle I aC Ovidi a les Metamorfosis, abans les sirenes tenien un aspecte normal i formaven part del seguici de Persèfone. Però, quan aquesta fou raptada per Plutó -el déu de l’inframón-, demanaren als déus que els donassin ales per poder anar a la recerca de la seva companya. Altres autors, en canvi, asseguraven que aquesta transformació era un càstig infringit per Demèter perquè no s’havien oposat al rapte de la seva filla.
 
El pescador i la sirena (Frederick Leighton)
El pescador i la sirena (Frederick Leighton)


D’aspecte pervers, però dotades d’unes veus del tot seductores, després de la seva metamorfosi s’atreviren a rivalitzar amb les muses. Segons l’historiador Pausànias, les sirenes perderen el certamen, i les muses, irritades davant tanta insolència, les desplomaren i es coronaren amb les seves despulles. Des d’aleshores, les sirenes varen romandre a les costes de l’illa de Capri, a la part oest de la península itàlica, esperant que algun navegant naufragués amb les seves veus.

Sirenes que encadenen
Quan alguna embarcació passava per davant d’elles, les sirenes entonaven cants tan seductors que els seus tripulants no s’estaven d’acostars-s’hi. Aquests, però, acabaven estavellats contra les roques i devorats. Les sirenes, per tant, actuaven com una mantis religiosa que, després d’embruixar la seva víctima, acaben cruspint-se-la. En aquest sentit, vendrien a assumir el paper de femmes fatales de la mitologia –en el seu cas, però, no els acompanyava el físic.

sirenes mes
Les Sirenes, quadre de de Leon Belly (Musee de l'Hotel Sandelin, Saint Omer, França)

No ha d’estranyar, doncs, que alguna teoria apunti que el nom de sirena procediria del grec σειράω, que significat “encadenar”. La seva etimologia, per tant, faria referència al poder que se’ls atribuïa per atreure i subjectar els homes amb els seus hipnòtics cants. En la mitologia escatològica, les sirenes serien considerades divinitats del més enllà.


Escultura de sirena
Escultura de sirena


Episodis mitològics amb sirenes
Ja els Argonautes, liderats per Jàson, passaren prop de l’illa de Capri, però Orfeu tocà tan bé amb la seva lira que els herois de la nau Argos no sentiren la temptació de sortir a l’encontre de les sirenes –només ho féu un, el qual, però, fou salvat per Afrodita.

Segons l’Odissea d’Homer, Odisseu també va poder evitar aquesta desgràcia seguint les recomanacions de Circe. Es lligà al pal de la nau i ordenà als seus mariners que es tapassin les orelles amb cera d'abelles. Seduït pel cant de les sirenes, Odisseu demanava que el deslligassin, però el seus companys, sords com estaven amb la cera, continuaren remant fins a esquivar el perill.

Homer no diu que les sirenes devorin els homes: simplement les nàufrags, seduïts, es queden amb elles fins a la mort. Tampoc no les descriu com les dones-ocell de la iconografia grega. S’hi refereix de manera abstracta, sense entrar en detalls. El que sí destaca és la seva melodiosa amb la qual exalcen les gestes d’Odisseu a la guerra de Troia. Aquest és l’episodi narrat al cant XII de l’Odissea (152-199), en traducció de Joan Francesc Mira:
 
Jo, llavors, amb el cor angoixat, vaig parlar als meus homes:
“No han de saber, amics meus, només un o dos de nosaltres
les prediccions que Circe va fer-me, deessa gloriosa.
Jo us les diré, i o bé morirem a pesar de saber-ho,
o ens salvarem de la mort escapant-nos potser de la parca.
En primer lloc ens exhorta a evitar les sirenes, que embruixen
amb les cançons i la veu, i amb les prades d’herbeta florida.
Només a mi em permet escoltar-les, i haureu d’amarrar-me
fort amb cordes i nucs perquè jo em quede allí sense moure’m,
dret en la base del pal, amb les cordes lligades a l’arbre.
I si llavors us dic d’amollar-me, per molt que ho suplique
m’heu d’estrényer encara més fort i amb més cordes encara”.
Punt per punt, vaig anar explicant cada cosa als meus homes,
mentre la sòlida nau s’acostava corrent cap a l’illa
de les sirenes, perquè l’empenyia un vent favorable.
Però de sobte el vent va cessar i va vindre la calma,
sense ni un pèl de brisa: algun déu adormia les ones.
Van aixecar-se llavors els companys, arriaren les veles
i les desaren al fons de la nau, i després varen seure
i amb els rems de fusta polida emblanquien les aigües.
Jo, amb el bronze esmolat vaig tallar un gran rotllo de cera,
fent-ne trossets, i després els pastava amb les mans poderoses.
Ben aviat, amb la força del sol, la cera cedia
i s’ablania amb els raigs del senyor de l’altura, Hiperíon.
Vaig taponar-los a tots les orelles, un rere de l’altre,
i ells m’amarraren enmig de la nau les cames i els braços,
dret en la bases del pal i amb les cordes lligades a l’arbre.
Ben asseguts, anaven batent amb els rems l’aigua grisa.
Quan ens trobàvem ja a la distància d’un crit de persona,
ràpids, volant, no se’ls va escapar que la nostra nau àgil
se’ls acostava, i em varen cantar amb veu melodiosa;
“Vine, Ulisses, honor dels aqueus i home digne de glòria,
fes aturar el vaixell, i acosta’t i escolta les nostres
veus. Ningú no ha passat per ací amb la seua nau negra
sense escoltar la veu dolça com mel que ens ix de la boca;
i després de gaudir-ne se’n va, sabent més que sabia.
Ja coneixem tot allò que a les planes extenses de Troia
han suportat els argius i els troians per volença divina;
i sabem tot el que passa damunt de la terra fecunda”.
Van dir això amb bellíssima veu, i el meu cor desitjava
tant escoltar-les que vaig ordenar als companys que em soltaren
fent-los senyals amb les celles; i ells, amb l’esquena corbada,
no van deixar de remar. Perimedes i Euríloc s’alçaren
i em van lligar més estret i més fort i amb més cordes encara.
I després que passàrem de llarg i ja no se sentia
ni la cançó ni la veu amb què aquelles sirenes cantaven,
ràpidament els meus homes lleials es llevaren la cera
amb què els havia tapat les orelles, i em van deixar lliure.

Odisseu i les sirenes  (John William Waterhouse)
Odisseu i les sirenes (John William Waterhouse)
 

La pintura és plena de referències a aquest episodi

Odisseu i les Sirenes (Herbert James Draper, 1910)
Odisseu i les Sirenes (Herbert James Draper, 1910)

 

“Sentir cants de sirena”
Avui dia l’expressió "sentir cants de sirenes" s’utilitza per advertir del perill de deixar-se seduir per falses promeses o paraules aduladores. El cant, però, de les antigues sirenes de la mitologia també serví, a través del francès, per donar nom als aparells que produeixen un so monòton, estrident i penetrant. Encara que hagin perdut el caràcter seductor de les sirenes primigènies, aquests cants moderns ens fan adoptar la mateixa precaució instintiva: tapar-nos les orelles confiant en què passin de llarg.

Vas grec amb l'episodi d'Odisseu i les sirenes
Vas grec amb l'episodi d'Odisseu i les sirenes

 
Com passà amb altres relats pagans, el cristianisme també féu la seva pròpia lectura de l’episodi d’Odisseu amb les sirenes. En aquest cas, l’heroi homèric, fermat al pal del vaixell, és la viva imatge de Crist crucificat. Quan ordena als seus homes tapar-les les orelles amb cera per evitar el perillós cant de les sirenes, ensenya que els fidels no han de fer cas a la propaganda enganyosa del paganisme.

Una visió romàntica d'Ulisses i les sirenes (Édouard Veith, vers el 1895)
Una visió romàntica d'Ulisses i les sirenes (Édouard Veith, vers el 1895)Una visió romàntica d'Ulisses i les sirenes (Édouard Veith, vers el 1895)


Encara que sigui un personatge del món de la fantasia, al llarg del temps hi ha hagut moltes persones que han volgut creure en l’existència de sirenes de carn i ossos. En l’actualitat, el mite continua essent alimentat per vídeos (muntatges?) com aquest:



I aquestes són les famoses sirenes de la pel·lícula "Pirates del Carib":

 


Aquí teniu un article de Mireia Rosich titulat "Cants de sirenes".

Entrades del web relacionades:

Un pont de mar blava
-
 La xusma, a galeres!
-
 Grecs a la Mediterrània
Mediterrani, un mar de llengües
Etimologies nàutiques
Realment Ulisses tenia una síndrome?
Sobre mentors i cicerones
-
Eren troglodites els grecs?
- P
enèlope no tenia cap síndrome!
Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Les meduses de la indiferència
El rapte d'Europa

L'origen dels vents

En grec, el vent suau es deia αὔρα, d’on tenim la nostra aura, que en parapsicologia és l’halo (ἅλως, “blat”) o il·luminació que envolta el cos humà. El vent normal, en canvi, rebia el nom d’ἄνεμος, també molt present en el nostre vocabulari: anemòmetre (instrument per a mesurar la velocitat d'un corrent d'aire), anemoscopi (espècie de calcetí amb franges vermelles i blanques que, especialment en els aeroports, indica o observa, σκοπέω, la intensitat del vent), o anemone (planta dita així perquè suposadament les seves flors s’obren al contacte amb el vent; també és el nom d’una planta marina).

Perquè hi hagi vent és indispensable l’aire, ἀήρ, d’on tenim aeronauta, aerodinàmica, aeròdrom o ària (tipus de melodia que té lloc en tota obra lírica). En la mitologia clàssica els vents són fills de la titànida Eos (“l’aurora”) i del seu germà Astreu. Eren quatre:

  • Bòreas (nord), equivalent a l’Aquiló romà, d’on tenim borrasca perquè originàriament era una tempesta amb vent boreal, del nord. 
  • Notos (sud), equivalent a l’Austre (Auster) romà. Austràlia agafa aquest nom perquè està situat a la part més austral del món, més al sud. Originàriament auster, paraula que procediria d’una arrel protoindoeuropea que significava “brillar”, s’aplicà a l’est. No debades, el brillant Sol surt per l’est. En aquesta línia el nom d’Àustria vendria del llatí Marchia austriaca (“marca o límit oriental”), emprat perquè la conca del Danubi d’Àustria era el límit oriental de Baviera durant l’Edat Mitjana. També els gots de l’est s’anomenaren ostrogots.
  • Euro (est), equivalent al Vulturn romà.
  • Zèfir (oest), equivalent al Favoni ("el favorable") romà.

Només hi ha dos vents que tenen activitats personalitzades: el Bòreas, de caràcter molt irritable, i el Zèfir, d’influència beneficiosa ja que és una brisa suau que arrossega el perfum de les flors.

El regne dels hiperboris
Relacionat amb el Bòreas, en la mitologia grega hi havia l’Hiperbòria, una regió situada en les terres septentrionals encara desconegudes, a Tràcia, al nord del mar Egeu. L’etimologia del terme (Υπερ βορεία,  «més enllà del nord») deriva precisament de la creença que el déu-vent Bòreas habitava a Tràcia. Tanmateix, ningú no va saber situar ben bé en el mapa aquest regne que era vist com un autèntic paradís (una Utopia de l'antiguitat) on els seus habitants, els hiperboris, gaudien d’una llarga vida enmig d’un clima de benestar extraordinari

D'altra banda, el nom de Zefir estaria relacionat amb el zero. Tot i que el seu origen és hindú (shunya, “buit”), la seva traducció per zero recordaria el buf suau del déu-vent de l'oest. Sempre solia anar acompanyat per una nimfa anomenada Cloris (< χλωρός, “verd clar” o “pàl·lid”), que els romans identificarien amb la deessa Flora.

Bòreas rapta Orítia   Zèfir i Flora
                       Zèfir i Flora                                                                                                                                                                                                                                               Bòreas rapta Orítia
                                                                                                                                                                                                                                             
Sandro Botticelli
Flora, de Sandro Botticelli

Els Vents estan sotmesos a un rei, Èol (Αἰόλος), fill de Posidó, d’on tenim l’energia eòlica. Habitava l’illa de Stromboli, al nord-est de Sicília, que avui curiosament forma part de l’arxipèlag volcànic de les illes eòlies.

 mapa islas eolias

Illes Eòlies

En l’Odissea, Èol regala a l’heroi homèric un sac de pell que contenia tots els vents, assegurant-li així un retorn plàcid  a Ítaca. Quan és a punt d’arribar a la seva pàtria, però, el seus companys, aprofitant que Odisseu dorm, decideixen deslligar el sac, pensant que contenia or. En fer-ho, sortiren tots els vents, la qual cosa féu que la nau s’allunyàs del seu destí.

La rosa dels vents
Els quatre vents de la mitologia grega s’acabaren incorporant a la rosa dels vents, però amb noms majoritàriament llatins.

La rosa dels vents
La rosa dels vents
  • Tramuntana (nord).  Equival al Bòreas grec. Procedeix del llatí transmontanum que vol dir  “de l'altra banda de les muntanyes" perquè els romans consideraven que venia del nord nord d'Itàlia, és a dir, de transmontanum dels Alps.
  • Mestral (nord-oest).En la península Itàlica és el que bufa amb més freqüència. Els romans consideraven que ho dominava tot, per aixòli van dir magistrale, que vol dir "mestre". D'aquest mot derivaria la  paraula mestral.
  • Gregal (nord-est). A causa de la seva procedència, els romans l’anomenaren graegale, que vol dir "referent als grecs".
  • Llevant (est). Equival a l’Euro grec. La paraula llatina de la qual deriva és de levante, que vol dir "aquell que s'alça" al·ludint al sol, és a dir,“per on surt el Sol”.
  • Xaloc (sud-est). Aquest nom no ve del llatí sinó de l'àrab, de la paraula shalúq, que vol dir "suau".
  • Migjorn (sud). Equival al Notos grec. Derivaria del llatí vulgar mĕdĭo diŭrno (“migdia’”) en al·lusió a la meitat del dia quan el sol és al sud.
  • Llebeig o Garbí (sud-oest). Llebeig deriva de la veu llatina libs, que vol dir "de Líbia", perquè és d'allà des d'on bufa el vent. En canvi, el mot garbí ve de la paraula àrabTarabulus al-Garb, que és com es diu la capital de Líbia (Trípoli) en àrab.
  • Ponent (oest). Equival al Zèfir grec.Ve de la paraula llatina ponente, que vol dir "que es pon". És a dir, el ponent és aquell vent que bufa des d'allà on es pon el Sol.

Anoracs contra els vendavals
Al segle XIX ens vendria del francès un nou vent de molta intensitat: el vendaval. La paraula deriva de l'expressió vent d'aval, literalment, "vent de la vall", "vent de sota", que s'aplicava originàriament al fort vent que procedia del sud-oest, de l'Atlàntic.  En cas de vendaval, ens anirà molt bé posar-nos un anorac. No debades, aquesta paraula en la llengua dels esquimals vol dir “vent”. En cas de cicló, però, de res ens servirà un anorac. En arrossegarà, fent voltes, “cercles” (κύκλος).

Qui actuen com a autèntics ciclons són els kamikazes, que en la llengua japonesa vol dir “vent diví”. És una paraula que va néixer al país nipó per referir-se a aquells aviadors que, a la Segona Guerra Mundial, com un “vent diví”, es llançaven amb el propi avió sobre l’objectiu enemic. Per extensió, també al·ludiria als conductors suïcides de qualsevol vehicle. La paraula recordava una gesta produïda al segle XIII. Xina havia ordenat un atac contra Japó. Els nipons, però, es posaren a resar i se salvaren gràcies a l’ajuda d’un tifó, que arrasà gran part de les tropes invasore. Des d’aleshores aquell fenomen natural fou considerat un Kami Kaze, és a dir, un “vent diví”.

Tanmateix, per molt fort que bufi, sempre convé està pendent del vent. Responsum in vento est (“la resposta és en el vent”), deien els romans. Després, Bob Dylan posaria música a aquest llatinisme amb el seu famós Blowing In The Wind (1963):


I aquí teniu la cançó "Aire", de Mecano:

L’origen espanyol del dòlar

La història de la divisa més important del món comença al segle XVI quan en una ciutat de Bohèmia (República Txeca), anomenada Joachimsthal, es descobrí plata. Amb aquest material s’inicià aleshores l’encunyació de moneda, concretament de florins. En alemany aquests florins s’anomenaren Joachimsthaler Gulden (“florins de Joachimsthal”). Després, per abreujar, passaren a ser coneguts com a Joachimsthaler. Com que la gent continuava abreujant, la paraula quedà finalment en Thaler.

Però no acabà aquí la cosa. En els dialectes alemanys del Nord la seva pronunciació era daler i amb aquesta forma passà a l’anglès. A les colònies angleses de Nord-Amèrica el terme dòlar s'usava per referir-se a les monedes espanyoles que hi circulaven. A finals del segle XVIII, després de la independència dels EUA, es decidí adoptar dòlar com a nom oficial de la nova divisa americana.

Hèracles i el dòlar
El famós símbol del dòlar ($) està molt relacionat amb un episodi que visqué Hèracles (Hèrcules llatí) a la península ibèrica. Segons la mitologia clàssica, el gran heroi grec havia erigit a l’estret de Gibraltar dues columnes que, amb el temps portaren la inscripció llatina non plus ultra (“més enllà, res”). Amb ella s’indicava que aquell lloc era la fi del món conegut a Occident.

Al segle XVI, Carles I incorporà a l’escut d’armes d’Espanya les columnes d’Hèracles amb una cinta que portava la inscripció heracliana modificada: plus ultra. No debades, amb la descoberta del Nou Món, el nom ja no tenia sentit. El 1926 es va donar aquest nom al primer hidroavió que va sobrevolar l’Atlàntic, per etapes, de Huelva a Buenos Aires. El seu pilot era Ramón Franco, el germà rebel del dictador.

Dòlar i les columnes d'HèrculesDòlar i l'escut d'Espanya


Més endavant, es cercà un símbol per a la potent moneda d’aquell regne. Fou el format per dues retxes verticals (que representaven les columnes d’Hèracles) i una corba sinuosa (que representava la cinta amb el plus ultra). I fou aquest mateix símbol el que adoptaren els nord-americans per a la seva pròpia moneda després de la Guerra de la Independència (1775-1783). Amb el temps, s’eliminà una de les dues retxes verticals inicials del dòlar, de manera que quedà en la seva forma actual ($).

Columnes d'Hèrcules
                                                           
                     Columnes d'Hèrcules al mirador de l'estret de Gibraltar


Des del 2007 el port de Ceuta té una escultura titulada  'Los Hércules y La Unión del Mundo'. L'obra és de l'artista Ginés Serrán. Aquí teniu un vídeo sobre la seva creació.







Articles del web relacionats:

Hèracles, entre la vici i la virtut

Dafne, el llorer que corona els batxillers

En cas d’ofuscació intel·lectual, els estudiants de batxillerat basta que ensumin un llorer per trobar la inspiració desitjada. Segur que Dafne (“llorer” en grec) els ajudarà. Segons la mitologia grega, Dafne era una nimfa d’una gran bellesa. Apol·lo, el déu de la poesia, va caure als seus encants per culpa d’un acte de supèrbia. Es burlà d’Eros (Cupido romà), el déu de l’amor. Aquest el castigà fent-lo enamorar de Dafne, la qual, per contra, fou ferida per una fletxa de plom, que provocava rebuig.

Gian Lorenzo Bernini  Apol·lo i Dafne  (1622-1625)  Escultura en marbre Galleria Borghese. Roma.
Gian Lorenzo Bernini Apol·lo i Dafne (1622-1625) Escultura en marbre Galleria Borghese. Roma.


Per treure's de sobre el seu assetjador, la nimfa implorà ajuda al seu pare, el déu del riu Peneu, el qual la transformà en llorer –el seu equivalent llatí és Laurus, d’on ve Laura i Llorenç, i, en castellà, Lorena, Loreto i Laureano. Davant la impossibilitat que aquella nimfa fos la seva esposa, Apol·lo va determinar que el llorer seria el seu arbre sagrat i que es donaria una corona de fulles d’aquest arbre com a premi als guanyadors de certàmens poètics i atlètics.

Apol·lo i Dafne
Apol·lo i Dafne
 
Batxillers coronats
Durant l’edat mitjana fou habitual que, en acabar els estudis universitaris, els alumnes fossin coronats amb una corona de llorer, el fruit del qual és la baia (baca en llatí). D’aquesta manera, aquells alumnes eren bacca laureati, és a dir, investits amb “llorers de baia”. Segons les diferents titulacions, els llicenciats podien ser batxillers en arts, en teologia, en lleis o en medicina. Tots ells, després de tant d’esforç, havien d’anar alerta a no “adormir-se sobre els llorers”. Amb tot, segons una altra versió etimològica, batxiller vendria del cèltic bach ("jove").

Dante (Botticelli, 1495)
Dante (Botticelli, 1495)
Ara el batxillerat ha baixat de categoria i, a Espanya, fa referència als dos cursos previs a l’ensenyament universitari. En tot cas, el batxillerat actual no deixa de ser el corol·lari, "conseqüència", dels estudis preuniversitaris, és a dir, una espècie de “corona” (corollarium) -antigament aquest era l’obsequi que rebien els convidats d’alguns actes socials.

A partir del segle XIX es generalitzà en els llibres els colofons, paraula derivada del grec κολοφών (“cim”, “coronament d’alguna cosa”), l’arrel indoeuropea de la qual també trobam present en paraules com culminació, cim, coronel, columna i excel·lir. El colofó és l’anotació que es posa al final d’un llibre per indicar el nom de l’impressor, el lloc i la data de la impressió.

800px Apollo and Daphne waterhouse

Apolo y Dafne, según John William Waterhouse (1908)

Qui de ben segur porta una bona corona és la gent que es diu Esteve. No debades, aquest antropònim deriva del grec Στέφανος (“coronat”). Tanmateix, si ens portam bé, tots podem tenir a la nostra tomba una bona corona de flors. Pitjor li va anar a Jesús, a qui els romans humiliaren amb una corona d’espines. I havent posat el punt i final a aquesta dissertació, puc dir finis coronat opus ("la fi corona l'obra").

Per a més informació, aquí teniu una entrada del blog del dermatòleg Xavier Sierra. Entre altres coses, explica malalties relacionades amb el mite de Dafne com la que pateix aquesta persona. És la malaltia de l' "home arbre".

Dede Koswana, d'Indonesia, va morir víctima d'una estranya malaltia el 2016
Dede Koswana, d'Indonesia, va morir víctima d'una estranya malaltia el 2016

En aquest altre article el dermatòleg Xavier Sierra analitzat una altra escultura de Dafne.

Per conèixer més les Metamorfosis d'Ovidi, no us podeu perdre aquest blog titulat "Els fruits de la immortalitat". I aquest altre titulat les Metamorfosis d'Ovidi.

Aquí teniu l'escena final de l'òpera "Daphne" (1938) de Richard Strauss:


Articles del web relacionats:

Bellesa apol·línia
- Cupido concupiscent

L'univers psicodèlic de les drogues

Llegint algun relat de la mitologia grega, algú podria pensar que els grecs estaven ben sonats. La pregunta, per tant, és: es prenien alguna cosa per tenir tanta imaginació? Segons les fonts escrites, l’únic personatge del món clàssic que es podria haver drogat seria la sibil·la de Delfos. Des d’aquest santuari consagrat al déu Apol·lo i situat a 180 km al nord-oest d’Atenes, responia les preguntes de milers de peregrins angoixats per la incertesa del futur. Ho feia des de l’interior d’una caverna subterrània.

El procés pel qual la sacerdotessa dèlfica es posava en contacte amb el déu Apol·lo rebia el nom d’entusiasme (εν + θεός), paraula grega que vol dir “posseït per la divinitat”. Asseguda dalt d’un trípode, la sibil·la  mastegava unes fulles de llorer –la planta sagrada d’Apol·lo- i aspirava els gasos que emanaven de les parets de la caverna. Així arribava a un nivell d’alienació mental conegut com a èxtasi (εκ + ἴστημι, “quedar dempeus”, “aixecat fora del cos”), que avui és el nom d’un tipus de droga (paraula d’origen incert).

Sibil·la de Delfos (Capella Sixtina, Miquel Àngel)
Sibil·la de Delfos (Capella Sixtina, Miquel Àngel)

Estupefaents al·lucinants
Tot plegat, doncs, pot resultar bastant psicodèlic. I, des d’un punt de vista etimològic, sí que ho és. Aquesta paraula, que ens ha arribat a través de l’anglès, conté els ètims grecs ψυχή  (“ànima”) i δῆλος  ("clar", “visible”). Psicodèlic, per tant, fa al·lusió a un estat que genera una exaltació de la consciència que deixa l’ànima “clara”. I això ho provoquen molt els al·lucinògens, psicofàrmacs (< φάρμακον, “remei”) que generen al·lucinacions o agitacions, tal com reflecteix el seu ètim grec ἀλύω, “estar agitat” -amb tot, en aquesta paraula també  hi podria confluir el verb llatí alucinari, "anar sense llum", és a dir, "vagar mentalment".

Els al·lucinògens també són estupefaents, productes que provoquen (facio) estupor i, per tant, alteren la personalitat – d’stupeo, “quedar-se atònic” també tenim estúpid. Igualment podem parlar de substàncies psicòtiques psicotròpiques, que, d'acord amb els seus ètims grecs ψυχή (“ànima”) i τρόπος (“volta”), ens capgiren la ment.

Classificació de les drogues
Classificació de les drogues
 

Nicotina, una droga tòxica
Les drogues són productes tòxics. Aquesta paraula prové del grec τόξον (“fletxa”) perquè a l’antiguitat les puntes de les fletxes solien estar enverinades. Així, les ferides ocasionades esdevenien perjudicials, és a dir, tòxiques. Una de les drogues més tòxiques és la nicotina. Agafa el nom del francès Jean Nicot de Villamain (1530-1600).

Natural de Nimes, en tenir 30 anys, Nicot fou nomenat ambaixador francès a Lisboa. Al país lusità li varen oferir una planta de tabac procedent de Nord-Amèrica, concretament de Florida. Aleshores l’home la va portar a la seva França natal a fi de mostrar-la a Caterina Maria Romula di Lorenzo de Mèdici, reina consort. Aquesta de seguida es féu adepta a la planta, ja que les inhalacions de tabac en pols li calmaven les migranyes. En un primer moment aquella planta amb propietats medicinals rebé el nom d’ “herba de la reina” i finalment ja agafà el nom definitiu de nicotina en honor al seu introductor a Europa.

Composició del tabac
Composició del tabac


Lluny del seus efectes curatius, avui la nicotina és el principal component del tabac, que pot esdevenir una droga letal. Tot i que el costum de fumar o xuclar tabac ens ha arribat d'Amèrica, la paraula ja existia en castellà i en italià abans de la descoberta d'aquell continent. Procediria de l’àrab ṭabbaq ṭubbaq i era el nom que rebien diverses plantes medicinals, algunes d'elles somníferes.

Assassins drogats
Curiosament, del Pròxim Orient també hem adoptat una paraula relacionada amb les drogues: assassí. Hassan Ibn Sabbah fou un teòleg nascut al segle XI a Pèrsia. Als seus seguidors els feia fumar un producte anomenat, en àrab, hashish, fruit de la barreja amb resina de flors de la planta Cannabis sativa -avui, en àrab, hashish només significa “herba”. El seu consum tenia efectes euforitzants (< εὖ, “bo”, + φέρω, “portar”) i narcòtics (< ναρκάω, “estar adormit”). Va ser així com aquell grup d’adeptes fou conegut com els haixixins.

La secta dels assassins
La secta dels assassins


Abduïts pel seu líder, el haixixins es desplaçaren per l’actual Iran, Iraq i Síria. I per allà on passaven deixaven un bon nombre de morts. Entre les seves víctimes hi havia alguns cavallers que combatien a les croades. Fou així com els europeus adoptaren el nom d’assassins per denominar les persones que cometien crims -la primera referència la trobam a Blanquerna (1283), de Ramon Llull.

Cal, doncs, anar en compte amb l’haixix, també conegut com a cànnabis o marihuana (d'origen incert). L’etimologia ens diu que si el consumim ens podem convertir en assassins. I si ens paguen per matar gent serem uns sicaris, paraula provinent del llatí sica (“punyal”), que alhora deriva de secare (“tallar”). A l’antiga Judea els sicaris varen ser un dels grups jueus més violents, simpatitzants dels zelotes. Els romans temien molt les seves sicae

La droga (1901, Hermen Anglada Camarasa)
La droga (1901, Hermen Anglada Camarasa)


Dopatge amb alcohol
En alguns casos les drogues poden servir per millorar el nostre rendiment. És el cas dels dopatges. Sembla que aquesta paraula la varen adoptar els holandesos en colonitzar Sud-àfrica. Allà els zulus anomenaven dop una beguda alcohòlica utilitzada com a estimulant en danses cerimonials.

Al segle XIX, després de la Revolució industrial, l’esport va patir una gran transformació. De ser un entreteniment passà a ser una activitat que movia molts de doblers i molt de prestigi. D’aquesta manera alguns esportistes no dubtaren a ingerir substàncies per augmentar el seu rendiment físic.

El Tour de France i el dopatge
El Tour de France i el dopatge


El primer cas de dopatge conegut de l’era moderna es registrà el 1886. Fou el que protagonitzà el ciclista gal·lès Arthur Linton, que morí durant la cursa París-Bordeus. La droga més utilitzada en el dopatge és l’amfetamina, acrònim de la substància química a(lfa)m(etil)fe(ne)t(il)amina.

Herois amb heroïna
Una altra droga que dóna força heroica és l’heroïna. A finals del segle XIX la firma alemanya Bayer va crear la marca Heroin per denominar la diacetilmorfina, un narcòtic més potent que la morfina.

L'heroïna pot ser mortal
L'heroïna pot ser mortal

La nova nomenclatura recordava l’exaltació d’ànima que provoca la substància, que fa que el seu consumidor se senti com un heroi de la mitologia grega. A la marca Heroin s’hi afegí el sufix emprat per als estupefaents, que en la nostra llengua és -ina. Així doncs, cal no confondre la droga heroïna amb l’homònim del femení d’heroi.

També tenim altres drogues que procedeixen d’Amèrica Llatina. És el cas de la cocaïna, que, en la llengua quítxua, és el nom d’un tipus d’arbust (kuja).

Soma, la droga de la felicitat
Alguns consideraran que les drogues donen la felicitat. Segons, però, la literatura de ciència ficció, la droga de la felicitat  per excel·lència és el soma. És un concepte que el 1932 creà l’escriptor britànic Aldous Huxley en la seva novel·la distòpica Un món feliç -el títol estava carregat d’ironia. Curiosament, en grec σῶμα significa “cos”. I a l’antiga Índia aquest també era el nom que rebia un suc extret d’una planta que prenia la gent per realitzar les seves cerimònies religioses.

dictadura perfecta

El llibre d’Huxley és un al·legat contra un futur que sembla que ja s’ha fet realitat: la societat de consum, el control genètic o la manipulació dels règims totalitaris a través de la propaganda subliminal. Enmig d’aquest context el soma és presentat com un narcòtic que proporciona l’Estat per tenir la població contenta i, per tant, distreta i controlada. Es pren en tauletes de grams i se sol mesclar amb alguns aliments.


Avui les drogues tenen mala fama. Antigament, però, no eren il·legals, ja que sovint, en medicina, s’utilitzaven per combatre mals tan comuns com l’insomni, l’anèmia, les migranyes o els dolors menstruals.

Aquí teniu un interessant article del dermatòleg Xavier Sierra que parla sobre la morfina.

Aquí teniu un article interessant titulat "El opio del pueblo".

Aquí teniu un article que parla sobre El LSD i l'antiga Grècia.

Articles del web relacionats:
L'oracle de Delfos
Efialtes, el dimoni convertit en malson
Mens sana in corpore sano?

Per què en català es diu arc de Sant Martí i en castellà “arco iris”?

En aquesta pregunta s’enfronten paganisme i cristianisme. La denominació castellana d’ “arco iris” al·ludeix al nom de la deessa que, en la mitologia grega, exercia de missatgera dels déus, especialment d’Hera -estava, per tant, en competència amb l’altre déu missatger, Hermes (Mercuri romà).

41YZUNcZvSL

Iris portant la gerra d'aigua a la llacuna Estígia

Iris (Ἶρις) prové del verb εἴρω (“dir”), ja que parlava per boca dels déus. Era filla de Taumant i de l’oceànida Electra i, per tant, germana de les perverses Harpies. Com a símbol de la unió del cel i la terra, era l’única divinitat amb ales. També se la representava coberta amb un vel mol tènue que, quan li pegava la llum del sol, es descomponia en diferents colors brillants.

Iris entregant un missatge a Príam
Iris entregant un missatge a Príam

Mentre que Iris és l’encarregada de transmetre missatges funestos, el seu competidor Hermes tenia l’honor de dur les bones noves. Com a símbol de la seva feina comunicativa, ambdós solien portar un caduceu a la mà. Un altre atribut d’Iris era una gerra d’aigua de la llacuna Estígia. Als que cometien un perjudici en el seu nom, Iris els castigava vessant el contingut de la gerra als seus ulls perquè es quedassin dormits.

Michel Corneille the Younger Iris and Jupiter

Michel Corneille el Joven: Iris y Júpiter (1701) Palacio de Versalles. Versalles. 

Iris també era l’encarregada de subministrar als niguls l’aigua necessària per poder inundar el món. Tanmateix, les seves aparicions en la mitologia són més aviat escasses. A la Ilíada, per exemple, la trobam dient a Aquil·les que vagi a alliberar el cadàver de Pàtrocle, en poder dels troians. Paulatinament, però, Iris s’anà convertint en la servidora particular d’Hera. 

iris3

L'alada Iris portant el caduceu

Avui, per analogia amb el personatge mitològic, en anatomia l’iris també és el nom del disc membranós, pigmentat i contràctil, de l’ull, al centre del qual hi ha la pupil·la. La principal funció de l’iris és la de controlar, a través de la pupil·la, la quantitat de llum que entra a l’ull per tal de facilitar l’enfocament dels objectes en la retina. L’anisocoria és una anomalia consistent a tenir un iris amb un color diferent en cada ull.

Si feim una ullada a la Bíblia, tenim que l’arc de cel va aparèixer després del Diluvi Universal com a signe d’aliança de Déu amb els homes. Durant l’edat mitjana aquest fenomen meteorològic que apareix quan coincideixen la llum del sol i la pluja rebria el nom d’arc de Sant Martí. Al·ludia a un sant que, durant l’edat mitjana, va ser molt venerat a Europa. A Catalunya el seu culte va ser introduït durant la conquesta franca. Va ser precisament durant aquesta època quan adoptàrem l’expressió arc de Sant Martí.

Diosa Iris

Iris, la missatgera

Un sant molt guerrer
Martí havia nascut a Hongria al segle IV aC. Era fill d'un oficial de l'exèrcit romà, que li donà el nom de Martinus en honor del déu de la guerra Mart –que també donà altres noms propis com Marc o Marçal. Aviat, emigrà a França a fer de sentinella. Allà protagonitzà una anècdota ben curiosa.

Segons una versió, un dia Martí va desafiar el diable a veure qui dels dos feia un arc més bonic i gran. El futur sant va guanyar fent un magnífic arc multicolor que va deixar el dimoni bocabadat i ben rabiós. El del dimoni, més petit i de colors més difusos, hauria originat, en l’imaginari popular, l’ “arc secundari” que sovint es pot veure al costat de l’autèntic arc de Sant Martí.

Sant Martí, El Greco (segle XVI)
Sant Martí, El Greco (segle XVI)

Una altra versió diu que Martí fou el protagonista d’un acte de caritat. A l’hivern del 337, destinat com a soldat a Amiens, es trobà a les portes d’aquella ciutat amb un captaire mort de fred. Sense pensar-ho gens, tallà amb l’espasa la capa que duia i en donà una de les dues meitats al pobre vagabund, dient-li que li la donava en nom de Crist. Quan va pronunciar aquest nom, el cel es va obrir, el sol s’encengué i aparegué un gran arc policromat de banda a banda de la Terra.

Així, aquest fenomen meteorològic rebria el seu nom, i l’interludi de bonança que cada any té lloc a mitjan novembre dins el rigor tardoral seria conegut com l’Estiuet de Sant Martí –alguns ho atribueixen al fet que quan el duien a enterrar, al pas del taüt s’obrien les flors en ple novembre. Durant la seva festivitat és quan se sol produir la matança del porc. D’aquí tenim la dita "A cada porc li arriba el seu Sant Martí".

Una capella amb la capa de Sant Martí
A la nit de trobar-se amb el captaire, Crist s’aparegué a Martí vestit amb la mitja capa del captaire, i, quan va despertar, es trobà amb la seva capa sencera. Aquest fet l’animà a batiar-se, encara que no abandonà l’exèrcit fins als 40 anys. Una vegada es llicencià, es dedicà a predicar l’Evangeli, tot fundant diversos monestirs. De vida asceta, es convertí en bisbe de Tours per aclamació popular. Se salvà per ben poc de figurar entre els màrtirs, ja que la seva conversió es va produir poc després de l’Edicte de Milà (313) i de l’arribada al poder de l’emperador Constantí, vertader artífex de la Cristiandat.

La capa miraculosa de Sant Martí es va conservar com a relíquia. El prevere encarregat de la custòdia d’aquella cappella (“capa curta” en llatí) era el cappellanus, d’on, en català, s’originà, d’una banda, la capella, com a lloc d'oració, per l'oratori on es conservava, i de l'altra, el terme capellà com a sacerdot. L’expressió italiana a cappella també deriva del llatí cappella. És la veu humana en essència, sense necessitat de cap acompanyament musical.

La festivitat de Sant Martí és l’11 de novembre, aniversari del seu funeral a la ciutat de Tours, on té una basílica dedicada. Aquesta basílica va ser un dels principal centres de pelegrinatge de l'Europa medieval i l'edifici religiós més gran de tot França. El 1562 els protestants la varen saquejar i varen cremar les relíquies del sant; durant la Revolució francesa, l'edifici va ser enderrocat, malgrat el seu gran valor artístic. La nova basílica es construí entre 1884 i 1925. Avui, a França, Sant Martí és un heroi nacional.

Plou i fa sol
A part d’arc de Sant Martí, en el domini lingüístic català, també s’empren altres expressions com “arc del cel” o “arc de pluja”, que equival al rainbow anglès o al arco-da-chuva portuguès. En altres llengües (gallec, asturià, gal·lès) s’empren denominacions que signifiquen “arc de la vella”. Es tracta d’un ésser fabulós relacionat amb els fenòmens meteorològics present en moltes cultures de l’antiguitat. Nosaltres ens hi referim en la cançoneta popular: “Plou i fa sol, les bruixes es pentinen; plou i fa sol, les bruixes porten dol”.

Els colors de l’arc de Sant Martí
Tradicionalment s’ha considerat que l’arc té set colors: vermell, taronja, groc, verd, blau, indi i morat. Aquest nombre, però, l’establí al segle XVII el físic anglès Isaac Newton. En bona lògica, s’haurien d’haver considerat només els tres colors bàsics (vermell, groc i blau) i tres de secundaris (taronja, verd i morat).

Newton va forçar la inclusió de l'indi o anyil a fi que el nombre de colors fóra set perquè el número set és un número màgic en les cultures de l’antiguitat: els set dies de la setmana, els set savis de Grècia, les set meravelles del món antic, les set notes musicals, els set pecats capitals, el set sagraments, els set turons de Roma... El número set, però, no és casual. En temps llunyans només era possible veure en el cel set cossos celestes -el sol, la lluna i cinc planetes- que es podien distingir clarament dels estels, molt més petits.

L’arc de Sant Martí i la bandera homosexual
La bandera homosexual de sis colors –els sis originaris de l’arc de Sant Martí- va ser ideada per l’artista Gilbert Baker el 1978 a petició de l’organització de la marxa de l’orgull gai a Califòrnia. El seu disseny s’inspirava suposadament en la cançó Over the Rainbow de Judy Garland.

Bandera LGTB
Bandera LGTB


La versió original de la bandera tenia vuit franges, però després se suprimiren els colors rosa i celeste degut a la dificultat de producció. Avui aquesta bandera representa tota la comunitat LGTB (gays, lesbianes, transsexuals i bisexuals). La comunitat LGTB, però, no és l’únic col·lectiu que oneja els colors de l’Arc de Sant Martí. Si la bandera té set franges (amb l’afegitó del celeste) és la bandera de la pau que va aparèixer a Itàlia el 1961 –en aquest cas el vermell va a baix.

Bandera de la pau
Bandera de la pau


Set colors també té la bandera de l’imperi inca tan present a la ciutat peruana de Cuzco –en aquest cas el vermell va a dalt.

Bandera de Cuzco
Bandera de Cuzco


I per acabar, la cancço "She is a Rainbow", de The Rolling Stones:


En aquest article de Xavier Sierra trobareu més informació sobre Iris.
Articles del web relacionats:
Dies divins
Mercuri, el fundador de Correus?
- La pupil·la, la nineta dels "nostres ulls"

Sobre nimfòmanes i sàtirs

En el llenguatge mèdic, la paraula nimfomania va aparèixer al segle XVII per al·ludir al desig sexual exagerat d’una dona, també conegut com a “furor uterí”. Els seus ètims són νύμφη (“núvia”, “al·lota”) i μανία (“follia”). Amb el significat concret de núvia, tenim el mot paranimf, nom que rep avui el saló d’actes d’algunes universitats. En l’antiguitat aquesta paraula al·ludia al padrí de noces, la persona que anava a cercar la núvia (παρα, “al costat de”) i que la conduïa fins al nuvi. A continuació els dedicava un petit parlament.

Hylas i les nimfes (John William Waterhouse)
Hylas i les nimfes (John William Waterhouse), objecte de polèmica a la Galeria d'art de Manchester


Al segle XI, quan varen néixer les universitats a Europa, el paranimf era la persona que es posava a la porta de cada curs per fer propaganda de les seves bondats i per així captar més estudiants. Després, passà a significar el saló d’actes de l’alma mater.

En el món animal les nimfes o “carolines” són unes precioses aus de l'ordre dels psitàcids. Originàries d’Austràlia, pertanyen a la família de les cacatues, encara que són bastant més petites -no superen els 35 cm des del cap fins a la cua. Pel seu caràcter dòcil, són molt apreciades com a mascotes. Es caracteritzen, igual que les cacatues, per tenir una cresta.

ninfas ancestrales

Nimfes o carolines

El sistema limfàtic de les nimfes
En la mitologia grega, les nimfes eren divinitats menors, d’una extraordinària bellesa, que personificaven les forces naturals. Gairebé sempre eren representades amb poca roba. Rebien diferents noms segons la regió de la naturalesa que habitaven: dríades (les dels arbres), Nàiades (les de les fons, rius i llacs), Nereides (les de la mar), les Melíades (dels freixes), les Orèades (de les muntanyes) o les Híades (que provoquen la pluja).


Dríade (Evelyn De Morgan)
Dríade (Evelyn De Morgan,  1884-85)

Nereides (Gaston Bussière 1902)
Nereides (Gaston Bussière 1902)

Nàiade acostant-se a Hilas (John William Waterhouse 1893)
Nàiade acostant-se a Hilas (John William Waterhouse 1893)

Com a divinitats de les fonts que podien ser, la paraula nimfa donaria l’adjectiu limfàtic per referir-se al líquid transparent que circula pels vasos limfàtics. D’altra banda, el sistema limfàtic està constituït pels capil·lars limfàtics, pels vasos limfàtics i pels ganglis limfàtics.

Sistema limfàtic
Sistema limfàtic



En la mitologia romana les nimfes foren identificades amb les camenes. Solien formar part del seguici d’algun déu com Dionís o deessa com Àrtemis, o d’una altra nimfa de més alt nivell, com Calipso. Eren mortals, però la seva vida es perllongava nou mil vegades més que la dels éssers humans.

Diana i les nimfes sorpreses per Faune (Rubens)
Diana i les nimfes sorpreses per Faune (Rubens)

La sexualitat és, sens dubte, una important dimensió de les nimfes de la mitologia clàssica, ja sigui com a objectes d’assetjament eròtic –com els passà a Dafne o Sírinx- o buscant elles mateixes la unió amb mortals, com fou el cas de Calipso, que prometé la immortalitat a Odisseu si es quedava al seu costat.

partenope

Les nimfes de Partenope (Charles Meynier 1827)

El lotus de la nimfa Lotis
També trobam nimfes de mal caràcter. És el cas de Lotis, que s’acarnissà amb Dríope. Un dia aquesta mortal va anar a un llac a portar corones per a les nimfes. Anava acompanyat del seu fill Amfís, que era un nadó. Aleshores va veure una planta que tenia unes flors brillants i en va collir algunes per al seu fill. No sabia, però, que aquell arbre era la nimfa Lotis transformada, que, irritada, va convertir Dríope en la mateixa planta que ella, el lotus.

driope parmeDríope transformada en lotus

Mentre s’estava transformant, arribaren el marit de Dríope i el seu pare, els quals es posaren a besar el tall d’aquella planta herbàcia aquàtica (el mite ovidià parla d’arbre). Ella els va demanar que cuidassin el seu infant i que el portassin sempre a jugar al seu nou redol. 

Lotus formosissima 2

Flor de lotus

Satiriasi
També conegut com a andromania, és la versió masculina de la nimfomania, és a dir, l’obsessió patològica que tenen els homes pel sexe. En la mitologia grega, els sàtirs (σάτυροι) eren uns personatges meitat home meitat cabra, amb cοa i orelles punxegudes, que personificaven l’esperit de la vida salvatge. Formaven part del seguici de Dionís, però també de Pan, déu dels boscos.

Els sàtirs eren addictes al vi, a la festa i a la luxúria. Solien ser representats despullats, amb el membre viril perpètuament erecte. Consumaven el seu desig sexual amb qualsevol ésser o fins i tot amb objectes inanimats. Els sàtirs més importants foren Màrsias i el vells Silè
, pare adoptiu de Dionís.

Silè ebri (Rubens)
Silè ebri (Rubens)

 

Sàtir copulant amb una cabra
Sàtir copulant amb una cabra

 

Sàtir i nimfa
Sàtir i nimfa

 

Representació d'un sàtir en una ceràmica
Representació d'un sàtir erecte en una ceràmica

 

Sàtir bevent
Sàtir bevent

Zeus va adoptar la forma d’un sàtir per unir-se amb la mortal Antíope, una jove tebana d’una bellesa extraordinària. Amb ella va tenir bessonada, Amfíon i Zetos.

Hans von Aachen Zeus i Antíope, amb Cupido
Hans von Aachen Zeus i Antíope, amb Cupido
La Venus del Pardo o Júpiter i Antíope (Tizià, 1520-1552, Louvre)
La Venus del Pardo o Júpiter i Antíope (Tizià, 1520-1552, Louvre)


Màrsias, l’atreviment d’un sàtir
Màrsias era un expert tocant l'aulos, una espècie de flauta feta canya. Havia trobat l'instrument al terra, on l’havia deixat la seva inventora Atena, després que els altres déus es burlassin d’ella en veure-la amb les galtes inflades. Un dia el famós sàtir volgué desafiar en un certamen Apol·lo. El déu de la música i les arts ho acceptà amb la condició que el vencedor tingués completa llibertat per fer amb l’altre el que volgués. Ell tocaria amb la lira i Màrsias amb l’aulos.

Apol·lo i Màrsias (Perugino, 1445-1523)
Apol·lo i Màrsias (Perugino, 1445-1523)


Les Muses, que presidien el certamen, no s’atreviren a pronunciar-se. Consideraven que els dos havien tocat molt bé. Llavors Apol·lo va proposar que cadascú tocàs el seu instrument en posició invertida. Ho va proposar a consciència perquè sabia que Màrsias no ho podia fer amb la seva flauta. Així doncs, les Muses varen declarar guanyador el déu, el qual s’acarnissà a ple amb el seu contrincant: l’escorxà viu i el deixà penjat d’un pi. De la seva sang vessada es va formar el riu Màrsias -altres versions afirmen que el riu va néixer de les llàgrimes dels seus amics.

Apol·lo i Màrsias (Luca Giordano)
Apol·lo i Màrsias (Luca Giordano)


Apol·lo i Màrsias (1620), Bartolomeo Manfredi, Saint Louis Art Museum, MissouriApol·lo i Màrsias (1620), Bartolomeo Manfredi, Saint Louis Art Museum, Missouri

El càstig de Màrsias recorda el que va patir sant Bartomeu, el màrtir cristià que, segons la llegenda, també va morir escorxat viu. Bartomeu era un dels dotze apòstols. Pel seu martiri, és patró d'oficis relacionats amb el treball de la pell, com els blanquers, assaonadors i adobers. La seva onomàstica és el 24 d’agost.

Sant Bartomeu escorxat
Sant Bartomeu escorxat

Satisfets amb les sàtires
Avui s’empra la paraula sàtir per referir-se a l’home que pateix d’hipersexualitat. El mot no té res a veure amb sàtira, que deriva del llatí satis (“suficient”), d’on ve també satisfacció. A l’antiga Roma, una sàtira era una composició literària de diversos metres i gèneres; després passà a ser una crítica a tota mena de comportaments humans. El retòric d’origen hispà Quintilià (35-95 dC) va ser la primera persona que va fer servir la paraula sàtira per referir-se a una forma particular de la mètrica llatina. Aviat, però, el concepte es va estendre a qualsevol text que utilitzàs la ironia (< εἴρω, “dir”) per criticar una situació o un personatge. Alberto Manguel ha definit la sàtira com “l’art d’ofendre amb destresa” o “la rialla de la raó davant la solemnitat de la bogeria”.

El sàtir i el pagès (Jacob Jordaens 1625 Budapest, Szépmüvészeti Múzeum)
El sàtir i el pagès (Jacob Jordaens 1625 Budapest, Szépmüvészeti Múzeum)

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre el mite d'Apol·lo i Màrsias.

Relacionat amb les nimfes hi hauria les fades de la cultura celta. En aquest enllaç en teniu més informació.

Articles del web relacionats:
Peter Pan, l'alter ego del déu Pan




Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px