Els cristianisme es va apropiar de moltes festes paganes quan al segle IV dC es convertí en la religió oficial de l’imperi romà. A l’antiga Roma el 25 de desembre se celebrava una festivitat solar dedicada al déu Mitra. El cant de la Sibil·la és una altra tradició relacionada amb el món clàssic. D’altra banda, la iconografia nadalenca és molt qüestionada: no se sap realment si els Reis eren d'Orient, si eren tres, si Jesús va néixer en un estable o si va passar de veres l’episodi dels Sants Innocents. La xerrada intenta contextualitzar tots aquests elements del Nadal.
Conferència impartida a: - Manacor (local de l'Obra Cultura Balear), 19 de desembre de 2016 - Palma (Teatre Mar i Terra), 15 de desembre de 2016 - Campanet (Cas Metge Dolç), 29 de desembre de 20015 - Vilafranca (biblioteca municipal), 23 de desembre de 2015 - Llucmajor (claustre de Sant Bonaventura), 17 de desembre de 2015 - Lloret, 27 de desembre de 2014 - Palma (Can Alcover) 18 de desembre de 2013 - Sineu (saló d'actes), 14 de desembre de 2012
Aquí teniu la conferència íntegra que vaig fer a l'OCB de Manacor (19/12/2016):
Aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (24/12/2014) per parlar sobre els orígens dels cristianisme i les arrels paganes de les festes del Nadal.
Amb motiu del cant de la sibil·la, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (07/12/2013) per parlar sobre etimologies sibil·lines.
Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (28/12/2013) per parlar sobre les etimologies del Nadal.
El 15 de novembre se celebra el Dia de la Química. És lafestivitat de Sant Albert Magne, patró dels químics. El mèrit, però, de la taula periòdica és de Dimitrif Mendelejev. El 1869 aquest científic rus va organitzar les substàncies químicament indivisibles que es troben al planeta i que anomenam “elements”. Ho féu emprant una graella que els ordenava segons la mida dels seus àtoms i de les propietats bàsiques que caracteritzen cada un d’ells.
En aquesta taula periòdica consten el 119 elements que formen tota la matèria orgànica i inorgànica del planeta; també, però, n’hi ha uns pocs que no s’han trobat a la Terra, però que han estat elaborats artificialment a partir dels primers. Alguns d’ells són coneguts des d’èpoques molt antigues, perquè ja havien estat trobats com a minerals; d’altres han estat descoberts molt recentment.
Noms d’elements en honor a déus
Np (neptunium, “neptuni”). Del déu romà de les aigües i dels sismes (Posidó grec).
Pu (plutonium, “plutoni”). Del déu dels inferns Plutó, també conegut com a Hades, germà de Júpiter. En grec πλοῦτος vol dir “riquesa”. Derivats: plutocràcia (govern dels rics).
Pd (palladium, “pal·ladi”). Pren el nom de Pal·las Atena, deessa de la saviesa i de la guerra.
Se (selenium, “seleni”). En record de la deessa grega Σελήνη (“lluna”).
Hg (mercuri, missatger dels déus): simbolitza l’argent. La seva terminologia prové de l’hel·lenisme hydrargyum < ὑδωρ, “aigua”+ ἁργυρος, “plata”. Aristòtil va anomenar el mercuri ἄργυρος χυτός, “argent líquid”; en llatí es deia argentum vivum (“argent viu”). Altres derivats de ὑδωρ són: hidràulic, hidrofòbia, clepsidra, hidra.
Ce (ceri): agafa el nom de Ceres, deessa romana de la terra i l’agricultura (= Demèter grega).
Noms d’elements en honor a personatges mitològics:
Ti (titanium, “titani”). Al·ludeixen als titans, fills d’Urà i Gea. Derivats: titanomàquia, titànic, titanífer, titanós.
Ta (tantalus, “tàntal”). Agafa el nom del personatge condemnat al Tàrtar a no poder ni menjar ni beure, ja que havia robat el nèctar i l’ambrosia dels déus. Cada vegada que s’apropava a l’aigua per beure’n, aquesta desapareixia i el mateix passava amb el menjar.
Nb (niobium, “niobi”). Rep el nom de la filla de Tàntal, Níobe, pel fet de trobar-se en minerals de tantali.
Pm (promethium, “prometi”). Prové del nom del tità Prometeu, castigat per haver robat el foc als déus.
Ir (iridium, “iridi”). Porta aquest nom a causa dels seus reflexos variats que recorden els de la dea grega missatgera dels déus, Iris (Ἴρις).
Cd (cadmi). Era un mineral abundós a la regió de Tebes, ciutat grega fundada per Cadme.
Noms d’arrel grega:
P (fòsfor). Del grec φωσφόρος (“portador de llum”), format a partir de φῶς, φωτός (phos, photos) + φέρω (“portar”). Derivats de φῶς: fotocòpia, fotofòbia, fotografia, fotogènia, fotosíntesi. Derivats de φέρω: fèretre, metàfora, semàfor, àmfora.
H (hidrogen). De ὑδωρ + γένος (“naixement”). Derivats de γένος: genealogia, genètica, nitrogen, Eugènia.
N (nitrogen). Possiblement és una paraula d’origen egipci que ens ha arribat a través del grec.
O (oxigen). De ὀξύς (“agud”, “àcid”). Derivats: paroxisme, que és l’exaltació de les passions, dels efectes (en medicina, és el període d’una malaltia on els símptomes es manifesten amb més virulència); oxímoron (+ μόρος, “fatalitat”), figura retòrica que consisteix a unir en una mateixa expressió mots o unitats sintàctiques de sentit contrari, com per exemple docta ignorància o lúcida bogeria.
Os (osmi). De ὀσμή (“olor”). Derivats: ensumar, anòsmia (pèrdua del sentit de l’olfacte)
Br (brom). De βρῶμος (“fetor”). És un líquid vermellós i pudent. Derivats: bromur (usat en medicina com a tranquil·litzant de les pulsacions sexuals).
Ba (bari). De βαρύς (“feixuc”). Els seus minerals eren classificats com a minerals pesants. Derivats: baríton, baròmetre, isòbar.
Ac (actini). del grec ἀκτίς, ἀκτίνος (“raig de llum”).
Pa (protoactini). De πρῶτος (“primer”) i ἀκτίς, ἀκτίνος (“raig de llum”).
Ne (neó). Ve de νέος (“nou”). Nom posat pel fill jove de dotze anys del seu descobridor, Ramsay. Derivats: neòfit, neolític, neollatí.
Li (liti). El nom, que prové de λίθος (“pedra”), recorda que aquest àlcali ha estat descobert al regne mineral, mentre que el potassi i el sodi ho foren al vegetal. Derivats: aeròlit, paleolític, monòlit, megàlit.
He (heli). De ἤλιος (“sol”), perquè es va descobrir teòricament al sol, i després es va comprovar a la terra. Derivats: heliocèntric, heliofòbia.
Tc (tecneci). Prové de τέχνη (“tècnica”). És un metall de transició artificial. Derivats: tècnica, tecnologia, tecnòcrata.
I (iode). Ve de ἴον (“violeta”) i de εἰδος (“aspecte”). Derivats de εἰδος: asteroide, idolatria, calidoscopi, antropoide.
Cl (clor). Del grec χλωρός (“groc verdós”). Derivats: clorofil·la (pigment verd que presenten les plantes),
Cr (crom). Del grec χρῶμα (“color”). Derivats: acromàtic, monocromàtic, al·locromàsia (alteració del sentit cromàtic que fa que hom tingui una visió dels colors diferent a la real).
As (arsènic). Del grec ἄρσενικός (“viril”).
Rh (rodi). Del grec τό ῥόδον (rosa). Derivats: Roses (municipi de l’Alt Empordà).
Dy (disprosi). Del grec δυσπρόσοδος (“de difícil accés”).
Ti (tali). Del grec θάλος (“plançó”, “fill”).
At (àstat). Del grec ἀστατος (“inestable”).
La (lantani). Del grec λανθάνω (“romandre ocult”). Derivats: letargia, Alícia.
Kr (kriptó). Del grec κρύπτω (“ocultar”). Derivats: cripta, apòcrif, criptografia.
Na (sodi). De l’arab sawda (“negra”). Les seves sigles, però, són les dues primeres lletres del mot llatí natrium, que alhora ve del grec νίτρον (“nitre”).
Pr (praseodimi). De πράσινος (“verd”) i deδίδυμος (“doble”, “bessó”).
Nd (neodimi). Del grec νεος (“nou”) i de δίδυμος (“doble”, “bessó”)
Paròdia de la taula periòdica
Noms d’arrel llatina:
Au (aurum, “or”). L’or simbolitza poder i sempre ha estat molt apreciat. Els romans tenien entre les seves monedes l’auri (aureus), que era precisament una moneda d’or. Derivats: aurora, Aureli, aurèola, auri. Del seu homònim grec χρυσός tenim Crisòstom, crisantem (tipus de plantes).
Ag (argentum, “argent”, “plata”). Deriva d’arguo (“brillar”), d’on tenim argument, argúcia, argüir o argentífer. La seva versió grega és ἄργυρος, emparentada amb ἄργιλλος (“fang blanc”), que ens ha donat argila. Durant molt de temps, la plata ha estat considerat el segon metall preciós, després de l’or. L’ofici de treballar rep el nom d’argenteria.
Fe (ferrum, “ferro”)
Te (tellurium, “tel·luri”). De tellus (“terra”). Derivats: tel·lúric.
Cu (cuprum, “coure”). Els país del coure per excel·lència va ser Xipre, a mig camí entre Grècia i Egipte. Els romans varen anomenar aquest metall aes cyprium o, simplement, cuprum, d’on ve el seu nom. Aquest metall estava associat a Venus (Afrodita grega), ja que Xipre, coneguda en grec com a Kypros, fou l’illa on anà a parar la deessa de l’amor després d’haver sorgit de l’escuma de la mar. De la seva versió grega χαλκός tenim calcografia (procediment gràfic caracteritzat per la utilització de planxes metàl·liques gravades en profunditat).
S (sulphur, “sofre”). Derivats: sulfúric, sulfat, sulfurar.
Sn (stannum, “estany”)
Pb (plumbum, “plom”). Mot d’origen obscurs, per ventura ibèric, ja que el plom provenia d’Ibèria. Derivats: plumbi, plumbífer, plumbós –curiosament, en anglès, fontaner és plumber. . En grec, plom es deia μόλυβδος.
Ra (radi): del llatí radius (“raig de llum”)
Rn (radó). També del llatí radius. És un gas noble radioactiu, format a partir de la desintegració del Radi.
Rb (rubidi). Del llatí rubeo (“envermellir-se”). Derivats: rúbrica, rubor, ruboritzar-se.
Cs (cesi). Del llatícaesius (color verdós).
F (fluor). Del verb llatífluere (“fluir”).
Al (alumini). Del llatí alumen (“alum”).
Si (silici). Del llatí sílex (“sílex”).
Ca (calci). Del llatí calx (“calç”).
Sb (Antimoni). Les seves sigles són les dues primeres lletres del mot llatí stibium (“antimoni”).
Noms de regions del món clàssic
Mg (magnesi). De Magnèsia, comarca de Tessàlia (Grècia).
Eu (europi). De Europa, princesa fenícia, raptada per Zeus, que acabà donant nom al nostre continent. Uns vinculen la seva etimologia amb l’arrel semítica ereb, que significaria “terra de l’ocàs”, atès que, des d’una perspectiva asiàtica, és la terra on mor (occido, en llatí) el sol, és a dir, Occident. Els hel·lenòfils, en canvi, prefereixen pensar que és el resultat de la combinació de l’adjectiu grec εὐρύς (“ample”) i del substantiu ὤψ, ὠπος (“mirada”).
Ho (holmi). D’Holmia, nom llatí per designar la ciutat Estocolm (Suècia).
Lu (luteci). De Lutetia, antic nom llatí de París.
Hf (hafni). D’Hafnia, nom llatí de Copenhaguen (Dinamarca).
Sant Josep és el pare putatiu més famós. Un dia vaig demanar a classe de Llatí de 4t d’ESO si sabien què volia dir aquest adjectiu. De seguida un alumne va alçar el braç i em va il·luminar: “Un pare putatiu és un pare que se’n va de putes”. Gran resposta! Una llàstima que la seva vertadera etimologia sigui una altra.
Sobre “Pepes” i “Peps” Putatiu ve del llatí puto (“considerar”, “pensar”). Com a pare putatiu de Jesús, sant Josep era el seu pare adoptiu, no biològic -ho sigui, “es considerava” que era el seu pare. Durant l’edat mitjana era habitual que els copistes, a l’hora d’esmentar els sants, fessin servir un apel·latiu al·lusiu a un fet significatiu de la seva vida. N’és un bon exemple sant Joan (el) Baptista. Així, quan es citava sant Josep, se li afegia el sobrenom de Jesus Christi Pater Putativus (“el pare putatiu de Jesucrist”).
Sant Josep i el nin Jesús
Amb el temps, per tal d’estalviar paper (o pergamí), els copistes recorrien sovint a una abreviatura. D’aquesta manera, sant Josep s’acabà convertit en PP (no confondre amb les sigles del partit, que curiosament té fama de ser molt catòlic). En castellà, aquesta abreviatura es completaria amb dues vocals que donà el nom propi de “Pepe”. Amb tot, alguns autors creuen que aquesta forma vendria del nom italià de Giuseppe. En català, en canvi, el resultat final va ser Pep.
El verb puto llatí ens ha donat altres derivats: imputat (persona de qui es “considera” que ha participat en algun delicte), diputat (“considerat” el representat del poble), disputa, reputació, computar i, en castellà,“apodo”(sobrenom en català). Així doncs, si hem de ser fidels a aquest argument etimològic, quan ens fan una putadahem de pensar que el que ens fan en realitat és una "consideració".
Crist a casa dels seus pare (1849, John E. Millais). Londres. Tate Gallery.
Sant Josep, fuster? Tothom dóna per fet que sant Josep era fuster. Els Evangelis, però, utilitzen la paraula grega τέκτων, de significat ampli. Normalment, al·ludia a artesans que treballaven amb fusta i pedra. Per tant, τέκτων pot significar tant fuster, ebenista (< ἔβενος, nom de l’arbre en qüestió), com picapedrer o constructor.
Tot i que la tradició cristiana sempre ha entès τέκτων com a fuster, res d’aquest ofici podem deduir de les paràboles de Jesús, on abunden més les referències al món de l’agricultura i, a vegades, al de la pesca. Tanmateix, no hi ha cap dubte que avui Sant Josep, com a bon artesà que devia ser, seria amic de la tecnologia i de la música tecno. No debades, l’arrel indoeuropea de τέκτων (*teks-, “fabricar”) també es troba present en paraules com técnica (τέχνη) o arquitecte (< ἄρχω, “manar”, és a dir, el cap dels obrers).
Litosfera
Avui Sant Josep també seria un incondicional de les plaques tectòniques. La geologia va crear aquest terme a partir del grec τεκτονικός (“el que construeix”) ja que són la base sobre la qual està “construïda” la litosfera (λίθος, “pedra” + σφαῖρα, “esfera”), nom donat a la capa de la Terra que comprèn tota l'escorça i una part del mantell superior. Les plaques tectòniques es desplacen lentament (uns 5 cm per any), la qual cosa provoca sismes, volcans, falles, formació de muntanyes, etc.
En llatí també podem resseguir l’arrel τέκτων en paraules com tela, subtil, teixir, textura, text o context. La versió llatina de τέχνη és ars, artis, d’on tenim artefacte (literalment, “cosa feta d’acord amb l’art”) –en castellà, artefacte és “artilugio”, que amb l’afegit del verb lugere, “plorar”, inicialment significava “plor fingit”.
