Banner Top

Grècia i Roma, el traspàs de poders

Traducció al català del reportatge publicat el gener de 2010 a la revista "Historia y vida" (Núm 502)


Hi va haver un temps en què Roma mirava de reüll el món grec. El segle IV aC, però, emprengué la seva conquesta. S’inicià així el traspàs de poders. Roma, captivada pels coneixements del seu veí, s’erigí en l’hereva d’una cultura que s’encarregà de difondre per tota la Mediterrània i de la qual avui dia encara en som dipositaris.
 
Roma sempre s’emmirallà en Grècia, de la qual es considerava filla cultural. La maquinària propagandística, però, es posà en marxa al segle I aC. Derrocada la República i el Triumvirat, Octavi August, fill adoptiu de Cèsar, volgué que els seus conciutadans tinguessin ben presents les bondats del nou règim polític que havia creat: l’Imperi. Per aconseguir-ho, Mecenes, un ric defensor de les arts, li proporcionà els grans poetes del moment. Un d’ells fou Virgili. A ell se li encomanà la ingent tasca d’entroncar la història de Roma amb la de Grècia. El resultat fou, l’Eneida, que acabà convertint-se en el gran poema èpic per excel·lència de les lletres llatines.
 
El que féu Virgili fou recrear en forma de gesta els moviments migratoris d’Àsia Menor a Itàlia que al segle XII aC dugueren a terme els anomenats pobles del mar, just després de la guerra de Troia. Aprofitant la coincidència històrica, féu protagonista d’aquesta gesta Eneas, un heroi troià que en la contesa havia tingut un paper secundari. Es tractava, però, d’un personatge molt atractiu des del punt de vista literari. Era fill d’un mortal, Anquises, i d’una divinitat, Venus. A l’Eneida, Eneas era presentat com un dels pocs supervivents del bàndol dels vençuts. Acompanyat del seu pare i del seu fill, s’havia llançat a la mar amb l’encàrrec, fet per la seva mare, de fundar una nova Troia, la futura Roma.

Per a continuar llegint cliclau aquí.

Etruscs, els mestres oblidats de Roma

Extracte del reportatge publicat el juliol de 2012 a la revista Sàpiens (Núm. 118)

Roma no hauria estat la mateixa sense els etruscos. Aquesta pròspera civilització, que habità l’actual Toscana, actuà de pont entre el món grec i el llatí. Acusada d’hedonista i de sanguinària, dominà durant cinc segles el nord de la península itàlica fins que els seus veïns romans del sud l’assimilaren a costa d’esborrar-la del mapa. 

Europa deu molt al món clàssic. No és estrany, doncs, que sovint Grècia sigui presentada com la mare cultural d’Occident, i Roma, com el pare que amb la seva potència militar anul·là la cònjuge, sense desaprofitar, però, els seus coneixements. Amb tot, abans que es produís aquesta exhibició de força, els encarregats d’ensenyar als romans el tan admirat esperit hel·lè foren els etruscos, una enigmàtica civilització que habità fa tres mil anys les ribes dels rius Tíber i Arno, a l’actual Toscana. Ja a l’antiguitat els mateixos grecs se sentiren intrigats per un poble que els aconseguí disputar l’hegemonia comercial de la Mediterrània.
 
Per a Heròdot, historiador del segle V aC, els etruscos, que s’autodenominaven rasenna, havien arribat a la península itàlica procedents de Lídia, una antiga regió de Turquia. Al segle XIII aC, poc abans de la guerra de Troia, la fam els havia obligat a emigrar. Donat que l’expedició havia estat liderada pel rei Tirré, els seus descendents foren batejats pels grecs com a tirrens –d’aquí deriva també el nom de la mar que banyà les seves costes de la part oest. Els romans, en canvi, els coneixerien amb el gentilici d’etruscos o tuscos  –d’on ve Toscana.
 
Avui dia la genètica s’ha ocupat de confirmar aquesta teoria d’Heròdot. Hi ha estudis que relacionarien l’ADN dels habitants de la Toscana amb el de certes poblacions de Turquia. Amb tot, aquestes investigacions encara s’han d’acabar de concretar. Una altra hipòtesi seria que els etruscos fossin autòctons. Aquesta fou la postura del també historiador Dionís d’Halicarnàs que al segle I aC s’adonà que es tractava d’un poble únic a Itàlia en quant a idioma i costums.
 
Certament l’etrusc, com passa a casa nostra amb l’iber, no forma part de  la família indoeuropea –cap de les dues llengües encara no ha estat desxifrada. Pel que fa als costums, la cultura tirrena fou bastant sofisticada i tingué una forta influència oriental, sobretot del món grec. Així ho demostra l’única font d’informació que ens ha llegat, un monumental conjunt de tombes decorades amb frescos d’un gran naturalisme i dotades d’un aixovar funerari molt ric i variat [...].

Aquí teniu una entrada del blog del dermatòleg Xavier Sierra. Parla de l'obra escultòrica més emblemàtica de la cultura etrusca: el sarcòfag dels esposos.

Sarcòfag dels etruscos
Sarcòfag dels esposos (Museo Nazionale Etrusco, Villa Giulia, Roma) 

Heròdot, el primer periodista de la història

Extracte del reportatge publicat el març de 2010 a la revista Sàpiens (Núm. 89) amb l’assessorament de Montserrat Reig, professora de Filologia Clàssica de l’UB.

Fa vint-i-cinc segles va viure a Grècia un home que va entendre que el periodisme és un ofici que s’ha de practicar amb rigor, honradesa i respecte. El seu nom és Heròdot, també considerat el pare de la Història. Àvid de coneixements, va viatjar per tot el món conegut fins aleshores per lluitar contra el partidisme i el xovinisme grec. 

Molts periodistes tenen el dia 24 de gener encerclat en vermell en el calendari. És el dia del seu patró, Sant Francesc de Sales. Les grans dots comunicatives d’aquest bisbe francès del segle XVI foren les que portaren el Papa Pius XI a atorgar-li tal distinció. El periodisme, però, no entén de posicionaments religiosos. El seu únic objectiu és l’anàlisi del nostre entorn i la denúncia de les injustícies. És per això que el pare d’aquest ofici l’hem d’anar a buscar segles molt més enrere, concretament al segle V aC. Va ser a les costes de l’actual Turquia, en una colònia grega anomenada Halicarnàs (ara Bodrum), on va néixer vers l’any 485 aC Heròdot, l’home que revolucionaria la metodologia de la historiografia de l’època i que, de retruc, sense saber-ho, fixaria les bases d’un nou gènere, el periodisme.
 
El pare de la història
Heròdot és conegut com el “pare de la Història”, un sobrenom que li assignà tres segles després de la seva mort l’escriptor llatí Ciceró. Però tal vegada l’apel·latiu que millor li escau és el de “pare del periodisme”. No debades, s’agafà al peu de la lletra l’etimologia d’història, que en grec significa “indagació” en el sentit d’observar una cosa per donar-ne testimoni. I aquest és, sens dubte, una de les motivacions del periodisme. Encuriosit per l’època que li va tocar viure, entre les dues grans guerres de la Grècia antiga (les Guerres Mèdiques i la Guerra del Peloponès), Heròdot decidí voltar món per entendre’l millor.
El món en l'època d'Heròdot
El món en l'època d'Heròdot
 
El d’Halicarnàs, però, en el fons estava obsessionat per la fragilitat de la memòria. Volia que la seva obra, que titulà Història, servís de lliçó a les generacions futures, conscient que en una guerra la primera víctima és la veritat. “Això és –escriví- l’exposició dels resultats de la recerca d’Heròdot d’Halicarnàs, feta perquè amb el temps no es perdi el record dels fets, grans i admirables, duts a terme tant pels grecs com pels bàrbars, però més encara perquè se sàpiguen les causes que els induïren a fer-se la guerra”. Era el primer cop que un grec es disposava a conèixer seriosament uns veïns que des de la prepotència ridiculitzava amb l’etiqueta de “bàrbars” (“bar.., bar.., bar..,” al·ludia al so inintel.ligible que emetia qualsevol que no era grec) [...].


Albert Camus, en un article que va escriure per al diari algelià Le Soir républicain (25 de novembre de 1939), apuntava els quatre punts cardinals que regeixen el periodisme: lucidesa, desobediència, ironia i obstinació.

Aquí teniu frases de Ciceró (segle I aC) sobre la història:

  • «La història és, de fet, el testimoni dels temps, la llum de la veritat, la pervivència del record, la mestra de la vida i la missatgera de l’antiguitat» (Historia vero testis temporum, lux veritatis, vita memoriae, magistra vitae, nuntia vetustatis).
  • «La història és molt propera al gènere del discurs perquè narra els fets bellament».

I aquesta frase és d'Albert Camus (1913-1960): "Un no pot posar-se al costat dels qui fan la història, sinó al servei dels qui la pateixen".

Aquesta altra és de Marc Bloch (1886-1944): "La incomprensió del present neix fatalment de la ignorància del passat".

Aquí teniu la millor definició de l'ofici de periodista extreta d'un reportatge de La Vanguardia"Històries amb identitat que el periodista conta amb la fe del pescador, però que han de ser necessàriament escrites amb la concentració d'un monjo i la humilitat d'un aprenent perquè amb elles s'ensenya a mirar el món d'una altra manera".

Aquí teniu reflexions d'Anna Stepànovna Politkóvskaia, periodista russa assassinada el 2006 suposadament pels serveis secrets de Rússia per dir massa la veritat.

Aquí teniu una peça que parla sobre els periodistes russos assassinats per oposar-se al poder.

Aquí teniu reflexions d'Eduardo Galeano sobre la professió periodística

Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Heròdot.

Aquí teniu un interessant article de Carles Capdevila sobre el paper dels diaris com a nous baluards de la religió. Es titula "Crisis de fe en la religió de les notícies" (Diari Ara, 22/06/2014)

Aquí teniu una definició del concepte història feta per Josep Fontana denuncia al seu llibre “Historia: Análisis del pasado y projecto social” (1982), 

Aquí teniu un article que parla sobre un llibre de periodisme: ‘Cada mesa, un Vietnam’.

Aquí teniu un article de Toni Vall titulat "Dies de periodisme".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/10/2017), reflexion sobre la desinformació en l'era de la informació:



Articles del web relacionats:
- Alemany versus Heròdot
Les llavors de la discòrdia
La veritat de la mentida
Paraules adulterades
-Les guerres mèdiques, el primer xoc de civilitzacions de l'antiguitat

Estoics per resignació

Sovint en aquesta vida no ens queda més remei que resignar-nos davant allò inevitable. Som, per tant, hereus de l’estoïcisme, un corrent filosòfic nascut a finals del segle IV aC a Grècia davant el panorama del tot convuls que deixà la mort d’Alexandre el Gran (323 aC). Zenó (332-262 aC), natural de Xipre, és considerat el seu principal fundador.
 
Els estoics es reunien en un pòrtic (στοά) de l’àgora d’Atenes –d’aquí el seu nom. Com els cínics, els estoics admiraven Sòcrates per la seva impertorbabilitat davant la mort i per la seva afirmació que és preferible patir una injustícia a cometre-la. Sota l’ombra d’aquest gran mestre, l’ètica estoica va establir que, en un univers determinat per un ordre racional, l’home no pot més que resignar-se davant allò que se li escapa de les mans. És el cas de la salut, la mort i els revessos de la fortuna.

Els estoics, doncs, vivien amb una conformitat impassible davant l’única veritat de l’existència: morir diàriament (quotidie morimur). Pel que fa a al resta de coses, però, no eren uns conformistes. A diferència dels epicuris, defensaven la necessitat d'ocupar-se de política i d'intervenir en el món. D’altra banda, els estoics consideraven que la luxúria (i el luxe) eren incompatibles amb la filosofia. 


Actual stoa de l'àgora d'Atenes
Actual stoa de l'àgora d'Atenes
 
L’estoïcisme de Sèneca
Al món romà, un dels estoics més cèlebres va ser Sèneca, natural de Còrdova (circa 4aC-65dC). Essent un nin, va arribar a Roma per estudiar retòrica i gramàtica. D’adult, es va decantar pel dret, sense deixar de banda la seva gran passió, la filosofia estoica. El 31 es va estrenar en política com a qüestor i va iniciar la seva brillant carrera d’advocat, que el portaria a dir Patria mea totus hic mundus est (“La meva pàtria és tot el món”). La frase palesa l’ideal humanista segons el qual, essent el món la nostra casa, no podem romandre indiferents a qualsevol mena d’injustícia, per molt lluny que es trobi. Ja ho havia dit al segle II aC el comediògraf romà Terenci: Homo sum, humani nihil a me alienum puto (“Home som, consider que res del que és humà m’és aliè”).
 
L’any 41 Sèneca se n'anà exiliat a Còrsega (en aquells moments una illa inhòspita) a causa de l’odi que li professava Messalina, tercera muller de Claudi. Al cap de vuit anys, després de la mort de Messalina, seria cridat per Agripina, la nova dona de l’emperador, que li va encarregar fer de preceptor del seu fill Neró. Durant aquest temps d’aïllament el filòsof cordovès va escriure algunes de les seves millors obres, entre elles les Consolacions, que conté un text destinat a confortar la mare, que patia veient-lo exiliat.

La mort de Sèneca (Museo Nacional del Prado)
La mort de Sèneca (Museo Nacional del Prado)

El 54 Claudi moria enverinat i Neró, de tan sols disset anys, es convertia en el nou amo de Roma. El 65 la seva mania persecutòria el va portar a acusar el seu mestre d’estar al darrere de la conspiració en contra seva que havia dirigit el senador Pisó. Per això li va ordenar llevar-se la vida –en aquella cacera de bruixes també morien altres exponents de la literatura llatina com Lucà o Petroni.

Segons conta Tàcit, Sèneca va afrontar aquell ingrat destí amb resignació, fidel als seus principis estoics. "El teu poder radica en la meva por, i si jo ja no tinc por, tu ja no tens poder", digué a Neró.  Després d’abraçar la seva dona, Paulina, la va animar a oblidar el seu dolor i a seguir vivint. Ella, però, el va voler acompanyar. Així, ambdós, dins un bany d’aigua tèbia, es van obrir les venes. Per accelerar el trànsit, el filòsof hispà va demanar ingerir cicuta. En l’últim moment, els esclaus van embenar les ferides de Paulina, de manera que Sèneca va morir tot sol.

La mort de Sèneca (Manuel Sánchez Domínguez, 1871)
La mort de Sèneca (Manuel Sánchez Domínguez, 1871)
 

El filòsof pessimista
Per a Sèneca, la filosofia era el consol davant les adversitats del destí. Això va fer que la seva figura de moralista fos relacionada amb el cristianisme, el qual li va atribuir una falsa correspondència amb sant Pau.

Sèneca era bastant pessimista. A una mare que havia perdut el seu fill li digué: Quid opus est partes deflere? Tota flebilis uita est (“Quina necessitat hi ha de plorar cada part [de la vida]? La vida sencera és digne de plor”). A De vita beata (V, I) trobam una altra frase seva cèlebre: Potest beatus dici, qui nec cupit nec timet beneficio rationis (“Puc dir encara que l'home feliç és aquell que, gràcies a la raó, res no tem ni desitja”) .

Reflexions pessimistes de Sèneca
Reflexions pessimistes de Sèneca


El filòsof cordovès insistia que generalment no som lliures de canviar les coses. Per donar a entendre aquesta evidència, agafà dels antics estoics grecs la següent imatge. Deia que tots nosaltres som bàsicament com a cans fermats a la part de darrere d’un carro. La corretja és bastant llarga com per donar-nos un cert marge de llibertat, però no suficient per permetre’ns moure’ns a lloure cap allà on volem.

El ca s’adona ràpidament que, per ampliar al màxim les seves oportunitats de ser feliç, no té més remei que seguir el carro ja que el seu marge de maniobres és limitat.  Així doncs, amb aquesta imatge, Sèneca ens diu que és millor seguir la direcció que ens marca el destí. No podem canviar el destí. Per tant, si lluitam contra el destí, acabarem asfixiats.

Jacques Louis David, 1773, Petit Palais, París
Jacques Louis David, 1773, Petit Palais, París


A Sèneca també s’atribueix la famosa frase errare humanum est (“equivocar-se és humà”). Amb tot, no va ser del tot coherent amb la seva filosofia estoica. Va adquirir una enorme fortuna d’origen dubtós, va combatre els seus adversaris polítics sense miraments i no va moure ni un dit per evitar els assassinats de Claudi, Britànic (rival de Neró al tron) i d’Agripina, la seva valedora. Sèneca es defensà de tots aquests atacs escrivint De vita beata (“Sobre la vida feliç”).

A Cartes a Luci, Sèneca també va reflexionar sobre la felicitat. “No consideris -deia- mai feliç una persona que busca la felicitat. Es recolza en una base fràgil aquell qui fonamenta la seva alegria sobre quelcom extern: el plaer que ve de fora, cap a fora se n’anirà. En canvi, aquell plaer que neix d’un mateix és fidel i ferm, i creix, i ens acompanya fins a la fi... Els béns sotmesos a la fortuna poden esdevenir fructífers i agradables quan el que els posseeix també es posseeix a ell mateix, i no està esclavitzat per les seves coses. S’equivoquen aquells qui creuen que la fortuna ens atorga quelcom bo o dolent... Perquè l’ànim té més força que qualsevol fortuna i pot, per si mateix, portar en un sentit o en un altre allò que la fortuna li dóna, essent d’aquesta manera ell mateix la causa de la seva felicitat o de la seva dissort”.

Epictet
Un altre personatge que abraçà l’estoïcisme, gairebé coetani de Sèneca, va ser Epictet (circa 50- 125 dC), originari de Grècia. Arribà a Roma, essent un nin, com a esclau i després aconseguí l’emancipació. Les seves ensenyances foren recollides pel seu deixeble Flavi Arrià en l’obra Dissertacions.



Epictet va ser deixeble alhora de Musoni Ruf, el primer pensador de feminista que defensà la igualtat de sexes. Cconsiderava que hi ha coses que depenen de nosaltres, com els sentiments i les passions. D’altres, en canvi, no, com la salut o la mort.

Aquest savi grec té moltes frases cèlebres: “No ens fan patir les coses, sinó les idees que tenim sobre les coses”; "No cerquis pas que les coses s'esdevinguin tal com vols que s'esdevinguin, sinó que has de voler que s'esdevinguin tal com s'esdevenen i viuràs feliçment"; "És lliure aquell que viu segons la seva elecció.

Epitect també abraçà el lemà caritas humani generis (“amor al gènere humà”), amb el qual propugnà l’absurditat de l’esclavitud, atès que tots som iguals. Epictet va tenir una enorme influència. L’autor cristià Orígens diu que al segle III dC era més llegit que Plató. El seu lema Sustine et abstine (“Suporta i abstén-te”) estava en sintonia amb el concepte del món com a “vall de llàgrimes” que defensava el cristianisme.Altres consells d’Epictet són els següents:

  • “Si patim un revés, una molèstia, una aflicció no donem la culpa als altres, sinó a la nostra pròpia actitud”.
  • “Saber el que pots controlar i el que no”.
  • “Conformar els desitjos i les expectatives a la realitat”.

Les Meditacions estoiques de Marc Antoni
El pensament d’Epictet va influir molt, devers un segle després, en l’emperador Marc Aureli (161-180), un altre oriünd d’Hispània. Qualificat com l’emperador filòsof, amb ell es va complir l’ideal de Plató que augurava la felicitat als pobles quan els reis fossin filòsofs. Tanmateix, les guerres que va haver d’afrontar suposarien la fi de la famosa Pax Romana, el període de pau interna i de prosperitat econòmica iniciada gairebé dos segles enrere per August.

Retrat eqüestre de Marc Antoni
Retrat eqüestre de Marc Antoni
 
De campanya en campanya, Marc Aureli aprofità el temps lliure per escriure Meditacions, una obra on exposà la seva visió del món.  Amb tot, la seva fama d’il·lustrat no va impedir que continués, com els seus predecessors, perseguint cristians –per justificar la seva eliminació va ordenar escriure al filòsof Cels un al·legat contra ells.

Nec spe nec metu
Al segle XV el pensament estoic comptaria amb un nou lema: Nec spe nec metu (“sense esperança i sense por”). Va ser encunyat per Isabella d’Este, comtessa de Mantua, considerada la prima donna del Renaixement italià perquè es relacionà amb els grans artistes i pensadors del seu temps. Tizià la retratà dues vegades i Leonardo li’n féu un esbós. Amb el lema Nec spe nec metu Isabella convidava a viure la vida sense esperança, sense ambició personal, però amb determinació, sense por.

Isabella d’Este (Tizià)
Isabella d’Este (Tizià)

Per acabar, us recoman aquest article titulat "Aceptar las cosas como son", de Francesc Miralles.

Aquí teniu una interveció del filòsof Bernat DeDéu parlant del concepte de clemència en Sèneca.

Aquí teniu el mètode estoic per prendre decisions. I aquí teniu consells estoics per reprogramar la ment.

Aquest article és interessant. Es titula "Más Séneca y menos ansiolíticos".

Aquest article parla d'un postulat estoic: pensar positivament mai ens durà a l'èxit.

Aquí teniu un vídeo molt interessant sobre Sèneca, del filòsof Alan de Botton:



I aquí teniu el capítol de Merlí dedicat als estoics:



I aquest altre vídeo també és interessant:



Articles del web relacionats:

Atletes ascetes
-
 Memento mori
Una mica d'hedonisme, per favor

El complex d'Alexandre

El complex d’Alexandre és el ressentiment del fill envers el pare, que no el deixa créixer com a persona. Recordaria una mica el complex d’Èdip. Es diu que Alexandre Magne (356 aC-323 aC), en assabentar-se dels triomfs bèl·lics del seu pare Filip II de Macedònia, va exclamar amb ira i frustració: "El meu pare no em deixa ja res per conquistar!". En aquest cas els psicoanalistes parlen d'una "ofensa narcisista del jo". Tanmateix, Alexandre va arribar a superar amb escreix el seu pare. Un altre cop, doncs, la psicologia tergiversa la història.

El 338 aC, a la batalla de Queronea, Filip II, un hel·lenòfil empedreït, havia aconseguit sotmetre les polis gregues al regne de Macedònia. Al cap de tres anys, en morir en estranyes circumstàncies –diuen que la seva dona Olímpia l’ordenà assassinar-, Alexandre, de tan sols vint anys, assumí les regnes d’aquell reialme. El nou capitost es va encarregar de fer realitat el projecte del seu pare: acabar amb l’imperi persa de Darios III.

Bust d'Alexandre exposat al Capitoli de Roma
Bust d'Alexandre exposat al Capitoli de Roma

Dalt del seu cavall Bucèfal, Alexandre va aconseguir bastir un imperi d’unes dimensions desconegudes a la seva època, que anava des de Grècia i Egipte fins a la vall del riu Indus, a tocar amb l’Índia. Va ser la conquesta més espectacular i la més ràpida de l’antiguitat, en tretze anys (336-323 aC). Sens dubte, fou la primera globalització del món antic. Alexandre va ser bastant tolerant amb els costums i les estructures polítiques locals. Per això alguns també el consideren el pare de la famosa “aliança de les civilitzacions”.

Alexandre Magne, Rembrandt (1655)
Alexandre Magne, Rembrandt (1655)

Nus gordià
Alexandre va actuar com una autèntica màquina piconadora a Àsia. La clau del seu èxit militar, però, la trobam en una anècdota que li va passar a la ciutat de Gòrdion, a Frígia. En aquesta ciutat del centre de l’actual Turquia hi havia un carro reial fermat amb un complicat nus: el famós nus gordià. Segons una llegenda, qui aconseguís desfer-lo conqueriria tota Pèrsia. Alexandre ni tan sols el va intentar desfer, sinó que simplement el va tallar amb la seva espasa davant l’horror dels sacerdots. Amb tot, en aquell mateix moment un tro va ressonar. Com que a Egipte un oracle li havia dit que era fill de Zeus, Alexandre va interpretar aquell tro com la benedicció del totpoderós déu a la seva conducta. Des d’aleshores “tallar el nus gordià” s’utilitza com a sinònim de resoldre un problema complex a través d’una acció dràstica.

Alexandre tallant el nus gordià (Jean-Simon Berthélémy, 1767)
Alexandre tallant el nus gordià (Jean-Simon Berthélémy, 1767)

La fi d’un somni
El 327 aC, a la conca de l’Indus, mentre Alexandre lluitava contra el rei Poros, moria el seu vell i estimat cavall Bucèfal. El 324 aC el rei macedoni va rebre la notícia d’una altra pèrdua: una malaltia s’havia emportat el seu íntim amic Hefestió, amb qui suposadament mantenia una relació homosexual. Mentrestant, continuava viu el seu somni d’unificar Occident i Orient en un imperi panhel·lènic, on es fusionessin les creences de grecs i bàrbars.

Entrada d'Alexandre a Babilònia (Charles Lebrun)
Entrada d'Alexandre a Babilònia (Charles Lebrun)


Tanmateix, el macedoni no va poder gaudir molt del seu gran projecte. El 323 aC, després que el seu exèrcit, exhaust, l’hagués dissuadit de conquerir l’Índia, la mort el va sorprendre a Babilònia (l’actual Iraq) –suposadament va morir d’unes febres. Tenia trenta-dos anys i havia fundat més de cinquanta ciutats per tot Àsia amb el seu nom (la més famosa és l’Alexandria d’Egipte). En el llit de mort, se li va preguntar a qui volia deixar el poder i ell va respondre amb un fil de veu: “Al millor”. Però es va oblidar de dir qui era, el millor –aleshores Alexandre tenia dos fills, l’un era infant i l’altre encara estava en el ventre de la seva dona.

Alexandre en el seu llit de mort
Alexandre en el seu llit de mort


Els seus generals, anomenats diàdocs (“els successors”), varenn iniciar així una dura batalla per fer-se amb el poder d’aquell immens imperi. Aquest, tanmateix, es va desmembrar en petits regnes anomenats “regnes hel·lenístics”. El més conegut de tots va ser el d’Egipte, que quedà sota el poder de Ptolomeu, l’artífex de la biblioteca d’Alexandria.

Aquí teniu la història de les enigmàtiques últimes paraules que va proferir Alexandre Magne en el seu llit de mort.

Sabíeu que Alexandre el Gran va ser el primer a trobar petroli a l'Iran? Aquí en teniu tota la informació.


Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Alexandre. Aquest altre està dedicat als seus descendents.


Aquí teniu un documental d'Alexandre Magne:


Roma. Història de la Humanitat i la Llibertat

Ha estat un luxe i un plaer participar en un projecte editorial molt ambiciós de Sàpiens Publicacions: la "Història de la Humanitat i la Llibertat". M’he encarregat de la redacció dels volums de Grècia i Roma amb l'assessorament d'Isabel Rodà, catedràtica d'Arqueologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquest cap de setmana (30-31 de maig), per 9,95 euros, es podrà adquirir el volum de Roma amb el diari La Vanguardia

"Història de la Humanitat i la Llibertat" és una obra divulgativa insòlita en el nostre país ja que el seu fil conductor és la llibertat. Des de la prehistòria fins als nostres dies, aquesta enciclopèdia posa l'accent en la lluita permanent de l'ésser humà per aconseguir cotes més grans de llibertat i progrés.

Aquest volum porta per títol "Roma i els fonaments del nostre món". Roma, una petita ciutat del Laci, va començar com una monarquia del món etrusc, es va convertir en república i va aixecar un nou poder polític i militar que va derrotar i absorbir tots els seus adversaris. Un imperi convertit en referència per a tots els imperis posteriors. L’aparició del cristianisme i les anomenades "invasions bàrbares" el van transformar i, poc després, el van fer desaparèixer. 

Entre els personatges destacats hi ha Virgili, Cèsar August, Jesús, Sèneca o Sant Agustí. A l'apartat 'El dia de la llibertat' trobem la rebel·lió de Virat, l'aixecament d'Espàrtac contra Roma, la revolta de Boudicca, la Llei de les XII Taules o la implantació dels 'alimenta', un programa de benestar d'ajuda als pobres i als orfes de l'imperi.

Aquí teniu un tast de com és aquest volum dedicat a Roma.

I aquí teniu un enllaç de Sàpiens sobre "10 idees equivocades de l'antiga Roma". I aquí teniu un qüestionari sobre el tema.

Aquí teniu un enllaç interessant que parla sobre com el cinema ha tractat la història de Roma.

Si us interessa aconseguir el volum de Roma i el de Grècia, basta que telefoneu a Sàpiens Publicacions 902 15 10 50. Us els enviaran a casa per 22 euros (despeses de transport incloses)

Història de la Llibertat i la Humanitat
Història de la Llibertat i la Humanitat



Aquí teniu un llistat curiós sobre els emperadors romans:

Emperadors romans
Emperadors romans

Aquí teniu un breu resum de la història de Roma:




Aquí teniu l'interessant documenta "Roma, la construcció d'un imperi":


Grècia: Història de la Humanitat i la Llibertat

Ha estat un luxe i un plaer participar en un projecte editorial molt ambiciós de Sàpiens Publicacions: la "Història de la Humanitat i la Llibertat". M’he encarregat de la redacció dels volums de Grècia i Roma amb l'assessorament d'Isabel Rodà, catedràtica d'Arqueologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquest cap de setmana (9-10 de maig), per 9,95 euros, es podrà adquirir el volum de Grècia amb el diari La Vanguardia. El cap de setmana del 30 al 31 de maig sortirà a la venda el volum de Roma.
 
"Història de la Humanitat i la Llibertat" és una obra divulgativa insòlita en el nostre país ja que el seu fil conductor és la llibertat. Des de la prehistòria fins als nostres dies, aquesta enciclopèdia posa l'accent en la lluita permanent de l'ésser humà per aconseguir cotes més grans de llibertat i progrés.
 
El volum de Grècia arranca amb el rapte de la princesa fenícia Europa, que donà nom al nostre continent. A continuació, s'endinsa  en els aspectes més rellevants de la civilització hel·lènica –intel·lectual, artístic, arquitectònic i religiós–, en l'origen de la democràcia -res a veure amb l'actual- i en la figura d’Alexandre el Gran. Tot plegat conforma un llegat que amb el pas del temps s’ha demostrat immortal.

Com la resta de volums de la ‘Història de la Humanitat i la Llibertat’, el dedicat a Grècia inclou les seccions ‘El personatge’, entre els quals hi ha Plató, Aristòtil o Sòfocles, i ‘El dia de la llibertat’, com el naixement de la democràcia, la fundació de la biblioteca d’Alexandria o la redacció del Cilindre de Cir, que es considera la primera declaració dels drets humans. 

Aquí teniu un tast de com és el volum dedicat a Grècia.

I aquí teniu un enllaç interessant de Sàpiens sobre "10 mentides sobre l'antiga Grècia".

Aquí teniu informació sobre Lord Byron, que morí defensant Grècia.

Si us interessa aconseguir el volum de Grècia i el de Roma, basta que telefoneu a Sàpiens Publicacions 902 15 10 50. Us els enviaran a casa per 22 euros (despeses de transport incloses)


Història de la Llibertat i la Humanitat
Història de la Llibertat i la Humanitat


Aquí teniu un vídeo que explica breument la història de Grècia:




Aquí teniu la meva intervenció al programa "Luces en la oscuridad" (04/12/2015) de Gestiona Radio. Parl sobre el polèmic llibre del britànic Martin Bernal Atenea Negra. Las raíces afroasiáticas de la civilización clásica (1987). L'obra critica l'eurocentrisme i l'antisemitisme que, al segle XIX, impregnà la historiografia oficial sobre l'antiga Grècia. A més, reivindica la forta influència d'Egipte i el Pròxim Orient en el conegut com a "miracle grec".



Fídias, el protagonista de la primera selfie a l'antiga Grècia

La terra que ens va donar la paraula narcisista també era amant de les selfies. El primer autoretrat grec del qual tenim constància és de Fídias, l’escultor que a mitjan segle V aC coordinà les obres de l’imponent Partenó de l’acròpoli de la democràtica Atenes -els seus arquitectes foren Ictinos i Cal·lícrates.

Després de la victòria hel·lena sobre els perses a les Guerres Mèdiques, el santuari de Partenó s'erigí en un present a Atenea Parthenos (“Atena donzella”), la deessa protectora de la ciutat. L’edifici, amb tot, acabà convertint-se en tot un símbol propagandístic de la força civilitzadora de la capital de l’Àtica, “una escola per a tota Grècia”, en paraules de Pèricles. Així ho reflectien les seves mètopes. Els seus quatre costats són plenes de referències guerreres: la lluita dels déus contra els gegants (gigantomàquia), la dels lapites contra els centaures (centauromàquia), la dels grecs contra els troians (guerra de Troia) i la dels atenesos contra les amazones (amazonomàquia).

Mètopa del Partenó
Mètopa del Partenó

Aquests temes mitològics tenen el mateix denominador comú: la victòria de les forces de l’ordre i la raó (déus, lapites, grecs i atenesos). Era una clara referència a la recent victòria contra els perses o, el que és el mateix, el triomf de la civilització grega, representada per Atenes, contra la “barbàrie” oriental. Mai en cap altre edifici de Grècia no s’havien concentrat tantes connotacions nacionalistes i bèl·liques amb un llenguatge al·legòric.

Una selfie al costat d’Atena
A l’interior del temple, Fídias hi va construir una estàtua d’Atena de dotze metres d’altura, feta amb or i ivori. Segons algunes fonts històriques, l’escultor atenès no es pogué estar d’esculpir la seva pròpia imatge a l’escut de la deessa. Aleshores els seus enemics més envejosos aprofitaren l’ocasió per acusar-lo d’impietat. Perseguit per la justícia, Fídias optà per exiliar-se a Olímpia. Tanmateix, al santuari seu dels Jocs Olímpics continuaria fent gala del seu talent artístic. Hi erigí una altra monumental estàtua, la de Zeus, que seria considerada una de les set meravelles del món antic. Havent sortit escaldat d’Atenes, sembla que aquest cop Fídias va poder contenir la seva egolatria, de manera que evità fer-se una “selfie” amb la seva nova obra. Es creu que amb el temps aquesta fou traslladada a Constantinoble (l’actual Istanbul), on desapareixeria víctima de les flames.


Estàtua de Zeus a Olímpia
Estàtua de Zeus a Olímpia

L’estàtua d’Atena que Fídias esculpí al Partenó també desapareixeria arran d’un incendi. Al segle V dC el santuari de l’acròpoli es reconvertiria en una església bizantina. Al segle XV seria emprat com a una mesquita i 1687 volaria pels aires en ser bombardejat per les tropes venecianes, que sabien que els turcs l’utilitzaven com a polvorí. El 1802 l’ambaixador britànic lord Elgin es va emportar a Londres els famosos marbres del Partenó, que avui es conserven al British Museum. El 1894 un terratrèmol tornaria a malmetre aquest monument patrimoni de la humanitat.

Estàtua d'Atena
Estàtua d'Atena
 

La cultura catalana està molt vinculada amb l’Acròpolis. Al segle XIV, Pere III el Cerimoniós, el rei de la Corona d’Aragó, va exhibir la seva sensibilitat artística durant la seves campanyes militars a Atenes –des de 1303, sota el regnat de Jaume II, s’annexionaren els ducats d’Atenes i Neopàtria, que formaren part de la Corona fins el 1388.

El 1380 Pere III va ordenar que uns ballesters protegissin l'Acròpolis. Aleshores va assenyalar que aquell monument era “la pus richa joia qui al mont sia”. Aquesta frase forma part d’un text més extens descobert a principis del segle XIX per Antoni Rubió i Lluch. Des de 2011 es troba gravada en català, grec, anglès i castellà als peus de l’Acròpolis. Constitueix el primer elogi de les excel·lències arquitectòniques d’un edifici que havia estat oblidat durant molts de segles i objecte de nombrosos espolis. El seu valor compensa el mal record que els grecs conserven de la presència catalana per aquelles contrades.

Des de 1930, la ciutat nord-americana de Nashville (Tennessee) compta amb una reproducció del Partenó a escala real. L’edifici també conté l’antiga escultura d’Atena. Aquí la teniu.

A Amèrica es pot trobar una rèplica del Partenó grec: a Nashville
A Amèrica es pot trobar una rèplica del Partenó grec: a Nashville

En en el marc d'una exposició a la ciutat alemanya de Kassel, l'artista argentina Marta Minujín ha fet una recreació del Partenó amb més de cent mil llibres prohibits. Es tracta d'un homenatge a la democràcia, un símbol de resistència a la repressió política. En acabar l'exposició, els llibres seran donats a refugiats i a biblioteques públiques de tot Europa.

El Partenó dels llibres prohibits
El Partenó dels llibres prohibits

Columna amb llibres plastificats
Columna amb llibres plastificats

Aquí teniu un àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio. Parla sobre la construcció del Partenó.

I aquí teniu un vídeo molt bo del director franco-grec Costa Gavras que parla de les destruccions que ha patit el Partenó al llarg de la història:




Aquí teniu un fragment del programa "L'oblit del passat" dedicat a Atenes:




Articles del web relacionats:

Els museus de l'espoli

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px