Banner Top

El problema de ser espanyol

Article publicat a l'Ara Balears (13/10/2017)

Tenc un bon amic de Salamanca que viu amb neguit la seva espanyolitat. En Jorge no es pot avenir del comportament tan agressiu que aquests dies té el nacionalisme espanyol amb el català. Ens vàrem conèixer fa vint anys a Barcelona, on compartírem pis amb un lleidatà i un extremeny. Va ser una convivència molt profitosa. Aconseguírem desmuntar molts de prejudicis que ens entelaven les nostres respectives mirades territorials.
 
Al seu dia en Jorge em confessà que, abans de conèixer la realitat catalana, ell també es molestava quan sentia parlar català per la Península. Sense saber-ho, era víctima de la maquinària mediàtica estatal, que, amarada de franquisme sociològic, sempre s’ha dedicat a atiar l’anticatalanisme. En trepitjar Barcelona, el meu amic salmantí se sentí enganat. Res era com li havien fet creure que era.

Imatge prou eloqüent
Imatge prou eloqüent de concentració unionista a Barcelona
 
En Jorge està cohibit a l’hora de manifestar el seu sentiment nacional. No debades, Espanya té un problema seriós amb els seus símbols. La bandera encara put de franquisme i el seu himne, una marxa militar amb tres segles de vida, no ha aconseguit vèncer les discrepàncies internes per poder tenir lletra pròpia. Dir “¡Viva España!” també ens transporta a èpoques d’infaust record.
 
Sens dubte, Espanya necessita una bona operació d’imatge. No basten els èxits de la selecció nacional de futbol. El periodista Vicent Partal també en parlava en un dels seus últims articles a “Vilaweb”: “I és per això que la bandera espanyola ha presidit sempre les concentracions contra els gais o contra l’escola pública, contra els emigrants o contra els catalanistes. Senzillament perquè és la bandera que encarna no un país sinó una manera d’entendre’l. És la bandera dels ‘fatxes’”.

El diàleg d'Espanya
El diàleg d'Espanya
 
A en Jorge se li ha caigut la bena dels ulls. Dóna la raó a Miguel de Unamuno, que definí la cultura política espanyola com de “mentalidad de cuartel y sacristía”. Li costa creure que hagin passat quaranta-dos anys d’ençà de la mort del dictador. La prova és que, amb el referèndum català, ha surat el pòsit feixista de “la Constitución  que se nos dio”, com agrada dir amb fervor religiós als defensors de la transició fallida -sempre s’oblida que fou una Constitució tutelada per l’exèrcit. Ara ja sabem que el “¡A por ellos!” anava de bon de veres. El PP, amb la complicitat del PSOE, donà el tret de sortida l’1-O amb les càrregues policials, beneïdes després pel rei Felip VIè, el gran estendard del franquisme.
 
La bèstia estava adormida. De sobte, empesos per declaracions institucionals del tot incendiàries i irresponsables, han aparegut grups d’ultres amb el braç aixecat i cantant “Cara al sol”. Per l’opinió pública, la culpa sempre és del catalans. Ho resumia molt bé recentment una piulada a Can Twitter: “Esto de culpar a los catalanes del auge del fascismo me suena a tápate el escote que vas provocando”.
 
A Palma dissabte passat vàrem poder veure tot un professor d’universitat, Joan Font Rosselló, portaveu de la Fundació Jaume III, col·laborant en la destrossa de la paradeta de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca. Des de València, dilluns ens arribaren imatges que farien empegueir qualsevol democràcia que es consideràs normal. La policia no féu res per impedir les agressions d’uns grupuscles neonazis a joves que participaven en la Diada del País Valencià. Evidentment totes aquestes imatges foren maquillades per les servils televisions estatals -si les agressions haguessin estat a la inversa, el relat mediàtic hauria estat ben diferent.

 
A en Jorge el molesta molt que espanyolitat s’hagi convertit en sinònim de prepotència i agressivitat. Dissabte passat es moria de ganes de participar a Barcelona en la marea blanca que demanava diàleg en la qüestió catalana. Al dia següent, tanmateix, a la mateixa ciutat comtal, s’imposà l’orgull patri ibèric en la manifestació a favor de la unitat d’Espanya protagonitzada per una riuada de gent arribada principalment de fora de Catalunya. S’hi pogueren veure banderes amb eslògans prou eloqüents: “La unidad de España no se vota, ni se negocia, ¡se defiende!”. Un altre cop el NODO silencià els gestos falangistes d’alguns dels seus assistents i agressions a periodistes de TV3. Sort que tenim la premsa internacional per denunciar que, a Espanya, no és cap delicte fer apologia del feixisme.
 
La corrupció no resta vots; la catalanofòbia, en canvi, en dóna. És trist constatar que vivim en un país que basa la seva identitat en l’odi i en la humiliació del poble català. El patriotisme espanyol és tan curt de mires que no contempla ni la diferència ni el dret a discrepar. Es comporta com un maltractador. Criminalitza la víctima (propietat seva) perquè el “provoca” i l’anul·la com a entitat física independent. I ja sabem que els maltractadors difícilment es poden rehabilitar. Sempre els perdrà la seva vena violenta, intolerant i autoritària. Aquest és el problema de ser espanyol que té el meu amic de Salamanca. Tenint la identitat segrestada, en Jorge em confessa que ara, d’esperit, se sent més català que espanyol.

Molt recomanable és aquest article de Francesc-Marc Álvaro. Es titula "¿Qué españolidad?"

També és recomanable aquest article de J.B.Culla. Es titula "Un problema espanyol".

Aquí teniu un article interessant de Mònica Planas sobre la catalanofòbia mediàtica.

No fa falta dir res més
No fa falta dir res més

Aquí teniu un gag del Polònia sobre la relació del PP de Rajoy amb els fatxes:



En aquest vídeo el gran Wyoming parla sobre el franquisme sociològic a Espanya:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/11/2017), reflexion sobre què vol dir ser nacionalista:



Articles del web relacionats amb el tema:

La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
I, tanmateix, és català!
"¡Antes roja que rota!"

L'hora d'Antígona

Article publicat a l'Ara Balears (17/11/2014)
 
És l’hora d’Antígona, l’hora de la desobediència civil. Així ho plasmà al segle V aC el grec Sòfocles en la seva tragèdia homònima. Antígona era filla dels reis de Tebes, Èdip i Iocasta, i germana d’Ismene, Etèocles i Polinices. Havia presenciat l’esbucament familiar en revelar-se que Èdip, sense saber-ho, havia mort el seu propi pare (Laios) i s’havia casat amb la seva pròpia mare. Horroritzada amb tal incest, Iocasta se suïcidà i un desconcertat Èdip, havent-se tret els ulls com a càstig, marxà de Tebes. Abans, però, proferí malediccions contra els seus fills barons, que contemplaren el seu exili sense defensar-lo. En canvi, Antígona primer i Ismene després sí que el seguiren fins a la ciutat de Colonos (al nord d’Atenes), on morí.

La plaga de Tebes (Charles Jalabert (1819-1901)
La plaga de Tebes (Charles Jalabert (1819-1901)
 
Mentrestant, Etèocles i Polinices acordaren repartir-se el govern de Tebes, un any per hom. Etèocles ocupà primer el tron. Un any després, però, es negà a cedir-lo al seu germà i l’expulsà. Aquest va anar a cercar ajuda a Argos i en tornà liderant un exèrcit de set grans capitostos, ell inclòs, per recuperar el poder. Després d’una llarga lluita, es decidí que la qüestió es resolgués en un duel singular entre els dos germans, els quals acabaren donant-se mort mútuament alhora. Llavors  Creont, l’oncle d’aquells difunts, es féu amb les regnes de Tebes i decretà solemnes exèquies per a Etèocles. En canvi, per a Polinices, a qui considerava un traïdor de la pàtria, ordenà que el seu cos fos exposat fora de la ciutat, a la vista dels corbs i dels voltors.
 
Havent tornat d’acompanyar el seu pare, Antígona es negà a acatar l’ordre reial, sabent que, d’acord amb la creença popular, l’ànima d’un cos que no era enterrat estava condemnada a vagar per la terra eternament. Abandonada per la seva poruga germana Ismene, intentà complir amb el ritual del sepeli, però fou enxampada i condemnada a morir reclosa en un antre, on es penjà. En anar-la a visitar, Hèmon, el seu promès, fill de Creont, se suïcidà sobre el seu cadàver, igual que la muller del rei, Eurídice, desconhortada davant tanta desgràcia.

Antigona (Mary Stillmann)
Antigona (Mary Stillmann)
 
Antígona és una dona valenta que s’enfronta solitària a la mort, orgullosa de fer-ho per una causa justa. “No he nascut per a compartir l’odi, sinó l’amor”, diu a Creont. I aquest li contesta: “Mentre jo visqui no em farà la llei una dona”. La tragèdia de Sòfocles és un dels textos que millor exemplifiquen la dignitat de l’home i la seva relació amb l’Estat. Sota el seu esperit, el 1849 el filòsof nord-americà Henry David Thoreau va escriure La desobediència civil, on propugna la idea d’una resistència individual davant un govern injust. Ell mateix havia posat en pràctica els seus principis tan subversius. El juliol de 1846 havia estat empresonat per no pagar un impost a l’administració dels EUA a qui acusà de mantenir al sud del país l’esclavitud i de dur a terme una guerra injustificada contra Mèxic.
 
L’obra de Thoreau va posar de moda el concepte de desobediència civil que tan bé personifica Antígona en el món clàssic. La seva influència va arribar fins a figures com el novel·lista rus Lev Tolstói –defensor de la “resistència no violenta”-, Mahatma Gandhi –artífex de la independència de l’Índia- i Martin Luther King –líder dels drets afroamericans (curiosament aquests dos últims, com l’heroïna grega, ho pagaren amb les seves vides). Avui a casa nostra, amb tanta corrupció política, és hora d’apel·lar novament a la desobediència civil.

Sanitat privatitzada
Sanitat privatitzada

El mediàtic Gran Wyoming té clar qui són els vertaders antisistema en aquesta societat amb set de justícia. No és la ciutadania agònica que es rebel·la contra un sistema capitalista del tot decapitador, sinó els polítics de torn que ens demanen sacrificis i que complim la llei mentre per darrere s’embutxaquen milers d’euros en sobres. Tal estupefacció genera moltes preguntes. Com s’atreveixen a parlar d’honradesa i de solidaritat qui defrauden Hisenda, reben regals de trames mafioses o es pugen el sou en plena crisi? Fins quan deixarem que es riguin de nosaltres?





Segrestada la democràcia, no tenim més remei que protestar. No fer-ho, seria massa humiliant, tal com manifesta el britànic John Berger en el llibre “El cuaderno de Bento”. De moment, arran de la indignació popular, el Tribunal Constitucional ha suspès la taxa de l’euro per recepta que es va voler imposar en algunes comunitats; el Congrés ha aprovat una nova llei per frenar els desnonaments a instàncies d’una Iniciativa Legislativa Popular impulsada per la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques –la llei, amb tot, no és tan ambiciosa com desitjaven els seus promotors; centenars de metges de família s’han acollit a l’objecció de consciència, oposant-se a la normativa que prohibeix atendre els sensepapers; les mobilitzacions del personal sanitari han evitat el tancament d’alguns hospitals; a les Balears, la justícia ha tomat el polèmic projecte del trilingüisme a les escoles (TIL) a remor d’una històrica marea verda; i a Catalunya, els ciutadans, cansats de ser ignorats, han tret les urnes al carrer per fer-se escoltar.

Educació elitista
Educació elitista
 
Avui, doncs, cada cop hi ha més gent que ha deixat d’interpretar el paper de la poruga Ismene de la tragèdia de Sòfocles per imbuir-se de l’esperit combatiu d’Antígona contra l’autoritari Creont. No hi ha dubte que la consigna dels nous temps és la cèlebre màxima atribuïda a Gandhi: “Quan la llei no és justa, és de justícia transgredir-la”. I, mentre la societat canvia, alguns polítics arrogants continuen confiant en les seves “dòcils” majories silencioses.

A França ha nascut un grup feminista anomenat Les Antígones per fer front a les Femen.

Aquí teniu la utilització del mite d'Antígona en el món islàmic.

I aquí teniu una interessant reflexió del filòsof Xavier Antich d’un article seu titulat “Trobar-se un altre al mirall” (Diara Ara, 20/12/2015). Parla de la novel·la de Sartre La nàusea, de Jean-Paul Sartre, publicada el 1938

“Sartre sap que cadascú de nosaltres, en la seva individualitat, ja no és només allò que cadascú és, per si sol, sinó que són també els altres que fan de nosaltres allò que som. Mirant-se al mirall, el que troba és una imatge en què no s’hi pot reconèixer, com ja no pot reconèixer el món en què viu. Lliçó sartreana: no podem deixar que el món faci de nosaltres allò que nosaltres no volem ser. El món en què vivim no és una realitat purament física independent de les nostres accions. Cada petit gest que fem en el món contribueix a fer-ne, d’ell, allò que és. No actuar, no fer, renunciar a participar-hi, és contribuir a fer que un dia, al mirall, hi trobem aquell monstre en el qual no ens volem reconèixer”.

Aquí teniu un article sobre el concepte de "desobediència civil". I en aquesta entrevista, el professor Ramon Alcoberro també parla de desobediència civil.

Igual de recomanable és aquest article de la filòsofa Marina Garcés. Es titula "La fi de la docilitat".

Aquí teniu un altre artícle que explica per què Antígona és l'obra més representada del món. 

Aquí teniu una conferència d'Aída Míguez Barciela professora de Filosofia Grega de la Universitat de Vigo. Parla sobre "Tragèdia i poli".

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/11/2016), reflexion sobre la justícia:



Articles del web relacionats:

Èdip no patia cap complex!


Aquí teniu el millor discurs antisistema fet per Julio Anguita, antic líder d'Izquierda Unida.



Aquí teniu una interpretació moderna d'Antígona:

Corruptes amb el cor romput?

Article publicat a l'Ara Balears (10/07/2013)

Avui se’ns trenca el cor en veure tanta corrupció. En un rampell de bonhomia etimològica podríem pensar que els mateixos corruptes també tenen el cor romput perquè, un cop enxampats, senten pena dels seus actes. Són, però, llàgrimes de cocodril! Penediment no ve de pena, sinó del llatí paene (“gairebé”). En un principi paeniteo significava “no estar del tot satisfet amb alguna cosa”. En aquest sentit, podem interpretar que, lluny de tenir remordiments, els nostres corruptes es mostren penedits de la seva conducta “exemplar” perquè no acaben d’estar satisfets amb la condemna de la justícia, és a dir, amb la seva penitència, mot d’ètim idèntic.
 
Quan parlam de corrupció, per tant, convé no deixar-nos dur pel cor. La paraula deriva del prefix llatí co-, que indica participació, i del verb rumpo (“rompre”). Així doncs, la corrupció demana la complicitat d’un col·lectiu de persones. Però siguem sincers! A nivell individual, tots tenim el cor podrit durant el nostre dia a dia en no pagar el tren o en demanar al mecànic del cotxe que no ens faci factura per evitar l’IVA. I som igual de miserables si, en cas de ser funcionaris i haver ocupat un alt càrrec polític durant dos anys, acceptam cobrar el conegut com a “nivell 33”. Es tracta d’un plus salarial de per vida de gairebé mil euros mensuals que, per descrèdit de la democràcia, cap partit no s’atreveix a eliminar per por als seus militants que s’han beneficiat de la repartidora de les institucions públiques.
 
Vinyeta corrupció (Daniel Rosell)
Vinyeta corrupció (Daniel Rosell)
 
Al segle XVIII Montesquieu arribà a la conclusió que l’home és corrupte per naturalesa, de manera que només es pot crear un govern perfecte basat en el control mutu dels diferents poders: el legislatiu, el judicial i l’executiu. Per al filòsof francès, aquesta divisió de poders no evitarà la corrupció, però sí que aconseguirà que, en cas de ser descoberta, sigui castigada. Així doncs, només un bon funcionament de l’Estat de dret servirà per neutralitzar la famosa màxima “Tot home té el seu preu, només cal saber quin és”.
 
Els romans ja tingueren molt present aquesta màxima. A partir del segle I aC, en plena decadència de la República, és a dir, de la “Cosa Pública” –avui tan malmenada-, fou quan es promulgaren més lleis per combatre qualsevol tipus d’irregularitat. “Quant més corrupta la República, més lleis”, diria Tàcit en els seus Annals. El Satíricon de Petroni, escrit al segle I dC, ens dóna les claus per entendre aquesta ineficàcia: “De què serveixen les lleis on només governen els doblers?”. Fins i tot s’arribaren a comprar jutges. Molts d’ells pecaren de prevaricació. Aquesta paraula, que procedeix de l’àmbit agrícola, significava originàriament “fer un solc tort  (uaricus)”. El món judicial, en canvi, l’adoptà per al·ludir a la connivència del jutge amb una de les parts implicades, emetent sentències esbiaixades, sabent que faltava al seu deure –avui aquest delicte és extensiu a tot funcionari públic.

Relectura de la creació de l'home
Relectura de la creació de l'home
 
A l’antiga Roma, també hi hagué casos flagrants de malbaratament de les arques públiques. El teatre de Nicea, a Bitínia (actual Turquia), en fou un d’ells. La seva situació va ser denunciada per Plini el Jove, aleshores administrador provincial, en una carta que envià a l’emperador Trajà (98-117 dC): “El teatre de Nicea, gairebé construït, encara està sense acabar i ha costat més de deu milions de sestercis […]. Tem que aquesta despesa sigui inútil. El teatre s’enfonsa i s’esquerda […]. Cal pensar si s’ha d’acabar, si s’haurà de deixar o si tal volta és millor esbucar-lo.
 
Girar la vista enrere escarrufa. Per sort avui hi comença a haver corruptes en ruta cap a la presó. Ironies de la vida, aquesta paraula també ve de rumpo. En llatí vulgar es deia rupta via (“camí romput”) en el sentit de “tallar els matolls per obrir-se pas”. Un cop el camí quedava obert es convertia en una ruta molt freqüentada i habitual, és a dir, rutinària.
 
De rumpo també tenim derrota, així que la corrupció és una derrota de la societat. Per oblidar-la, caldrà copiar de l’antiga Roma la pràctica de la damnatio memoriae (“condemna de la memòria”) amb la qual, en temps de l’Imperi, el Senat ordenava eliminar qualsevol imatge que recordés la infausta figura d’un emperador massa embriagat de poder. De moment, en alguns centres de Mallorca jo ja començ a veure plaques inaugurals dels nostres antics polítics amb el “molt honorable” ratllat. Em deman, però, si seria millor posar-hi un recordatori de la poca vergonya que han tengut amb els seus conciutadans. És l’única esperança que em queda per evitar que es repetesqui tanta ignomínia.

Winston Churchill: “Un mínim de corrupció serveix com a lubricant benèfic per al funcionament de la màquina de la democracia”.


Per reflexionar més sobre la corrupció i el poder, aquí teniu un fantàstic vídeo del programa "Amb filosofia" de TV3.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (01/06/2018), reflexion la condició corrupta de la naturalesa humana:



No us podeu perdre aquesta intervenció del Gran Wyoming sobre la corrupció:



Aquí teniu una reflexió molt interessant sobre els polítics corruptes de Vicente Vallés:



Per a més informació,  podeu consultar el reportatge que em varen publicar a la revista Sàpiens (maig 2014, Núm. 142) amb el títol Que corruptes que són, aquests romans! 

I aquí teniu l'entrevista que em varen fer arran de la publicació d'aquest reportatge al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (12/05/2014)




Articles del web relacionats:
- Ave, Caesar Matas

La fi de l'omertà?
Una confessió fatal
El fòrum dels aforats
-
 Compte amb els púnics!
-
 La degradació humana
Pobres Cariàtides!
-
 L'hora d'Antígona
- El nepotisme papal dels "PSOIB"

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px