Banner Top

Patriotisme versus nacionalisme

Article publicat a l'Ara Balears (10/11/2017)

La definició la va donar fa uns dies el periodista Iñaki Gabilondo en una entrevista a Catalunya Ràdio: “Anomenam patriotisme el nacionalisme dels països que tenen Estat, i nacionalisme el patriotisme dels països que no tenen Estat”. L’etimologia ens pot il·luminar una mica més. Nació ve del llatí nascor ("néixer") i pàtria de l’expressió terra patria, és a dir, la "terra dels pares", dels avantpassats. Així doncs, molts de nosaltres naixem essent nacionalistes en la terra que també ha vist néixer els nostres pares.
 
Hi va haver un temps en què la gent moria per la pàtria. Al segle I aC Horaci digué: Dulce et decorum pro patria mori (“Dolç i decent és morir per la pàtria”). La mateixa idea guarda l’antic lema franquista de la Guàrdia Civil encara present en algunes casernes: “Todo por la patria”. Davant tanta vehemència identitària, la pàtria pot ser un invent fruit de la nostàlgia. Ho deia el 1997 l’actor argentí Federico Lupi, recentment desaparegut, a la pel·lícula “Martín (Hache)”: “El que se siente patriota, el que cree que pertenece a un país es un tarado mental. La patria es un invento. ¡Qué tengo que ver yo con un tucumano o con un sarteño! Son tan ajenos a mí como un catalán o un portugués [...] Uno se siente parte de muy poca gente. Tu país son tus amigos. ¡Y eso sí se extraña, pero se pasa!”. Amb aquestes reflexions Lupi actualitzava la famosa cita clàssica Ubi bene ibi patria (“On et trobes bé, allà és la teva pàtria”). 

Qui és nacionalista dels tres?
Qui és nacionalista dels tres?
 
Al segle XIX, tanmateix, el concepte pàtria es vinculà amb la llengua. En el cas català, la veu cantant la portà el moviment cultural de la Renaixença. El 1833, des de Madrid, l’escriptor Bonaventura Carles Aribau féu un cant d’enyorança a Catalunya en la seva famosa “Oda a la Pàtria”: “[...] En llemosi [català] soná lo meu primer vagit,/ quant del mugró matern la dolça llet bebia;/ en llemosi al Senyor pregaba cada dia,/ e cántichs llemosins somiaba cada nit [...]”.
 
La importància que Aribau donava a la seva llengua estava en sintonia amb el pensament de Johann Herder, el pare del nacionalisme cultural. Aquest prussià nascut el 1744 visqué en una Europa que es començaria a fragmentar en estats-nació. Ell, però, diferenciava clarament aquests dos conceptes. Mentre un estat és una organització política, una nació és una espècie d’organisme biològic amb  “esperit col·lectiu” (Volksgeist, en alemany), que es manifesta en una mateixa llengua, història i tradició cultural. Herder, però, ressaltava la llengua com a fet diferencial: «Una llengua és un tot orgànic que viu, es desenvolupa i mor com un ésser vivent; la llengua d’un poble és, per dir‐ho així, l’ànima mateixa d’aquest poble, feta visible i tangible.»

Frase bastant qüestionable
Frase bastant qüestionable
Segurament avui Herder no compartiria la frase que etziba qualsevol patriota espanyol des de la superioritat moral: “El nacionalisme es cura viatjant”. És precisament en viatjar quan prenem plena consciència dels nostres trets d’identitat. Lluny de ser excloent i provincià, el nacionalisme de Herder també reivindicava les arrels per estar oberts al món, és a dir, per ser cosmopolites. Es feia seves així unes paraules que al segle I dC pronuncià el filòsof estoic Sèneca: Patria mea totus hic mundus est (“La meva pàtria és tot aquest món”).

Patriotes espanyols
Patriotes espanyols
 
Aquesta visió local amb vocació universal ja compta amb un  nou terme: “globolocal”. A casa nostra en tenim un bon exemple amb Joan Mascaró Fornés. Nascut a Santa Margalida el 1897, gràcies al banquer Joan March, Mascaró es traslladà a Cambridge on es convertí en tota una eminència en llengües orientals. El seu sentiment nacional estava amarat d’amor cap a la resta de cultures: "Jo estim totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia".
 
Herder propugnava el diàleg cultural de les nacions i deia  que un món, on tots perdéssim els orígens i tots fóssim iguals, seria molt pobre. És el que ja ens passa amb la globalització, que conjuram cantant Raimon: “Qui perd els orígens per la identitat”. A l’altre extrem de Herder trobam el bretó Renan, que va néixer el 1823, vint anys després de la mort del pensador prussià. Ell plantejava que l’existència d’una nació es basa en un “referèndum diari”, és a dir, en la consciència i en les ganes de “ser nació” d’un grup humà, que s’han de renovar any rere any. Així doncs, per a Renan la identitat seria una passió constant de “ser nació”, de persistir per existir.

Paraula de Sèneca
Paraula de Sèneca
 

Ara la nació de Catalunya no es cansa de persistir per existir. No vol quedar aixafada per la totpoderosa i rància Espanya, que d’ençà de l’1-O ha embogit. Incapaç de fer autocrítica, l’ “statu quo” de Madrid creu que el nacionalisme català és una malaltia vírica que s’ha estès i que s’ha d’aturar a qualsevol preu. Ja arriben, però, massa tard. Sorprèn el tarannà d’ambdues parts. Mentre el nacionalisme espanyol -perdó, volia dir patriotisme constitucional- defensa la democràcia des de la intolerància i la repressió, el “sediciós” nacionalisme català reivindica valors tan europeus com el diàleg i el civisme.
 
Espanya, corejada per la ultradreta feixista, té un problema seriós amb ella mateixa. Fins que no es tregui de sobre els tics autoritaris de quaranta anys de dictadura no podrà ser una democràcia normal. Mentrestant, l’anticatalanisme és una cortina de fum perfecta per amagar les vergonyes d’un Estat encara en transició. La presó ja no està reservada per a corruptes, sinó per a nacionalistes. Si no, que ho demanin a Rato, Urdangarin o Matas, grans patriotes.

Globolocals
Globolocals

Aquí teniu un article interessant que parla sobre la cismogenesi. El concepte al·ludeix a conflictes crònics que, en no ser resolts, augmenten l'espiral de violència entre ambdues parts.

Aquí teniu un interessant article de Xavier Díez titulat "Nacionalisme banal".

Per a l’ocasió és molt recomanable aquest text de Carles Capdevila. Es titula “Gent normal i problemes reals” (Diari Ara, 19/01/2001)
 
Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial. Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a sobre es pensa que té dret a decidir què és la normalitat, i curiosament la normalitat és ell, i no jo.
Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo. Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre'ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües.
Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi acusar llengües perseguides de ser les perseguidores. Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de la seva. Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplexar-me perquè parlo amb naturalitat la llengua dels meus pares. Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento compromès amb els que l'han salvat perquè jo la pugui ensenyar als meus fills. I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant d'amenaces que jo consideri reals. I sempre, però sempre, plantaré cara.

Interpretació de
Interpretació de "La riña" de Goya, feta per Joan J. Guillén

Unes reflexions de Xenofont (Hieró, 11): "Tingues la pàtria per casa, els conciutadans per amics, els amics per fills, i els fills, per bocins de la teva ànima".

I per acabar, una reflexió de Musa Anter, escriptor i activista kurd: “Si la meva llengua fa trontollar els ciments del teu Estat, significa que has construït el teu Estat sobre la meva terra”.

Molt recomanable és aquest article d'Ignacio Sánchez-Cuenca. Es titula "La anestesia democrática del nacionalismo español".

També és interessant aquest article de Xavier Díez titulat "Col·lapse del règim".

I aquí teniu el gag del Polònia de Mario Vargas Llosa, nacionalista espanyol que rebutja els altres nacionalismes:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/11/2017), reflexion sobre què vol dir ser nacionalista:



Articles del web relacionats:
L'exemple de Joan Mascaró
La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
I, tanmateix, és català!
"¡Antes roja que rota!"
El problema de ser espanyol
País, pàtria, nació

No

Article publicat a l'Ara Balears (29/09/2017)

El passat cap de setmana el diari El País, tan hostil amb el procés català, publicava una enquesta sobre el referèndum d’autodeterminació de diumenge. El titular a destacar era el següent: “El 61 per cent dels catalans considera que el referèndum no és vàlid”. L’enquesta, però, també recollia una altra dada a tenir en compte: el 82 per cent dels catalans defensa un referèndum pactat entre la Generalitat i l’Estat. Aquesta possibilitat, però, espanta l’statu quo representat per un PP i un PSOE víctimes encara del passat imperialista i testosterònic de la nació espanyola: “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora”, escrigué el 1912 Antonio Machado.

Paraula de Machado
Paraula de Machado
 
L’1 d’octubre ha servit per constatar la força del franquisme sociològic quaranta-dos anys després de la mort del dictador. Basta mencionar dos espectacles lamentables que hem pogut presenciar aquests dies. A Saragossa, un grup de cinc-cents ultradretans increparen els assistents a l’assemblea d’Unidos Podemos per defensar un referèndum pactat. La presidenta de les Corts d’Aragó en sortí ferida de resultes del llançament d’una botella.
 
A Huelva, desenes de persones corejaren, amb banderes espanyoles, “¡A por ellos!”. Pretenien així animar els agents de la Guàrdia Civil que partien cap a Catalunya a reforçar el dispositiu de seguretat de cara a l’1 d’octubre. Tal com afirmava el periodista Antoni Bassas en un editorial, amb aquest crit els catalans ja són vistos com l’enemic a abatre, un ciutadà de segona, un estranger, que mereix ser trepitjat. És el mateix discurs que no atura d’atiar la caverna mediàtica de Madrid. Ni en temps d’ETA s’havia vist tanta agressivitat.

 
Vull pensar que són pocs els que fan tant de renou a l’hora de manifestar la seva catalanofòbia. Per desgràcia, però, el govern de Rajoy gaudeix del silenci de molts en la seva croada contra la llibertat d’expressió a Catalunya. Certament s’han produït actes de solidaritat a altres indrets de l’Estat. Tanmateix, no deixen de ser puntuals. En la seva defensa de la unitat territorial, Espanya s’espenya amb mètodes del tot esperpèntics que Europa observa des de la passivitat més aberrant. Sort que la irrupció de “Piolín”, el nou protector de la Benemèrita, ens ha regalat moments extraordinaris per a la sàtira més corrosiva. Ni Berlanga s’hauria imaginat un guió tan bo per a una de les seves pel·lícules.
 
Atesa la repressió judicial, sembla que el referèndum de diumenge no es podrà realitzar amb les garanties previstes. La nostra fallida democràcia prefereix tapar boques abans que deixar dipositar la papereta del No en una urna. Només una forta mobilització ciutadana podrà contrarestar els efectes del boicot estatal. A Madrid no volen escoltar. Encara no s’expliquen com en deu anys l’independentisme a Catalunya ha deixat de ser una opció minoritària. Ara, desbordats per la situació, es pensen que “el reto secesionista” s’arreglarà amb intimidacions policials, banderes espanyoles i “Viva Espanya”. Aquestes són les seves armes de “seducció massiva”.

Les armes de
Les armes de "seducció massiva" de l'Estat
 
A l’espera del que passi aquest diumenge, amb un clima tan tens, prest o tard l’Estat haurà de fer cas a enquestes com les d’El País i acceptar un referèndum pactat. Hi ha un element nou a destacar: en la ja coneguda com “la revolució dels somriures” el poble català ha perdut la por i s’ha apropiat de les paraules que al segle I dC el filòsof Sèneca adreçà a l’emperador Neró, que havia ordenat la seva mort: “El teu poder, Neró, es basa en fer-me sentir por. Però jo no et tinc por, i, per tant, tu ja no tens cap poder sobre mi”. Fa vint-i-nou anys els xilens també es tragueren la por de sobre en un referèndum.
 
El 1988, davant la pressió internacional, el dictador Pinoxet es veié obligat a convocar un plebiscit. Havien passat quinze anys d’ençà del cop d’Estat que el portà al palau de La Moneda en substitució del deposat Salvador Allende. No hi havia pregunta. La papereta només deia: “Presidente de la República -Augusto Pinochet Ugarte”. A sota del nom hi havia un SI i un NO. Les noves regles del joc electoral permeteren que cadascuna de les dues candidatures gaudís de quinze minuts diaris a la televisió per difondre el seu missatge.
 
En lloc de fomentar l’odi cap a la dictadura, la campanya del No va saber transmetre la idea de canvi amb un lema ple d’optimisme: “Chile, la alegría ya viene”. La campanya del SÍ, en canvi, insistí en les fites econòmiques aconseguides amb el règim, basant-se en l’eslògan que Xile era “Un país ganador”. Pinoxet donava per segura la seva victòria. Després de tants d’anys de repressió, tenia tota la població atemorida. L’estratègia, però, li sortí malament.

Increïble, un dictador davant d'una urna
Increïble, un dictador davant d'una urna
 
El 5 d’octubre de 1988 set milions de xilens varen ser cridats a votar. La sorpresa fou majúscula. L’opció del NO guanyà amb el 55,99% dels vots contra el 44,01% del SÍ. En un principi Pinoxet no acceptà els resultats i planejà un altre cop d’estat. Els seus ministres, però, li aturaren els peus. Les eleccions democràtiques quedaren convocades el desembre de 1989. Així es digué adéu a setze anys de dictadura.
 
A Catalunya la victòria del SÍ també ha de ser un NO a un sistema polític totalment desacreditat pels casos de corrupció i per la instrumentalització de la justícia.  Amb tantes veus cridant “democràcia” al carrer, la legalitat ha de donar pas a la legitimitat. El referèndum s’ha de celebrar per una qüestió de respecte i de dignitat.

Aquí teniu un reportatge de la revista Sàpiens que parla de la pervivència a Espanya de Franco, quaranta-dos anys després de la seva mort.


Aquest article el vaig escriure dos dies abans del referèndum català. Mai m'hagués imaginat que es produïssin imatges com aquestes:



Aquí teniu el tràiler de la pel·lícula NO, que parla del referèndum a Xile:




Aquí teniu el referèndum vist pel NO-DO del Polònia:



I per entendre millor l'ascens de l'ultradreta a Europa, aquí teniu un fantàstic reportatge del programa "Sense ficció" de TV3 titulat "A la dreta i més enllà":



Articles del web relacionats amb el tema:

La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada

Aquí teniu un article interessant de Francesc Marc Álvaro titulat "El fantasma de Espartero".

I aquest altre és de la revista Sàpiens. Parla dels greuges històrics del poble català.

Guàrdia Civil sota protecció romana

Si avui la Guàrdia Civil intimida és gràcies a l’omnipotent i omnipresent Roma. Basta veure l’escut d’aquest cos creat el 1844 pel Duc d’Ahumada, durant el regnat d’Isabel II. Des del 1943, el seu emblema és un feix romà coronat i travessat per una espasa, símbol tradicional del feixisme italià. Segons alguns historiadors, la seva adopció respondria a motius ideològics atès el moment històric en què es produí el canvi d'imatgeria d’un cos que també seria conegut com a "Benemérita" pels serveis prestats a la societat seguint el lema “L’Honor és la meva Divisa”.

Emblema Guàrdia Civil
Emblema Guàrdia Civil
 
El feixisme agafà el nom dels Fasci Italiani di Combattimento (“Feixos italians de combat), uns grups d’agitació fundats el 1919 per Benito Mussolini, inscrit inicialment al Partit Socialista. En aquella època fasci era un terme molt difós a Itàlia per referir-se a grups socials. Aviat, però, els fasci de Mussolini es diferenciaren de la resta. El seu símbol foren els fasces romans, uns paquets cilíndrics de vares, de metre i mig, amb una destral a la part de dalt. D’origen etrusc, la destral personificava la justícia, i el paquet de vares, la força.

Fasces etruscos
Fasces etruscos
 
En temps romans els fasces eren portats pels lictors, oficials públics que s’encarregaven d’escortar els magistrats. Amb ells, exhibien l’autoritat que tenien els seus superiors i la seva capacitat per impartir justícia. Es tractava d’un emblema que també ja havia estat adoptat el 1789 per la Revolució Francesa. Aquest cop, però, la revolució que enarboraria a Itàlia tendria un caire ben diferent.

Lictors amb fasces
Lictors amb fasces
 
El 1921 els Fasci Italiani di Combattimento foren la base per  a la creació del Partit Nacional Feixista, amb postulats ja clarament de dretes. L’octubre de 1922 els feixistes de Mussolini decidiren fer-se amb el poder en la coneguda marxa sobre Roma. Aleshores el rei Víctor Manel III nomenà Mussolini cap de govern. Durant els tres anys següents Mussolini, home d’una portentosa oratòria, anà assumint tots els poders, de manera que acabà per implantar una dictadura.

Escut italià durant el feixisme
Escut italià durant el feixisme
 

Avui els feixos de la Guàrdia Civil també els podem trobar en l’escut de França, en el de la policia de Noruega, en altres escuts policials o judicials, en el Congrés dels Estats Units, franquejant la tribuna dels oradors, o en el seient de l’estàtua del president Abraham Lincoln, a Washington.

Fasces al Congrés d'Estats Units
Fasces al Congrés d'Estats Units


Fasces a l’estàtua d'Abraham Lincoln
Fasces a l’estàtua d'Abraham Lincoln
Escut de França
Escut de França

Escut de la policia noruega
Escut de la policia noruega

Escut sheriff
Escut sheriff

Articles del web relacionats:
Esparta, el mirall del nazisme
Iconografia romana a la Falange espanyola
- Roma com a justificació del colonialisme modern
-
 Roma, història de la humanitat i la llibertat
-
 Dictadors contradictoris
- És realment fascinant
El polèmic origen romà de la salutació feixista
El feixisme i l'antiga Roma

Llatí per a corruptes

Comença a ser hora que els corruptes s’apuntin a un curs accelerat de llatí. La Guàrdia Civil ha tornat a demostrar que la llengua dels Cèsars està més viva que mai. Així ho demostra el nom que ha triat per batiar un nou cas de corrupció: Frontino. Afecta l’empresa estatal Acuamed (Aigües de les Conques Mediterrànies), que depèn del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient. Presumptament aquest organisme hauria adjudicat obres i emès certificacions de manera fraudulenta.
 
Aquest enèsim cas de corrupció, que ja s’ha saldat amb unes quantes detencions, agafa el nom d’un home d’estat de la Roma del segle I dC, Sext Juli Frontino, que va arribar a ocupar càrrecs importants com el de cònsol o governador de Britannia. L’any 97 l’emperador Nerva el va nomenar curator aquarum, superintendent de la xarxa de canalitzacions d’aigua de Roma. Aleshores Frontino va escriure el seu De aquaeductu urbis Romae amb l’objectiu d’oferir una descripció exhaustiva d’aquesta xarxa de subministrament.

La voluntat dels corruptes
La voluntat dels corruptes
 
Avui l’obra de Frontino s’ha convertit en una gran font d’informació sobre un dels projectes estrella de l’enginyeria romana. Fins i tot la seva fama ha arribat a la Guàrdia Civil, que injustament sempre és titllada d’inculta. Aquesta vegada, però, ens ha tornat a deixar bocabadats. No debades, el cas Frontino és protagonitzat per una empresa pública que suposadament havia de vetlar pel bon funcionament d’infraestructura hidràulica com la que va descriure fa dos mil anys l’autor de De aquaeductu urbis Romae.

Articles del web relacionats:
Si Ciceró aixecàs el cap
Corrupció sota l'ombra del déu Sancus
Compte amb els púnics!
El "pequeño Nicolás" sap grec
Que corruptes que són, aquests romans!
Les arrels clàssiques de la corrupció
- Corruptes amb el cor romput
Tots som Lucrècia
-
 La infanta no sap llatí

El "pequeño Nicolás" sap grec!

Hem de suposar que aquest ésser omnipresent i omniscient anomenat Francisco Nicolás Gómez, àlies “pequeño Nicolás”, de vint anys, també sap grec. No li degué sorprendre gens que l’operació que acabà amb la seva detenció fa més d’un mes dugués un nom d’arrel grega: Phileas. Com ja va passar amb l’operació púnica, novament la Unitat Central Operativa (UCO) de Guàrdia Civil ha volgut fer una homenatge al món clàssic triant una paraula derivada de φίλος (“amic”, “estimat”). Algú pensarà que aquest nom li escau a la perfecció, al nostre entranyable impostor. No debades, volia ser “amic” de tothom, de reis, de ministres, del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI), de la família Pujol....
 
Sembla, però, que l’operació agafa el nom de Phileas Fogg, el personatge principal de l’exitosa novel·la de  Jules Verne La volta al món en vuitanta dies (1872) -en la cèlebre versió de dibuixos animats es deia Willy Fogg. Com  l’excèntric cavaller britànic, el “pequeño Nicolás” ha volgut viatjar pertot a la recerca de noves experiències amb contactes d’alt nivell. De ben segur que, mentre viatjava emmanillat en el furgó policial, no només pensava en l’operació Phileas, sinó també en altres derivats de φίλος com anglòfil, filosofia, filologia o pàmfil. Fins i tot és degué sentir un autèntic Filemó, l’intrèpit agent secret de la desastrosa T.I.A (Técnicos de Investigación Aeroterráquea) del còmic de Francisco Ibáñez.


 
 
Tot i que sigui una història del tot surrealista, encara queden molts de caps per lligar. Per exemple, com s’explica que l’ajuntament de Madrid posés a disposició del “pequeño Nicolás" dos policies perquè l’escortessin” fins a Galícia on aquell alter ego de Filemó havia concertat suposadament un dinar amb el rei Felip VI? Si realment aquests són els agents secrets d’Espanya, estam ben arreglats. Ara només queda que Santiago Segura fitxi el “pequeño Nicolás” per a una propera entrega de Torrente. Personatges com aquests ens animen a corejar amb Manolo Escobar: ¡“Y viva España!”


Compte amb els púnics!

Els nombrosos casos de corrupció que s’estan destapant aquests darrers anys ens estan deixant noms ben curiosos. El darrer és l’operació Púnica, que de moment s’ha saldat amb 51 detinguts. No té res a veure, però, amb les famoses guerres púniques amb les quals romans i fenicis es disputaren l’hegemonia de la Mediterrània durant els segles III i II aC. És un nom xifrat que al·ludeix al líder de l’operació, Francisco Granados, ex secretari general del PP de Madrid i mà dreta d’Esperanza Aguirre.
 
Sembla que, per evitar sospites entre els implicats, la Unitat Central Operativa (UCO) de Guàrdia Civil va triar el nom científic llatí de l’arbre “granado” (magraner, en català), que dóna “granadas” (magranes, en català): Punica granatum. Punica fa referència a l’arbre en si (que en llatí era un substantiu femení) i granatum al malum granatum (poma plena de grans, d’on tenim granada en català). Curiosament en llatí mal també és malum. Deu ser per això que el fruit prohibit, que al Gènesi no surt especificat, es va traduir en llatí com a malum, és a dir, “poma”. I deu ser per això que, en parlar de corrupció, es diu que les pomes podrides (mala mala) s’han de treure de la cistella per evitar que les altres es podreixin.
 
El nom llatí del magraner remet al seu color vermellós (punica), porpra, que en grec era φοῖνιξ. Els hel·lens utilitzaren aquesta paraula per batejar els seus grans rivals marítims, els fenicis. Feia referència al color amb què aquell poble de Tir (ciutat de l’actual Líban) solia pintar les seves naus. Amb elles arribaren devers el segle IX aC al nord d’Àfrica, a Tunísia, on fundaren Cartago, prop de Tunis. Aquesta ciutat va créixer tant com a colònia que, amb el temps, acabà substituint en importància la seva metròpoli, Tir. D’aquí que sovint es parli de fenicis i de cartaginesos per referir-se al mateix poble.

Itineraris fenicis
Itineraris fenicis
 
Des de Cartago, els fenicis feren el salt a la península Ibèrica, que anomenaren Isephanim (“terra de conills”), que més tard donaria en llatí Hispania. Allà fundaren Gader (Cadis), una privilegiada talaia que els permeté controlar millor el trànsit comercial tant d’una banda com l’altra de l’estret de Gibraltar. Aleshores Eivissa fou vista com un punt estratègic per a les rutes d’Occident.  La Pitiüsa major era, juntament amb Formentera, un blanc fàcil, ja que, de l’arxipèlag balear, ambdues illes eren les menys poblades i, per tant, les més fàcils d’ocupar. A Mallorca i Menorca, en canvi, les bel·licoses tribus talaiòtiques, els temuts foners, eren un obstacle per a qualsevol tipus d’assentament –precisament, en llengua fenícia Balears vol dir “terra dels mestres de la fona”.
   
Ara, amb una magrana a la boca, segur que els detinguts de l’operació Púnica voldran conèixer més detalls dels seus avantpassats púnics. Des de la presó hauran de llegir llibres d’història amb la certesa que els seus actes no quedaran impunes, és a dir, sense càstig (poena en llatí). El mateix passa amb la resta de detinguts d’altres operacions policials amb noms igual de cridaners. No debades, tenim l’operació Gürtel (“corretja” en alemany en al·lusió al líder de la trama corrupta, l’empresari Francisco Correa) o l’operació pokémon, que agafa el nom del popular videojoc –l’alt nombre d’implicats recorda els centenars de pokémons que hi ha (uns 600). I la cirereta del pastís és el cas Urdangarín, també conegut com el cas Nóos. El duc “empalmat” va posar aquest nom a la seva entitat “sense ànim de lucre” perquè, en paraules seves, és un enamorat de la filosofia grega –νόος vol dir “intel·ligència”, la que li ha mancat, a ell.
 
Tanta corrupció és un escàndol, tal com diu la cançó homònima de Rafael.
 


 Articles del web relacionats:

 

 

 

 

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px