Banner Top

Per què l’òliba és el símbol de la filosofia?

Va ser el filòsof alemany Georg Wilhelm Friedrich Hegel (1770-1831) qui va popularitzar l’òliba com a símbol de la filosofia. En la mitologia grega aquest rapinyaire nocturn ja estava associat amb Atena (Minerva romana), la deessa de la saviesa i de la raó que va néixer del cap de Zeus. Un dels seus epítets és prou revelador: γλαυκῶπις, és a dir, “la d’ulls (ὤψ) d’òliba (γλαύξ)”.
 
ôliba, associada a la saviesa
ôliba, associada a la saviesa

Amb el mite de l’òliba de Minerva, Hegel assegurava que la filosofia no s’ha d’entendre com una prescriptora de la vida. No debades, és una disciplina que només assoleix el coneixement dels fenòmens després que aquests s’hagin produït. Així doncs, la filosofia sempre arriba massa tard per donar una explicació de com ha de ser el món; és com l’òliba de Minerva, que només emprèn el vol quan el dia ha caigut.
 
En el pròleg del seu llibre “Filosofia del dret”, l’autor alemany parla de l’òliba de Minerva de la següent manera:

"És insensat creure que alguna filosofia es pot anticipar al món present. Quan diu una paraula sobre la teoria que explica com ha de ser el món, la filosofia sempre arriba massa tard: com pensar sobre el món, sorgeix en el temps, després que la realitat ha complert el seu procés de formació i es troba realitzada. Quan la filosofia pinta al clarobscur un aspecte de la vida, ja envellit i en la penombra, no pot ser rejovenit, sinó tan sols reconegut: l'òliba de Minerva inicia el seu vol en caure el crepuscle ".

En realitat, en el text alemany, Hegel fa servir la paraula Eule, que significa “mussol”. En les traduccions, però, s’optà -no sabem per què- pel terme òliba, que, a diferència de l’altre rapinyaire, té la cara més rodona i blanca.


Tetradracma amb òliba
Tetradracma amb òliba
 
L’òliba té un simbolisme diferent en altres cultures. Al Japó, és considerada portadora de fam i pestes, i a la Xina i alguns països sud-americans se la relaciona amb el tro i amb el seu déu. Al Paraguai, en canvi, l'òliba és símbol de bona sort i bona fortuna, de poder i protecció. Tot això ens indica que som els humans els que atribuïm bondat o maldat als animals. Ells, per tant, de la sort, no en saben res.
 
Si Hegel observà la filosofia amb ulls de mussol o d’òliba, el prussià Karl Marx (1818-1883), en canvi, la presentà com un gall, el despertar del qual anuncia un nou dia. El gall, però, de Marx és francès i anuncia la revolució del proletariat. Segons el teòric del capitalisme, ja n’hi havia prou de pensar el món. El que tocava aleshores era transformar-lo, superant les injustícies i les desigualtats.

Aquí teniu una intervenció del filòsof Miquel Àngel Ballester que parla sobre aquesta qüestió al seu programa radiofònic "L'Àgora de can Alcover", d'Ona Mediterrània.

Aquí teniu una entrevista a la filòsofa Marina Garcés. Diu que filosofar sempre ha estat un acte subversiu.

Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?"



Articles del web relacionats:

- Sapere aude?
- Paraules amb coneixement
- Atena o el maldecap de la saviesa

Que es faci justícia!

Article publicat a l'Ara Balears (25/07/2014)
 
El dret nasqué com a instrument d’organització de la vida en societat. En un principi, les lleis no estaven escrites i eren executades per l'autoritat de torn, reis, prínceps o summes sacerdots. Això feia que la seva interpretació fos del tot subjectiva. El problema es resolgué fa més de cinc mil anys a Mesopotàmia amb l'aparició de l'escriptura. Llavors, tenint codis com el d'Hammurabi a la vista de tothom, la gent no se sentia tan vulnerable donat que ja sabia a què s'havia d'atendre.
 
Amb tot, fou a Roma on es configurà el nostre dret actual. El poble llatí, eminentment pragmàtic, va intentar regular tots els aspectes de la vida pública i privada mitjançant un extens corpus de normes precises conegut com a jurisprudència (ius, “dret” + prudentia,“saviesa”). En aquesta tasca, el seu major mèrit fou la introducció del principi d’equitat, és a dir, s’havia de jutjar objectivament, però analitzant els atenuants de cada cas.
 
Símbol d’aquesta equitat seria la deessa de la Justícia, que tanta feina té avui. La balança que sosté en equilibri amb la mà esquerra li atorga credibilitat. El ulls embenats garanteixen la seva imparcialitat. I l’espasa que empunya amb la mà dreta al·ludeix al caràcter implacable de les seves sentències: Dura lex, sed lex (“La llei és dura, però és la llei”). Tanmateix, l’essència del dret romà es començà a pervertir a partir de finals del segle I aC quan la República donà pas a l’Imperi com a forma de govern. Aleshores tot el poder legislatiu recaigué en la figura de l’emperador, el qual creava i abolia lleis a la seva conveniència.
 
Al segle XIX, amb la consolidació de la majoria dels estats nació d’Europa, cada país, a través del procés de codificació, emprengué l’actualització dels seus ordenaments jurídics. En molts casos, el punt de partida fou el Codi Justinià, el recull de les fonts del dret que ordenà fer l’emperador homònim bizantí l’any 529, mig segle després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident. Llavors, el filòsof alemany Hegel (1770-1831) tingué molt present el famós aforisme llatí Fiat iustitia et pereat mundus (“Que es faci justícia i que el món s’ensorri”). Per reforçar el paper del dret com a garant de l’ordre social, hi féu un petit canvi gramatical, de manera que la frase quedà com a Fiat iustitia ne pereat mundus (“Que es faci  justícia per tal que el món no s’ensorri”).
 
Aquesta enginyosa reformulació de Hegel és més vigent que mai. Amb les misèries polítiques i reials ara al descobert, només ens queda confiar en la justícia per evitar la degradació de l’statu quo. Ja fa massa temps que la nostra democràcia està segrestada. A l’espera de respostes judicials més contundents, la ira popular va en augment. Els fantasmes del passat esperonegen massa. Ja durant la Revolució francesa (1789-1799) moltes persones varen perdre, literalment, el cap. Aleshores el mètode habitual d’execució fou la decapitació amb guillotina, que agafa el nom de Joseph Guillotin. Aquest metge francès considerava que es tractava d’un instrument humanitari perquè provocava una mort ràpida; i igualitari perquè no feia distincions entre rics i pobres.
 
Anys abans, als EUA, s’havien produït un fets que originaren l’aparició del verb linxar . Durant la Guerra de la Independència americana (1775-1783), Charles Lynch, un granger de Virgínia, va liderar una acusació contra un grup de lleialistes (seguidors del rei anglès). Després que un jurat absolgués els sospitosos, Lynch va decidir executar-los pel seu compte. A finals del segle XIX, els camperols irlandesos també preferiren prendre’s la justícia pel seu compte, encara que d’una manera més pacífica. Estaven farts de treballar per a propietaris anglesos absents que els cobraven uns arrendaments altíssims. Així ho feren saber a l’administrador Charles Boycott. Davant la seva inflexibilitat, els pagesos es negaren a continuar treballant. Finalment, al cap de pocs mesos, a causa del boicot que patí, Boycott va haver d’abandonar el càrrec.
 
Aquests són només alguns dels vestigis lingüístics que ens han deixat els moviments d’indignats els darrers segles. Ara, però, les nostres millors armes són la balança, l’espasa i els ulls embenats de la Justícia. En cas de sentir-nos desemparats, cobra més força la consigna de l’escriptor català Víctor Alexandre: “Quan la llei no és justa, és de justícia transgredir-la”. Per tant, haurem de seguir incorporant nous termes nascuts a l’escalfor del descontentament popular. Un dels darrers és escrache (< escrachar, “destruir”), que és com es denomina a l’Argentina l’assetjament en massa d’algú en el seu domicili o lloc de treball. Que es faci, doncs, justícia per evitar, com va dir Hegel, que el món s’ensorri!
 
Per reflexionar més sobre el concepte de justícia, aquí teniu un vídeo del programa "Amb filosofia" de TV3.
 


A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/11/2016), reflexion sobre la justícia:


No us podeu perdre aquest àudio del "Racó de pensar", de Catalunya Ràdio, dedicat a la justícia.
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px