Banner Top

L'hora de la llibertat

És l’hora de la llibertat, l’hora de recordar La llibertat guiant el poble (1830), el famós quadre del francès Eugène DelacroixTambé coneguda com La Barricada, l’obra recrea la insurrecció burgesa que va tenir lloc els dies 27, 28 i 29 de juliol de 1830, en les famoses “tres jornades glorioses”. La insurrecció va posar fi als setze anys de restaurada monarquia borbònica, encarnada per Carles X, el qual va ser destronat i substituït per Lluís Felip I d’Orleans. Conegut com el Rei burgès, atès que comptava amb el suport de la burgesia, Lluís Felip I d’Orleans encapçalà una monarquia constitucional. Tanmateix, fou el darrer rei de França. El 1848 una altra insurrecció l’apartà del poder, donant pas així a la II República.  

L’obra de Delacroix és el primer quadre polític de la pintura moderna. És associat amb la Revolució francesa (1789-1799) tot i que fou pintat trenta anys després i en un altre context. La figura central de la dona –la Marianne que recorda la Venus de Milo o la Victòria alada de Samotràcia- és una al·legoria de la llibertat i també de la nació. 

much llibertat

Gran imatge del fotògraf sineuer Macià Puiggrós, recreant per a les festes del Much 2018 el quadre "La llibertat guiant el poble"

El simbolisme de la gorra frígia
La Marianne porta al cap un element fortament clàssic: una gorra frígia de color vermell, conegut com a pileus. Era la barretina que, en la República Roma, es posaven els esclaus quan aconseguien la llibertat i indicava, per tant, la seva nova condició de persona lliure. Aquesta barretina també la trobam present en les al·legories de la Primera República espanyola (1873-1874) i la Segona (1931-39). Aquesta barretina també la trobam present en les al·legories de la Primera República espanyola (1873-1874) i la Segona (1931-39)

Al·legoria de la Primera República espanyola
Al·legoria de la Primera República espanyola

 

Al·legoria de la Segona República espanyola
Al·legoria de la Segona República espanyola

Marat, el màrtir de la Revolució Francesa
El 1793 Jacques-Louis David s’encarregà de pintar el màrtir icònic de la Revolució Francesa en el seu famós quadre La mort de Marat. Jean Paul Marat (1743 -1793) era metge, escriptor i polític. Quan esclatà la Revolució s’uní a la causa i es convertí en el líder dels “sans-culottes”, el moviment d’artesans i obrers.

La mort de Marat (1793, Jacques-Louis David)
La mort de Marat (1793, Jacques-Louis David)


El 13 de juliol de 1793 Marat va ser assassinat mentre escrivia a la seva banyera per una fanàtica contrarevolucionària, Charlotte Corday. Aquesta aconseguí entrar a la seva casa amb la pretensió de presentar-li una llista de gent que hauria de ser executada com a enemics de França. Marat li ho va agrair i li va dir que serien guillotinats la setmana següent. Va ser en aquell moment quan l’al·lota va treure un Ganivet que havia amagat entre les seves robes i el va apunyalar.

En morir, Marat tenia 50 anys, però Jacques-Louis David, amic íntim seu i ferm partidari de la Revolució, el va retratar idealitzat, com una persona jove, forta i sana. Malgrat la precipitació amb què va pintar el quadre (va ser acabat en menys de quatre mesos després de l’assassinat), és considerat la millor obra del pintor francès.

L’estàtua de la Llibertat
Un altre gran símbol de la llibertat és l’Estàtua de la Llibertat de Nova York. Va ser un regal que l’Estat francès féu als nord-americans el 1886 per commemorar el centenari de la Independència dels EUA. Es diu que la figura es basa en la famosa Marianne, símbol de la República francesa. L’estàtua, en tot cas, recorda el Colós de Rodes que presidia el port de l’illa grega, situada al sud de l’actual Turquia, i que fou considerada una de les set meravelles de l'antiguitat.

Estàtua de la Llibertat (Nova York)
Estàtua de la Llibertat (Nova York)


La gegantina figura de Rodes, que hipotèticament representaria el deu solar Hèlios, fou construïda al segle III aC per commemorar la victòria dels rodis sobre els exèrcits grecs que intentaren envair l’illa. Feia prop de 60 metres d’altura, és a dir, era el doble d’alta que la moderna Estàtua de la Llibertat.

Colós de Rodes
Colós de Rodes


Per conèixer més sobre la història de l'estàtua de la llibertat, aquí teniu el reportatge "Lady Liberty, el naixement d'un símbol" del programa Cronos del Canal 33.

Aquí teniu un article de la revisa "Sàpiens" que parla sobre els deu cameos més espectaculars de l'Estàtua de la Llibertat.

Aquí teniu un interessant àudio del programa "L'ofici de viure", de Catalunya Ràdio, titulat "L'autèntica llibertat" (30/11/2014).

En aquest enllaç trobareu més informació sobre la representació de l'assassinat de Marat en la història de l'art.

Aquí teniu més informació sobre el quadre "La llibertat guiant el poble".

Aquest vídeo del programa "Pinzellades d'art" explica el mateix quadre:



I aquí teniu la cançó del poble del "Miserables". Extraordinària!!



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (07/03/2017), parla sobre el concepte de llibertat:



Per acabar, podem dir que, amb una gorra vermella al cap, tots som Marianne de La llibertat guiant el poble. I, si no, també podem ser la dona que interpreta Freddie Mercury al genial vídeo I want to break free.

La degradació humana

Article publicat a l'Ara Balears (05/05/2014)
 
La degradació de la condició humana és present en moltes cultures de l’antiguitat. Ja al segle VIII aC, el grec Hesíode, en la seva obra Els treballs i els dies, parla de les cinc edats de l’home. Cada edat rep el nom d’un metall que al·ludeix a la seva progressiva decadència. Comença, doncs, amb la idíl·lica edat d’or, moment en què déus i homes convivien feliçment, i acaba amb l’edat de ferro, de grans suplicis per a mortals.

La penúltima edat, la dels herois, suposa un parèntesi en l’imparable procés de degradació. Tal com apunten altres fonts literàries per influència mesopotàmica, ja abans, en l’edat de bronze, Zeus havia enviat un gran diluvi per destruir la perversa i corrupta raça humana. Només se’n salvaren Deucalió i Pirra. Havent-se refugiat dins d’una arca, aquesta piadosa parella fou l’encarregada de repoblar la terra seguint els consells d’un oracle.

El diluvi universal (Capella Sixtina, Miquel Àngel)
El diluvi universal (Capella Sixtina, Miquel Àngel)
 
En la tradició bíblica, també trobam una providència desconhortada amb la malícia humana. Caín, fill d’Adam i Eva, no pogué consentir que el seu germà Abel fos la nineta dels ulls del Senyor. És per això que el matà. Després d’aquest fratricidi –tan recurrent al llarg de la nostra història-, els homes continuaren donant mostres de la seva roïna naturalesa. Déu, penedit d’haver-los creat, considerà que calia tornar a començar des de zero, de manera que també els envià un diluvi. En aquest cas, una altra arca serviria d’aixopluc per a Noè i la seva família, els elegits per fundar la nova estirp. El 1974 Manuel de Pedrolo revisitaria el mite. En la seva cèlebre novel·la Mecanoscrit del segon origen, la regeneració de la humanitat cau en mans de dos joves, Dídac i Alba, supervivents d’un atac extraterrestre.

Mafalda i el món
Mafalda i el món
 
Des de sempre l’home ha tengut grans esperances en l’evolució, que ha volgut associar amb el progrés. Aquests relats, però, demostren tot el contrari. I per carregar-nos de més raons, podem recórrer a l’etimologia. La paraula evolució deriva del verb llatí evolvere compost del sufix ex-, que recull la idea de sortir, i de volvere (“girar”). En l'antiguitat clàssica aquest mot només s'aplicava al món de la lectura. Un dels primers suports de l'escriptura foren els rotlles, els quals, per ser llegits, havien de ser desenrotllats, és a dir, “evolucionats” o “desenvolupats”.
 
No seria fins al segle XVIII quan el terme evolució agafà protagonisme en el llenguatge científic per indicar els canvis experimentats per un organisme durant la seva vida. Aquestes mutacions, però, no necessàriament implicaven un progrés. De fet, el britànic Charles Darwin, autor de L’origen de les espècies (1859), era més partidari de l'expressió descent with modification (“descendència amb modificació”). Tanmateix, evolució acabà essent sinònim de canvi progressiu. Per als canvis regressius s'encunyà el mot involució.

Evolució o involució?
Evolució o involució?
 
Al llarg de la història, hem volgut progressar a costa d’un derivat d’evolució, revolució (“tornar a girar”). Es tracta d’una paraula nascuda durant l’edat mitjana en l’àmbit de l’astronomia per designar les voltes que fa un cos celeste. Fora d’aquest entorn, al·ludiria a una reforma important que, segons la mentalitat tradicionalista de l’època, havia de suposar un retorn al passat i no una transició a una situació nova. Seria a partir de la Revolució Francesa (1789) quan el terme adquiriria el significat de canvi cap endavant.
 
A pesar de les il·lusions dipositades en la revolució de la “igualtat, fraternitat i legalitat”, un segle abans el filòsof anglès Thomas Hobbes ja havia alertat que la humanitat no tenia remei a causa del seu esperit depredador. En el llibre Leviatan, ho il·lustrà reactualitzant una famosa cita del comediògraf romà Plaute (segle II aC): Homo homini lupus est (“L’home és un llop per a l’home”). Aquesta màxima, contrària a la visió més optimista que al segle XVIII aportaria Rousseau (“l’ésser humà és bo per naturalesa”), ens condemna, doncs, a la bellum omnium contra omnes (“la guerra de tots contra tots”), en paraules del mateix Hobbes.

Nietzsche i l'home
Nietzsche i l'home

Són massa els fets que demostren que el nostre gen altruista viu en etern conflicte amb el nostre gen egoista. Les atrocitats del passat es continuen cometent a pesar que el 1948 s’aprovàs la Declaració Universal dels Drets Humans. Les conquestes socials, que tant costaren, perillen i la mateixa naturalesa també es veu amenaçada pels excessos de l’home -els darrers informes sobre el canvi climàtic són apocalíptics.

Paraula de Mandela
Paraula de Mandela
 
Davant aquest panorama tan desolador només cal esperar un nou diluvi i donar-nos així una altra oportunitat. Amb tot, el càstig de Sísif ens persegueix. Com el mític personatge grec, ingènuament ens esforçam per empènyer la roca de la filantropia, que, un cop al cim de la muntanya, tornarà a caure. Nihil novum sub sole (“res de nou sota el sol”), ens recorda tristament l’Eclesiastès. Tanmateix, la constatació tan frustrant d’aquest déjà vu no ens ha d’animar al derrotisme. Per pair millor la vida, conhorta més pensar que, tal com deia Albert Camus, cada generació està cridada a refer el món, és a dir, a restaurar un novus ordo saeculorum (“una nova sèrie de segles”), parafrasejant Virgili.

Aquí teniu una frase de Joseph Conrad (1857-1924), autor d’El cor de les tenebres: «Tota època és nodreix d'il·lusions. Si no, els homes renunciarien aviat a la vida i aquest seria el final del gènere humà.»

I aquesta és el que pensava Einstein del progrés: “El progrés només és el canvi dels nostres conflictes i incomoditats per uns altres conflictes i incomoditats molt més perfeccionats. Les noves incomoditats són tan incòmodes com les antigues, però els conflictes són cada dia més difícils de resoldre”.

Nen geopolític observant el naixement de l'home nou (Dalí, 1943)
Nen geopolític observant el naixement de l'home nou (Dalí, 1943)

L’escriptor Melcior Comes considera que el “progrés és la religió atea de la modernitat”. Aquí teniu un fragment d’un article seu publicat a l’Ara Balears (09/09/2016):

“Ens agrada pensar que el món millora. ‘El progrés’ és la religió atea de la modernitat; la creença lluminosa que anem dirigits –a poc a poc i amb vacil·lacions– cap a un lloc millor: unes societats més justes, riques, cultes i igualitàries”.

I aquí teniu unes reflexions de l'humorista Groucho Marx (1890-1977): “La humanitat, partint del no-res i a còpia d'esforç, ha arribat a assolir les cotes més altes de misèria”.


Articles del web relacionats:

On són avui les utopies?
El sentit tràgic de la història
L'origen terrós de l'home

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/02/2018), reflexion sobre el mite del progrés. Ho faig a partir del llibre "Sàpiens", de l’escriptor israelià Yuval Noah:




Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/01/2017), reflexion sobre si l'home és bo o dolent per naturalesa:



Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (12/04/2014) per parlar sobre etimologies diluvials.



I per acabar, aquí teniu una deliciosa cançó dels Beatles: "Across the Universe". La lletra, que apareix substitulada, és sensacional:



I no us podeu perdre aquestes reflexions del filòsof Emilo Lladó:




Que es faci justícia!

Article publicat a l'Ara Balears (25/07/2014)
 
El dret nasqué com a instrument d’organització de la vida en societat. En un principi, les lleis no estaven escrites i eren executades per l'autoritat de torn, reis, prínceps o summes sacerdots. Això feia que la seva interpretació fos del tot subjectiva. El problema es resolgué fa més de cinc mil anys a Mesopotàmia amb l'aparició de l'escriptura. Llavors, tenint codis com el d'Hammurabi a la vista de tothom, la gent no se sentia tan vulnerable donat que ja sabia a què s'havia d'atendre.
 
Amb tot, fou a Roma on es configurà el nostre dret actual. El poble llatí, eminentment pragmàtic, va intentar regular tots els aspectes de la vida pública i privada mitjançant un extens corpus de normes precises conegut com a jurisprudència (ius, “dret” + prudentia,“saviesa”). En aquesta tasca, el seu major mèrit fou la introducció del principi d’equitat, és a dir, s’havia de jutjar objectivament, però analitzant els atenuants de cada cas.
 
Símbol d’aquesta equitat seria la deessa de la Justícia, que tanta feina té avui. La balança que sosté en equilibri amb la mà esquerra li atorga credibilitat. El ulls embenats garanteixen la seva imparcialitat. I l’espasa que empunya amb la mà dreta al·ludeix al caràcter implacable de les seves sentències: Dura lex, sed lex (“La llei és dura, però és la llei”). Tanmateix, l’essència del dret romà es començà a pervertir a partir de finals del segle I aC quan la República donà pas a l’Imperi com a forma de govern. Aleshores tot el poder legislatiu recaigué en la figura de l’emperador, el qual creava i abolia lleis a la seva conveniència.
 
Al segle XIX, amb la consolidació de la majoria dels estats nació d’Europa, cada país, a través del procés de codificació, emprengué l’actualització dels seus ordenaments jurídics. En molts casos, el punt de partida fou el Codi Justinià, el recull de les fonts del dret que ordenà fer l’emperador homònim bizantí l’any 529, mig segle després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident. Llavors, el filòsof alemany Hegel (1770-1831) tingué molt present el famós aforisme llatí Fiat iustitia et pereat mundus (“Que es faci justícia i que el món s’ensorri”). Per reforçar el paper del dret com a garant de l’ordre social, hi féu un petit canvi gramatical, de manera que la frase quedà com a Fiat iustitia ne pereat mundus (“Que es faci  justícia per tal que el món no s’ensorri”).
 
Aquesta enginyosa reformulació de Hegel és més vigent que mai. Amb les misèries polítiques i reials ara al descobert, només ens queda confiar en la justícia per evitar la degradació de l’statu quo. Ja fa massa temps que la nostra democràcia està segrestada. A l’espera de respostes judicials més contundents, la ira popular va en augment. Els fantasmes del passat esperonegen massa. Ja durant la Revolució francesa (1789-1799) moltes persones varen perdre, literalment, el cap. Aleshores el mètode habitual d’execució fou la decapitació amb guillotina, que agafa el nom de Joseph Guillotin. Aquest metge francès considerava que es tractava d’un instrument humanitari perquè provocava una mort ràpida; i igualitari perquè no feia distincions entre rics i pobres.
 
Anys abans, als EUA, s’havien produït un fets que originaren l’aparició del verb linxar . Durant la Guerra de la Independència americana (1775-1783), Charles Lynch, un granger de Virgínia, va liderar una acusació contra un grup de lleialistes (seguidors del rei anglès). Després que un jurat absolgués els sospitosos, Lynch va decidir executar-los pel seu compte. A finals del segle XIX, els camperols irlandesos també preferiren prendre’s la justícia pel seu compte, encara que d’una manera més pacífica. Estaven farts de treballar per a propietaris anglesos absents que els cobraven uns arrendaments altíssims. Així ho feren saber a l’administrador Charles Boycott. Davant la seva inflexibilitat, els pagesos es negaren a continuar treballant. Finalment, al cap de pocs mesos, a causa del boicot que patí, Boycott va haver d’abandonar el càrrec.
 
Aquests són només alguns dels vestigis lingüístics que ens han deixat els moviments d’indignats els darrers segles. Ara, però, les nostres millors armes són la balança, l’espasa i els ulls embenats de la Justícia. En cas de sentir-nos desemparats, cobra més força la consigna de l’escriptor català Víctor Alexandre: “Quan la llei no és justa, és de justícia transgredir-la”. Per tant, haurem de seguir incorporant nous termes nascuts a l’escalfor del descontentament popular. Un dels darrers és escrache (< escrachar, “destruir”), que és com es denomina a l’Argentina l’assetjament en massa d’algú en el seu domicili o lloc de treball. Que es faci, doncs, justícia per evitar, com va dir Hegel, que el món s’ensorri!
 
Per reflexionar més sobre el concepte de justícia, aquí teniu un vídeo del programa "Amb filosofia" de TV3.
 


A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/11/2016), reflexion sobre la justícia:


No us podeu perdre aquest àudio del "Racó de pensar", de Catalunya Ràdio, dedicat a la justícia.

Sense revolucions no hi ha evolucions

Es dóna per fet que evolucionar implica progressar. Etimològicament, però, no és ben bé així. Evolució deriva del verb llatí evolvere compost del sufix ex-, que recull la idea de sortir, i de volvere (“girar”, “fer voltes”). En l'antiguitat clàssica aquest mot només s'aplicava al món de la lectura. Un dels primers suports de l'escriptura foren els rotlles, els quals, per ser llegits, havien de ser desenrotllats, és a dir, “evolucionats”.

Libros evolvere amo
Libros evolvere amo

No seria fins al segle XIX quan la paraula “evolució” agafà protagonisme en el llenguatge científic per indicar els canvis experimentats per un organisme al llarg de la seva vida. Aquests canvis, però, no necessàriament havien de ser positius. De fet, Charles Darwin (1809-82), el fundador de la teoria de l'evolució, no era molt amant d'aquest terme. Preferia emprar l'expressió descent with modification (“descendència amb modificació”). Tanmateix, “evolució” acabà essent sinònim de modificació progressiva. Per als canvis regressius s'encunyà el mot “involució”.

Revolucions astronòmiques
Un derivat d’evolució és revolució, és a dir “tornar a girar”. És una paraula que va néixer durant l’edat mitjana en l’àmbit de l’astronomia per designar les voltes que fa un cos celeste. Al segle XVII, quan s’imposà la teoria heliocèntrica de Galileu, quedà clar que les voltes dels planetes eren al voltant del Sol. El 1531 Copèrnic ja havia escrit De revolutionibus orbium coelestium, és a dir, “Sobre els girs de les esferes celestes”.


La connotació politicosocial del terme revolució arribà l’any 1789 amb la Revolució Francesa, que suposà un autèntic “gir” de l’statu quo. Aleshores la gent es rebel·là (< re + bellum, “guerra”) contra les classes dirigents al crit de llibertat, igualtat i fraternitat.

La llibertat guiant el poble (Delacroix, 1798-1863)
La llibertat guiant el poble (Delacroix, 1798-1863)


Ara aquelles grans conquestes socials semblen perillar. Caldrà, doncs, noves revolucions per evitar que ens enganin amb el discurs del totum revolutum (“tot mesclat”, “tot confós”). Haurem de seguir lluitant per impedir que el terme evolució recuperi el sentit ambigu que tenia inicialment en el món de la biologia. Ara més que mai, sense revolucions no hi ha evolucions!

Articles del web relacionats:

La mort de les utopies?
La casta i el 15M a l'antiga Roma
Resignau-vos!
El capitalisme que ens decapita
-
 Treballar és una tortura
"Chao", esclavitud?
- Eternament precaris

Per què en català es diu arc de Sant Martí i en castellà “arco iris”?

En aquesta pregunta s’enfronten paganisme i cristianisme. La denominació castellana d’ “arco iris” al·ludeix al nom de la deessa que, en la mitologia grega, exercia de missatgera dels déus, especialment d’Hera -estava, per tant, en competència amb l’altre déu missatger, Hermes (Mercuri romà).

41YZUNcZvSL

Iris portant la gerra d'aigua a la llacuna Estígia

Iris (Ἶρις) prové del verb εἴρω (“dir”), ja que parlava per boca dels déus. Era filla de Taumant i de l’oceànida Electra i, per tant, germana de les perverses Harpies. Com a símbol de la unió del cel i la terra, era l’única divinitat amb ales. També se la representava coberta amb un vel mol tènue que, quan li pegava la llum del sol, es descomponia en diferents colors brillants.

Iris entregant un missatge a Príam
Iris entregant un missatge a Príam

Mentre que Iris és l’encarregada de transmetre missatges funestos, el seu competidor Hermes tenia l’honor de dur les bones noves. Com a símbol de la seva feina comunicativa, ambdós solien portar un caduceu a la mà. Un altre atribut d’Iris era una gerra d’aigua de la llacuna Estígia. Als que cometien un perjudici en el seu nom, Iris els castigava vessant el contingut de la gerra als seus ulls perquè es quedassin dormits.

Michel Corneille the Younger Iris and Jupiter

Michel Corneille el Joven: Iris y Júpiter (1701) Palacio de Versalles. Versalles. 

Iris també era l’encarregada de subministrar als niguls l’aigua necessària per poder inundar el món. Tanmateix, les seves aparicions en la mitologia són més aviat escasses. A la Ilíada, per exemple, la trobam dient a Aquil·les que vagi a alliberar el cadàver de Pàtrocle, en poder dels troians. Paulatinament, però, Iris s’anà convertint en la servidora particular d’Hera. 

iris3

L'alada Iris portant el caduceu

Avui, per analogia amb el personatge mitològic, en anatomia l’iris també és el nom del disc membranós, pigmentat i contràctil, de l’ull, al centre del qual hi ha la pupil·la. La principal funció de l’iris és la de controlar, a través de la pupil·la, la quantitat de llum que entra a l’ull per tal de facilitar l’enfocament dels objectes en la retina. L’anisocoria és una anomalia consistent a tenir un iris amb un color diferent en cada ull.

Si feim una ullada a la Bíblia, tenim que l’arc de cel va aparèixer després del Diluvi Universal com a signe d’aliança de Déu amb els homes. Durant l’edat mitjana aquest fenomen meteorològic que apareix quan coincideixen la llum del sol i la pluja rebria el nom d’arc de Sant Martí. Al·ludia a un sant que, durant l’edat mitjana, va ser molt venerat a Europa. A Catalunya el seu culte va ser introduït durant la conquesta franca. Va ser precisament durant aquesta època quan adoptàrem l’expressió arc de Sant Martí.

Diosa Iris

Iris, la missatgera

Un sant molt guerrer
Martí havia nascut a Hongria al segle IV aC. Era fill d'un oficial de l'exèrcit romà, que li donà el nom de Martinus en honor del déu de la guerra Mart –que també donà altres noms propis com Marc o Marçal. Aviat, emigrà a França a fer de sentinella. Allà protagonitzà una anècdota ben curiosa.

Segons una versió, un dia Martí va desafiar el diable a veure qui dels dos feia un arc més bonic i gran. El futur sant va guanyar fent un magnífic arc multicolor que va deixar el dimoni bocabadat i ben rabiós. El del dimoni, més petit i de colors més difusos, hauria originat, en l’imaginari popular, l’ “arc secundari” que sovint es pot veure al costat de l’autèntic arc de Sant Martí.

Sant Martí, El Greco (segle XVI)
Sant Martí, El Greco (segle XVI)

Una altra versió diu que Martí fou el protagonista d’un acte de caritat. A l’hivern del 337, destinat com a soldat a Amiens, es trobà a les portes d’aquella ciutat amb un captaire mort de fred. Sense pensar-ho gens, tallà amb l’espasa la capa que duia i en donà una de les dues meitats al pobre vagabund, dient-li que li la donava en nom de Crist. Quan va pronunciar aquest nom, el cel es va obrir, el sol s’encengué i aparegué un gran arc policromat de banda a banda de la Terra.

Així, aquest fenomen meteorològic rebria el seu nom, i l’interludi de bonança que cada any té lloc a mitjan novembre dins el rigor tardoral seria conegut com l’Estiuet de Sant Martí –alguns ho atribueixen al fet que quan el duien a enterrar, al pas del taüt s’obrien les flors en ple novembre. Durant la seva festivitat és quan se sol produir la matança del porc. D’aquí tenim la dita "A cada porc li arriba el seu Sant Martí".

Una capella amb la capa de Sant Martí
A la nit de trobar-se amb el captaire, Crist s’aparegué a Martí vestit amb la mitja capa del captaire, i, quan va despertar, es trobà amb la seva capa sencera. Aquest fet l’animà a batiar-se, encara que no abandonà l’exèrcit fins als 40 anys. Una vegada es llicencià, es dedicà a predicar l’Evangeli, tot fundant diversos monestirs. De vida asceta, es convertí en bisbe de Tours per aclamació popular. Se salvà per ben poc de figurar entre els màrtirs, ja que la seva conversió es va produir poc després de l’Edicte de Milà (313) i de l’arribada al poder de l’emperador Constantí, vertader artífex de la Cristiandat.

La capa miraculosa de Sant Martí es va conservar com a relíquia. El prevere encarregat de la custòdia d’aquella cappella (“capa curta” en llatí) era el cappellanus, d’on, en català, s’originà, d’una banda, la capella, com a lloc d'oració, per l'oratori on es conservava, i de l'altra, el terme capellà com a sacerdot. L’expressió italiana a cappella també deriva del llatí cappella. És la veu humana en essència, sense necessitat de cap acompanyament musical.

La festivitat de Sant Martí és l’11 de novembre, aniversari del seu funeral a la ciutat de Tours, on té una basílica dedicada. Aquesta basílica va ser un dels principal centres de pelegrinatge de l'Europa medieval i l'edifici religiós més gran de tot França. El 1562 els protestants la varen saquejar i varen cremar les relíquies del sant; durant la Revolució francesa, l'edifici va ser enderrocat, malgrat el seu gran valor artístic. La nova basílica es construí entre 1884 i 1925. Avui, a França, Sant Martí és un heroi nacional.

Plou i fa sol
A part d’arc de Sant Martí, en el domini lingüístic català, també s’empren altres expressions com “arc del cel” o “arc de pluja”, que equival al rainbow anglès o al arco-da-chuva portuguès. En altres llengües (gallec, asturià, gal·lès) s’empren denominacions que signifiquen “arc de la vella”. Es tracta d’un ésser fabulós relacionat amb els fenòmens meteorològics present en moltes cultures de l’antiguitat. Nosaltres ens hi referim en la cançoneta popular: “Plou i fa sol, les bruixes es pentinen; plou i fa sol, les bruixes porten dol”.

Els colors de l’arc de Sant Martí
Tradicionalment s’ha considerat que l’arc té set colors: vermell, taronja, groc, verd, blau, indi i morat. Aquest nombre, però, l’establí al segle XVII el físic anglès Isaac Newton. En bona lògica, s’haurien d’haver considerat només els tres colors bàsics (vermell, groc i blau) i tres de secundaris (taronja, verd i morat).

Newton va forçar la inclusió de l'indi o anyil a fi que el nombre de colors fóra set perquè el número set és un número màgic en les cultures de l’antiguitat: els set dies de la setmana, els set savis de Grècia, les set meravelles del món antic, les set notes musicals, els set pecats capitals, el set sagraments, els set turons de Roma... El número set, però, no és casual. En temps llunyans només era possible veure en el cel set cossos celestes -el sol, la lluna i cinc planetes- que es podien distingir clarament dels estels, molt més petits.

I per acabar, la cancço "She is a Rainbow", de The Rolling Stones:


En aquest article de Xavier Sierra trobareu més informació sobre Iris.

Articles del web relacionats:
Dies divins
Mercuri, el fundador de Correus?
- La pupil·la, la nineta dels "nostres ulls"

El fòrum dels aforats

Article publicat a l'Ara Balears (28/06/2014)

A l’antiga Roma el forum era la plaça major, el que els grecs anomenaren ἀγορά (d’on tenim agorafòbia, la por als espais oberts). Un derivat seu és fur (“fuero” en castellà), sinònim de norma jurídica. El seu significat està relacionat amb el fet que el forum esdevingué l’espai públic per excel·lència on s’impartia justícia, generalment en uns edificis anomenats basíliques (de βασιλευς, “rei”), que amb el cristianisme adoptaren una funció religiosa.

D’aquesta manera també tenim que el metge que està al servei d’un jutge per determinar les causes d’un homicidi és conegut com a forense. I una cosa desmesurada, que està fora de tota norma habitual, és desaforada.

De forum també deriva una paraula de plena actualitat, aforament (“privat de la norma”). Va néixer fa més de dos segles durant la Revolució francesa per garantir la llibertat d’expressió dels diputats. Aleshores es volgué dotar d’immunitat les cambres legislatives per evitar que els poders judicials hereus de l’Antic Règim poguessin impedir la tasca d’aquells que havien estat escollits pel poble. 

Avui l’aforament ha vist pervertida la seva motivació inicial per part dels mateixos aforats, que s’aferren a la seva immunitat per fugir de la justícia. El darrer a apuntar-s’hi és l’exrei Joan Carles, a qui el Govern espanyol ha blindat de seguida com si es tractàs d’un criminal de guerra –sembla que en el seu fur intern (és a dir, en la “seva jurisdicció interna”) el monarca acabat d’abdicar passa pena que li caiguin unes quantes demandes de paternitat.

A Espanya hi ha 10.000 aforats, dels quals, uns 2.300 són polítics (la meitat d’ells són diputats autonòmics); la resta són membres de les altes institucions de l’Estat, components de la carrera judicial i de les forces de seguretat. Si giram la vista a països del nostre entorn, ens podem morir de vergonya. A Alemanya, Regne Unit o EUA no hi ha ni un sol aforat, mentre que a Portugal i a Itàlia només ho és el president de la República, i a França es restringeix a l’Executiu. Una altra dada interessant és que la Constitució només contempla l’aforament dels membres del govern, senadors i diputats (poc més de 600 persones). Els altres, fins a 10.000, gaudeixen d’aquesta prerrogativa judicial gràcies a lleis posteriors.

Aforats (Duarte)
Aforats (Duarte)

Avui la finalitat teòrica de l’aforament és doble. Garanteix que la tasca dels alts càrrecs no sigui entrebancada per maniobres polítiques, i que els tribunals ordinaris no patesquin pressions a l’hora de jutjar els poderosos. No debades, un aforat té el privilegi de ser jutjat per un tribunal superior que el que jutja un ciutadà normal. La perversió del sistema és que són els propis parlamentaris qui pacten la composició d’aquests tribunals superiors. Amb l’aforament, doncs, immunitat (no subjecte a cap “càrrega”, munus en llatí) ha esdevingut sinònim d’impunitat (no subjecte a cap “càstig”, poena). Que ningú no dubti que en aquest fòrum que és la vida no tots som aforats, és a dir, no tots som iguals davant la llei.

 

Dretes ensinistradores?

Les ments més malvades sovint recorren a l’etimologia per defensar que en català tenim més seny perquè en la nostra llengua “ensinistram” mentre que en castellà “adiestran”. Argumenten que “ensinistrar” deriva del llatí sinister, tra (“esquerre”) i “adiestrar” de dexter, a (“dreta”). Aquesta interpretació, però, no té ni cap ni peus. La veritat és que ni els mateixos filòlegs es posen d’acord a l’hora d’explicar l’etimologia d’ “ensinistrar”.
 
Alguns defensen que “ensinistrar” seria el resultat de l’encreuament del llatí signum (“senyal”) i dexter. No debades, una persona ben ensinistrada (molt destra) esdevé insigne justament per la seva destresa en algun camp -de signum també tenim “ensenyar”. D’altres, en canvi, són de l’opinió que “ensinistrar” és un vestigi del significat positiu que antigament tenia sinister (“favorable”) –aquest antic significat encara es conserva en l’expressió "tenir mà esquerra", que, procedent del món taurí, és sinònim de ser persona hàbil; d’aquí també la paraula “diestro” per al·ludir al torero.
 
Tanmateix, amb el temps s’acabaria establint la dicotomia entre dexter (“bo”) i sinister (“dolent”). L’estigma ja apareix en la paraula sinistre, sinònim de dany. I a l’antiguitat l’observació o l’aparició d’astres o aus per la banda dreta ja eren interpretades d’una manera positiva, i negativament per l’esquerra. En aquest sentit, tampoc no és casual que a la tradició cristiana se’ns digui que, un cop instal·lat al cel, Jesús seu a la dreta del Pare, igual que ho faran els bons el dia del judici final. En anglès també és molt revelador que “right” signifiqui tant dreta com correcte.

Origen de la paraula esquerre
Atès que el sinister llatí acabà essent una paraula tabú, durant l’edat mitjana moltes llengües la van substituir o bé per un mot d’origen germànic, com en francès (gauche), o bé per una forma d’origen basc: en occità esquèrre, a, en gallec esquerdo, a, en castellà izquierdo, a, o en català (esquerre, -a) -en basc, el terme està format per  esku (“mà”) i per okerr (“tort, defectuós”).

Malgrat aquesta operació d’imatge, el mot d’origen basc continuà tenint la mateixa càrrega negativa; així queda demostrat en l’expressió "aixecar-se amb el peu esquerre". Curiosament, de les llengües romàniques, només l’italià (sinistro, -a) ha mantingut l’arrel llatina. En castellà, però, també la podem trobar de forma residual en l’expressió “a diestro y sinietro” –en català, “a tort i a dret”.

De procedència basca també és la paraula castellana “zurdo” (esquerrà, en català). Segons Coromines, està emparentada amb l’euskera zur (“avar”) i zurrun (“inflexible”, “pesat”). En una època determinada, els  esquerrans tengueren fama de tenir poca traça; d’aquí el seu sentit negatiu.

Polítics d'esquerres i de dretes
La diferenciació política entre esquerres i dretes va néixer a França a finals del segle XVIII durant la Revolució Francesa. Durant els debats de l'Assemblea Constituent (1789-1791) els partidaris del poder reial seien a la dreta, mentre que els defensors del poder popular ho feien a l'esquerra. Tanmateix, aquesta disposició dels parlamentaris no degué ser casual. A la dreta del president, s'hi varen asseure els que volien mantenir l'ordre de sempre, els normals, mentre que a l'esquerra s'hi col·locaren els que volien modificar-lo, els transgressors.

Esquerres i dretes a la Revolució Francesa
Esquerres i dretes a la Revolució Francesa


En aquest article trobareu informacio sobre per què en alguns països els vehicles circulen per l'esquerra.

Cridar els quirits

L'etimologia del verb cridar ens remet a la famosa història del rapte de les sabines. Després d'haver fundat Roma (753 aC) al costat del riu Tíber, Ròmul es trobà amb el problema que la nova ciutat no tenia dones. Aleshores decidí convidar a una festa en honor a Neptú el poble veí dels sabins, que ocupaven un del set turons de Roma, el mont Quirinal o Quirí (nom sabí del déu de la guerra).

Mentre els homes sabins, liderats pel seu rei Tit Taci, estaven ocupats en la diversió, els romans raptaren les seves dones i filles. S'originà així una guerra entre ambdós bàndols que acabaria essent resolt per les mateixes sabines. Aquestes volien que es deixassin de matar perquè, si guanyaven els romans, perdrien els seus pares i germans; i, si guanyaven els sabins, perdrien els seus marits i els seus fills. Finalment se celebrà la reconciliació amb un banquet.

El rapte de les sabines (Picasso, 1963)
El rapte de les sabines (Picasso, 1963)


A partir d'aquest episodi Ròmul governà durant cinc anys amb Tit Taci, formant d'aquesta manera una diarquia. Fins i tot es casà amb la filla d'aquest, Hersília, la gran mediadora del conflicte. Conta la llegenda que una nit de pluges i llamps, Ròmul fou raptat pels déus, que l'elevaren al cel. Des d'aleshores fou venerat com a déu Quirí, adoptant així l'antic nom del déu sabí. La seva dona Hersília també fou deïficada. Quirí fou un dels déus principals del panteó romà.

Un cop integrats al poble romà, els sabins passaren a ser coneguts com a quirits (quirites) en honor al seu lloc de procedència, el mont Quirí –després, quirits esdevindria el nom col·lectiu donat solemnement a tot ciutadà romà. Els quirits d'origen sabí arribaren a exercir una gran influència en la societat romana. Tothom recorria a ells per a qualsevol problema. Al segle I aC, l'historiador Marc Terenci Varró parla del verb quiritare com a sinònim de "demanar ajuda als quirits". Fou així com quiritare adquirí el significat de "cridar per socors". I en llatí vulgar es convertí en critare, d'on tenim cridar (català), gritar (castellà"), gridare (italià), crier (francès) i to cry (anglès a partir del francès; aquest verb, però, ha passat a significar "plorar") –sense descartar aquesta versió, el gran etimòleg Joan Coromines també aposta per un origen onomatopeic del terme. Curiosament avui el mont Quirinal s'identifica amb el Palau Quirinal, la residència oficial del president de la República italiana. Deu ser per això que sovint s'hi senten tants de crits.

Les sabines i la Revolució francesa
Cap al final de la Revolució francesa, el pintor Jacques-Louis David fou empresonat. A la presó pintà La intervenció de les sabines (1799), que avui es pot contemplar al Museu del Louvre. La pintura és considerada com una crida a la unitat del poble després del vessament de sang revolucionària. Enmig del quadre, entre el rei sabí Tit Taci i el del romans, Ròmul, hi ha la sabina Hersília, filla de Tit Taci i muller de Ròmul. Demana als combatents que no les deixin vídues matant els seus esposos o òrfenes matant els seus pares.

Rapte de les sabines
El rapte de les Sabines; Hersila al centre entre el seu pare Tit Taci i Ròmul (Jacques-Louis David, 1799)

El crit
El crit més famós de tots els temps és el que va pintar el 1893 el norueg Edvard Munch (1863-1944). La seva fou una vida marcada pel patiment i la mort. Ell mateix va explicar la situació que va originar El crit (Skrik, en noruec), que avui es pot visitar a la Galeria Nacional d'Oslo: "Anava caminant amb dos amics pel passeig, el sol es ponia, el cel es tornava de cop i volta vermell. Jo em vaig aturar; cansat, em vaig recolzar en una barana [...]; els meus amics continuaven la seva marxa i jo continuava aturat al mateix lloc tremolant de por i sentia que un udol infinit penetrava tota la naturalesa".

El crit (Munch)
El crit (Munch)

En paraules de Rafel Argullol ("La ruleta de les emocions", diari Ara 18/05/2014): "Munch aspirava a pintar les emocions. No un home o una dona emocionats sinó les emocions mateixes. Volia pintar l'angoixa, la gelosia, el goig..., allò, en definitiva, que semblava prohibit als pintors perquè eren conceptes que únicament podien expressar els filòsofs. Schopenhauer havia escrit en un dels seus llibres que mai es podria pintar el crit".

El crit no va ser molt ben acollit per la crítica –mes tard, el règim nazi qualificà Munch d'artista degenerat i retirà tots els seus quadres d'una exposició a Alemanya. Un crític considerà l'obra del pintor noruec tan pertorbador que fins i tot aconsellà les dones embarassades que no la vessin. A finals del segle XX, El crit esdevingué tota una icona cultural. El 1961 la revista Time l'il·lustrà a la portada d'una edició dedicada als complexos de culpa i a la ansietat.

Per entendre el quadre "El crit" no us podeu perdre aquesta intervenció de Marc Giró al programa "Divendres", de TV3.

Aquest article explica el vertader rerefons de 'obra de Much,

Articles del web relacionats:
Capitals amb Capitoli
Roma segons Ròmul?
Monte Testaccio, el vuitè turó de Roma
- Palaus a la muntanya

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px