Banner Top

Si Ciceró aixecàs el cap

Article publicat a l'Ara Balears (25/01/2016)

Si avui Ciceró, més de dos mil anys després de la seva mort, aixecàs el cap de la seva tomba, segur que pensaria que no ha passat el temps. Fins i tot s’atreviria a desdir-se de la seva famosa cita historia magistra vitae (“la història és la mestra de la vida”). I és que, en moments tan convulsos per a la Cosa Pública, poc hem après d’un dels genis polítics i literaris més grans que donà Roma al segle I aC. Qui ho sap bé és Philip Freeman, professor nord-americà d’Història Clàssica, autor del llibre Cómo gobernar un país. Una guía antigua para políticos modernos (Ed. Crítica). Es tracta d’una selecció dels passatges més emblemàtics de l’obra ciceroniana centrada en atacar la corrupta República romana.
 
“No hi ha –escrigué Ciceró- vici més execrable que la cobdícia, sobretot entre els pròcers i els qui governen la nació, doncs servir-se d’un càrrec públic per a l’enriquiment personal resulta no ja immoral, sinó criminal i abominable”. Avui aquest retret deixa en evidència antics personatge honorables, ja manifestament corruptes per a la justícia, com Luis Bárcenas, Rodrigo Rato o Jaume Matas. El polític romà tenia clar quin era l’Estat ideal: “és aquell en el qual els millors cerquen la glòria i l’honor i eviten la ignomínia i el descrèdit, i, si no fan el mal, no és tant per por als càstigs que imposen les lleis com per la vergonya que ha donat a l’home la naturalesa i que ens fa témer la crítica justificada”. Un altre avís per a navegants.

Ciceró en el Senat
Ciceró en el Senat
 
Per sort la política ja s’ha començat a orejar amb la irrupció de noves formacions que es disposen a trencar el gangrenós bipartidisme. La foto de la recent presa de possessió dels seus representants al Congrés dels Diputats és prou reveladora. Els partits de la casta  s’han vist descol·locats per la nova estètica d’uns antagonistes a qui abominen amb la satànica etiqueta d’ “antisistema”, com si ells no s’haguessin preocupat prou de carregar-se el nostre sistema d’estat del benestar. Les “rastes” incomoden massa a corbates i americanes, tradicionals símbols de puresa i honestedat, avui més que qüestionats.
 
Encara és massa prest per valorar si els nous actors polítics estaran a l’altura de les expectatives creades amb el seu “empoderament ciutadà”. Ja diuen que de governar se n’aprèn governant. Caldrà tenir en compte l’opinió del periodista català Francesc-Marc Álvaro sobre què és un bon governant. Així ho explicava recentment en un dels seus escrits a La Vanguardia: “La primera i pitjor de totes les corrupcions és la incom­petència, però l’incompetent no genera tanta indignació com el que fica la mà a la caixa, potser perquè els seus efectes formen part d’un paisatge general d’inoperàncies i mediocritats”.
 
Ciceró ja va ficar el dit dins la nafra de la corrupció del seu temps. El 63 aC, essent cònsol, davant del Senat denuncià el noble Luci Sergi Catilina de preparar una conspiració per fer-se amb el poder. Quosque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? (“Fins quan abusaràs, Catilina, de la nostra paciència? ), li etzibà. L’historiador Sal·lusti descrivia amb les següents paraules l’ambient corrupte que presidí aquella conjuració: “Així doncs, primer va créixer l’avidesa de diners, després de poder: això fou quasi la font de tots els mals. En efecte, l’avarícia subvertí la confiança, l’honradesa i les virtuts restants; en el seu lloc féu sortir la supèrbia, la crueltat, el menysprear els déus, el considerar venals totes les coses. L’ambició obligà molts mortals a tornar-se falsos  […]”.

Conjuració de Catilina
Conjuració de Catilina
 
A pesar d’haver estat assenyalat per Ciceró, Catilina continuà amb els seus plans. Un any després, però, seria mort juntament amb la resta de conspiradors. La decisió d’aquell assassinat, presa de manera unilateral, no va agradar gens a l’oligarquia de l’entorn del cònsol romà, que, al cap de cinc anys, un cop deixat el càrrec, fou enviat com a càstig a l’exili. En tornar, el 43 aC la veu de Ciceró es tornà a alçar contra un altre polític ple de vanitat, Marc Antoni, que pretenia proclamar-se successor del difunt Juli Cèsar.
 
El nostre cicerone pagà car el seu atreviment. Fou executat enmig d’un gran escarni públic. El seu cap i les seves mans quedaren exposats en el fòrum. En la ment de molts del seus conciutadans retronava una altra de les seves cèlebres frases que pronuncià contra Catilina: O tempora! O mores! (“Quins temps aquests! Quins costums!”), tota una crítica a la corrupció de la seva època. Avui, amb tantes esperances col·lectives generades, els nous polítics farien bé de llegir Ciceró per no perdre el nord.

Reflexió ben actual
Reflexió ben actual

I per acabar aquí teniu unes reflexions de l’escriptor i politòleg Manuel Monereo (Jaén, 1950), extretes d’una entrevista a l’Ara Balears feta pel filòsof Miquel Àngel Ballester:

La política és l’ètica del col·lectiu. Si volem salvar-nos, l’única manera de fer-ho és col·lectivament, és a dir, convertint la proposta ètica en una proposta política. En segon lloc, s’hauria de fer aportant a aquest moviment ciència i coneixement, plausibilitat, raonabilitat, capacitat de convèncer i argumentar, a més de veracitat. Manolo sabia que per canviar el món calia conèixer-lo. I que per conèixer-lo necessitam dotar-nos de coneixements rigorosos que ens ajudin a veure el món com és, més enllà de les nostres posicions.

Aquí teniu 14 famoses reflexions de Ciceró

I aquí teniu l'entrevista que em varen al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (12/05/2014) per parlar sobre la corrupció a l'antiga Roma:




Articles del web relacionats:
Llatí per a corruptes
Sobre mentors i cicerones
Compte amb els púnics!
Que corruptes que són, aquests romans!
Les arrels clàssiques de la corrupció
- Corruptes amb el cor romput
Tots som Lucrècia
-
 La infanta no sap llatí

Sobre mentors i cicerones

Avui que està tant de moda el coaching es bo recordar altres mots que ens serveixen de guia i que tenen un fort rerefons clàssic. Un d’ells és mentor, que fa referència a un conseller amb més experiència. Agafa el nom de Mèntor (Μέντωρ), l’ancià que a l’Odissea instrueix Telèmac, fill d’Odisseu (Ulisses llatí), durant l’absència del seu pare. En realitat, però, aquest ancià era Atena disfressada (Minerva llatina). La paraula curiosament prové d’una arrel indoeuropeu que significa “pensar” i que trobam també en mots com ment, mentir, manicomi, amnèsia o monedaLa deessa també adoptà la figura de Mèntor quan hagué d’ajudar Odisseu a Ítaca en la batalla contra els pretendents.
 
El 1699 el marquès François de Fénelon va ser nomenat preceptor del duc de Borgonya, nét de Lluís XIV. Per a ell va escriure Aventures de Telèmac (1699), que contenia un duríssim atac contra la monarquia francesa de Lluís XIV. Aquesta obra, on el personatge de Mèntor té un paper destacat, va ser molt llegida a França i serví per popularitzar el nom de mentor com a sinònim de conseller.

Telèmac escoltant els consells de Mèntor, de Charles-Joseph Natoire
Telèmac escoltant els consells de Mèntor, de Charles-Joseph Natoire
 
Cicerone també s’empra com a sinònim de guia, però en aquest cas al·ludeix als qui mostren als forasters les antiguitats, monuments o altres coses notables d’una població. Pronunciat a la italiana com a txitxerone, el nom fa referència a l’il·lustríssim orador romà Ciceró (106-43 aC). No debades, els actuals guies turístics es caracteritzen per la seva mateixa exuberància verbal. Es creu que Ciceró hauria heretat el seu tercer nom (cognomen) d’un familiar llunyà conegut per tenir a la cara una berruga en forma de ciuró (cicer) –a Mallorca, per la zona de Manacor i Artà, als pèsols, els diuen xítxeros, probablement per les bolletes en forma de ciuró que tenen al seu interior.

Ciceró
Ciceró
 
L’any 63 aC, mentre Pompeu era a l’Àsia, el senador Catilina va intentar acabar amb la República i fer-se amb el poder. La rebel·lió, però, va ser sufocada per Ciceró que el va posar al descobert al Senat amb el seus quatre famosos discursos coneguts com a catilinàries, avui sinònim d’invectiva, diatriba.

Una de les catilinàries més famoses de Ciceró és la que comença dient: Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? (“Fins quan, Catilina, abusaràs de la nostra paciència?”). En aquest mateix discurs, Ciceró pronuncià una altra frase cèlebre O tempora! O mores! (“Quins temps aquests! Quins costums!”), referint-se així a la corrupció de la seva època –avui la frase s’empra amb ironia per criticar costums del present en contraposició amb els passats, considerats millors.
 
Ciceró ordenà l’assassinat dels catilinaris. Aquesta decisió, del tot unilateral, no va agradar a molts, entre ells al mateix Juli Cèsar. Més, el 58 aC, es va aprovar una llei que estipulava el desterrament als qui haguessin lliurat a la mort un ciutadà sense un judici popular. Els enemics de Ciceró, ja excònsol, varen aprofitar l’ocasió per ajustar comptes: el varen acusar d’assassinar il·lícitament ciutadans romans. D’aquesta manera, el gran orador romà va haver d’afrontar un dolorós exili a Dirraquio, l’actual Dürres, a la costa d’Albània. Al cap de dos anys, però, se li va perdonar la pena i va poder retornar a Roma, on va reprendre la seva activitat com a jurista.

Senat romà
Senat romà
 
El 44 aC, quan Cèsar va morir assassinat, Ciceró atacà durament Marc Antoni, el qual pretenia erigir-se en el nou home fort de Roma –aquells discursos foren coneguts com a Filípiques en record de les que amb el mateix nom pronuncià al segle IV aC el gran orador grec, Demòstenes, contra l’imperialista Filip II de Macedònia. Després d’un any de lluites intenses, finalment es va formar el Segon Triumvirat (43 aC) entre Marc Antoni, Lèpid i Octavi.

Aleshores, Ciceró, per por a les represàlies, fugí de Roma. Tot i així, fou perseguit pels soldats de Marc Antoni, els quals el decapitaren un 7 de desembre del 43 aC. El seu cap i les seves mans foren exposats al fòrum. Abans de morir, les seves últimes paraules varen ser: Non ignoravi me mortalem genuisse (“Sempre he sabut que sóc mortal”).

Així relata Plutarc l’assassinat de Ciceró:

"Quan es va adonar que Herenni s’acostava corrent pel camí, va manar als servents que deixassin a terra la llitera [...] Va allargar el coll fora de la llitera i va ser decapitat. Tenia aleshores seixanta-quatre anys. Complint ordres d’Antoni, li van tallar el cap i les mans amb què havia escrit les Filípiques [...] Quan els seus membres varen arribar a Roma, Antoni es trobava celebrant els comicis, i en sentir els fets i veure el que li duien va exclamar que ara s’havien acabat les proscripcions. Va manar que el cap i les mans fossin posats per damunt dels esperons de la tribuna, un espectacle espantós per als romans, que cregueren veure-hi no el rostre de Ciceró, sinó la imatge de l’ànima d’Antoni..."

Aquí teniu 14 famoses reflexions de Ciceró

Una versió diferent ens oferí la sèrie Roma (John Millius, 2005):

Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Ciceró.

Articles del web relacionats:
- Si Ciceró aixecàs el cap

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px