Banner Top

Compte amb els grifons!

No ho sabem, però en totes les nostres cases tenim un petit monstre que cada matí, quan ens rentam la cara, ens dóna el bona dia. Estic parlant del grifó. No es tracta de cap barbarisme, per molt que la gent preferesqui dir aixeta (“grifo”, sense accent, sí que és un castellanisme). El Grifó, el Griu o el Grif era un animal mitològic originari de l’antic Pròxim Orient, meitat lleó, meitat àguila. Tradicionalment, el lleó ha estat sempre el rei dels animals terrestres i les àguiles són les més majestuoses de totes les aus. El Grifó, doncs, reunia les millors característiques de cadascun d'ells.

Grifó en un escut
Grifó en un escut
 
En la mitologia grega, els Grifons vigilaven els tresors d’Apol·lo i les copes de Dionís, les conegudes crateres. Els romans els representaven només amb propòsits decoratius en frisos i en les potes de taules, altars i canelobres. Aquests usos arquitectònics predominaren durant l’edat mitjana, on aparegueren en forma de gàrgoles (paraula d’origen onomatopeic), per on queia l’aigua de les teulades o de les fonts.

Grifó a façana d'edifici de Rostok (Alemanya)
Grifó a façana d'edifici de Rostok (Alemanya)

Així s’explicaria que, quan es varen començar a fabricar les claus metàl·liques dels banys, aquestes també adoptassin una figura zoomorfa, especialment animals monstruosos com el grifó. D’aquí el seu nom a casa nostra. Ara, però, ja no espanten. Els grifons també són molt presents en l’heràldica, on representen la força i el valor.

Grifó a l'escut de Sa Pobla (Mallorca)
Grifó a l'escut de Sa Pobla (Mallorca)

Topònims, entre la realitat i la ficció

La humanitat va ser durant molt de temps nòmada, paraula que es creu que els grecs formaren a partir dels habitants de Numídia, un antic territori del nord d’Àfrica ocupat actualment per Algèria i Tunísia. Quan els homes es cansaren de donar tombs per la terra, varen tenir la necessitat de posar nom als llocs concrets on ens s’establiren. Avui la ciència encarregada d’estudiar aquests noms es diu toponímia (τόπος, “lloc” + ὄνομα, “nom”). En paraules de l’insigne filòleg mallorquí Gabriel Bibiloni, autor del llibre Els carrers de Palma, “els topònims són un bocí de la història concentrada en una paraula”.

A l’hora d’estudiar els topònims, cal anar en compte amb els tautopònims (+ ταὐτό, “un mateix”), que, en el seu propi nom, ja contenen l’accident geogràfic que designen. Així, dir el pont d’Alcàntara és una redundància perquè al-qantara ja significa “pont” en àrab. El mateix passa amb el desert del Sahara, ja que aquesta paraula en àrab significa “deserts”. També són coneguts els rius que comencen per guad- (de l’àrab wadi, “riu”): Guadalquivir, Guadiana...

Hi ha molts de tipus de topònims:
  • Zootopònims: poblacions que agafen el nom d'algun animal (τό ζῶον, ου) que va viure en aquell lloc (ὁ τόπος, ου).
  • Fitotopònims: poblacions que agafen el nom d'alguna planta (τό φυτόν, ου) o arbre abundant a la zona.
  • Orotopònims: poblacions que agafen el seu nom de la forma o matèria del terreny o muntanya (τό ὄρος, ου). Ex: Puigvert (Lleida) < podium viridem (turó verd).
  • Hagiotopònims: poblacions que agafen el nom d’un sant (ὁ ἅγιος, ου).
  • Antropotopònims: nom de poblacions que deriven de noms de persona (ὁ ἀνθρωπος, ου).
  • Hidrotopònims: poblacions que agafe el nom d’un curs d’aigua (ὕδωρ, ατος), d’un estany o llac. Ex: Banyoles < balneola (“banys petit”s), Múrcia < aquam murcidam (aigua mandrosa).

Gentilicis
Relacionats amb els topònims tenim els gentilicis, que indiquen en lloc de procedència d’una persona –la paraula deriva del llatí gens, gentis (“llinatge”, “estirp”), que al·ludia a un grup familiar amb un antecessor comú. Pot passar que, per referir-se als habitants d’un mateix lloc, hi hagi un gentilici modern (els astorgans per als habitants d’Astorga, l’antiga Asturica Augusta) o un de culte, més relacionat amb la seva arrel (asturicenses).

Tot i que la toponímia és una ciència recent, ja des de l’antiguitat molts autors varen sentir una forta curiositat per esbrinar l’origen onomàstic d’alguns llocs importants. Moltes vegades els romans varen adoptar els que ja existien entre els pobles preromans, és a dir, ibers, celtes, fenicis, grecs i cartaginesos. Amb tot, entre els topònims d’origen grec i romà es poden distingir els següents:

  • Relacionats amb algun accident natural del terreny: Finisterre (< finis terrae, “fi de la Terra”).
  • Relacionats amb la vegetació: Lugo (< Lucus Augusti, “bosc d’August”), Llucmajor (< lucus maior, “bosc gran”).
  • Commemoratius d’un fet històric: Lleó (< legio, “legió”, unitat principal de l’exèrcit romà), Colònia (en al·lusió a la colonia romana fundada en territori alemany per Agripa), València (< valeo, “ser fort”), Nàpols (< Νεάπολις, “nova ciutat”).
  • Importants per alguna activitat: Empúries (< Ἐμπόριον, “mercat”); a Anglaterra tots els topònims que acaben en –cester o –chester (Cloucester, Leicester, Manchester, Dochester) procedeixen del llatí castra (“campament”), la qual cosa evidencia que aquestes ciutats es construïren sobre un antic jaciment romà.
  • Relacionats amb noms de personatges. Són els més nombrosos. En honor a Octavi August hi ha Mèrida (< Emerita Augusta), Saragossa (< Caesar Augusta), Astorga (< Asturica Augusta) o Badajoz (< Pax Augusta). En al·lusió a altres personatges tenim: Pamplona (< Pompaelo < Pompeu), Dènia (< Dianium < deessa Diana) o Montjuïc ( < Mons Iovis, “muntanya de Júpiter”).
Altres topònims beuen de la tradició oral, que en alguns casos es mesclava amb l’etimologia popular, mancada de tota base científica. Així era molt habitual atribuir el nom d’una ciutat, o fins i tot d’un país, a un personatge llegendari, com ara la Roma de Ròmul, l’Atenes d’Atena o l’Europa de la princesa fenícia homònima. Aquest recurs onomàstic es diu epònim (επι, sobre + ὄνομα, “nom”).
 
La princesa dels Pirineus
Un epònim interessant és el relacionat amb els Pirineus. Durant l’edat mitjana molts historiadors recorren a la mitologia clàssica per dotar d’un passat gloriós les principals capitals d’Europa –aquest corrent fou seguit durant el Renaixement. Així sorgí la llegenda de Pirene, una princesa de la península ibèrica. Hèracles (Hèrcules llatí) la violà durant el seu desè treball, en passar per casa nostra a la recerca dels bous de Geríon.

Pirene i Hèracles
Pirene i Hèracles

Pirene donà a llum una serp, i, espantada, es refugià a les muntanyes, on fou esquarterada per les feres. De tornada del seu treball, Hèrcules trobà les restes de la seva víctima i, penedit de la seva acció, l’enterrà. Ho féu cobrint el seu cos amb grans pedres fins a formar una immensa muralla que anava des del mar Cantàbric fins al Mediterrani. En honor a la difunta, l’anomenà Pirineus.

Després d’una tasca tan feixuga, l’heroi grec va arribar fins als peus de Montjuïc per sadollar la seva set. Fascinat pel lloc, es va fer el propòsit de fundar-hi una ciutat quan les seves ocupacions li ho permetessin. I així va ser.

Barcelona i les nou naus
Passat un temps, Hèracles va salpar de Grècia amb nou naus per fer realitat el seu somni. A mitja navegació, va desencadenar-se un temporal que provocà la desaparició d’una embarcació. Finalment la resta de l’expedició va poder arribar a la plana de Montjuïc. Allà es trobaren amb l’agradable sorpresa que els companys que donaven per perduts ja feia temps que estaven fent els fonaments de la ciutat anhelada pel seu capitost.
 
Hèracles, contentíssim dels seus fidels col·laboradors, en record d’aquella gesta va batejar la nova ciutat amb el nom de BARCA-NOVA (“barca novena” en llatí), termes que el pas del temps ha confós fins a esdevenir el nom de Barcelona. Aquesta, amb tot, és tan sols una etimologia popular –el vertader origen onomàstic de Barcelona encara és una incògnita.
 
A part de Barcelona, hi hagué altres ciutats d’Espanya que, ja des de l’antiguitat, adoptaren Hèracles com a fundador dels seus nuclis urbans. És el cas de Sevilla, Cadis, Segòvia, Toledo, Alacant i Tarragona. No deixa de ser curiós que part d’aquest itinerari donàs la coneguda com a Via Heraclea, la mateixa que, amb alguns canvis, construirien els romans: la Via Augusta, la gran calçada que recorria la costa mediterrània d’Hispània des dels Pirineus fins a Cadis.

 
Un altre topònim català d’origen llatí és Tibidabo, la muntanya de la serra de Collserola, a Barcelona. Aquest nom li donaren al segle XVI els monjos del Monestir de Sant Jeroni. Recordava el cim on Satanàs portà Jesus durant la seva estada en el desert. Aleshores, segons la traducció llatina de Sant Mateu (4:9), el fill de Déu fou temptat de la següent manera: Haec omnia viderunt tibi dabo si cadens adoraveris me (“Tot això et donaré si, prostrant-te, m'adores”).

La Corunya d’Hèrcules
Galícia també és un territori molt relacionat amb Hèracles. Segons la llegenda, el gran heroi grec va enterrar a Corunya el monstre Geríon. A sobre hi va aixecar un torre per commemorar la seva victòria. Aquest, per tant, podria ser l’origen de la famosa torre d’Hèrcules que funcionà a l’antiguitat de far. Així, en al·lusió a aquesta imponent construcció (de 57 metres d’alçada), Corunya provindria del llatí cruna o crunnia (“columna”).

Torre d'Hèrcules
Torre d'Hèrcules

Tanmateix, si ens cenyim a la història, la torre d’Hèrcules fou construïda al segle I dC pels romans en un lloc proper a aquell Finis Terrae (“la fi de la terra”), que tant devia atemorir els navegants de l’època. Té el privilegi de ser l'únic far romà del món que roman en funcionament avui en dia.

Fills de Troia
Roma també va tenir la necessitat de dotar-se d’un passat gloriós. Al segle I aC el poeta Virgili va rebre l’encàrrec d’escriure l’Eneida. Creada per vanagloriar l’emperador August, l’obra també va servir per ressaltar els orígens divins del caput mundi. Per a l’ocasió, Virgili va recórrer a un personatge de la guerra de Troia, Eneas, fill de la deessa Venus amb un mortal, Anquises. En el nou relat l’heroi troià fugia de l’incendi de la mítica ciutadella liderant una expedició en direcció al Laci, la regió on temps després els seus descendents fundarien Roma –el fill d’Eneas, Iulius, donaria origen al gentilici Iulius, d’on procedia Juli Cèsar i el seu fill adoptiu, August.

Eneas sortint de Troia amb la seva família
Eneas sortint de Troia amb la seva família

Després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident al segle V dC, sorgiren noves identitats nacionals a Europa. Aleshores, imitant el model llatí, diversos monarques medievals es consideraren descendents dels troians a partir d’una dubtosa interpretació dels autors clàssics. D’aquesta manera, es constatava el deute de la nova Europa envers la cultura clàssica.
 
D’acord amb aquestes suposicions, seguint el model d’Eneas, un grup de supervivents també s’hauria dispersat per les valls del Danubi i del Rin. A França s’hi hauria establert un tal Francus, que, segons algunes versions, era fill del propi Hèctor, el llegendari príncep de Troia mort per Aquil·les. Els britànics també arribaren a creure que Londres era una Nova Troia en atribuir la seva fundació a un descendent d’Eneas, anomenat Brutus, que donà nom a l’illa, Britannia.
 
Madrid troiana
Madrid tampoc no volgué ser menys. El seu heroi troià elegit fou Ocno Bianor, el qual havia creat la capital de Castella en honor a Metragirta. Coneguda també amb el nom Cíbele, Metragirta, originària de Frígia (el cor de Turquia), era deessa de la naturalesa i la fertilitat -en la mitologia grega s’associà amb Gea. A l’antiga Roma també era coneguda com a alma mater (“mare nodridora”), un sobrenom que després s’assignà a la universitat.

Cíbele, antigament Metragirta
Cíbele, antigament Metragirta


La ciutat on s’establí Ocno Bianor fou batejada amb el nom de Metragirta, que amb el pas dels segles es convertí en Magerit i, més tard, en Madrid. Segons la llegenda, Ocno Bianor fundà Madrid el 879 aC. El valor propagandístic d’aquesta data és evident, atès que situa la fundació de la capital de l’Estat espanyol en un moment anterior a la de Roma (753 aC).

Portugal i els argonautes
Segons una llegenda, el topònim de Portugal estaria relacionat amb Cales, un dels argonautes que acompanyà Jàson a la recerca del toisó d’or. Aquest personatge hauria arribat a l’extrem d’Europa, a un punt de la costa atlàntica de la península ibèrica, on fundà un assentament comercial.

Les condicions d’aquell lloc, però, no eren molt propícies per a la navegació, de manera que, molts segles després, els romans traslladaren l’assentament sobre la ribera nord del riu Duero. Allà construïren un port fluvial que anomenaren Portus Cale. Avui aquesta ciutat rep el nom d’Oporto, Porto en portuguès. Com diuen en italià,  Se non è vero è ben trovato (“Si no és veritat, ben trobat sigui”).

No us podeu perdre aquesta entrevista a Cosme Aguiló, el gran especialista en toponímia de les Balars. És del programa "Aire" d'IB3 Ràdio (17/10/2018).

Aquí teniu un recull toponímic de Mallorca en la llengua de signes que ha elaborat la Federació de Persones Sordes de Balears.

Aquí teniu un àudio del programa "El palabrero", de RNE, dedicat als topònims.

Articles del web relacionats
Topònims grecs que deixen marca
Topònims italians que deixen marca 
Noms per antonomàsia


Aquí teniu una interessant informació sobre l'etimologia dels principals sistemes muntanyosos d'Espanya.

Aquí teniu un llistat de topònims catalans d'origen clàssic.

Aquí teniu un llistat de topònims romans de l'antiga Hispània.

En aquest enllaç trobareu informació sobre l'origen d'alguns gentilicis d'Espanya.

I aquí teniu un enllaç que parla sobre l'etimologia de diferents països d'Europa.

En aquest altre enllaç trobareu l'etimologia d'algunes capitals europees. Amb la mateixa informació teniu aquest altre enllaç.

I en aquest enllaç hi ha l'etimologia de topònims d'arreu del món. Aquest web també aporta informació al respecte.

En aquest altre teniu topònims grecs molt presents en el nostre vocabulari.

Aquest article parla sobre l'origen del noms de les províncies espanyoles. I aquí teniu l'origen de les banderes de les comunitats autònomes.

Aquí teniu una article sobre paraules amb denominació d'origen.

El clítoris, quina gran descoberta!

Tot i que les dones sempre han tengut clítoris, aquesta paraula va aparèixer al segle XVI durant el Renaixement. La seva primera descripció exhaustiva apareix en el llibre De re anatomica de Mateo Colombo, també conegut com a Renaldus Columbus. Aquest cirurgià de la Universitat de Pàdua l’anomenà poèticament com “l’amor de Venus” i el descrigué com “la seu del plaer femení”.
 
L’etimologia de clítoris no és gens clara. Uns el fan derivar del grec κλίνω (“inclinar-se”), d’on tenim també clínica, clima, clímax client (aquesta per via llatina). D’altres, en canvi, apunten a l’arrel indoeuropea kleu-2 , que en grec donà κλείς (“clau”) i en llatí clavis, que alhora originà clavell, conclave, clavícula, claustre, clàusula, conclusió o exclusió. Segons aquesta darrera teoria, podem dir, doncs, que el clítoris és la “clau” que proporciona la felicitat a la dona. Qui sap si l’expressió catalana “fotre un clau” (“echar un polvo” en castellà) també estaria relacionada amb aquesta etimologia!!! Com diuen en italià, se non è vero è ben trovato (“Si no és veritat, ben trobat sigui”).

Anatomia femenina
Anatomia femenina
 
No és casual que el terme clítoris començàs a circular tan tard. Durant l’edat mitjana la cultura judeocristina ocultà l’existència d’aquesta part de l’anatomia femenina per la seva vinculació al plaer sexual. Aleshores la dona era vista només com una màquina de procrear. Aquesta misogínia també explicaria que el terme científic ovari (< ouum, “ou”) tampoc no aparegués fins al segle XVI. En els tractats medievals s’hi al·ludia amb la mateixa paraula utilitzada per als testicles (ὄρχις). Només recorrent al context se sortia de dubtes. D’ὄρχις tenim orquitis (inflamació d’un testicle) i orquídia –aquesta planta fou anomenada així al segle IV aC per Teofrast, deixeble d’Aristòtil, en considerar que els seus dos tubercles enterrats s’assemblen a dos testicles.
 
Una altra paraula de l’anatomia femenina de creació recent és vagina, datada del segle XVII. Té una connotació molt masclista. Deriva del llatí vagina (“beina”, “estoig”). Així doncs, la vagina és la “funda” del penis. Més antic és el terme vulva (< volvere, “enrotllar”), que és la part exterior dels genitals femenins on s’obren la vagina i la uretra (<οὐρέω, “orinar”), que comparteix etimologia amb uròleg, el metge de l’aparell urinari.

images cms image 000015008"Procesión del coño" a Andalusia

A partir de vulva s’ha format el terme vulvodínia (+ ὀδύνη, “dolor”). És el trastorn que produeix dolor a les dones durant les relacions íntimes. Està relacionat amb la majoria de casos de disparèunia (< δύς, indica dificultat, + παρευνάζομαι, “compartir llit”) o coitàlgia, és a dir, coit dolorós (ἄλγος).

Úter (< uterum, “ventre”) és una altra paraula que també es feia servir a l’antiguitat –en grec li deien ὕστέρον (“la darrera part”), d’on ve histèria.  I la paraula cony prové del llatí cunnus, d’on tenim cunnilingus (+ lingo, “llepar”).

Les claus de l'orgasme femení
Les claus de l'orgasme femení

L’himne de l’himen?
Les al·lotes verges han de cuidar molt el seu himen, la fràgil membrana (ὑμέν) de la vagina que es trenca amb la primera relació sexual i que cultures com la gitana tenen sacralitzada. La primera descripció de l’himen fou feta per Gabriello Fallopio al segle XVI. No se sap, però, qui encunyà el seu nom.

Hymenaios Terme di Nettuno Ostia Antica 2006 09 08

Himeneu (segle I, Termes de Neptú Ostia Antica)

A l’antiga Grècia Himeneu (Ὑμέναιος) era el déu de les noces. Se’l representava com un jove portant una garlanda de flors i sostenint una torxa encesa en una mà que al·ludia a la flama de l’amor que s’ha de mantenir viva durant tot el matrimoni. Per tal d’assegurar-se la presència del déu, els assistents a les noces no aturaven de cridar el seu nom. En honor seu li dedicaren un cant nupcial, l’himeneu -tot i que en grec cantar és ὑμνέω, no és segur que himne provengui d’aquesta divinitat. A la porta de la casa nupcial, prop del tàlem, es recitaven els epitalamis (< επί, “sobre”, + θάλαμος, “habitació”, “llit”).

1

Himeneu portant una torxa al costat de Cupido (1831, George Rennie) 

L'anatomista
Si voleu conèixer més sobre la història del clítoris, podeu llegir la novel·la L’anatomista, de l’escriptor argentí Federico Andahazi. Conta la història del seu descobridor, el cirurgià Mateo Colombo. Enamorat bojament d’una prostituta veneciana, Colombo decideix cercar el beuratge que li permeti conquerir el seu amor. I aquesta tasca el porta a descobrir l’existència del clítoris. Així, tal com feu Cristòfor Colom, el seu homòleg Mateo Colombo també troba una “dolça terra” en el cos femení.

Poussin hymenaeus01

Himenu travestit després d'un sacrifici a Príap (Nicolas Poussin, 1634)

El 1866 el pintor realista francès Gustave Coubert pintà la vulva femenina en el seu polèmic quadre L’origen del món, que avui es pot contemplar al Museu d’Orsay de París. El juny del 2014 Deborah de Robertis, artista de Luxemburg, volgué recrear el quadre amb el seu propi cos. Aquí teniu la seva controvertida performance.



Aquí teniu l'orgasme femení més recordat de la història del cinema, protagonitzat per Meg Ryan a la pel·lícula "Cuando Harry encontró a Sally":



Aquí teniu un anuncia molt interessant titulat "Visca la vulva!":

No us podeu perdre aquest curtmetratge sobre el clítoris:


Aquí teniu un tast del documental danès «Venus», que aborda la sexualitat femenina lluny dels estereotips masclistes:


 

Aquí teniu el primer orgasme femení en la història del cinema. És l' "Èxtasi de Gustav Machatý" (1933) amb Hedy Lamarr:


Aquí teniu un curmetratge que parla de la descoberta del clítoris per part d'una adolescent catòlica. Es titula "Yes, God, Yes":



Per acabar, us recoman aquest article titulat "El clítoris es sagrado", de Hamed Enoichi.

Aquí teniu un article del dermatòleg Xavier Sierra que explica el quadre "L'origen del món" de Courbet. I en aquest altre parla del déu Himeneu.

Aquí teniu fotografies que il·lustren l'orgasme femení.

Aquí teniu un reportatge titulat "La revolució del clítoris".

En aquest enllaç trobareu l'origen del Dia Internacional de l'Orgasme Femení, que, des de 2006, se celebra cada 8 d'agost. No confondre amb el Dia Mundial de l'Orgasme, que se celebra cada 31 de juliol per iniciativa d'una marça de roba interior.

I aquí teniu la història del primer orgasme femení en el cinema.

Aquí teniu les darreres investigacions sobre l'orgasme femení.

A l'article "El sexe i la llengua" teniu tota una lliço de cultura popular de Jaume Adrover.

Aquí teniu l'orgasme femení explicat per una monja medieval.

Aquí teniu un àudio de Mònica Miró explicant els mètodes anticonceptius a l'antiga Roma.
I aquí teniu una entrevista a Erika Irusta, que ha escrit un llibre sobre el cicle menstrual.

Aquest article sobre la vulva també és interessant.

Articles del web relacionats:
Orgies, crònica d'una mentida
Sobre dones i homes
El tabú de la masturbació

Cèsar no va néixer per cesària

La confusió neix amb el llibre Història natural (7.47) de Plini el Vell (segle I dC). Aquest gran enciclopedista de l’antiguitat clàssica diu que el primer avantpassat del famós general romà (100-44 aC) va néixer després que a la seva mare se li practicàs un tall al ventre. L’expressió exacta que fa servir és a caeso matris utero (“de l’úter tallat”) –caeso està en participi ablatiu del verb caedo, “tallar”. Més tard, s’atribuí aquesta forma de naixement al propi Cèsar. Durant l’edat mitjana, Isidor de Sevilla, en les seves Etimologies (9.12), va ser qui més va propagar aquesta teoria del tot falsa.

 

Unknown

Xilografia representant el naixement de Cèsar

És inversemblant que Cèsar nasqués per cesària perquè en aquell temps era impossible que les dones sobrevisquessin a una operació tan delicada. A més, sabem que Aurèlia, la mare del gran general romà, va viure molts d’anys -morí quan el seu fill complí cinquanta anys.

La primera cesària
En medicina la cesària es coneixeria com a sectio caesarea (“tall de Cèsar”) -curiosament avui en alemany cesària és Kaiserschnitt (“el tall de l’emperador”). La primera plenament exitosa de la qual tenim constància és de l’any 1500. El seu autor és Jacob Nufer, un expert castrador de porcs suís. La practicà a la seva dona, la qual aconseguí sobreviure amb el nin.

Tanmateix, en mancar d’anestèsia i tenint en compte les infeccions que es produïen, les cesàries continuaven essent mortals per a les parteres. En alguns casos, per aturar les hemorràgies (αἷμα, “sang” + ῥέω, “fluir”) es practicava una histerectomia (ὑστέρα, “úter”, + ἐκ, “des de” + τομή, “tall”), que consisteix a extirpar l’úter. D’aquesta manera, era més habitual que les cesàries es fessin post mortem, amb la mare ja morta.

 

Yo nada más tuve cesárea 300x200

Cesària al segle XIX
 
Cesària en la mitologia
Tot i ser operacions perilloses, en la mitologia clàssica ja podem trobar casos de cesària. Així féu néixer Apol·lo Asclepi (Esculapi llatí), el déu de la medicina, després de matar Corònide per haver-li estat infidel. Dionís hauria nascut de la mateixa forma; ell, però, va néixer de la cuixa del seu pare Zeus després que aquest l’hagués extirpat del ventre de la difunta Sèmele.

També sabem que Numa Pompili, el segon rei de Roma (716-674 aC), va ser l’autor de la lex caesarea. En les dones embarassades mortes, aquesta llei obligava a fer un tall en els seus ventres per extreure el fetus i per aconseguir així salvar-li la vida. Durant l’edat mitjana l’Església també adoptaria la lex caesarea en prohibir que s’enterràs cap dona embarassada si abans no se li hagués extret el fetus per reanimar-lo i batejar-lo.

 

Cesària d'Esculapi
Cesària d'Esculapi
 
Etimologia de Cèsar
A l’antiguitat, una teoria assegurava que Caesar provenia de caesaries (“cabellera”) a causa de l’exuberància capil·lar que tenia un avantpassat seu –ironies de la vida el conqueridor de les Gàl·lies es va caracteritzar per la seva alopècia (ἀλώπηξ, “guineu”) galopant.

Cesar

Cèsar patia alopècia

Tanmateix, el propi Cèsar preferia pensar que el seu cognomen provenia de caesi, que significaria “elefant” en una llengua africana perquè algun repadrí seu hauria mort aquest animal. De fet, Cèsar va encunyar moltes monedes amb la imatge d’un elefant. Altres etimologies apuntaren a caesius (“gris-verd”) en al·lusió al color dels ulls d’un antic Caesar. Avui en dia, tanmateix, els lingüistes creuen que aquest nom és d’origen etrusc.

Moneda de Cèsar amb elefant
Moneda de Cèsar amb elefant
 
Tsar i kàiser
Gaius Iulius Caesar, considerat tot un metrosexual, moriria assassinat el 44 aC en les famoses idus de març. El fet que s’hagués proclamat dictador vitalici en la República no havia caigut gens bé. Després del fracàs del Segon Triumvirat, el seu successor natural per testament, Gaius Octavi, inauguraria un nou sistema de govern: l’imperi. L’any 27 aC, en assumir el poder, el Senat li atorgà el títol d’Augustus (“el venerat”) -aquest sobrenom, derivat d’àugur, indicava la voluntat de l’emperador de comptar amb l’aprovació dels déus. August, però, també volgué recordar la memòria del seu valedor polític assignant-se un altre sobrenom, Caesar. Aquest títol acompanyaria per sempre els futurs emperadors romans –en època moderna el terme es transformaria en el tsar rus i en el kàiser alemany.

Cervesa Kaiser
Cervesa Kaiser

A Espanya també tenim ben present la memòria de Cèsar en la toponímia. El 26 aC August es desplaçà a Hispània per sotmetre els indòmits càntabres i asturs. Aleshores fundaria una colònia amb el seu sobrenom: Caesar Augusta (Saragossa) –una altra seria Emerita Augusta (Mèrida).
 
A part de cesària, el verb llatí caedo (“tallar”) ens ha donat altres paraules com circumcisió (+ circum, “al voltant de”), decidir, incisiu, precís o cel. Caedo, però, també pot significar “morir”, d’on tenim Occident (“allà on mor el sol”), deïcida, homicidi, genocidi, suïcidi (neologisme popularitzat al segle XVII pels anglesos) o uxoricidi.

I en aquest altre article trobareu més informació sobre l'origen de la cesària. És del dermatòleg Xavier Sierra.

Articles del web relacionats:
-
 Alea iacta est?
Compte amb les idus de març!
- La dona del Cèsar, una qüestió d'honor?

Lilith: la primera dona rebel

Amb motiu del Dia Internacional de la Dona (8 de març), es bo recordar la primera dona que suposadament es va rebel·lar contra el masclisme. Es tracta d’una figura força desconeguda per a molts: Lilith. Segons la tradició rabínica, Lilith va ser la primera esposa d'Adam, anterior a Eva. Déu els havia creat tots dos de manera igual. Un cop a l’Edèn, la famosa parella va tenir una disputa sexual. A l’hora de fer l’amor, Lilith es va negar a estar sota d’Adam, ja que considerava que aquella postura (el conegut “missioner”) era un símbol de submissió. Davant la resistència del seu company, va decidir abandonar el Paradís. Hauria estat llavors quan Déu, per omplir el buit deixat per Lilith, hauria creat Eva d’una de les costelles d’Adam.

Lilith babilònica
Lilith babilònica
 
Sovint Lilith és representada  amb l'aspecte d'una dona molt bonica, amb els cabells llargs i rinxolats i fins i tot amb ales. En canvi, algunes tradicions d’origen assiriobabilònic l’han volguda assimilar amb un dimoni que durant la nit raptava nounats. Durant l’Edat Mitjana, per evitar la presència de Lilith, a Anglaterra era habitual que les portes de les cases fossin presidides per la frase lulley bye (“Adúe Lilith”). En anglès aquesta expressió donaria la paraula lullaby (“cançó de bressol”).

Lilith també és presentada com el prototip de femme fatale de l’antiguitat sota la figura d’un súcube  (del llatí sub "a sota" i cubo "jeure"). Segons l’imaginari de l’edat mitjana, els súcubes eren dimonis que adoptaven la forma d’una atractiva dona per seduir homes amb qui mantenien relacions carnals mentre dormien –és la versió femenina de l’íncube.

Lady Lilith (Dante Gabriel Rossetti, 1828)
Lady Lilith (Dante Gabriel Rossetti, 1828)
 
Pedro Guerra té una cançó dedicada a Lilith:



Aquí teniu la canço  "Lullaby" de The Cure:


 

Aquí teniu un llistat de cançons feministes per al dia Internacional de la Dona (8 de març).



I aquí teniu un vídeo que explica molt bé el mite de Lilith:

La banalitat del mal

Article publicat a l'Ara Balears (22/02/2015)

L’espectacle de la mort ja s’ha convertit en un acte quotidià de les nostres vides. A l’antiga Roma el poble acudia als amfiteatres a contemplar la sang vessada dels gladiadors i dels primers màrtirs cristians. Durant l’edat mitjana la crema de bruixes i heretges enmig del carrer serví d’escarment per a més d’un. Al segle XVIII la guillotina de la Revolució Francesa seria un altra escenificació pública del terror. La primera meitat del segle XX, marcada per les dues guerres mundials, esdevindria un dels períodes més cruents de la història d’Europa amb més de 70 milions de persones mortes per la follia humana.
 
El segle XXI s’estrenaria amb un canvi de percepció social del mal. L’11 de setembre de 2001 tothom pogué presenciar en directe, des de casa seva, els terribles atemptats de les torres bessones de Nova York. Des d’aleshores vivim anestesiats sobre una realitat, la violència, que ja havíem començat a frivolitzar amb els videojocs més sàdics. Havent-se globalitzat el mal en l’actual societat mediàtica, ja no ens immutam en veure com setmana rere setmana grups terroristes decapiten hostatges o realitzen massacres indiscriminades.
 
Qui es va interessar per entendre la psicologia del mal va ser Hannah Arendt (1906-1975), una filòsofa alemanya d’origen jueu que el 1951 es va donar a conèixer amb el llibre Els orígens del totalitarisme. El 1961, exiliada als EUA, el diari The New Yorker la va contractar perquè cobrís a Jerusalem el judici d’Adolf Eichmann. Es tractava de l’oficial de la SS, mà dreta de Himmler, que s’havia encarregat d’organitzar les deportacions dels jueus als camps de concentració, d’on la pròpia Arendt havia aconseguit escapar. En una operació força polèmica, violant tots els tractats internacionals, el nounat estat d’Israel, que no participà dels judicis de Nuremberg (1945-49), havia capturat a l’Argentina el malvat tinent nazi per aplicar-li la seva pròpia llei. Dos anys més tard, aquella tasca periodística es publicaria en forma de llibre sota el títol Eichmann a Jerusalem. Informe sobre la banalitat del mal.
 
La pensadora alemanya esperava trobar-se amb l’encarnació de la maldat absoluta. Per a sorpresa seva, però, Eischmann no era un monstre al servei d'un règim criminal, tal com mantenia el fiscal d'acord amb l'opinió pública. Era més aviat un home “terriblement i temiblement normal”, fruit del seu temps i del totalitarisme antisemita que li tocà viure. En el judici, el mateix acusat havia reconegut que ell  només havia complit ordres. “Acuso –afirmà- els governants d’haver abusat de la meva obediència”. Per a Arendt, l'únic pecat d'aquell individu havia estat renunciar a la qualitat decisiva de l'ésser humà: la capacitat de pensar. Això la portà a parlar de la “banalitat del mal”.

Eichmann en una gàbia de vidre, durant el judici
Eichmann en una gàbia de vidre, durant el judici

Ja a principis del nazisme Arendt havia retret al seu gran mestre i amant Martin Heidegger que hagués desertat de la seva responsabilitat intel·lectual per denunciar les atrocitats del Tercer Reich. És la mateixa postura còmoda i covarda que retrataria el 1951 l'italià Alberto Moravia en el llibre El conformista. Portada el 1970 al cinema per Bertolucci, l’obra té com a protagonista un respectat professor de filosofia que, per una qüestió de supervivència, s'afilia al partit feixista. Segons Arendt, amb la seva claudicació davant els règims totalitaris, aquells intel·lectuals haurien comès un pecat més gran que el del propi Eischmann, que, al cap i a la fi, era un home anodí i pusil·lànime sense cap dilema moral a l'hora d'executar les ordres dels seus superiors.
 
Aquesta manca de “moral” explicaria la “banalitat del mal” de la filòsofa alemanya, la qual, tanmateix, mai no mantingué que Eischamn es limitàs a obeir ordres. En el llibre, recorda que, en veure que s’acostava la derrota nazi, Himmler recomanà dispensar un millor tracte als reclusos dels camps de concentració. Aleshores el seu subaltern no li féu cas i s’esforçà per continuar amb la Solució Final, eufemisme emprat des de 1942 per al·ludir a l’extermini sistemàtic de la població hebrea. Per a Arendt, actuà així mogut per la set de glòria i pel convenciment que el seu esperit maquiavèl·lic era una manifestació de la seva virtut.
 
Eischamn seria considerat com el major assassí d’Europa, tot i que segurament ell no matà amb les seves pròpies mans cap dels 6 milions de jueus víctimes de l’Holocaust. El tribunal israelià el condemnà a mort. Les seves restes foren incinerades i escampades pel Mediterrani per evitar que la seva tomba es convertís en un lloc de peregrinació. A pesar que Arendt no defensà la innocència d’aquell oficial de la SS, la seva autòpsia sobre el mal no va agradar gens als seus compatriotes, que la varen acusar de “pro nazi”. Avui, cinquanta anys després del famós judici i trasbalsats pel terrorisme jihadista, les reflexions d’Eichmann a Jerusalem no haurien de ser ignorades. Tal com assegura el sociòleg Salvador Giner en la seva Història del pensament social, “el que Arendt demostrà és com la mediocritat moral, la covardia dels febles i la fàcil obediència rutinària és el que transforma la gent corrent en mansos braços de la brutalitat i de la barbàrie totalitària”.

El calendari ens diu que 27 de gener és Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’

Per entendre la ment d'un assassí no us podeu perdre aquest article del filòsof Xavier Antich del diari Ara (03/04/2016) titulat "La racionalitat criminal".

Aquí teniu més informació sobre Hannah Arend.

Aquí teniu fragments de la pel·lícula Hannah Arendt (2012):





Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (31/01/2017), reflexion sobre la guerra:



I aquí teniu un documental molt interessant sobre els descendents dels botxins de l'holocaust que reneguen dels seus pares. Es titula "Els fills de Hitler":



Per reflexionar sobre el bé i el mal, aquí teniu un àudio del programa "L'ofici de viure" de Catalunya Ràdio (23/06/2013)

L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria

En plena voràgine de Sant Valentí és bo recordar que l’enamorament és una malaltia. Per al filòsof espanyol Ortega y Gasset (1883-1955) es tracta d’ “un estat d’imbecil·litat transitòria”. Ja ho diu un famós llatinisme: Amantes, amentes (“enamorats, bojos”). L’historiador grec Plutarc (segle I-II dC) ens parla del primer cas en què aquest mal es diagnosticà com una malaltia en la medicina occidental. Va ser al segle III aC quan Erasístrat, un eminent metge de l’escola d’Alexandria, va ser requerit per Seleuc I Nicàtor perquè assistís el seu fill Antíoc, greument malalt. Cap metge havia encertat amb el seu mal.
 
En visitar el pacient, Erasístrat va advertir que el color del seu rostre canviava i el seu pols anava més ràpid quan la seva madrastra, la bellíssima Estratonice, era a prop. Aleshores el metge va comunicar al rei que el seu fill estava malalt d’amor i que aquell mal tenia difícil cura tenint en compte que la seva causant era la pròpia muller del monarca. Seleuc, però, no va dubtar a lliurar-la al seu fill. Va ser així com es va produir la prodigiosa cura d'aquell al·lotet tocat per la fletxa de Cupido.
 
Durant l’edat mitjana, l’encarregat d’estudiar el mal d’amor va ser el prestigiós metge Arnau de Vilanova (1240-1311). La seva obra El tractat sobre l’amor heroic, traduït al català per Sebastià Giralt, constitueix la primera monografia mèdica sobre aquesta patologia. Aquí, el concepte “heroic” és fruit de la confusió entre l’ἔρος grec i el terme llatí herus (“senyor”). Aquesta confusió mescla la visió de l’amor obsessiu no correspost, que es remunta a la medicina grega, i la idea de l’amor cortès sorgit en la poesia del segle XII, segons el qual l’enamorat se sotmet a la persona estimada com un vassall al seu senyor.

El tractat sobre l’amor heroic
El tractat sobre l’amor heroic
 
Recollint postulats d’autoritats gregues i àrabs com Galè i Avicenna, el tractat d’Arnau de Vilanova exposa els símptomes i els remeis de la malaltia amorosa. Entre els símptomes, hi trobam: extenuació i afebliment del cos, insomni, manca de gana, tristesa en l’absència de la persona estimada o alegria en la seva proximitat. Pel que fa als remeis per curar aquesta afecció, proposa: mostrar els defectes de l’ésser estimat o distreure’n el pensament amb activitats agradables, com ara dormir, conversar amb amics, passejar per la natura, sentir música i viatjar com més lluny millor.
 
Arnau de Vilanova atribueix el mal d’amor a un judici erroni de la facultat estimativa, situada en el cervell, i que té la funció de jutjar el que arriba a la percepció. Així es produeix l’engany de creure que l’objecte del seu amor està per damunt de tots els altres. Avui sabem que l’enamorament és fruit d’un procés neuroquímic on s’alteren les proporcions de la serotonina, dopamina i noradrenalina.

Així doncs, Ortega y Gasset tenia tota la raó quan va dir que, científicament, “l’enamorament és un estat d’imbecil·litat transitòria”. Ortega, basant-se en Percy Shelley (segle XIX), considera que l’amor és clarivident amb la persona estimada. Només quan estam enamorats som capaços de percebre en l’altre tot el que té de positiu. És allò que de vegades es diu d’una persona que està enamorada: “no sé què li veu” (al seu estimat). En aquest sentit, Ortega assegura que li veu tot allò que només es pot veure amb la llum de l’amor.
 
Aquest curtmetratge titulat "El colchón" parla sobre la fi de l'enamorament:
 


Adele també canta al desamor en aquesta preciosa cançó "Someone like you":



Els entesos diuen que l’enamorament és un invent de la natura per garantir la procreació de l’espècie. Sense aquest fantàstic "estat d'imbecil·litat transitòria", per tant, molts de nosaltres no seríem aquí. En anglès, l’enamorament és vist com una trampa. No debades, to fall in love vol dir, literalment, “caure en l’amor”. La mateixa idea és recollida en euskera, on enamorat és maiteminduta, que es pot traduir més o manco com a “ferit per l’amor”.

Els efectes de l'enamorament poden ser molt perniciosos. La cantant Isabel Pantoja, avui a la presó, es confessà corrupta davant del jutge per culpa del seu amor cec envers la seva exparella, Julián Muñoz, exbatle de Marbella. El mateix ha passat amb la infanta Cristina, que ha al·ludit a l'amor incondicional pel seu marit, Iñaki Urdangarin, per defensar-se de la seva ignorància sobre els delictes fiscals que li imputen.



La corrupta infanta
La corrupta infanta

I per acabar, dues frases per emmarcar:

  • “L'amor és una malaltia inevitable, dolorosa i fortuïta” (Marcel Proust,1871-1922).
  • “L’amor ens permet de ser imbècils impunement” (Joan Fuster, 1922-1992).

Quan t'enamores d'algú, li regales la teva ànima. És un risc, però així funciona l'amor. I així ho explica el curtmetratge multipremiat The gift. L’ha dirigit l’animador xilè Julio Pot, de la productora Mini Studio.



Aquí teniu "L'elixir de l'amor, una furtiva lagrima, interpretat per Luciano Pavarotti:



Aquí teniu una interessant entrevista de "La contra" de La Vanguardia a Walter Riso, terapeuta de l'enamorament patològic. Assegura que l'amor no és per a sempre.

I sobre l'enamorament i les hormones, és molt recomanable aquest article "L'amor etern és bioquímicament possible".

També és interessant aquest article titulat "¿Por qué se acaba el amor?". I aquest titulat "De amor, que hablen los poetas".

Aquí teniu un llistat de cançons sobre l'amor.

Aquí trobareu informació sobre el tòpic literari furor amoris. I aquí sobre el tòpic ignis amoris ("la flama de l'amor"). I aquí sobre la mirada i l'amor. I aquest parla sobre els remedia amoris, en què l'enamorament és vist com una malaltia.

Per saber què és l'amor, aquí teniu la famosa Habanera de l'òpera Carmen de Bizet:



I aquí teniu la versió representada.

Una altra peça d'òpera carregada d'amor és el Nessun dorma, del darrer acte de Turandot, una òpera de Giacomo Puccini.  El títol d'aquesta ària significa "Que ningú no dormi" i fa referència a la proclamació que la princesa Turandot fa per prohibir que ningú a Pequín dormi fins que no es trobi el nom del misteriós príncep Calaf. La seva versió més famosa és la de Pavarotti:



I davant una ruptura irreparable, aquí teniu Ne me quitte pas, de Jacques Brel:


Sobre l’amor hi ha molts de mites, com el mite de la mitja taronja. Ja ho diu el grup Amaral en la seva cançó de
l tot masclista "Sin ti no soy nada":




 

Veritat o mentida?
El pedagog Gregorio Luri fa la següent reflexió sobre l’enamorament al llibre Veritat o mentida (Editorial Proteus, 2011), del periodista Adolf Beltran: “[...] aquest estat és molt difícil de mantenir més enllà de dos o tres anys, i llavors està exposat a la decepció. Per què? Doncs perquè hi ha més coses al món que, tard o d’hora, acaben trucant a la teva porta [...] i, esclar, comença aquest “dragon-khan” que és l’amor, que mai no puja ni baixa d’una manera suau. Quan ets a dalt no et canviaries per ningú i quan ets a baix comences a adonar-te que la persona en què havies posat tota la teva vida no es correspon amb el teu ideal. I comencen les decepcions. I si et creues amb una tercera persona, si ets a dalt ni la veus; si ets en un moment baix, en canvi, la veus molt, molt clarament.”
 
L'amor romàntic
L'amor romàntic

En l’actual societat líquida, en acabar-se aquest "estat d'imbecil·litat transitòria" que és l’enamorament en paraules d'Ortega y Gasset, moltes parelles descobreixen que no són compatibles i prefereixen no assumir els sacrificis que comporta la nova etapa de l’amor en convivència. La filòsofa Marina Garcés ho té clar:

Ja sigui de parella, amistosa o familiar, tota relació afectiva ens condemna a perdre alguna cosa i a perdre’ns també una mica a nosaltres mateixos. Per això l’amor ve impregnat, moltes vegades, de ressentiment. Ens dol la pèrdua abans d’haver-nos perdut i fem pagar el preu del sofriment fins i tot abans d’haver patit” ("Amistat d'estrelles", Diari Ara, 10/01/2016).

Amor interessat
Amor interessat


Virgili, per tant, queda en evidència. Omnia vincit amor ("L'amor tot ho venç") postulà en les seves Bucòliques. Ovidi, a Amors, tingué més amplitud de mires: Nec sine te nec tecum vivere possum ("No puc viure amb tu ni sense tu"). Sàvies també són les paraules de Sèneca: Nihil perpetuum, pauca diuturna sunt (“Res és perpetu i poques coses són duradores”). Los Secretos, en canvi, són més dràstics a la cançó “Déjame”:



Aquí teniu un article interessant sobre l'amor. Es titula: "L'amor etern és bioquímicament possible".


Pels més romàntics, aquí teniu un altre curtmetratge:


Aquí teniu la meva intervenció al Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/08/2016). Parl sobre la farsa de l'amor:



En aquesta entrevista Teresa Baró, experta en comunicació personal, parla dels símptomes de l'enamorament:



I aquí teniu unes reflexions sobre l’amor extretes del llibre Massimo Recalcati “Ya no es como antes. Elogio del perdón en la vida amorosa” (editorial Anagrama):

“L’amor és un parany, un engany, una il·lusió destinada a fondre’s com la neu sota el sol, l’efecte d’un somni de la raó, d’una impostura, d’un truc neuroendocrí. Qualsevol amor coneix la seva agonia abans o després, cosa que revela la seva naturalesa d’artifici. El temps corroeix la passió i en decreta el final, i la rebaixa a una mera administració de béns i serveis. Després dels primers trastorns extàtics provocats per l’influx de la dopamina en certes àrees del cervell, el vincle amorós s’aplana en una rutina sense desig; el temps mata inevitablement l’entusiasme que envolta l’emoció de la primera trobada. Sense l’estimulació de la novetat, qualsevol enamorament acaba a les arenes movedisses d’una intimitat alienant desproveïda d’erotisme [...].

La nostra època és l’època, com afirma encertadament Bauman, dels amors líquids. És l’època del llibertinatge com a inèdit deure del superjo. En lloc de l’aliança simbòlica que uneix els amants -de la qual l’anell de noces és un símbol-, s’afirma un cinisme desencantat que veu cada vincle com a temporal, destinat a caducar i a ser substituït per un nou vincle. Es busca la novetat, el que trenca el costum, el tedi familiar, l’ordinari anonimat de les nostres vides. Es busca l’espècie de l’enamorament per assaonar una vida sense desitjos. El creixent rebuig del pacte simbòlic del matrimoni, enfront del que es prefereix cada vegada més, la convivència, és un símptoma revelador. Les parelles s’uneixen i es desuneixen sense passar per l’altre, sense sospesar el valor simbòlic de l’aliança. Es posa en joc una visió purament puberal del desig que pretén evitar l’assumpció de responsabilitats. La presència del pacte simbòlic amb l’altre aniquilaria la llibertat i la vitalitat del desig. La descoratjadora conseqüència d’aquesta nova ideologia llibertina és la degradació dels vincles amorosos en xafarderia amorosa que amb prou feines dura un estiu [...]”.

Una parella pintada per Egon Schiele
Una parella pintada per Egon Schiele

Per acabar de reflexionar sobre l'amor aquí teniu el programa de TVE "Saca la lengua" dedicat a l'amor. Aquest altre capítol del mateix programa parla de l'amor i el sexe.

Sobre si existeix la parella ideal, no us podeu perdre aquest vídeo del programa "Bricolatge emocional" de TV3.

I sobre el desamor, aquín teniu un entranyable conte de Berta Florés titulat "La vida és una broma".

Aquí teniu una entrevista interessant a Lidia Martínez, "coach" del neuroamor. El titular és "L'enamorament dura sis mesos; l'amor, tota una vida". Lidia Martínez és la responsable d'aquesta web: "Escuela neurocientífica del amor".

I aquí teniu un reportatge de la "Sàpiens" que parla sobre la història de l'amor al món occidental. Es titula "Boig per tu".

Com a conclusió, una frase de Marcel Proust (1871-1922), autor d’A la recerca del temps perdut: «L'amor és una malaltia inevitable, dolorosa i fortuïta.»

I aquest capítol de Merlí parla de l'enamorament:



Articles del web relacionats:
Valent Sant Valentí
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Estimar té un preu
Morir d'amor
  • Publicat a Amor

Cupido concupiscent

Sant Valentí s’ha apropiat d’un personatge de la mitologia clàssica: Cupido (Eros grec). Cupido era fill de Venus i Mart. Se’l sol representar com un nin alat, juganer i capritxós, dotat d’arc i fletxes, que tenen poders diferents: les d’or infonen amor a qui és ferit i les de plom provoquen aversió en el cor de l’estimat. En un primer moment, era el símbol del sexe pur i dur. Després, ho fou de l’amor ideal.

Cupido contemplant Venus (Lucas Cranach)
Cupido contemplant Venus (Lucas Cranach)

Segons Plató, Eros “construeix la seva casa en el cor dels humans, encara que no en tots, ja que fuig dels que estan endurits”.

cupido fora

Cupido, fora!

 

Durant el Renaixement i del Barroc italià, molts de Cupidos donaren forma als putti (plural de la paraula italiana putto, “al·lot”). Es tractava de figures de nins, freqüentment despullats i alats. També són coneguts com a erotes o amorets.

Els putti de Rafael Sanzio, de l'obra “Madonna Sixtina“
Els putti de Rafael Sanzio, de l'obra “Madonna Sixtina“


Un Cupido ben cobejat

Cupido deriva del verb llatí cupio (“desitjar”), d’on tenim concupiscència, apetit desordenat de plaers sensuals; cobejar, cobdícia o conspicu, sinònim d’eminent, que atreu l’atenció per la seva excel·lència. En canvi, el seu equivalent grec, Eros, prové d’ἐράω (“estimar”). D’ell tenim la paraula eròtic, que fa referència a l’amor sensual i al desig sexual, però també, per extensió, a l’atracció molt intensa, similar a la sexual, que se sent cap als doblers, el poder o la fama.

L'amor victoriós (Amor Vincit Omnia), Caravaggio, 1602
L'amor victoriós (Amor Vincit Omnia), Caravaggio, 1602

En psicologia es parla d’erotofòbia quan hom manifesta una actitud intel·lectual i emocional negativa envers el sexe. La persona que sofreix aquesta patologia s’avergonyeix de la seva nuesa i evita parlar i fer bromes sobre el sexe. No es toca els genitals i es posa tens al llit. A més, sent horror per l’homosexualitat. Tendeix a patir desajustos sexuals: frigidesa, impotència i vaginisme. En general, sobreestimen els riscs del sexe per no practicar-lo. 

Venus i Cupido (Allesandro Allori)
Venus i Cupido (Allesandro Allori)

La cultura erotofòbica fou típica de l’Edat Mitjana, l’època victoriana i els règims autoritaris del feixisme espanyol i l’estalinisme soviètic.


 

Eros i Psique
Al món grec, Eros és el protagonista del mite d’Eros i Psique (ψυχή, ànima), inclòs en la novel·la romana d’Apul·leu La metamorfosi de Luci o L’ase d’or (segle II dC). Moltes vegades ha estat qualificat com el primer conte escrit de la literatura occidental. En ell hi podem trobar la base del relat La Bella i la Bèstia (1740), de l’escriptora francesa Villeneuve. A les rondalles mallorquines hi ha prop d’una desena de versions del mateix, amb diversos noms. En el conte d’Apul·leu,  Eros ja apareix adult.

Eros i Psique (François Gérdard, 1797)
Eros i Psique (François Gérdard, 1797)

Psique era filla d’un rei i tenia dues germanes. Les tres eren precioses, però Psique encara més. Fins i tot arribà a ser admirada com si fos l’encarnació de mateixa Afrodita. Tot i així, mentre les seves germanes s’havien casat, ningú no volia Psique. No debades, la seva bellesa espantava els pretendents.

Afrodita, tanmateix, estava indignada. No podia consentir que tots els honors se’ls emportàs la seva jove rival. Així, ordenà al seu fill Eros que la venjàs, fent-la enamorar d’un monstre. Mentrestant, els pares de Psique estaven impacients per casar la seva bella però solitària filla. Demanaren ajuda a un oracle, el qual els instà a deixar Psique en una roca. Havia de romandre allà pomposament vestida a l’espera que fos esposada per un monstre horrible (el càstig d’Afrodita). Aquells pares, desfets en plors, compliren l’ordre.

Cupido i Psique de nins El rapte de Psique (William-Adolphe Bouguereau)
Cupido i Psique de nins (William-Adolphe Bouguereau)
 

Eros no trigà a davallar de l’Olimp per complir la voluntat de la seva mare. En veure, però, la bellesa de Psique, en quedà tan captivat que girà la fletxa del seu arc contra ell mateix. Quedà així totalment enamorat de la rival de la seva mare. Desitjant de casar-s’hi, manà al vent Zèfir que s’emportàs la jove al palau més bell que trobàs.

Psique no es podia avenir dels luxes del seu nou destí. Hi havia, però, un inconvenient. Només podia gaudir de la companyia del seu marit de nit; de dia es trobava sola al palau. Eros li havia posat com a condició que no intentàs descobrir la seva vertadera identitat. Ella es pensava que en realitat era el monstre de l’oracle que sentia vergonya de la seva pròpia lletjor.


El rapte de Psique (William-Adolphe Bouguereau)
El rapte de Psique (William-Adolphe Bouguereau)

L’enveja de les germanes
Un dia la jove sentí nostàlgia dels seus i demanà permís al seu espòs per visitar-los. Eros hi accedí a contracor. Llavors, les germanes de Psique, geloses de la seva felicitat, li feren veure que el seu espòs era un impostor que intentava abusar de la seva innocència. Li digueren que el vertader amor no s’amaga. D’aquesta manera, la convenceren perquè durant la nit, mentre dormia el seu estimat, contemplàs el seu rostre amb la llum d’una llàntia. I així ho féu.

Psique es quedà corpresa en comprovar que el seu objecte de desig en realitat no era cap monstre desagradable, sinó un efebus de galtes rosades i rossos cabells. Es commogué tant que la llàntia li tremolà i una gota d’oli calent caigué al braç del dormilega. En sentir-se cremat, Eros es despertà. Enfadat per haver estat desobeït, de seguida fugí per no tornar mai més.

Eros i Psique (1889)
Eros i Psique (1889)

Eros, però, fou castigat per la seva mare a romandre tancat en un lloc segur. Psique, desconsolada, es proposà recuperar el seu estimat. Arribà fins a Afrodita, la qual, per demostrar que seria una dona digna per al seu fill, li encarregà una sèrie de treballs que semblaven impossibles per a un mortal, incloent-hi un descens a l’inframón.

 Eros i Psique (Antonio Canova, 1787-93)Eros i Psique (Antonio Canova, 1787-93)


Després de caure en un son profund, Psique va ser rescatada per Eros, que continuava enamorat d’ella. Finalment, Zeus els va donar permís per casar-se. A les noces que se celebraren a l’Olimp, la jove va beure nèctar i va menjar ambrosia, de manera que es féu immortal i es convertí en una divnitat. La parella tengué una filla, Voluptas, la voluptuositat (< uolo, “voler”), paraula associada als delits sensuals.

Noces de Psique i Cupido (Perino del Vaga, segle XVI)
Noces de Psique i Cupido (Perino del Vaga, segle XVI)


A partir del segle VI aC la tradició artística ha donat moltes representacions de personatges alats masculins i femenins, sovint lligats a obres de caire funerari. En aquest sentit, Psique ha estat vista com la part espiritual de l’home que s’escapa volant del cos en el moment de la mort. Aquesta interpretació vincularia la figura de Psique amb la teoria platònica de l’ànima, una doctrina que Apul·leu coneixia prou bé quan al segle II dC va escriure el conte.

Aquí teniu un llistat d'etimologies de mals d'amor.

Aquí trobareu informació sobre el tòpic literari del militia amoris (l'exèrcit de l'amor).

Aquí teniu unes quantes reflexions sobre l’amor del periodista català Joan Barril (1952-2014):

«El petó no es roba. El petó se sembra i creix. El petó llargament somiat ens fa sentir el gust de les platges després de la soledat. El petó té gust i l'identificaríem entre molts altres petons. De petons se'n fan molts, però hi ha petons extraordinaris que no es busquen, sinó que es troben.»

«L'amor etern no té sentit, perquè l'amor ve quan ve i se'n va quan se'n va. Ens cau al damunt com una pluja tropical i se'ns esmuny d'entre els dits quan volen retenir-lo. L'eternitat està renyida amb la mateixa idea de l'amor... l'amor ha de brollar en el desert sentimental de la vida quotidana.»

«Una cançó d'amor no ho és mai quan s'estima, sinó quan es recorda... Sense cançons d'amor no tindríem paraules d'amor i no sabríem desembarassar-nos de sentiments que a vegades necessiten paraules que serveixin de pont entre el desig i la carícia...»
 
Aquí teniu un capítol del programa "This is art" de TV3 dedicat al desig.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (14/02/2017), reflexion sobre la celebració de Sant Valentí en l'era de l'amor 2.0.



Si voleu saber si una persona està enamorada de vosaltres, aquí teniu una intervenció de Teresa Baró, experta en comunicació personal, al programa "Para todos la 2" de TVE:



En aquest àudio del programa "La noche en vela" de RNE es reflexiona sobre l'amor a primera vista que provoquen les fletxes de Cupido. I aquest altre àudio parla sobre "Lo que mueve el amor".

I us deix amb la canço "Las flechas del amor" de Karina:



Articles del web relacionats:
Valent Sant Valentí
-
 L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Estimar té un preu
- Compte a "venerar" massa Venus!
  • Publicat a Amor
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px