Banner Top

Carlemany, el pare de l’Europa moderna

La història diu que l’Imperi Romà d’Occident s’acabà l’any 476 dC amb les invasions bàrbares. Al cap de tres segles, però, ressorgí de les cendres gràcies a la tasca d’un home que avui és reivindicat com el “pare de l’Europa moderna”. El seu nom fou Carlemany, rei dels francs, un poble germànic de la zona del Rin.
 
Nascut a la ciutat belga de Lieja, Carlemany fou l’impulsor de la dinastia carolíngia, inaugurada pel seu padrí Carles Martell. Entestat a frenar l’avanç de l’Islam, va estendre els seus dominis per França, Suïssa, Itàlia, Alemanya, Bèlgica, Holanda i fins a part d'Hispània (nord de l'actual Catalunya i Osca, que es conegué com a Marca Hispana). Establí la capital a Aquisgrà, a la zona oest d'Alemanya  -des de 1950 aquesta ciutat acull el Premi Internacional Carlemany, que reconeix la tasca de personalitats importants que han treballat en favor de la unificació europea.

Imperi carolingi
Imperi carolingi
 
Sacre Imperi Romà
Carlemany va convertir al cristianisme tots els pobles que sotmeté. L’any 800, el dia de Nadal, el papa Lleó III el va coronar el primer emperador del Sacre Imperi Romà amb el sobrenom d’August. D’aquesta manera es reforçà la unió entre el poder polític i el religiós. Si el papa era el cap dels cristians, l’emperador, que ostentava el càrrec “per gràcia divina”, n’era el defensor. Això indignà molt l’imperi bizantí, que fins aleshores s’erigia com el gran protector de la cristiandat. L'any 812 es firmà un acord entre els dos imperis: tornà a haver-hi dos emperadors a Europa, un a l'Orient i un altre a l'Occident.

Coronació de Carlemany
Coronació de Carlemany

Sota el regnat del monarca carolingi, els monestirs es convertiren en els grans garants de la cultura clàssica gràcies a les còpies que els monjos feien dels textos d’autors grecollatins. El llatí es convertí de bell nou en llengua comuna arreu de l’Imperi i es crearen noves escoles. No deixa de ser irònic que qui més va fer per aquest ressorgiment cultural no va ser gaire destre a l’hora d’il·lustrar-se. No debades, Carlemany tingué serioses dificultats per llegir i escriure.
 
Sacre Imperi Romanogermànic
El projecte europeu de Carlemany tan sols durà prop d’una cinquantena d’anys. El 814, un cop mort, el seu imperi s’anà fragmentant paulatinament en petits estats feudals. Al segle X, davant una imminent invasió àrab, el papa Joan XII va demanar ajuda als germànics. L’any 962, a Roma, el seu líder, Otó I, era coronat emperador amb el títol d’August. D’aquesta manera naixia el Sacre Imperi Romanogermànic, també de clara inspiració clàssica com el carolingi.

Escultura eqüestre d'Otó el Gran a Magdeburg (vers 1240)
Escultura eqüestre d'Otó el Gran a Magdeburg (vers 1240)
 
El Sacre Imperi Romanogermànic abraçava un conglomerat d'estats de l'Europa Central que es va mantenir fins a les acaballes del segle XVIII, quan va irrompre en l’escena internacional Napoleó Bonapart. Al general cors li agradava imaginar-se a si mateix com un nou Juli Cèsar, arribat per salvar la República francesa del caos, o un nou August pacificador del gran imperi. Tan sols portà les regnes de França onze anys. Després de l’intent fallit d’envair Rússia el 1812, el seu somni s’esvaí de manera definitiva el 1815 en caure derrotat a la famosa batalla de Waterloo (Bèlgica).

Napoleó al seu tron imperial, per Jean Auguste Dominique Ingres, 1806
Napoleó al seu tron imperial, per Jean Auguste Dominique Ingres, 1806

I acabam amb la cançó d'ABB, Waterloo:




Articles del web relacionats:

Roma segons Ròmul?
- Moscou, la tercera Roma
- Per què va caure l'Imperi Romà?
Roma com a justificació del colonialisme modern
Roma, història de la humanitat i la llibertat

Que es faci justícia!

Article publicat a l'Ara Balears (25/07/2014)
 
El dret nasqué com a instrument d’organització de la vida en societat. En un principi, les lleis no estaven escrites i eren executades per l'autoritat de torn, reis, prínceps o summes sacerdots. Això feia que la seva interpretació fos del tot subjectiva. El problema es resolgué fa més de cinc mil anys a Mesopotàmia amb l'aparició de l'escriptura. Llavors, tenint codis com el d'Hammurabi a la vista de tothom, la gent no se sentia tan vulnerable donat que ja sabia a què s'havia d'atendre.
 
Amb tot, fou a Roma on es configurà el nostre dret actual. El poble llatí, eminentment pragmàtic, va intentar regular tots els aspectes de la vida pública i privada mitjançant un extens corpus de normes precises conegut com a jurisprudència (ius, “dret” + prudentia,“saviesa”). En aquesta tasca, el seu major mèrit fou la introducció del principi d’equitat, és a dir, s’havia de jutjar objectivament, però analitzant els atenuants de cada cas.
 
Símbol d’aquesta equitat seria la deessa de la Justícia, que tanta feina té avui. La balança que sosté en equilibri amb la mà esquerra li atorga credibilitat. El ulls embenats garanteixen la seva imparcialitat. I l’espasa que empunya amb la mà dreta al·ludeix al caràcter implacable de les seves sentències: Dura lex, sed lex (“La llei és dura, però és la llei”). Tanmateix, l’essència del dret romà es començà a pervertir a partir de finals del segle I aC quan la República donà pas a l’Imperi com a forma de govern. Aleshores tot el poder legislatiu recaigué en la figura de l’emperador, el qual creava i abolia lleis a la seva conveniència.
 
Al segle XIX, amb la consolidació de la majoria dels estats nació d’Europa, cada país, a través del procés de codificació, emprengué l’actualització dels seus ordenaments jurídics. En molts casos, el punt de partida fou el Codi Justinià, el recull de les fonts del dret que ordenà fer l’emperador homònim bizantí l’any 529, mig segle després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident. Llavors, el filòsof alemany Hegel (1770-1831) tingué molt present el famós aforisme llatí Fiat iustitia et pereat mundus (“Que es faci justícia i que el món s’ensorri”). Per reforçar el paper del dret com a garant de l’ordre social, hi féu un petit canvi gramatical, de manera que la frase quedà com a Fiat iustitia ne pereat mundus (“Que es faci  justícia per tal que el món no s’ensorri”).
 
Aquesta enginyosa reformulació de Hegel és més vigent que mai. Amb les misèries polítiques i reials ara al descobert, només ens queda confiar en la justícia per evitar la degradació de l’statu quo. Ja fa massa temps que la nostra democràcia està segrestada. A l’espera de respostes judicials més contundents, la ira popular va en augment. Els fantasmes del passat esperonegen massa. Ja durant la Revolució francesa (1789-1799) moltes persones varen perdre, literalment, el cap. Aleshores el mètode habitual d’execució fou la decapitació amb guillotina, que agafa el nom de Joseph Guillotin. Aquest metge francès considerava que es tractava d’un instrument humanitari perquè provocava una mort ràpida; i igualitari perquè no feia distincions entre rics i pobres.
 
Anys abans, als EUA, s’havien produït un fets que originaren l’aparició del verb linxar . Durant la Guerra de la Independència americana (1775-1783), Charles Lynch, un granger de Virgínia, va liderar una acusació contra un grup de lleialistes (seguidors del rei anglès). Després que un jurat absolgués els sospitosos, Lynch va decidir executar-los pel seu compte. A finals del segle XIX, els camperols irlandesos també preferiren prendre’s la justícia pel seu compte, encara que d’una manera més pacífica. Estaven farts de treballar per a propietaris anglesos absents que els cobraven uns arrendaments altíssims. Així ho feren saber a l’administrador Charles Boycott. Davant la seva inflexibilitat, els pagesos es negaren a continuar treballant. Finalment, al cap de pocs mesos, a causa del boicot que patí, Boycott va haver d’abandonar el càrrec.
 
Aquests són només alguns dels vestigis lingüístics que ens han deixat els moviments d’indignats els darrers segles. Ara, però, les nostres millors armes són la balança, l’espasa i els ulls embenats de la Justícia. En cas de sentir-nos desemparats, cobra més força la consigna de l’escriptor català Víctor Alexandre: “Quan la llei no és justa, és de justícia transgredir-la”. Per tant, haurem de seguir incorporant nous termes nascuts a l’escalfor del descontentament popular. Un dels darrers és escrache (< escrachar, “destruir”), que és com es denomina a l’Argentina l’assetjament en massa d’algú en el seu domicili o lloc de treball. Que es faci, doncs, justícia per evitar, com va dir Hegel, que el món s’ensorri!
 
Per reflexionar més sobre el concepte de justícia, aquí teniu un vídeo del programa "Amb filosofia" de TV3.
 


A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/11/2016), reflexion sobre la justícia:


No us podeu perdre aquest àudio del "Racó de pensar", de Catalunya Ràdio, dedicat a la justícia.
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px