Banner Top

La infanta no sap llatí

La infanta Cristina no sap llatí. De res li ha servit que els seus pares reials li pagassin tant d’estudis per acabar dient davant el jutge Castro que ella no sabia res dels tèrbols negocis del seu marit, Iñaki Urdangarin. I és que ja ho diu un famós proverbi llatí: Quod natura non dat, Salamantica non praestat (“El que la natura no dóna, no ho atorga Salamanca”, en al·lusió a una de les universitats espanyoles més il·lustres als segles XVI i XVII). 

El mateix havia dit Virgili al segle I aC: Non omnia possumus omnes (“No tot ho podem tots”). La frase s’inspirava en un vers de la Ilíada (IV, 325): Numquam simul omnia dii dedere hominibus (“Mai els déus no varen donar-ho tot alhora als éssers humans”). I en la nostra llengua deim: “Qui bèstia va a Roma, bèstia en torna” o “D’on no n’hi ha, no en raja”.

La infanta s'ha renovat el DNI
La infanta s'ha renovat el DNI
 
Davant la seva suposada ignorància, la infanta també hauria de conèixer una altra expressió llatina que es fa servir molt en l’àmbit judicial: Ignorantia legis neminem excusat (“La ignorància de la llei no excusa ningú”). Una variant seva és: Nemini licet ignorare ius (“Ningú no pot ignorar la llei”). A Cristina les excuses la delaten: Excusatio non petita, accusatio manifesta (“l’excusa no demanada és una acusació manifesta”).
 
La ignorància de la infanta
La ignorància de la infanta


La nostra il·lustre representant borbònica deu passar pena que la justícia sigui implacable amb ella i la seva família. I no s’equivoca: Summum ius, summa iniuria, que recull la idea que la llei aplicada en grau extrem, al peu de la lletra, és extrema injustícia atès que sovint s’han de tenir en compte les circumstàncies dels fets o de la persona jutjada. En tot cas, la infanta no es podrà queixar que haguem escoltat la seva defensa sota una altra premissa llatina: Nemo inauditus condemnetur (“Que no es condemni ningú sense ser escoltat”).


Articles del web relacionats:
Tots som Lucrècia
Menys llatí i més esport?

Tots som Lucrècia

Article publicat a l'Ara Balears (17/01/2016)

Iñaki Urdangarin ens ha tornat a recordar que tots som Lucrècia. L’historiador Tit Livi ens explica aquest mite fundacional de la república romana situat a finals del segle VI aC. Lucrècia era la dona d’un prohom de la noblesa romana. La seva bellesa va cridar l’atenció de Sext Tarquini, fill del rei, qui no dubtà a emprar el seu estatus social per violar-la. Ella, ferida en el seu orgull, es va suïcidar després de relatar els fets al seu marit. Això va desencadenar una revolta popular que va aconseguir enderrocar la monarquia. Així, l’Estat deixà de ser cosa d’una sola (monos) persona per esdevenir una cosa (res) pública, és a dir, una República.

Violació de Lucrècia (Ticià)
Violació de Lucrècia (Ticià)
 
Avui nosaltres, com Lucrècia, també ens hem sentit violats per Urdangarin. Comportant-se com un nou Sext Tarquini, el gendre i cunyat reial ens ha ficat mà a les butxaques aprofitant-se de la seva casta. El 2005 l’expresident balear Jaume Matas, amant de personatges reverencials, no li va poder dir que no. Així, amb els ulls clucs, va concedir al marit de la infanta Cristina un milió dos-cents mil euros dels nostres impostos per organitzar un fòrum que havia de servir per estudiar l’estrambòtic binomi turisme i esport. Aquell acte va ser presentat enmig de grans fastos per concloure que sí, que és molt interessant fer esport quan vas de turisme.
 
Tal com assegura Diego Torres, exsoci d’Urdangarin, aquella violació comptà en tot moment amb l’aprovació de la Casa Reial, que ara vol carregar el mort sobre les amples espatlles del pobre exjugador de voleibol. Ell només intentava guanyar-se la vida com podia, seguint la dinàmica del seu entorn familiar. Li varen dir que podia demanar el que volia perquè gaudia de total impunitat. A Urdangarin, però, li va faltar la intel·ligència amb què batià en grec la seva associació Nóos. Es tractava d’una entitat sense ànim de lucre, res més lluny del seu vertader ànim.

La infanta, la llesta
La infanta, la llesta
 
A Mallorca, terra de descans reial, podem estar orgullosos d’haver desemmascarat una monarquia que ja no sap com justificar la seva raó de ser en ple segle XXI. La llebre la féu saltar el 2006 el diputat socialista Antoni Diéguez en preguntar en seu parlamentària sobre els negocis tèrbols d’Urdangarin. Després, el cas seria instruït pel jutge Castro, que no s’ha acoquinat en destapar les misèries de la nostra reialesa.
 
Ara, amb l’inici del judici del cas Nóos, és l’hora de saber si, com presumeix el rei Felip VI, tots som iguals davant la llei. La seva germana, la infanta Cristina, acusada de frau fiscal, confia a sortir-ne exonerada gràcies a l’aplicació de la doctrina Botín. Ella, llicenciada en Ciències Polítiques i directora de l’àrea Internacional de l’Obra Social La Caixa a Ginebra, ja va dir davant Castro que no feia els comptes al seu marit perquè li tenia plena confiança. L’amor la tenia ofuscada. El mateix argument esgrimí la cantant Isabel Pantoja, avui a la presó per blanqueig de capitals per haver anat també a remolc de la seva exparella i exbatle de Marbella, el corrupte Julián Muñoz.

Hisenda som tots?
Hisenda som tots?
 
La maquinària institucional ja s’ha engegat per salvar la infanta. L’advocada de l’Estat nega que tots nosaltres, els contribuents, siguem víctimes de les pràctiques fraudulentes de la filla i germana de rei. Fins i tot, tal com ja ha criticat Castro, ens pren per beneits en assegurar que l’expressió “Hisenda som tots” tan sols és un lema publicitari. Ni en l’època feudal hi havia tant de sarcasme.
 
De moment, tanmateix, el cas Nóos ja s’ha cobrat una primera víctima. Atès el galopant desprestigi de la Corona, fa més d’un any el rei Joan Carles va haver d’abdicar a favor del seu fill Felip. Sol davant del perill, ara l’única opció que té el flamant monarca per reivindicar-se és vetlar per la unitat d’Espanya. No és d’estranyar que s’hagi negat a rebre la presidenta del Parlament català, que l’havia d’informar sobre la investidura del nou president de la Generalitat. Com a Borbó que deu el càrrec a un dictador, Felip VI té al·lèrgia a la democràcia. Ell mateix ja ha escenificat la desconnexió entre Espanya i Catalunya.

Inaki Urdangarin es mereix un monument
Inaki Urdangarin es mereix un monument
 
El nostre cap d’Estat té motius per estar preocupat. Ja res no tornarà a ser igual. Ara només cal esperar que la violació que hem patit a mans del seu cunyat, amb la complicitat de la seva germana, tengui les mateixes conseqüències que la que, segons la llegenda, protagonitzà fa més de 2.500 anys el fill del darrer rei de Roma. El crit de “Tots som Lucrècia” ens ha de tornar a marcar el camí cap a la República. Que en prenguin bona nota els nins que cada any participen en el carrincló concurs “¿Qué es un rey para ti? La resposta és clara: un vividor que té els dies comptats.

En aquest article de Meritxell Blay podeu trobar més informació sobre Lucrècia.

Si voleu conèixer més sobre el cas Noos, no us podeu perdre aquest vídeo de "Cuatro", "Cintora, a pie de calle".

Articles del web relacionats:
Ave, Caesar Matas
- Lucrècia, la primera veu #MeToo (#EgoQuoque)
La República és cosa de tots
Rectificar és de reis
-
 La infanta no sap llatí

L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria

En plena voràgine de Sant Valentí és bo recordar que l’enamorament és una malaltia. Per al filòsof espanyol Ortega y Gasset (1883-1955) es tracta d’ “un estat d’imbecil·litat transitòria”. Ja ho diu un famós llatinisme: Amantes, amentes (“enamorats, bojos”). L’historiador grec Plutarc (segle I-II dC) ens parla del primer cas en què aquest mal es diagnosticà com una malaltia en la medicina occidental. Va ser al segle III aC quan Erasístrat, un eminent metge de l’escola d’Alexandria, va ser requerit per Seleuc I Nicàtor perquè assistís el seu fill Antíoc, greument malalt. Cap metge havia encertat amb el seu mal.
 
En visitar el pacient, Erasístrat va advertir que el color del seu rostre canviava i el seu pols anava més ràpid quan la seva madrastra, la bellíssima Estratonice, era a prop. Aleshores el metge va comunicar al rei que el seu fill estava malalt d’amor i que aquell mal tenia difícil cura tenint en compte que la seva causant era la pròpia muller del monarca. Seleuc, però, no va dubtar a lliurar-la al seu fill. Va ser així com es va produir la prodigiosa cura d'aquell al·lotet tocat per la fletxa de Cupido.
 
Durant l’edat mitjana, l’encarregat d’estudiar el mal d’amor va ser el prestigiós metge Arnau de Vilanova (1240-1311). La seva obra El tractat sobre l’amor heroic, traduït al català per Sebastià Giralt, constitueix la primera monografia mèdica sobre aquesta patologia. Aquí, el concepte “heroic” és fruit de la confusió entre l’ἔρος grec i el terme llatí herus (“senyor”). Aquesta confusió mescla la visió de l’amor obsessiu no correspost, que es remunta a la medicina grega, i la idea de l’amor cortès sorgit en la poesia del segle XII, segons el qual l’enamorat se sotmet a la persona estimada com un vassall al seu senyor.

El tractat sobre l’amor heroic
El tractat sobre l’amor heroic
 
Recollint postulats d’autoritats gregues i àrabs com Galè i Avicenna, el tractat d’Arnau de Vilanova exposa els símptomes i els remeis de la malaltia amorosa. Entre els símptomes, hi trobam: extenuació i afebliment del cos, insomni, manca de gana, tristesa en l’absència de la persona estimada o alegria en la seva proximitat. Pel que fa als remeis per curar aquesta afecció, proposa: mostrar els defectes de l’ésser estimat o distreure’n el pensament amb activitats agradables, com ara dormir, conversar amb amics, passejar per la natura, sentir música i viatjar com més lluny millor.
 
Arnau de Vilanova atribueix el mal d’amor a un judici erroni de la facultat estimativa, situada en el cervell, i que té la funció de jutjar el que arriba a la percepció. Així es produeix l’engany de creure que l’objecte del seu amor està per damunt de tots els altres. Avui sabem que l’enamorament és fruit d’un procés neuroquímic on s’alteren les proporcions de la serotonina, dopamina i noradrenalina.

Així doncs, Ortega y Gasset tenia tota la raó quan va dir que, científicament, “l’enamorament és un estat d’imbecil·litat transitòria”. Ortega, basant-se en Percy Shelley (segle XIX), considera que l’amor és clarivident amb la persona estimada. Només quan estam enamorats som capaços de percebre en l’altre tot el que té de positiu. És allò que de vegades es diu d’una persona que està enamorada: “no sé què li veu” (al seu estimat). En aquest sentit, Ortega assegura que li veu tot allò que només es pot veure amb la llum de l’amor.
 
Aquest curtmetratge titulat "El colchón" parla sobre la fi de l'enamorament:
 


Adele també canta al desamor en aquesta preciosa cançó "Someone like you":



Els entesos diuen que l’enamorament és un invent de la natura per garantir la procreació de l’espècie. Sense aquest fantàstic "estat d'imbecil·litat transitòria", per tant, molts de nosaltres no seríem aquí. En anglès, l’enamorament és vist com una trampa. No debades, to fall in love vol dir, literalment, “caure en l’amor”. La mateixa idea és recollida en euskera, on enamorat és maiteminduta, que es pot traduir més o manco com a “ferit per l’amor”.

Els efectes de l'enamorament poden ser molt perniciosos. La cantant Isabel Pantoja, avui a la presó, es confessà corrupta davant del jutge per culpa del seu amor cec envers la seva exparella, Julián Muñoz, exbatle de Marbella. El mateix ha passat amb la infanta Cristina, que ha al·ludit a l'amor incondicional pel seu marit, Iñaki Urdangarin, per defensar-se de la seva ignorància sobre els delictes fiscals que li imputen.



La corrupta infanta
La corrupta infanta

I per acabar, dues frases per emmarcar:

  • “L'amor és una malaltia inevitable, dolorosa i fortuïta” (Marcel Proust,1871-1922).
  • “L’amor ens permet de ser imbècils impunement” (Joan Fuster, 1922-1992).

Quan t'enamores d'algú, li regales la teva ànima. És un risc, però així funciona l'amor. I així ho explica el curtmetratge multipremiat The gift. L’ha dirigit l’animador xilè Julio Pot, de la productora Mini Studio.



Aquí teniu "L'elixir de l'amor, una furtiva lagrima, interpretat per Luciano Pavarotti:



Aquí teniu una interessant entrevista de "La contra" de La Vanguardia a Walter Riso, terapeuta de l'enamorament patològic. Assegura que l'amor no és per a sempre.

I sobre l'enamorament i les hormones, és molt recomanable aquest article "L'amor etern és bioquímicament possible".

També és interessant aquest article titulat "¿Por qué se acaba el amor?". I aquest titulat "De amor, que hablen los poetas".

Aquí teniu un llistat de cançons sobre l'amor.

Aquí trobareu informació sobre el tòpic literari furor amoris. I aquí sobre el tòpic ignis amoris ("la flama de l'amor"). I aquí sobre la mirada i l'amor. I aquest parla sobre els remedia amoris, en què l'enamorament és vist com una malaltia.

Per saber què és l'amor, aquí teniu la famosa Habanera de l'òpera Carmen de Bizet:



I aquí teniu la versió representada.

Una altra peça d'òpera carregada d'amor és el Nessun dorma, del darrer acte de Turandot, una òpera de Giacomo Puccini.  El títol d'aquesta ària significa "Que ningú no dormi" i fa referència a la proclamació que la princesa Turandot fa per prohibir que ningú a Pequín dormi fins que no es trobi el nom del misteriós príncep Calaf. La seva versió més famosa és la de Pavarotti:



I davant una ruptura irreparable, aquí teniu Ne me quitte pas, de Jacques Brel:


Sobre l’amor hi ha molts de mites, com el mite de la mitja taronja. Ja ho diu el grup Amaral en la seva cançó de
l tot masclista "Sin ti no soy nada":




 

Veritat o mentida?
El pedagog Gregorio Luri fa la següent reflexió sobre l’enamorament al llibre Veritat o mentida (Editorial Proteus, 2011), del periodista Adolf Beltran: “[...] aquest estat és molt difícil de mantenir més enllà de dos o tres anys, i llavors està exposat a la decepció. Per què? Doncs perquè hi ha més coses al món que, tard o d’hora, acaben trucant a la teva porta [...] i, esclar, comença aquest “dragon-khan” que és l’amor, que mai no puja ni baixa d’una manera suau. Quan ets a dalt no et canviaries per ningú i quan ets a baix comences a adonar-te que la persona en què havies posat tota la teva vida no es correspon amb el teu ideal. I comencen les decepcions. I si et creues amb una tercera persona, si ets a dalt ni la veus; si ets en un moment baix, en canvi, la veus molt, molt clarament.”
 
L'amor romàntic
L'amor romàntic

En l’actual societat líquida, en acabar-se aquest "estat d'imbecil·litat transitòria" que és l’enamorament en paraules d'Ortega y Gasset, moltes parelles descobreixen que no són compatibles i prefereixen no assumir els sacrificis que comporta la nova etapa de l’amor en convivència. La filòsofa Marina Garcés ho té clar:

Ja sigui de parella, amistosa o familiar, tota relació afectiva ens condemna a perdre alguna cosa i a perdre’ns també una mica a nosaltres mateixos. Per això l’amor ve impregnat, moltes vegades, de ressentiment. Ens dol la pèrdua abans d’haver-nos perdut i fem pagar el preu del sofriment fins i tot abans d’haver patit” ("Amistat d'estrelles", Diari Ara, 10/01/2016).

Amor interessat
Amor interessat


Virgili, per tant, queda en evidència. Omnia vincit amor ("L'amor tot ho venç") postulà en les seves Bucòliques. Ovidi, a Amors, tingué més amplitud de mires: Nec sine te nec tecum vivere possum ("No puc viure amb tu ni sense tu"). Sàvies també són les paraules de Sèneca: Nihil perpetuum, pauca diuturna sunt (“Res és perpetu i poques coses són duradores”). Los Secretos, en canvi, són més dràstics a la cançó “Déjame”:



Aquí teniu un article interessant sobre l'amor. Es titula: "L'amor etern és bioquímicament possible".


Pels més romàntics, aquí teniu un altre curtmetratge:


Aquí teniu la meva intervenció al Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/08/2016). Parl sobre la farsa de l'amor:



En aquesta entrevista Teresa Baró, experta en comunicació personal, parla dels símptomes de l'enamorament:



I aquí teniu unes reflexions sobre l’amor extretes del llibre Massimo Recalcati “Ya no es como antes. Elogio del perdón en la vida amorosa” (editorial Anagrama):

“L’amor és un parany, un engany, una il·lusió destinada a fondre’s com la neu sota el sol, l’efecte d’un somni de la raó, d’una impostura, d’un truc neuroendocrí. Qualsevol amor coneix la seva agonia abans o després, cosa que revela la seva naturalesa d’artifici. El temps corroeix la passió i en decreta el final, i la rebaixa a una mera administració de béns i serveis. Després dels primers trastorns extàtics provocats per l’influx de la dopamina en certes àrees del cervell, el vincle amorós s’aplana en una rutina sense desig; el temps mata inevitablement l’entusiasme que envolta l’emoció de la primera trobada. Sense l’estimulació de la novetat, qualsevol enamorament acaba a les arenes movedisses d’una intimitat alienant desproveïda d’erotisme [...].

La nostra època és l’època, com afirma encertadament Bauman, dels amors líquids. És l’època del llibertinatge com a inèdit deure del superjo. En lloc de l’aliança simbòlica que uneix els amants -de la qual l’anell de noces és un símbol-, s’afirma un cinisme desencantat que veu cada vincle com a temporal, destinat a caducar i a ser substituït per un nou vincle. Es busca la novetat, el que trenca el costum, el tedi familiar, l’ordinari anonimat de les nostres vides. Es busca l’espècie de l’enamorament per assaonar una vida sense desitjos. El creixent rebuig del pacte simbòlic del matrimoni, enfront del que es prefereix cada vegada més, la convivència, és un símptoma revelador. Les parelles s’uneixen i es desuneixen sense passar per l’altre, sense sospesar el valor simbòlic de l’aliança. Es posa en joc una visió purament puberal del desig que pretén evitar l’assumpció de responsabilitats. La presència del pacte simbòlic amb l’altre aniquilaria la llibertat i la vitalitat del desig. La descoratjadora conseqüència d’aquesta nova ideologia llibertina és la degradació dels vincles amorosos en xafarderia amorosa que amb prou feines dura un estiu [...]”.

Una parella pintada per Egon Schiele
Una parella pintada per Egon Schiele

Per acabar de reflexionar sobre l'amor aquí teniu el programa de TVE "Saca la lengua" dedicat a l'amor. Aquest altre capítol del mateix programa parla de l'amor i el sexe.

Sobre si existeix la parella ideal, no us podeu perdre aquest vídeo del programa "Bricolatge emocional" de TV3.

I sobre el desamor, aquín teniu un entranyable conte de Berta Florés titulat "La vida és una broma".

Aquí teniu una entrevista interessant a Lidia Martínez, "coach" del neuroamor. El titular és "L'enamorament dura sis mesos; l'amor, tota una vida". Lidia Martínez és la responsable d'aquesta web: "Escuela neurocientífica del amor".

I aquí teniu un reportatge de la "Sàpiens" que parla sobre la història de l'amor al món occidental. Es titula "Boig per tu".

Com a conclusió, una frase de Marcel Proust (1871-1922), autor d’A la recerca del temps perdut: «L'amor és una malaltia inevitable, dolorosa i fortuïta.»

I aquest capítol de Merlí parla de l'enamorament:



Articles del web relacionats:
Valent Sant Valentí
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Estimar té un preu
Morir d'amor
  • Publicat a Amor
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px