Banner Top

Míster Evasió

Article publicat a l'Ara Balears (17/08/2018)

Avui el turisme de masses s’ha convertit en turisme d’evasió. Ennuegats pel sistema capitalista, tothom cerca un redol de relax per continuar consumint. Els souvenirs i les selfies són el millor testimoni d’unes experiències que, un cop retornats a la nostra feina d’esclaus, serviran per alimentar la nostàlgia d’un temps d’aparent feliç llibertat.

En el passat calia un bon motiu per moure’s. Els viatges eren lents, incòmodes i perillosos. La gent es desplaçava per fugir d’una desgràcia, per cercar riqueses o per fer la guerra. Tot canvià amb la democratització del viatge low cost, que imposà la dromomania, el desig irrefrenable de córrer món. És el viatge com a consum i com a antídot contra les nostres insatisfactòries vides quotidianes. Ja ho va preveure el 1914 Miguel de Unamuno a la seva novel·la Niebla: “La manía de viajar viene de topofobia y no de filotopía; el que viaja mucho va huyendo de cada lugar que deja, y no buscando cada lugar a que llega”. Així doncs, segons l’escriptor basc, la gent viatja perquè odia el lloc on es troba, no perquè estimi el lloc on es dirigeix. Curiosament els alemanys tenen una paraula per al·ludir a la nostàlgia que podem arribar a sentir envers llocs llunyans on no hem estat mai. És Fernweh.

paraula alemany

Els actuals turistes al servei del capitalisme ja han arraconat la figura romàntica dels antics viatgers. A partir del segle XVII, gràcies al Grand Tour, els joves de l’aristocràcia britànica es dedicaren a visitar els exòtics països de la Mediterrània. L’objectiu era doble: formar-se com a futurs diplomàtics i conèixer-se millor a partir de la mirada de l’altre. El 1863, amb el turisme de masses inaugurat pel britànic Thomas Cook, els diccionaris francesos recollien per primera vegada el terme turista en al·lusió a la persona “que viatja per curiositat o distracció”. Aquell nou rodamon ja no s’interessaria pels efectes transformadors que en la seva vida pot tenir l’estada en un altre lloc diferent del seu.

A finals del segle XX, la globalització suposaria la consumació de la banalització del turisme, la indústria legal, segons els entesos, més depredadora que existeix fins al moment. Milers de persones començaren a viatjar com a golafres d’una banda a l’altra del món. Nous okupes s’apoderaren de ciutats convertides ens parcs temàtics no aptes per a indígenes. Aquells nòmades consumistes eren malalts deambulants de la indiferència: no miraven el que veien i es limitaven a continuar alimentant el seu cap de castradors prejudicis.

dromomania

La síndrome d’Stendhal ja formava part del passat. El 1817 l’escriptor francès havia viscut un delirium tremens en visitar la majestuosa Florència. En sortir de la basílica de Santa Croce, perdé l’equilibri. “Em bategava el cor, la vida estava esgotada en mi, caminava amb por a caure”, escrigué. Un metge, després d’examinar-lo, li digué que patia de “sobredosi de bellesa”. Tanmateix, segurament l’autor d’ “El roig i el negre” es marejà fruit del cansament que arrossegava des de feia dies. En tots cas, l’anècdota no deixa de ser un preciós elogi al viatge com a plaer estètic.

Lluny de patir la síndrome d’Stendhal, els actuals turistes de sentits atrofiats s’han convertit en col·leccionistes d’estampes egocèntriques. Incapaços de desconnectar d’ells mateixos, es fotografien de manera impulsiva en lloc de badocar de manera reflexiva. Visiten indrets a partir de la imatge que d’ells s’han creat en l’era del miratge de la multiconnexió. D’aquesta manera, les decepcions estan garantides. Els japonesos ja són víctimes de la coneguda com a síndrome de París. La malaltia, diagnosticada el 1986 pel psiquiatra Hiroaki Ota, al·ludeix al fort contrast cultural existent entre les expectatives dels nipons i la realitat parisenca. Així, alguns d’ells pateixen atacs d’ansietat en veure que la pintoresca i bohèmia Ciutat de la Llum que tenen idealitzada és en realitat una capital plena de renous i amb gent antipàtica. Aquests educats viatgers no podran repetir mai les paraules de Rick a la mítica pel·lícula Casablanca: “Sempre ens quedarà París”.

mister evasio

Tanmateix, la majoria de turistes són fills de la societat líquida de Bauman: surfegen pels llocs que transiten a la recerca estèril de la felicitat. Tornen, doncs, a casa amb el mateix bagatge espiritual amb què sortiren. Són els nous Ulisses extraviats. El personatge d’Homer arribà renovat a la seva estimada Ítaca després de les diferents odissees que visqué (o patí) durant deu anys d’atzarosa travessia. Ara, en canvi, el viatge ha de deixat de ser un profitós mètode intel·lectual d’introspecció. El turista ja ha mutat en “Míster Evasió”. La novel·la homònima de Blai Bonet bé podria tenir avui una segona part amb el succedani decadent del seu protagonista.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/07/2016), parl sobre "Per què viatjam?":

Si voleu reflexionar més sobre aquest tema us recoman el llibre "El arte de viajar", del filòsof suís Alain de Botton. I aquí teniu un llistat de frases sobre l'acció de viatjar.

Articles del web relacionats:
L'era líquida
El capitalisme que ens decapita
- Consumisme romàntic

Guium, el mirall de la corrupció

Article publicat a l'Ara Balears (01/03/2018)

Una societat és madura quan es mira al mirall i afronta els seus propis tabús. Fa dos anys el Palma Arena, la icona de la corrupció de l’era Matas, va acollir una edició de microteatre centrat en la corrupció i l’esport. Coincidí amb Via Corrupta, una espectacle itinerant pels carrers de Ciutat que pretenia oferir una visió més antropològica i còmica de la nostra principal xacra com a societat.  
 
Ara l’espai de reflexió es veu ampliat amb un punyent thriller a la mallorquina. És Guium o la ciutat dormida, una coproducció del Teatre Principal de Palma, La Fornal Espectacles i Tau Teatre. L’obra, del dramaturg i actor manacorí Toni-Lluís Reyes, centra el seu focus en la complicitat amb la cleptocràcia que, durant molts d’anys de borratxera urbanística, han mostrat, per por, alguns funcionaris.

Presentació de Guium
Presentació de Guium

Guium o la ciutat dormida no ha aturat de rodar d’ençà que el 2015 va guanyar el Premi Micalet de Teatre. Dirigida pel director català Víctor Muñoz Calafell, està molt ben interpretada pel propi Reyes, Eva Barceló i Enka Alonso. L’acció se situa en un arxiu municipal d’un poble de Mallorca. Un dia en Pep, un dels seus funcionaris, apareix mort. Presumptament s’ha suïcidat. El seu substitut, en Jordi, és un jove ple d’empenta obsessionat a continuar amb la tasca del seu antecessor: catalogar, analitzar i estudiar tota la documentació que va ser expropiada durant la guerra civil. Na Marta, la seva veterana companya de despatx, se’l mira amb recel.
 
En jubilar-se, na Marta és substituïda per na Fina, una al·lota que, com en Jordi, també té moltes ganes de menjar-se el món. Els dos segueixen, intrigats, la pista d’una nota trobada dins d’un llibre que havia deixat escrita en Pep abans de suïcidar-se. No acaben d’entendre què passa. Sembla que hi ha arxius que han desaparegut. La sorpresa arriba quan finalment descobreixen la investigació que tenia entre mans el difunt arxiver. Havia trobat informació relativa a la ubicació de Guium, una de les famoses ciutats romanes perdudes que citen les fonts clàssiques.

El mal de la corrupció
El mal de la corrupció

Tot, però, s’estronca quan en Jordi i na Fina topen de morros amb la crua realitat: damunt els terrenys de Guium s’hi està construint un macrocomplex hoteler amb camps de golf. Aleshores es proposen denunciar-ho als diaris locals. Na Marta, però, l’antiga companya jubilada, coneixedora de l’escabrós assumpte, els treu la idea del cap. Aviat els dos joves funcionaris perden la innocència. Davant les extorsions que pateixen, comencen a lligar caps: en Pep ja havia volgut fer d’heroi i, en l’intent de denunciar, havia trobat misteriosament la mort.
 
Els protagonistes de Guium o la ciutat dormida s’adonen dels perills que suposa trencar, a casa nostra, l’omertà, la llei del silenci. Les coaccions fan que la valentia acabi mutant en silenci i resignació. Qüestió de supervivència. Som davant d’una obra teatral que qüestiona un model salvatge  de creixement territorial que, a l’empara del turisme de masses, s’ha basat en la corrupció i l'especulació. La festa de la immoralitat.
 
Mai arribaren a saber quantes irregularitats urbanístiques no s’ha atrevit a destapar l’Administració per culpa del xantatge exercit per intocables grups empresarials. En una societat tan familiar on tothom sap qui es qui, encara pesa la xarxa clientelar entre polítics i els seus valedors. La fidelitat per fer-se amb el botí de la roqueta sempre s’ha servit amb la fórmula de la religió romana Do ut des (“Et don perquè tu em donis”). És la nova fe de la corrupció. El 2005 el periodista Andreu Manresa féu la radiografia d’aquesta putrefacció en el seu llibre “Baleares, S.A”. Aleshores encara esperàvem l’actuació implacable dels fiscals.

Documental sobre la corrupció
Documental sobre la corrupció

Enguany el Govern ha posat en marxa la polèmica Oficina Anticorrupció, un complement    -diuen- a la feina de la Fiscalia. Haurem de veure si els seus funcionaris trobaran l’altra urbs romana perduda, Tucis, i si, com passa a Guium o la ciutat dormida, no diran res per por a represàlies i continuaran així dormint sota els efectes de la forçada i insana indiferència.
 
La realitat esvera. Amb tots els detalls tan mafiosos que ens està regalant el cas Cursach, sembla que ja hem deixat de ser la guillemfronteriana  “Sicília sense morts” per esdevenir definitivament la germana petita de Sicília. Ara només cal esperar que algun director s’atrevesqui a fer la pel·lícula o la sèrie del nostre particular “crematori”. La catarsi està garantida.

Aquí teniu un fragment de l'obra:




Aquí teniu un reportatge de Miquel Payeras, del setmanari "El Temps", que parla de la trama Cursach.

Aquest altre reportatge parla sobre la corrupció a Mallorca.

Articles del web relacionats:


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px