Banner Top

El mite de l'adoctrinament

Article publicat a l'Ara Balears (05/01/2018)

Totes les nacions s’alimenten de mites. En aquesta tasca, però, l’espanyola pot arribar a límits molt grotescos. Ja ho advertí el 1938 George Orwell a “Homenatge a Catalunya”, un llibre on l’escriptor britànic narrà la seva experiència durant la guerra civil: “Ja de jove m’havia fixat que cap diari conta mai amb fidelitat com succeeixen les coses. Ara bé, a Espanya, vaig veure per primera vegada notícies de premsa que no tenien cap relació amb els fets, ni tan sols la relació que es pressuposa en una mentida corrent [....]. En realitat vaig veure que la història s’escrivia, no des del punt de vista del que s’havia esdevingut, sinó des del punt de vista del que hauria d’haver passat segons les diferents ‘línies de partit’ [...].  Aquestes coses em semblen aterridores, perquè em fan creure que, fins i tot la idea de veritat objectiva està desapareixent del món”.

Vuitanta anys després, en ple procés català, Orwell podria subscriure la mateixa cita pel que fa a un nou mite de l’espanyolisme que avui enarbora un desbocat Ciudadanos: la convivència està en perill per culpa del suposat adoctrinament en l’odi cap a Espanya que practiquen els professionals de l’escola pública en català. A les Balears, els subalterns de la crispada formació taronja, Xavier Pericay i Olga Ballester, tampoc no han dubtat a atiar una polèmica que, tanmateix, el nacionalespanyolista José Ramon Bauzá ja va perdre estrepitosament.

Toni Cantó, ell no adoctrina
Toni Cantó, ell no adoctrina
 
Amb Cs, la distòpia que reflectí Orwell a la seva novel·la “1894” ja s’ha fet realitat. Diputats com Albert Rivera o Toni Cantó s’erigeixen en portaveus del “ministeri de la veritat” que, amb una “neollengua” pròpia, manipulen la realitat d’acord amb els seus interessos patriòtics. Així, els docents “infectats de catalanofília” són acusats d’ “abusar intel·lectualment” de menors, de rentar-los el cervell.
 
Un militant combatiu contra tanta demagògia és el professor barceloní Xavier Diez, autor de l’interessant bloc “Espai de dissidència”. “Si es fessin -assegura- proves PISA sobre cinisme polític, Espanya encapçalaria la llista, i alguns dels líders i ideòlegs de Cs, passejarien pel món com els gurús influents, com els finlandesos del populisme fent conferències arreu, sobre com atacar un col·lectiu tan respectat com els docents”.
 
És curiós veure com “Ciudadanos” sobredimensiona el paper d’adoctrinadors dels professors. Díez, però, assegura, però, que la seva influència és més aviat limitada: “El sistema educatiu, contràriament al que molts pensen o somien, no té la capacitat de modelar els marcs mentals dels nostres alumnes. Tots aquells que ens hi hem dedicat anys, no triguem a saber que hi ha agents molt més poderosos que l’aula: la família, els mitjans de comunicació, l’star system, els amics, i sobretot, la realitat immediata. La majoria de l’independentisme organitzat és fornit per gent que va conèixer l’escola franquista i que va ser escolaritzada en `la lengua del imperio´”.

Xavier Pericay i Olga Ballester, de Ciudadanos a Balears
Xavier Pericay i Olga Ballester, de Ciudadanos a Balears
 
Certament, els nins i els adolescents no són caps buits. No es creuen tot el que els diuen els docents, encara que siguin veritats científiques. Sempre sol pesar més la informació que els arriba del seu entorn més proper. En són una bona prova els joves jihadistes dels atemptats a Catalunya de l’agost passat. La veu adoctrinadora del seu imam anul·là la dels professors “catalanistes”.
 
La neutralitat ideològica en l’ensenyament no existeix. El pensament políticament incorrecte és imprescindible per fomentar el tan desitjat esperit crític. En qualsevol cas, allà on de veritat, en paraules de Cs, hi ha “corrupció intel·lectual” amb menors és a les escoles concertades catòliques, que pagam tots nosaltres. D’elles, però, el partit d’Albert Rivera no diu res perquè el que realment interessa és recuperar l’anhel recentralitzador de l’exministre Wert d’ “españolizar a los niños catalanes”.

 

Wert ho tenia clar
Wert ho tenia clar

L’adoctrinament no és el problema de l’educació. Sens dubte, fan molt més mal les retallades pressupostàries, les ràtios elevades amb alumnes amb necessitats educatives especials o l’abandonament escolar provocat pels cants de sirena del sector turístic. Tota la resta són mentides, mites, al servei del nou patriotisme ibèric de Cs, que compta amb la complicitat del periodisme d’Estat i de l’esquerra intel·lectual.

En defensa de l’ortodòxia espanyolista, el partit taronja s’ha sabut apropiar bé del franquisme sociològic que, quaranta-dos anys després de la mort del dictador, cap partit de la modèlica Transició s’ha preocupat d’extirpar. Les acusacions d’adoctrinament són la millor arma per acabar de sotmetre les colònies sospitoses de ser poc espanyoles.

Paral·lelismes interessants

 

Mentrestant, aquesta setmana el món ha tornat a deixar en evidència #Francoland. Durant aquest gener més de 400 instituts d’Estats Units celebraran un dels debats més importants del curs acadèmic. Hauran d’argumentar a favor o en contra de la següent pregunta: “Espanya, ha de concedir la independència a Catalunya?”. A les nostres escoles, aquest debat del tot “adoctrinador” ja seria tipificat com a delicte d’odi per aquells que més odi es dediquen a atiar de manera tan irresponsable.

Aquí teniu una cita de Margaret Mead: "S'ha d'ensenyar als nens com pensar, no què pensar".

Aquí teniu un interessant article de Francesc-Marc Álvaro titulat "Escuelas bajo sospecha"".

Paraula de Robespierre
Paraula de Robespierre

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/09/2018) reflexion sobre l'adoctrinament a les escoles:



Aquí teniu la intervenció al Congrés del diputat de Ciudadanos Toni Cantó. Parla sobre la moció de Cs contra l'adoctrinament a les escoles catalanes:




I aquesta és la contundent rèplica de Joan Mena, de Podem:



Aquí teniu un petit vídeo que ens ha fet el meu exalumne Alejandro Lopez Murano sobre l'adoctrinament a les escoles:


I aquí teniu el famós gag del Polònia sobre el Wert adoctrinador:



Curiosament la pel·lícula "La ola" desmunta la meva tesi sobre l'adoctrinament. Aquí teniu el tràiler:




Articles del web relacionats:

- Francoland
- Jo adoctrín
- En nom de l'odi
- L'etern retorn del Gran Germà

Aquí teniu uns articles de Sebastià Alzamora que parla sobre l'adoctrinament a les escoles:
- Adoctrinem-nos molt!
- El que més odien és la llengua
- Que us adoctrini la iaia
- Contra els adoctrinadors

En nom de l'odi

Article publicat a l'Ara Balears (08/12/2017)

En nom de l’odi, l’Estat espanyol s’està carregant la llibertat d’expressió, tan essencial per a la salut d’una democràcia. L’aplicació a Catalunya de l’article 155 ha estat l’excusa perfecta per escapçar, amb ànim de revenja, les veus dissidents amb l’statu quo. Bé ho sap bona part dels regidors de l’Ajuntament de Reus. Estan imputats per un presumpte delicte d’odi per haver votat a favor d’un text que denunciava la violència policial de l'1 d'octubre, el dia del referèndum. Segons la fiscalia (és a dir, el govern espanyol), la publicació d’aquell manifest va motivar les protestes que hi va haver dies després davant dels hotels on estaven allotjats diversos agents.
 
En la diana de l’actual hipersensibilitzada fiscalia també hi ha vuit mestres de la Seu d’Urgell que a les seves classes varen debatre sobre la repressió policial de l’1-O. Un jutge ha tirat endavant la causa perquè alguns dels alumnes (fills de la Guàrdia Civil) varen patir humiliacions al pati. Hi ha, però, més motius per pensar que l’estat de dret s’ha convertit en un estat de setge. L’humorista Eduard Bisoca i el director de la revista satírica “El Jueves” ja han estat citats a declarar per fer acudits ofensius sobre la policia espanyola. I a Twitter segons quines “injúries” també són perseguides.

La mare constitució
La mare constitució
 
Amb l’espasa de Dàmocles del 155, el delicte d’odi s’ha convertit en una arma repressiva sense base jurídica. No debades, el codi penal espanyol, en el seu article 510, és ben clar a l’hora d’especificar els col·lectius que poden ser objecte d’aquest delicte. Estipula que seran castigats els qui promoguin l’odi “per motius racistes, antisemites o altres referents a la ideologia, religió o creences, situació familiar, la pertinença a una ètnia, raça o nació, el seu origen nacional, el seu sexe, orientació o identitat sexual, per raons de gènere, malaltia o discapacitat”.
 
Així doncs, el delicte d’odi va néixer per protegir les minories i no per defensar els interessos del “nacionalhispanisme”, la “versió cultural del nacionalcatolicisme” en paraules de l’escriptor Francesc Serés. Ara, però, s’han revertit els objectius. Que ho preguntin, si no, al grup de neonazis que l’11 de setembre de 2013 varen assaltar el centre cultural  Blanquerna de Madrid al crit de “Cataluña es España”. El Tribunal Constitucional ha suspès cautelarment el seu ingrés a presó mentre no es resolguin els recursos d’empara contra les penes de gairebé quatre anys de presó que els va imposar el Suprem. El TC considera que posar-los entre reixes ara podria ocasionar-los “un dany irreparable” en el supòsit que després se’ls pugui concedir l’empara que demanen. Quanta exquisidesa judicial!
 
Amb aquesta condescendència institucional, a “Francoland” any rere any els feixistes poden celebrar impunement el 12 d’octubre proferint qualsevol mena d’insults i amenaces contra dirigents catalans elegits democràticament. També els surt gratis pegar pallisses en mobilitzacions com la del Nou d’Octubre a València. Mentrestant, el Ministeri de l’Interior, superat per la realitat catalana, ja ha obert una pestanya nova al seu web destinat a delictes d’odi. Amb l’epígraf “Situació a Catalunya: protecció de víctimes”, anima a denunciar els catalans sospitosos de “delictes d’odi” envers qualsevol mostra d’espanyolitat. Berlanga podria fer una gran pel·lícula amb aquesta doble vara de mesurar tan surrealista.

Podemos desconcertant
Podemos desconcertant
 
L’Estat espanyol encara no pot assumir la humiliació que va patir l’1-O. Havia promès que el referèndum no se celebraria i que no hi hauria paperetes ni urnes. I la realitat l’hagué d’afrontar amb porres. Ara el Govern de Rajoy, tancat al diàleg i parapetat en la via penal, s’ha confabulat amb el periodisme d’Estat i amb la resta de partits unionistes per demonitzar l’independentisme. Invoca l’article 155 per aniquilar els heretges de la gran nació espanyola. Així, en nom de la por, s’està produint una persecució ideològica en tota regla. Amb l’amenaça de la presó, s’intenta crear un estat de por perquè la gent s’autocensuri, no opini i no faci bromes. La discrepància és un sacrilegi i el groc, el color que clama per la llibertat dels presos polítics, un anatema.
 
Avui el mal interpretat delicte d’odi forma part de la campanya de manipulació del llenguatge tan propi dels estats totalitaris. Qui controla el llenguatge contra la realitat. Oriol Junqueras, Joaquim Forn i els Jordis encara són a la presó perquè, segons el  jutge Llarena, “les seves aportacions estan directament vinculades a una explosió violenta que, en cas de reiterar-se, no deixa marge de correcció o de satisfacció als que se’n vegin afectats”. Quina gran “explosió” de cinisme!
 
Aliè a tota aquesta anormalitat es manté Pablo Iglesias. Segons el líder de Podemos. “l’independentisme ha contribuït a despertar el fantasma del feixisme”. També podria dir que, si hi ha violadors, és perquè les dones provocatives els desperten els seus instints més baixos. Tal com deia recentment un tuitaire, “és una pena que tant de feixisme no desperti l’esquerra espanyola”.

Aquí teniu el fantàstic gag de Polònia de Soraya Sáenz de Santamaria vestida de Frozen:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (30/05/2017), reflexion sobre l'odi:



Articles del web relacionats:

La mare llibertat
Francoland?
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
"¡Antes roja que rota!"
El problema de ser espanyol
Patriotisme versus nacionalisme

Francoland?

Article publicat a l'Ara Balears (24/11/2017)

A fora, Espanya ja és coneguda com a “Francoland”, és a dir, la terra de Franco. Ho comentava amb pena fa un mes l’escriptor Antonio Muñoz Molina al diari “El País” arran d’una conversa que va tenir a Heidelberg amb una professora alemanya. L’insigne membre de la “Real Academia Española” s’esforçava per rebatre un qualificatiu que considera del tot desafortunat: “[A los extranjeros] les gusta tanto el pintoresquismo de nuestro atraso que se ofenden si les explicamos todo lo que hemos cambiado en los últimos 40 años: que no vamos a misa, que las mujeres tienen una presencia activa en todos los ámbitos sociales, que el matrimonio homosexual fue aceptado con una rapidez y una naturalidad asombrosas, que hemos integrado, sin erupciones xenófobas y en muy pocos años, a varios millones de emigrantes”.
 
El més important de l’article de l’acadèmic d’Úbeda era el que no deia del seu país. No debades, quaranta-dos anys després de la mort del dictador, el seu llegat continua ben viu. “Todo està atado y bien atado”, avisà en el seu missatge nadalenc de 1969. Així, vivim en una democràcia fallida, on l’Estat encara és regit per una persona designada pel “Caudillo”, on se subvenciona amb doblers públics la “Fundación Francisco Franco” i on tenim un parc temàtic del feixisme, el “Valle de los Caídos”.

Monarquia alimentada pel franquisme
Monarquia alimentada pel franquisme
 
La “modèlica” Transició ha esdevingut, en realitat, una transacció de favors. En una extraordinària operació cosmètica, es féu veure que tot canviava perquè tot pogués continuar igual. Sota la tutela de l’aparell del règim que veié morir el “Generalísimo” al llit, se simulà tornar a començar des de zero amb una amnistia dels presos polítics que es pactà a costa de banalitzar quaranta anys de dictadura i de deixar les víctimes de la Guerra Civil a les cunetes. Res a veure, per tant, amb el que es produí a Alemanya, on, després de la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial, l’Estat democràtic féu una campanya profunda de desnazificació de la societat, amb judicis inclosos, i demanà perdó públicament per les atrocitats comeses.
 
A casa nostra, el drama actual és que el franquisme sociològic ha mutat en franquisme polític, d’ofuscada visió uninacional excloent. Basta veure els tics autoritaris que, amb l’article 155 a la mà i al crit d’ “¡A por ellos!”, exhibeixen els partits de l’ “statu quo” envers el procés català. D’ençà de la violència policial de l’1-O, que Muñoz Molina no mencionava en el seu article, el franquisme està més desacomplexat que mai amb la complicitat esparveradora d’un PSOE totalment desnortat -encara pesa sobre la seva consciència el “Nos hemos cepillado el Estatuto” d’Alfonso Guerra.

Dues maneres d'afrontar el passat feixista
Dues maneres d'afrontar el passat feixista
 
Fa uns dies el president català a l’exili, Carles Puigdemont, descrivia l’Espanya més reaccionària amb la següent piulada: “El botxí s'apropia del relat de l'innocent. Els feixistes hereus del ‘Movimiento’ diuen nazis als néts dels afusellats. Qui vota és un delinqüent. Qui pega un heroi. I amb l'ajuda de la premsa del 155 van imposant la realitat que els va bé. Si ho consentim, desapareixerem”.
 
“Francoland” té un mal concepte de la llibertat d’expressió i es guanya a pols la seva mala fama a l’estranger. Deixa a lloure polítics corruptes i ultres feixistes, però castiga amb presó preventiva dirigents de la societat civil catalana i de la Generalitat. Aquesta darrera dràstica mesura ha sortit d’una jutgessa de l’Audiència Nacional, Carmen Lamela, que ha estat condecorada per la Policia i la Guàrdia Civil. La consigna per aturar el moviment pacifista català és clara: “¡Todo por la patria!”. S’ha d’espanyolitzar els “antipatriotes” no només via escolar, sinó també via judicial.
 
Mentre els independentistes aprofiten l’escalada de repressió judicial per fer autocrítica, els unionistes treuen pit i, des del seu totpoderós monopoli mediàtic, no s’aturen d’humiliar els que atempten contra una legitimitat que encara fa olor de naftalina. Imbuïts de la dialèctica franquista, invoquen l’imperi de la llei, que, amb la seva politització, està més desacreditat que mai. La percepció és que la justícia és lenta; la injustícia, en canvi, és molt ràpida quan s’ataca la sacrosanta unitat nacional.

La politització de la justícia
La politització de la justícia
 
Malgrat aquesta decebedora realitat, Muñoz Molina, que es defineix com un ciutadà amb “fervor europeista y viajero”, considera desproporcionat l’adjectiu “Francoland”. Al seu parer, el nacionalisme català peca de victimista: “Extraño país franquista el nuestro, tan opresor de la lengua y de la cultura catalana, que elige una película hablada en catalán para representar a España en los Oscar”. Queda clar, doncs, que la víctima sempre ha d’agrair els petits gestos del maltractador. És trist que intel·lectuals “progressistes” siguin incapaços d’entendre la dimensió d’un procés sobiranista que ha deixat en evidència el greu dèficit democràtic que pateix Espanya quaranta-dos anys després de la mort del seu dictador.

La unió d'Espanya
La unió d'Espanya


Aquí teniu un reportatge de la revista Sàpiens que parla de la pervivència a Espanya de Franco, quaranta-dos anys després de la seva mort.

Aquí teniu un article de Sílvia Marimon, del diari Ara, titulat "Contra Franco, encara?"

També és molt recomanable aquest article d'Ignacio Sánchez-Cuenca. Es titula "La anestesia democrática del nacionalismo español".

I aquí teniu frases actuals que recorden que el franquisme és més viu que mai.

Aquí teniu un article de Vicenç Navarro titulat "Franco no ha muerto".

Aquí teniu la gran paròdia del Polònia de Franco, més viu que mai després de l'1-O:



Aquí teniu la cançó de valencià Pau Alabajos titulada La transició modèlica i la mare que m'ha parit:





Articles del web relacionats:
L'odi soterrat
La Feixina com a símptoma
La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
"¡Antes roja que rota!"
El problema de ser espanyol
Patriotisme versus nacionalisme


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px